El rebuig de la colonització paulatinament va anar estenent-se, lògicament, per les colònies, ja en els inicis del segle XX. Els procediments brutals i humiliants de dominació colonial imposats per les potències imperialistes van provocar freqüents aixecaments i moviments de resistència entre la població sotmesa. D’aquesta manera, dins de les mateixes societats indígenes van començar a sentir-se veus que, influïdes per les idees occidentals d’igualtat i llibertat, van reclamar aquests drets pels pobles colonitzats. Molts dels dirigents d’aquests moviments serien membres de l’elit indígena que havien estat educats a occident segons els ideals d’igualtat civil i política.
Així, a l’Àfrica va iniciar-se un moviment de defensa dels valors culturals propis, la negritud, que s’escamparia per tot el continent al llarg del segle XX.
En aquest gravat, del segle XIX, resistents bòxers xinesos maten a dos oficials francesos en una rebel·lió que va dur per lema "mort als blancs i als cristians"
D’altra banda, a Àsia, on els països dominats tenien un major desenvolupament, es generarien moviments d’alliberament nacional que reclamarien la independència. D’aquesta manera, al final del segle XIX, a l’Índia, l’anomenat Congrés Nacional Indi, dirigit per Gandhi, endegaria un moviment favorable a la independència del país que preconitzava, des de 1916, la no-cooperació amb els ocupants anglesos i la desobediència civil.
Una altra de les principals figures del moviment nacional independentista indi va ser Rabindranath Tagore, escriptor i filòsof guardonat amb el premi Nobel de literatura (1913). L’escriptor feia aquesta duríssima descripció de la civilització occidental en un discurs pronunciat a la Universitat de Tòquio el 18 de juny de 1916:
La civilització que ens ve d’Europa és voraç i dominadora: consumeix els pobles que envaeix, extermina o anorrea les races que s’oposen al seu avanç conqueridor. És una civilització completament política, amb tendències caníbals, oprimeix els febles i s’enriqueix a la seva esquena. És una màquina de triturar. Sembra pertot la gelosia i les desavinences. És una civilització científica i no humana […]. Concentra les forces cap a l’únic objectiu d’enriquir-se, com faria un milionari que acaparés una fortuna venent-se l’ànima […].
Profetitzem, sense cap mena de dubte, que això no pot durar sempre, com hi ha al món una llei moral sobirana que s’aplica tant a les col·lectivitats com als individus.
Van ser els polítics socialistes els que, malgrat a l’existència d’algunes reticències en els seus rengles, van endegar les més importants campanyes de denúncia del colonialisme en els inicis del segle XX. D’aquesta manera, la Segona Internacional, al Congrés de Stuttgart (1907), definiria l’Imperialisme com una forma “degradada” del capitalisme i acordava que els partits socialistes tenien el deure de combatre l’explotació i la servitud colonial en totes les seves formes.
Extracte de la resolució de la Segona Internacional al Congrés de París de 1900:
El Congrés Socialista Internacional reunit a París, considerant que el desenvolupament del capitalisme comporta fatalment l’expansió colonial, que és causa d’enfrontament entre governs, que l’Imperialisme excita el xovinisme a tots els països i imposa despeses cada cop més grans en profit del militarisme, que la política colonial de la burgesia no té cap més propòsit que ampliar els beneficis de la classe capitalista i el manteniment d’aquest sistema […] i que comet crims i crueltats contra les races indígenes conquerides per la força de les armes.
Extracte de la resolució de la Segona Internacional al Congrés de Stuttgart de 1907:
El Congrés declara que els diputats socialistes tenen el deure d’oposar-se irreductiblement, en tots els parlaments, a aquest règim d’explotació i de servitud que impera a les colònies i d’exigir reformes per millorar la vida dels indígenes, vetllant pel manteniment dels seus drets, impedint-ne qualsevol mena d’explotació i de servitud i treballant, amb tots els mitjans que tinguin a la seva disposició, per educar aquests pobles per a la independència.
Lentament, al començament del segle XX, i gràcies a la condemna de l’imperialisme realitzada pel socialisme i altres sectors democràtics progressistes va anar-se consolidant un poderós corrent anti colonialista, els arguments del qual van anar penetrant a poc a poc en les consciències de la gent i amb el temps molts dels governs de les potències imperialistes van trobar-se, a l’interior del mateix país explotador, amb una forta oposició a la seva actuació colonial.
A més dels motius polítics, econòmics i ideològics que van tenir un paper essencial en l’expansió colonial dels països europeus, podem trobar una sèrie de connotacions racistes que es sumaven a la ideologia nacionalista exaltada pròpia del final del segle XIX. D’aquesta manera, per tot Europa va proliferar postulats racistes que afirmaven la superioritat de la raça blanca i la seva missió civilitzadora enfront de les races inferiors dels països colonitzats.
Aquesta era una ideologia derivada de l’acceptació del que anomenem darwinisme social, una interpretació de la teoria de l’evolució de Darwin aplicada a la dinàmica de les societats. Segons aquesta teoria, les societats més desenvolupades tenien l’obligació d’imposar-se a les menys desenvolupades per afavorir d’aquesta manera la millora general de l’ésser humà. Polítics, escriptors i suposats científics van defensar aquesta idea i van influir en àmplies capes de la població.
Una de les poques veus crítiques amb aquest pensament majoritari va ser la de Georges Clemenceau, republicà radical, que exposava així la seva crítica sobre la idea de la missió civilitzadora de l’home blanc en un discurs davant la cambra de diputats francesa (juliol de 1885):
Races superiors! Races inferiors! És fàcil dir-ho. Per la meva banda, jo m’aparto d’aquesta opinió, especialment després d’haver vist savis alemanys demostrar científicament que la francesa és una raça inferior a l’alemanya. No, no existeix el dret de les anomenades nacions superiors sobre les anomenades nacions inferiors […].
Georges Clemenceau
La conquesta que preconitza vostè [referint-se a Jules Ferry] és la de l’abús, ras i curt, la de la força que dóna la civilització científica sobre les civilitzacions primitives per apoderar-se de l’home, torturar-lo i esprémer-li la força que té en benefici d’un pretès civilitzador.
Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població com a conseqüència del colonialisme, llevat de l’aristocràcia i la burgesia locals que col·laborarien amb els colonitzadors.
Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. En conjunt, entre 1830 i 1914, els europeus van apropiar-se de més de dos milions d’hectàrees a l’Àfrica.
L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors. Així mateix, es forçaria l’increment de la productivitat i, com que les colònies havien de comprar productes a les metròpolis, va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda.
Per exemple, tot referint-se a la destrucció de la vida indígena a l’Algèria colonial, el filòsof Jean-Paul Sartre escrivia aquestes reflexions a la revista francesa Les Temps Modernes (núm. 123, març de 1956):
A Algèria totes les terres bones estaven ja conreades quan hi van arribar les tropes franceses. Així, la pretesa “explotació de la terra” va ser més aviat l’explotació dels seus habitats, que s’ha mantingut durant tot un segle. La història d’Algèria és la d’una concentració progressiva de la propietat territorial en mans dels europeus […].
L'Algèria francesa
Però per si de cas no n’hi havia hagut prou, es va decidir de donar un valuós regals als musulmans: els vam donar el nostre codi civil. Per què tanta generositat? Perquè la propietat tribal era col·lectiva en la majoria dels casos i es volia individualitzar la propietat per permetre als especuladors comprar-la de nou a poc a poc […].
Heus aquí el resultat d’aquesta operació: el 1850 els francesos tenien tan sols 115.000 hectàrees, el 1900 tenien 1.600.000, i el 1950 ja eren 2.505.000. En un segle se’ls havia desposseït de dos terços del sòl.
Afrancesant i dividint la societat s’ha esquarterat la vella societat tribal sense posar-hi res a canvi. S’ha estimulat l’anul·lació de les jerarquies tribals, s’han suprimit totes les forces de resistència, s’han substituït les forces col·lectives per les individuals i s’ha creat una mà d’obra barata. Aquesta mà d’obra era la que compensava les despeses del transport dels productes colonials a la metròpoli i assegurava els beneficis de les empreses colonials. D’aquesta manera, la colonització han transformat la població algeriana en un immens proletariat agrícola.
Però aquest impacte no només va donar-se en el camp econòmic. Així, per exemple, en l’àmbit cultural, les cultures autòctones, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. Sartre denunciava així les accions franceses sobre la llengua àrab:
Com que ha Europa les reivindicacions nacionals s’han fonamentat sempre en la unitat de la llengua, s’ha negat als musulmans l’ús del seu propi idioma. Des del 1830 la llengua àrab és considerada a Algèria com estrangera.
A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne.
Lin Zezhu
En aquesta carta del comissionat xinès Lin Zezhu a la reina Victòria d’Anglaterra, datada el 1839, podem observar la resistència xinesa a la presència dels “bàrbars” comerciants britànics en el seu territori introduint opi provinent de l’Índia, en el preludi de l’anomenada Guerra de l’Opi entre xinesos i britànics:
Comprovem que el vostre país dista de la Xina 60 o 70 milions de li [mesura xinesa que equival a uns 576 metres]. Tanmateix, vaixells bàrbars s’entossudeixen a venir a comerciar aquí amb la intenció de fer grans beneficis. Les riqueses de la Xina són utilitzades en benefici dels bàrbars. Es pot dir que els grans beneficis obtinguts pels bàrbars són arrabassats de la part legítima de la Xina [en el comerç]. Amb quin dret, doncs, fan servir la droga verinosa [l’opi] per perjudicar el poble xinès? Fins i tot en el cas que els bàrbars no desitgessin expressament perjudicar-nos, en el seu immoderat afany de beneficis no es preocupen pel mal que ocasionen al proïsme. Ens preguntem: on és la vostra consciència? […].
Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi quan els comerciants britànics van ser expulsats de la Xina, i en tornar a Londres van presentar una queixa formal davant del govern britànic. Aquest va decidir atacar a la Xina amb la seva flota per obligar-la a comprar l’opi cultivat a l’Índia britànica. Les tropes xineses no van poder fer front a l’exèrcit britànic, i van acabar rendint-se l’any 1842 després de perdre Shanghai.
Les primeres Guerres de l’Opi finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong (en mans angleses fins 1997) i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. El conflicte, però, no es va resoldre definitivament i va conduir a la Segona Guerra de l’Opi (1856-1860). D’aquesta manera, els britànics van obrir sobtadament, i per la força, la Xina al món.
Els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”).
Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.
Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven.
Voladura del cuirassat Maine el 1898
Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord. Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar.
El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, el president McKinley (amb el suport de poderosos mitjans econòmics, la premsa i els mitjans nacionalistes) va declarar la guerra a Espanya. Així, els Estats Units van destruir la feble armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic.
La consolidació de la posició dels Estats Units al Carib i al Pacífic es va completar amb la política intervencionista del president Theodore Roosevelt (1901-1908). Aquest president va imposar la política del big stick (el bon bastó), per la qual els EUA es reservaven el dret a intervenir en els assumptes interns de les repúbliques hispanoamericanes, tal i com va expressar en el seu missatge anual a la nació de 6 de desembre de 1904:
Theodore Roosevelt
És fals dir que els Estats Units senten una necessitat de terres o alimenten projectes respecte d’altre nacions de l’hemisferi occidental […].
Tot el que el nostre país desitja és veure els seus veïns estables en l’ordre i la prosperitat […]. Si una nació mostra que sap actuar amb eficàcia i amb raó […], si manté l’ordre i satisfà les seves obligacions, no ha de témer una intervenció dels Estats Units. Mals crònics o una incapacitat que comporti una relaxació general […], poden provocar a Amèrica, igual que en d’altres llocs, la intervenció […].
Afirmant la Doctrina Monroe, prenent les mesures que hem pres pel que fa a Cuba, Veneçuela i Panamà, i esforçant-nos per limitar la guerra a l’Extrem Orient i assegurar la porta oberta a Xina, hem actuat en interès nostre i de la humanitat sencera […].
Si volem ser veritablement un gran poble, hem d’esforçar-nos de bona fe per fer un gran paper al món […]. L’any 1898 nosaltres no vam poder evitar de trobar-nos cara a cara amb el problema de la guerra amb Espanya. Igualment, avui dia no podem eludir les responsabilitats que ens incumbeixen a les Hawaii, Cuba, Puerto Rico i les Filipines. No ens podem mantenir tancats a l’interior de les nostres fronteres i acceptar que no som sinó un conjunts de revenedors que no tenen cap interès pel que passa fora […]. Si volem tenir un lloc en la lluita per la supremacia naval i comercial, hem d’erigir el nostre poder fora de les nostres fronteres. Hem de construir un canal ístmic i hem d’aconseguir posicions avantatjoses que facin sentir la nostra veu a l’hora de decidir el destí dels oceans de l’est i l’oest.
Això, des del punt de vista comercial. Des del punt de vista de l’honor internacional, l’argument és encara més fort. Els canons que van retronar sobre Manila i Santiago ens han donat èxits i glòria, però també ens han creat obligacions. Si nosaltres hem expulsat una tirania medieval [sic] per deixar lloc a una anarquia salvatge, hauria estat millor no començar aquesta tasca […].
Tinc poca paciència amb els que emmascaren la seva timidesa amb un pretext d’humanitarisme, i que parlen amb un to hipòcrita de “llibertat” i “consentiment dels governats” […]. Les seves doctrines, si es posessin en pràctica, ens forçarien a deixar organitzar-se els apatxes d’Arizona i a refusar tota intervenció en cap reserva índia. Les seves doctrines condemnen els vostres avantpassats i els meus per haver-se establert als Estats Units.
D’aquesta manera, el 1903, els Estats Units provocarien la independència de Panamà respecte de Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme, aconseguint l’ocupació militar de tots dos costats del canal, la construcció del qual va acabar el 1914.
Des d’aleshores, les intervencions armades dels Estats Units van ser constants fins arribar a controlar gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib. Així, els EUA van intervenir a la República Dominicana (1905), a Cuba (1906, on van aconseguir la cessió de la base naval de Guantànamo), a Nicaragua (1909), a Hondures (1910), a Haití (1914) i, fins i tot, a la Xina (1899-1901, per a sufocar la revolta dels bòxers).
Intervencions militars dels Estats Units al continent americà i al Pacífic a finals del segle XIX i inicis del segle XX
La justificació que s’emprava davant d’aquestes intervencions constants, com ja va preconitzar Roosevelt, era la defensa dels interessos nord-americans, que sempre es consideraven amenaçats per moviments desestabilitzadors.
Els Estats Units van irrompre amb força en l’esfera internacional en ens anys noranta del segle XIX. Començava una nova era d’intervencionisme que s’edificaria a poc a poc, fins que en mig segle, després de la Segona Guerra Mundial, el país esdevindria la principal potència mundial a nivell econòmic i polític.
Per trobar les causes d’aquesta orientació imperialista nord-americana no només ens hem de centrar en els motius econòmics, ja que l’imperialisme dels EUA va anar molt més enllà. El país ja tenia un amplíssim mercat intern que era capaç d’absorbir l’oferta industrial. És per això que els historiadors consideren que en l’expansionisme nord-americà van prevaler les raons ideològiques i geopolítiques per sobre de les consideracions econòmiques.
D’una banda, el sentiment de superioritat del poble nord-americà va ser exaltat per diverses doctrines:
La Doctrina Monroe precisava que el continent americà era l’àrea d’influència dels Estats Units i, per tant, un territori vedat als europeus. Anomenada així pel president del mateix nom que va formular-la, aparentment era un crit anti-imperialista. Segons Monroe, cap Estat europeu tenia el dret a estendre el seu domini sobre Amèrica (és la famosa expressió “Amèrica pels americans”). Però, aquesta doctrina derivaria en l’eix d’una política intervencionista per part dels EUA a Llatinoamèrica ja que els nord-americans es reservaven el dret a intervenir en el continent sempre que fossin amenaçats els seus interessos.
El president nord-americà James Monroe
I la Doctrina del Destí Manifest defensava que el nord-americà era el poble triat per Déu, fet que els permetia apropiar-se de les terres que consideraven destinades a formar part dels Estats Units. Aquesta expressió va aparèixer publicada per primer cop el 1845, en l’article “Annexió”, per un periodista, John O’Sullivan, que defensava que “el poble nord-americà, en qualitat de poble elegit té un fi manifestat per Déu segons el qual li és permès apropiar-se de tot territori que estigués destinat a formar part dels Estats Units”.
El periodista John O’Sullivan
Aquestes doctrines van consolidar en el país un fort sentiment nacionalista que se sustentava en una suposada superioritat racial, política, religiosa, cultural i tècnica de la raça blanca anglosaxona sobre els llatins que poblaven la majoria del continent americà. Idees que, òbviament, no eren noves ja que, al mateix temps, els europeus les estaven fent servir per a justificar la seva expansió colonial als continents africà i asiàtic.
D’altra banda, les concepcions geopolítiques defensades per l’almirall i historiador Alfred T. Mahan van tenir un ampli seguiment. La proposta de l’estrateg naval Mahan, preocupat per la defensa d’una frontera tan extensa, passava per consolidar la posició dels Estats Units mitjançant el domini estratègic del mar, a través del control d’importants bases navals i el desenvolupament d’una flota de guerra, més que per l’annexió de territoris.
L'almirall Alfred Thayer Mahan
La conjunció de totes aquestes idees van justificar el dret a la intervenció per part dels Estats Units, que es succeirien al Carib i en d’altres estats americans, al Pacífic i a la Xina.
L’adquisició d’un territori, la seva confirmació com a colònia i la seva inclusió en el sistema imperial metropolità es feia normalment en tres fases successives.
En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners els que prenien la iniciativa de les exploracions. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).
Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. La signatura de tractats amb els indígenes era una farsa que equivalia a imposar l’ocupació dels territoris.
El mode d’actuació dels europeus a l’hora d’aconseguir la signatura dels tractats era, més o menys, el següent: de cop i volta apareixia en el poblat indígena un europeu (generalment brut, sense afaitar i amb un aspecte malgirbat) davant la sorpresa general dels natius que s’espantaven de la seva presència. Aleshores l’explorador europeu els oferia unes quantes bagatel·les molt vistoses però de cap valor econòmic. La cobdícia i el desconeixement, però, acabava imposant-se i el cap de la tribu s’acostava a rebre els regals.
Seguidament un intèrpret explicava al cap el tractat que oferia l’explorador europeu. Aquest segurament no entenia res perquè no parlava la llengua del suposat intèrpret, però complagut pels regals que li havien fet els europeus acceptava i signava el tractat amb l’europeu que afirmava ser el representant d’un gran Imperi.
Per exemple, aquest és un extracte del Tractat que Sir Henry Stanley, el famós explorador africà, va signar amb els caps de tribu indígenes de Mafela i Ngombi:
Reunits en conferència […] han establert el següent tractat:
Primer. Els caps de tribu de Mafela i Ngombi, segons els seus desitjos, accepten que l’Associació Internacional Africana s’estableixi als seus països per al progrés de la civilització i del comerç. De comú acord, tant per a ells mateixos, com per als seus hereus i successors, cedeixen ara i per sempre a l’Associació la sobirania i tots els drets de govern sobre els seus territoris […].
Tercer. Tots els camins terrestres i les vies fluvials que recorren el territori, el dret de pagar peatges, els drets de pesca, mines i boscos, són absoluta propietat de la mateixa Associació, així com qualsevol terreny no ocupat que pugui ser escollit.
Quart. L’Associació Internacional Africana s’obliga a pagar als caps de tribu de Mafela i Ngombi els següents articles: una peça de roba per mes a cadascun dels caps que signen, a més d’un regal de roba per a la Junta […] com a compensació pels drets concedits a aquesta Societat.
A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus o ètnies dels països ocupats i els europeus reclutaven moltes de les seves tropes entre els indígenes. Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (telègraf, ferrocarril, etc.).
La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Així, un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Ara bé, no totes les colònies serien administrades o governades de la mateixa manera. Generalment, seria el model organitzatiu de l’imperi britànic el que s’implantaria als territoris colonitzats, seguint diferents aplicacions. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.
Els protectorats, eren territoris colonials en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena sobirà amb una estructura política i cultural pròpia, que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa i de representació exterior, a més de l’explotació econòmica. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals establertes prèviament, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.
D’aquesta manera, per exemple, França va instaurar un protectorat sobre Tunísia. En el següent text, el ministre d’Afers Estrangers francès Jules Ferry defineix els motius de la instauració d’aquest model de dominació colonial en el país nord-africà des del 1881 (fins a la seva independència el 1956) en un discurs davant del Parlament el 1884:
Mantindrem a Tunísia aquesta situació de protectorat, de potència protectora, perquè té grans avantatges. Ens evitarà instal·lar en aquest país una administració francesa, és a dir, imposar a l’erari francès unes despeses considerables. Ens permetrà supervisar i governar sense assumir la responsabilitat de tots els detalls de l’administració, de tots els petits errors, de totes les petites friccions que puguin sorgir del contacte de dues civilitzacions diferents. Als nostres ulls, és una situació adequada, útil, que salvaguarda la dignitat del vençut, qüestió gens indiferent en un país musulmà, qüestió que té una gran importància en terra àrab. Salvaguardar la dignitat del vençut és consolidar la seguretat de la possessió.
El 1885, a la Conferència de Berlín, es va establir el denominat Estat Lliure del Congo, un domini colonial africà, propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica. Des d’aquest moment El Congo va ser administrat de forma privada pel propi rei Leopold fins al 1908, any en què el territori va ser cedit a Bèlgica.
Leopold II de Bèlgica
Durant el període en què va ser administrat per Leopold II, el territori va ser objecte d’una explotació sistemàtica i indiscriminada dels seus recursos naturals (especialment d’ivori i el cautxú), en la qual es va utilitzar exclusivament mà d’obra indígena en condicions d’esclavitud.
Per mantenir el seu control sobre la població nativa, l’administració colonial va instaurar un règim de terror, en el qual van ser freqüents els assassinats en massa i les mutilacions. Així, com denúncia l’historiador francès Marc Ferro, amb la barreja d’aquesta primera fase colonial d’ignorància, ceguesa, mala fe i creença tranquil·la en la “superioritat” de la raça blanca, Leopold i els seus agents van voler justificar, en nom dels imperatius del “progrés”, el recurs sistemàtic a la imposició i a la violència contra els africans.
A més de proveir obligatòriament de cautxú els agents de l’Estat i de les companyies, els congolenys tenien tot un seguit d’obligacions –treball forçat, transport com a portejadors, prestacions personals, lliurament de queviures, impostos i taxes–. No respectar les obligacions implicava la resposta immediata del lloc administratiu o de la factoria més propera. Presentat com una necessitat per manca de mitjans de comunicació moderns, el transport per portejadors va ser legalitzat el 1891 i va subsistir en el conjunt de la colònia fins molts anys després de la construcció del ferrocarril que unia Leopoldville (l’actual Kinhasa) amb Matadi (1890-1898).
Hereu directe d’aquesta esclavitud l’abolició de la qual era una de les justificacions principals de la presència dels colonitzadors, el treball forçat va ser legalitzat el 1892 per contribuir, entre d’altres feines, a la construcció i el manteniment de les pistes i dels primers equipaments col·lectius, a la tala de boscos i al transport per portejadors.
Tots els testimonis directes que ens han arribat, en particular el dels missioners protestants i no belgues, concorden a l’hora de donar testimoni sobre el rebuig dels africans a sotmetre’s i la resistència a l’ocupació belga. Així doncs, el rei Leopold II va haver d’erigir tot un impressionant aparell coercitiu, no tan sols per obtenir el compliment de les tasques obligatòries, sinó també per reprimir i prevenir les revoltes.
A causa de les explotacions descrites i d’altres factors relacionats, va haver-hi un elevadíssim nombre de víctimes mortals: encara que és impossible realitzar uns càlculs exactes, la majoria dels autors esmenten xifres que anirien entre els cinc i els deu milions de morts a causa de l’explotació colonial.
A partir de 1900, la premsa europea i nord-americana van començar a informar sobre les dramàtiques condicions en què vivia la població nativa del territori. Les maniobres diplomàtiques i la pressió de l’opinió pública van aconseguir que el rei belga renunciés al seu domini personal sobre el Congo, que va passar a convertir-se en una colònia de Bèlgica, sota el nom de Congo Belga. L’annexió del territori a Bèlgica va ser formalitzada per mitjà d’un tractat signat el 15 de novembre de 1908, que va ser aprovat pel Parlament belga a l’agost i pel Rei a l’octubre de 1909. D’aquesta manera s’iniciava l’època colonial del Congo Belga.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
Reunits en conferència […] han establert el següent tractat:
Mantindrem a Tunísia aquesta situació de protectorat, de potència protectora, perquè té grans avantatges. Ens evitarà instal·lar en aquest país una administració francesa, és a dir, imposar a l’erari francès unes despeses considerables. Ens permetrà supervisar i governar sense assumir la responsabilitat de tots els detalls de l’administració, de tots els petits errors, de totes les petites friccions que puguin sorgir del contacte de dues civilitzacions diferents. Als nostres ulls, és una situació adequada, útil, que salvaguarda la dignitat del vençut, qüestió gens indiferent en un país musulmà, qüestió que té una gran importància en terra àrab. Salvaguardar la dignitat del vençut és consolidar la seguretat de la possessió.
Tots els testimonis directes que ens han arribat, en particular el dels missioners protestants i no belgues, concorden a l’hora de donar testimoni sobre el rebuig dels africans a sotmetre’s i la resistència a l’ocupació belga. Així doncs, el rei Leopold II va haver d’erigir tot un impressionant aparell coercitiu, no tan sols per obtenir el compliment de les tasques obligatòries, sinó també per reprimir i prevenir les revoltes.
