Evolució de Xina fins el segle XX
La colonització econòmica de Xina va ser protagonitzada per Gran Bretanya que va introduir-se econòmicament al país mitjançant el comerç d’opi. Els principals articles xinesos que els britànics importaven cap a occident eren les teles de seda, pedres precioses i espècies.
Els britànics introduiran a Xina el consum generalitzat d’opi. L’opi ja era objecte de consum entre les elits xineses, però amb la penetració europea el seu consum va extendre’s. Així, el segle XVIII s’importaven unes 200 caixes d’opi de 65 Kg. El 1850 ja eren consumides unes 68.000 caixes anuals i el 1870 va arribar-se a un volum de 100.000 caixes anuals per l’augment del mercat.
El consum d’opi per la classe mitjana xinesa va acabar convertint-se en un problema econòmic i social. El 1731 l’emperador ja havia prohibit la importació d’opi, però els europeus van seguir van seguir comerciant amb Xina mitjançant el contraban.
Els conflictes de l’Imperi Xinés amb les potències colonials europees van suposar la seva descomposició. El segle XIX van esclatar les Guerres de l’Opi (1839-42) com un intent de les autoritats de Canton d’evitar l’entrada d’opi al país i l’expulsió dels comerciants europeus.
Aquesta acció va ser interpretada pels britànics com una agressió al lliure comerç, el que va motivar la intervenció europea. El final del conflicte va suposar la signatura del Tractat de Naiquin pel qual Gran Bretanya va adjudicar-se Hong Kong i van obrir-se dotze ports xinesos al comerç europeu, entre ells Canton i Shangai.
Amb l’obertura del país al comerç europeu Xina es convertirà en una colònia més que serà explotada. Els britànics van explotar mines, establir ports construir ferrocarrils i controlar les duanes en Hong Kong.
La penetració occidental que va iniciar-se a partir d’aquest moment buscarà el domini de la costa i les vies de comunicació del país. Així, van establir-se aliances amb els cacics locals en detriment d’un Estat imperial en descomposició.
La nova situació presentava un fort contrast entre una nova economia vinculada a Europa i el món tradicional xinés fortament endarrerit. Així, la economia agrícola tradicional xinesa va entrar en un procés de declivi progressiu que va estar marcat per la fugida de població del camp cap a les ciutats emergents.
Les reaccions davant l’empobriment generalitzat del país van produir-se en forma d’aixecaments nacionalistes anti occidentals i contraris a l’Imperi Xinés. La Rebel·lió Taiping (1850-64) que va produir-se a l’eix Pekín-Canton va arribar a constituir un Estat independent que rebutjava la reforma agrària de liquidació dels privilegis i la modernització del país.
La intervenció franco-britànica va permetre a l’emperador controlar la situació momentàniament. Serà la Revolta dels Bòxers la que suposarà la fi dels elements tradicionals de Xina. La revolta va tenir un caràcter anti occidental, nacionalista i molt violent. Els Bòxers, a més, van comptar amb el suport d’elements propers a la cort imperial.
Amb la Revolta dels Bòxers, la cort imperial va acabar d’aïllar-se. Tot i que la revolta va fracassar el 1910 Xina era un Estat en crisi, en mans dels cacics locals que comptaven amb el suport occidental. Serà el 1911 quan una nova revolució posi fi a l’Imperi i proclami la república per iniciar la reconstrucció nacional.
Així, els portuguesos van iniciar els seus viatges i Colom en el seu intent de trobar una ruta més curta va descobrir Amèrica. Durant els segles XVI i XVII van crear-se punts d’enllaç amb l’Índia per facilitar el comerç. Amb la captació de nous mercats a Orient va iniciar-se la penetració colonial.
El límit de l’expansió britànica serà Afganistan. A l’Iran, britànics i russos van pactar la presència comú d’ambdós països. Només les regions de Sind, Penjab i Catxemira estaran fora del domini britànic a l’Índia.
Paral·lelament a la introducció del virregnat s’iniciava la construcció del ferrocarril canviant les línees de comunicació tradicionals. La producció per al consum intern va anar deteriorant-se donant lloc a la fam entre la població índia. Determinades àrees urbanes van vincular-se a la nova economia i les noves àrees de producció. La desestructuració que van produir els britànics va afavorir l’aparició de fams periòdiques i la ruïna de l’artesanat local.
La necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis va portar, arran del conflicte generat per les rivalitats al Congo, a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1884-85), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus. Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una acta general que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.
Els factors demogràfics s’expliquen per l’enorme creixement de la població europea al segle XIX que va provocar una forta pressió demogràfica al continent que faria providencial la possibilitat de la sortida migratòria cap a ultramar. I és que totes les formes de colonització van acompanyades de migracions humanes, i entre 1850 i 1900 aquestes van esdevenir massives. D’aquesta manera, els problemes de l’atur o les tensions socials que podien haver provocat la manca d’expectatives van alleugerir-se gràcies a la possibilitat de marxar cap a les colònies molts cops potenciada pels propis governs. Per a aquesta mobilització massiva seria fonamental l’existència dels nous mitjans de transport (vaixell de vapor, ferrocarril).
