Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes
A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.
No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.
Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.
Òbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.
Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.
Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.
El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.
Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.
En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.
Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).
Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.
El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.
Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.
L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.
Durant els primers anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l’esperit de reforma econòmica i fiscal dels seus ministres, que foren frustrades una i altra vegada per la resistència dels privilegiats i la indecisió del monarca.
Tot i jurar la nova Constitució (1791), Lluís XVI no es resignava a acomodar-se en la nova situació creada que rebaixava els seus drets absolutistes i va recórrer a buscar ajuda exterior. Així, decidit a no prestar suport a l’ordre revolucionari i confiant en l’ajuda dels altres monarques europeus, intentaria la fugida (1791); però, reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, després de deliberacions a l’Assemblea sobre la conveniència de la seva continuïtat, fou mantingut com a símbol necessari de l’ordre i jurà la Constitució una altra vegada. Però, els poders que emanaven d’aquesta constitució suposaven un insult per a un monarca instruït en l’absolutisme il·lustrat –simplement dret a vet suspensiu–. Per això, en aquest període estimularia els elements i les mesures que creia que portarien a l’anarquia revolucionària i, superada aquesta, a la restauració de l’Antic Règim.
Però és que encara hi ha més dades que permeten qüestionar aquest centralisme jacobí: la dinàmica de la complexa xarxa de societats jacobines existents a la França revolucionària ha donat peu a que un important sector de la historiografia francesa sobre la Revolució comenci a parlar del federalisme jacobí. El problema és que l’estudi de la Revolució ha estat centrat en els fets succeïts a la ciutat de París, escenari capital però no únic, i això ha deixat de banda el que va passar a les províncies i la seva relació amb la capital, fet que en els darrers anys afortunadament comença a solucionar-se i donarà lloc, amb tota seguretat, a la necessitat de reescriure bona part de les interpretacions clàssiques del període.
