Granada, 1492: el darrer capítol de la Reconquesta
L’any 1492 tanca un llarg cicle de la història castellana, una etapa oberta el 711 amb la invasió musulmana de la Península Ibèrica. I és que la necessitat de conquerir el regne de Granada, el regne musulmà dels nassarites, formava part de la cultura política de la corona de Castella. Des de la memòria de la Hispània dels visigots, amb el mite de la pèrdua d’Espanya, Castella va articular una cultura política fonamentada en la conquesta d’unes terres que considerava de la seva propietat.
La conquesta de Granada va iniciar-se el 1482, un cop la guerra de successió castellana havia entronitzat definitivament Isabel la Catòlica com a reina. Signada la pau amb Portugal i restaurada l’autoritat de l’Estat en les corts de Toledo de 1480, els Reis Catòlics poden iniciar el seu projecte polític. L’objectiu: el regne nassarita de Granada. S’inicia així una guerra de conquesta, una croada contra el musulmà, una lluita en la qual el sentiment religiós i el projecte polític peninsular podran veure’s satisfets, sumats a l’atractiu del botí que les despulles del regne musulmà deixaran per repartir.
Els musulmans van proporcionar el pretext, el casus belli per convertir el conflicte territorial en una guerra justa. El 1481, van prendre Zahara, una petita localitat de la frontera. Els nobles andalusos, com tantes altres vegades havien fet anteriorment, van reaccionar i van conquerir la ciutat d’Alhama, localitat que els Reis Catòlics van jurar defensar. Amb la intervenció reial, l’escaramussa entre els senyors de la frontera havia donat pas a un conflicte de gran envergadura i significat. Havia esclatat la guerra de Granada, una guerra que es perllongaria durant deu anys.
La monarquia dels Reis Catòlics va haver de realitzar un esforç militar i econòmic considerable per fer front a la guerra. D’aquesta manera, van recaptar-se impostos extraordinaris mitjançant les butlles de croada (1482, 1485, 1487, 1489 i 1491), que encara subsistirien acabada la guerra. Igualment, el clergat va contribuir mitjançant diferents subsidis (1482, 1485, 1489 i 1491). A més, com que les necessitats de finançament van anar incrementant-se, el regne va endeutar-se amb la noblesa, els monestirs, les ciutats i els comerciants.
L’esperit de croada va jugar un gran paper en la conquesta. Els monarques van remarcar el deure que s’imposava a tots els cristians a l’hora de col·laborar en la propagació de la fe cristiana. Així, bisbes i sacerdots van recolzar obertament l’empresa dels reis. Però aquesta empresa també era política: calia completar la Reconquesta peninsular per fer desaparèixer l’amenaça musulmana en el sud, la qual representava l’existència d’un potencial aliat dels turcs al Mediterrani, una amenaça per a la política exterior dissenyada per Ferran el Catòlic.
És a dir, la guerra de Granada no va ser només el resultat de les ambicions de les aristocràcies locals per guanyar territoris o la continuació de l’economia de pillatge fronterera dels darrers segles. La conquesta de Granada era l’objectiu de l’Estat dinàstic, una empresa política. Ara bé, en presentar la guerra com una croada, que també ho era, els Reis Catòlics van poder beneficiar-se dels recursos de l’Església.
La planificació central de les operacions va substituir les iniciatives locals de la noblesa i va convertir els Reis Catòlics en els caps naturals de la guerra, així com en els màxims beneficiaris. El paper central jugat per l’Estat en la guerra convertia la conquesta en un objectiu irrenunciable als ulls de la monarquia. S’introduïa així una nova forma de fer la guerra. La planificació de l’acció de les forces assaltants contra els habitants de les ciutats, fossin o no combatents; la violència dels setges amb armes de foc per assegurar la destrucció de la memòria històrica islàmica en la regió; la ràpida repoblació amb colons. L’objectiu era liquidar el passat musulmà per introduir la civilització cristiana.
Durant el 1482, en la primera campanya contra Granada, els cristians semblaven controlar la situació, fins que el fallit atac a Loja va refredar l’ofensiva. La següent iniciativa no seria més encertada: l’intent de presa de Màlaga de 1483 desembocaria en una nova desfeta militar. Ara bé, aquesta derrota es veuria compensada per la captura de Boabdil, el fill del sultà, a Lucena.
I és que els Reis Catòlics van enfrontar-se a un regne de Granada en crisi, destrossat per les disputes internes entre els diferents clans musulmans. El sultà, Abu-l-Hàssan Alí ibn Saad, tenia una preferida, Zoraida, del clan dels zeyrites, mentre que la seva dona Aixa i els seus fills Yússuf i Boabdil es recolzaven en el clan dels abenserraigs. El sultà va fer assassinar Yússuf, però Boabdil va aconseguir fugir. Aprofitant que el sultà es trobava lluitant per recobrar Alhama, Boabdil va instal·lar-se a Granada sent proclamat rei.

En aquest context, en caure presoner dels Reis Catòlics, Boabdil va reconèixer-se com a vassall dels monarques cristians i va comprometre’s a lluitar contra el seu pare, reinstal·lat a l’Alhambra. Així la guerra de conquesta es combina amb una guerra civil granadina.
La reorganització de l’exèrcit cristià va derivar, el 1485, en la primera gran victòria dels exèrcits dels Reis Catòlics: la presa de Ronda. La notícia aviat s’escampa per les corts europees i l’èxit cristià atreu voluntaris d’arreu per lliurar la darrera croada de la cristiandat. En paral·lel, la lluita interna entre els musulmans s’agreuja amb l’abdicació del sultà en el seu germà Abū `Abd Allāh Muhammad az-Zaghall, El Zagal, el qual es veu obligat a refugiar-se a Còrdova acollit pels Reis Catòlics. Els monarques cristians van ajudar Boabdil a reconstruir els seus exèrcits amb el pacte de repartir-se el regne granadí. Així, Boabdil serà aliat o enemic segons les necessitats del moment.
El 1486 cauria Loja i un any després s’iniciaria l’assetjament de Màlaga que culminaria amb la caiguda de la ciutat i amb 15.000 presoners reduïts a l’esclavitud per ser venuts en benefici dels combatents. I el 1489 es produiria el setge de Loja, el més llarg i sagnant de tot el conflicte. Finalment, El Zagal capitularia i entregaria als exercits cristians les ciutats d’Almeria i Guadix.
Arribats a 1490, només Granada resisteix l’ofensiva dels cristians. Boabdil, novament enemic, es refugia a la capital per encapçalar la resistència, però ara els Reis Catòlics es disposen a acabar definitivament amb ell. Mitjançant una mobilització de recursos econòmics financers i humans extraordinària s’inicia l’ofensiva que durarà divuit mesos. Com a mostra del compromís de Castella amb l’operació, els mateixos monarques s’instal·larien, des de juny de 1491, a les portes de Granada, en el campament-ciutat del Real de Santa Fe. La llegenda ens diu que la reina Isabel va afirmar que no es canviaria de camisa fins a la caiguda definitiva de la ciutat. Hem de suposar que és una llegenda falsa, però la metàfora ens il·lustra el fet: l’esforç de la monarquia per aconseguir el seu objectiu polític i religiós. És el triomf de la religió i la devoció en la vida de la reina, el triomf de la intolerància amagada sota el dogma catòlic com a forma de vida.
Els Reis Catòlics només abandonarien el seu emplaçament al Real per entrar triomfants a Granada, el 2 de gener de 1492. S’havia escrit el darrer episodi de la Reconquesta i amb ell l’autoritat de Ferran i Isabel es veia plenament legitimada.
Conquerida Granada, el vell regne nassarita va ser vinculat a la Corona de Castella amb el privilegi d’enviar representants a les corts. Bona part de la seva població va veure’s reduïda a l’esclavitud mentre que els grans territoris van ser confiscats perquè l’Estat els repartís entre els municipis i els aristòcrates que havien participat en la conquesta. En canvi, la capital del regne va beneficiar-se d’un tractament privilegiat: els reis van comprometre’s a respectar la vida i els béns dels seus habitants, així com la religió musulmana, la llibertat religiosa, els costums i la legislació. Tanmateix, aquest compromís va ser paper mullat perquè el veritable objectiu dels Reis Catòlics era l’assimilació de la població.
Inicialment, Fray Hernando de Talavera va ser nomenat arquebisbe de Granada. El seu objectiu era convertir els musulmans a la fe cristiana. Però la seva manera d’actuar era més apostòlica que combativa: buscava el convenciment dels conversos. Massa tou pels temps de la Inquisició. Per això, el 1499, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, va prendre la iniciativa sancionant els conversos que mantenien pràctiques musulmanes. Amb la repressió s’acceleraria el procés de conversió dels granadins, però també es produirien sublevacions (Alpujarras, 1500).
El 1502 va acabar-se definitivament la tolerància. Els musulmans van ser obligats a escollir entre la conversió o l’exili. Naixia una nova minoria: els morescos.