Les societats musulmanes medievals: el camp i la ciutat

El món musulmà medieval va integrar societats que tenien al seu darrera una llarga història. L’adopció de la religió islàmica, però, no va canviar la forma immediata de les seves estructures socioeconòmiques. Malgrat les diferències que es van donar entre les diverses regions que integraven l’Imperi Islàmic, advertim certes semblances i un ritme similar en les transformacions.

La societat agrària. Resulta difícil conèixer la vida camperola ja que disposem de relativament pocs testimonis en comparació amb els que ens relaten el món urbà.

En gran part del territori islàmic, la vida agrícola estava dominada per l’escassetat d’aigua i l’aridesa del sòl, fet que determinava parcialment el predomini de la pastura. Tot i això, els àrabs van posar en pràctica variats i complexos sistemes d’irrigació que van donar lloc, en alguns territoris, a una agricultura rica i pròspera.

Així, els musulmans van practicar una agricultura intensiva allí on hi havia possibilitats de regadiu, les tècniques del qual van copiar dels llocs que conegueren durant la seva expansió.

Ben a l’inrevés del que passava a l’Occident feudal o als territoris no costaners de Bizanci, als dominis islàmics les explotacions agrícoles tendirien a l’especialització en funció de les necessitats del mercat urbà. Així, el propietari musulmà tendia a establir-se a la ciutat on s’aplegava la vida econòmica i social.

La situació dels camperols era diversa. A les zones allunyades de la influència urbana, moltes comunitats rurals van poder gaudir d’un ampli grau d’autonomia a l’hora de controlar el procés de producció. Tot i això, part dels seus excedents eren enviats, per via fiscal, cap a les ciutats on residia el poder polític.

En canvi, a les zones pròximes a les grans ciutats, on la civilització islàmica va desenvolupar una notable agricultura de regadiu per a l’abast ciutadà, la situació dels camperols podia ser força pitjor, ja que estaven vinculats per diversos tipus de contractes de parceria als grans propietaris urbans.

Les ciutats islàmiques estaven circumdades per un gran cinturó d’horts i fruiters on van aplicar-se tècniques especialitzades de conreu i van aclimatar-se noves plantes com la canya de sucre, el cotó i la morera.

L’agricultura musulmana era molt productiva i va estar dedicada a la producció de llegums i de fruiters, de plantes orientals (arròs, canya de sucre, moreres per la cria de cucs de seda, tarongers, albercoquers, presseguers, etc.) que de mica en mica, i a través de la Península Ibèrica arribarien a l’Occident cristià. També conrearen la vinya, malgrat la prohibició corànica, ja que aquesta no afectava els altres pobles. D’altra banda, van estendre les tècniques de regadiu, mitjançant sínies i molins.

La societat urbana. La civilització islàmica va florir especialment a les ciutats, on es concentraven l’artesania i el comerç. En tant que centres del poder polític, a les ciutats hi afluïa, gràcies a la recaptació d’impostos, l’excedent produït al món camperol. Excedent que, al seu torn, era redistribuït entre una nombrosa capa de funcionaris i soldats que formaven el suport de l’Estat i que convertien la ciutat en un gran centre consumidor.

Això va impulsar el desenvolupament del comerç fins a límits desconeguts fins aleshores. Les bases materials de la civilització islàmica les trobem en el comerç a llarga distància.

El món islàmic va beneficiar-se de la seva situació geogràfica, que li feia acomplir la funció d’intermediari comercial monopolístic entre Àsia, Àfrica i Europa. El centre comercial del món musulmà va ser el golf Pèrsic, des d’on els mariners islàmics arribaven fins a l’Índia. Els més agosarats van aconseguir d’arribar a les costes del sud de la Xina. Allí aprendrien a emprar la brúixola i el timó de codast.

Des d’aquestes terres orientals, desconegudes a Occident, els musulmans importarien principalment teles, seda, pedres precioses, paper i fusta per construir vaixells. Encaminades cap a Basra i Bagdad, aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a través dels deserts d’Anatòlia i de l’Orient Mitjà fins a Constantinoble o fins als ports mediterranis d’Alexandria, Antioquia, Tir, etc., que eren freqüentats des del segle XI per comerciants de la Península Itàlica.

El comerç també va ser freqüent en direcció al cor d’Àfrica, d’on portaven or, vori i esclaus negres; i també comerciarien amb el món eslau, d’on importaven ferro, pells i cuir.

Així, els territoris controlats per l’Islam van abraçar gairebé la totalitat de les rutes comercials actives de l’Edat Mitjana. Podem dir que els dos elements principals de la cohesió del món islàmic van ser la religió i les rutes comercials. L’àrab, la llengua utilitzada pels comerciants, va ser àmpliament utilitzada com a mitjà de comunicació.

Conseqüència d’aquesta intensa activitat comercial va ser la consecució d’una estructura econòmica monetària i urbana. El centre d’aquest món comercial era la ciutat. Els musulmans van ser grans constructors de ciutats.

Al seu cor hi estava situada la medina, que era, a la vegada, centre polític (residència del governador, funcionaris palatins i soldats), centre religiós (gran mesquita) i centre econòmic, organitzat al voltant del soco principal (mercat), on hi havia alfòndics per a l’hostalatge dels comerciants i magatzems de mercaderies.

La medina formava un laberint de carrers ocupats pels artesans, que s’agrupaven en carrers o petits barris segons les seves activitats i produïen mercaderies de primera qualitat (ceràmiques, armes, teixits, etc.). Es veia als artesans treballant a porta oberta, cosint, teixint, tenyint, cisellant o mantejant el coure. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia, o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels emirats o dels califats.

Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L’activitat d’artesans i comerciants era viva i admirada pels pocs estrangers occidentals que van visitar les poblacions islàmiques. Ciutats com Damasc, Bagdad, el Caire, Còrdova, Cairuan, Fes, etc., van arribar a tenir, abans de les croades, una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals i van esdevenir l’eix del món islàmic.

Mahoma i l’aparició de l’Islam a l’edat mitjana

La zona oest del continent asiàtic i el terç nord del continent africà configuren la zona islàmica. En realitat, i per dir-ho amb més exactitud, hauríem de parlar del món àrab. Aquesta àrea té una llengua i una cultura comunes, i l’element fonamental de cohesió és la religió islàmica o musulmana. La història de l’islam, o dit més correctament, del món islàmic, explica la influència de l’islam en la creació i expansió d’un moviment no només religiós, sinó també polític i social.

Els àrabs són originaris de la Península Aràbiga. Aràbia és una extensa península de l’Àsia situada entre el mar Roig i el golf Pèrsic. Té un clima desèrtic que només permet l’agricultura en algunes zones de la costa i als oasis de l’interior. Els àrabs es van expandir a costa dels imperis Bizantí i Persa.

L’esclat religiós que va unificar culturalment la part del món actual que va des de Djakarta a Samarcanda passant per Lagos va néixer al principi del segle VIII a la península Aràbiga. Aquesta península posseïa una organització social fonamentada en els clans, les tribus (enfrontades entre si, sense cap poder polític que les unís) i el sistema de valors que comportava la vida difícil del desert. La majoria de la població estava formada per nòmades que es dedicaven al pasturatge. Només hi havia dues ciutats importants, la Meca i Medina, on es concentrava un comerç molt pròsper.

Cada tribu tenia les seves pròpies creences, malgrat que totes consideraven la Meca la seva ciutat sagrada. Les religions dels diversos grups eren politeistes i animistes. La cultura no vivia aïllada gràcies a una intensa activitat comercial i, per tant, coneixien les religions cristianes, hebraiques i mazdeistes. Sobre aquest substrat va ser bastida la religió més jove de les religions monoteistes revelades, l’Islam, fundada per Mahoma.

Abans de l’arribada del profeta Mahoma (o Muhàmmad), a la Península Aràbiga hi existien, junt amb el cristianisme i el judaisme, diverses creences politeistes i idòlatres que es reunien al voltant de la Ka’ba. Tanmateix, també hi havia una antiga tradició monoteista, o almenys la creença en una divinitat suprema.

Els àrabs s’organitzaven de forma tribal, i s’hi podien distingir tres nuclis diferenciats:

1. El nord peninsular, que mantenia relacions estretes amb el Mediterrani. Als segles V i VI apareixen a les fronteres del desert els estats dels làkhmides i dels ghassànides per protegir Bizanci i Pèrsia.

2. Al centre peninsular hi havia el desert, poblat per tribus nòmades i petites poblacions en oasis per on hi passaven les caravanes, com ara la Meca, Medina o Taïf.

3. I al sud-oest hi havia el Iemen, molt fèrtil. Era un país agrícola que dominava la canalització de les aigües, però la destrucció del dic de Marib al segle VI va provocar la dessecació i emigracions massives al nord.

L’arabització va afectar també els diferents pobles que habitaven el nord d’Àfrica. A l’oest, al Magrib, la població era berber. Als països del Nil, a l’est africà hi vivien representants de les quatre grans ètnies del continent, els calamites, els quals, probablement, s’havien traslladat al final del Paleolític cap a l’Àfrica septentrional. El terreny és semiàrid i el Sàhara fa de frontera natural; el Nil constitueix una excepció de terra fèrtil.

Dins d’aquest context, va aparèixer Mahoma, un dels comerciants de la ciutat de la Meca, que va desenvolupar el monoteisme dels cristians i els jueus i va adaptar-lo als costums i lleis tribals. La seva utilització del terme Alà per a referir-se a Déu és la mateixa que ja feien servir les tres creences predominants fins aleshores: en el cas dels idolatres, era el nom que donaven a la deïtat superior, creadora de totes les coses que existien.

L’aparició i expansió de l’Islam al segle VII és un fenomen de gran transcendència històrica. L’Islam segueix la tradició de les dos grans religions monoteistes que la precedeixen, la jueva i la cristiana, ja que els musulmans creuen també en un únic Déu (anomenat Al·là en àrab).

Pels islàmics, Mahoma, el fundador de la religió era l’últim dels profetes. Creuen que Al·là havia il·luminat anteriorment Abraham, Moisès i Jesús, i altres avantpassats comuns de jueus i musulmans. D’aquí el respecte que mostren davant les anomenades “gents del llibre” (cristians i jueus).

Amb anterioritat al 610 no se sap gaire cosa de Mahoma. Va néixer vers el 570 i era un comerciant d’èxit gràcies al capital de la seva primera esposa, Khadija bint Khuwàylid. Va rebre ensenyances religioses d’un rabí o d’un sacerdot cristià, i va estar en contacte amb la secta cristiana dels essenis. L’any 610 va patir la primera revelació, va decidir abandonar la seva feina i va començar a difondre la seva doctrina, l’Islam.

L’Islam defensava que les persones s’havien de sotmetre a Al·là, que és tal com els musulmans anomenen l’únic Déu. A més, Mahoma va crear el concepte d’Umma, o comunitat de creients, que donaria lloc a un cos unitari i d’igualtat entre tots els musulmans, independentment del seu origen. Això tindria una importància capital de cara a la unificació política de la península i la posterior expansió.

La seva lluita contra la idolatria i el politeisme, així com el seu suport cap a les classes més desafavorides, farien que es guanyés l’hostilitat dels mercaders o quraixites de la Meca, que van creure que les seves predicacions eren una amenaça per a l’ordre social. D’aquesta manera, Mahoma hauria de fugir el 15 de juliol de 622 cap a Medina. Aquesta fugida, o hègira, marca l’inici del calendari musulmà.

A Medina les seves doctrines comptarien amb un fort suport popular, incloent-hi el del poeta Al-Abbas ben Mirdas. En aquesta ciutat estudiaria la Bíblia i rebria una forta influència jueva, la qual cosa es reflecteix en l’establiment de Jerusalem com a ciutat santa i en la creença que Abraham és el pare dels àrabs, a través d’Ismael.

Els habitants de Medina reconeixerien Mahoma com a profeta i legislador, i li donarien el poder; d’aquesta manera obtindria alhora l’autoritat espiritual i temporal. Això engendraria, però, l’oposició dels jueus, que s’aliarien ara amb els quraixites fent esclatar una revolta. Mahoma, però, en sortiria victoriós i a continuació organitzaria un exèrcit amb el que arribaria a conquerir la Meca el 630. Arran d’això expulsaria els jueus d’Aràbia.

Una vegada conquerida la Meca i sotmesa al domini de l’Islam, Mahoma va aconseguir ampliar la seva base militar, cosa que permetria d’unificar políticament els àrabs. Les tribus se sotmetrien en massa, excepte els beduïns, que eren (i són) politeistes i serien reprimits durament. Aquesta unificació marcaria l’inici de l’expansionisme aràbic, fonamentat en un important excés demogràfic i la promesa d’aconseguir una recompensa material.

Finalment, el 8 de juny de 632, Mahoma moria per causes naturals a Medina, mentre part del seu exèrcit conqueria Jerusalem. Quan el profeta dels musulmans va morir, gairebé tots els àrabs practicaven l’Islam.

Mitjançant la guerra santa, obligatòria en teoria per a tot musulmà, els àrabs van pretendre difondre la coneixença de l’Islam. Però, excepte en rares ocasions, això no comportava la conversió forçosa dels habitants dels territoris conquerits.

La religió islàmica té una gran càrrega moral. Es regulaven tots els aspectes de la vida del creient i la seva relació amb els altres membres de la comunitat. L’Alcorà, el llibre de la fe islàmica, i la tradició donen normes sobre nombroses facetes de la vida terrenal, com l’organització social i política.

Segons la doctrina islàmica, tot musulmà ha de complir cinc obligacions fonamentals:

1. La professió de fe, per la qual tot musulmà testifica que «Al·là és l’únic Déu i Mahoma, el seu profeta».

2. La pregària cinc cops al dia: a punta de dia, al migdia, a la tarda, quan el sol es pon i al vespre.

3. El pelegrinatge a la Meca, almenys una vegada a la vida.

4. Fer dejuni durant el mes del Ramadà, tots els dies des de que el sol surt fins que es pon.

5. Al principi, els musulmans també tenien l’obligació de defensar la seva religió i estendre-la per mitjà de la jihad o guerra santa.

L’Alcorà també recull certes obligacions per a la vida quotidiana: es permet la poligàmia i es prohibeix menjar carn de porc, beure vi i participar en jocs d’atzar. El deure de solidaritat n’és el dictat més important de la religió islàmica; d’aquí en ve l’obligació de l’almoina.