El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'4.8 Crisis i transformacions a la darreria de l’edat mitjana'

Joana d’Arc, la donzella d’Orleans

Nascuda en una família camperola acomodada de la Lorena, Joana d’Arc (1412-1431) va veure en la seva infància el seu país envaït per tropes angleses i borgonyones en el context de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Quan els exèrcits invasors van assetjar Orleans i el delfí Carles va veure’s obligat a refugiar-se a Chinon, el 1428, Joana va sentir unes visions místiques que van impulsar-la a lluitar per França al costat de Carles VII. Mèdicament, aquestes veus podrien atribuir-se a al·lucinacions, alguna variant d’esquizofrènia o problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. En qualsevol cas, sembla totalment descartable que Joana mentís.

Joan_of_arc_miniature_graded.jpg
Retrat de Joana d'Arc datat el 1485 (Centre historique des Archives nationales, París, AE II 2490)

Així, amb una escorta facilitada per Robert de Baudricourt, Joana va presentar-se als quarters generals de Chinon on el delfí, desesperat, va confiar-li una força armada amb la qual, pel maig de 1429, va aconseguir de batre els anglesos i aixecar el setge sobre Orleans.

La figura de la jove, sempre vestida d’home i amb l’armadura pròpia d’un cavaller, va fascinar els seus compatriotes. No importava si es tractava de nobles cavallers o simples camperols, els francesos van caure seduïts per aquesta donzella guerrera. Les cròniques expliquen que, fins i tot, s’apropaven a la jove per a tocar el seu estendard i la seva roba, als quals van atribuir-se poders curatius. Així doncs, el mite francès per excel·lència prenia forma des de la base de la societat, però abraçava tot el ventall estamental.

Vigiles_de_Charles_VII,_fol._57v,_Prise_d'Orléans_(1429).jpg
Miniatura de les "Vigiles de Charles VII" de Martial d'Auvergne (Bibliothèque nationale de France, Français 5054, París)

El 17 de juliol de 1429, Carles VII era coronat a Reims com a nou rei de França. Aquí, però, començarien les desavinences amb Joana. La jove donzella va dirigir un atac, infructuós, contra París, mentre que el rei esperava avançar cap a la pau per la via de la diplomàcia i buscava tancar-la en un convent. Tot i la manca de suport reial, el 23 de maig de 1430, Joana va entrar a Compiègne al davant d’un escamot de soldats. Però la sort giraria l’esquena a la donzella: l’endemà era capturada pels borgonyons i venuda als anglesos.

Joana no era una presonera més per als anglesos: una dona soldat en un temps de cavallers i amb una aureola mística al seu voltat. El símbol de la resistència francesa havia caigut. Un tribunal eclesiàstic l’acusaria de bruixeria i la condemnaria per heretge. Condemnada a la foguera com a heretge relapsa, Joana moria a la plaça del mercat vell de Rouen, davant de milers de persones, el 30 de maig de 1431. Només tenia 19 anys.

Ingres_coronation_charles_vii.jpg
Jean-Auguste-Dominique Ingres: "Jeanne d'Arc au sacre du roi Charles VII" (Musée du Louvre)

La llegenda de Joana, però, acabava de néixer. Alguns presents en l’execució van afirmar haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres rumors asseguraven que aquesta va sortir del seu cos en forma de colom. Fins i tot alguns van jurar haver vist com, en el darrer moment, entre el fum, es suplantava la donzella per un cadàver. Els rumors continuarien amb la teoria que, supervivent al martiri, s’havia casat amb Robert des Armoises. Igualment hi ha testimonis que diuen que els soldats van reclamar veure la morta, carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.

Amb la victòria de Carles VII, el 1456, Joana d’Arc va ser rehabilitada solemnement pel papa Calixt III i va ser considerada com a màrtir i com a símbol de la unitat dels francesos. Arribats al segle XX, el papa Pius X la va beatificar, l’abril del 1909, basant-se en un miracle poc ortodox: haver “salvat França”. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va ser triada com a patrona nacional.

Stilke_Hermann_Anton_-_Joan_of_Arc's_Death_at_the_Stake.jpg
Hermann Anton Stilke: "Joan of Arc's Death at the Stake" (Hermitage Museum)

Buffalmacco: El triomf de la mort

Després d’un llarg cicle de creixement demogràfic i econòmic, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, l’esgotament de les terres, el descobriment dels límits del creixement de l’economia feudal, la generalització de les guerres i l’expansió de les malalties. És el que coneixem com a crisi de la baixa edat mitjana. És temps de nous sentiments, de noves expressions culturals com a resposta a la realitat emergent. És el moment del triomf de la mort en l’imaginari dels europeus.

Buonamico_Buffalmacco_001.jpg

La pesta negra va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi. Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allà, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.

Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_1.JPG

La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. En conseqüència, la pesta va quedar profundament gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, representada tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.

En aquest cas, per il·lustrar aquest nou context, ens apropem a El triomf de la mort, el fresc monumental que decora el claustre que tanca el cementeri de la catedral de Pisa. Tot i que l’obra està datada el 1340, amb anterioritat a l’arribada de la pesta negra, el florentí Buonamico Buffalmacco (1290-1340) ja capta en ella el clima de precarietat i fugacitat que caracteritzaven l’Europa del segle XIV. És més, la mateixa temàtica és una novetat en la iconografia europea medieval.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_3.JPG

Podem dividir el mural en tres grans zones temàtiques: l’esquerra, dedicada a la trobada entre els morts i els vius; la dreta, que escenifica una batalla entre àngels i dimonis per triomfar sobre les ànimes dels morts; i, finalment, en el marge dret inferior, la vida despreocupada dels joves.

A l’esquerra del mural una comitiva de nobles que camina direcció a una jornada de caça topa amb la mort, la qual apareix representada per tres cadàvers que descansen en tombes obertes. Podem observar com cadascun dels personatges reacciona de forma diferent davant de la mort: les senyores presenten una actitud reflexiva mentre que els homes es tapen el nas davant de la putrefacció dels cadàvers i s’avancen amb curiositat cap els morts.

Pisa,_Camposanto_trionfo_della_morte_2.JPG

En canvi, a la part central i dreta de la representació trobem la igualtat de l’ésser humà enfront de la mort: eclesiàstics i nobles perden els seus privilegis davant la mort. Les ànimes dels representants dels sectors privilegiats del feudalisme, simbolitzades en forma de nens que emergeixen de la boca dels morts, es veuen en mans dels dimonis. I al marge, els joves representants de la noblesa gaudeixen i festegen aliens a la decadència. Carpe diem. La jerarquia medieval trontolla i l’art esdevé testimoni.

Ferran el Catòlic

Ferran II el Catòlic va néixer a Sos, el 1452. Era fill del rei Joan II d’Aragó i la seva segona esposa Joana Enríquez. Va ser nomenat hereu a la mort del seu germanastre, Carles de Viana, el 1461. De ben jove va aprendre a governar com a rei de Sicília (1468-1516). El 1469, l’any següent de ser nomenat rei sicilià, es va casar, d’amagat, a Valladolid, amb la futura Isabel I de Castella. Va participar decisivament en l’entramat successori castellà que va desembocar en una guerra civil i en les gestions diplomàtiques que portarien Isabel al tron. Per això, quan ella va ser proclamada reina, Ferran va aconseguir que l’acceptessin també com a rei. En paral•lel, havia viscut la guerra civil catalana. És a dir, quan va arribar al tron català, als vint-i-set anys, ja era un home ben format i preparat pel govern.

Fernando el Católico.jpgFerran va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni. Encara haurien de passar moltes coses, algunes de les quals haurien pogut frustrar la falsa unitat de destí d’Espanya.

La política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. D’entrada, un cop coronat, el seu primer objectiu va ser liquidar les qüestions pendents de la guerra civil catalana. Per això, en començar el seu regnat, en les Corts de 1480, va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança, la qual definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país. Igualment, naixia el Tribunal de Garanties, s’arbitrava la restitució dels béns espoliats en la guerra i es fixaven els fonaments d’una política econòmica proteccionista. D’aquesta manera, es coronava l’edifici del pactisme català, un règim que perduraria fins 1714.

A més, el Catòlic va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Era la manera d’acabar amb el poder de l’oligarquia aristocràtica i patrícia que havia dominat les institucions de govern en el segle XIV, conduint el país cap a la guerra civil. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, llista prèviament aprovada pel rei, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Fernando_II_entre_dos_escudos_del_Señal_Real_de_Aragón.jpgAixí, després d’una nova revolta camperola (1484), Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) que alliberava els pagesos de la seva adscripció a la terra, els permetia disposar dels béns mobles i mantenir-se a les seves terres com a emfiteutes. Tanmateix, els pagesos van continuar subjectes als censos, lluïsmes, delmes, primícies i particions sobre el fruit de les collites. Ara bé, els camperols podien redimir-se dels mals usos mitjançant el pagament d’una sèrie de compensacions econòmiques als senyors. D’altra banda, la sentència amnistiava els pagesos de la seva participació en els desordres anteriors, però no els seus dirigents, els quals van ser perseguits i condemnats.

El rei també va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana. L’acabament de la crisi social agrària, el sanejament de la moneda, la reducció del dèficit de les institucions públiques, la protecció a l’agricultura, l’enfortiment del comerç, el proteccionisme industrial i la reforma institucional van donar pas al redreçament. D’aquesta manera, a partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per les mesures reials, va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya, perduts com a penyora a França pel suport a Joan II en la guerra civil. Així, amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar el regne de Nàpols, per la qual cosa Ferran el Catòlic, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va haver d’intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

reis catòlics.jpgMalgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, el 1487, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Ferran va mostrar-se inflexible i el Tribunal del Sant Ofici va instal•lar-se a Barcelona iniciant una etapa fosca de la història del país. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492. Habitualment, la crítica historiogràfica deriva en el fet que aquesta va ser l’aplicació d’una mentalitat forana. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte comú impulsat pels Reis Catòlics: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic. És veritat que Castella va ser l’eina preferida del monarca. Però, en qualsevol cas, va mostrar més interès pels seus regnes que el seu oncle Alfons el Magnànim, el qual s’havia passat bona part de la seva vida en la cort renaixentista de Nàpols. A més, va crear un càrrec de govern, el virrei, que representava l’autoritat reial al Principat.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, l’infant Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu dels regnes de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. La unitat de destí va tremolar per un moment. És a dir, el somni d’Espanya encara restava molt lluny de ser una realitat. Per això, en termes polítics, durant l’època moderna hem de parlar de la Monarquia Hispànica, mai d’Espanya, una referència geogràfica. Espanya com a Estat no naixerà fins 1714.

A la mort del rei Ferran el Catòlic, a Madrigalejo, el 23 de gener de 1516, Carles I, el fill de la seva filla i reina de Castella Joana la Boja i Felip el Bell, va heretar el tron de la Corona d’Aragó. S’iniciava una nova etapa. Catalunya s’integrava en el si d’un Imperi universal.

Humanisme i Renaixement

Europa va encetar des de mitjans del segle XV un període d’expansió demogràfica i econòmica que es prolongaria al llarg del segle XVI. A més, durant el segle XV es va fer palès que, paral·lelament a les transformacions econòmiques i polítiques, al camp de les idees s’estaven produint canvis importants.

El concepte de “Renaixement” és un nom que s’aplica a l’època artística, i per extensió cultural, que va donar començament a l’Edat Moderna i en la qual es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa en els segles XIV i XVI, comportant un trencament amb la visió medieval del món.

D’aquesta manera, ja des del segle XIII van produir-se a Europa tot un seguit de transformacions que anunciaven la fi de l’edat mitjana i l’aparició d’una nova era. Aquestes transformacions van prendre un ritme accelerat al llarg del segle XV, anunciant el pas de l’edat mitjana cap a la modernitat a través de:

Da_Vinci_Vitruve_Luc_Viatour.jpg1. El ressorgiment del comerç i de la vida urbana, especialment a Flandes i a Itàlia. La ciutat es converteix en un centre econòmic i polític, així com cultural i artístic.

2. L’aparició de la burgesia com a classe social ascendent.

3. L’aparició de poders monàrquics forts.

4. Els grans descobriments geogràfics, que van afavorir una visió unitària del món.

5. La difusió de la filosofia clàssica. Des d’aquest moment es tendeix a una separació clara entre religió i filosofia, entre raó i fe. Es desenvolupava l’Humanisme com a corrent vital que veia l’home com a centre i mesura fonamental de totes les coses enfront del teocentrisme.

6. Una major llibertat de pensament, allunyada del dogmatisme medieval, corresponent a un impuls considerable dels coneixements científics. El desenvolupament de les universitats i, sobretot, l’aparició de la impremta afavoreixerien la difusió de les noves idees. La cultura passava així dels monestirs als carrers de les ciutats.

A l’edat mitjana s’havia imposat una concepció del món força jerarquitzada i immutable, en la qual tot depenia de la voluntat divina. Els éssers humans, als quals només els corresponia d’obeir aquesta voluntat de Déu, coneixien els seus designis a través de l’Església.

A mesura que van anar sorgint les ciutats i es va imposar una economia més monetària, la població va començar a qüestionar aquestes idees. Des d’un punt de vista científic i filosòfic, durant els segles XIII i XIV, van sorgir opinions que criticaven les idees escolàstiques. Per exemple, Roger Bacon i Guillem d’Occam van rebutjar que la correcta interpretació del món havia de deduir-se de les idees dels savis antics i, al contrari, van proposar basar-se en l’observació de la natura i en l’experimentació.

Al segle XV, aquests corrents crítics van consolidar-se, especialment a les ciutats del nord d’Itàlia i als Països Baixos, i al segle XVI es van estendre per tota Europa.

Al segle XV, la burgesia estava en auge. Cada cop era més nombrosa i més rica. Per aquest grup social, el valor de les persones no residia en el llinatge, sinó en la seva capacitat d’obtenir riquesa. A diferència d’allò que preconitzava l’Església, per a ells l’home era un ésser capaç d’observar, analitzar, canviar i dominar el seu entorn.

God2-Sistine_Chapel.png

La frase “l’home és la mesura de totes les coses” expressava molt bé la seva actitud davant de la vida. Tot s’analitzava en funció de les repercussions positives o negatives que pogués tenir per a l’home. Per això, podem afirmar que la seva filosofia era antropocèntrica i no teocèntrica. S’interessaven molt més pel món natural i social que no pas per les qüestions espirituals. Déu deixava de ser el terme central de referència en benefici del propi ésser humà.

Molts homes es van dedicar a l’estudi dels filòsofs i científics antics, grecs i romans, fins aleshores considerats pagans i, per tant, prohibits. Creien que havien de ser estudiats directament i no a través de les versions de l’Església. Per aquesta raó defensaven la idea de que s’havia d’escriure en les llengües vulgars, les que parlava la gent, i no en llatí.

Presse_a_bras_en_bois_de_Gutemberg.jpgA l’èxit i la difusió d’aquests pensadors, denominats humanistes, hi van contribuir enormement algunes innovacions tècniques. Ja des del segle XII, a través dels àrabs, s’havia començat a difondre a Europa la fabricació i l’ús del paper, el qual podia ser produït en grans quantitats i resultava molt més barat que el pergamí o el papirus.

Tot i això, el fet realment important va ser la difusió dels caràcters o tipus mòbils per a la impremta perfeccionada per Gutenberg a la primera meitat del segle XV (1455), amb la qual s’evitava la còpia manuscrita dels llibres, que podien divulgar-se amb molta més rapidesa.

El pensament humanista és, en definitva, una concepció filosòfica del món que situa l’home en el centre de la seva reflexió. Per tant, exalta la figura humana, la individualitat i la llibertat de l’home per interpretar el món. La filosofia clàssica, i especialment l’obra de Plató, és l’instrument fonamental per a aquesta reflexió. L’Humanisme és un estil de vida on l’humanista és l’home culte, coneixedor del llatí i del grec, de la filosofia de Plató i Aristòtil, preocupat per la ciència, la poesia i l’art. Sovint, ell mateix és poeta, científic i artista.

D’aquesta manera, l’Humanisme va ser un moviment intel·lectual destinat a transformar les estructures mentals medievals, per adaptar-les a un tipus de societat més oberta i dinàmica. Al marge de les veritats absolutes de la cultura medieval, els éssers humans van poder reivindicar la possibilitat de realitzar-se ells mateixos com a individus ja que havien demostrat la seva capacitat per triomfar en les activitats comercials i artesanals.

Els humanistes van cercar en l’antiguitat clàssica, en textos i en les restes arqueològiques que van descobrir, el sentit profund del fet humà i el gust per la contemplació de la natura. Pel pensament humanista, l’home és el centre de l’univers i la màxima realització de la natura (antropocentrisme), i pot observar la realitat que l’envolta amb sentit crític, sense la rigidesa de la mentalitat escolàstica. En qualsevol cas, l’humanisme era laic però no anticristià perquè defensava una religió més personal i directa, en què l’home adquirís una autonomia espiritual i fos més lliure de les institucions religioses.

Maquiavel.jpgD’entre els humanistes podem destacar Marsilio Ficino, de Florència, que va dedicar-se a l’estudi del grec antic; Giovanni Pico de la Mirandola, també afincat a Florència, que va ser un dels més grans defensors de les possibilitats de l’ésser humà; Baltasar Castiglione, de Roma, així com Nicolàs Maquiavel, de Florència, que es van interessar per la vida política i van proposar l’ideal polític de defensa dels interessos del seu Estat amb intel·ligència i habilitat, enfront dels poders tradicionals de l’Imperi o del Papat.

En el camp de la ciència, es van assolir notables avenços mitjançant l’aplicació de mètodes d’anàlisi independents dels criteris religiosos. Tal vegada, el més notable va ser l’aplicació de la teoria heliocèntrica de Nicolau Copèrnic, astrònom polonès que va trencar amb la tradició geocèntrica de Ptolomeu (l’acceptada per l’Església). Copèrnic va arribar a la conclusió que la Terra i els planetes giren al voltant del Sol, per raons matemàtiques. Una mica més tard, Galileu Galilei, natural de Pisa, va contribuir notablement a la consolidació de les idees copernicanes amb la introducció d’un nou instrument: el telescopi.

A les ciutats del segle XV, també s’hi van transformar els gustos. La burgesia, que va passar a ser la compradora d’obres d’art, fruïa més amb les formes harmonioses inspirades en l’Antiguitat clàssica que no pas amb l’exaltació religiosa pròpia de l’edat mitjana.

Van aparèixer aleshores els mecenes: persones molt riques que mantenien artistes, científics i intel·lectuals i fomentaven la vida cultural. Els artistes van adquirir una importància creixent: van deixar de ser personatges anònims i es van esforçar per imprimir la seva personalitat i estil en les seves obres. En general, els artistes renaixentistes van ser homes polifacètics: pintors, escultors i arquitectes.

Política internacional i herència dels Reis Catòlics

En general, les monarquies autoritàries que va anar configurant-se a Europa des del segle XV van tenir una política internacional força agressiva, destinada a augmentar els territoris i les rendes. Aquest tipus de política també es va donar en el cas dels Reis Catòlics.

Així, el rei Ferran va ser l’encarregat de dirigir les relacions internacionals dels regnes de Castella i Aragó amb la idea de convertir els seus Estats en una gran potència política i militar al Mediterrani.

aragon14.gif

L’ocupació del sud d’Itàlia. El primer objectiu d’aquesta política va ser l’ocupació del Regne de Nàpols, que des del rei Alfons el Magnànim havia estat vinculat a la Corona d’Aragó. Aquest fet va ser qüestionat a finals del segle XV per la monarquia francesa (per qüestions d’herència) i, d’aquesta manera, França va llançar-se a la conquesta d’aquest regne.

En conseqüència, Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols. Ferran d’Aragó no podia permetre aquesta intromissió i, sota el pretext que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va esclatar la guerra entre les tropes castellanes i aragoneses, d’una banda, i les franceses, de l’altra. El resultat de la guerra va ser favorable a Ferran, que el 1504 va incorporar el Regne de Nàpols al conjunt dels seus Estats aragonesos.

Les conquestes del nord d’Àfrica. Els Reis Catòlics també van intentar de controlar el nord d’Àfrica i van intervenir als actuals territoris del Marroc i Algèria. Els barbarescos, que habitaven aquesta zona, acostumaven a practicar la pirateria al mar, amb la qual cosa amenaçaven la circulació de les naus comercials catalanes i valencianes, així com les costes andaluses.

En conseqüència, l’any 1497, els castellans van conquerir Melilla. I, a partir del 1505, van organitzar-se diferents expedicions per ocupar alguns ports al nord d’Àfrica. El resultat d’aquesta política va ser la conquesta d’Orà i Bugia (1509) i la submissió del rei d’Alger el 1510.

L’herència de la monarquia dels Reis Catòlics. La reina Isabel de Castella va morir el 1504, fet que va estar a punt de suposar la fi de la unió dinàstica. Segons els drets dinàstics, la Corona de Castella corresponia a la seva filla Joana, anomenada la Boja, mentre que Ferran s’havia de retirar als seus dominis aragonesos.

Johanna_die_Wahnsinnige.jpg

Però, a causa d’una malaltia mental de Joana que la incapacitava per a exercir com a monarca, la pròpia Isabel va nomenar Ferran com a regent de la Corona castellana fins que Carles, el fill de Joana i de Felip el Bell (nét de l’emperador Maximilià d’Àustria), fos major d’edat.

D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran sense descendència en el seu nou matrimoni, Carles V va acumular una doble herència: la que procedia dels seus avis materns (Isabel i Ferran) i consolidava la unió dinàstica castellano-aragonesa i la que provenia dels seus avis paterns (l’emperador Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya). Així, quan, a la mort de Ferran, Carles V va arribar al poder, el 1516, la Monarquia Hispànica es va convertir en el principal Imperi europeu.

Habsburg_Map_1547.jpg

Ferran el Catòlic i Catalunya (1479-1516)

Ferran II el Catòlic va heretar la corona catalano-aragonesa l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era rei de Castella. D’aquesta manera, els dos regnes més importants de la Península compartirien els sobirans, tot i que no es fusionarien, ja que el casament entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó no va ser més que una unió dinàstica, encara que alguns historiadors vegin, erròniament, l’origen d’Espanya en aquest matrimoni.

Fernando el Católico.jpgLa política desenvolupada per Ferran el Catòlic va ser molt hàbil. En començar el seu regnat va confirmar el pactisme a través de la Constitució de la Observança de 1480 que definia la Generalitat i l’Audiència Reial com a organismes encarregats de vetllar pel compliment de l’ordre institucional del país.

A més, va reformar les institucions catalanes per tal de dotar-les de més eficàcia. Així, va instituir el règim d’insaculació a la Generalitat i als governs municipals, com el Consell de Cent barceloní. Aquest sistema d’elecció dels càrrecs públics consistia en l’elaboració d’una llista de totes les persones que aspiraven a un càrrec, per a després ser elegides per sorteig.

D’altra banda, la seva política interior va afavorir el redreçament de Catalunya després de la crisi de la baixa edat mitjana i els efectes de la guerra civil.

Així, Ferran II va solucionar el conflicte remença amb la publicació de la sentència arbitral de Guadalupe (1486) que abolia els mals usos i donava la llibertat als remences. També va dictaminar mesures proteccionistes per a facilitar la recuperació de la indústria catalana, entre les quals destaquen la reserva del mercat sicilià per als productes tèxtils catalans i la limitació de l’exportació de la llana.

A partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea, l’economia catalana, ajudada per algunes mesures reials (acabament de la crisi social agrària, sanejament de la moneda, reducció del dèficit de les institucions públiques, protecció a l’agricultura, enfortiment del comerç, proteccionisme industrial, reforma institucional), va experimentar un notable recobrament.

Pel que fa a la política exterior, Ferran el Catòlic va actuar amb gran diplomàcia per tal de recuperar els comtats del Rosselló i la Cerdanya. Amb Carles VIII va signar el Tractat de Barcelona, pel qual el monarca francès tornava els esmentats comtats a canvi del compromís de Ferran de no intervenir en els afers italians de França, sempre que aquests no vulneressin els interessos de la Santa Seu.

Carles VIII i més tard el seu successor, Lluís XII, van intentar d’ocupar Nàpols, per la qual cosa Ferran II, pretextant que aquest regne era feudatari de la Santa Seu, va intervenir militarment i va obtenir les victòries de Cerignola i Carigliano que van proporcionar-li la sobirania d’aquest regne, el qual va ser incorporat a la Corona d’Aragó.

Malgrat la innegable contribució de Ferran el Catòlic al redreçament català, molts historiadors consideren que el seu regnat presenta aspectes negatius per a Catalunya.

En aquest sentit, la introducció de la Inquisició castellana, malgrat que al Principat no hi havia cap problema amb els conversos, va ser molt mal acollida per les autoritats catalanes i va provocar la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. El mateix va passar amb l’expulsió dels jueus de 1492.

De la mateixa manera, l’absentisme del monarca (només va ser a Barcelona en sis ocasions: 1479; 1480-81; 1492-93; 1495; 1503 i 1506) i la relativa castellanització de la cort són altres factors que s’acostumen a valorar negativament del regnat de Ferran el Catòlic.

Ferran, després de la mort d’Isabel la Catòlica, va casar-se en segones núpcies amb la infanta francesa Germana de Foix (1505), unió de la qual va néixer un fill, Joan, que hauria estat, si no hagués mort aviat (1509), l’hereu de la Corona d’Aragó. Això podia haver capgirat totalment la història que coneixem ja que hagués suposat la fi de la unió dinàstica entre Castella i Aragó. D’aquesta manera, a la mort del rei Ferran, Carles V, fill de Joana la Boja, va heretar el tron de la Corona d’Aragó.

Expansió peninsular i unitat religiosa de la monarquia dels Reis Catòlics

Una de les grans fites d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics, va ser aconseguir la unificació dels territoris peninsulars sota la autoritat reial ampliant força els seus territoris.

CastillaLeon_1360.png

Per tal d’aconseguir-ho, van desenvolupar una intensa activitat diplomàtica i també bèl·lica que comportaria, com a principals conseqüències:

1. La conquesta del Regne de Granada, l’últim territori peninsular en poder dels musulmans. Al llarg de deu anys de combats, l’exèrcit dels Reis Catòlics va mantenir una dura lluita contra el Regne de Granada. Després de la Guerra civil castellana (1475-1479) es va reprendre la conquesta del Regne de Granada. Aprofitant que aquest regne es trobava en crisi dinàstica entre el soldà, el seu germà el Zagal i el seu fill Boabdil.

reino-nazari-de-granada.gif

La guerra s’acabaria el 2 de gener de 1492 amb l’ocupació d’aquesta ciutat. La victòria en aquesta guerra va significar: l’aparició d’un exèrcit estructurat i professional, independent de la noblesa, que estaria format pels terços reals; l’aportació de grans recursos econòmics; i el repartiment dels territoris granadins entre senyors de la noblesa, apareixent així nous senyorius.

La_rendición_de_Granada.jpg

El Papa Innocenci VIII va concedir als Reis Catòlics el dret de Patronat sobre Granada i les illes Canàries, el que suposava el control de l’Estat en els assumptes religiosos.

2. Mitjançant el Tractat de Barcelona de 1493, Carles VIII de França va tornar a Ferran II d’Aragó el Rosselló i la Cerdanya, a canvi de la no-intervenció castellana en els afers italians. Tot i això, Ferran va acabar intervenint militarment a Nàpols.

3. El 1515, actuant Ferran com a regent de Castella un cop morta Isabel, els seus exèrcits, aprofitant el fet que Castella es trobava en guerra amb França, van envair el Regne de Navarra, Estat aliat dels francesos, i el van incorporar a la Monarquia Hispànica. El Regne de Navarra estava dividit en dos bàndols, agromontesos i beamontesos, cadascun partidari d’un rei distint. Els reis de Navarra van signar un tractat amb el rei de França per a poder-se defensar dels atacs constants del Regne de Castella. A causa del fet que els reis de Navarra van fomentar certes doctrines religioses que va disgustar el Papa, se’ls va concedir un una butlla d’excomunió.

El 1512 Ferran el Catòlic va demanar permís a Navarra, aliada natural de França, perquè les tropes castellanes passessin per Navarra per a atacar a França. La resposta negativa per part del rei navarrès va ser motiu suficient perquè Ferran el Catòlic ordenés al duc d’Alba l’ocupació de Navarra, demanant així ajuda als seus partidaris (els beamontesos) i, en menys d’un any, l’Alta Navarra es va incorporar a la Monarquia Catòlica. Només es va trobar certa resistència en alguns punts del sud, i la ciutat de Pamplona, la capital, va caure només en tres dies.

la-españa-de-los-reyes-catolicos.jpg

4. Finalment, els Reis Catòlics van dur a terme una política d’enllaços matrimonials amb els reis de Portugal. Per això, dues de les seves filles, Isabel i Maria, van casar-se, successivament, amb el rei portuguès.

D’altra banda, després de la conquesta de Granada, la uniformitat religiosa dels seus regnes va convertir-se en un objectiu prioritari per a la nova monarquia. Per aconseguir la unitat religiosa, la monarquia va reforçar el Tribunal de la Inquisició amb el consentiment papal. Aquest tribunal s’encarregava de vetllar pel manteniment de la puresa de la fe i de perseguir els heretges i els falsos conversos. Els condemnats a mort per aquest tribunal eren cremats a la foguera o executats amb el garrot.

Una butlla del Papa Sixt IV de 1478 va crear la Inquisició a Castella per a un control de la puresa de la fe, i més tard seria introduïda a la Corona d’Aragó. La Inquisició va esdevenir, per tant, l’única institució comuna per als dos regnes. Cal destacar la presència Tomás de Torquemada com a Inquisidor General.

inquisición.jpg

El pas següent en la unificació religiosa va ser l’expulsió dels jueus. Primer es va instar aquests a convertir-se al catolicisme, i els qui no ho van fer van ser perseguits i, finalment, el 1492, van ser expulsats dels regnes hispànics. Es creu que en van marxar uns dos terços (unes 80.000 persones), convertint-se al catolicisme els altres. L’expulsió dels jueus va suposar una gran pèrdua econòmica per als dos regnes. Tot i això, els que van adoptar el cristianisme, anomenats conversos o judeoconversos, van patir una persecució inquisitorial molt dura, que va durar segles.

D’altra banda, als musulmans de Granada se’ls va garantir el manteniment de la seva religió i els seus costums. Però a partir del 1499 es van començar a imposar els bateigs obligatoris, fet que va comportar l’aparició de moriscos (musulmans batejats). Finalment, el 1502, després de la revolta de les Alpujarras, va obligar-se a tots els musulmans de Castella a ser batejats o a exiliar-se. La mesura es va aplicar posteriorment als regnes de València i d’Aragó. Poc a poc, els musulmans que es van quedar als territoris de les dues corones hispàniques després de 1492 (moriscs) van ser obligats a convertir-se, encara que van continuar més o menys d’amagat amb els seus costums i tradicions, fins que van ser expulsat definitivament l’any 1609.

catholic monarchs.jpg

El resultat d’aquesta acció de neteja religiosa va ser la creació d’un país de civilització cristiana i el començament de la identificació de pàtria i religió dins del context de la Monarquia Hispànica. La denominació de “Reis Catòlics” prové de la gran tasca que Isabel i Ferran van fer per a difondre el catolicisme i combatre els que tenien d’altres creences religioses, com jueus i musulmans. Aquesta denominació els va ser concedida pel Papa Alexandre VI l’any 1494, després d’haver acabat la conquesta de Granada.

Organització econòmica i social de la monarquia dels Reis Catòlics

La Corona d’Aragó. La crisi de la baixa edat mitjana havia reduït la població de la Corona d’Aragó i n’havia afeblit l’economia comercial, sobretot als territoris de Catalunya. Per intentar sortir de la crisi, Ferran va propiciar mesures a fi de revitalitzar l’economia.

Per acabar amb la conflictivitat pagesa va decretar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va suposar l’abolició dels drets feudals en el camp (els anomenats mals usos).

També van promulgar-se lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures de Catalunya (l’anomenat redreç de la Mercadoria). Entre aquestes mesures proteccionistes, van posar-se forts aranzels a la importació de teixits de llana amb la finalitat d’estimular les manufactures locals.

Tanmateix, l’economia de la Corona d’Aragó no va aconseguir recuperar l’esplendor que havia caracteritzat l’època medieval. L’impuls del comerç atlàntic, a partir dels grans descobriments, va donar a Castella la supremacia econòmica dels regnes peninsulars durant tota l’edat moderna.

El Regne de Castella. Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment basada en l’explotació dels recursos derivats de les ovelles merines. La seva llana, de gran qualitat, era exportada cap a Flandes i cap a Anglaterra a través dels ports del Cantàbric.

Els grans ramats d’ovelles eren propietat de la noblesa castellana, que va pressionar la monarquia per tal que protegís la ramaderia en detriment de l’agricultura. Així, van ser promulgades una sèrie de lleis que beneficiaven la poderosa Mesta, l’organització que agrupava els ramaders castellans.

Ja a l’edat mitjana, els propietaris de grans ramats d’ovelles havien creat l’Honrado Consejo de la Mesta, una associació que s’encarregava de regular la transhumància de les ovelles al Regne de Castella. Així, a l’estiu pujaven als prats de la Serralada Cantàbrica i a l’hivern tornaven a la Meseta.

El transit de les ovelles es feia per uns camins senyalitzats que s’anomenaven carrerades. Els agricultors no podien posar tanques a les terres ni impedir el pas dels ramats. Quan hi havia conflictes entre ramaders i agricultors, la monarquia gairebé sempre donava suport als ramaders, als quals va concedir molts privilegis.

La conseqüència d’aquest procés d’afavoriment de la ramaderia va ser una reducció de l’espai possible conreable, amb la qual cosa es van haver d’importar la major part dels cereals necessaris per al consum de la població.

En contrapartida als privilegis concedits per la monarquia hispànica a la Mesta, la noblesa ramadera va correspondre-hi amb importants ajudes financeres a la Corona.

A més, socialment i econòmicament es va afavorir a l’alta noblesa que va augmentar el seu poder econòmic amb els senyorius granadins. Les Lleis de Toro de 1505 van enfortir la institució del mayorazgo.

Els grups socials. La principals activitat econòmica dels regnes peninsulars era l’agricultura i els 90% de la població era pagesa. La majoria d’aquests no tenien terres (treballaven com a jornalers) i estaven sotmesos al pagament de drets senyorials.

Les terres pertanyien a la noblesa i al clergat. Aquests no havien de pagar impostos a la Corona i monopolitzaven tots els càrrecs eclesiàstics, de l’administració i de l’exèrcit.

A les ciutats hi havia una burgesia dedicada a les activitats comercials i artesanes. A Castella, el creixement de la burgesia, però, va quedar limitat pel predomini d’una economia orientada a l’exportació de llana. A la Corona d’Aragó, en canvi, la burgesia urbana era molt més nombrosa, gràcies a la tradició manufacturera i comercial de les seves ciutats.

Algunes ciutats lligades al comerç, com Valladolid, Toledo i Sevilla al Regne de Castella, o Barcelona i València a la Corona d’Aragó, van arribar a superar la xifra de 30.000 habitants.

La monarquia dels Reis Catòlics

Durant el segle XV, en uns quants dels Estats europeus, com Castella, França o Anglaterra, els monarques es van enfrontar a la noblesa i van aconseguir d’imposar la seva autoritat. D’aquesta manera, es va consolidar un nou model d’organització del poder: la monarquia autoritària, embrió de l’Estat modern característic de l’Antic Règim.

La unió dinàstica de Castella i Aragó:

L’any 1469, van unir-se en matrimoni el príncep Ferran, fill i hereu del rei Joan II d’Aragó i hereu del tron de la Corona d’Aragó, i la princesa Isabel, germana del rei Enric IV de Castella.

reis catòlics.jpg

Isabel, per accedir al tron de Castella va haver d’enfrontar-se a la seva neboda Joana la Beltraneja, hereva al tron castellà i que comptava amb el suport d’una part de la noblesa i de l’Església, que eren contràries a l’enfortiment del poder reial que suposava el projecte d’Isabel.

D’aquesta manera, va desencadenar-se una guerra civil a Castella (1474-1479) que, tot i estar decantada sensiblement a favor d’Isabel des de la batalla de Toro, no finalitzaria de fet fins a la pau amb Portugal (1479) que suposava la victòria definitiva de la reina catòlica. Això va permetre-li esdevenir reina de Castella, concentrar el poder en mans de la monarquia i imposar la seva autoritat sobre la noblesa i l’Església.

Isabel y Juana.JPG

Ferran, per la seva banda, a la mort del seu pare, el 1479, va convertir-se en rei de la Corona d’Aragó, integrada per tres Estats associats (Catalunya, Aragó i València), cadascun d’ells amb una organització pròpia i unes Corts diferents, una per cada regne.

D’aquesta manera, l’any 1479 van quedar units dinàsticament els dos regnes més extensos de la Península Ibèrica i es va crear una nova entitat política: la Monarquia Hispànica. Però aquesta unió va ser tan sols dinàstica, ja que, tot i que els anomenats Reis Catòlics governaven conjuntament els seus territoris, la Corona d’Aragó i la de Castella es van mantenir clarament separades i cada una va conservar les seves pròpies fronteres, les monedes, les lleis i les institucions.

Tanmateix, des del primer moment, els Reis Catòlics van unificar les forces militars (creant un exèrcit professional i permanent que es va convertir en un dels més efectius d’Europa), però en les relacions amb els altres Estats europeus van actuar sempre en nom dels dos regnes.

És per això, després de la mort d’Isabel (1504) la unió dinàstica va estar a punt de desfer-se. El tron castellà va passar a la seva filla Joana la Boja, mentre que Ferran va continuar com a rei d’Aragó. La malaltia mental de la reina Joana, però, la va incapacitar per a ocupar el tron i va ser Ferran qui va acabar exercint la regència fins que Carles V, fill de Joana, va tenir edat suficient per a ocupar el tron de les dues corones el 1516. D’aquesta manera la unió dinàstica entre les corones de Castella i Aragó va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles i els seus successors.

L’articulació de la nova monarquia:

Un cop acabada la guerra de successió a Castella, Ferran i Isabel es van dedicar a pacificar els seus regnes. Així, amb aquest objectiu, els Reis Catòlics van proposar-se d’imposar als seus Estats l’autoritat reial per damunt de qualsevol altre poder feudal (noblesa i Església). D’aquesta manera, els anys del seu regnat són considerats l’inici de la monarquia autoritària a la Península Ibèrica.

Però, el resultat d’aquests esforços reials va ser diferent a Castella, on l’autoritarisme monàrquic va triomfar plenament, en relació a la Corona d’Aragó, on Ferran no va poder retallar totalment el poder que tenien la noblesa i els burgesos barcelonins tot i que va aconseguir limitar-lo.

La Corona de Castella. Després de la guerra civil, a Castella, hi havia una situació d’anarquia i de desordre. Davant d’això, els reis es van presentar com els únics que podien garantir la pau i la seguretat.

Isabel la Católica.jpg

Amb aquesta finalitat van crear la Santa Hermandad, una guàrdia rural encarregada de perseguir i atrapar els bandits. La Santa Hermandad controlava el bandolerisme en els camins i en general els furts, però també va esdevenir un mecanisme de lluita contra els excessos de la noblesa.

A més, van reorganitzar la justícia i van crear la Reial Audiència, màxim organisme judicial, per fer més eficaç la justícia i assegurar-se’n el control. En els municipis, amb l’objectiu d’augmentar el seu poder davant les ciutats, es va instaurar la figura dels corregidors, uns funcionaris encarregats d’imposar l’autoritat pertinent en l’àmbit municipal castellà.

D’altra banda, els Reis Catòlics també van emprendre una operació política de gran envergadura: la submissió dels nobles a la seva autoritat. Així, van restringir als nobles el dret d’assessorar i d’acudir en defensa del rei, propis de les velles monarquies feudals de l’edat mitjana.

Per això, es va crear un sistema de Consells, formats per juristes (experts en lleis) escollits i pagats pel rei. L’exèrcit, per la seva banda, va quedar format per soldats mercenaris (a sou). Així, es va remodelar el Consell Reial en les Corts de Toledo de 1480 fent-lo més estructurat i dividint-lo en parts. També van reforçar el sistema de recaptació d’impostos, per a la qual cosa van crear la Comptadoria Reial d’Hisenda i van arrabassar privilegis i terres que els seus antecessors havien atorgat a la noblesa.

Catalunya dins la Corona d’Aragó. El model de monarquia autoritària de Castella no es va poder imposar a Catalunya. Així, Els Reis Catòlics gairebé no van modificar el sistema polític de la Corona d’Aragó. En arribar al tron Ferran II, la Corona Catalano-aragonesa també sortia d’una cruenta guerra civil (1462-1472) que havia enfrontat Joan II, qui volia imposar l’autoritat reial per sobre de les institucions, amb les classes dirigents del Principat.

Fernando el Católico.jpg

Per tal de pacificar el país, Ferran el Catòlic va fer un seguit de reformes. En primer lloc, va dictar la Constitució de l’Observança, on es fixava l’obligació del monarca de governar segons les lleis del Principat, encara que es reforçava l’autoritat reial. Es confirmava així el sistema pactista de govern, segons el qual el poder del rei depenia d’un “pacte” amb els grups més rics i poderosos de cada regne.

Es van mantenir les institucions tradicionals, com la Generalitat i el Consell de Cent (govern de la ciutat de Barcelona), encara que es van crear institucions noves, com el Consell d’Aragó o el càrrec de virrei.

Per tal de posar fi als enfrontaments entre les classes privilegiades pel control de les institucions, Ferran va instaurar el règim d’insaculació, consistent en l’elaboració d’unes llistes amb tots els ciutadans aptes per a ocupar el càrrec. Un cop aprovades pel rei, els noms eren convertits en unes boletes que es col·locaven en una bossa (s’insaculaven). Quan calia ocupar un càrrec, un nen treia les boles corresponents i així quedava decidit qui l’ocupava. Aquest sistema va introduir-se a la Generalitat el 1493, al Consell de Cent el 1493 i més endavant a la resta d’institucions catalanes.

Catalunya i els Trastàmares (1412-1479)

Ferran I (1412-1416). El primer rei Trastàmara va seguir una política d’acostament a la noblesa catalana (sobretot quan el seu rival en la successió Jaume d’Urgell es va revoltar contra ell) promulgant la constitució “Com a molts entenents”, en la qual acceptava les reivindicacions senyorials en contra dels remences.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Durant aquesta fase va cedir a la pressió de les Corts i va consolidar el sistema polític del pactisme, pel qual el poder reial quedava limitat per l’acció de les Corts i de la seva delegació permanent, la Generalitat.

No obstant això, un cop va haver derrotat a Jaume d’Urgell, la seva política interior va tendir a reforçar el poder del monarca, fet que va provocar l’aparició de conflictes com el que va mantenir amb el conseller de Barcelona Joan Fiveller, quan el rei va negar-se a pagar l’impost del vectigal. Aquest era un tribut que tothom, també el monarca, havia de pagar per la carn comprada a Barcelona i Ferran I no va tenir més remei que veure’s obligat a satisfer-lo.

La seva política exterior va ser favorable als interessos comercials de Catalunya. Va reforçar el domini català sobre Sardenya i Sicília, revoltades durant l’interregne, i va cercar acords diplomàtics amb Egipte i el nord d’Àfrica que van afavorir la penetració comercial catalana.

Alfons IV el Magnànim (1416-1458). A la mort de Ferran d’Antequera va pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim. Amb ell Catalunya va assolir la seva màxima expansió mediterrània, amb la incorporació del Regne de Nàpols, mentre que a l’interior apareixien greus problemes econòmics i socials, exponents de l’esgotament al que s’estava arribant.

Alfonso-V-el-Magnanimo.jpg

Alfons IV va realitzar una política imperialista al Mediterrani. Va pacificar Sardenya (on els sards s’havien revoltat novament), va intentar ocupar Còrsega (illa controlada per Gènova), va conquerir Nàpols (enfrontant-se a Venècia, Florència i el Papat) i va provar d’estendre la seva influència als Balcans i a Rodes i Xipre enfrontant-se a Egipte.

Aquest imperialisme va resultar, tanmateix, negatiu per als interessos catalans, ja que va suposar un gran esforç econòmic en un moment en el qual els recursos dels seus súbdits estaven força malmesos. A més, aquesta política no responia als interessos mercantils dels catalans sinó a la causa dinàstica dels Trastàmares.

A Catalunya el rei va topar amb la noblesa i amb l’oligarquia barcelonina per causes diverses:

1. La castellanització de la cort.

2. El seu suport als pagesos de remença, amb la intenció de debilitar la noblesa i així enfortir el poder monàrquic.

3. El seu suport als menestrals barcelonins (la Busca) en la lluita que els enfrontava a l’oligarquia barcelonina (la Biga) pel control del govern municipal.

Davant d’aquests problemes, Alfons el Magnànim va respondre abandonant Catalunya i traslladant-se a Nàpols, on va passar vint-i-vuit anys dels quaranta-dos que va durar el seu regnat, voltat d’una cort renaixentista. Aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil que va esclatar durant el regnat del seu germà Joan II.

Joan II i la Guerra Civil Catalana (1458-1479). En morir Alfons el Magnànim sense descendència legítima, el seu germà Joan II, rei de Navarra, va succeir-lo en el tron de la Corona d’Aragó, i el seu fill il·legítim Ferran va succeir-lo en el regne de Nàpols.

Joan_II_d'Aragó.jpg

Joan II era un rei impopular entre les capes dirigents de Catalunya, on ja havia estat actuant com a lloctinent des de 1454, per haver abonat la política filoremença del seu germà i haver ajudat la Busca en la seva lluita contra la Biga a la ciutat de Barcelona.

L’enemistat entre el monarca i l’oligarquia catalana va incrementar-se encara més amb motiu de la pugna que mantenien pel Regne de Navarra Joan II i el seu fill Carles de Viana. La rivalitat va anar tan lluny que, fins i tot, Joan II va empresonar el seu fill, fet que va ser considerat il·legítim per les autoritats catalanes, ja que Carles de Viana era considerat l’alternativa a l’autoritarisme del seu pare.

Per la concòrdia de Vilafranca de 1461, es confirmava el triomf del príncep Carles de Viana. Per l’acord, el monarca conservava en teoria la plenitud de la potestat reial, però sense intervenció efectiva, i no podia entrar a Catalunya sense el permís de la Diputació del General i es nomenava lloctinent reial del Principat a Carles de Viana.

Proclamació_del_príncep_de_Viana-Entrada_del_Príncep_de_Viana_a_Barcelona.jpg

La concòrdia establia de fet un règim constitucional, però la mort de Carles de Viana, el 1461, si bé va suposar un respir momentani per a Joan II, va precipitar els esdeveniments cap a una guerra civil contra el rei. Així, el 1462, esclatava una guerra que es perllongaria per un espai de deu anys.

La guerra va ser resultat de l’actitud dels Trastàmares, entossudits a imposar l’autoritarisme monàrquic a Catalunya, però també la conseqüència de les agitacions socials del camp català, del conflicte barceloní i, en general, de la greu crisi econòmica que envoltava el Principat.

Durant els deu anys que va allargar-se la guerra civil podem distingir les següents etapes:

Aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Davant l’hostilitat de la Generalitat, Joan II va cercar l’ajuda militar del rei francès, el qual va acceptar l’oferiment per tal d’assolir els comtats del Rosselló i la Cerdanya.

La destitució de Joan II. L’aliança amb França va provocar que la Generalitat considerés Joan II enemic públic i el desposseís de la corona, la qual va ser oferta al rei castellà Enric IV, enemic de Joan II.

Durant 1462-1463, la guerra va inclinar-se a favor dels interessos de Joan II, amb èxits militars com la presa de Tarragona i Perpinyà, i diplomàtics com la sentència arbitral de Baiona, per la qual Enric IV renunciava al tron català a canvi d’algunes places a Navarra (Estella i la seva comarca) i la concessió d’un perdó general als catalans.

El regnat de Pere de Portugal (1464-1466). Després de la renúncia del rei castellà a Baiona, Pere de Portugal va ser proclamat com a nou monarca català, el qual no va arribar a entendre’s mai amb la noblesa catalana i va ser incapaç d’aturar els atacs de Joan II, que van suposar les conquestes de Lleida, Vilafranca del Penedès i Tortosa.

El regnat de Renat d’Anjou (1466-1472). En morir Pere de Portugal, el balanç de la guerra es presentava favorable als interessos de Joan II, el qual va oferir la pau a la Generalitat. Aquesta, però, va rebutjar l’oferta d’armistici i va proclamar nou rei a Renat d’Anjou, amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX. Però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl•lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra.

JUA7.pngLa capitulació de Pedralbes de 1472. Aquesta capitulació va posar fi a la guerra civil catalana. Joan II concedia un perdó general (alliberament de presoners, sobreseïment de causes judicials pendents, anul·lació de sentències) i, a canvi, les institucions catalanes reconeixien de nou a Joan II com a rei, amb el compromís d’aquest de respectar el pactisme.

Les conseqüències de la guerra van ser importants al Principat. Les despeses i les destruccions generalitzades pel conflicte van gravar encara més la malmesa economia catalana, i van aguditzar la crisi que ja patia el país. A més, els comtats de Rosselló i la Cerdanya van romandre en mans de França i el conflicte dels remences, revoltats durant la guerra a favor de Joan II, encara no va ser resolt.

A la mort de Joan II, el 19 de gener de 1479, el seu hereu, Ferran el Catòlic, es trobaria amb un regne econòmicament esgotat i amb importants qüestions encara per resoldre.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS