Els protectorats, eren territoris colonials en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena sobirà amb una estructura política i cultural pròpia, que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa i de representació exterior, a més de l’explotació econòmica. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals establertes prèviament, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

D’aquesta manera, per exemple, França va instaurar un protectorat sobre Tunísia. En el següent text, el ministre d’Afers Estrangers francès Jules Ferry defineix els motius de la instauració d’aquest model de dominació colonial en el país nord-africà des del 1881 (fins a la seva independència el 1956) en un discurs davant del Parlament el 1884:

Mantindrem a Tunísia aquesta situació de protectorat, de potència protectora, perquè té grans avantatges. Ens evitarà instal·lar en aquest país una administració francesa, és a dir, imposar a l’erari francès unes despeses considerables. Ens permetrà supervisar i governar sense assumir la responsabilitat de tots els detalls de l’administració, de tots els petits errors, de totes les petites friccions que puguin sorgir del contacte de dues civilitzacions diferents. Als nostres ulls, és una situació adequada, útil, que salvaguarda la dignitat del vençut, qüestió gens indiferent en un país musulmà, qüestió que té una gran importància en terra àrab. Salvaguardar la dignitat del vençut és consolidar la seguretat de la possessió.