5.5 El segle XVIII: l’època de la Il·lustració

Voltaire, Càndid i l’optimisme

11 de febrer de 2014

Voltaire és el pseudònim de François Marie Aruet (1694-1778), un dels grans intel·lectuals del segle XVIII. De gran influència a l’Europa del seu temps, en tots els seus escrits va defensar la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals del ciutadà… Idees trencadores i innovadores per al seu temps. Idees que obririen les portes a la Revolució francesa i a una nova etapa de la història.

Nascut a París, va rebre una bona educació amb els jesuïtes. La seva vocació d’escriptor va desvetllar-se aviat i des d’aquest moment Voltaire ja va escriure tota la seva vida. Va escriure diferents tractats històrics i filosòfics, tragèdies, un poema èpic i una sèrie de relats breus que avui resulten el producte més valuós de la seva abundant literatura.

Intel·ligent i crític, intel·lectual polifacètic, apassionat defensor de la llibertat de pensament, va censurar les diferents formes que va adoptar el despotisme en el seu temps, així com la superstició i el fanatisme religiós. Una discussió amb el favorit de Lluís XV va portar-lo a l’exili a Anglaterra, on va descobrir les virtuts del parlamentarisme i les llibertats que gaudien els anglesos. Igualment va ser un admirador de la Prússia del dèspota il·lustrat Frederic el Gran.

Retornat a França, va esdevenir home de negocis i mitjançant l’especulació va aconseguir fer una gran fortuna. Possiblement va ser l’home de lletres més ric de la història. I això li va permetre la independència que necessitava per denunciar la intolerància, la tirania i la injustícia del seu temps.

Per a sobreviure a la repressió policial, va fer-se amb dues residències a la frontera franco-suïssa, una a la banda francesa i una altra al cantó suís. Així, quan el perseguien els francesos al·legava ser ciutadà de Suïssa i quan el perseguien els oficials suïssos l’argúcia s’invertia.

Igualment, va guanyar-se l’estimació de molts ciutadans i camperols dels voltants. No només perquè els defensés en els seus textos, sinó perquè no dubtava en acudir als tribunals a ajudar-los contra les injustícies del feudalisme tardà. I així va viure fins a la seva mort, esdevingut un petit reietó del pensament il·lustrat que rebia a la seva mansió nombrosos admiradors que s’adreçaven a sentir-lo parlar de llibertat, tolerància i drets de l’home.

Literàriament, Voltaire considerava que la novel·la era un gènere superficial, farcit d’enamoraments i aventures extravagants. Per això, el filòsof va dotar els seus relats de consistència ideològica per donar pas als Contes filosòfics, una sèrie de narracions realment extravagants i iròniques, però carregades de sentit per fer meditar i pensar els lectors. És la millor sàtira dels móns idealitzats i perfectes.

Així, per exemple, a Zading aprofita una exòtica història oriental per a reflexionar sobre la felicitat humana i els capricis del destí. I a L’ingenu contempla la “civilitzada” França del seu temps des de la perspectiva d’un “salvatge” que acaba d’arribar-hi. En definitiva, des de la senzillesa, la intel·ligència i la ironia, Voltaire recrea les seves preocupacions sobre el món que l’envoltava.

A Càndid utilitza el gènere d’aventures per a satiritzar, no sense un cert punt d’amargor, les teories filosòfiques, la justícia, les pràctiques religioses i els governs triomfants del moment. És, per tant, una resposta a l’optimisme filosòfic, la concepció que assegurava que tot passava per a bé en el millor dels móns possibles.

Així, Càndid és una breu novel·la d’aprenentatge protagonitzada per un personatge simple i optimista que creu viure en el millor dels móns possibles. Càndid neix en el millor dels castells, té els millors pares i és educat pels millors tutors. Un d’ells, el filòsof i libidinós Pangloss és qui convenç el protagonista que aquest és el millor dels món possibles… I aquí comencen a succeir-se les desgràcies.

Les experiències que viu mostren al protagonista una realitat molt diferent a la que havia après del seu mestre. Així, el castell és assetjat i conquerit i la seva família és cruelment assassinada. Càndid aconsegueix escapar en companyia del seu tutor Pangloss i de la seva estimada Cunegunda (la qual ha estat violada sense que Càndid se n’adoni perquè això és impossible en el millor dels móns possibles).

I els tres personatges inicien un viatge en el qual patiran continuats enganys, estafes, pallisses i robatoris. Potser sembla una història tràgica, però no ho és. Al contrari. És una història hilarant com a conseqüència de l’incurable optimisme de Càndid, el qual resisteix a tots els infortunis. Finalment, un cop ho ha perdut tot, decideix retirar-se a viure a la costa on conrearà un jardí.

El món perfecte és inabastable. I pensar que hi vius és una filosofia covard i mandrosa. Si la gent de bona fe, com Càndid, es limités a cuidar del seu jardí el món quedaria en mans de les males persones. En conseqüència, Càndid és l’oposat a un Voltaire que va dedicar la seva vida a les necessitats dels altres.

Treball de disseny de la pàgina web: Best Website Hosting

Jean-Jacques Rousseau

28 de juny de 2012

Escriptor i filòsof, Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), va ser home marcat un caràcter difícil, un personatge solitari, contradictori, inestable, passional i afectat per la mania persecutòria. La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa van arribar a convertir-lo, fins a un cert punt, en un inadaptat social. Sense entendre aquest vessant heterogeni que el convertia en un personatge intempestiu del seu temps no podem comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la Raó moderna. Fortament desconfiat del progrés i de la Raó, la seva obra anuncia la sensibilitat romàntica.

Nascut a Ginebra (Suïssa) el 1712, orfe i d’orígens humils, Rousseau va créixer amb els seus oncles, als quals va considerar els seus segons pares tanmateix, amb només setze anys ja va abandonar el seu nucli familiar perquè considerava que se’l tractava injustament. Des d’aquest moment, la seva vida va caracteritzar-se per la dependència respecte els seus protectors. Així, entre 1728 i 1740 va viure a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influiria en la seva conversió al catolicisme, tot i que el 1754 tornaria a processar el calvinisme. Professionalment, va exercir de preceptor a Lió, fins que el 1742 va arribar a París, on es relacionaria amb enciclopedistes com Voltaire, Diderot, Rameau i D’Alembert i tindria cinc fills de Thérèse Lavasseur, els quals acabarien en un orfenat.

Rousseau va donar-se a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon va atorgar, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en el qual refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no havien contribuït a la depuració dels costums, sinó que els havien corromput, tesi que tornaria a defensar, el 1755, al Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes. D’aquesta manera, mitjançant els Discursos, Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes (1755)

El 1757 va haver de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg, tot traslladant-se a una casa propera a la que habitava aquest. Des d’aleshores va viure consagrat a les que havien de convertir-se en les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no va ser publicada fins el 1762; Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), novel·la sentimental de passió i de virtut; i Émile ou De l’éducation (1762), cèlebre novel·la pedagògica, la part religiosa de la qual (Profession de foi d’un vicaire savoyard) va comportar que l’obra fos condemnada immediatament pel Parlament de París i que l’autor hagués de fugir de França.

En aquestes obres Jean-Jacques Rousseau mostra el seu pensament en tot el seu esplendor. Aquest filòsof il·lustrat rebutjava tant el dogma del pecat original com la tesi hobbesiana de que l’home és un llop per a l’home. Rousseau creia que l’home és bo per naturalesa i que és la societat aquella que perverteix la seva natura, tot allunyant-lo de l’estat natural per instaurar-lo en un ordre artificial fonamentat en l’opressió dels dèbils per aquells més forts i en la potenciació de les rivalitats. És a dir, la societat corromp l’home i el converteix en un ésser insolidari.

Segons postulava, tot això només es pot corregir mitjançant l’educació i una organització política i social adequada. D’aquesta manera, en la seva obra El contracte social, Rousseau rebutja la monarquia i recolza la república, la qual defineix com “el govern legítim”. A més, considerava que “l’home neix lliure, però en tot moment es troba encadenat”. Possiblement, sigui a través d’aquesta reflexió com millor podem entendre Rousseau i la seva influència tant en el desenvolupament de la Il·lustració com en el republicanisme propi de la Revolució francesa.

La nova concepció política que s’introduïa des del pensament il·lustrat francès redibuixava el pensament de l’absolutisme de l’Antic Règim per posar l’accent en els conceptes de voluntat general i de poble sobirà. En aquest sentit, Rousseau considerava que les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Du contrat social.jpg — Du contrat social ou Principes du droit politique (1762)

Tanmateix, Rousseau creia que el poder residia en el poble i que aquest era capaç de governar-se sense la necessitat de la figura del monarca absolutista que imposés la seva autoritat. La seva proposta, doncs, es fonamentava en el dret natural, segons el qual el veritable poder que regeix les societats és la voluntat general que vigila el benestar de tots els ciutadans. D’aquesta manera, en El contracte social podem llegir: “Cadascú de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i cada membre és considerat com una part indivisible del tot”. És a dir, possiblement sense proposar-s’ho, Rousseau estava obrint les portes al pensament que conduiria cap a la Revolució i a la concepció democràtica de la societat.

En aquest nou escenari social dibuixat pel filòsof, tots els ciutadans reconeixerien l’autoritat de la Raó per esdevenir un cos polític governat per una llei comú, una llei fonamentada en el dret natural i que, en conseqüència, naixeria de la mateixa comunitat política. En definitiva, el poble seria l’únic cos polític legitimat per establir les lleis que regirien la nova societat. És a dir, Rousseau esbossa un sistema democràtic fonamentat en el govern dels ciutadans lliures, els quals arriben a un acord comú, un contracte social.

Respecte de l’educació, a l’Émile, partint de la premissa de la bondat de la naturalesa i l’ésser humà, Rousseau proclama: “Assigneu als nens més llibertat i menys imperi, deixeu-los fer més de si mateixos i exigir menys dels altres”. És a dir, el filòsof considerava que el potencial intel·lectual dels infants havia de desenvolupar-se al ritme de la naturalesa i no al que marcava aquella societat que corrompia la bondat natural de l’individu. L’educació seria la clau de volta perquè l’individu assoleixi la seva llibertat: “Naixem capacitats per aprendre, però sense saber ni conèixer res”.

Refugiat a Neuchâtel per la censura i persecució del seu pensament i la seva polèmica obra, nous conflictes amb les autoritats locals van fer-li acceptar, el 1766, la invitació de David Hume per anar a Anglaterra. Però l’any següent ja tornaria al continent. Des d’aleshores erraria per tot França, primer sota nom fals i després, rehabilitat per les autoritats, de forma legal. Sempre imbuït per la característica mania persecutòria i dedicat en exclusiva als polèmics i autojustificatoris escrits autobiogràfics –les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782)–, la seva precària salut mental acabaria per portar-lo a la mort el 1778 amb seixanta-sis anys.

El marquès de Sade, l’escàndol en la França del segle XVIII

30 de novembre de 2011

Donatien Alphonse François de Sade, conegut pel seu títol de marquès de Sade, va néixer a la ciutat de París el 2 de juny de 1740. Procedia d’una família emmarcada en la vella noblesa d’espasa, però ell va optar per allunyar-se de les possibilitats que oferia el Versalles del set-cents i dedicar-se a viure una vida d’excessos, esdevenint el primer escriptor que va descriure, amb un rigor propi d’un científic, totes les aberracions sexuals que dos segles més tard estudiaria la psiquiatria.

Sade_(van_Loo).png Escandalós com cap altre, Sade va parlar de la naturalesa en termes propis de l’evolucionisme darwinista, aproximadament un quart de segle abans de l’aparició de l’obra de Darwin, i va descriure els seus desitjos sexuals més irracionals, tot això cent anys abans que Sigmund Freud descobrís al món l’existència de l’inconscient. D’aquesta manera, el personatge i la seva obra esdevenen un element necessari per comprendre la cara més fosca i desconeguda de la França del segle XVIII. La crítica moderna veuria en la seva obra l’expressió de la revolta de l’individu contra la societat i la religió.

Rebutjat per la societat francesa, la seva obra, en el fons, era un reflex del món en el qual havia viscut. Una França on convivien les dues cares més extremades de la moral. El rei era cristianíssim, però el model de Lluís XV no deixava espai per a l’engany, el plaer es situava per sobre de tot, les seves amants i la vida de llibertinatge eren el principal tema de debat a la cort. Així, no ens ha d’estranyar que en el seu regnat en els parcs reials parisencs apareguessin bordells privats per exercir discreta i elitistament la prostitució.

En aquest context, Sade va començar a guanyar-se la seva fama durant els anys d’aprenentatge a l’escola de cavalleria de la Guàrdia Reial. Com a conseqüència de la seva formació militar va participar en la guerra dels Set Anys (1756-1763) integrat en el cos de cavalleria. La seva carrera militar, però, no li interessava gens. Ell estava més interessat en la festa, la diversió i els excessos.

El casament amb Renée-Pélagie de Montreuil, la filla del president de Montreuil, el 1763, amb només 23 anys i per imposició paterna, tampoc va servir per tranquil·litzar la seva vida i allunyar-lo dels excessos. Com la majoria dels joves aristòcrates francesos de l’època, Sade freqüentava els bordells parisencs inclús després de contraure matrimoni, i pocs mesos després del casament va ser denunciat per una prostituta: la noia va aparèixer ensangonada a la comissaria d’Arcueil i va denunciar Sade per haver-la fustigat, tallat amb un ganivet i llançat cera sobre les seves ferides. Un joc sexual havia esdevingut tortura per a la jove.

L’escàndol del bordell va córrer de boca en boca per l’alta societat parisenca, la qual no va dubtar a l’hora de condemnar-lo i com a “monstre”. Dues penes de presó caurien sobre marquès. Però això no va ser suficient com per allunyar-lo dels escàndols. Així, el 1766 abandonaria la seva dona per donar pas a una existència marcada per l’alternança de la disbauxa, l’escàndol i la presó.

D’aquesta manera, el 1772 va ser condemnat per enverinament, però va aconseguir fugir a Itàlia amb la seva cunyada. La seva sort, però, canviaria el 1777, quan retornat a París va ser detingut i condemnat a 13 anys d’empresonament pels càrrecs d’enverinament, immoralitat i sodomia. La seva estança a La Bastilla seria, contradictòriament, la que ens permetria descobrir el Sade literari, perquè va ser en la seva falta de llibertat on va llançar-se a escriure, a somiar amb viure les vides dels personatges que creava.

Tancat en una torre, allunyat del món, Sade va donar vida, en un petit pergamí que amagava sota els maons de la cel·la, al seu infern més conegut: la novel·la Les cent vingt journées de Sodome (Cent vint dies a Sodoma), relat que es mantindria inèdit fins els anys trenta del segle XX després que se’l donés per desaparegut el 1789 quan la presó va ser desmantellada pels revolucionaris. Obra mestra de Sade per les diferents perversions i patologies sexuals en ella exposades, la novel·la narra l’abús de poder que experimenten un banquer, un bisbe, un aristòcrata i un jutge sobre víctimes de la classe treballadora.

Més endavant, Sade escriuria el polèmic Dialogue entre un prêtre et un moribond (Diàleg entre un sacerdot i un moribund), obra en la qual va expressar el seu ateisme. També en aquest període va escriure Aline et Valcour, també conegut com el Roman philosophique, on exposa els seus pensaments polítics i socials, derivant en un al·legat favorable als principis de la Il·lustració. A més, va composat d’altres 35 obres, abraçant des del teatre fins als relats curts. També a La Bastilla va realitzar l’esbós de Justine ou les malheurs de la vertu (Justine o els infortunis de la virtut), apareguda el 1791, on relata tot tipus de tortures, vexacions sexuals i rituals d’una crueltat extrema patits per una jove virtuosa i sense recursos. Va ser un èxit de ventes a la França revolucionària.

Amb l’esclat de la Revolució francesa, el 1789, els empresonats a La Bastilla van ser alliberats. Sade tornava a la llibertat, però es trobava amb una França en metamorfosi on els principis aristocràtics ja no eren hegemònics. El fet de trobar-se enfrontat amb un món en transformació va comportar per a Sade una nova etapa d’activisme polític. Així, el 1790, va unir-se a la causa jacobina a través de la publicació de pamflets polítics revolucionaris. Tres anys després, coincidint amb la introducció del Govern Revolucionari, arribaria a ser secretari del Club dels Jacobins, però va abandonar el càrrec escandalitzat pel Terror. Ell, que havia practicat tot tipus de tortures i havia arribat a assassinar per satisfer les seves passions sexuals, no era capaç d’enfrontar-se a la mort en la guillotina de persones anònimes sospitoses d’integrar la contrarevolució. Tota una paradoxa vital.

El 1795, de forma clandestina, Sade va publicar La philosophie dans le boudoir (La filosofia dins del tocador), on narrava les perversions d’un grup de llibertins. La importància de l’obra, però, es troba en la introducció d’idees polítiques. Així, Sade en aquesta novel·la parteix dels sofismes il·lustrats i els ideals revolucionaris i arriba a una sèrie de conclusions polèmiques: l’Estat no té dret a penar ni els assassinats ni els crims dels homes, que en cas de robatori el que hauria de ser castigat és qui l’ha patit i que l’única infracció mereixedora de càstig legal hauria de ser el suïcidi.

El 1801, apareixia a la França napoleònica un pamflet anònim que satiritzava el partit en el poder. Tot i que no va poder demostrar-se, Sade va ser acusat de ser l’autor. Els temps havien tornat a canviar, i el poder de Napoleó va llançar-se contra el marquès: aprofitant l’aparicií il·lustrada de la novel·la eròtica La nouvelle Justine, suivie de l’histoire de Juliette, sa soeur (La nova Justine i la història de Juliette) va ser acusat d’autor pornogràfic i enviat al manicomi de Charenton, on passaria la resta dels seus dies.

El marquès de Sade va morir, malalt, arruïnat i marginat per la societat el 2 de desembre de 1814. La seva obra es mantindria censurada durant el segle XIX. És més, una bona part de la seva producció no va ser publicada mai en vida del marquès fins que el segle XX va reivindicar la seva figura: els artistes revolucionaris de l’avantguarda i el surrealisme van reivindicar-lo com a precursor del seu moviment. El sadisme sortia finalment del racó de la història.

Rousseau: l’origen de la desigualtat és la propietat privada

22 de juny de 2011

El Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, aparegut el 1755, és el treball de Jean-Jacques Rousseau per respondre a la pregunta formulada per l’Acadèmia de Dijon al voltant de “Quin és l’origen de la desigualtat entre els homes i si és autoritzada per la llei natural”. La naturalesa de l’home, abans que la Història i els tipus de societat l’alterin, és converteix per a Rousseau en el mitjà de comparar i establir aquests diferents tipus d’organització. El Discurs tracta de la legitimitat de les societats i dels tipus de poders, i exposa el que seran les fundacions polítiques del Contracte social, tot arribant a una conclusió paradoxal: la propietat privada, que el liberalisme nascut arran de la Il·lustració defensaria com un dret inalienable, va ser l’origen de la desigualtat.

Jean-Jacques Rousseau

El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors hauria estalviat al gènere humà el qui arrencant les estaques o omplint el fossar, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”

Mentre que els homes s’acontentaren amb llurs cabanes rústiques, mentre que es limitaren a cosir llurs vestits de pells amb espines o arestes… mentre que no s’aplicaren sinó a obres que podia fer un de sol i a arts que no necessitaven dels concurs d’algunes mans, visqueren lliures, sans, bons i feliços tant com podien ésser-ho per llur natura… però des de l’instant que un home hagué de menester l’ajuda d’un altre, des que hom s’adonà que era útil a un sol obtenir les provisions de dos, va desaparèixer la igualtat, es va introduir la propietat, el treball va esdevenir necessari.

L’art rococó

17 de desembre de 2010

L’evolució i exageració de l’estil barroc a Europa durant la primera meitat del segle XVIII va donar lloc al triomf de l’art rococó, un estil de caràcter cortesà nascut a França, i que va desenvolupar-se de forma progressiva entre els anys 1720 i 1760. Al segle XVIII la capital política i cultural europea era París, i el francès la llengua més parlada en els ambients cortesans i cultes del període. Per això, els gustos artístics francesos es van difondre, com el pensament il·lustrat, per tota Europa.

Aquest terme prové del mot francès rocaille, que significa treball en pedra. Efectivament, en aquesta època van abundar en les obres artístiques l’ornamentació feta amb conquilles o còdols. El rococó es defineix pel gust pels colors lluminosos, suaus i clars. Predominen les formes inspirades en la natura, en la mitologia, en la bellesa dels cossos nus, en l’art oriental especialment en els temes galants i amorosos, amb petites cascades, ponts, salzes, templets i pagodes.

L’art rococó és un art aristocràtic que cercava la complaença en les formes suaus i en els motius decoratius. És un art bàsicament mundà, sense influències religioses, que tracta temes de la vida diària i de les relacions humanes. És un estil que busca reflectir el que és agradable, refinat, exòtic i sensual. És un art al servei de l’aristocràcia i la burgesia, un art al servei de la comoditat, el luxe i la festa. Els artistes oferien als seus mecenes mons idealitzats per a emular-los.

En l’arquitectura, el rococó va caracteritzar-se pel gust per les formes irregulars i corbes i pel fet que interiors i exteriors es decoraven amb gran fantasia per crear uns espais artificials i fastuosos. Les parets i els sostres de les habitacions es caracteritzaven per l’abundant presència de mobles, cortinatges i d’altres objectes sempre delicats i luxosos.

A Catalunya, després de la Guerra de Successió, en l’àmbit artístic va anar imposant-se un barroquisme que es decantaria cap al refinament del rococó o començaria a introduir les severitats del neoclassicisme. Així, durant el regnat de Felip V es van crear dos edificis fonamentals que són la mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona i la Universitat de Cervera.

En el camp de la pintura, els artistes del rococó van plasmar escenes aristocràtiques i cortesanes, però també temàtiques de la vida quotidiana així com d’altres exòtics i orientals. En definitiva, els pintors del rococó van allunyar-se dels temes religiosos. Els seus quadres empraven colors clars i pastels i formes naturals. D’entre els artistes més importants d’aquest període van destacar l’italià Tiepolo, els francesos Watteau, Boucher i Fragonard, i els britànics Gainsborough i Joshua Reynolds.

Fragonard,_The_Swing.jpg — El gronxador, obra de Fragonard, on es recull l'esperit refinat, exòtic i sensual propi del rococó.

Embarcament cap a l’illa de Citerea, obra de Watteau, pintor d’escenes on es presenta a la societat elegant del segle XVIII.

Madame de Pompadour, retrat de Boucher, pintor d’estil galant.

El colonialisme europeu en el segle XVIII

29 de novembre de 2010

La projecció europea sobre altres continents pot dividir-se en tres grans etapes. Fins al segle XVII va portar-se a termes la conquesta i colonització d’Amèrica del Sud per part d’Espanya i Portugal, i les exploracions dels holandesos a Indonèsia i Austràlia.

La segona etapa, i els antecedents directes de l’Imperialisme del segle XIX, els trobem en el colonialisme del segle XVIII, quan cinc Estats europeus (Espanya, França, Gran Bretanya, Portugal i Holanda) van esdevenir autèntiques potències colonials. Aquesta segona onada colonitzadora del segle XVIII seria obra, bàsicament, de navegants anglesos i francesos a Amèrica del Nord i a diversos àmbits del Pacífic.

Els models de colonització en el segle XVIII van ser fonamentalment l’establiment de bases de subministrament i la colonització territorial.

Bases de subministrament. És el model de la factoria. Serveix, principalment, per realitzar el subministrament de les tropes i la defensa del territori. A les factories s’emmagatzemen els productes per les flotes comercials. Aquestes bases són el punt d’obtenció dels béns colonials, punts estratègics de la presència europea. L’existència d’aquests punts no implica el domini territorial de la zona. Denota les limitacions territorials del domini colonial i la feblesa que tindrà en aquest segle la presència europea a Amèrica i Àsia.

Colonització territorial. Es practicarà al continent americà des del segle XVI (també a punts de l’Índia). Implicava la generació d’una administració colonial més o menys forta.

a. De submissió: No s’expulsa a la població del territori, hi ha una integració. La Monarquia Hispànica i Portugal la posaran en pràctica als seus dominis de l’Amèrica llatina.

b. De poblament: S’expulsa a la població indígena dels seus territoris originals que després es repoblaran amb població europea que reproduirà les estructures de la metròpoli. Anglaterra i França la practicaran als seus dominis a l’Amèrica del Nord.

La incidència europea podia donar lloc a una nova societat mestissa que s’allunyava del que serien la població indígena i la població de la metròpoli. Aquest model es donaria principalment a Les Antilles. En el cas de dominació anglesa es reprodueix una societat que presenta signes de continuïtat amb la metròpoli per l’expulsió de la població autòctona que habitava el territori. En altres casos segueix predominant la població indígena o mestissa com és el cas d’Argentina. En definitiva, les societats resultants d’aquests processos s’han d’entendre en funció dels factors que les han generades i que en cada territori han estat diferents.

Desprès d’aquestes dues etapes, el mapa colonial estava dividit així: Els dominis colonials espanyols s’estenien per gairebé tota l’Amèrica Central i del Sud (amb les excepcions de Brasil i les Guaianes) i s’endinsaven fins a Amèrica del Nord (Florida, Califòrnia, Arizona i Texas), a més, a Àsia posseïa les Filipines. D’altra banda, França tenia alguns establiments colonials a Àfrica (Senegal), a Amèrica (Canadà, Louisiana, les Antilles) i a l’Índia (enclavaments a la costa i Ceilan). Portugal tenia sota el seu domini el Brasil i algunes factories a Àfrica i l’Índia (Goa). Holanda dominava part de les Guaianes i Indonèsia.

Les possessions angleses, en canvi, no eren tan importants ni extenses com les de França o Espanya. Així, els britànics posseïen algunes illes antillanes (Bermudes, Bahames) i tretze colònies a la costa est d’Amèrica del Nord (l’embrió dels Estats Units) i factories a l’Índia (Calcuta, Madràs, Bombai). Durant el segle XVIII, però, Anglaterra iniciaria un procés explorador i colonitzador cap a Amèrica (expulsant els francesos del Canadà el 1763), Àsia (Bengala, la Índia, Ceilan), Àfrica (Colònia del Cap) i Austràlia (expedicions de Cook, fundació de Nova Gal·les del Sud), molt superior al dels altres països, que refermava la seva voluntat comercial i marítima i que la col·locaria en una posició privilegiada per a la gran onada imperialista del segle XIX.

Tot i l’expansió colonial britànica al segle XVIII, seria al llarg del vuit-cents (i especialment des de la dècada de 1870) quan es produiria el gran canvi respecte als imperis europeus. Les velles potències colonials de l’època moderna, Espanya i Portugal, perdrien gairebé tots els seus territoris americans, mentre que Gran Bretanya i França es consolidaven com a noves potències colonials hegemòniques, arribant a dominar gairebé tota l’Àfrica i una bona part del continent asiàtic.

De l’absolutisme i el règim senyorial cap a la Il·lustració i la formulació del liberalisme polític

23 de setembre de 2010

El segle XVIII va ser un període en el qual els canvis econòmics, socials, ideològics i culturals van accelerar-se a tota Europa. Això va comportar el naixement de la indústria moderna i la consolidació del liberalisme econòmic a Anglaterra primer i va anar estenent-se pel continent europeu desprès. Però, la major part de les societats europees si bé van conèixer un fort creixement econòmic i demogràfic, no van poder liquidar el règim feudal que va ser característica principal dels Estats. Així, si durant la major part del segle XVIII va predominar l’eufòria econòmica dels grups socials afavorits per l’expansió pre-capitalista i proto-industrial, les darreres dècades de la centúria van evidenciar que el creixement tenia uns límits en el marc de l’Antic Règim.

Al segle XVIII el mapa polític europeu no va experimentar grans canvis des dels Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1714 que posaven fi al conflicte internacional generat per la Guerra de Successió espanyola. D’aquesta manera, França seria la primera potència territorial europea amb el contrapès d’una Anglaterra dominadora de l’economia i el món colonial. Al llarg del segle les potències entrarien en conflicte bèl·lic sempre per mantenir un fràgil sistema d’equilibri europeu establert el 1714. Si l’Europa occidental va canviar poc o gens al llarg del set-cents, a la zona oriental del continent Prússia va consolidar-se territorial i políticament amb l’annexió de Silèsia, i Àustria va arrabassar alguns territoris a l’Imperi Otomà. D’altra banda, Àustria, Prússia i Rússia van repartir-se Polònia.

Europa a principios del XVIII.jpg

El segle XVIII va ser un període en el qual van donar-se importants avenços en el camp del pensament científic i filosòfic a partir del desenvolupament del racionalisme i l’empirisme nascuts a la centúria anterior i que es concretarien el pensament desenvolupat per la Il·lustració. D’aquesta manera, va aguditzar-se la crítica de la tradició i, especialment, del dogmatisme de l’Església catòlica que secularment havia imposat un rígid control dels coneixements.

En aquest segle, pensadors i escriptors va poder divulgar millor les seves idees i coneixements gràcies al desenvolupament de la premsa (fulls periòdics informatius de l’actualitat) i a la major quantitat de llibres editats. En els seus escrits expressaven la confiança en la capacitat de l’enteniment humà per conèixer el món i les lleis que el regien, i la convicció que les condicions de vida podien millorar.

Aquesta confiança en la Raó i en el progrés van penetrar en el govern de molts Estats a través dels reis o ministres que intentarien aplicar la nova ideologia als seus països. Denominem Il·lustració al moviment intel·lectual del segle XVIII i despotisme il·lustrat a la política dels governants que van posar-la en pràctica.

En general, els il·lustrats admetien l’existència d’un Déu ordenador de l’univers. Per això, el pensament religiós dels il·lustrats va ser denominat com deisme. Els il·lustrats eren, en general, partidaris de la llibertat religiosa i, en conseqüència, consideraven necessària la tolerància vers els creients d’altres religions que no fossin la catòlica. Per exemple, Voltaire va ser un dels filòsofs més crítics pel que fa a la religió i a l’Església, defensant amb força la tolerància religiosa.

Els il·lustrats consideraven imprescindible per aconseguir el progrés l’elevació del nivell cultural, especialment entre les classes altes. Defensaven la necessitat que l’Estat controlés l’ensenyament per evitar que l’Església impedís el desenvolupament dels coneixements i la ciència en general. Precisament, la llibertat de pensament que propugnaven va permetre grans avenços científics i tècnics. La seva preocupació per la divulgació va manifestar-se, per exemple, en l’edició d’enciclopèdies com a instrument de compendi dels coneixements tècnics, científics, culturals i històrics.

Tret d’Anglaterra i les Províncies Unides, a la majoria dels Estats europeus es mantenia el sistema de monarquia absoluta propi de l’Antic Règim. En alguns països els ideals il·lustrats van influir en els monarques –Frederic II de Prússia, Josep II d‘Àustria o Caterina la Gran de Rússia– o en els seus ministres o funcionaris –a França, per exemple– donant lloc al despotisme il·lustrat. Aquests governants consideraven que el seu poder absolut havia garantit el benestar del seu poble però calien reformes (despòtiques, sense el poble) per perpetuar-se en el poder davant el desenvolupament d’una potent burgesia i de les tesis del liberalisme polític i, per això, van incloure reformes a l’administració, l’exèrcit, la justícia, etc. Per exemple, els governants il·lustrats van impulsar la construcció de carreteres per a la millora dels intercanvis, van intentar controlar i redreçar l’ensenyament i van fomentar estudis per millorar l’agricultura.

Però aquests monarques i governants il·lustrats van trobar-se enfront de clares limitacions a l’hora de realitzar reformes en el sistema. La principal d’aquestes limitacions naixia del règim senyorial perpetuat des de l’Edat Mitjana. El control per part de l’aristocràcia i el clergat sobre la major part de les terres impedia l’aplicació de les idees il·lustrades. Per a dur a terme aquestes reformes, a més, es necessitaven recursos i el sistema fiscal vigent no permetia gravar amb impostos els més rics.

Grans regions de servitud i mà d’obra no lliure pervivien a l’Est d’Europa. A occident, tot i que la servitud personal començava a entrar en declivi, encara existien i en una escala molt més gran que a l’Europa de l’Est una sèrie d’obligacions i tributs que vinculaven a la terra. Tret de les Illes Britàniques, una de les supervivències feudals més comunes era la corveé (manteniment obligatori dels camins) que pesava greument sobre la pagesia. Altres impostos o tributs sobre la terra eren l’obligació de pagar el delme a l’Església, el pagament de rendes (record dels serveis personals de l’Edat Mitjana), la concessió dels drets de caça al senyor del feu, o el pagament d’un gravamen sobre l’herència, sobre la venda d’una propietat, en arribar a la majoria d’edat un fill o pel matrimoni d’una filla.

A l’Antic Règim la noblesa i el clergat estaven exempts del pagament de la majoria d’impostos. A França, per exemple, la la talla (impost sobre la terra) requeia únicament sobre el Tercer Estat. D’altres impostos que gravaven els articles de consum també els estaments privilegiats també n’estaven exempts. L’Església, que percebia el delme, compensava l’Estat amb una donació anual que a la pràctica suposava una quantitat ínfima dels seus ingressos. A més, les classes burgeses adinerades urbanes s’escapaven amb molts subterfugis del pagament d’impostos amb la qual cosa, en la pràctica, l’Estat només cobrava rendes de les classes més desfavorides.

Els impostos pagats a la corona francesa al segle XVIII:

Impostos	Graven	Recauen sobre
Talla	El conjunt dels béns	Tercer Estat
Capitació (des de 1701)	Els ingressos	Universal (amb excepcions)
Vingtième (des de 1749)	Els ingressos	Universal (amb excepcions)
Gabella	Venda de la sal	Universal
Aides	Venda de begudes	Universal
Traides	Circulació de mercaderies	Universal (fins 1780)

Als diversos estats europeus van fracassar els intents de canvi dels sistemes fiscals i obligar els estaments privilegiats a pagar impostos. A França, les reformes fiscals que van endegar els ministres il·lustrats de Lluís XVI (Turgot, Calonne, Brienne i Necker) van acabar provocant la reacció nobiliària que forçaria el monarca a la convocatòria dels Estats Generals i que seria el detonant de la Revolució Francesa. I és que la influència del pensament il·lustrat en molts governants del segle XVIII va posar de manifest que el reformisme no podria portar-se a la pràctica perquè atemptaven contra els privilegis senyorials. Calia un canvi polític i social de caràcter revolucionari com l’esclatat a França el 1789.

Les idees polítiques d’alguns pensadors il·lustrats van posar les bases pel naixement d’una nova doctrina: el liberalisme polític. Enfront del sistema de monarquia absoluta que concentrava tot el poder en mans del monarca, aquest nou corrent ideològic defensaria la separació de les institucions polítiques en les quals descansaven els poders de l’Estat: poder executiu, poder legislatiu i poder judicial. La teoria de la separació de poders va ser defensada per Montesquieu, tot i que ho feia en defensa de l’aristocràcia que veia amenaçat el seu poder per l’avenç de l’absolutisme.

Una altra idea bàsica del liberalisme polític seria la formulació del concepte de sobirania nacional, continuat el corrent il·lustrat iniciat per J.J. Rousseau. Segons aquest il·lustrat, el poder dels governants resultava d’un pacte entre aquests i els seus súbdits, idea del contracte social. Pels liberals, la sobirania de l’Estat residiria en la nació, és a dir, el conjunt de ciutadans d’aquest Estat. del desenvolupament d’aquests principis sorgiria el dret dels ciutadans a escollir els seus representants al govern. En resum, el liberalisme polític és aquella doctrina política que enfront de l’absolutisme i l’Antic Règim defensava la llibertat de pensament, actuació i elecció de representants per part d’uns individus que esdevenien ciutadans dins d’un Estat organitzat com a Estat Parlamentari i laic que seria l’encarregat de vetllar pel compliment dels drets i els deures d’aquests ciutadans.

El liberalisme polític es concretaria en els següents principis bàsics, configurats durant les revolucions americana i francesa i estesos per Europa durant l’expansió napoleònica:

Els principis del liberalisme polític:

Sobirania Nacional: El poder emanaria del conjunt dels ciutadans que poder escollir el govern. Per tant, el poder resideix en el Parlament que és el representant legítim escollit pel poble. Inicialment, s’instauraria un sufragi censatari (només podien votar els que tenien un cens determinat) i més endavant universal (on tindrien dret a votar tots el ciutadans). Les dones, però, estarien exemptes de tota mena de sufragi. El monarca (si no es proclama la República) només exerciria el poder per delegació del poble i ajustant-se al que marqui la Constitució.

Règim constitucional: Monarquia o República, però sotmesa a l’imperatiu legal d’una Constitució.

Separació de poders: Executiu (govern que executa el compliment de les lleis), Legislatiu (parlament que fa les lleis) i Judicial (administra la justícia). Busca evitar la concentració de poders en una persona que existia en la Monarquia absoluta d’Antic Règim

Igualtat davant la llei i els impostos: No és una realitat fins la implantació del sufragi universal (Acta Constitucional francesa de 1793).

Reconeixement dels drets i llibertats dels ciutadans (garantits per l’existència d’una Constitució). Aquests es poden concretar en: dret de propietat, lliure competència de mercat, llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i de religió. L’Estat no hauria de tenir cap religió com a oficial i hauria de garantir que totes poguessin ser practicades en públic.

Independència i revolució liberal de les colònies d’Amèrica del Nord

22 de setembre de 2010

El 4 de juliol de 1776 representants de les tretze colònies reunits a Filadèlfia van redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, el preàmbul i el contingut de la qual van ser escrits per Thomas Jefferson. Aquesta declaració expressava els principis que impulsaven la revolta dels colons: el dret de tothom a la llibertat i a la recerca de la felicitat, el deure dels governants a respectar els drets inalienables del poble, el dret a la rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders.

Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat […].

Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern […].

A aquesta Declaració d’Independència s’hi va afegir posteriorment la Declaració dels Drets de l’Home redactada a Virgínia (1776).

Tots els homes són per naturalesa igualment lliures i independents i tenen certs drets inherents a la seva persona […].

Tot poder resideix en el poble i, per consegüent, en deriva […].

El govern està i cal que estigui instituït per al benefici, la protecció i la seguretat comuns del poble, nació o comunitat […].

El poder legislatiu i el poder executiu de l’Estat han de separar-se i distingir-se del judicial […].

Les eleccions dels membres que actuen com a representants del poble a l’assemblea han de ser lliures […].

La religió […] ha d’orientar-se exclusivament amb la Raó i la convicció, no per la força o la violència; i, per tant, tots els homes tenen el mateix dret a l’exercici lliure de la seva religió […].

La guerra contra la metròpoli va ser llarga (1775-1782) i es pot dividir en dues etapes diferenciades:

Primera etapa (1775-1777). Inicialment, els rebels, dirigits per George Washington, el que seria el primer president dels EUA, es van enfrontar amb els britànics seguint una tàctica de guerrilles. La victòria de les milícies comandades per Washington a Lexington (1775) i Saratoga (1777) van donar més impuls a la insurrecció i van fer que França, enemiga del Regne Unit en la lluita per l’hegemonia europea, es decidís a donar suport als rebels.

Espanya també va ajudar activament a la causa independentista, malgrat que ho va fer més discretament, sobretot mitjançant finançament econòmic, perquè a la vegada que buscava que Anglaterra perdés poder colonial a Amèrica temia que la rebel·lió es contagiés a les seves pròpies colònies.

Segona etapa (1778-1782). Amb la intervenció francesa s’iniciava una nova fase de la guerra en la qual l’exèrcit britànic es va quedar sense proveïments. Després de la derrota infligida als anglesos a Yorktown l’octubre de 1781 per les tropes americanes de George Washington, Anglaterra va caminar cap a la derrota. La intervenció estrangera, la creixent professionalització de l’exèrcit dels colons americans i el ferm suport de la població van provocar la derrota definitiva d’Anglaterra el 1782.

La pau es va restablir amb el Tractat de Versalles de 1783, pel qual Anglaterra reconeixia la independència dels Estats Units d’Amèrica.

La guerra d’independència d’aquestes tretze colònies contra la Corona britànica també és una revolució liberal ja que desprès de la victòria definitiva els Estats Units establiran un sistema polític basat en la divisió de poders i plasmat en una Constitució redactada pels pares fundadors (cinquanta delegats del Congrés) el 1787. Era la primera Constitució promulgada en el món que duia totalment a la pràctica els principis teòrics de sobirania nacional i separació de poders.

Aquesta Constitució entraria en vigència el 1789, creant un sistema polític republicà federal. D’aquesta manera, les antigues colònies van esdevenir Estats amb autonomia per legislar en tots els àmbits tret de la política exterior, la defensa i el comerç amb l’exterior o entre els Estats federals.

Scene_at_the_Signing_of_the_Constitution_of_the_United_States.png.jpg

Els representants al Congrés (Cambra de Representants i Senat) i el president de la Unió serien elegits per sufragi. D’altra banda, s’establia la total separació de poders (executiu, legislatiu i judicial): el president, escollit per sufragi universal masculí indirecte, controlava el poder executiu promulgant les lleis i exercint el dret de veto; en el Congrés requeia el poder legislatiu aprovant els impostos i els pressupostos, portant la iniciativa de les lleis i declarant la guerra i la pau; i el poder judicial restava en mans dels tribunals independents del poder polític. A més, es creava el Tribunal Suprem, format per sis membres nomenats pel president, que havia de vetllar perquè les lleis i les actuacions del govern no vulneressin la Constitució.

A més, la Constitució americana recollia els drets bàsics garantits pel nou Estat: la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de premsa, de religió, de petició, i d’ésser jutjat per un jurat. Així com el dret a la propietat i la llibertat. La manca de grans diferències socials donaria lloc a una nova característica: la democràcia. Això sí, uns drets reconeguts només per a la minoria blanca ja que l’esclavitud va mantenir-se.

Els Estats Units van ser el primer país on les colònies europees van aconseguir la seva emancipació i, alhora, el primer Estat on s’aplicaven els principis del liberalisme polític. Així, el 1787 els EUA esdevenien una modesta potència de gran superfície amb uns quatre milions d’habitants blancs i una munió d’esclaus d’origen africà.

Els orígens de la Revolució americana

22 de setembre de 2010

Des del segle XVII i durant el segle XVIII a la costa oriental d’Amèrica del Nord van formar-se tretze colònies angleses (Nova Anglaterra). La Revolució americana és l’esclat del conflicte entre els colons de Nova Anglaterra i la Gran Bretanya, que va culminar amb la independència dels primers i la formació del primer govern fonamentat en les idees d’igualtat i llibertat.

Aquella gent de parla anglesa, però, tenia en comú poca cosa més que la llengua i els antics costums. En les colònies del nord predominaven els petits propietaris agrícoles que practicaven l’agricultura i la ramaderia de mercat. Hi havia, a més, algunes manufactures i un comerç molt actiu. Les colònies del sud, en canvi, eren més extenses i menys poblades. Practicaven una agricultura de plantació –el tabac, l’arròs i, de vegada cada cop més important, el cotó– amb proliferació d’esclaus africans.

L’organització econòmica i el tipus de societat eren força diferents en cadascuna de les colònies, però, si bé la Guerra dels Set Anys contra França (1756-1763) va afavorir el conflicte entre ells, el comportament de la metròpoli va contribuir a incrementar les relacions i a establir vincles entre les diferents colònies. En un primer acte de rebel·lia, els colons van negar-se a pagar les despeses de la guerra anglo-francesa basant-se en un article de la Declaració de Drets anglesa de 1689 que considerava il·legals els impostos que la Corona pogués exigir sense l’aprovació del Parlament.

D’altra banda, la situació de dependència colonial en alguns d’aquests territoris d’Amèrica del Nord va impulsar a mitjans del segle XVIII un moviment anticolonial que va tenir un doble caràcter: d’una banda, demanaria la independència respecte de la metròpoli, i de l’altre, l’organització política d’acord amb les idees del liberalisme polític. Això és el que va succeir a les tretze colònies angleses a l’est dels Apalatxes, embrió d’un nou Estat destinat a convertir-se en gran potència: els Estats Units d’Amèrica.

Així, al primer lloc on van aplicar-se els principis de la Revolució liberal va ser a les colònies angleses de Nord-Amèrica, on hi havia una nombrosa burgesia il·lustrada animada per les idees d’igualtat, llibertat i tolerància que arribaven des de l’Europa il·lustrada.

Perjudicades per la política econòmica anglesa que havia incrementat els impostos i les taxes que pagaven els habitants de les seves colònies desprès de la finalització del seu conflicte amb França (1763) i havia prohibit que aquestes mantinguessin cap tipus de relació comercial pel seu compte i obrissin noves factories, el 1773, les colònies van revoltar-se per proclamar la seva independència tres anys desprès.

En el vessant polític del conflicte, els colons no estaven disposats a continuar pagant impostos ni a continuar obeint les lleis angleses si no tenien representació en el Parlament de Londres: “impostos sense representació són una mostra de tirania” era la seva denúncia. En definitiva, els colons britànics se sentien com a súbdits maltractats per la corona i per això defensaven el que creien que eren els seus drets fonamentals.

Les tensions entre els interessos econòmics de la monarquia britànica i els colons van augmentar al llarg dels anys seixanta i els primers setanta del segle XVIII. Així, la Stamp Act del 1765, que imposava un gravamen sobre els documents i les publicacions, va haver de ser retirada a causa de les protestes que va desfermar. Igualment, d’altres impostos sobre el paper, el vidre o el plom van ser suprimits.

En canvi, els impostos sobre el te, de gran consum entre els colons, van mantenir-se i, el 1773, el govern anglès va establir les Tea Acts, mitjançant les quals pretenia monopolitzar el comerç del te a través de la Companyia de les Índies Orientals, fet que podia conduir a la ruïna econòmica a molts dels comerciants americans.

En resposta, el desembre de 1773, aquests van decidir atacar els vaixells anglesos carregats de te que estaven ancorats al port de Boston en l’anomenat Boston Tea Party o motí del te de Boston, quan uns joves disfressats d’indis van llançar al mar els carregaments de te de la Companyia. Com a resposta, els britànics van bloquejar el port de la ciutat, van treure tots els drets a la regió de Massachussets i van imposar una elevada multa a tots els seus habitants.

El setembre de 1774, en un acte de unitat, dotze de les tretze colònies (Geòrgia no va participar) van reunir-se a la ciutat de Filadèlfia per elaborar una llista de greuges contra la metròpoli anglesa. A través d’aquesta reunió, els rebels van crear un Congrés de Representants de les tretze colònies que seria l’artífex de la declaració d’independència (Primer Congrés de Filadèlfia). L’any següent començarien els primers enfrontaments armats.

Ajudats per voluntaris europeus (especialment francesos entusiasmats per les seves idees) i pel propi govern francès (i l’espanyol), els colons americans aconseguirien els seus objectius els 1783 amb la signatura del Tractat de Versalles pel qual la Gran Bretanya reconeixia la seva independència.

Les Llums: la Il·lustració i l’enciclopedisme

18 de setembre de 2010

La Il·lustració va ser un moviment cultural europeu del segle XVIII, centrat principalment en el període comprès entre la segona Revolució anglesa de 1688 i la Revolució francesa de 1789. Va caracteritzar-se per la recerca del racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de la hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de confirmació de la seva ideologia com a dominant. D’aquesta manera, la Il·lustració es proposava d’il·luminar la humanitat amb les Llums de la Raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir.

Per tant, com va dir Goldmann, la Il·lustració seria una etapa més dins de la història de l’evolució global del pensament burgès. Així, s’ha d’emmarcar doctrinalment com a continuació de l’etapa encetada pel Renaixement i, especialment, per les corrents racionalistes i empiristes del segle XVII.

La Il·lustració va basar la seva possibilitat sociològica de desenvolupament en les revolucions polítiques anglesa i holandesa, en la creixent pujança de la burgesia i en les transformacions econòmiques en gestació, recolzades en una dinàmica econòmica expansiva i que desembocarien en la Revolució industrial.

Des de la Gran Bretanya, la Il·lustració va passar a França on va trobar un cos ideològic propi: l’enciclopedisme, i a les més importants personalitats que la representen: Diderot, D’Alembert, Voltaire, Montesquieu, Turgot, Buffon i Rousseau, entre d’altres. Així, la Il·lustració francesa pot ser considerada com una variant radical del moviment pròpia dels creadors de l’Enciclopèdia.

La idea de publicar a França un diccionari enciclopèdic que reunís en ordre alfabètic tots els coneixements humans va ser deguda a l’editor Le Breton, qui des de 1745 va proposar-se la traducció i adaptació al francès de la Cyclopaedia britànica de Cahmbers (1728). El 1747, Diderot es faria càrrec de la direcció general de l’obra, amb D’Alembert en la supervisió dels originals. El primer volum de l’obra apareixeria el juliol de 1751: gràcies a Diderot, el projecte d’adaptació de l’obra britànica derivava en una publicació totalment original i amb una doble funció informativa i de polèmica ideològica. Pel seu rebuig de l’autoritat tradicional i remarcar la idea de progrés, l’obra va aixecar les ires del jansenisme, els jesuïtes, l’alta aristocràcia i els estaments parlamentaris parisencs. Tot i això, comptaria amb alguns recolzaments entre els mitjans oficials així com amb les simpaties de la favorita de Lluís XV, Madame de Pompadour.

Prohibida el 1752, però sense conseqüències pràctiques; més greu seria la prohibició de 1759. Ja s’havien publicat set volums de l’obra i gairebé es posa fi bruscament a la seva redacció i distribució. Afortunadament, les consideracions de caràcter econòmic van imposar-se i, des d’una relativa clandestinitat, els autors van continuar la seva feina. D’aquesta manera, el 1765 ja havien aparegut els disset exemplars de text i, el 1771, els onze volums de gravats. L’Enciclopèdia ja havia passat a la història com l’instrument de lluita ideològica i d’expressió de l’actitud intel·lectual dels anomenats “filòsofs” francesos del segle XVIII.

En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se en el racionalisme i l’empirisme, els enciclopedistes van pretendre assolir l’objectivitat crítica mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxi social. Les realitats van passar a ser contemplades des d’un esperit historicista i omnicomprensiu, ordenades de manera interrelativa, de forma que constituïssin una totalitat coherent i comprensible.

La seva posició humanista i antiteològica acabaria conduint els més conseqüents seguidors del moviment a un materialisme antimetafísic en les ciències naturals i en la teoria del coneixement.

En el terreny socioeconòmic, els enciclopedistes van acollir certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de la llibertat de producció i comerç.

Políticament, basarien les seves teoritzacions en la sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica. Tot i això, oscil·larien en la pràctica entre diversos nivells d’acceptació d’un Estat tutelar benefactor (despotisme il·lustrat) i l’opció d’un parlamentarisme representatiu segons el model anglès.

Sociològicament, els seus principals integrants provenien de l’aristocràcia i l’alta burgesia. D’altra banda, els seus seguidors pertanyien majoritàriament a la burgesia lligada al procés productiu –administració, professions liberals, medis industrials, comerciants, etc.–, esdevenint la consciència més lúcida que precipitaria les revolucions liberals del segle XIX. Així, la seva acció va ajudar, bàsicament en el terreny ideològic, a fer veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder polític.

Durant la Revolució francesa, l’enciclopedisme va estar representant fonamentalment pels homes de l’Assemblea Constituent, els dits feuillants i el seu teòric Barnave, que veien l’ascens de la burgesia com una evolució determinada pels canvis econòmics més que com a conseqüència d’una revolució social. Així, tot i representar la llavor que germinaria en forma de Revolució, durant el període de domini jacobí els enciclopedistes serien rebutjats i perseguits per, en paraules de Robespierre, “mantenir-se per sota dels drets del poble”. Només en el darrer període de la Convenció i durant el Directori, un cop la burgesia va adquirir la direcció política del país i la Revolució va trencar amb les classes populars per a retornar a un compromís similar al formulat pels constituents, va ser quan els darrers representants del pensament enciclopedista van ocupar càrrecs polítics i culturals de rellevància. Va ser tard, perquè la burgesia enciclopedista i les seves bases teòriques i ideològiques ja eren superades un cop els grans financers, comerciants i industrials dominaven en la direcció de l’Estat a les altres capes burgeses.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art