Cultura i art a l’antic Egipte
L’escriptura. L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes.
Al principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia era analfabeta. Els egipcis utilitzaven l’escriptura en relleus murals i en fulls de papir, una planta molt abundant a la vora del Nil.
Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial.
El descobriment de l’anomenada Pedra de Rosetta, a les darreries del segle XVIII en l’expedició francesa encapçalada per Napoleó Bonaparte al país del Nil, va fer possible que l’egiptòleg Jean-François Champollion pogués desxifrar aquest tipus d’escriptura al començament del segle XIX (1822). Això va ser possible perquè aquesta pedra de basalt negre presentava un mateix text escrit en tres versions diferents: jeroglífica, demòtica (la forma simplificada de l’escriptura egípcia) i grega clàssica. Aquest fet ens ha permès obtenir un coneixement molt complet de la història egípcia.

L’art. L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus.
Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder.
Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social.
L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.
- La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
- La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
- La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
- La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.
Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.
Arquitectura. Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava.
Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària.
D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.
A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.
A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel.
Escultura. Era de dos tipus: d’una banda, hi havia l’estatuària de faraons i déus, i de l’altra, la que representava personatges no reials.
L’estatuària dedicada als faraons i als déus es caracteritza per la rigidesa i la frontalitat amb que eren representats els personatges.
En canvi, l’estatuària que representava personatges no reials, és a dir, escribes i nobles, entre d’altre, presenta caracters d’una major naturalitat i realisme.
Finalment, a l’època del faraó Akhenaton, l’art egipci va experimentar una gran transformació. En aquest moment el faraó va ser representat, generalment, d’una forma més humanitzada i, sovint, acompanyat de la seva esposa Nefertiti i les seves filles.

Pintura. Va tenir un gran desenvolupament a l’antic Egipte, tant en papirs com en murals a les parets de les tombes. Molt freqüentment s’hi representaven escenes de la vida quotidiana (tasques agrícoles, escenes de caça i activitats festives, entre d’altres), mentre que en d’altres ocasions els motius eren religiosos, com ara la representació del tribunal de les ànimes d’Osiris.
La pintura era plana, és a dir, els colors no es barrejaven, i policroma, amb l’ús de diversos colors, de tonalitat més fosca per a representar els homes i més clara en el cas de les dones. La figura humana es mostrava sempre amb el tors en posició frontal, però amb el rostre i les cames de perfil.