El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'1.1 L’Art de les Primeres Civilitzacions'

Cultura i art a l’antic Egipte

L’escriptura. L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes.

Egypt_Hieroglyphe2.jpgAl principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia era analfabeta. Els egipcis utilitzaven l’escriptura en relleus murals i en fulls de papir, una planta molt abundant a la vora del Nil.

Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial.

El descobriment de l’anomenada Pedra de Rosetta, a les darreries del segle XVIII en l’expedició francesa encapçalada per Napoleó Bonaparte al país del Nil, va fer possible que l’egiptòleg Jean-François Champollion pogués desxifrar aquest tipus d’escriptura al començament del segle XIX (1822). Això va ser possible perquè aquesta pedra de basalt negre presentava un mateix text escrit en tres versions diferents: jeroglífica, demòtica (la forma simplificada de l’escriptura egípcia) i grega clàssica. Aquest fet ens ha permès obtenir un coneixement molt complet de la història egípcia.

Rosetta_Stone.jpeg
La Pedra de Rosetta

L’art. L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus.

Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder.

Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social.

L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.

  • La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
  • La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
  • La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
  • La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.

Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

Arquitectura. Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava.

800px-All_Gizah_Pyramids.jpg

Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària.

D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.

A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

CAMERON_EGYPT_2006_FEB_00289.JPG

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel.

Escultura. Era de dos tipus: d’una banda, hi havia l’estatuària de faraons i déus, i de l’altra, la que representava personatges no reials.

L’estatuària dedicada als faraons i als déus es caracteritza per la rigidesa i la frontalitat amb que eren representats els personatges.

En canvi, l’estatuària que representava personatges no reials, és a dir, escribes i nobles, entre d’altre, presenta caracters d’una major naturalitat i realisme.

Finalment, a l’època del faraó Akhenaton, l’art egipci va experimentar una gran transformació. En aquest moment el faraó va ser representat, generalment, d’una forma més humanitzada i, sovint, acompanyat de la seva esposa Nefertiti i les seves filles.

Nefertiti.jpg
Bust de Nefertiti

Pintura. Va tenir un gran desenvolupament a l’antic Egipte, tant en papirs com en murals a les parets de les tombes. Molt freqüentment s’hi representaven escenes de la vida quotidiana (tasques agrícoles, escenes de caça i  activitats festives, entre d’altres), mentre que en d’altres ocasions els motius eren religiosos, com ara la representació del tribunal de les ànimes d’Osiris.

Ägyptischer_Maler_um_1400_v._Chr._001.jpg

La pintura era plana, és a dir, els colors no es barrejaven, i policroma, amb l’ús de diversos colors, de tonalitat més fosca per a representar els homes i més clara en el cas de les dones. La figura humana es mostrava sempre amb el tors en posició frontal, però amb el rostre i les cames de perfil.

Cultura, art i ciència en les primeres civilitzacions

En el període de la revolució urbana van aparèixer les primeres religions eclesiàstiques (amb sacerdots), que atribuïen a les divinitats força més poder que les societats del Neolític. Algunes d’aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l’origen del món i controlaven alguns dels fenòmens importants de la natura com el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal.

En general, els pobles d’origen agrari van començar adorant divinitats femenines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s’imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s’atribuïen llegendes i mites, amb els quals s’intentava explicar, d’una manera metafòrica, els grans misteris sobre la vida, la mort, el destí dels éssers vius, el creixement o el futur, entre d’altres.

Del comportament que les societats urbanes atribuïen a les seves divinitats n’extreien també una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicables als éssers humans. En general, aquesta moral d’origen diví guardava una estreta relació amb les lleis elaborades pels primers estats, en les quals s’establien les formes de conducta que convenien als governants, que eren qui redactaven les lleis.

Sota el concepte religió eclesiàstica al•ludim al fet què, en relació amb les idees religioses, es va crear un cos organitzat de sacerdots, el conjunt del qual denominem clergat, responsable de tot allò que feia referència a les creences i el comportament moral dels súbdits, perquè fos del gust dels déus, i també per a retre’ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, en ser els “transmissors de la voluntat divina”, que s’esforçava per mantenir en secret els seus ritus i coneixements i per presentar-se com els exclusius dipositaris de la veritat revelada.

sfinje egipte.jpg

D’altra banda, gràcies a les restes arqueològiques, podem conèixer l’art característic d’aquests pobles. Els edificis conservats fins a l’actualitat estaven profusament decorats i els edificis de les persones humils eren força més senzills i més fràgils i el seu estat és molt pitjor. Per això, coneixem molt més bé l’art de les edificacions de governants i classes riques que no pas l’art popular. Per una raó semblant, tenim més restes arquitectòniques, escultores i plàstiques que dades relatives a la literatura, la dansa i la música.

Cal destacar un tret general: el considerable nivell tècnic que es pot apreciar en aquestes construccions. En arquitectura, es van haver de resoldre els problemes dels fonaments dels edificis de diversos pisos, els del trasllat d’enormes quantitats de materials (blocs de pedra, etc.), de l’obtenció de productes escassos a través del comerç a llarga distància, de la representació sobre un pla d’un projecte pensat en tres dimensions, de l’organització del treball de milers de persones, etc.

Totes les realitzacions artístiques responien a una intenció de comunicació social. Es tractava de que tothom captés una determinada concepció de la vida, que els governants s’encarregaven de divulgar: la importància de les divinitats, la dependència dels éssers humans respecte dels designis divins, etc. En aquelles societats, els artistes no pretenien pas de plasmar la pròpia personalitat: únicament eren artesans o especialistes que treballaven per encàrrec.

cuneiforme.jpgRespecte de l’escriptura, la complexa administració d’una ciutat i dels béns que controlava van impulsar la confecció de sistemes de registre i de càlcul força elaborats. En aquestes primeres civilitzacions urbanes va néixer l’escriptura, que ja de bon començament va ser ideogràfica: cada idea era representada mitjançant un signe o dibuix.

A Sumer (Mesopotàmia) s’han trobat una sèrie de tauletes d’argila de petites dimensions amb inscripcions realitzades mitjançant un tascó (sistema anomenat escriptura cuneïforme), en les quals es consignaren llistes dels béns acumulats al temple. En els mil•lennis següents, aquest sistema d’escriptura va anar evolucionant i simplificant-se.

A Egipte va inventar-se en principi una modalitat d’escriptura anomenada jeroglífica, que a més de servir per a recopilar els registres econòmics i les cròniques militars i polítiques, era utilitzada per a decorar les parets dels grans edificis. Més endavant, es van inventar d’altres sistemes d’escriptura més senzills per a la confecció de documents. Els egipcis van ser els primers a escriure sobre papirs (fulles o làmines elaborades amb la medul•la del tronc de la planta del mateix nom).

escriptura egpcia 01.jpg

Cap al II mil•lenni a.C., els fenicis van idear un altre sistema que simplificava molt més l’escriptura i la lectura.

Per causa de la dificultat de les primeres escriptures, en un principi el seu domini era reservat als escribes, especialistes molt privilegiats que es transmetien els coneixements i el càrrec de pares a fills. A partir de la difusió de l’alfabet fenici i d’altres de similars, l’escriptura va tenir una gran difusió i va deixar de ser el patrimoni d’una minoria. Tot i això, durant molts mil•lennis encara, la majoria de la població va continuar sent analfabeta. Només els membres de les famílies més riques i poderoses podien accedir a aquest aprenentatge.

Finalment, al si de les societats urbanes van començar a assentar-se les bases del que avui coneixem genèricament com a ciència.

Amb el temps, aquests sistemes primitius de càlcul es van fer més complexos. Els problemes del mesurament de dimensions i de la comptabilitat en els registres va estimular el desenvolupament de les matemàtiques i, sobretot, de l’aritmètica, ciència que per a alguns experts seria més antiga encara que l’escriptura.

A Egipte va desenvolupar-se una aritmètica fonamentalment additiva, que va fer un gran ús de les fraccions naturals. A Mesopotàmia, l’aritmètica no va ser tan elemental: els sumeris van descobrir el valor posicional dels nombres i manejaven nombres negatius, però van desconèixer el zero fins que, molt més tard. el van prendre de la cultura hindú. Cap a començaments del II mil•lenni a.C. l’home disposava ja d’un sistema sexagesimal complet, que encara avui s’utilitza: la divisió de l’hora en seixanta minuts i la dels angles en graus, minuts i segons.

Els conceptes geomètrics van tenir una importància secundària enfront dels aritmètics. Els problemes de geometria que s’han conservat, tant a les tauletes mesopotàmiques com als papirs egipcis, consistien en la determinació d’àrees i volums “senzills” mitjançant mètodes numèrics. Els coneixements geomètrics aplicats a les obres arquitectòniques i d’enginyeria assoleixen un nivell considerable. Els egipcis, per exemple, donaven al nombre pi el valor 3,16 i van conèixer l’anomenat “teorema de Pitàgores” mil anys abans que el mateix Pitàgores el formulés.

Un altre avenç que va caracteritzar aquestes societats urbanes va ser el mesurament de longituds, superfícies, capacitats, pesos i temps. Les unitats de mesurament, com és lògic, van variar d’una civilització a l’altra, però al principi era freqüent que totes prenguessin el propi cos humà com a punt de referència. Així, van sorgir les mesures de colze, pam, peu i estatura. Les longituds més grans es calculaven en jornades de viatge a peu. Les superfícies es calculaven, en un principi, en funció de jornades de treball. Per al comerç a llarga distància, i també per a la planificació i distribució de l’espai urbà, va començar a desenvolupar-se el que avui coneixem com a cartografia. Cap al 2500 a.C. a Mesopotàmia s’havien elaborat ja mapes cadastrals i geogràfics.

L’astronomia va rebre un fort impuls per causa de les necessitats de la litúrgia i del coneixement dels cicles agrícoles. Així, doncs, des del seu origen com a ciència es va tractar d’una activitat lligada a les classes superiors que es van plantejar el problema del calendari, però que a Mesopotàmia i a Egipte va anar bastant més enllà.

A Mesopotàmia l’interès es va centrar en el curs dels planetes i, per tant, en l’eclíptica, sobre la qual van imaginar el zodíac. Van realitzar durant segles observacions sistemàtiques, per a les quals es van dotar d’instruments molt precisos i les van enregistrar en tauletes anàlogues a les que utilitzaven per als càlculs mercantils. L’observació i la predicció dels eclipsis van ser dos dels problemes que més interès van aixecar entre els astrònoms mesopotàmics.

A Egipte, en canvi, els astrònoms van centrar el seu interès en l’equador celest i en les sortides i postes d’alguns estels sobre l’horitzó. Als egipcis devem la divisió del dia en vint-i-quatre hores, que consideraren de durada desigual segons l’estació de l’any.

El sorgiment de les ciutats i de grups socials poderosos també va estimular el desenvolupament dels coneixements en el camp de la medecina i de la salut. La pràctica de la medicina també es va diversificar. Hi va haver especialistes (generalment homes) que es dedicaven a mantenir la salut de les famílies riques, mentre que les atencions sanitàries rebudes per la majoria de la població van continuar encomanades a les dones. Les dones, per causa de la seva convivència directa amb determinats processos físics (embaràs, part, criança dels nens, cura dels malalts i els vells, etc.) es transmetien de manera generacional formes de descobrir i guarir les malalties.

Els metges especialistes al servei del temple o de la cort van poder realitzar llargues i sistemàtiques observacions i, mitjançant l’escriptura, llegar-les als seus successors. Tot i això, al llarg d’aquests mil•lennis, els diagnòstics i els remeis mèdics sempre van estar força impregnats de rituals màgics i religiosos.

A Mesopotàmia, la malaltia es considerava una manifestació del pecat i com a tal n’era tractada. A més de medicaments, massatges i intervencions quirúrgiques, es practicaven interrogatoris morals de tipus ritual, i formes d’endevinament, mitjançant l’observació de visceres de certs animals.

A Egipte, país on es venerava una deessa protectora de la salut, Sekhmet, els metges estaven organitzats en una institució que tenia oftalmòlegs, traumatòlegs, etc. Així mateix, els metges egipcis donaven gran importància als fluxos dels líquids a l’interior del cos.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS