6 de juliol de 2010
Malgrat que al llarg dels segles l’art grec va anar evolucionant, les característiques que va adquirir al segle V a.C., especialment a la polis d’Atenes, s’han convertit en el punt de referència per a tota la Història de l’Art posterior.
Els artistes grecs van reflectir l’optimisme que vivia la societat en les seves obres. Van esforçar-se per fer un art al servei dels homes del seu temps, un home que era la mesura de totes les coses, en contraposició a les civilitzacions orientals on més aviat s’intentava mostrar la grandesa dels déus davant la petitesa dels humans.
Els grecs reien en una bellesa ideal, basada en l’equilibri i l’harmonia entre totes les parts. Això va portar-los a estudiar molt profundament les proporcions de l’anatomia humana i les mesures més harmòniques dels edificis, entre d’altres. Aquesta forma de concebre l’art, com a creadora de bellesa, l’anomenem idealisme.
Les ciutats. Com que el relleu grec era molt accidentat, el transport i el comerç eren difícils per terra. Per això, les ciutats solien estar situades a prop del mar, on les comunicacions eren més fàcils.
Les ciutats tenien carrers estrets, tortuosos i foscos. Per exemple, la ciutat d’Atenes no tenia un pla urbanístic regular; la majoria de les cases eren molt modestes, i aquestes i els petits tallers annexos estaven distribuïts en carrers estrets i serpentejants. A Atenes hi havia barris amb cases més àmplies, on vivien els rics, però la major part dels ciutadans acomodats vivien als afores o a les zones rurals. Durant el dia, la gent feia molta vida al carrer, però a la nit la ciutat esdevenia fosca i insegura.
La vida s’organitzava, principalment, al voltant de dos centres: l’àgora i l’acròpoli.
- L’àgora era el centre polític i comercial de les ciutats així com una zona residencial, una plaça pública on se celebrava el mercat i on els ciutadans es reunien per passejar i xerrar. Així es mantenien informats sobre tot el que passava a la ciutat.
- L’acròpoli era un recinte emmurallat situat en un lloc elevat de la ciutat. Com que era una zona fàcil de defensar en cas de guerra, s’hi construïen els temples i alguns dels edificis més importants i s’hi refugiava la població si un conflicte bèl·lic arribava a la ciutat.
Durant l’època hel·lenística les ciutats van assolir un gran desenvolupament: van augmentar de mida i se’n van fundar de noves, com ara Alexandria, a Egipte, o Pèrgam, a l’actual Turquia. Aquests nous assentaments estaven formats per carrers amples i rectes que dibuixaven illes quadrades i regulars. A més, en aquesta etapa es van construir ports més grans que fins llavors, perquè el comerç es va desenvolupar molt.
També es van edificar nous tipus d’edificis. A més dels temples, cada ciutat tenia diversos teatres, gimnasos, biblioteques, museus i grans jardins.
L’arquitectura. Els grecs van construir edificis molt variats, però els més importants de tots eren els temples, on vivien les divinitats. És a dir, els temples tenien com a funció principal contenir l’escultura que representava a la divinitat corresponent.
Els temples es construïen principalment en marbre blanc i es pintaven de colors, que s’han perdut amb el pas del temps. Tenien forma rectangular i eren més petits que els temples egipcis. L’espai interior, reduït, era delimitat per murs construïts amb blocs regulars de pedra o marbre (carreus).
Tot el perímetre s’alçava sobre una plataforma (l’estilobat), estava envoltat de columnes, i l’espai que hi havia entre aquestes es cobria amb enormes peces de pedra horitzontals (estructura arquitravada). La coberta del temple era una teulada de dos vessants, que donava una forma triangular a cadascuna de les dues façanes (frontó).
Els temples tenien diverses dependències:
- El prònaos era el vestibul.
- La naos o cel·la era la sala principal. Aquí s’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
- L’opistòdom era el lloc on es dipositaven les ofrenes que feien els fidels.
Els grecs, per tant, no van utilitzar ni l’arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades o arquitravades, és a dir, planes, i amb teulades de dos aiguavessos.
La preocupació dels grecs per l’harmonia, la bellesa i les proporcions correctes va fer que els arquitectes construïssin i decoressin els temples segons unes regles estilístiques molt estrictes que determinaven la mida dels elements arquitectònics i com s’havien de combinar. Aquestes regles s’anomenen ordres.
Al principi, hi havia dos ordres: el dòric i el jònic. Després, en va aparèixer un de nou anomenat corinti, més monumental i generalitzat en l’època hel·lenística. Els tres ordres grecs es diferenciaven principalment per la forma de les columnes, dels capitells i dels entaulaments del temple.
Un dels temples grecs d’estil dòric més importants és el Partenó, situat a l’acròpoli d’Atenes i dedicat a la deessa Atena. Va ser construït en marbre i decorat amb relleus i escultures de l’escultor i arquitecte Fídies.
Un altre tipus d’edifici significatiu de l’arquitectura grega clàssica va ser el teatre, compost per la graderia, un espai semicircular destinat al públic; l’orquestra, on estava situat el cor; i l’escena, en la qual es representaven les tragèdies i les comèdies. D’aquests, destaca el teatre d’Epidaure per la seva gran capacitat (12.000 espectadors) i per la seva extraordinària acústica.
L’escultura. La majoria de les estàtues i els relleus grecs tenien una funció religiosa i representaven divinitats i herois. Per això moltes d’aquestes escultures se situaven en els temples. Un altre grup important d’escultures servia per adornar les tombes.
Els escultors grecs van manifestar molt interès per representar la bellesa ideal del cos humà nu. D’aquesta manera, l’escultura reflecteix clarament el principi grec segons el qual l’home és la mesura de totes les coses. Aquesta bellesa es basava en les proporcions harmonioses, cosa que va dur els artistes a crear cossos perfectes.
Per això, els escultors van estudiar detalladament la naturalesa humana. Els artistes pretenien mostrar una bellesa idealitzada, serena i harmoniosa, que es concretaria en la formulació del cànon: la proporció equilibrada entre les diferents parts del cos humà per aconseguir la bellesa ideal. Així, segons l’escultor Policlet, el cap havia de ser, pel que fa a la seva proporció, una setena part del cos.
Els materials més utilitzats en l’escultura grega eren el bronze i el marbre, malgrat que també utilitzaven la fusta, la terracota, l’or i el marfil. Gairebé totes les escultures es pintaven amb colors vius, que no s’han conservat. La majoria de les escultures de bronze s’han perdut, però sabem com eren gràcies a les còpies que en van fer els romans.
Les escultures gregues més antigues, de l’època arcaica, representaven atletes nus (koúroi) i sacerdotesses (kórai), que es caracteritzaven per la seva rigidesa, d’influència egípcia. Seria a l’època clàssica (segles V i IV) quan els escultors grecs van aconseguir una major perfecció en la representació del cos humà, gairebé sempre masculí. Finalment, a l’època hel·lenística, les escultures es van distingir per una gran expressivitat i per la sensació de moviment.
Les escultures gregues tenien una gran qualitat. Per aquest motiu es van convertir en models per als artistes d’èpoques posteriors.
La ceràmica. Destaca principalment per la seva decoració pintada. Les temàtiques més habituals eren dels relats mitològics i d’escenes pròpies de la vida quotidiana.
