El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'15. La Segona Guerra Mundial'

Els distintius de la infàmia

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Bundesarchiv_Bild_146-1993-051-07,_Tafel_mit_KZ-Kennzeichen_(Winkel)_retouched.jpg

En aquest context, tots els presoners vestien el mateix uniforme, el pijama de ratlles blaves, i un tatuatge amb el número que els identificava i substituïa la seva antiga identitat personal. A més, estaven classificats en diferents categories en funció del distintiu que se’ls assignava, un distintiu que facilitava el control dels presoners i que es podia superposar en cas d’acumular més d’un “delicte”.

Triangle groc: símbol distintiu dels jueus, els quals s’identificaven amb dos triangles grocs superposats per a recrear l’estrella de David. És més, tots els jueus dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi van haver de portar aquest distintiu infame des de 1941.

Judenstern_JMW.jpg

Triangle vermell: símbol distintiu dels presoners polítics (socialistes, comunistes, anarquistes, demòcrates), els primers asocials que van ser empresonats en els camps de concentració després de les primeres onades de depuracions polítiques i professionals a l’Alemanya de Hitler.

Triangle verd: símbol distintiu dels criminals comuns, els quals en moltes ocasions van arribar a exercir la funció del capos de barracó, és a dir, de caps conxorxats amb els nazis per vigilar els altres empresonats a canvi de certs privilegis.

Triangle lila: símbol distintiu dels presoners per delictes religiosos, per exemple ser testimonis de Jehovà.

Triangle rosa: símbol distintiu dels homosexuals, la categoria més baixa dels presoners, aquells que patien el menyspreu i els abusos continuats per part dels nazis i d’altres captius.

Triangle negre: símbol distintiu dels asocials (gitanos, malats mentals, prostitutes, sense sostre, lesbianes o alcohòlics, entre d’altres), els quals eren, segons els nazis, l’exemple absolut de la degeneració i regressió de la raça humana, aquells tumor que era necessari extirpar del nou món feixista sense contemplacions.

SarahEwart-066.jpg

Dachau_Concentration_Camp_Site_-_Dachau_-_Bavaria_-_Germany.jpg

David Olère i l’Holocaust

D’una forma sistemàtica i metòdica, l’Alemanya nazi va organitzar tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

D86.gif
Le vivres des morts pour les vivants

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

El pintor polonès David Olère (1902-1985), d’origen jueu, seria testimoni d’excepció de l’horror. Detingut per la policia francesa a París, el març de 1943 va ser deportat a Auschwitz. Allí es convertiria en testimoni d’excepció de la barbàrie. Assignat a la unitat encarregada d’acompanyar els nouvinguts a les cambres de gas, retirar els cadàvers dels gasejats i cremar els cossos als forns crematoris el seu testimoni artístic és excepcional. Com excepcional va ser que salvés la vida perquè aquestes unitats eren eliminades sistemàticament.

D13.gif
Arrivée d'un convoi
D80.gif
David Olère puni dans le bunker

El mateix Olère és el protagonista dels quadres. El podem identificar per un número: 106.144. Un tatuatge esdevingut nova identitat de l’artista. Ja no era un ésser humà, era un simple número tatuat a la pell. Els presoners només podien respondre a la crida d’aquest número, el nom, allò que donava la personalitat, havia desaparegut. I en el cas d’Olère aquest número és relativament baix, fet que ens indica la seva llarga reclusió en el camp de l’infern nazi.

Si ens aproximem als detalls, a la vida quotidiana en el camp de la mort, podem observar com sota l’omnipresent vigilància de les SS i l’amenaça d’uns gossos atemoridors les carretes traslladen els morts recollits en els barracons, camí del crematori. Aquesta era la realitat diària viscuda per Olère. El camí dels presoners cap a la mort, possiblement cap a l’alliberament final. La mort com a única sortida de l’infern. Ja ho va dir Karl Fritzsch, un dels caps del camp d’Auschwitz: “Aquí l’única sortida és el camí del crematori”.

D54.gif
Gazage
D26.gif
Leurs derniers pas

Ronald Brooks Kitaj: If not, not

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi, tot incorporant les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

kitaj.if-not-not.jpg

I el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar executar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Però, en realitat, el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials respecte del biologisme com a arma racista.

L’impacte de l’Holocaust i la possibilitat d’interpretar-lo, representar-lo en l’art o explicar-lo mitjançant la literatura van aclaparar tota una generació d’intel·lectuals, artistes i escriptors. La monstruositat dels fets va portar el filòsof Theodor Adorno a pronunciar la cèlebre sentència de 1949: “Escriure poesia després d’Auschwitz és una barbàrie”. Aviat, però, arribarien les primeres obres d’art.

kitaj.if-not-not 1.jpg

Kitaj3 1.jpg

En aquest cas ens desplacem fins a la National Gallery of Scotland, a Edimburg, per observar el quadre If not, not (1975) del pintor jueu nord-americà Ronald Brooks Kitaj (1932-2007), un dels exponents del pop art del segle XX. El camp de concentració i extermini esdevé el punt des del qual s’inicia una viatge interior profundament desolador inspirant en la Waste Land de T. S. Elliot.

Les portes de l’infern s’obren per a rebre els presoners, els condemnats a perdre la seva humanitat. Són la metàfora de l’entrada al camp de concentració d’Auschwitz. La personalitat i l’angoixa vital de l’artista arrenquen des d’aquesta visió de l’horror nazi. Tota una experiència vital, tota una existència articulada arran del drama jueu. Inquietud i inseguretat per la seva condició religiosa impregnen el quadre, però sobretot l’artista. La desolació davant el descobriment de l’horror. El mateix Kitaj apareix autoretratat, estirat al llit abraçat a un infant.

Kitaj3.jpg

AuschwitzCampEntrance.jpg

Neus Català: l’última supervivent catalana del camp de concentració de Ravensbrück

Neus Català va a néixer el 1915 a la localitat d’Els Guiamets (Priorat). Diplomada en infermeria el 1937, era una dona de fortes conviccions, en esclatar la Guerra Civil, el 1936, va traslladar-se a Barcelona, on va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. La desfeta republicana va comportar que, l’any 1939, creués la frontera amb 182 infants orfes de la colònia Negrín de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura. La tragèdia de l’exili, però, no l’allunyaria de la guerra: va sortir d’Espanya per la Guerra Civil i a França es va trobar amb la Segona Guerra Mundial.

A l’exili francès, l’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi van fer renéixer el seu afany de lluita i llibertat, fet que va portar-la a col·laborar en les activitats de la Resistència junt amb el seu marit Albert Roger. Va ser a casa seva on va centrar-se la recepció i la transmissió de missatges, armes i documentació. Va desenvolupar aquesta tasca d’enllaç fins que un apotecari de Sarlat la va denunciar als nazis, fet que va provocar la seva detenció el 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Llemotges, el 1944 va ser deportada al camp de concentració femení de Ravensbrück.

Allà ja no era la Neus Català: era la presonera 27.534, una deshumanització, una despersonalització, que buscava la derrota moral dels captius mentre eren obligats a treballar en la indústria d’armament. El seu record és prou definitori de la realitat d’aquelles presons d’extermini: un “camp de la mort perquè la xemeneia va estar en funcionament fins l’últim dia” on pensava que el cel li cauria al damunt. Més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück, el seu pecat havia estat pertànyer a una raça concreta o defensar uns ideals. En ser alliberada per l’Exèrcit Roig, la Neus va agenollar-se per besar el terra. Havia sobreviscut a l’infern. Viuria per explicar la barbàrie, però també per seguir lluitant. Aleshores va retornar a França, on va continuar la seva lluita clandestina per les llibertats, ara contra el franquisme. Tot un exemple vital, una dona compromesa fins avui.

Per això vull recuperar el seu testimoni, en primer lloc en el programa El Convidat de TV3 (08/10/2012), on la seva tendresa i una lucidesa inusitada a l’hora de rememorar el passat i analitzar el present toca l’ànima de l’espectador. Però també val la pena recuperar l’edició de (S)avis  (28/05/2008) on Xavier Graset va entrevistar aquesta supervivent, aquesta eterna lluitadora per la llibertat. És un petit homenatge per a una gran dona.



Presoner 44.904, Jorge Semprún i el camp de concentració de Buchenwald

Jorge Semprún va morir ahir als 87 anys al seu domicili de París, després d’una llarga i dolorosa malaltia. Nascut a Madrid el 10 de desembre de l’any 1923, era nét d’Antonio Maura, un dels presidents del Consell de Ministres durant el regnat d’Alfons XIII, posteriorment diplomàtic de la Segona República i finalment ministre a l’exili. Va ser una figura rellevant tant en la literatura com en la política, amb una trajectòria personal i professional marcada per la seva denúncia dels totalitarismes. L’any 1939, un cop acabada Guerra Civil va marxar a l’exili, primer a Holanda i després a París, on va ser militant i líder del Partit Comunista d’Espanya, i un membre destacat de la resistència antifranquista.

Semprún.JPG

Els seus estudis a la Sorbona es van interrompre al ser detingut per la Gestapo com a membre de la resistència comunista francesa i deportat el 1944 al camp de Buchenwald, on va compartir durant un any i mig, setze largos mesos, el destí de milers de republicans espanyols. El trauma i les obligacions morals del supervivent de l’horror mai el van abandonar. El seu llegat literari sempre va estar marcat per aquest succés. Com a mostra d’això, cal conservar a la memòria aquest extracte del discurs sobre l’Arxipèlag de l’horror nazi, pronunciat el 2010 a Buchenwald, en commemoració del seixanta-cinquè aniversari de l’alliberament del camp:

[…] Ya sabemos, pero no es inútil repetirlo, que en la guerra imperialista de agresión que desencadena en 1939 el nacionalsocialismo, y que aspira al establecimiento de una hegemonía totalitaria en Europa, y acaso en el mundo entero, ya sabemos que en dicha guerra, el propósito constante y consecuente de exterminar al pueblo judío constituye un objetivo esencial, localmente prioritario, entre los fines de guerra de Hitler.

Sin tapujos ni concesiones a ninguna restricción mortal, el antisemitismo racial forma parte del código genético de la ideología del nazismo, desde los primeros escritos de Hitler, desde sus primerísimas actividades políticas.

Para la llamada solución final de la cuestión judía en Europa, el nazismo organiza el exterminio sistemático en el archipiélago de campos especiales del conjunto Auschwitz-Birkenau, en Polonia.

Buchenwald no forma parte de dicho archipiélago. No es un campo de exterminio directo, con selección permanente para el envío a las cámaras de gas. Es un campo de trabajo forzado, sin cámaras de gas. La muerte, en Buchenwald, es producto natural y previsible de la dureza de las condiciones de trabajo, de la desnutrición sistemática.

Como consecuencia, Buchenwald es un campo judenrein.

Sin embargo, por razones históricas concretas, Buchenwald conoce dos periodos diferentes de presencia masiva de deportados judíos.

Uno de esos periodos se sitúa en los primeros años de existencia del campo, cuando, después de la Noche de Cristal y del pogrom general organizado, en noviembre de 1938, por Hitler y Goebbels personalmente, miles de judíos de Francfort, en particular, son enviados a Buchenwald.

En 1944, los veteranos comunistas alemanes se acordaban todavía de la mortífera brutalidad con que fueron maltratados y asesinados a mansalva, masivamente, aquellos judíos de Francfort, cuyos supervivientes fueron luego enviados a los campos de exterminio del Este.

El segundo periodo de presencia judía en Buchenwald se sitúa en 1945, hacia finales de la guerra, en los meses de febrero y de marzo concretamente. En aquel momento, decenas de miles de supervivientes judíos de los campos del Este fueron evacuados hacia Alemania central por el SS, ante el avance del Ejército Rojo.

A Buchenwald llegaron miles de deportados escuálidos, transportados en condiciones inhumanas, en pleno invierno, desde la lejana Polonia. Muchos murieron durante un viaje interminable. Los que consiguieron alcanzar Buchenwald, ya sobrepoblado, fueron instalados en los barracones del kleine Lager, el campo de cuarentena, o en tiendas de campaña y carpas especialmente montadas para su precario alojamiento.

Entre aquellos miles de judíos llegados por entonces a Buchenwald, y que nos aportaron información directa, testimonio vivo y sangrante del proceso industrial, salvajemente racionalizado, del exterminio masivo en las cámaras de gas, entre aquellos miles de judíos había muchos niños y jóvenes adolescentes.

La organización clandestina antifascista de Buchenwald hizo lo posible para venir en ayuda de los niños y adolescentes judíos supervivientes de Auschwitz. No era mucho, pero era arriesgado: fue un gesto importante de solidaridad, de fraternidad […].

Como ya dije hace cinco años, en el Teatro Nacional de Weimar, “la memoria más longeva de los campos nazis será la memoria judía. Y esta, por otra parte, no se limita la experiencia de Auschwitz o de Birkenau, Y es que, en enero de 1945, ante el avance del Ejército soviético, miles y miles de deportados judíos fueron evacuados hacia los campos de concentración de Alemania central. Así, en la memoria de los niños y adolescentes judíos que seguramente sobrevivirán todavía en 2015, es posible que perdure una imagen global del exterminio, una reflexión universalista. Esto es posible y pienso que hasta deseable: en este sentido, pues, una gran responsabilidad incumbe a la memoria judía… Todas las memorias europeas de la resistencia y del sufrimiento solo tendrán, como último refugio y baluarte, dentro de diez años, a la memoria judía del exterminio. La más antigua memoria de aquella vida, ya que fue, precisamente, la más joven vivencia de la muerte […]”.

Escriptor fonamentalment autobiogràfic, el presoner 44.904 de Buchenwald va deixar en les seves obres el record de les víctimes als camps de concentració nazi. El Federico Sánchez que recorria Madrid d’incògnit i que va ser expulsat del PCE va procurar que no s’oblidés ni l’heroisme dels resistents antifranquistes ni les misèries de les querelles dogmàtiques. L’intel·lectual decebut però alhora compromès amb la política va deixar l’exemple de com viure una Europa sense fronteres. A l’Estat Espanyol serà recordat també com a Ministre de Cultura entre els anys 1988 i 1991. A Catalunya va ser guardonat amb la creu de Sant Jordi i el premi Blanquerna, tots dos atorgats per la Generalitat.

jorge-semprun.jpg

El camp de concentració d’Auschwitz

El racisme contingut en l’ideari nazi va comportar un crim monstruós que marcaria la història del segle XX: l’Holocaust, la persecució i extermini de milions de persones pel motiu d’haver nascut jueus. L’horror de l’Holocaust, o Shoà, seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

auschwitz_plan.jpg

Aquest és el testimoni que Rudolf Höss, el primer Kommandant del camp de concentració d’Auschwitz entre maig de 1940 i desembre de 1943, va donar durant els judicis de Nuremberg, en els quals resultaria condemnat a mort:

Rudolf Höss.jpg
Rudolf Höss

Vaig formar part de la direcció d’Auschwitz fins a l’1 de desembre de 1943, i calculo que hi van ser executats i exterminats pel gas i les flames uns dos milions i mig de persones. Cinc-centes mil més van morir de fam i diverses malalties, de manera que en total resulta una xifra de tres milions de morts. Aquesta quantitat representa aproximadament el 70% o 80% de les persones que van ser enviades a Auschwitz com a presoners; la resta va ser seleccionada i ocupada en treballs forçats en els establiments industrials dels camps de concentració.

Entre les persones executades i cremades hi havia uns 20.000 presoners de guerra soviètics (que havien estat seleccionats prèviament per la Gestapo als camps de presoners de guerra) que a Auschwitz havien estat destinats als transports de la Wehrmacht. La resta de víctimes, fins al total enumerat, correspon a 100.000 jueus d’Alemanya, i un nombre considerable de súbdits, majoritàriament jueus, d’Holanda, França, Bèlgica, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Grècia i d’altres països. Només a Auschwitz van ser exterminats uns 400.000 jueus hongaresos durant l’estiu de 1944 […].

Les execucions en massa per gas van començar en el decurs de l’estiu de 1941 i es van prolongar fins a la tardor de 1944. Jo controlava personalment les execucions a Auschwitz, fins a l’1 de desembre de 1943, i durant el període del meu servei d’inspector dels camps de concentració de la WVHA [Oficina Central de l’Economia i l’Administració] va ser quan es van efectuar aquestes execucions en massa. Totes les execucions en massa per mitja de gasos es duien a terme en virtut d’una ordre expressa de la RSHA [Oficina Principal de Seguretat del Reich], sota el seu control i la seva responsabilitat. Jo rebia directament de la RSHA les ordres pertinents per realitzar aquestes execucions en massa […].

Map_auschwitz_deportation.jpg

Per “Solució Final” s’entenia l’extermini de tots els jueus d’Europa. Jo tenia l’ordre de deixar en disposició de funcionar els procediments d’extermini a Auschwitz, el mes de juny de 1941. Aleshores ja hi havia uns altres tres camps d’extermini en el Govern General: Belzec, Treblinka i Wolzec. Aquests camps estaven sota la direcció de la Seguretat General i l’SD [Servei de Seguretat]. Jo havia visitat el de Treblinka per veure com s’hi duia a terme l’extermini. El comandant en cap em va dir que havia liquidat 80.000 presoners en sis mesos. S’havia hagut d’ocupar especialment de l’extermini del ghetto de Varsòvia […].

auschwitz_arrivee.jpg

El nostre mètode per seleccionar les víctimes era aquest: a Auschwitz, dos metges de les SS tenien la missió d’examinar les expedicions de presoners quan hi arribaven; se’ls feia desfilar davant d’un d’aquells metges, el qual, mitjançant una senyal indicava la seva decisió. Els que eren considerats aptes pel treball se’ls enviava als camps; els altres eren conduits immediatament als llocs d’extermini. Els nens petits eren exterminats sense excepció, ja que per la seva edat eren incapaços de treballar […].

auschwitz-2.jpg

Hauria calgut efectuar secretament aquests exterminis, però la pudor i la pesta nauseabunda, productes de la combustió continuada de cossos, es van escampar per tota la regió fins al punt que els habitants de les poblacions de les rodalies sabien molt bé que a Auschwitz es duien a terme exterminis […].

Els metges tenien ordre d’omplir paperetes de defunció regulars i hi podien fer constar qualsevol malaltia que coneguessin com a causant de la mort […].

Children_in_the_Holocaust_concentration_camp_liberated_by_Red_Army.jpg

De tant en tant també es realitzaven experiments mèdics amb els presoners, com, per exemple, l’esterilització i experiències relatives al càncer. La major part de les persones que morien a causa d’aquests experiments havien estat prèviament condemnades a mort per la Gestapo.

En els camps de concentració i extermini com Auschwitz, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

La Llei de Préstecs i Arrendaments de 1941

Inicialment, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la Segona Guerra Mundial, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.

El Secretari d’Estat nord-americà entre 1943 i 1945, Edward Reilly Stettinius, va destacar a la seva obra El arma de la victoria (1945) la importància que aquesta llei va tenir de cara a aconseguir la victòria aliada en el conflicte:

Edward_Stettinius.jpg
Edward Reilly Stettinius

Quan es va procedir a la votació al Congrés, el Préstec i Arrendament va ser aprovat per una gran majoria. La Llei va ser signada l’11 de març de 1941. Havíem considerat la qüestió públicament i detalladament, havent decidit aleshores amb llibertat total que la nostra seguretat anava lligada a la seguretat dels altres pobles del món amants de la pau. La defensa d’aquests pobles era vital per a la nostra pròpia defensa.

A partir d’aleshores, la defensa dels Estats Units hauria d’estar protegida per una defensa doble. Enviaríem armes als altres països a fi que ens ajudessin a tenir a ratlla l’Eix. Mentrestant, aquí, als Estats Units, armaríem i entrenaríem una gran força militar destinada a protegir-nos en el cas que fóssim atacats. El Préstec i Arrendament podria, possiblement, evitar que l’agressió arribés al nostre país. Però, tot i no ser així, ens proporcionaria un temps valuós per preparar les defenses que tan seriosament necessitàvem.

Durant els mesos que van seguir, vam enviar subministraments bèl·lics a la Gran Bretanya i la Xina, i a la Unió Soviètica després de l’atac de què va ser objecte aquesta nació. Aquests països tenien la garantia que hi havia moltes més per enviar-les-hi. Van ser ells els que van suportar tot el pes de l’Eix i encara lluitaven quan ens va arribar l’hora […].

El Préstec i Arrendament s’havia convertit en un mecanisme vital, gràcies al qual era possible que les nacions unides combinessin tots els seus recursos, tant en homes com en material, contra l’Eix. Les armes americanes, a les mans dels nostres aliats, disparaven sobre el mateix enemic que les armes americanes que utilitzaven els nostres propis soldats. Ajudaven els aliats a guanyar la guerra.

A la Gran Bretanya, els soldats americans rebien milions de tones de subministrament de guerra sense que nosaltres els paguéssim. Les nostres tropes travessaven les mars en grans paquebots britànics convertits en transports. Vaixells americans, sense costar-nos res, eren reparats en els ports britànics escampats arreu del món. Gairebé tots els aliments que els nostres soldats consumien a Austràlia i Nova Zelanda ens els oferien aquests països. Al nord d’Àfrica, els homes, els vaixells, els avions, els canons britànics i americans havien estat amalgamats en una sola i poderosa força combatent.

Tot allò que els nostres aliats necessitaven de nosaltres, i tot allò que nosaltres necessitàvem d’ells per lluitar junts en millors condicions i amb major eficàcia, ens ho abastàvem fins al límit extrem de les nostres possibilitats. Igualment, havíem comprovat que qualsevol americà ho podia tenir previst, que la força estava en la unió. Estàvem estalviant milers de vides i molts milions de dòlars a tots nosaltres. Forjàvem la victòria.

El pacte entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica de 1939

La  darrera reivindicació de l’Alemanya nazi prèvia a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per defensar Danzing.

Un cas contrari al de les democràcies occidentals podia ser l’actitud de la URSS de Stalin ja que aquest sí tenia interessos en el territori de Polònia. Aleshores Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Joachim Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg soviètic Viacheslav Molotov la neutralitat de la URSS davant la invasió de Polònia. I la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió.

A les seves memòries, Entre Londres y Moscú. Recuerdos y últimos escritos publicados por Annelies Von Ribbentrop (1955), Joachim Von Ribbentrop recordava el procés de negociacions que van conduir al pacte entre la URSS i el Tercer Reich:

Stalin_und_Ribbentrop_im_Kreml.jpg
Stalin i Von Ribbentrop a Moscú

Jo vaig començar la conversa dient que Alemanya desitjava un canvi en les relacions germano-soviètiques, i també arribar, en tots els àmbits, a un acord satisfactori per als interessos de tots dos països. Vaig recordar que, a través del discurs pronunciat per Stalin a la primavera, havíem arribat a la conclusió que Rússia tenia els mateixos desitjos que nosaltres. Stalin va girar-se cap a Molotov i li va preguntar si volia respondre’m de seguida. Molotov a pregar a Stalin que ho fes ell mateix.

Després va parlar Stalin, el qual va expressar-se breument, concís, sense cap retòrica. El que va dir va ser clar i a mi em va fer la impressió que volia arribar a un acord amb Alemanya. Stalin va dir que durant anys ens havíem estat llançant sacs de fems per sobre, però que això no era motiu perquè no ens poguéssim suportar de nou. Havia pronunciat el discurs de primavera per demostrar la seva bona predisposició a entendre’s amb Alemanya. Així doncs, semblava que nosaltres havíem interpretat el seu discurs amb molt d’encert.

La resposta de Stalin va ser tan positiva que, després de la primera conversa, vam acordar establir un pacte de no agressió i de seguida vam tenir en compte l’aspecte materials dels interessos mutus que poguéssim defensar sobre la qüestió de la crisi germano-polonesa. Tot i que els soviètics tenien fama de diplomàtics durs, des del principi va regnar una atmosfera força favorable. Es van determinar els interessos recíprocs sobre els països situats entre la Unió Soviètica i Alemanya. Finlàndia, gran part dels països bàltics i Besaràbia es van fixar com a zones influència soviètica. Per al cas que es produís un conflicte armat entre Alemanya i Polònia, conflicte que en aquelles circumstàncies no era del tot improbable, es va assenyalar una línia de “demarcació”.

Durant la primera part de les converses, Stalin va dir que desitjava determinades zones d’influència. En aquestes zones d’influència, l’Estat que s’hi interessés tractaria amb independència amb els governs respectius, sense que l’altra part hi intervingués per a res. Stalin em va dir, tanmateix, que no tenia intenció de modificar l’estructura interior d’aquests Estats. Aprofitant que es tractava el tema de les zones d’influència […] i considerant que els polonesos mostraven una actitud cada cop més agressiva, cosa que podia desembocar en un conflicte amb Alemanya, vaig creure convenient fixar una línia de demarcació polonesa a fi d’evitar una topada d’interessos germano-soviètics. La línia de demarcació va seguir el curs dels rius Weichel, San i Bug. En aquella ocasió vaig dir a Stalin que Alemanya havia fet tot el possible per tallar d’arrel el conflicte per la via diplomàtica.

D’aquesta manera, el pacte Ribbentrop-Molotov va ser signat el 23 d’agost de 1939 i va suposar, a més de l’establiment dels principis de la No Agressió Germano-Soviètica , la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Besaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

El govern del Tercer Reich alemany i el govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, guiats pel desig d’enfortir la causa de la pau entre Alemanya i la URSS, i des de les disposicions de base del Tractat de Neutralitat signat entre Alemanya i la URSS a l’abril de 1926, han arribat al següent acord:

1. Les dues parts contractants es comprometen a abstenir-se de qualsevol acte de violència i de tota maniobra agressiva, i de tot atac l’una contra l’altra, i això, tant sola com amb l’ajuda d’altres potències.

2. Donat el cas que una de les dues parts contractants sigui objecte d’agressions militars per part d’una tercera potència, l’altra part es compromet a no donar suport de cap tipus a aquesta altra potència.

3. Els governs de les dues parts contractants romandran, d’ara endavant, en contacte per consultar-se i informar-se mútuament dels problemes relatius als problemes comuns.

4. Cap de les dues parts contractants podrà participar en agrupacions de potències que, d’alguna manera, estiguin dirigides directa o indirectament contra l’altra part.

5. Si sorgeixen diferències o conflictes entre les parts contractants sobre qüestions de diferent naturalesa, les dues parts contractants resoldran les seves diferències o conflictes per la via de l’intercanvi amistós d’impressions o, si cal, mitjançant el recurs a comissions d’arbitratge.

6. El present Tractat es realitza per un període de deu anys, convenint-se que, mentre que una de les dues parts no ho manifesti un any abans de l’expiració de l’esmentat termini, la duració de l’esmentat contracte s’estén automàticament per cinc anys més.

7. El present contracte haurà de ser ratificat en el termini més breu possible. El canvi d’instruments de ratificació ha de tenir lloc a Berlín. El Tractat és vigent des del moment de la seva signatura.

Protocol secret del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

1. En el cas que es produïssin modificacions político-territorials als Estats bàltics (Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània), la frontera septentrional de Lituània es considerarà que el límit natural de les zones d’influència d’Alemanya i la URSS.

2. Davant l’eventualitat de certs canvis político-territorials a la zona d’influència de l’Estat polonès, el límit de les esferes d’influència d’Alemanya i la URSS serà aproximadament l’assenyalat pel rius Narew, Vístula i San.

3. Pel que fa als territoris del sud-est d’Europa, la part soviètica fa destacar el seu interès evident per Besaràbia […].

4. Totes dues parts signatàries han de mantenir en secret el contingut d’aquest document.

Ribbentrop-Molotov.png

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya. En qualsevol cas, a més dels polonesos, les principals víctimes del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic van ser els comunistes europeus, els quals restaven ideològicament indefensos davant del feixisme.

Les conferències de pau i els canvis territorials després de la Segona Guerra Mundial

Ja des del 1941, els aliats van començar a planificar com havia de ser l’ordre internacional posterior a la guerra. Així, en plena Segona Guerra Mundial, els tres grans aliats (Estats Units, Gran Bretanya i la URSS) van reunir-se per primera vegada a la Conferència de Teheran, el novembre de 1943, a la qual van assistir els mateixos Roosevelt, Churchill i Stalin. Allà s’hi van prendre les primeres mesures militars conjuntes per accelerar el final d’una guerra que ja es considerava guanyada.

La reunió buscava coordinar els esforços bèl·lics en una guerra que no tenia un final proper, però havia fet un gir favorable als aliats. Va escollir-se Teheran perquè era un territori que no es trobava immers en la conflagració bèl·lica. Britànics i soviètics havien ocupat Iran a finals de 1942 per evitar la presència de tropes de l’Eix. Entre les monarquies del Pròxim Orient hi havia un cert corrent de simpatia per l’Alemanya nazi en contra de França i Gran Bretanya per la seva presència colonial i els aliats volien impedir que les monarquies del Pròxim Orient s’aliessin amb l’Eix i Hitler disposés de petroli. Després de l’ocupació aliada s’havia promès la democratització d’Iran.

conferencia teheran.jpg

A Teheran, Stalin va demanar que s’obrís un segon front de guerra per alleugerir l’URSS que havia portat tot el pes del conflicte. Efectivament, aquest front s’obrirà el juny de 1944 amb el desembarcament de Normandia. La contraprestació de l’URSS havia estat la dissolució del Komintern el maig de 1943. D’aquesta manera, desapareixia la institució que coordinava els partits comunistes a escala mundial. Stalin, davant el dilema entre democràcia i feixisme, renunciava a la revolució mundial per acabar amb el nazisme.

Els aliats van decidir que només acceptarien la rendició incondicional d’Alemanya i que cap dels aliats signaria una pau bilateral amb Alemanya. Hitler havia insinuat que l’enemic natural de Gran Bretanya, Estats Units i Alemanya era el comunisme i d’aquesta manera Stalin s’assegurava que no es produiria un canvi en el joc d’aliances en la seva contra. A més, a Teheran ve decidir-se que en el món de postguerra hi hauria una institució que substituiria a l’obsoleta Societat de Nacions, l’ONU i que quatre Estats hi tindrien aplicacions especials; Estats Units, l’URSS, Gran Bretanya i Xina.

La segona reunió dels tres grans va ser la Conferència de Jalta, de febrer de 1945, on es va decidir eliminar el règim nazi a Alemanya i dividir el país en diverses zones d’influència. A Jalta, curiosament, no hi havia cap representant francès, el que indica que en aquell moment França encara no estava rehabilitada com a potència aliada dels vencedors. A Jalta va decidir-se el pre-estatut del que seria la futura ONU recuperant l’esperit de Teheran amb els Estats aliats com a dominadors de les Nacions Unides.

conferencia de yalta.jpg

Churchill, Roosevelt i Stalin van reunir-se en un marc que ja preveia la caiguda del Tercer Reich. Per això, es concretava que Alemanya seria ocupada en zones abans de signar cap tractat de pau i va crear-se una comissió de reparacions que seria l’encarregada d’avaluar les quantitats que Alemanya havia de pagar a les víctimes. Igualment, s’acceptava que Polònia fos administrada per un govern d’unitat nacional, el qual va sorgir del Comitè de Lublin i presentava una postura clarament prosoviètica.

Jalta va ser la cimera dels “repartiments d’influències”. L’estratègia de Churchill i Roosevelt va ser “salvar” a Europa del bolxevisme. Per això, amb l’objectiu de deixar a Grècia fora de l’òrbita d’influència soviètica, Churchill va iniciar la conferència amb l’objectiu de deixar a Romania, Bulgària i Iugoslàvia en l’òrbita soviètica. En definitiva, Churchill, Stalin i Roosevelt van acceptar la participació d’Europa en dues zones d’influència–occidental i soviètica–.

A Jalta també s’acceptava l’entrada al bàndol aliat de Bulgària i Romania i l’entrada en guerra de l’URSS contra el Japó. La URSS es comprometia a enviar efectius militars al front oriental un cop s’aconseguís capitulació alemanya (que encara trigaria tres mesos a arribar). Per últim, es va decidir la nova configuració del Pròxim Orient, un problema heretat de la Primera Guerra Mundial amb els mandats francesos i britànics a la zona. La qüestió dels estrets turcs del Bòsfor i de Dardanels va ser acordada sense grans controvèrsies. Així, els acords de 1936 van ser modificats perquè els interessos soviètics no depenguessin del control sobre Turquia.

La tercera trobada va celebrar-se a la Conferència de Potsdam, d’agost de 1945, on els nous protagonistes (Truman, Attlee i Stalin) van posar-se d’acord en diversos aspectes referents a Alemanya, com el desmantellament de la indústria militar o el processament i el càstig dels principals líders nazis, i a les fronteres de Polònia. Per part dels Estats Units, el president Roosevelt havia mort l’abril de 1945 i va ser substituït pel president Harry Truman. I per part britànica, Churchill va ser rellevat com a primer ministre pel laborista Clement Attlee durant la conferència. Tot i això, els acords van ser importants.

ZentralbildPotsdamer (Berliner) Konferenz der führenden Staatsmänner der drei alliierten Mächte der UdSSR, Grossbritannien und der USA vom 17. Juli bis 2. August 1945 in Schloß Cecilienhof und Babelsberg. Ihr Ergebnis ist das Potsdamer Abkommen, das die völkerrechtlichen Grundfragen für den Aufbau eines friedlichen, demokratischen deutschen Staates und die Politik der Siegermächte gegenüber Deutschland festlegt.UBz: v.l.n.r.: sitzend: C.R. Attlee, H.S. Truman, Josef Stalin; stehend: Admiral J.D. Loahy, E. Bevin, J.W.Byrnes, und W.M. Molotow.

Així, a Potsdam va decidir-se el futur d’Alemanya. Els aliats van acordar la creació efectiva de quatre zones d’ocupació (nord-americana, britànica, soviètica i francesa) que incloïen la ciutat de Berlín sotmesa a un estatut especial. La intenció dels aliats era eliminar qualsevol vestigi del nazisme a l’Alemanya de postguerra i amb aquest objectiu va iniciar-se la desnazificació del país i van establir-se les beses pel futur judici als criminals de guerra.

Material_Historia Contemporánea_Ale1945.jpg

D’altra banda es van marcar les fronteres provisionals entre Alemanya i Polònia en els rius Neisse i Oder i es van fixar les reparacions de guerra alemanyes, que serien rebudes fonamentalment per la URSS. A Potsdam també es van delimitar els canvis territorials com a conseqüència de la guerra. Les principals novetats van produir-se a Europa: Alemanya va perdre uns 100.000 km2 de frontera a l’est i a la Prússia Oriental; Polònia va haver de cedir a la URSS les regions de l’est. D’aquesta manera, la Unió Soviètica va ser la potencia que va treure més beneficis territorials del conflicte.

polonia 1945.gif

Finalment, a la Conferència de París, celebrada entre 1946 i 1947, van elaborar-se els tractats de pau dels aliats amb els altres països europeus que havien donat suport a l’Alemanya nazi: Itàlia, Romania, Bulgària i Finlàndia. Amb Àustria, però, no es signaria cap tractat de pau fins 1955, el que va suposar que el país restés sota l’ocupació efectiva dels Estats Units, la Gran Bretanya, França i la URSS fins aquella data.

europa-1945-1947.jpg

Conseqüències demogràfiques, econòmiques i polítiques de la Segona Guerra Mundial

Conseqüències demogràfiques. Les conseqüències demogràfiques derivades de la Segona Guerra Mundial va ser incalculables. La potència destructora del nou armament, el caràcter de guerra total i la determinació dels dos bàndols de prosseguir el conflicte fins el final sense que importés la pèrdua de vides humanes van fer de la Segona Guerra Mundial el conflicte amb unes conseqüències demogràfiques més importants de la història de la humanitat.

En aquesta llarga guerra va arribar-se a una xifra aproximada d’uns 55 milions de morts, uns 35 milions de ferits i prop de 3 milions de desapareguts. A diferència de la Primera Guerra Mundial, més de la meitat de les víctimes van ser civils.

Morts durant la Segona Guerra Mundial:

Baixes militars Baixes civils Total baixes % població
URSS 13.600.000 7.500.000 21.100.000 10%
Polònia 120.000 6.300.000 6.420.000 15%
Alemanya 4.000.000 2.000.000 6.000.000 12%
Japó 2.700.000 300.000 3.000.000 4%
Xina 2.200.000
Iugoslàvia 300.000 1.200.000 1.500.000 10%
França 250.000 350.000 600.000 1,5%
Itàlia 300.000 100.000 400.000 1%
Gran Bretanya 326.000 62.000 388.000 0,8%
Estats Units 300.000 300.000 0,2%

La URSS va ser el país més afectat, perdent una xifra escandalosa de població: més de 20 milions de morts. La van seguir Polònia, país que va perdre més de 6 milions d’habitants, Alemanya i Iugoslàvia, mentre que a la resta d’Europa i als Estats Units el nombre de baixes va ser més baix. Al sud-est asiàtic, la guerra i la repressió també van provocar grans pèrdues, especialment a la Xina on les estimacions de morts civils i militars van de 2 a 13,5 milions segons les fonts consultades, mentre que el Japó va patir més de 1,5 milions de baixes militars.

Un altre problema demogràfic derivat de la guerra el trobem en les deportacions forçoses de població. Les grans rectificacions de fronteres provocades pel nazisme als països ocupats van obligar a expulsar les antigues poblacions perquè així les fronteres ètniques coincidissin amb les noves fronteres polítiques. També, just al final del conflicte, l’alliberament de presoners de guerra dels camps de concentració i els canvis fronterers derivats dels tractats de pau van provocar grans desplaçaments de població. Així, el maig de 1945, uns 40 milions d’europeus havien estat expulsats dels seus llocs de residència i cercaven un nou lloc on establir-se.

Conseqüències econòmiques. A la pèrdua de vides humanes hem d’afegir-hi les pèrdues materials i el trasbalsament social que això representaria, un cop acabada la guerra, especialment en els països que havien estat ocupats. Els nivells de destrucció provocats per la guerra van adquirir unes dimensions desconegudes, sobretot entre els vençuts: les ciutats, els camps i l’estructura productiva havien estat destruïts.

Les destruccions materials van ser molt importants i van afectar sobretot a les ciutats, els mitjans de comunicació i les instal·lacions industrials. A més, el pillatge, la pràctica de la terra cremada i la destrucció d’indústries i de camps van provocar una dràstica reducció de la producció en els països bel·ligerants. Un altre aspecte seria l’endeutament derivat de les despeses de la llarga guerra que, exceptuant als Estats Units, van afectar tots els bel·ligerants.

Conseqüències polítiques. La Segona Guerra Mundial no va solucionar tots els problemes que l’havien provocada i, a més, va donar lloc a unes tensions entre els vencedors que portarien el món a una tensió permanent coneguda com a Guerra Freda. Així, el món de postguerra, a diferència del viscut després de l’anterior guerra mundial marcat per l’intent d’imposar un esperit de concòrdia, estarà marcat per la bel·licositat diplomàtica i política de la Guerra Freda. Les principals conseqüències van ser:

a. Repartiment del món en zones d’influència. Com a derivació del acords de Jalta i Potsdam el món va ser repartit en zones d’influència, un repartiment que va ser imposat. Els exemples més clars d’aquest repartiment són els de Grècia i Iugoslàvia.

Cold_war_europe_military_alliances_map.png

b. Fi de la guerra convencional. Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial es posa fi al model de guerra convencional per l’accés a l’armament nuclear (els Estats Units el 1945 i la URSS el 1949) que va trencar tots els esquemes bèl·lics que s’havien fet servir fins aleshores. Es desenvoluparà el anomenat sistema “d’equilibri del terror”.

c. Hegemonia del món capitalista. El món capitalista es consolidarà com a hegemònic en la postguerra, en especial els Estats Units. L’hegemonia nord-americana serà una conseqüència directa dels acords signats durant la guerra que implicaran la reconstrucció política, militar i econòmica d’Europa segons els paràmetres imposats pels EUA.

d. Neocolonialisme. El colonialisme clàssic –heretat del segle XIX– que exercien Gran Bretanya i França va ser substituït per una política neocolonial gestionada pels Estats Units. El neocolonialisme nord-americà va afavorir, en alguns casos, l’emancipació política d’antigues colònies que van passar a estar incloses en la seva zona d’influència econòmica, política i militar mitjançant pactes bilaterals o multilaterals de postguerra.

e. Canvi d’estratègia de l’URSS. L’URSS va canviar la seva estratègia per abandonar la possibilitat d’exportar la revolució socialista a Europa. Primer va dissoldre’s el Komintern (III Internacional) l’any 1943 en plena guerra i després va suprimir-se el Kominforn el 1956.

f. Diplomàcia, política i ideologia. La Segona Guerra Mundial té les seves arrels polítiques i diplomàtiques en la Primera però amb un caràcter de lluita de classes més marcat. La Segona Guerra Mundial contempla la dissolució de la coalició guanyadora, la rehabilitació dels vençuts i la inversió de les aliances de conveniència de 1941-45. Alemanya jugarà el rol d’oposar-se a l’avanç del socialisme a Europa –al igual que després de la Primera Guerra Mundial mitjançant la República de Weimar–. Així, la República Federal d’Alemanya constituïda en 1949 serà una de les claus per entendre el món de postguerra, la Guerra Freda i la política de blocs.

g. Inici de la Guerra Freda. L’herència directa de la Segona Guerra Mundial va ser la Guerra Freda que es complementava per la rivalitat ideològica capitalisme/comunisme i per l’equilibri armamentístic bipolar entre els Estats Units i la URSS quan aquests van desenvolupar la bomba atòmica. El sistema d’equilibri bipolar i la rivalitat nuclear van portar a la recerca d’un nou ordre de pau mundial basat en l’Organització de Nacions Unides (ONU).

mapa mundo guerra fría.png

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS