El 1885, a la Conferència de Berlín, es va establir el denominat Estat Lliure del Congo, un domini colonial africà, propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica. Des d’aquest moment El Congo va ser administrat de forma privada pel propi rei Leopold fins al 1908, any en què el territori va ser cedit a Bèlgica.
Durant el període en què va ser administrat per Leopold II, el territori va ser objecte d’una explotació sistemàtica i indiscriminada dels seus recursos naturals (especialment d’ivori i el cautxú), en la qual es va utilitzar exclusivament mà d’obra indígena en condicions d’esclavitud.
Per mantenir el seu control sobre la població nativa, l’administració colonial va instaurar un règim de terror, en el qual van ser freqüents els assassinats en massa i les mutilacions. Així, com denúncia l’historiador francès Marc Ferro, amb la barreja d’aquesta primera fase colonial d’ignorància, ceguesa, mala fe i creença tranquil·la en la “superioritat” de la raça blanca, Leopold i els seus agents van voler justificar, en nom dels imperatius del “progrés”, el recurs sistemàtic a la imposició i a la violència contra els africans.
A més de proveir obligatòriament de cautxú els agents de l’Estat i de les companyies, els congolenys tenien tot un seguit d’obligacions –treball forçat, transport com a portejadors, prestacions personals, lliurament de queviures, impostos i taxes–. No respectar les obligacions implicava la resposta immediata del lloc administratiu o de la factoria més propera. Presentat com una necessitat per manca de mitjans de comunicació moderns, el transport per portejadors va ser legalitzat el 1891 i va subsistir en el conjunt de la colònia fins molts anys després de la construcció del ferrocarril que unia Leopoldville (l’actual Kinhasa) amb Matadi (1890-1898).
Hereu directe d’aquesta esclavitud l’abolició de la qual era una de les justificacions principals de la presència dels colonitzadors, el treball forçat va ser legalitzat el 1892 per contribuir, entre d’altres feines, a la construcció i el manteniment de les pistes i dels primers equipaments col·lectius, a la tala de boscos i al transport per portejadors.
Tots els testimonis directes que ens han arribat, en particular el dels missioners protestants i no belgues, concorden a l’hora de donar testimoni sobre el rebuig dels africans a sotmetre’s i la resistència a l’ocupació belga. Així doncs, el rei Leopold II va haver d’erigir tot un impressionant aparell coercitiu, no tan sols per obtenir el compliment de les tasques obligatòries, sinó també per reprimir i prevenir les revoltes.
A causa de les explotacions descrites i d’altres factors relacionats, va haver-hi un elevadíssim nombre de víctimes mortals: encara que és impossible realitzar uns càlculs exactes, la majoria dels autors esmenten xifres que anirien entre els cinc i els deu milions de morts a causa de l’explotació colonial.
A partir de 1900, la premsa europea i nord-americana van començar a informar sobre les dramàtiques condicions en què vivia la població nativa del territori. Les maniobres diplomàtiques i la pressió de l’opinió pública van aconseguir que el rei belga renunciés al seu domini personal sobre el Congo, que va passar a convertir-se en una colònia de Bèlgica, sota el nom de Congo Belga. L’annexió del territori a Bèlgica va ser formalitzada per mitjà d’un tractat signat el 15 de novembre de 1908, que va ser aprovat pel Parlament belga a l’agost i pel Rei a l’octubre de 1909. D’aquesta manera s’iniciava l’època colonial del Congo Belga.
