El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'3.3 L’Assemblea Legislativa'

Del 10 d’agost al 21 de setembre de 1792, un primer Terror?

La nit del 10 d’agost de 1792, en trobar-se vacant el poder executiu a la França revolucionària després de la caiguda de la monarquia, va plantejar-se el problema de l’exercici del poder a l’espera de la convocatòria, inevitable en aquells instants, d’una nova Assemblea constituent.

Tuileriensturm1792.jpg

L’Assemblea legislativa, doncs, va designar un consell executiu de sis membres per a realitzar la transició. Entre els seus membres es trobaven els antics ministres girondins Clavière, Roland i Servan; Danton, un dirigent de la Muntanya; i dos polítics propers a Brissot com Monge i Le Brun.

Robespierre2.jpg
Robespierre

Sorgia aleshores un poder competidor amb la Comuna de París, reforçada per la insurrecció i, immediatament després, per les eleccions mitjançant sufragi universal de 11-13 d’agost. Robespierre, escollit a la Comuna després del 10 d’agost, va impulsar aquesta cap al poder, però els seus membres dubtaven davant de la idea de trencar un cop més la legalitat i provocar la dispersió de l’Assemblea.

A partir del 10 d’agost, l’Assemblea adoptaria importants decisions respecte dels cossos de l’exèrcit als quals s’enviarien a dotze dels diputats: aquests representants en missió disposaven de poders que anaven fins a la possibilitat de destituir els generals o als funcionaris públics. És a la vegada una mesura de defensa nacional i una precaució política contra la reacció de La Fayette davant la caiguda del rei.

El 17 d’agost, la pressió de la Comuna sobre l’Assemblea arrencaria a aquesta la decisió de constituir un tribunal extraordinari per a jutjar els “crims del 10 d’agost”, format per jurats i per jutges escollits per les seccions parisenques.

La situació exterior exigia mesures de defensa nacional i la Comuna aprova la decisió de fortificar París, forjar armes i autoritzar els aplanaments domiciliaris dels sospitosos (27 d’agost). L’Assemblea ratificaria aquestes mesures, tot i la resistència d’alguns dels seus membres respecte d’aplicar la coerció. Així, començarien a executar-se els decrets contra els clergues refractaris i en pocs dies uns 3.000 sospitosos van ser detinguts.

Das_Volk_von_Paris_vor_dem_Rathaus.jpg

D’altra banda, la Comuna va iniciar una línea política anticlerical dirigida contra l’Església constitucional amb l’objectiu darrer d’instaurar una política de descristianització. Així, van incautar-se els palaus episcopals, les campanes de les esglésies, va prohibir-se lluir els hàbits religiosos fora de l’església i van prohibir-se les processons. Els revolucionaris més radicals ja han traspassat la línea i sembla que ens alguns sectors ja no existeixin distincions entre el clergat refractari i el juramentat. Un sector dels revolucionaris buscarà l’eliminació de la influència de l’Església catòlica per trobar-se vinculada amb la monarquia i la contrarevolució.

L’Assemblea acabarà aprovant aquestes mesures amb retràs i amb la resistència d’alguns dels seus membres. Després, a partir del 25 d’agost, algunes de les seccions del centre i l’oest de París retirarien els seus representants de la Comuna. Arribats a aquest punt, el poder d’aquesta, lligat a la insurrecció parisenca, sembla força fràgil.

Tuileriensturm.jpg

Les matances de setembre (2 a 5 de setembre) que seguirien a la instauració d’aquestes mesures serien el resultat de les males notícies arribades de la guerra: traïció dels generals, emigració de La Fayette i de Lukner, avenç de les tropes austro-prussianes, caiguda de Longwy i setge de Verdum.

La corda s’està tensant i des del moviment popular es busca una nova energia que revitalitzi la Nació i la Revolució. Si tots els homes marxen de París per a defensar la pàtria en perill s’està deixant sense defensa enfront els contrarevolucionaris les dones, els nens i els ancians que resten a la capital. Una situació que es tensa encara més en córrer el rumor que els contrarevolucionaris s’estarien organitzant per a realitzar una matança de patriotes.

Des de les seccions comença a preparar-se la resistència, tot i que també hi ha sectors radicals que volen desfer-se dels empresonats que el tribunal format el 17 d’agost encara no ha arribat a jutjar.

D’aquesta manera, entre el 2 i el 5 de setembre, s’organitzen una sèrie de tribunals de forma espontània i sense dret per

SeptemberMassacres.jpg

a jutjar els detinguts de les diferents presons parisenques. Aproximadament, 1.500 sospitosos van ser executats, dels quals gran part en són presos comuns, tot i que la majoria pertanyen al clergat. A les províncies, els revolucionaris locals també realitzaran execucions sumàries (Reims, Caen, Lió, Meaux).

El període del primer Terror posava en evidència, potser per primer cop de forma tan diàfana, que més enllà de les diverses polítiques, a la Revolució començaven a ser evidents els antagonisme socials. La Revolució ja no es plantejava tan sols a nivell dels polítics, dels diputats, de les tendències, dels clubs o el rei. Des de l’agost de 1792, les masses populars que s’havien forjat un paper polític i social des de la presa de la Bastilla de 1789 van optar per influir directament en la política i fer-se o controlar directament el poder.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes

A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.

Sans-culotte.jpg

No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.

Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.

sansculotte.jpgÒbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.

Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.

Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.

El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.

Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.

Sans-Culottes.jpg

En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.

Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).

Un_sans-culotte_instrument_de_crimes_1793.jpg

Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.

El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.

sans_culottes.jpg

Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.

L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Jacobins

El Club dels Jacobins va ser una associació política que va funcionar a la França revolucionària entre 1789 i 1799. Creada el 1789 a Versalles amb la participació del club dels anomenats bretons dels Estats Generals (Le Chapelier, Lanjuinais), el trasllat a París de l’Assemblea Constituent va fer que al nucli original es sumessin diputats de diferents províncies (Sieyès, Barnave) i que sota la denominació de “Societat d’Amics de la Constituent” s’instal·lessin al refectori del convent dels dominics del carrer Saint-Honoré. Aviat faria fortuna el nom de “jacobins” al ser aquest el nom amb el que els dominics eren coneguts al París de l’època.

Jacobin Club.jpg
El Club dels Jacobins a la rue Saint-Honoré

Al club dels jacobins podien anar no només els diputats de la Constituent, sinó tots aquells que paguessin la quota de soci, força elevada. En aquest període inicial la seva tendència era més aviat moderada, fundant diferents filials a les províncies i aconseguint ràpidament una important influència en l’opinió pública.

Seria després de la fugida de Varennes quan gran part dels seus membres s’escindirien dels seus rengles per fundar el club feuillant o falletista (juliol de 1791). Des d’aquell moment el club jacobí va fer fer-se més democràtic en el seu funcionament sota la direcció de Robespierre i Pétion, fet que comportaria la marxa dels membres de la Gironda del club (setembre de 1792) al qual s’havien anat incorporant durant la Legislativa. El club va esdevenir des d’aquest moment com a òrgan rector de la Muntanya en la Convenció sota el domini i lideratge de Robespierre.

Així doncs, és en el si de la muntanya on trobem l’expressió política dels jacobins, un moviment heterogeni i de definició imprecisa i que mai va arribar a convertir-se en la tendència hegemònica de la Revolució, ni tan sols durant el Govern Revolucionari. Ells mateixos es denominaven a si mateixos patriotes o republicans i fins el seu domini (1793-1794) no van ser començats a ser identificats com a una tendència diferenciada que practicava el Terror com a política (terme molt discutible perquè tots els governs van practicar un “terror” d’una o altra manera). A més, van ser calumniats al qualificar-se’ls d’anarquistes, terroristes o sanguinaris i per “pervertir” el sistema representatiu. Cal ser rigorós en el discurs, i aclarir que si els jacobins eren una minoria dins de la minoria de la muntanya, va ser la Convenció la que va aprovar la seva política (no es sostenible la teoria de que una minoria imposa una política a la majoria).

opening_devise.jpg

El jacobinisme va ser un moviment que va anar configurant-se al llarg de la Revolució a través dels aconteixements i que evolucionava segons les diferents conjuntures. Tota mena d’elements polítics republicans es poden distingir en el seu si. així, existeix un model jacobí parisenc (hegemònic en la interpretació historiogràfica), però també un model de les províncies i una derivació radical que pot arribar a confondre’s amb el moviment de les seccions i la sans culotterie.

Robespierre2.jpg
Maximilien Robespierre

També cal puntualitzar que el robespierrisme és una tendència en el si del jacobinisme, això si, la única tendència capaç de realitzar una síntesi del programa igualitarista del moviment popular i de teoritzar una fórmula de societat coherent, al temps que donava solucions concretes a les necessitats que el dia a dia anava imposant a mida que el context revolucionari es radicalitzava. D’aquesta manera, va ser el robespierrisme el que va donar l’impuls definitiu al Govern Revolucionari per salvar i desenvolupar les conquestes realitzades en els anys anteriors. Així, el moviment cordelier i jacobí va ser salvat en el seu programa per la seva tendència més radical.

Per tant, el jacobinisme s’ha d’entendre com la diversa estructura de clubs i societats populars que van anar sorgint des de 1789 generant una opinió pública creixentment republicana i democràtica. Aquesta diversitat explicaria la política d’aliances de la muntanya en la Convenció per consolidar la Revolució i guanyar la guerra. Aquesta heterogeneïtat derivada de la conjunció dels diversos clubs explica que, tot i la importància de les elits polítiques i culturals en la seva composició, cada cop hi trobem una major presència de capes populars acomodades (en detriment de l’oligarquia mercantil). Aquestes capes populars acomodades de tenders i artesans acabarien esdevenint una autèntica classe política en l’any II de la Convenció.

La formació del moviment jacobí no va ser lineal ni homogènia ni lineal ja que va recollir gran multiplicitat d’expressions del republicanisme polític francès. Sense l’important impuls que els militants de les diferents associacions van donar a les societats jacobines i populars, la Convenció no hauria estat capaç de superar les crisis i restablir la unitat nacional francesa, ni solucionar els problemes d’abastiment de la població i l’exèrcit, ni salvar la cara a la guerra contra Europa. Això sí, tot i que la tendència a la unitat era una nota predominant, les divisions existien tant a París com a les províncies, entre cordeliers, jacobins i robespierristes, els principals grups que composaven la muntanya. Especialment en el que es refereix al model d’organització del poder executiu (centralitat legislativa robespierrista i federalisme jacobí, per exemple).

Comite_de_Salut_Public.jpg

Després del cop de Termidor (11 de novembre de 1794), el club dels jacobins va ser clausurat. Tot i així, a començaments del període directorial, Babeuf i Lebois van reorganitzar-lo sota el nom de “Societat d’Amics de la República” o club del Panteó. Les seves intrigues subversives portarien a una nova dissolució el 1796.

Una nova reorganització del grup sota la direcció de Prieur de la Marne, Bouchotte i Le Peletier va impulsar per darrer cop el grup sota la denominació de “Societat dels Amics de la Llibertat i la Igualtat” o club Manège (perquè es reunien a la sala amb aquest nom del Palau de les Tulleries, on s’havia reunit la Constituent anteriorment). Va arribar a estendre noves filials per les províncies, però aviat va veure com se li prohibia l’accés a la Sala del Manège i va haver de traslladar-se a Saint Thomàs-d’Aquin, abans de desaparèixer definitivament l’agost de 1799.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Girondins

La Gironda va ser un grup polític francès que va actuar en el si de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció. Els principals caps girondins van ser: Brissot (diputat per París i líder del grup anomenat “brissotí”), Condorcet i diversos diputats de la zona de Bordeus (Gironde) encapçalats per Vegniaud. És a partir d’aquests darrers d’on prové el nom de girondins que donaria veu a tota la tendència política. Els girondins freqüentaven el famós saló parisenc de Madame Roland on es reunien habitualment.

Delaroche_Girondins.jpg

D’entrada, hem de puntualitzar que establir els límits dels continguts i termes que aquí analitzarem és força complicat ja que en cap cas ens trobem davant de partits polítics, sinó de tendències que a la seva vegada es fragmenten en el seu propi si. Es a dir, quan parlem de Gironda, muntanya, etc. hem de tenir clar que ens referim a una divisió més o menys artificiosa que es practica per a estructurar les tendències del període. D’aquesta manera, la Gironda s’ha d’entendre com un grup complex que no pot reduir-se a l’enemic –o força oposada– a la muntanya. Era un conjunt amb una filosofia pròpia que ja va manifestar-se des del primer moment de la Revolució com un moviment que esdevindria clau en el desenvolupament del pensament democràtic i transmissor dels corrents intel·lectuals. Formada majoritàriament per intel·lectuals i juristes sorgits de la burgesia mitjana de les províncies, era la representació de la utopia il·lustrada.

girondins.jpg

Representava la lluita contra l’Antic Règim econòmic i social que limitava el desenvolupament d’una societat de petits i mitjans productors, sense cap trava a la lliure circulació i la formulació d’un Estat compromès en l’economia com a eina per aconseguir l’harmonia social a través d’evitar l’excessiva desigualtat i cercant un ordre social que contribuís al desenvolupament de la iniciativa privada dels individus. És una formulació plenament integrada en el liberalisme primerenc del segle XIX (llibertat, igualtat i propietat).

Jérôme_Pétion_de_Villeneuve.jpg
Jérôme Pétion de Villeneuve, alcalde de París

La Gironda estava allunyada del capitalisme comercial de caire més antic i del liberalisme salvatge regit només per la norma del mercat, tot i que la muntanya anirà uns passos més enllà en la seva concepció (i pressionat per l’aliança amb

el moviment popular). Es a dir, el pensament girondí no era tant diferent del montagnard en la seva filosofia política. Ambdós compartien una idea similar del paper de l’Estat en la societat (com també de la centralitat de París), tot i que els fets (revolució federalista) i les interpretacions posteriors ens donen una imatge diferent. Si la Gironda va tenir una estreta relació amb les províncies, va ser pel temor a un perill derivat de l’ultra-revolucionarisme practicat pels sectors més radicals. El federalisme mai va estar present en les seves proclames polítiques i si va haver un aixecament contra París, aquest només pot entendre’s per l’aliança de la muntanya i els sans-culottes des de 1793.

Comptaven amb una forquilla de 135 a 165 diputats i dominaven en especial el litoral atlàntic, al nord i est de París, a la zona de Lyon, a la Provença i en el Llenguadoc. La seva implantació a l’est de França va ser força més limitada. Generalment integrats per una generació uns deu anys major que els montgnards, els girondins estarien més influïts per l’optimisme de la Il·lustració. Republicans convençuts, els diputats de la Gironda i la plana junt amb els nuclis “brissotins” van trobar la seva unitat en la defensa de la legalitat republicana.

Ideològicament, els girondins eren contraris a la ideologia igualitària del poble de París i es recolzaven principalment en les administracions departamentals i en la burgesia dels negocis. Volterians, desitjaven el triomf la burgesia il·lustrada i van oposar-se als avenços revolucionaris produïts des de 1792. El seu propòsit va ser sempre el pacte amb una monarquia nacional un cop modificada l’actitud “errada” dels monarques, fet que va donar-lis gran popularitat en els primers moments de la Revolució.

Jean-MarieRoland.jpg
Jean-Marie Roland, un dels líders de la Gironda

El 1791, un girondí, Pétion, va ser alcalde de París amb el suport de la cort i, el 1792, Roland, Clavière i Servan va ser cridats per Lluís XVI per formar part del gabinet ministerial encapçalat pel general Dumoriez. Ràpidament compromesos pels fracassos d’un gabinet de govern que ells no controlaven directament i per les derrotes militars dels exercits francesos, els girondins van haver d’endurir la seva política. Lluís XVI va destituir-los del govern, però, un cop caigut Dumoriez, va jugar novament amb la possibilitat de fer-los tornar al poder, atraient-los novament a la seva òrbita.

La insurrecció del 10 d’agost a les Tulleries, que va suposar la fi de la monarquia, i en la qual els girondins no varen participar, va marcar el final del seu període de poder i domini a l’Assemblea. Des d’aquell moment, els girondins van veure’s cada cop més desplaçats i acorralats pels jacobins triomfants en la Convenció. En un darrer intent per recuperar el poder, van explotar al màxim el terror de la burgesia davant les matances de setembre i van aprofitar l’alleujament temporal provocat per la victòria de Valmy (20 de setembre de 1792) per a obtenir alguns èxits a la Comuna de París.

Tot i això, la seva actitud “legalista” durant el procés a Lluís XVI va ser considerada com una traïció a la causa revolucionària. Els jacobins els farien responsables dels fracassos militars de la primavera de 1793 i, l’espurna definitiva de la seva caiguda en desgràcia, es veurien compromesos amb la traïció de Dumoriez. Aquest cúmul de circumstàncies va fer que els girondins passessin a realitzar una política agressiva en la denúncia del Terror: van portar Marat acusat d’injúries davant el Tribunal Revolucionari (que va declarar-lo innocent), van crear una comissió per a investigar les exaltacions de la Comuna i van impulsar la detenció d’Hébert (amenaçant amb la destrucció de mig París que demanava des dels carrers el seu alliberament).

Aquestes mesures agressives que buscaven la pròpia supervivència del grup polític van suposar la pèrdua definitiva de popularitat entre els sectors populars, provocant l’assalt dels sans-culottes parisencs a la Convenció el 31 de maig de 1793, fet que va marcar la seva fi. Quaranta-un membres de la Gironda van ser condemnats a mort i d’altres, com Roland i Pétion, van haver de fugir a províncies on van intentar, sense èxit, promoure l’agitació federalista i van acabar suïcidant-se.

Girondists Force.jpg

Els supervivents al Terror van haver d’esperar a la reacció termidoriana per a recuperar els seus llocs a la Convenció (juliol de 1794).

La Carmagnole, himne revolucionari

La Carmagnole és un cant revolucionari francès, compost i difós a París a partir del 1792. El nom prové d’un tipus de jaqueta, pròpia de la localitat piemontesa de Carmagnola, estesa per la Provença a partir del segle XVII i portada a París pels revolucionaris marsellesos, i que adoptaren els jacobins (amb una armilla tricolor i una gorra vermella) i els sans-culottes. Per interpretar correctament la cançó hem d’aclarir que Madame Veto seria la reina Maria Antonieta i Monsieur Veto el monarca Lluís XVI.

PF_1950545~La-Carmagnole-Patriotic-Song-of-the-French-Revolution-from-Le-Chambard-Socialiste-1894-Posters.jpg

Lletra:

Madam’ Veto avait promis (bis)
De faire égorger tout Paris (Bis)
Mais son coup a manqué
Grâce à nos canonniers

Dansons la carmagnole
Vive le son, vive le son
Dansons la carmagnole
Vive le son du canon!

Monsieur Veto avait promis
D’être fidèle à son pays
Mais il y a manqué
Ne faisons plus quartier

Amis restons toujours unis
Ne craignons pas nos ennemis
S’ils vienn’nt nous attaquer
Nous les ferons sauter.

Antoinette avait résolu
De nous faire tomber sur le cul
Mais son coup a manqué
Elle a le nez cassé

Son mari se croyant vainqueur
Connaissait peu notre valeur
Va, Louis, gros paour
Du temple dans la tour

Les Suisses avaient promis
Qu’ils feraient feu sur nos amis
Mais comme ils ont sauté
Comme ils ont tous dansé!

Quand Antoinette vit la tour
Ell’ voulut faire demi-tour
Elle avait mal au coeur
De se voir sans honneur.

Lorsque Louis vit fossoyer
A ceux qu’il voyait travailler
Il disait que pour peu
Il était dans ce lieu.

Le patriote a pour amis
Tous les bonnes gens du pays
Mais ils se soutiendront
Tous au son du canon.

L’aristocrate a pour amis
Tous les royalist’s de Paris
Ils vous le soutiendront
Tout comm’ de vrais poltrons!

La gendarm’rie avait promis
Qu’elle soutiendrait la patrie.
Mais ils n’ont pas manqué
Au son du canonnier

Oui je suis sans-culotte, moi
En dépit des amis du roi
Vivent les Marseillois
Les bretons et nos lois!

Oui nous nous souviendrons toujours
Des sans-culottes des faubourgs
A leur santé buvons
Vive ces francs lurons!


houchard_4.jpg

Constitució francesa de 3 de setembre de 1791

En un període de només 4 anys (1791-1795), la França revolucionària va veure com els diferents parlaments signaven tres constitucions diferents. Cada constitució responia a la conjuntura política en que va realitzar-se. Així, mentre la de 1791 ideològica era una aproximació al liberalisme (la seva finalitat principal era el trencament amb el passat), la de 1793 respondria a un avenç democratitzador jacobí i la de 1795 suposaria el triomf del liberalisme conservador.

La Constitució és la llei fonamental en l’organització d’un Estat, la forma real en la que es governa un poble. Així, el model constitucional modern consagrat a la Revolució Francesa es basaria, a grans trets, en el reconeixement de les llibertats individuals, en la separació de poders i en el principi de la sobirania popular.

Lògicament, la revolució triomfant convertiria els Estats Liberals convocats per Lluís XVI en una Assemblea Constituent que tindria com a tasca fonamental la redacció d’una Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i la primera Constitució de la història de França, aprovada el 1791.

acceptance-constitution-17911.jpg

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

constitution1791.jpg

  • Promulgada: Constitució de 3 de setembre de 1791 (aprovada per l’Assemblea Constituent, sancionada pel rei el 13 de setembre i jurada el 14).
  • Tendència: Liberal, busca el trencament amb el passat.
  • Principis d’Organització Política: Monarquia Constitucional: Sobirania Nacional (limitada).
  • Poder Executiu: Rei i Govern
    • Rei:
      • Representatiu de la sobirania de la Nació francesa.
      • Inviolable, però sotmès a la Llei.
      • Nomena i destitueix els Ministres.
      • Dirigeix la Guàrdia Nacional.
      • Vet suspensiu sobre les llei.
    • Govern:
      • Ministres.
      • Realitzen el Jurament Cívic.
      • Responsables davant la Llei.
      • Promulguen les lleis aprovades pel poder legislatiu.
      • Nomena els governs de l’Administració Local.
  • Poder Legislatiu: Assemblea Nacional
    • Característiques:
      • Assemblea unicameral.
      • 742 diputats.
      • President.
      • Política exterior.
      • Negocia els Tractats.
      • Exèrcit.
      • Controla el rei i els Ministres.
      • Vigila la Guàrdia Nacional.
      • Instal·la i dissol els Tribunals.
      • Controla el Tribunal d’Apel·lació.
      • Proposa el Tribunal Suprem.
      • Mandat temporal de 2 anys.
      • El rei no la pot dissoldre.
  • Poder Judicial: Tribunal Suprem, Tribunal d’Apel·lació i Tribunals
    • Tribunal Suprem:
      • Vigila els Ministres i l’Administració.
      • Proposat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunal d’Apel·lació:
      • Dret d’oposició als Tribunals ordinaris.
      • Controlat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunals:
      • Instal·lats per l’Assemblea Nacional que els pot dissoldre.
  • Relació entre els Poders: A través del rei i l’Assemblea Legislativa.
  • Sufragi: Ciutadans Actius i Passius.
    • Sufragi censatari segons la fortuna i la renda.
    • 60% de la població.
    • Escolleixen tots els funcionaris.
    • Escolleixen tots els jutges i jurats.
    • Escolleixen els electors (1 per cada cent ciutadans).
    • Els electors escolleixen l’Assemblea Nacional.
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 d’agost de 1789).
    • Basada en el Dret Natural i Civil.
    • Accés als càrrecs en funció de les “virtuts i talents”.
    • Igualtat davant la llei. Mateixa llei per a tot el regne.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de reunió i associació.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Llibertat per escollir els ministres del culte religiós.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat.
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Departaments (83) i Comunes (40.000).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema Nacional.
  • Reforma de la Constitució: Desprès de 3 legislatures consecutives demanant reformes constitucionals, a la quarta legislatura es forma l’Assemblea de Revisió (249 diputats).

constitution-francaise-1791.png

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

Ara bé, el sistema que es pot veure dibuixat en el quadre suposava un trencament total amb el passat i posava la primera pedra per una evolució com la plasmada en el text jacobí aprovat per la Convenció el 1793.

Text en francès: constitution-1791

Text en castellà: constitucion-francesa-1791-castellano

El sufragi censatari a la Constitució francesa de 1791

El text constitucional revolucionari de 3 de setembre de 1791 establia per primer cop la sobirania nacional, però a la vegada distingia entre ciutadans actius i passius. Només els ciutadans actius, homes amb una determinada renda i que haguessin fet el jurament civil, podien votar en les eleccions per escollir els representants de l’Assemblea. D’aquesta manera, eren ciutadans actius només 4,3 dels 26 milions d’habitants que tenia França. La resta dels ciutadans quedaven exclosos.

Aquest era l’ideal burgés del sufragi censatari (masculí, òbviament), que perduraria a Europa fins al darrer terç del segle XIX.

Extracte de la Constitució francesa de 1791:

Per formar l’Assemblea Nacional Legislativa els ciutadans actius es reuniran cada dos anys en assemblees primàries a les ciutats i als cantons […].

Per ser ciutadà actiu cal: haver nascut o nacionalitzar-se francès, tenir 25 anys fets, residir a la ciutat o al cantó el temps fixat per la llei, pagar, en qualsevol lloc del regne, una contribució directa igual almenys al valor de tres jornades laborals i presentar rebut, no estar en situació de dependència, com ara ser servidor assalariat […].

Les assemblees primàries designaran electors en proporció al nombre de ciutadans actius domiciliats a la ciutat o al cantó. Es nomenarà un elector per cada cent ciutadans actius, presents en l’Assemblea […].

Ningú no podrà ser assignat elector si no reuneix, a més de les condicions necessàries per ser ciutadà actiu, la condició següent: en les ciutats de més de 6.000 habitants, ser propietari o usufructuari d’un patrimoni estimat en la relació de contribucions en una renda igual al valor de 200 jornades laborals, o ser inquilí d’un habitatge estimat en les mateixes relacions en una renda igual al valor de 150 jornades laborals.

La fi de la monarquia constitucional i el naixement de la República (1791-1792)

El 17 de juliol de 1791, el Camp-de-Mart seria escenari d’una matança en la qual, en virtut de la llei marcial dictada per l’alcalde Bailly i La Fayette, la Guàrdia Nacional disparava a discreció contra els cordeliers que sol·licitaven la destitució de Lluís XVI. Començava a produir-se el trencament entre la revolució constituent burgesa que encarnaven personatges com Bailly o La Fayette i la revolució popular.

La_Fête_de_la_Fédération.jpg

Tots aquells que van sentir-se perjudicats en els seus interessos per la reorganització que suposava la Revolució s’unirien per a combatre el nou règim: els nobles que havien emigrat o conspiraven a l’interior, els antics jutges, els antics administradors, els antics funcionaris… Una part del clergat rebutjava el jurament d’acceptar i aplicar la nova organització del culte religiós. Tot i això, la contrarevolució en aquells moments encara no era suficientment perillosa i no ho seria realment fins a la tardor de 1792.

El propi rei Lluís XVI, que havia prestat jurament de fidelitat a la nova Constitució, mostraria una actitud vacil·lant i intentaria fugir a l’estranger. Atrapat entre el foc creuat dels seus consellers (Mirabeau, La Fayette, Barnave) i els seus contactes familiars a l’estranger i amb els emigrats, el 20 de juny de 1791 abandonaria el palau reial amb tota la família reial disfressada.

FlighttoVarennesKingLouisXVI.jpg

El monarca, tot i ser detingut a Varennes, seria mantingut en les seves funcions, acceptant la ficció de què aquest no s’havia fugat sinó havia estat raptat, perquè una part dels diputats de l’Assemblea Legislativa començava a sentir-se inquiet davant de les creixents pressions de les masses populars urbanes i desitjava que es mantingués un poder executiu fort. No es vol posar en perill un equilibri que comença a mostrar-se fràgil davant l’escàndol dels revolucionaris més avançats.

En paral·lel, assistim a la creixent politització i compromís de les masses urbanes, i en menor grau de les rurals. El que coneixem com sans-culotterie s’anirà formant entre 1791 i 1792, fonamentalment gràcies al creixent malestar econòmic. La reivindicació popular, calmada per la millora econòmica de 1790, aniria ressorgint com a conseqüència de les males collites de 1791, la inflació, l’especulació i la caiguda del valor dels assignats. Així, en el camp es produiria una onada mobilitzadora, lligada al procés de liquidació del feudalisme, que presentaria similituds amb la “Gran Por” de 1789.

Jacques_Pierre_Brissot.jpgL’Assemblea Legislativa sorgida de les eleccions de la tardor de 1791 ja seria una cambra on l’aristocràcia mancava de representació. Els nous diputats serien en la seva totalitat favorables a la Revolució i constituirien les noves tendències polítiques de la Revolució. Es reunirien als clubs polítics on decidirien la política a seguir abans dels debats a l’Assemblea.

A París, el Club dels Jacobins, que és la continuació del Club Bretó dels Estats Generals, va anar adquirint una considerable influència des de 1789 com a espai d’anàlisi i preparació dels debats de l’Assemblea. Igualment, creix en importància el Cub dels Cordeliers on es pot sentir a Marat o Danton.

Igualment, és en aquest període quan es produeix un important auge de la premsa com a element de politització accelerada.

Aquesta Assemblea estaria controlada inicialment pels feuillants, una tendència que estava disposada a posar fi a la Revolució però dividida entre els partidaris de La Fayette i del triumvirat (Barnave, Duport, Lameth). A l’extrem oposat trobem els brissotins que més endavant coneixerem com a girondins, organitzats al voltant de Brissot, Vergniaud, Roland, Condorcet, Carnot o Chabot i que s’aliarien temporal i equívocament amb el moviment popular tot i no compartir ni les aspiracions socials ni econòmiques. Arribats a 1792, Brissot es faria amb el control de l’Assemblea.

Robespierre2.jpgA la primavera de 1792, la guerra contra els monarques absolutistes semblava per a la majoria una solució davant dels problemes existents. Així, declarada per França el 20 d’abril de 1792, la guerra començaria amb resultats negatius i uns exèrcits fugint davant de les tropes de la Primera Coalició. En realitat, la guerra el que faria seria accelerar la Revolució al comportar major rigidesa en les opcions polítiques i agreujar les tensions socials. Només Robespierre, des de la seva tribuna al Club dels Jacobins, denunciaria els perills d’una guerra que agafava la Revolució sense la preparació adequada i que podia exaltar la contrarevolució.

L’Assemblea toparà, a més, amb la mala voluntat de Lluís XVI, que encara encarnava el poder executiu. Especialment, el monarca oposarà el seu vet als decrets que sancionaven el desterrament dels membres del clergat refractari, els destinats a organitzar els camps de federats per a defensar la ciutat de París i aquells que tenien per objectiu llicenciar la seva guàrdia. La guerra havia obligat el monarca a descobrir la seva posició.

Davant aquesta situació crítica per a la Revolució, els clubs començaran a pronunciar-se contra els ministres feuillants. Els jacobins de l’Assemblea, els girondins i els membres que animen les seccions dels sans-culottes parisencs van organitzar la jornada del 20 de juny de 1792 per a aconseguir la retirada del vet reial davant l’amenaça del “Manifest de Brunswick”, però res aconseguirien per part del monarca. El dia 11 de juliol, l’Assemblea declarava amb solemnitat que la pàtria estava en perill i de les províncies començaven a arribar batallons de federats entonant La Marsellesa.

Manifeste_de_Brunswick_caricature_1792.jpg

L’estiu de 1792, el front de la burgesia revolucionària deixa de presentar una opinió unànime davant del creixent moviment popular que s’estava mobilitzant, tant a les províncies com a París en el marc de les seccions (assemblees de barris) i els clubs, com a nou motor de la Revolució. Els girondins perdran la iniciativa política que passarà a mans de la Comuna Insurreccional de París, als sans-culottes de les seccions en armes i al Club dels Cordeliers amb el recolzament de líders com Robespierre, Marat o Danton.

Tuileries.jpg

La jornada decisiva es produiria el 10 d’agost de 1792, quan els sans-culottes parisencs i els federats dels departaments envaïen les Tulleries, provocant la caiguda de la monarquia i imposant la detenció del monarca i la seva família. La insurrecció popular havia triomfat. L’Assemblea votava la suspensió del monarca en les seves funcions i la família reial era confinada al Temple.

Una nova assemblea, escollida  per sufragi universal el setembre de 1792, agafaria el relleu en el poder legislatiu sota el nom de Convenció Nacional. S’iniciava una nova fase de la Revolució.

La victòria de Valmy de 20 de setembre permetria la continuació de la guerra més enllà de les fronteres i suposaria el primer èxit del nou poder. No havia estat camp gran batalla i l’exèrcit francès seguia presentant-se improvisat i mal entrenat, però va resistir les tropes prussianes en un èxit simbòlic que superava les veritables conseqüències de la batalla en si mateixa.

Valmy_battle.jpg

Per contra, les matances de setembre suposarien una de les pàgines més fosques de la Revolució. Una reacció de por explicada per la combinació de la temuda invasió enemiga i el “complot” interior. Del 2 al 5 de setembre de 1792, les masses parisenques van llençar-se sobre les presons de la capital, massacrant uns 1.500 presoners (aristòcrates, eclesiàstics i presos comuns) en una expressió de justícia popular amb un simulacre de judicis sumaríssims.

Sota la Convenció, es tancaria la primera fase de la Revolució burgesa, França es convertia en República i el nou calendari republicà assenyalaria l’inici d’una nova època el 21 de setembre de 1792.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS