Del 10 d’agost al 21 de setembre de 1792, un primer Terror?
La nit del 10 d’agost de 1792, en trobar-se vacant el poder executiu a la França revolucionària després de la caiguda de la monarquia, va plantejar-se el problema de l’exercici del poder a l’espera de la convocatòria, inevitable en aquells instants, d’una nova Assemblea constituent.
L’Assemblea legislativa, doncs, va designar un consell executiu de sis membres per a realitzar la transició. Entre els seus membres es trobaven els antics ministres girondins Clavière, Roland i Servan; Danton, un dirigent de la Muntanya; i dos polítics propers a Brissot com Monge i Le Brun.
Sorgia aleshores un poder competidor amb la Comuna de París, reforçada per la insurrecció i, immediatament després, per les eleccions mitjançant sufragi universal de 11-13 d’agost. Robespierre, escollit a la Comuna després del 10 d’agost, va impulsar aquesta cap al poder, però els seus membres dubtaven davant de la idea de trencar un cop més la legalitat i provocar la dispersió de l’Assemblea.
A partir del 10 d’agost, l’Assemblea adoptaria importants decisions respecte dels cossos de l’exèrcit als quals s’enviarien a dotze dels diputats: aquests representants en missió disposaven de poders que anaven fins a la possibilitat de destituir els generals o als funcionaris públics. És a la vegada una mesura de defensa nacional i una precaució política contra la reacció de La Fayette davant la caiguda del rei.
El 17 d’agost, la pressió de la Comuna sobre l’Assemblea arrencaria a aquesta la decisió de constituir un tribunal extraordinari per a jutjar els “crims del 10 d’agost”, format per jurats i per jutges escollits per les seccions parisenques.
La situació exterior exigia mesures de defensa nacional i la Comuna aprova la decisió de fortificar París, forjar armes i autoritzar els aplanaments domiciliaris dels sospitosos (27 d’agost). L’Assemblea ratificaria aquestes mesures, tot i la resistència d’alguns dels seus membres respecte d’aplicar la coerció. Així, començarien a executar-se els decrets contra els clergues refractaris i en pocs dies uns 3.000 sospitosos van ser detinguts.
D’altra banda, la Comuna va iniciar una línea política anticlerical dirigida contra l’Església constitucional amb l’objectiu darrer d’instaurar una política de descristianització. Així, van incautar-se els palaus episcopals, les campanes de les esglésies, va prohibir-se lluir els hàbits religiosos fora de l’església i van prohibir-se les processons. Els revolucionaris més radicals ja han traspassat la línea i sembla que ens alguns sectors ja no existeixin distincions entre el clergat refractari i el juramentat. Un sector dels revolucionaris buscarà l’eliminació de la influència de l’Església catòlica per trobar-se vinculada amb la monarquia i la contrarevolució.
L’Assemblea acabarà aprovant aquestes mesures amb retràs i amb la resistència d’alguns dels seus membres. Després, a partir del 25 d’agost, algunes de les seccions del centre i l’oest de París retirarien els seus representants de la Comuna. Arribats a aquest punt, el poder d’aquesta, lligat a la insurrecció parisenca, sembla força fràgil.
Les matances de setembre (2 a 5 de setembre) que seguirien a la instauració d’aquestes mesures serien el resultat de les males notícies arribades de la guerra: traïció dels generals, emigració de La Fayette i de Lukner, avenç de les tropes austro-prussianes, caiguda de Longwy i setge de Verdum.
La corda s’està tensant i des del moviment popular es busca una nova energia que revitalitzi la Nació i la Revolució. Si tots els homes marxen de París per a defensar la pàtria en perill s’està deixant sense defensa enfront els contrarevolucionaris les dones, els nens i els ancians que resten a la capital. Una situació que es tensa encara més en córrer el rumor que els contrarevolucionaris s’estarien organitzant per a realitzar una matança de patriotes.
Des de les seccions comença a preparar-se la resistència, tot i que també hi ha sectors radicals que volen desfer-se dels empresonats que el tribunal format el 17 d’agost encara no ha arribat a jutjar.
D’aquesta manera, entre el 2 i el 5 de setembre, s’organitzen una sèrie de tribunals de forma espontània i sense dret per
a jutjar els detinguts de les diferents presons parisenques. Aproximadament, 1.500 sospitosos van ser executats, dels quals gran part en són presos comuns, tot i que la majoria pertanyen al clergat. A les províncies, els revolucionaris locals també realitzaran execucions sumàries (Reims, Caen, Lió, Meaux).
El període del primer Terror posava en evidència, potser per primer cop de forma tan diàfana, que més enllà de les diverses polítiques, a la Revolució començaven a ser evidents els antagonisme socials. La Revolució ja no es plantejava tan sols a nivell dels polítics, dels diputats, de les tendències, dels clubs o el rei. Des de l’agost de 1792, les masses populars que s’havien forjat un paper polític i social des de la presa de la Bastilla de 1789 van optar per influir directament en la política i fer-se o controlar directament el poder.
Òbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.
L’Assemblea Legislativa sorgida de les eleccions de la tardor de 1791 ja seria una cambra on l’aristocràcia mancava de representació. Els nous diputats serien en la seva totalitat favorables a la Revolució i constituirien les noves tendències polítiques de la Revolució. Es reunirien als clubs polítics on decidirien la política a seguir abans dels debats a l’Assemblea.
