Aquest fresc formava part de la decoració mural de la vil·la d’estiueig de Lívia, la tercera esposa de l’emperador August, a Prima Porta, als afores de la ciutat de Roma. Allà és on va viure l’emperadriu després de la mort d’August i on es va trobar la famosa estàtua de l’emperador. Les pintures decoraven sales i passadissos i estan fetes amb la tècnica tradicional romana del fresc i l’encàustica, la qual cosa les ha conservades en un estat magnífic, mantenint tota la brillantor dels seus colors.
La temàtica dels frescos correspon a una visió artificial d’una vegetació exuberant amb una gran varietat de fruites, flors, fulles i animals. Concretament, en aquest fragment hi ha representat un delicat jardí amb arbres fruiters perfectament individualitzats i identificables, carregats de fruits saborosos i una vereda en primer terme. Al fons, en darrer terme, un cel blavós. Entre les plantes aletegen i salten diversos ocellets que picotegen les branques i els fruits dels arbres.
La intenció il·lusionista de l’obra és evident, tot i que les línies del quadre no responen de forma estricta als principis de la perspectiva tal i com seran definides durant el Renaixement. Tanmateix, la superposició de diversos plans d’arbres i el predomini de tonalitats verdes i blaves crea un suau efecte atmosfèric suggeridor de llunyania, i gràcies al qual el paisatge idíl·lic representat adquireix la sensació de profunditat. A més, el contrast entre el detallisme del primer pla i la manca de detalls del segon pla contribueix a donar aquesta sensació ambiental.
Tot i que la pintura de paisatge té antecedents grecs, en aquest cas l’obra sorprèn per l’absència de l’element humà, a l’entorn del qual girava l’art hel·lenístic. Aquí, contràriament a la tradició clàssica, el fresc presenta una imatge fidel de la naturalesa, una representació minuciosa de cadascun dels elements mitjançant una tècnica descriptiva i objectiva, fet que no ens tornarem a trobar fins a la irrupció dels paisatgistes dels segles XVI i XVII. En qualsevol cas, la pintura reflecteix el gust refinat de les famílies patrícies de Roma, les quals decoraven les habitacions de cases i vil·les amb referents hel·lenístics com a font d’inspiració
L’Ara Pacis és un altar monumental de marbre, fet elevar per l’emperador August al Camp de Mart de Roma. L’altar està rodejat per un recinte tancat a les parets del qual es desenvolupen els relleus. Va ser edificat entre els anys 13 i 9 a.C. per a commemorar el triomf d’August en les campanyes a Hispània i la Gàl·lia i la instauració de la pau a l’Imperi. Està considerat com una de les millors obres, i de les més característiques, de l’art romà de l’època.
Als panells laterals hi ha representades dues figures femenines que simbolitzen Roma i la Pau, tot i que hi ha autors que consideren que aquesta segona figura és una al·legoria a Tellus (la Terra), representada com una matrona amb dos nens i envoltada d’una varietat d’animals i vegetació que simbolitzaria la prosperitat que comportava la pau instaurada per August. Aquesta idea, a més, quedaria reforçada per les fulles d’acant i les estilitzacions vegetals del sòcol.
Al costat de la porta, relleus al·lusius a Enees i Ròmul insinuen el paral·lelisme entre la figura d’August i els fundadors de la ciutat.
Finalment, als frisos nord i sud es desenvolupen els relleus pròpiament commemoratius que representen la processó celebrada l’any 13 a.C. en honor de la instauració de la pau. En un costat hi ha els sacerdots i la família imperial, mentre que a l’altre trobem el Senat, la institució que va finançar el monument, acompanyat de les dones i els nens de la cort d’August. La composició segueix la tradició del gènere, amb l’habitual juxtaposició de figures. La caracterització dels personatges només és propera al retrat en el cas de les figures de la família imperial, mentre que la resta semblen idealitzacions pròpies de la tradició grega. En certa manera, quan un es troba davant de l’Ara Pacis, la marcada influència del classicisme grec fa que sigui impossible no recordar el fris de les Panatenees del Partenó d’Atenes.
Aquest retrat del primer emperador romà va ser descobert l’abril de 1863 a la vil·la de Lívia, l’esposa d’August, situada a Prima Porta, als afores de la ciutat de Roma. Es tracta d’una estàtua de marbre de dos metres d’alçada aproximadament i en un magnífic estat de conservació que representa l’emperador August caracteritzat com a cap suprem de l’exèrcit romà, amb el pit cobert per una cuirassa esculpida amb relleus. Avui dia, l’obra s’exhibeix al Braccio Nuovo dels Museus Vaticans.
El tipus de representació de la figura d’August que ens ofereix aquesta escultura presenta una variació substancial respecte dels models vigents durant el període republicà. Així, no el trobem representat com si es tractés d’un model genèric, com un ciutadà de la República, sinó dotat dels trets específics que posen en relleu les seves funcions de governant, d’emperador, de cap suprem de l’exèrcit. És a dir, en aquest cas, la figura d’August se’ns presenta com el líder que va impulsar una revolució política a Roma, com el general invicte, com el benefactor del poble, com un heroi grec, i com un sacerdot emparentat amb els déus. Tot un exercici de mitificació de la figura imperial.
El braç esquerre aguanta els plecs d’un mantell, mentre que la posició de la mà indica clarament que hi portava una llança o un bastó de comandament. D’altra banda, el braç dret s’alça en actitud d’orador. La posició dels braços, el dret que avança i el dret que s’endarrereix, es correspon amb la dels peus: la cama dreta és la que aguanta el pes del cos, mentre que l’esquerra es doblega cap al darrere.
Les característiques de l’estàtua semblen indicar que l’August de Prima Porta seria l’obra d’un escultor grec. L’actitud heroica d’August, amb el moviment just sutilment insinuat, s’inspira en la del Dorífor de Policlet, però, en aquest cas, el cap presenta una clara intencionalitat d’esdevenir un retrat. Les faccions ens identifiquen, de manera inequívoca, un August jove que, amb una expressió seriosa i serena, sembla intentar transmetre la dignitat del personatge i la solemnitat del moment representat.
La seva datació és contradictòria i motiu de polèmica entre els historiadors. Això es degut al fet que August apareix descalç, el que ens indica un símbol evident de divinització del personatge, cosa que ens situaria l’obra cap a l’any 15 d.C. Per contra, el rostre és molt més jove del que correspondria per a una representació d’aquesta data, però això podria ser una conseqüència de la divinització i mitificació de la figura imperial. Finalment, els relleus representats a la cuirassa es refereixen a la devolució dels estendards romans a Tiberi pel llegat dels parts i al domini de la Gàl·lia i Hispània, fet que ens portaria a situar l’estàtua en una data força anterior, propera a 20 a.C.
Actualment, la major part dels estudiosos de l’art clàssic romà consideren que es tractaria d’una còpia en marbre de l’any 15 d.C. d’un original en bronze de l’any 20 a.C. Això explicaria l’afegit de l’Eros que juga damunt d’un dofí al costat del peu dret d’August, afegit que compleix la doble funció d’augmentar la base de suport de l’escultura i de recordar els orígens divins de la Gens Julia.
Situat al barranc dels Arcs, molt a prop del nucli urbà de Tarragona, trobem l’aqüeducte de les Ferreres (també conegut com a Pont del Diable), el qual formava part de la canalització que portava l’aigua des del riu Francolí fins a la ciutat. La seva construcció data, amb seguretat, de la primera meitat del segle I d.C., el període en el qual Tàrraco va viure la seva gran transformació urbanística després que l’emperador August la convertís en la capital de la província de la Tarraconensis.
L’obra està feta amb carreus de pedra arenisca del país, aquella que presenta un color daurat ataronjat, i consta de dos pisos d’arcades superposades amb onze arcs al pis inferior i vint-i-cinc al superior. La longitud és de 217 metres i l’alçada màxima de 26. Els carreus estan assentats en sec, sense cap tipus d’argamassa o aglutinant.
Els carreus presenten un encoixinat, excepte les dovelles dels arcs que són llises, la qual cosa destaca la materialitat del mur i li dóna una aparença de gran solidesa. Els pilars inferiors de la part central tenen una forma troncopiramidal, visiblement més ampla a la base. Aquest fet sembla confirmar la teoria que l’aqüeducte de les Ferreres va ser el primer assaig que els romans van realitzar per intentar superposar dos pisos d’arqueries ja que desprèn una certa mostra d’inseguretat per part dels arquitectes.
Les impostes (la superfície de suport de l’arrencada d’un arc) estan ressaltades amb elegància, tot formant dues línies paral·leles que, juntament amb les cornises que separen els dos pisos i la canalització de l’aigua, remarquen l’horitzontalitat de la construcció i equilibren la verticalitat dels grans suports quadrats.
El canal (l’especus) per on circulava l’aigua conserva restes del paviment d’opus signium original, malgrat les successives reparacions i intervencions que ha sofert el monument des de l’època islàmica fins els nostres dies. Cal tenir en compte que el canal va estar en funcionament fins a l’edat mitjana.
L’obra, tot i els problemes de conservació i l’abandonament que va patir durant molts anys, es presenta actualment com un monument fonamental de l’arquitectura romana a Catalunya, probablement el més antic dels construïts a la Península Ibèrica, una construcció plena d’harmonia i revestida amb una elegant sobrietat, sense necessitat de cap més ornament que el ressalt de les impostes i l’encoixinat del parament. La seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.
El 27 a.C., Marco Agripa va edificar un temple dedicat als Déus de la gens Julia. Gairebé destruït per un incendi el 80 d.C., va ser restaurat per Domicià. I, novament abatut el 110 d.C., va ser reedificat per l’emperador Adrià. Tot i que Adrià va decidir reedificar l’edifici per dedicar-lo a tots els Déus de la mitologia romana, va fer conservar la inscripció de la façana en record d’Agripa: M.AGRIPPA.L.F.COS.TERTIUM.FECIT (Marco Agripa, fill de Luci, el va construir durant el seu tercer consolat). Això i els segells amb que estan marcats els maons, datats entre 118 i 125 d..C., ens permet datar amb seguretat l’obra. Posteriorment, el Panteó esdevindria església cristiana consagrada (609) a la Mare de Déu i els màrtirs (Sancta Maria ad Martyres), i amb el temps sofriria diverses innovacions que no n’afectarien, però, ni la seva estructura ni la forma.
L’edifici consta de dues parts: una cel·la de planta circular i un pòrtic octàstil molt desenvolupat. La transició entre aquests dos cossos es fa mitjançant un cub o pròpylon que s’aixeca fins a l’alçada de la imposta superior del tambor. La ubicació original de l’edifici comportava el fet que la façana columnada amb frontó fos la part visible en el conjunt urbà, mentre que la cel·la cilíndrica quedava amagada per d’altres construccions adjacents.
El pòrtic presenta una forma octàstila de columnes monolítiques de granit egipci, amb capitells corintis i bases de marbre blanc. Altres vuit columnes divideixen el pòrtic en tres naus. La nau central, més ampla, condueix a la porta d’accés a la cel·la i està coberta per una volta de canó de fusta. Les dues naus laterals, amb coberta plana, culminen en sengles nínxols oberts als murs del pròpylon i destinats a allotjar estàtues colosals (probablement d’Agripa i d’August).
Tot i l’espectacularitat d’aquest pòrtic, la vertadera importància del Panteó de Roma l’hem de buscar en la impressionant rotonda de la cel·la. Contràriament al que és habitual en la cultura clàssica, l’espai interior assoleix una importància preponderant sobre l’exterior. Es tracta d’una sola planta circular de 43,30 metres de diàmetre coberta per una grandiosa cúpula de mitja esfera que, en el seu punt zenital, arriba a una alçada idèntica a la del diàmetre (43,30 metres). Aquestes proporcions confereixen a l’edifici una perceptible sensació d’harmonia que es complementa amb la llum tranquil·la i difusa que li proporciona l’ull de bou de 8,92 metres de diàmetre que s’obre a la part més alta de la cúpula.Les tècniques constructives romanes han permès a la cúpula resistir dinou segles sense necessitat de reformes o reforços.
El tambor cilíndric té un gruix de sis metres i la seva estructura combina el formigó amb filades de maons. La massa del mur és alleugerida per tres sèries superposades d’arcs de descàrrega, els quals distribueixen les càrregues de la gran cúpula i les concentren en els vuit punts més massissos del tambor. D’aquesta manera, el mur interior pot ser articulat amb vuit obertures, una de les quals correspon a la porta d’accés i l’oposada a una espècie d’absis cobert per una cúpula de quart d’esfera. Les altres sis obertures corresponen a sis nínxols profunds a mena de capelles emmarcades per pilastres corínties i tancades per dues columnes del mateix ordre a cada nínxol. En els espais tancats de la paret sobresurten sengles edicles o templets rematats per frontons triangulars o de segment de cercle alternativament.
Per damunt de l’entaulament del primer pis, el mur alternava finestres tancades per gelosies i fragments de mur amb quatre pilastres. Una modificació del segle XVIII va alterar completament aquesta disposició, que va ser recuperada en una restauració realitzada a finals del segle XX.
Tota aquesta decoració interior del mur de la cel·la, realitzada amb marbres i materials nobles, complia la funció d’amagar el sistema de suport de la cúpula i, d’altra banda, mantenia la vinculació amb la tradició d’arrel grega de l’arquitectura arquitravada.
La semiesfera de la cúpula està feta de formigó barrejat amb fragments de pedra volcànica molt lleugera i recobert a la part exterior per una paret de maons. Un enginyós sistema d’arcs de descàrrega distribueix el pes cap als punts adequats del tambor. A més, el gruix del mur de la cúpula passa dels sis metres de la base a 1,4 metres a la part superior. Per tal de donar major solidesa a la grandiosa coberta, aquesta queda en part incrustada en el mur, de forma que la mitja esfera només és visible des de l’interior, mentre que a l’exterior resta parcialment integrada en la massa del mur del tambor.
A l’interior, la cúpula presenta un cassetonat que disminueix progressivament en sentit ascendent.
Malgrat la sofisticació del sistema de suport de la cúpula, l’edifici va presentar alguns problemes d’estabilitat un cop va ser acabat, motiu pel qual va haver de ser apuntalat per d’altres edificis que amagaven el mur exterior de la cel·la. Actualment, aquests edificis han estat eliminats i el mur es mostra descarnat, sense el revestiment de marbre i estuc original. També es van perdre, ja en el segle VII, les teules de bronze daurat que cobrien la cúpula.
Tanmateix, gràcies a la conversió del Panteó en església cristiana per designi del papa Bonifaci VIII el 609, aquest és un dels edificis de l’antiguitat clàssica que en millors condicions de conservació han arribat als nostres dies. A la vegada, aquesta meravella de l’arquitectura romana va exercir una gran influència en els artistes del renaixement, reflectida en les cúpules de Santa Maria del Fiore (Brunelleschi) i Sant Pere del Vaticà (Miquel Àngel). Reconvertit en capella palatina del regne d’Itàlia, allà es conserven les despulles mortals de Rafael i d’altres artistes, així com les de diversos sobirans italians.
L’art romà va desenvolupar-se en els segles de la República i, fonamentalment, durant l’Imperi. Les seves obres denoten influències d’estils artístics dels pobles conquerits, especialment de Grècia i dels regnes hel·lenístics, així com de l’art etrusc. D’aquesta manera, per a molts autors, l’art romà pot ser considerat com una continuació de l’art grec del període hel·lenístic. És per aquest motiu que l’art de l’antiga Grècia i el de Roma s’agrupen sota la denominació d’art clàssic.
Les ciutats. L’art romà va ser fonamentalment urbà, perquè les ciutats eren el centre de la vida de l’Imperi. Les ciutats romanes acostumaven a tenir un traçat regular, amb una forma similar a la dels campaments militars. L’espai intern s’organitzava entorn de dos carrers principals, el cardum (eix nord-sud) i el decumanus (eix est-oest), que es creuaven al centre on hi havia el fòrum o plaça pública.
Van pavimentar els carrers i van construir clavegueres i conduccions d’aigua per a les fonts i els habitatges dels ciutadans més benestants. Els habitatges de les famílies més riques, les domus, tenien diverses dependències organitzades a l’entorn d’un atri o pati central. Decoraven les parets amb pintures i mosaics. També hi havia les insulae, unes cases de pisos on vivien diverses famílies.
L’arquitectura. Els romans van adoptar les formes externes de l’art grec, però, a més, van ser capaços de fer servir amb gran èxit altres recursos constructius, com ara l’arc, la volta i la cúpula, que els grecs desconeixien o a penes havien utilitzat. En definitiva, els romans eren uns constructors excel·lents i una prova d’això és que moltes de les seves obres han arribat fins als nostres dies.
Els arquitectes romans van ser, més enllà de la seva capacitat artística, uns tècnics i enginyers excel·lents que van treure el màxim profit dels materials de que disposaven. Com a arquitectes van crear tècniques que avui dia encara fem servir, tot i que hi haguem fet algunes modificacions.
Els edificis romans eren molt sòlids van construir-se amb pedres, formigó i maons. Atesa la pobresa dels materials emprats, les parets exteriors dels edificis eren recobertes amb marbre. Al principi els edificis es tancaven amb cobertes planes de fusta o de pedra. Després, es va estendre l’ús de l’arc, la volta i la cúpula, elements que van permetre cobrir espais molt més grans.
L’interior, a més d’aquest material, podia estar decorat amb pintures murals i mosaics que normalment guarnien el terra. Els mosaics s’elaboraven amb petites peces de colors que s’incrustaven en guix fresc. Amb aquestes peces, anomenades tessel·les, dibuixaven ocells, plantes, retrats o formes geomètriques, entre d’altres.
Les grans obres arquitectòniques romanes tenien sempre un sentit pràctic, és a dir, es destinaven a satisfer les necessitats de la població. També solien ser monumentals, molt grans, perquè els que veiessin els edificis sentissin que els romans eren molt poderosos com a poble. Els edificis importants es concentraven al fòrum, la plaça principal de les ciutats. Els edificis per a l’oci eren molt nombrosos i es van construir amb diners públics.
D’entre els edificis més característics de l’arquitectura romana destaquem els següents:
Els temples, dedicats a les divinitats, on els sacerdots realitzaven els cultes religiosos. Habitualment de plata rectangular, s’alçaven sobre una plataforma o podium. També n’hi havia alguns de planta circular, com el dedicat a la deessa Vesta i, sobretot, el Panteó de Roma (segle II d.C.), temple dedicat a tots els déus de l’Imperi, que va ser cobert amb una immensa cúpula (43 metres de diàmetre, amb un ull central de 9 metres de diàmetre) que s’ha mantingut intacta fins els nostres dies.
El Panteó de Roma
La basílica, on tenien lloc els intercanvis i transaccions comercials i s’administrava la justícia. Era un edifici rectangular, dividit en tres naus separades per columnes. La paret del fons tenia una forma semicircular (absis). Aquest tipus d’edificacions van servir de model per a les primeres esglésies cristianes.
Les termes o banys públics, eren uns edificis de grans dimensions a l’interior dels quals els romans, a més de banyar-se amb aigua calenta (caldarium), freda (frigidarium) o temperada (tepidarium), podien descansar i fer exercicis esportius en les seves dependències.
Termes romanes
L’amfiteatre, edifici totalment original del món romà, era on es celebraven les lluites de gladiadors o els combats entre gladiadors i feres. L’afició, molt estesa, dels romans pels espectacles violents va fer que, pràcticament a cada ciutat hi hagués un d’aquests edificis. La seva planta era el·líptica i, sota l’arena on tenia lloc l’espectacle, hi havia les diferents dependències destinades als gladiadors i a les feres. El més important i conegut va ser el Colisseu de Roma (80 d.C.) amb una capacitat per a 45.000 espectadors.
El Colisseu de Roma
El circ, tenia una forma allargassada i on es celebraven les curses de quadrigues de cavalls, que tenien molt èxit.
El teatre, servia per a les representacions de comèdies i tragèdies. Formalment s’assemblava molt al d’estil grec, però en comptes d’excavar-lo a la muntanya era edificat.
Teatre romà
Les tombes monumentals, per a personatges destacats del món romà, podien tenir forma de torre o de piràmide, entre d’altres.
Els monuments commemoratius, que servien per recordar fets importants i grans victòries militars. D’entre aquests monuments destacaven fonamentalment els arcs de triomf i les columnes.
La columna de Trajà al nord del Fòrum Romà
Les obres d’enginyeria, com ara ponts i aqüeductes (per abastir d’aigua les ciutats), eren construccions monumentals de grans dimensions. També cal mencionar que els romans van construir vies i camins pavimentats que unien les ciutats més importants de l’Imperi. D’aquesta manera, tot l’Imperi estava ple de vies de comunicació.
Els romans i l’art de la imatge. Tot i que l’arquitectura va ser la manifestació artística en la que els romans van aconseguir els èxits més grans, també van demostrar excel·lència en el camp de l’escultura, la pintura i el mosaic.
L’escultura, molt influenciada per la tradició grega i hel·lenística, aviat es va caracteritzar pel seu realisme. Les estàtues es feien en marbre i en bronze, i menys freqüentment en d’altres tipus de pedra. La part més important d’aquestes figures era el cap, del qual sempre intentaven mantenir la màxima versemblança amb l’original.
Escultura eqüestre de l'emperador Marc Aureli
D’altra banda, els relleus que trobem en els arcs del Triomf i en les columnes commemoratives són d’una gran qualitat i, a més, tenen un gran interès històric ja que representen escenes bèl·liques d’una manera força verídica i realista.
Arc de Septimi Sever a Roma
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
