El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'5.1 L’època dels grans descobriments geogràfics'

Bartolomé de las Casas

Bartolomé de las Casas (1474-1566) va arribar al Nou Món, a La Española, el 1502. Ordenat sacerdot vuit anys després, el 1512 va convertir-se en un encomendero, moment en el qual va prendre consciència del maltractament i la injustícia que patien els indígenes americans. Aleshores va abandonar l’usdefruit dels indis i va convertir-se en un fervent defensor dels seus drets. Convençut de que el seu deure era “procurar el remedio de estas gentes divinamente ordenado”, va viatjar cap a Castella per entrevistar-se amb el regent Ferran el Catòlic i el cardenal Cisneros, el qual va nombrar-lo “protector dels indis” el 1516.

bartolome de las casas.jpg

Durant el seu primer viatge a la Península Ibèrica com a nou rei de la Monarquia Hispànica, Carles V va concedir-li el territori de Cumaná, a Veneçuela, perquè hi apliqués les seves teories del tractament just vers els indígenes. El 1522 Las Casas va ordenar-se com a frare dominic i va iniciar el seu programa de colonització i evangelització pacífica, un sistema que s’estructurava al marge de l’encomienda, desenvolupat entre 1535 i 1540.

El 1540 va retornar a la Península Ibèrica per reunir-se amb Carles V i impulsar les Leyes Nuevas de 1542. Amb la nova legislació s’esmenava el codi de 1512 que regulava els sistema colonial, es prohibia l’esclavitud dels indígenes i s’abolia el sistema d’encomienda. A més, es disposava que en la penetració dels conqueridors en les terres no explorades hi havien de participar sempre dos religiosos, els quals s’encarregarien de vigilar que els contactes amb els indis es duguessin a terme en forma pacífica per tal de propiciar un diàleg que conduís a la seva conversió. D’aquesta manera, els indígenes passaven a dependre directament de la Corona, decisió que va ser rebuda amb un rebuig visceral per part dels encomenderos de les colònies.

benjamin_f2.jpg

Nomenat bisbe de Chiapas, el 1543, va dedicar-se a combatre els abusos colonialistes i l’incompliment de les Leyes Nuevas. A continuació, el 1546, Las Casas va passar a Mèxic on va difondre Avisos y reglas para los confesores, fet que va produir un gran escàndol. Desil·lusionat pel fracàs de la seva política, ignorada pels colonitzadors, el 1547, va renunciar al seu càrrec i va traslladar el seu combat a favor dels drets del indígenes a la cort hispànica.

La gran, i darrera, oportunitat per a Las Casas arribaria amb els debats de la denominada Junta de Valladolid (1550-1551), la qual, convocada per Carles V, va congregar els defensors dels drets dels indígenes, com el mateix Las Casas, i els partidaris de la derogació de les Leyes Nuevas, encapçalats per Juan Ginés de Sepúlveda. El debat oposava una visió humanitària de la conquesta, basada en la racionalització dels indígenes i les bondats d’una colonització fonamentada en el respecte de les cultures autòctones davant del pragmatisme econòmic i el fanatisme evangelitzador. El discurs de Sepúlveda va imposar-se, marcant la política de la corona respecte d’Amèrica.

Juan_Ginés_de_Sepúlveda.jpg
Juan Ginés de Sepúlveda

El 1552 apareixia la Brevísima historia de la destrucción de las Indias, redactada deu anys abans, obra que va tenir una gran ressonància a nivell europeu. Traduïda a totes les llengües europees, molts autors situen en aquest text bona part de l’origen de la llegenda negra sobre el colonialisme hispànic a Amèrica. Aquest és un extracte:

Brevísima_relación.jpgDaremos por cuenta muy cierta y verdadera que son muertas en los dichos cuarenta años por las dichas tiranías y infernales obras de los cristianos, injusta y tiránicamente, más de doce cuentos de ánimas, hombres y mujeres y niños; y en verdad que creo, sin pensar engañarme, que son más de quince cuentos.

Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado, que se llaman cristianos, en estirpar de la haz de la tierra a aquellas miserandas naciones. La una, por injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o suspirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), oprimiéndolos con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen y ser resuelven o subalternan como a géneros todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas.

La causa por que han muerto y destruido tantas y tales y tan infinito número de ánimas los cristianos ha sido solamente por tener por su fin último el oro y henchirse de riquezas en muy breves días y subir a estados muy altos y sin proporción de sus personas (conviene a saber): por la insaciable codicia y ambición que han tenido, que ha sido mayor que en el mundo ser pudo, por ser aquellas tierras tan felices y tan ricas, y las gentes tan humildes, tan pacientes y tan fáciles a sujetarlas; a las cuales no han tenido más respeto ni de ellas han hecho más cuenta ni estima (hablo con verdad por lo que sé y he visto todo el dicho tiempo), no digo que de bestias (porque pluguiera a Dios que como a bestias las hubieran tratado y estimado), pero como y menos que estiércol de las plazas. Y así han curado de sus vidas y de sus ánimas, y por esto todos los números y cuentos dichos han muerto sin fe, sin sacramentos. Y esta es una muy notoria y averiguada verdad, que todos, aunque sean los tiranos y matadores, la saben y la confiesan: que nunca los indios de todas las Indias hicieron mal alguno a cristianos, antes los tuvieron por venidos del cielo, hasta que, primero, muchas veces hubieron recibido ellos o sus vecinos muchos males, robos, muertes, violencias y vejaciones de ellos mismos […].

Después de acabadas las guerras y muertes en ellas, todos los hombres, quedando comúnmente los mancebos y mujeres y niños, repartiéronlos entre sí, dando a uno treinta, a otro cuarenta, a otro ciento y docientos (según la gracia que cada uno alcanzaba con el tirano mayor, que decían gobernador). Y así repartidos a cada cristiano dábanselos con esta color: que los enseñase en las cosas de la fe católica, siendo comúnmente todos ellos idiotas y hombres crueles, avarísimos y viciosos, haciéndoles curas de ánimas. Y la cura o cuidado que de ellos tuvieron fue enviar los hombres a las minas a sacar oro, que es trabajo intolerable, y las mujeres ponían en las estancias, que son granjas, a cavar las labranzas y cultivar la tierra, trabajo para hombres muy fuertes y recios. No daban a los unos ni a las otras de comer sino yerbas y cosas que no tenían sustancia; secábaseles la leche de las tetas a las mujeres paridas, y así murieron en breve todas las criaturas. Y por estar los maridos apartados, que nunca veían a las mujeres, cesó entre ellos la generación; murieron ellos en las minas, de trabajos y hambre, y ellas en las estancias o granjas, de lo mismo, y así se acabaron tanta y tales multitudes de gentes de aquella isla; y así se pudiera haber acabado todas las del mundo. Decir las cargas que les echaban de tres y cuatro arrobas, y los llevaban ciento y doscientas leguas (y los mismos cristianos se hacían llevar en hamacas, que son como redes, a cuestas de los indios), porque siempre usaron de ellos como de bestias para cargar. Tenían mataduras en los hombros y espaldas, de las cargas, como muy matadas bestias; decir asimismo los azotes, palos, bofetadas, puñadas, maldiciones y otros mil géneros de tormentos que en los trabajos les daban, en verdad que en mucho tiempo ni papel no se pudiese decir y que fuese para espantar los hombres.

Y es de notar que la perdición destas islas y tierras se comenzaron a perder y destruir desde que allá se supo la muerte de la serenísima reina doña Isabel […].

Débese de notar otra regla en esto: que en todas las partes de las Indias donde han ido y pasado cristianos, siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas, y matanzas, y tiranías, y opresiones abominables en aquellas inocentes gentes; y añadían muchas más y mayores y más nuevas maneras de tormentos, y más crueles siempre fueron porque los dejaba Dios más de golpe caer y derrocarse en reprobado juicio o sentimiento.

L’enigma Colom (11): els plets colombins

Després de la mort de Cristòfor Colom, el 1506, van esclatar un seguit de disputes judicials que enfrontaren els hereus de l’almirall contra la Corona de Castella en defensa dels privilegis obtinguts pel descobridor. Aquests privilegis es derivaven fonamentalment de la signatura de les Capitulacions de Santa Fe i que van permetre que Colom esdevingués almirall, virrei i governador de les Índies, a més de disposar del dret a proposar les persones que ocuparien els diferents càrrecs de govern al Nou Món i de participar dels beneficis econòmics que es derivessin de l’explotació colonial.

cristobal-colon1.jpg

La caiguda en desgràcia del descobridor, com a conseqüència de la seva acció de govern a La Española, va suposar que Colom perdés el govern colonial, mentre que mantenia el càrrec honorífic d’almirall. A més, els Reis Catòlics, el 1502, confirmaven a Colom les seves rendes econòmiques i l’herència pels seus descendents:

Las mercedes que vos tenemos fechas vos serán guardadas enteramente, y si necesario fuere las confirmaremos, y a vuestro hijo mandaremos poner en la posesión de todo ello, y en más que esto tenemos voluntad de vos honrar y facer mercedes, y de vuestros hijos y hermanos Nos tendremos el cuidado que es razón; y todo esto se podrá facer yendo vos en buena hora y quedando el cargo a vuestro hijo como está dicho […].

Tanmateix, com queda reflectit en el seu testament, Colom no va arribar a cobrar en vida les rendes que li corresponien de l’explotació colonial del Nou Món: “Fasta agora no se ha sabido la renta de las dichas Yndias […] y se espera en la misericordia de Dios que haya de haber bien grande”. Així, en el moment de morir, i davant la pèrdua dels càrrecs de govern, l’economia dels Colom restava desprotegida.

D’aquesta manera, fonamentant-se en les Capitulacions de Santa Fe de 17 d’abril de 1492, que atorgaven el càrrec d’almirall a Colom i els seus descendents (fet que la Corona va respectar), i en el privilegi atorgat a Granada el 30 d’abril de 1492, que atorgava els càrrecs d’almirall, virrei i governador a Colom i els seus descendents en aquells territoris descoberts en les expedicions colombines (i que va ser incomplert per la Corona), s’iniciava una llarga lluita política i jurídica entre la Corona i la família Colom pels drets de govern sobre les terres descobertes.

Mentre que els Colom consideraven que les Capitulacions i el privilegi de Granada establien un contracte que obligava la Corona a respectar el caràcter hereditari dels càrrecs d’almirall, virrei i governador concedits al descobridor; per als juristes de la Corona de Castella només les Capitulacions tenien caràcter contractual, les quals afectaven al càrrec hereditari d’almirall, però el privilegi de Granada era només una mercè atorgada per la monarquia, i que podia ser revocada unilateralment si els reis ho consideraven necessari.

Capitulaciones de Santa Fe.jpg

El 1508, Diego Colón, el primogènit de Colom, va portar el conflicte fins a l’esfera judicial davant el que considerava l’incompliment dels compromisos signats entre la Corona i el seu pare. La judicialització del conflicte va derivar en l’inici dels plets colombins, els quals marcarien la vida de Diego i els seus descendents en els següents trenta anys.

El Consell Reial va dictar diferents sentències que no van satisfer ni la Corona ni la família Colom. Tot i això, val a dir que els veritables perjudicats per les sentències del Consell Reial van ser els Colom. Així, van succeir-se els pronunciaments judicials: la Sentència de Sevilla (1511), la Sentència de La Coruña (1520), la Sentència de Dueñas (1534) i la Sentència de Madrid (1535), fins que la Sentència Arbitral de Valladolid (1536), resultat de l’arbitratge de Fray García de Loaysa (president del Consell d’Índies) i Gaspar de Montoya (president del Consell de Castella), va posar el punt final al gruix dels plets colombins.

Segons la Sentència Arbitral de Valladolid, Lluís Colom, el nét del descobridor, conservaria el títol d’almirall de les Índies descobertes i per descobrir amb caràcter hereditari, mantenint les prerrogatives que havien gaudit tant Cristòfor com Diego. Tanmateix, el virregnat i la governació de les Índies van ser suprimits, fet que eliminava els càrrecs en disputa.

En compensació per la desaparició dels càrrecs, va instaurar-se el Senyoriu colombí que incloïa els títols de senyor de Jamaica i duc de Veragua, amb jurisdicció sobre aquests territoris. També va concedir-se als Colom, a perpetuïtat, l’ofici d’agutzil major de Santo Domingo i de l’Audiència Insular. Igualment, es reconeixien els territoris dels Colom a La Española, i si poblaven l’ingenio que hi posseïen aquest s’incorporaria al seu senyoriu. Finalment, se’ls concedien 10.000 ducats de renda anual hereditària a les Índies i 500.000 maravedís anuals per a les germanes de l’almirall Lluís Colom, les netes del descobridor.

Cal tenir en compte que la Sentència Arbitral de Valladolid de 1536 només comportava la resolució del plet colombí principal, però els conflictes judicials entre els Colom i la Corona van continuar desenvolupant-se en anys posteriors per resoldre d’altres qüestions menors referents a l’herència del descobridor.

L’enigma Colom (10): quart viatge i mort del descobridor

Retornat a Castella com a presoner per la seva tasca de (des)govern a La Española, Cristòfor Colom va ser rebut pels Reis Catòlics el desembre de 1500. Segons el relat de Las Casas, els monarques van mostrar “compasión de su adversidad y trabajos, dándoles todo el consuelo que al presente pudieron dalles, certificándole que su prisión no había procedido de su voluntad”. Així, els reis van restituir les rendes de l’almirall, però van allunyar-lo definitivament de les seves tasques de govern al Nou Món, fet que confirmaria que Bobadilla va actuar seguint les seves ordres i que tot havia estat una maniobra per allunyar-lo del govern del Nou Món.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En una carta de 1500, un Colom evidentment deprimit assegurava que “Si yo robara a las Indias […] y las diera a los moros, no pudieran en España mostrarme mayor enemiga. ¡Quién creyera tal a donde siempre hubo tanta nobleza!”. A més, justificava el perquè d’una de les acusacions que l’havien posat sota sospita: l’ocultació als monarques de les perles de Veneçuela. Colom considerava que “Este viaje de Paria creí que apaciguaría algo por las perlas y la hallada del oro de La Española. Las perlas mandé yo ayuntar e pescar a la gente con quien quedó el concierto de mi vuelta por ellas y a mi comprender a medida de fanega. Si yo non lo escribí a sus altezas fue porque así quisiera haber fecho del oro antes”. El descobridor justificava la seva tasca, però ja era massa tard.

El cop definitiu dels Reis Catòlics al govern de Colom al Nou Món arribaria un any després, el setembre de 1501, quan Fray Nicolás de Ovando va ser nomenat Governador de les Illes i Terra Ferma de les Índies. Els monarques encomanaven a Ovando que “tenga por nos la gobernación e oficio de juzgado desas dichas yslas e tierra firme por todo el tiempo que vuestra merçed fuere, en los ofiçios de justicia e jurediçion çevil e criminal, alcaldías e alguasyladgos dellas”. Amb aquest nomenament, el virregnat colombí s’esvaïa definitivament per convertir-se en un càrrec honorífic.

A Colom només li restava el seu títol d’almirall i les rendes derivades de l’explotació del Nou Món. En aquest context, el descobridor va plantejar el seu quart viatge cap a les Índies, la que seria la seva darrera expedició oceànica. Els Reis Catòlics van autoritzar aquest darrer viatge amb l’objectiu de trobar un teòric pas des de l’Amèrica Central cap a la terra de les espècies, però amb la prohibició expressa que Colom desembarqués a La Española ni trafiqués amb esclaus.

Embarcat al capdavant de quatre caravel·les i uns 140 tripulants, Colom va salpar de Sevilla el maig de 1502. L’expedició va resultar un fracàs ja que no va localitzar l’estret que havia de conduir-lo cap a la terra de les espècies. Colom va recórrer Santo Domingo i el sud de Cuba, des d’on va arribar a la costa de Belice. L’almirall va arribar al golf d’Hondures on va descobrir vestigis de la cultura maia i posteriorment va recórrer les costes d’Hondures, Costa Rica i Panamà. Així, el pas cap a Àsia no va ser localitzat.

Columbus4.PNG

Aquesta expedició, més enllà de no assolir el seu objectiu, va resultar un calvari per a Colom. El navegant i la seva tripulació van haver de patir fortes tempestes, trencadisses (un mol·lusc va perforar la fusta dels vaixells) i malalties. Fins al punt que el propi Colom i el seu fill Hernando van estar a punt de morir durant el viatge. Segons les seves paraules: “La gente estaba ya tan molida que deseaba la muerte para salir de tantos martirios. Los navíos ya habían perdido las barcas, anclas, cuerdas y estaban abiertos, sin velas”.

La crítica situació va portar Colom a fer mitja volta i arribar-se cap a la badia de Santa Gloria, a Jamaica, des d’on un grup dels seus homes van desplaçar-se en una canoa índia fins a La Española a la recerca de socors. El governador Ovando, però, va trigar set mesos en donar la seva ajuda a l’expedició colombina. A l’espera de l’auxili d’Ovando, Colom va haver d’enfrontar-se a una revolta dels seus homes, a la fam i a la creixent hostilitat dels indígenes americans. La sort de l’almirall havia canviat definitivament. Finalment, a l’agost, Colom i els seus homes van ser rescatats i enviats a La Española.

Després d’aquest calvari, un Colom derrotat va aconseguir retornar a Castella, el novembre de 1504. Pocs dies després moria la reina Isabel. Des d’aquest moment, un almirall deprimit i abatut per la seva derrota va començar a donar símptomes de deteriorament físic i mental. Encara tindria temps d’entrevistar-se amb el rei Ferran el Catòlic per reclamar els seus drets perduts, però aquest va mostrar-se inflexible amb Colom.

La seva desgràcia va arribar al punt de no arribar a cobrar en vida els drets que li corresponien de l’explotació del Nou Món. Així, segons el testament de Colom, en el moment de la seva mort “Fasta agora no se ha sabido la renta de las dichas Yndias […] y se espera en la misericordia de Dios que haya de haber bien grande”. En aquesta situació, Cristòfor Colom va morir a Valladolid el dia 20 de maig de 1506. Però el seu misteri i llegenda no havia fet més que començar.

muerte.gif

L’enigma Colom (9): tercer viatge a Amèrica, desgovern colonial i caiguda en desgràcia

Perdut el favor reial com a conseqüència del desgovern colonial, Cristòfor Colom va trigar més de dos anys en organitzar una tercera expedició cap al Nou Món. Tanmateix, l’entrevista que va mantenir amb els Reis Catòlics després de retornar a Castella, celebrada a Burgos, va ser cordial i en ella va acordar-se prioritzar l’evangelització de les Índies en vista del poc or trobat pels expedicionaris. Igualment, els monarques van alentir el retorn de Colom a Amèrica per dedicar-se a donar instruccions sobre l’organització dels dominis colonials. A més, van començar a aparéixer les primeres veus que afirmaven que l’almirall en realitat no havia arribat a l’Àsia.

L’èxit del viatge de John Cabot des d’Anglaterra fins a la península de Labrador (1497) i l’inici de l’expedició portuguesa de Vasco da Gama en el seu intent de circumval·lar Àfrica per arribar a la Índia van accelerar la nova expedició colombina, la qual tindria per objectiu arribar finalment a terra ferma. Així, el 30 de maig de 1498, Colom va marxar a Amèrica per tercera vegada.

L’expedició comptava amb una flota de vuit naus, en la qual, a més de la tripulació, viatjaven trenta dones. Dos d’aquests vaixells van reforçar les colònies aixecades a La Española, i la resta van dedicar-se a realitzar tasques exploradores a Amèrica del Sud. Amb aquesta expedició, Colom va recórrer Trinitat, la costa veneçolana de Paria i la desembocadura de l’Orinoco, lloc on va situar el paradís terrenal. Finalment, Colom havia topat amb terra ferma.

Tercer_viaje_de_Colón.png

Retornat a La Española, l’agost de 1498, Colom va trobar-se amb una situació caòtica. El govern de Bartolomé Colón havia estat desastrós: havia entrat en guerra contra els cacics de Xaraguá i Neiva, havia imposat el tribut en cotó als indígenes i havia desprotegit La Isabela (on van morir més de 300 colons). Tot i la derrota dels cacics indígenes, Colom va haver d’enfrontar-se a la rebel·lió dels colons, capitanejats per Francisco Roldán.

Roldán i els seus seguidors van assaltar els magatzems d’armes i subsistències i van recórrer l’illa sumant uns 115 colons en la seva lluita contra Colom. L’almirall va ordenar el procés contra Roldán i va intentar pactar la seva rendició. Segons Las Casas, Colom “escribió a Sus Altezas que le suplicaba que enviasen juez pesquisidor, para que hiciese información de los delitos e insultos y levantamiento del dicho Roldán y de sus secuaces, y también juez que tuviese cargo de la administración de la justicia”.

Mentre s’esperava la resposta de la monarquia, Colom va pactar la rendició de Roldán: quinze dels revoltats podrien retornar a la Península, els que romanguessin a l’illa rebrien terres i tindrien el dret a emprar els indígenes per a explotar les mines i les explotacions agràries, tots els rebels rebrien el perdó i Roldán seria confirmat com a Alcalde. D’aquesta manera, l’almirall, en el seu intent de pacificar La Española, va veure’s obligat a acceptar les condicions imposades per Roldán. Tot i això, els desordres a l’illa no van acabar. Per exemple, Adrián de Moxica va protagonitzar un nou intent de rebel·lió i Colom va fer-lo executar juntament amb els seus seguidors.

columbus_taking_possession.jpg

Davant les informacions que arribaven des del Nou Món, el 1499, els Reis Catòlics van decidir enviar-hi a Francisco de Bobadilla, comendador de Calatrava, amb funcions de governador. Segons Fernández de Oviedo “no le mandaron prender al Almirante, ni había venido sino por juez de residencia, y para informar del alzamiento de Roldán y de sus consortes. Pero en fin, mandándoselo o no, él prendió al Almirante e sus hermanos y los envió a España. Y quedó con el cargo y gobernación de aquesta isla este caballero, e la tuvo en mucha paz e justicia fasta ek año de mil e quinientos y dos años”.

Efectivament, Bobadilla, arribat a Amèrica l’agost de 1500, va actuar com a jutge del govern colonial i va aturar les execucions dels rebels. Davant l’enfrontament que les seves accions van provocar amb Colom i els seus seguidors, Bobadilla va destituir de les seves funcions a l’almirall i als seus germans Diego i Bartolomé Colón. Igualment, el nou governador va confiscar els béns de l’almirall.

Segons la narració de Las Casas:

[Colom] no podía creer que los Reyes tales cosas hubiesen proveído, por las cuales así totalmente lo quisiera deshacer, sin haber de nuevo en cosa ofendido, antes obligándolos con nuevos trabajos, el descubrimiento de tierra firme y las perlas de Paria […]. Que él era el virrey y gobernador general y que las provisiones y poderes que el comendador traía no eran sino para lo que tocaba a la administración de la justicia; y por tanto requirió al mismo alcalde que el gobernador enviaba, y a la otra gente del Bonao, que se juntasen con él y a él obedeciesen en lo universal, y al comendador en lo que le perteneciese como a juez y administrador de justicia y que todo lo que respondió fue por escrito.

Tot i aquest intent de desafiar el nou governador, i amb ell a l’autoritat dels Reis Catòlics, Colom va acabar acceptant la nova situació. Consolidada la seva posició, Bobadilla va realitzar la seva investigació: Colom era acusat de tirania, crueltat i maltractament dels colons de La Isabela, assassinat dels colons rebels, esclavització dels indígenes i entorpiment de tasca d’evangelització. El desgovern americà era un fet, i els Reis Catòlics van trobar en ell la justificació perfecta per anular les Capitulacions, allunyant definitivament a Colom del monopoli de la conquesta i la colonització del Nou Món.

18.jpg

Finalment, Cristòfor Colom va ser arrestat, juntament amb els seus germans Diego i Bartolomé, i enviat cap a Castella encadenat. L’almirall, certament desequilibrat, va atribuir el seu fracàs de govern a la intervenció del diable mentre planejava un atac atlàntic contra l’Islam per a protagonitzar la reconquesta de Jerusalem en nom dels Reis Catòlics. En aquests moments, Colom seguia convençut de la seva arribada a Àsia. L’almirall va arribar emmanillat a Cadis el 25 d’octubre de 1500. Tot i que els monarques van restituir-li les seves rendes, aviat es veuria desposseït dels seus càrrecs de govern al Nou Món. Tanmateix, ja estava planejant una nova expedició.

L’enigma Colom (8): segon viatge a Amèrica i primers problemes amb la monarquia dels Reis Catòlics

Després de retre comptes sobre el primer viatge al Nou Món davant els Reis Catòlics, Cristòfor Colom va començar els preparatius pel seu segon desplaçament a Amèrica. En paral·lel, seguint la mentalitat de l’època, el 1493, Ferran i Isabel van obtenir del papa Alexandre VI (el papa Borja) una butlla que els concedia els drets exclusius sobre les terres descobertes per Colom amb la finalitat d’explorar-les i evangelitzar-les. A la butlla Inter Caetera es concedia el domini del Nou Món als reis de Castella, deixant els monarques aragonesos sense cap dret sobre Amèrica en el cas que en un futur es dividís l’herència dels Reis Catòlics.

D’altra banda, la promulgació de la butlla papal va obrir un conflicte polític amb Portugal, país que en aquell moment també intentava trobar una ruta pròpia cap a les Índies. El problema es va resoldre mitjançant el Tractat de Tordesillas de juny de1494, en el qual va establir-se una línia de demarcació al meridià 46. El Tractat dividia el món entre les dues potències.

Karte_Portugiesisch-Spanischer_Verträge.png

Disposats a assentar ràpidament la presència hispana a les noves terres descobertes per Colom, els Reis Catòlics van disposar l’organització d’un nou viatge amb finalitats exploratòries, però en aquesta ocasió també colonitzadores i religioses. D’aquesta manera, en aplicació de la butlla papal, Isabel i Ferran van demanar a Colom la conversió i un bon tractament vers els indis, els quals van passar a ser considerats com vassalls de la Corona de Castella, així com la fundació d’una colònia que promogués el comerç d’or i mercaderies entre el Nou Món i Europa.

1492 oct 12.jpg

L’èxit de la primera expedició va comportar que aquesta vegada el nombre de voluntaris que van presentar-se per a participar en la missió es desbordés: mil cinc-cents homes van integrar l’expedició. D’entre el gruix d’expedicionaris van destacar alguns personatges catalans a qui Colom va encarregar diferents càrrecs de govern: Pere Margarit, Bernat Boïl, Miquel Ballester, Antoni de Torres i el frare Ramon Pané.

L’expedició va salpar de Cadis el 25 de setembre de 1493 amb 5 naus i 12 caravel·les. En aquest viatge, Colom va variar el rumb respecte del primer viatge: des de la Gomera va escollir una ruta més meridional, la qual va portar els expedicionaris a arribar a Amèrica en només 21 dies. S’havia descobert la ruta més eficaç i ràpida per arribar a Amèrica a través de l’Atlàntic. Així, Colom va arribar a les Petites Antilles, a l’Illa Deseada (Dominica).

En aquesta ocasió, Colom va recórrer noves illes del Nou Món, d’entre les quals destaquen Puerto Rico i Guadalupe. Però, aviat arribaria el primer cop important que va rebre l’expedició. En posar el peu a La Española (Hispaniola) van trobar-se amb la destrucció de La Nativitat, la fortificació que s’havia aixecat amb les restes de la Santa Maria i que sota el comandament de Diego de Arana allotjava trenta-nou homes del primer viatge. Aquests primers colonitzadors van ser exterminats pels indígenes, els quals els acusaven de raptar les seves dones i d’atacar els seus poblats a la recerca d’or.

El 6 de gener de 1494 Colom va fundar la primera ciutat del Nou Món: La Isabela, situada al nord de l’actual República Dominicana. Després de deixar els seus homes de confiança a càrrec de La Española, Colom va dedicar-se novament a l’exploració, i va tornar a recórrer Cuba convençut que s’havia topat amb terra ferma i que es trobava a Àsia. Posteriorment va descobrir Jamaica, que va identificar amb el mític regne de Saba i va batejar amb el nom de Santiago. Igualment, en aquest viatge Colom va descobrir les illes de Martinica i Trinidad, així com una part de la costa continental d’Amèrica.

Segundo_viaje_de_Colón.PNG

Si bé la missió exploradora va anar avançant, la tasca colonitzadora de Colom va resultar un fracàs. L’adaptació dels colonitzadors a la vida en terres americanes va ser força complicada. El primer error de l’almirall va produir-se a l’hora d’escollir l’emplaçament de La Isabela ja que la colònia va aixecar-se en un lloc insalubre. Així, segons el testimoni del metge Chanca, “la gente ha adolecido en cuatro o cinco días el tercio de ella”. Però, a més, Colom no va ser capaç d’organitzar correctament la colònia: va imposar el treball forçat i el racionament dels aliments, i en conseqüència, en unes poques setmanes, van morir prop de la meitat dels membres de l’expedició.

D’altres decisions polèmiques de Colom en la seva tasca de virrei i governador van derivar-se del fracàs de les expedicions a l’hora de trobar or. Aleshores, veient les dificultats per obtenir beneficis de la colonització, l’almirall va optar per enviar esclaus indis a Castella a canvi de rebre aliments. Amb la situació desesperada dels colons, el 24 d’abril, Colom va optar per abandonar La Isabela, delegant el seu govern en un Consell integrat per Diego Colon, Pere Margarit, Bernat Boïl i Alonso de Ojeda, per dedicar-se a l’exploració. No va retornar fins el 26 de setembre quan, emmalaltit, va haver de reposar durant cinc mesos.

El desgovern de la primera colònia americana va ser total. I a la Península, gràcies al testimoni dels retornats Boïl i Margarit, va començar a prendre forma el descrèdit colombí. I el conflicte més greu encara no havia esclatat. Davant les protestes, l’oposició i la sublevació dels indígenes vers la presència hispana, Colom va adoptar una política repressiva que seria durament censurada pels Reis Catòlics. Així, l’almirall va iniciar una expedició contra la tribu de Guatiguaná, assassinant bona part dels seus integrants i capturant uns cinc-cents esclaus que van ser enviats a Castella. Però, en aquesta ocasió, els Reis Catòlics van ordenar aturar el pagament de la venta dels esclaus “porque nos querríamos informarnos de letrados teólogos e canonistas si con buena conciencia se pueden vender estos por esclavos o no”.

Columbus_landing_on_Hispaniola.jpg

La situació a La Española va arribar a tal grau de deteriorament que els monarques, sense comptar amb el vistiplau de l’almirall, van concedir permís a d’altres expedicions privades per explorar, colonitzar i explorar el territori i van ordenar una investigació que fiscalitzés el seu govern. Així, els Reis Catòlics van ordenar al comendador Diego Carrillo que “en ausencia del almirante provea en todo lo de allá, y aun en su presencia, remedie las cosas que conviniere remediarse, según la información que hovimos de los que de allá vinieron”.

Finalment, però, comissari reial enviat per la monarquia al Nou Món, l’octubre de 1495, va ser Juan de Aguado, el qual viatjava amb l’ordre d’establir un racionament dels aliments entre els pobladors i de fiscalitzar el govern de Colom. Segons el testimoni de Las Casas, després de la seva arribada a La Española, “Juan Aguado se entrometía en cosas […] con lo que el Almirante sentía por grandes agravios. Decía y hacía cosas en desacato del Almirante”. I segon el relat d’Oviedo “todos los españoles se le ofrecieron en todo lo que les dijese de parte de los Reyes Católicos: e ahí desde a pocos días, dijo al Almirante que se aparejase para ir a España, lo cual el sintió por cosa muy grave, e vistiese de pardo, como fraile y dejose crecer la barba”.

D’aquesta manera, Colom a veure’s obligat a retornar cap a Castella el 1496. Una flota composada per Colom, Aguado i dos-cents vint colons va arribar a Cadis l’11 de juny. L’almirall va demanar una entrevista amb els reis, però aquesta no va celebrar-se fins a la tardor. Colom encara tindria una nova oportunitat abans de caure definitivament en desgràcia als ulls de la monarquia.

L’enigma Colom (7): el descobriment d’Amèrica

Segons la narració de Las Casas, el cost total de la primera expedició de Cristòfor Colom al Nou Món va estimar-se en uns dos milions de maravedís, però el cost exacte de l’empresa colombina és una incògnita. Més de la meitat d’aquests diners van provenir de la monarquia que, a través de Lluís de Santàngel que va recórrer al Tresor Reial per aportar 1.140.000 maravedís. Una quarta part, uns 600.000 maravedís, va posar-la el mateix Colom a través d’un préstec, possiblement concedit pel banquer genovès Francisco Pinelo i d’altres comerciants italians residents a Andalusia –tot i que existeixen d’altres hipòtesis, per exemple el finançament a través d’un grup de comerciants anglesos–. I la ciutat de Palos de la Frontera va oferir dues caravel·les i 40.000 maravedís com a compensació per l’impagament d’una multa del municipi amb la Hisenda Reial.

cristobal-colon1.jpg
Cristòfor Colom

Superat el problema del finançament del viatge, el següent escull que Colom va haver de superar va ser la configuració de la tripulació. Escollit el port de Palos com a punt d’organització i sortida, els mariners de Palos, Sevilla i els altres ports atlàntics andalusos van rebutjar incorporar-se a l’expedició perquè Colom era un desconegut i l’objectiu del viatge semblava poc més que una quimera impossible.

En aquest sentit, va resultar decisiu el paper dels germans Pinzón (Martín Alonso, Vicente Yáñez i Francisco Martín), els quals van relacionar-se amb Colom a través dels monjos de La Rábida. Els Pinzón eren uns mariners molt respectats en la zona per la seva feina com a comerciants i armadors. La seva intervenció en la configuració de la tripulació va ser tan decisiva que Colom, segons Las Casas, va accedir a compartir amb Martín Alonso els guanys que es derivessin del viatge: “algo debió prometerle Colon a Martín Alonso Pinzón porque nadie se mueve si no es por su interés y utilidad”. Tanmateix, tots dos van acabar greument enfrontats abans d’acabar l’expedició.

L’expedició colombina va salpar el 3 d’agost de 1492 des del port de Palos de la Frontera embarcada en dos caravel·les i una nau (nao): la Pinta (caravel·la capitanejada per Martín Alonso Pinzón i amb Francisco Martín Pinzón de contramestre), la Niña (caravel·la capitanejada per Vicente Yáñez Pinzón i amb Juan Niño com a contramestre) i la Santa María (nau capitanejada per Cristòfor Colom i amb Juan de la Cosa com a contramestre). La tripulació no incloïa ni soldats ni colons ja que es tractava d’un viatge d’exploració. Els vaixells estaven ben assortits de productes de salaó, cansalada, farina, vi, oli d’oliva i aigua. Igualment, poc abans de salpar, Colom va carregar a bord una provisió de productes castellans que pretenia canviar als indígenes per or i espècies.

PUERTOdePalos.jpg

El 9 d’agost, les tres embarcacions van arribar a les Illes Canàries, on van recalar al port de La Gomera. Allà van aprofitar per reposar aigua, reparar alguns desperfectes que s’havien detectat a la Pinta i la Niña. Realitzades les darreres operacions de manteniment, el 6 de setembre van salpar cap a les Índies. L’expedició es dirigia finalment cap al seu destí incert i desconegut.

El fet de sortir des de les Canàries va resultar un inesperat punt a favor dels interessos de Colom perquè va tenir al seu favor els vents alisis del nord-oest. L’almirall va fixar la ruta en línia recta cap a l’oest, amb una total seguretat del seu recorregut, gairebé com si conegués el camí. Però la durada de la travessia va acabar per provocar un sentiment d’inquietud entre la tripulació. El 25 de setembre, quan Martín Alonso va qüestionar a Colom per l’endarreriment en arribar a les illes que cercaven (Cipango), aquest va enviar-li un mapa on estava marcada la ruta, el mapa portuguès atribuït a Toscanelli.

Tot i això, durant la nit del 6 al 7 d’octubre, la tripulació va estar a punt d’amotinar-se en veure que no es trobava la terra promesa. Segons Las Casas, els revoltats van pensar en “echarlo [a Colom] una noche al mar, si porfiaba pasar adelante” i demandaven retornar a Castella. Martín Alonso va salvar l’expedició en sufocar el motí. Però les tensions no van superar-se. Així, la matinada del 10 a l’11 d’octubre va esclatar un nou incident que en el Diario de a bordo de Colom s’explica així: “Tornaron todos a reiterar sus inoportunas y desconfiadas querellas, y a insistir en sus determinadas peticiones, clamando a la vergonzosa tornada”. Sembla ser que la tripulació va donar un ultimàtum a Colom, que aquest va veure’s obligat a acceptar: o es trobava terra ferma en un temps determinat o es retornava cap a Castella. Ara bé, sorprenen les mancances documentals sobre un fet d’aquesta gravetat.

Primer_viaje_de_Colón.png

Finalment, el 12 d’octubre, cap a les dues de la matinada, Juan Rodríguez Bermejo, un mariner de la Pinta conegut com a Rodrigo de Triana, va donar la desitjada veu: “¡Tierra!”. En donar l’avisament de terra, a Rodríguez Bermejo li haurien correspost els 10.000 maravedís que la corona oferia a aquell que fos el primer en veure terra ferma. Però Colom va afirmar que havia estat ell qui havia divisat terra en primer lloc, cap a les 10 de la nit, després de veure les candeles que els indis tenien enceses: “Después se vido una vez o dos, y diz que era una candelilla que se alzaba y bajaba. Cristóbal Colón no dudó ser verdadera lumbre y por consiguiente estar junto a tierra, y así fue”. Tot i això, Las Casas desmenteix el Diario de a bordo quan afirma que “Vido la tierra primero un marinero que se llamaba Rodrigo de Triana, pero los 10.000 maravedises de juro sentenciaron los Reyes que los llevase Cristóbal Colon, juzgando que pues él había visto primero la lumbre, fue visto ver primero la tierra”.

Colom va voler atribuir-se la glòria del descobriment del Nou Món, robant-li a un pobre mariner. Ell havia planejat l’expedició, l’havia gestionat i l’havia capitanejada. No podia quedar-se sense la glòria i el premi de ser el primer a visionar la terra promesa. Amèrica havia estat descoberta.

El 12 d’octubre de 1492, l’expedició colombina arribava finalment a una illa de les Bahames anomenada pels nadius com Guanahaní, illa que Colom va batejar com San Salvador. En prendre possessió de l’illa, els descobridors van topar-se per primera vegada amb els nadius americans, als quals van anomenar “indis” en creure que en realitat es trobaven en algun lloc d’Àsia. En aquest primer recorregut per l’arxipèlag de les Bahames, els descobridors van topar amb quatre noves illes, batejades com Santa Maria de la Concepció (Cayo Rum), Fernandina, Isabela i Juana (Cuba). Cal tenir en compte que en arribar a la costa cubana Colom, convençut de trobar-se a Àsia, pensava haver trobat l’illa de Cipango, és a dir, el Japó.

Christopher_Columbus3.jpg

Tot i l’èxit de l’expedició, l’escassetat d’or i els pobres beneficis que es derivaven de les terres descobertes no van deixar satisfetes les expectatives dels tripulants. Això va fer que la relació entre Colom i Martín Alonso es deteriorés definitivament, fins al punt que durant el mes de novembre la Pinta va separar-se del grup expedicionari per seguir explorant pel seu compte a la recerca d’un botí més sucós que el trobat per Colom.

El 5 de desembre, gràcies a un canvi en la direcció del vent, el grup expedicionari de Colom va arribar a l’illa d’Haití, a la qual van anomenar La Española (Hispaniola). Allà, finalment, Colom va poder fer créixer el seu botí amb importants quantitats d’or, a més de trobar-se amb un poble indígena amb una cultura més desenvolupada.

La nit del 24 de desembre, la negligència d’un tripulant va comportar un accident de la Santa María: “las corrientes que la mar hacía llevaran la nao sobre un banco, sin que el muchacho que tenía el gobernario lo sintiese, aunque sonaban bien los bajos, que los pudiera oír de una legua”. La nau ja no va poder ser reflotada. Amb les restes del vaixell, Colom va ordenar construir una fortificació en la costa de La Española, el que seria el primer emplaçament castellà a terra ferma en el Nou Món, l’anomenat Fuerte Navidad (o La Nativitat). Com que només restava una caravel·la per realitzar el viatge de retorn, allà van quedar-s’hi trenta-nou homes sota el comandament de Diego de Arana, tot esperant una nova expedició que retornés al Nou Món per rescatar-los.

Fortnativitat.jpg

Així, el 4 de gener de 1493, Colom va decidir retornar a la Península Ibèrica per informar del seu descobriment comandant la Niña. Dos dies després es retrobava amb la Pinta, a la qual es donava per perduda, i totes dues embarcacions van posar rumb cap a l’altra banda de l’Atlàntic. L’expedició arribava a les Açores el 12 de febrer, però una tempesta va separar les dues naus: la Pinta, amb Martín Alonso Pinzón, va desembarcar a Baiona (Galícia); i la Niña, amb Colom a bord, va arribar a Lisboa el 4 de març.

Aquí ens trobem davant d’un nou misteri: per què Colom va anar a Portugal? Colom va justificar-ho pels problemes de navegació, però és inconcebible que simplement per l’atzar arribés precisament a Cintra, des d’on va dirigir-se cap a Lisboa. No hi ha constància que Colom fes reparacions en el vaixell, fet que qüestiona encara més la seva arribada a Portugal. En els 9 dies que va estar en terres portugueses, Colom va reunir-se amb Joan II, però es desconeix el contingut d’aquesta entrevista.

Durant els dies que l’expedició va romandre a Lisboa, Colom va escriure la seva Carta del Descubrimiento, on donava notícia dels fets d’aquest primer viatge a Amèrica. Ara bé, aquesta carta no va ser adreçada als Reis Catòlics, sinó a Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris de la Corona d’Aragó. No hi ha constància que adrecés cap còpia a Isabel i Ferran. La Carta va ser publicada a Barcelona aquell mateix any i aviat van aparèixer edicions a Roma, Anvers, Florència, París i Basilea, divulgant pel continent europeu la descoberta del Nou Món.

Christopher_Columbus7.jpg

Arribat a Palos, el 15 de març, Colom va informar els Reis Catòlics de la seva arribada. Els monarques van demanar-li que es dirigís cap a Barcelona per entrevistar-se. Però l’almirall, en comptes de realitzar el viatge per mar i poder trobar-se en pocs dies amb els monarques va optar per realitzar el viatge a peu, passant per Sevilla, Còrdova, Múrcia, València i Tarragona, demorant la trobada reial vuit setmanes. Finalment, cap a finals d’abril de 1493, Colom va ser rebut a Barcelona per Isabel i Ferran, els quals van confirmar-li les prerrogatives signades.

L’enigma Colom (6): les Capitulacions de Santa Fe

Després que, el 2 de gener de 1492, els Reis Catòlics finalment donessin la seva aprovació al projecte atlàntic de Cristòfor Colom començaven les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies. Aquestes van concretar-se, el 17 d’abril, en les Capitulacions de Santa Fe, un document molt favorable als interessos de Colom, tant en termes econòmics com en privilegis i honors. Possiblement, més enllà de l’origen geogràfic de Colom, aquest sigui l’enigma més important de la història del navegant. És lògic que Colom demanés el màxim de beneficis per la realització de la seva empresa, però resulta sorprenent que els Reis Catòlics hi accedissin amb tanta generositat.

Capitulaciones de Santa Fe.jpg

Les Capitulacions, condicionades a l’èxit de l’empresa colombina, atorgaven a Colom el nomenament d’Almirante de la Mar Oceana a totes les illes i terres “que por su mano e industria se descubrieran o ganaran” amb prerrogatives pròpies al càrrec d’almirall castellà i amb caràcter hereditari. També li correspondria el càrrec de virrei i governador general de totes aquelles terres que descobrís. Igualment, Colom rebria una desena part de les riqueses que es trobessin i dels beneficis del comerç. A més, se li permetia contribuir amb la vuitena part en les futures expedicions a canvi d’un octau dels guanys.

Las cosas suplicadas e que Vuestras Altezas dan e otorgan a don Christoval de Colon, en alguna satisfacion de lo que ha descubierto en las Mares Oceanas y del viage que agora, con el ayuda de Dios, ha de fazer por ellas en servicio de Vuestras Altezas, son las que se siguen:

Primeramente que Vuestras Altezas como Señores que son de las dichas Mares Oceanas fazen dende agora al dicho don Christoval Colon su almirante en todas aquellas islas y tierras firmes que por su mano o industria se descubriran o ganaran en las dichas Mares Oceanas para durante su vida, y después del muerto, a sus herederos e successores de uno en otro perpetualmente con todas aquellas preheminencias e prerrogativas pertenecientes al tal officio, e segund que don Alfonso Enríquez, quondam, Almirante Mayor de Castilla, e los otros sus predecessores en el dicho officio, lo tenían en sus districtos. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Otrosí que Vuestras Altezas fazen al dicho don Christoval su Visorey e Governador General en todas las dichas tierras firmes e yslas que como dicho es el descubriere o ganare en las dichas mares, e que paral regimiento de cada huna e qualquiere dellas, faga el eleccion de tres personas para cada oficio, e que Vuestras Altezas tomen y scojan uno el que mas fuere su servicio, e assi seran mejor regidas las tierras que Nuestro Señor le dexara fallar e ganar a servicio de Vuestras Altezas. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Item que de todas e qualesquiere mercadurias, siquiere sean perlas, piedras preciosas, oro, plata, specieria, e otras qualesquiere cosas e mercadurias de qualquiere specie, nombre e manera que sean, que se compraren, trocaren, fallaren, ganaren e hovieren dentro en los límites de dicho Almirantazgo, que dende agora Vuestras Altezas fazen merced al dicho don Christoval e quieren que haya e lieve para si la dezena parte de todo ello quitadas las costas todas que se fizieren en ello por manera que de lo que quedare limpio e libre, haya e tome la dicha decima parte para si mismo, e faga dello a su voluntad, quedando las otras nueve partes para Vuestras Altezas. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Otrosí que si a causa de las mercadurias quel trahera de las yslas y tierras, que assi como dicho es se ganaren o se descubrieren o de las que en trueque de aquellas se tomaran, aqua de otros mercadores naciere pleyto alguno en el logar don el dicho comercio e tracto se terna y fara, que si por la preheminencia de su officio de almirante le pertenecera conocer de tal pleyto plega a Vuestras Altezas que el o su teniente e no otro juez conozcan de tal pleyto, e assi lo provean dende agora.

Plaze a Sus Altezas, si pertenece al dicho officio de almirante segunt que lo tenía el dicho almirante don Alonso Enrique, quondam, y los otros sus antecessores en sus districtos y siendo justo. Johan de Coloma.

Item que en todos los navíos que se armaren paral dicho tracto e negociacion, cada y quando, y quantas vezes se armaren, que pueda el dicho don Christoval Colon si quisiere coniribuyr e pagar la ochena parte de todo lo que se gastare en el armazon, e que tanbien haya e lieve del provecho la ochena parte de lo que resultare de la tal armada. Plaze a Sus Altezas. Johan de Coloma.

Son otorgadas e despachadas con las respuestas de Vuestras Altezas en fin de cada hun capitulo, en la, villa de Santa Fe de la Vega de Granada a XVII de abril del año del Nacimiento de Nuestro Señor Mil CCCCLXXXXII.

Yo el Rey [Ferran el Catòlic]. Yo la Reyna [Isabel la Catòlica].

Por mandado del Rey e de la Reyna: Johan de Coloma.

Aquests beneficis van ampliar-se poc temps després, quan els Reis Catòlics van concedir a Colom el títol de “don”, van acceptar que el càrrec de virrei esdevingués hereditari i van atorgar-li l’exclusiva per a llogar naus per a realitzar les expedicions cap al Nou Món.

En definitiva, aquest document resulta molt sorprenent. No és comprensible que després de 7 anys de posposar i rebutjar l’empresa colombina els monarques es mostressin de cop i volta tant generosos amb el navegant. Això s’ha justificat apel·lant a la generositat d’Isabel i el pragmatisme de Ferran, però no té sentit. Si fos així, per què no va aprovar-se el projecte des d’un primer moment? No és comprensible el fet que, després de 7 anys de desconfiança, els monarques es convertissin en uns convençuts de l’empresa colombina i accedissin a les seves pretensions amb aquesta generositat.

Tanmateix, un cop va veure’s la transcendència real que suposava el descobriment colombí per a la monarquia dels Reis Catòlics, aquests van començar a ignorar sistemàticament bona part d’aquestes concessions inicials, i gradualment van anar retallant les demandes de l’almirall i els seus descendents. Finalment, després de múltiples plets judicials, els hereus de Colom van renunciar, el 1556, a moltes de les concessions de les Capitulacions, quan aquestes ja eren paper mullat.

L’enigma Colom (5): els anys a Castella i la relació amb els Reis Catòlics

A mitjans de 1485 Cristòfor Colom va arribar a Castella fugint de Portugal i amb la intenció de promocionar el seu projecte a la cort dels Reis Catòlics. Primerament va dirigir-se cap a Palos de la Frontera, port de la costa de Huelva que bordeja amb la ria de Río Tinto. Sembla ser que va fer el viatge per mar i que va passar pel convent franciscà de La Rábida.

El fet que Colom escollís aquest punt d’entrada a Castella resulta sorprenent, ja que estem parlant d’un port secundari del període. És més, el camí natural hauria estat una ruta terrestre des de Portugal, fet que reforça la teoria de la fugida del regne portuguès. Els historiadors consideren que el primer destí castellà va ser Palos perquè Colom va deixar el seu fill Diego a càrrec de la seva cunyada Violant (o Briolanja) Monis, la qual vivia en un poble cercà a Huelva casada amb el castellà Miguel de Muliarte. Fins i tot, alguns historiadors han especulat amb la possibilitat que el navegant aprofités la seva estança a Huelva per entrevistar-se amb algun dels “predescobridors” d’Amèrica, com ho seria Pedro Vázquez de la Frontera (o Pedro de Velasco).

Un altre misteri de l’entrada de Colom a Espanya el trobem en el desplaçament a La Rábida, fonamentalment perquè aquest monestir no es troba en el camí de Palos a Huelva. Això implica que Colom va desviar-se expressament de la seva ruta. Quin va ser el motiu de la seva visita a La Rábida? Possiblement buscar el recolzament dels monjos que tenien assignada la tasca missionera a les Illes Canàries. Allà va establir la seva relació amb el pare Fray Juan Pérez, el qual va recomenar-lo a la cort.

Cristóbal Colón en la Rábida.jpg
Colom explicant als monjos de La Rábida el seu projecte

La tradició també ens diu que va ser per aquelles dates quan Colom va entrevistar-se amb el frare i astrònom Antonio de Marchena. Aquest era un home amb una certa influència en la cort dels Reis Catòlics, i va escoltar amb atenció i certa credulitat les seves teories sobre el viatge a les Índies. Ara bé, segons alguns autors, Marchena no va entrevistar-se amb Colom fins 1491.

Després de la seva estança a Palos i Huelva, Colom va passar a la ciutat de Còrdova. Des d’allí, possiblement gràcies a la recomanació dels monjos de La Rábida, el navegant va poder establir relació amb alguns dels personatges més importants de l’església castellana, com el cardenal primat Pedro González de Mendoza o el confessor reial Hernando de Talavera. Colom buscava exposar la seva teoria i establir un camí que el permetés accedir a la cort dels Reis Catòlics per oferir-los el seu projecte.

Gràcies a les relacions i influències que va anar teixint en aquest període, d’entre les quals hi ha autors que destaquen als ducs de Medinaceli i Medina Sidonia, Colom va aconseguir una primera audiència amb els Reis Catòlics pel gener de 1486 a Alcalá de Henares. I pel febrer es tornarien a trobar a Madrid. La impressió que el projecte naval de Colom va causar en els monarques, però, no va ser l’esperada i inicialment va ser rebutjat. Tanmateix, les gestions del pare Marchena van permetre que els reis accedissin a crear una junta que examinés la qüestió. Però la junta de geògrafs, astrònoms, funcionaris i experts en marineria rebutjaria novament el projecte colombí per considerar-lo científicament inviable.

EC049396_ARCHIVO ESPAÑA_LIBRE DE DERECHOSEscena en el interior de un palacio. Al fondo y bajo un dosel con el escudo real los tronos ocupados por los Reyes Católicos. A ambos lados, bancos ocupados por diversos consejeros y uno haciendo lectura pública de un documento.Ȳ

Tot i la negativa reial, Colom no va rendir-se i va tornar a reunir-se amb els Reis Catòlics a Màlaga cap a finals de 1487. La resposta tornaria a ser negativa: la guerra de Granada absorbia en aquells moments bona part de la despesa de la monarquia.

La negativa dels Reis Catòlics va portar Colom a una situació econòmica compromesa. Per sobreviure va haver de recórrer a vendre llibres i mapes que ell mateix dibuixava per a subsistir, a més comptar amb alguna minsa subvenció reial (“A Cristóbal Colon que está aquí faciendo algunas cosas consideradas de interés para sus altezas”) mentre aquests decidien definitivament sobre el projecte.

Segons la narració de Bernáldez, el capellà de Los Palacios:

Ovo un hombre de tierra de Milán, mercader de libros de estampa, que trataba en esta tierra de Andaluzía, y principalmente en Sevilla, que llamaban Cristóbal Colon.

I segons el relat de Las Casas:

Habíanle llegado [a Colom] hasta allí un tanto estrecho los años que había estado en la corte, que, según se dijo, algunos días se sustentó con la industria de su buen ingenio y trabajo de sus manos, haciendo o pintando cartas de marear, las cuales sabía muy bien hacer, como creo que arriba tocamos, vendiéndolas a los mareantes […].

No pudiendo ya sufrir tan inoportuna e infructuosa dilación, mayormente faltándole ya las cosas para su sustentación necesarias, perdida toda esperanza de hallar remedio en Castilla, acordó desamparar la cortesana residencia.

Aleshores, sembla ser que Colom va optar per escriure a Joan II i aquest va oferir-li la possibilitat de retornar a Lisboa. Tanmateix, la historiografia qüestiona si aquest viatge de retorn a Portugal va arribar a produir-se. Hi ha autors que donen per fet que el navegant va tornar a oferir el seu projecte a Joan II, el qual tornaria a rebutjar-lo. Fins i tot, hi ha alguns historiadors creuen que, en paral·lel, el seu germà Bartolomé va viatjar a França i Anglaterra per oferir el projecte colombí. D’altres investigadors, però, consideren que Colom va retornar a Lisboa com un agent dels Reis Catòlics amb l’objectiu de descobrir informació de primera mà sobre la gesta de Bartolomeu Dias, el qual acabava d’arribar al Cap de Bona Esperança, obrint el camí directe cap a l’Oceà Índic. I, finalment, hi ha autors que neguen que aquest viatge mai es produís. En qualsevol cas, ens trobem davant d’un més dels enigmes que envolten la figura de Colom.

Si Colom realment va realitzar el viatge a Lisboa per entrevistar-se novament amb Joan II, la resposta del monarca va ser negativa perquè cap a finals de 1488 havia retornat a Castella, on va ser acollit per Luis de Cerda, el duc de Medinaceli. Sembla ser que el mateix duc va estudiar la possibilitat de finançar personalment l’empresa colombina, però l’opció va ser descartada. Tanmateix, l’estança amb el duc de Medinaceli va resultar profitosa per a Colom ja que poder aconseguir nous recolzaments d’homes importants en la cort com el cardenal Mendoza, Alonso de Quintanilla o Diego de Deza, els quals van aconseguir una nova entrevista amb els Reis Catòlics, celebrada a Jaen. La resposta va ser la mateixa que en ocasions anteriors: el projecte de Colom era rebutjat per tercera vegada.

colon.jpg

En paral·lel, en el peregrinatge de Colom per Castella a la recerca de la persona que financés la seva empresa, aquest va passar diverses vegades per Còrdova. Allà va establir una relació amorosa amb Beatriz Enríquez de Arana, de la qual en va ser fruit el seu fill Hernando. Colom mai es casaria amb aquesta dona d’origen humil i la va mantenir en la foscor de la història, tot i que va atorgar-li quantioses sumes de diners.

Decebut per les negatives reials, Colom va buscar refugi a La Rábida, on va rebre l’ajuda de Fray Juan Pérez, l’antic confessor de la reina Isabel. Aquest va escriure una carta a la reina i en resposta aquesta va convocar al navegant al campament de Santa Fe, centre d’operacions del setge sobre el Regne de Granada, cap a finals de 1491. Juntament amb la convocatòria, Isabel de Castella enviava diners a Colom perquè es presentés adequadament vestit i una autorització pel lloguer d’una mula.

A Granada, Colom trobar nous defensors per al seu projecte: Lluís de Santàngel i Gabriel Sánchez, funcionaris del Tresor de la Corona d’Aragó i homes propers a Ferran el Catòlic. Tot i això, Colom va veure com el viatge era rebutjat per quarta vegada, ara a causa de la desmesura de les pretensions que exigia en diners i títols en cas de tenir èxit en la seva empresa.

Luis_de_Santangel.jpg
Lluís de Santàngel

La tradició assenyala que, el 2 de gener de 1492, quan els Reis Catòlics van assegurar el seu triomf a Granada i Colom s’allunyava de Santa Fe en direcció a La Rábida amb la intenció d’abandonar Castella definitivament, un missatger va interceptar al navegant i va ordenar-li retornar a Granada per reunir-se amb els monarques. L’eufòria per la derrota del darrer reducte musulmà a la Península i la intercessió de persones de gran ascendència com Juan Pérez i Lluís de Santàngel havien comportat un canvi d’actitud en els Reis Catòlics: començaven les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies.

L’enigma Colom (4): els anys portuguesos

Cristòfor Colom va arribar a Portugal el 1476 després del misteriós incident marítim del cap de Sant Vicenç. Aquí és on realment comença la història coneguda del descobridor d’Amèrica, més enllà de les incògnites que ens amaga el seu passat i que ell va ocultar envoltant la seva figura de misteri. Igualment, aquest període tampoc està mancat d’incògnites per resoldre: Colom va relacionar-se estretament amb el rei Joan II de Portugal, va navegar per les costes africanes, va arribar a Islàndia, i alguns autors asseguren que va “predescobrir” Amèrica.

cristobal-colon1.jpg
Cristòfor Colom

Instal·lat a Portugal, Colom va viure durant nou anys en aquest país i en aquest temps va navegar amb diferents armadors per multitud de països, fonamentalment genovesos. No coneixem amb certesa les causes que van impulsar el navegant a quedar-se en terres portugueses, però aquesta estança va resultar fonamental per a la seva formació i per a la forja de les idees que l’impulsarien a intentar la quimera del viatge cap a les Índies a través de l’Oceà Atlàntic.

Des de Lisboa, Colom va treballar al servei dels mercaders genovesos Ludovico Centurione i Paolo di Nero, que van contractar els seus serveis per a realitzar el transport pel Mediterrani del sucre de l’illa de Madeira. Així, Colom va poder navegar per les costes occidentals d’Àfrica en un moment en el qual els portuguesos estaven a punt de fer el salt cap a l’Índic en la seva recerca de la ruta de les espècies. Igualment, el 1482, participant en l’expedició de Diego Câo, va navegar pel Golf de Guinea i va arribar fins a la fortalesa de San Jorge da Mina, un dels principals punts del comerç d’or africà.

Durant aquests viatges, realitzats en plena efervescència de la navegació i les exploracions mediterrànies i atlàntiques, el navegant va conèixer a Bartolomeu Perestrello, capità i governador de l’illa portuguesa de Porto Santo. Com a conseqüència de la seva relació amb Bartolomeu, el 1481, Colom va casar-se amb Felipa Monis de Perestrello, la seva filla, quan el governador ja havia mort. Felipa era una dama portuguesa amb un llinatge nobiliari i les dades ens indiquen que va tractar-se d’un casament de conveniència. Poca cosa més sabem sobre la seva relació, exceptuant que el matrimoni va tenir un fill, Diego, nascut a Porto Santo.

Lisboa segle xv.jpg
El port de Lisboa a l'època moderna

El matrimoni va viure a cavall entre Porto Santo i Madeira, fet que va permetre a Colom l’accés a la documentació de Bartolomeu: mapes, relacions de navegants, cartes, relats i restes de canyes i fustes desconegudes a l’Europa medieval que havien recollides en les proximitats de Porto Santo i les Açores arribades gràcies als corrents marítims. Això explica que Colom abandonés Lisboa per traslladar-se a un lloc com Porto Santo, on hauria realitzat el “predescobriment” d’Amèrica i elaborat el seu projecte.

En aquest sentit, Hernando Colón va escriure que el seu pare li havia explicat com fins a les Açores havien arribat “dos hombres de rasgos muy distintos a los cristianos”, probablement indis americans que des de l’Amazones haurien navegat sense rumb per l’oceà fins arribar a terres portugueses. Això hauria succeït cap a 1482-83.

També hi ha alguns autors donen per fet que en aquells anys Colom va trobar-se amb un nàufrag castellà o portuguès, el qual és identificat com a Alonso Sánchez Silva segons el relat de l’inca Garcilaso, que hauria estat arrossegat pels corrents marítims fins a l’altre extrem de l’Atlàntic, “predescobrint” Amèrica, i que hauria explicat a Colom el seu secret abans de morir. Això hauria succeït cap a 1477-78. En el relat de Bartolomé de las Casas també consta aquest episodi:

[El navegant supervivent del naufragi a Porto Santo] en reconocimiento de la amistad vieja o de aquellas buenas y caritativas obras, viendo que se quería morir, descubrió a Cristóbal Colón todo lo que les había acontecido, y diole los rumbos y caminos que habían llevado y traído y el paraje donde esta isla [La Española] dejaba o había hallado, lo cual [Colom] todo traía por escrito.

Colón tenía la certidumbre de que había de descubrir tierras y gentes como si en ellas personalmente hubiera estado […]. Tan cierto iba de descubrir lo que descubrió y de hallar lo que halló como si dentro de una cámara con su propia llave lo tuviera.

Un altre dels tresors indispensables per al descobriment d’Amèrica i que Colom hauria adquirit en aquest període seria un mapa del geògraf i astrònom florentí Paolo del Pozzo Toscanelli. Sembla ser que Toscanelli hauria enviat al rei Enric V de Portugal, l’anomenat El Navegant, un informe que afirmava l’existència d’un camí cap a Catay (Xina) si es navegava cap a ponent. En aquest mateix camí es trobarien també la mítica illa Antilla i Cipango (Japó). Colom s’hauria fet amb aquest mapa ja fos mitjançant el propi Toscanelli o gràcies a que els mercaders florentins Bartolomeo  Marchionni i Lorenzo Berardi van aconseguir fer-se amb una còpia del document a Lisboa.

Paolo_dal_Pozzo_Toscanelli.jpg
Paolo dal Pozzo Toscanelli

Toscanelli_Paolo_dal_Pozzo_1.jpg

La carta nàutica de Toscanelli, basada en les teories del geògraf alexandrí Ptolomeu va permetre Colom arribar fins al continent americà gràcies a alguns errors que s’incloïen: Toscanelli calculava que la circumferència de la línea equatorial tenia una longitud de 30.000 quilòmetres, una quarta part inferior a la real. Gràcies a aquesta errada de càlcul, Colom va poder topar-se amb Amèrica en comptes d’arribar a l’extrem oriental asiàtic com va pensar que havia fet fins a la seva mort.

Només un any després del seu casament, possiblement com a conseqüència de les complicacions del part del seu fill Diego, la dona de Colom, Felipa Monis de Perestrello, va morir. Poc després es produïa la conjura contra la monarquia portuguesa: el duc de Bragança, amb la complicitat del seu cunyat, el duc de Viseu, va intentar, sense èxit, derrocar al rei Joan II de Portugal. En conseqüència, els conjurats contra la monarquia van ser perseguits, i la família de Felipa, emparentada amb els Bragança, va ser va ser una de les represaliades. Alguns autors consideren que aquest seria el principal motiu pel qual Colom va veure’s obligat a traslladar-se a Castella.

Joao II.jpg
Joan II de Portugal

D’altres autors, però, apunten que el fet que, el 1486, Colom abandonés Portugal va estar relacionat amb que Joan II desestimés el seu projecte de viatge a les Índies travessant l’Atlàntic. I és que cap a 1484 Colom ja havia ofert a Joan II el seu projecte descobridor. La proposta, però, va ser desestimada després que la Junta dos Matemáticos trobés que la teoria de Colom era un disbarat. Igualment, els desmesurats honoraris, tant econòmics com honorífics, que Colom exigia per a realitzar l’expedició també van influir en el rebuig del monarca. Segons Las Casas, Colom havia ofert a Joan II el mateix que posteriorment oferiria als Reis Catòlics, és a dir:

Que por la vía de Poniente, hacia el Austro o Mediodía descubriría grandes tierras, islas y Tierrafirme, felicísimas, riquísimas de oro y plata, y perlas y piedras preciosas y gentes infinitas; y que por aquel camino entendía topar con tierras de la India, y con la gran isla de Cipango y los reinos del Gran Khan.

Tanmateix, segons el testimoni d’Hernando Colón, alguns dubtes devia crear la hipòtesi de Colom en la monarquia portuguesa perquè Joan II va fer enviar una caravel·la a Cabo Verde per a comprovar si la hipòtesi colombina podia ser certa. Aquesta primera comprovació va fracassar, però es produirien nous intents a través d’expedicions que marxaven cap al ponent sense obtenir cap tipus de resultats. En aquest sentit, Las Casas afirma que Colom va marxar de Portugal “lo más secreto que pudo, temiendo que el rey lo mandara detener” ja que Joan II l’havia fet buscar per comprovar la ruta indicada després del fracàs de les expedicions. Colom es trobava desacreditat i no tenia més remei que fugir.

Ja fos com a conseqüència de la conjura del duc de Bragança o per la negativa de Joan II a finançar la seva expedició cap a les Índies, o per algun altre motiu relacionat potser amb el seu passat enigmàtic, la qüestió és que Colom va abandonar Portugal amb el seu fill Diego per passar a Castella i oferir el seu projecte als Reis Catòlics. La quimera del viatge cap a les Índies estava cada cop més a prop.

L’enigma Colom (3): la joventut perduda

Establert el dubte raonable sobre el seu lloc veritable origen nacional, un altre dels grans punts obscurs de la biografia de Cristòfor Colom el trobem en els seus anys de joventut. Respecte d’aquest període existeix una foscor total que es combina amb les contradiccions entre els que han explicat els diferents biògrafs i les referències que va deixar el propi Colom, el qual va deixar escrit que havia navegat des de molt jove, que havia estat a l’illa grega de Quios i per bona part del Mediterrani, i que hauria fet de corsari. Tot això és profundament contradictori amb la biografia que ens explica que el Colombo genovès hauria marxat de la seva ciutat amb poc més de vint anys.

Recordem que Colom va escriure el 1501:

De muy pequeña edad entré en la mar y lo he continuado hasta hoy […]. Ya van de cuarenta años que estoy en este uso. Todo lo que hoy se navega todo lo he andado […]. En la marinería [Dios] me fizo abondoso, de astrología me dio lo que abastaba y así de geometría y aritmética […]. En este tiempo he yo visto y puesto estudio en ver de todas escrituras de cosmología, historias, crónicas y filosofía y de otras artes.

Si ens mantenim en la tesi genovesa, l’explicació a la precocitat de Colom com a navegant només s’explicaria des de la premissa que aquest va embarcar-se per primer cop a l’edat de 10 anys, possiblement com a grumet en alguna embarcació comercial genovesa amb l’objectiu de vendre o comprar llanes i teixits per al taller del seu pare. Ara bé, en aquest cas ens movem en el terreny de l’especulació. I això no quadraria amb el fet que, segons la documentació oficial, el Cristoforo Colombo genovès no va sortir de la seva terra natal fins el 1473.

En qualsevol cas, aquests viatges aviat haurien de prendre una continuïtat sorprenents. Segons els testimonis existents, el jove Colom no només va viatjar per tota la Mediterrània, sinó que va anar més enllà de l’estret de Gibraltar, arribant a les illes britàniques i a la remota illa de Thule (Islàndia). Igualment, en el vessant sud de l’Atlàntic, hauria arribat fins a les Açores, Madeira, Porto Novo, Cap Verd i el Golf de Guinea. Tot això, segons la biografia oficial, seguint les rutes i factories genoveses, de gran tradició marinera, que configuraven una sòlida xarxa financera i comercial que s’estenia des del Mar Negre fins als ports de la Mar del Nord.

Christopher_Columbus.jpg
Cristòfor Colom

Tanmateix, les discrepàncies que els historiadors i biògrafs expressen sobre aquest període de la vida de Colom són enormes.

Investigacions recents, basades en els textos de Hernando Colón i el pare Bartolomé de las Casas, ens suggereixen que aquest misteri sobre els anys de joventut de Colom estarien relacionats amb l’ocultació del seu passat com a pirata o corsari, una activitat que voldria ocultar ja fos per no enfosquir la seva biografia de gran almirall o per haver exercit aquesta professió en el bàndol derrotat.

Primer de tot, abans de continuar cal destacar la diferència existent entre un pirata i un corsari: un pirata era un lladre que assaltava vaixells en benefici propi, en canvi un corsari era aquell mariner que estava autoritzat per la monarquia per assaltar, capturar i fer botí dels vaixells dels països enemics. És a dir, ser corsari no era un fet deshonrós a l’Europa del segle XV ja que aquesta activitat es considerava com un aspecte més de la pràctica de la guerra a les ordres del rei.

Colom, en una carta de 1495, dirigida als Reis Catòlics, reconeix que va ser corsari. Per tant, la pregunta que es deriva d’aquest fet és: a les ordres de quin monarca va practicar la seva activitat com a corsari? A partir de les dades biogràfiques que exposen Hernando y Las Casas, podem deduir que Colom va practicar l’activitat corsària en una data no determinada (entre 1472 i 1476 o potser abans?) al servei de Renat d’Anjou, enemic de Joan II d’Aragó i pare de Ferran el Catòlic. També hauria estat al servei de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, el gran mestre de la qual era un altre dels enemics declarats de Joan II. El corsari a les ordres directes del qual es trobaria Colom seria Casanova Colom el vell, almirall de Provença.

rene anjou.jpg
Renat d'Anjou

Per entendre aquest fet ens hem de situar en la Guerra Civil catalana. El 1466, en morir Pere de Portugal, el que era el monarca alternatiu a Joan II, la Generalitat va proclamar nou rei a Renat d’Anjou amb la intenció de trencar l’aliança entre Joan II i Lluís IX de França. Renat arribaria a ocupar el tron català durant sis anys (1466-1472), però aquest nou intent tampoc va ser positiu pels interessos bèl·lics dels catalans, tot i que alguns èxits inicials van aconseguir retardar el final de la guerra. És a dir, Colom hauria participat en el bàndol contrari al de Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic. I això sí que ens explicaria perquè ocultava aquest aspecte del seu passat.

Una de les proves que s’acostumen a citar per defensar la tesi de l’activitat corsària de Colom és una carta dels Consellers de Barcelona dirigida a les poblacions del litoral català i valencià, datada l’octubre de 1473, on es dóna avís de la presència d’un corsari anomenat Colom amb set naus armades que ha atacat les galeres del comte de Prades (un dels aliats de Joan II en la Guerra Civil). Ara bé, aquest Colom no l’hem d’identificar necessàriament amb Cristòfor Colom ja que aquest hauria servit a les ordres de Casanova Colom el vell.

Aviscorsari.jpg
Avís d'un corsari anomenat Colom a la costa catalana

L’agost de 1476, quan Colom navegava a les ordres del corsari Colombo Junior (Casanova Colom el jove?) protegint un comboi mercant genovès que realitzava la ruta entre Gènova i Flandes, el seu vaixell va ser atacat, incendiat i enfonsat per una esquadra francesa comandada pel vicealmirall Guillaume de Casanova a l’alçada del Cap de Sant Vicenç. Colom hauria estat a punt de morir en l’incident, però va ser capaç d’arribar nedant, o agafat a alguna resta de fusta, fins a la costa portuguesa de Lagos, a l’Algarve, a unes dues llegües de distància d’on s’havia produït l’atac. Recuperat de les ferides resultants del combat i el naufragi, Colom emprendria el viatge cap a Lisboa.

La principal font per a documentar aquest episodi la trobem en la narració del pare Bartolomé de las Casas a la seva Historia de las Indias:

El Cristóbal Colon era muy gran nadador y pudo haber un remo que a ratos le sostenía mientras descansaba, y así anduvo hasta llegar a tierra, que estaría a poco más de dos leguas… Así que llegado Cristóbal Colon a tierra, a algún lugar cercano de allí, y cobrando algunas fuerzas del tullimiento de las pernas de la mucha humedad del agua y de los trabajos que había pasado, y curado también por ventura de algunas heridas que en la batalla había recibido, fuese a Lisboa que no estaba lejos.

Colom va silenciar aquest episodi, tot i ser decisiu en la seva biografia. I és que va ser gràcies a aquest naufragi que Colom va instal·lar-se a Portugal, on va elaborar el seu projecte de viatge a les Índies, va casar-se, va tenir un fill i va arribar a establir relacions amb la casa reial. Per què va ocultar aquest afer? Era corsari? A les ordres de qui? Per què el seu nom no figura en la relació dels tripulants genovesos? Per què va quedar-se a Portugal? Era un exili de Catalunya com a conseqüència de la desfeta del bàndol dels Anjou en la Guerra Civil catalana? Aquesta ocultació tenia alguna relació amb la guerra que en aquells anys es lliurava entre Castella i Portugal pels drets a la corona castellana de La Beltraneja en la qual també hauria participat com a corsari? Massa incògnites com per formular una explicació definitiva.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS