El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'2. Afers Personals'

Espanya, maig de 2013

Quan des de certs àmbits, per exemple la televisió pública TeleMadrid o les tertúlies de l’anomenada caverna mediàtica (o TDT party), s’ha posat de moda qualificar els catalans de nazis pel crim de defensar la seva identitat, cultura i drets polítics, podem observar com alguns tics de la dreta espanyola ens condueixen cap a temps pretèrits suposadament superats.

Per exemple, la setmana passada La Directa destapava la participació de la delegada del govern a Catalunya en un homenatge als combatents de la División Azul:

El 8 de maig passat, mitja Europa commemorava, un any més, la capitulació del Tercer Reich i, per tant, la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. Tres dies després, en canvi, una representant destacada de l’Estat espanyol reconeixia de nou una part dels combatents de l’exèrcit nazi. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, del Partit Popular, va entregar dissabte passat un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul. Aquesta entitat de veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes va ser una de les participants en el primer homenatge a la guàrdia civil que rep aquest cos policial a Catalunya amb motiu del seu aniversari, celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca. En l’acte, una dotzena de nostàlgics de la División Azul van representar la ‘Hermandad’ vestits de falangista.

Vestit amb la camisa blava joseantoniana i tocat amb la boina vermella carlista, és a dir amb l’uniforme de la Falange Española Tradicionalista de las JONS, el partit únic dl règim franquista, l’home estreny la mà dreta amb la delegada del govern a Catalunya. Llanos de Luna sosté a la seva esquerra el diploma que es disposa a entregar a l’ultra, representant de l’entitat d’excombatents i nostàlgics de la División Azul. La flanquegen le’alcalde de Sant Andreu de la Barca, Enric Llorca, del PSC, un militar i Ángel Gozalo Martín, general en cap de la guàrdia civil a Catalunya. L’escenari: el pati interior central de la caserna principal d’aquest cos a Catalunya, la de Sant Andreu de la Barca. Aquesta escena es va produir dissabte i va quedar immortalitzada en una foto que membres de l’entitat ultra han penjat a Facebook.

Per si això no fos suficientment greu, en un context de retallades salvatges i de retirada de tota política relacionada amb la memòria històrica, aquest cap de setmana podíem llegir a Vilaweb:

El govern espanyol ha decidit millorar l’estat de les instal·lacions del Valle de los Caídos, el mausoleu del dictador Francisco Franco. Aquesta setmana el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ha publicat l’anunci de licitació de les obres per a la restauració de la façana de la Basílica de la Santa Cruz. L’import d’aquestes obres a la tomba del dictador franquista superen els 280.000 euros.

El concurs el fa el Consell d’Administració del Patrimoni Nacional, l’organisme que gestiona el patrimoni estatal i que depèn directament del Ministeri de Presidència del govern espanyol.

I per a rematar la festa del despropòsit en la relació, sempre sota sospita, del PP i la memòria del franquisme ahir llegíem a Público que:

El Partido Popular rechazará mañana en el Pleno del Congreso la propuesta de la Izquierda Plural para declarar el 18 de julio como el Día de la condena de la dictadura franquista. El texto, firmado por Cayo Lara y José Luis Centella, exigía el reconocimiento a todas las víctimas de la Guerra civil. No parece, por tanto, que el Gobierno vaya a hacer caso al reto que lanzaba esta mañana Lara: “Vamos a ver de verdad si el Partido Popular tiene un mínimo de talante democrático y está dispuesto a empezar a cerrar heridas todavía abiertas en pleno siglo XXI”.

La norma contiene tres breves artículos y el primero de ellos es el que reclama que se “declare el 18 de julio de cada año como día oficial de condena a la dictadura franquista, fecha del comienzo de la guerra civil española y del golpe de Estado de Francisco Franco contra el legítimo gobierno republicano”.

No és 1975, és 2013. Sense comentaris… Després alguns mitjans es permeten l’emissió de vídeos com el de TeleMadrid. I, evidentment, mai passa res. Diguin el que diguin des de la caverna, la realitat és que la primera màquina de crear independentistes no està precisament entre l’independentisme. Que s’ho facin mirar abans de parlar de convivència i democràcia.

Humanitats en temps de crisi

En aproximar-me filosòficament al concepte d’ésser humà sempre m’he sentit proper a la tesi roussoniana de les bondats de l’home i la corrupció que en fa la societat. En aquest sentit, no hi ha pitjor enemic de l’home que el mateix home. La societat capitalista construïda al llarg dels darrers tres segles ens encotilla i ens dirigeix en una direcció concreta. I això queda més patent que mai en temps de crisi com els actuals. Les pressions de les primes de risc i els deutes anguniosos generats per una crisi financera que neix de l’especulació capitalista desenfrenada des dels anys vuitanta ens ha portat a la construcció d’una societat que oblida els valors ètics per a centrar-se només en la necessitat immediata dels diners. S’ha de retallar de tot arreu per a poder pagar els interessos dels bancs ofegats per anys de mala gestió. De gestió inhumana, no racional.

image_preview.pngI en aquest camí de retallades i prevalença absoluta del Déu Diner es planteja una nova reforma educativa. A manca de sobirania nacional real per a realitzar un pressupost es veu que als governs només els queda la possibilitat de realitzar maniobres de distracció massiva. Així, juguem amb les banderes, creem enemics autonòmics que amaguin la realitat i entretinguin al personal, retallem drets i reformem el sistema educatiu. En realitat, és la mateixa història de la democràcia espanyola que es repeteix des dels anys noranta. Aleshores calia amagar el creixement il·lusori fonamentat en la bombolla especulativa i els pelotazos. Ara cal emmascarar les seves conseqüències. I d’aquesta manera, com diu la dita popular, qui dia passa any que empeny.

La gravetat de la situació, però, en aquesta ocasió és digna de ser qualificada d’emergència nacional. Catalunya no es pot permetre una nova reforma que menyspreï els valors de les humanitats. És bàsic recuperar el seu valor i situar-les en el centre del debat perquè la democràcia es mantingui viva. Potser, en paraules de Martha C. Nussbaum, els Estats volen produir generacions de màquines utilitàries destinades a nodrir el mercat laboral amb l’únic objectiu de generar diners, però la realitat és que els temps ens empenyen en la direcció contrària.

El que realment necessitem és el naixement d’una fornada de ciutadans cabals amb la capacitat de pensar per si mateixos. És a dir, la generació d’una societat capaç de tenir una mirada crítica sobre les seves tradicions i amb els instruments per comprendre la importància dels èxits i els patiments aliens. Quan una societat s’emmiralla en el suposat èxit dels multimilionaris com Amancio Ortega o Juan Roig, fortunes aconseguides a través d’una moralitat empresarial com a mínim qüestionable, és que alguna cosa no funciona bé. I el mateix serveix en pensar, per exemple, en el futbol, que hauria de ser un esport però és un negoci que oblida els aficionats i els condemna a esdevenir simples pagadors.

el roto.jpgEntre les retallades de la Generalitat i les noves restriccions imposades per Madrid, els grans perdedors de la crisi són el sistema educatiu i la sanitat. Però si entrem en el fons de la qüestió educativa encara hi ha un altre perdedor: les humanitats. I aquestes perden en tots els nivells, des de la primària, passant per la secundària i arribant a la universitat. Sembla que els coneixements humanístics, aquells que ens permeten construir una societat amb veritable consciència crítica, s’hagin convertit en ornaments inútils en mans dels governs del que Josep Ramoneda anomena com l’autoritarisme postdemocràtic.

Resulta que les humanitats són inútils en els mercats globals. La història, l’art, la literatura, la filosofia, l’ètica… no serveixen per a res. O això ens diuen. Qui hagi cursat una carrera humanística i no s’hagi trobat mai amb una persona que li preguntés allò de “però això per a què serveix?” que aixequi la mà. I seguint aquesta falsa lògica econòmica, aquestes carreres i matèries perden terreny a gran velocitat, tant en els programes curriculars com en l’imaginari social. Quan un fill decideix dedicar-se a l’estudi d’aquestes qüestions als pares se’ls hi ennuega l’estomac perquè els veuen condemnats a l’atur. Diuen: això no té cap sortida, és inútil.

Realment és inútil? No volem una societat en la qual existeixi la imaginació, la creativitat i el rigor en el pensament crític? Perquè aquest és el camí cap al qual condueix l’extermini de les humanitats en benefici de les carreres i assignatures que fomenten la rendibilitat a curt termini mitjançant el cultiu de capacitats utilitàries i pràctiques. Això sí, unes matèries que seran més o menys aptes per generar renda. En el món d’avui preval la utilitat i els resultats immediats. I això és una derrota social. Si tot ho fem pensant en què obtindrem a canvi vol dir que hem perdut valors humanístics pel camí. I aquest és el camí cap a una nova crisi. No n’hem sortit d’aquesta i ja posem les bases per a la següent? La realitat és que només des de la recuperació de les humanitats i els seus valors podrem construir una veritable societat democràtica. Tot que no vagi en aquesta direcció és una derrota del futur.

Per què un blog d’història?

Arriba el moment de tornar a posar-se en marxa després del breu tancament estiuenc, i voldria començar responent a una pregunta que em formulaven l’altre dia: “per què et vas decidir a fer un blog d’història?”. La qüestió provenia d’un estudiant de batxillerat que aquest any s’haurà d’enfrontar a la difícil situació d’escollir: fer història i arriscar-se a veure’s en un carreró sense gaires sortides laborals, però havent estudiat allò que li agrada, o decantar-se per una carrera (perdó, grau bolonyès), tipus dret o econòmiques, que li garantís un treball en sortir de la universitat.

El meu interlocutor no acabava d’entendre com dedico cada dia un temps a un blog que només em pot portar feina, mals de cap i està mancat d’una compensació econòmica. Venia a dir que ell només treballaria si això es veia recompensat amb diners. Estic segur que no el vaig convèncer gaire amb els meus arguments, que ara compartiré amb vosaltres, però són els meus principis i difícilment els canviaré arribats a aquestes alçades de la vida. A veure que en penseu?

ciencies-socials-en-xarxa-a-sapiens.jpg

Primer de tot, el blog és una eina didàctica que em pot ajudar en la meva tasca docent. Contrarèplica: però fa un any que estàs fora del món educatiu com a conseqüència de les retallades. I què? Digueu-me somiador, però no hi ha mal que duri eternament i no perdo l’esperança de tornar a fer allò que sé fer i on em sento realitzat. És a dir, ensenyant. I mantenir viu el blog és la manera de no perdre el contacte amb el meu món, una manera de reciclar-me dia a dia i continuar aprenent gràcies a la feina que comporta intentar publicar un apunt d’història cada dia.

D’altra banda, el blog no només és una eina per al meu ús. És un espai públic que utilitzen professors i alumnes al llarg del curs, fet que ho demostra la dràstica caiguda de visites que es produeix a l’estiu. I també molta gent que hi passa només pel gust de conèixer i aprendre. Per tant, el blog és una eina útil i mereix la pena anar ampliant i millorant els seus continguts. Contrarèplica: però tu no hi guanyes res, no et compensa. Home, si en aquesta vida tot s’ha de valorar en diners, doncs efectivament no em compensa. Ara bé, si donem valor a d’altres coses, com per exemple la realització personal, aleshores sí que compensa. I amb escreix. Poder treballar en alguna cosa que és útil i valorada pels altres em sembla que és important. Quan ens tanquem en el món dels beneficis i els guanys econòmics oblidem que la vida no és només treballar i fer diners, sinó que també tenim dret a fer coses que ens omplin en d’altres sentits: la família, l’oci, el desenvolupament intel·lectual…

A més, aquest blog, i d’altres que van néixer més o menys en paral·lel, així com alguns que han anat apareixent en els darrers temps, omplen un espai necessari de divulgació històrica a la xarxa, des del rigor i la professionalitat de l’historiador. És a dir, si la gent recorre a la xarxa per informar-se, és necessari que existeixin blogs d’història amb un caràcter divulgatiu per apropar aquests fets al gran públic. Contrarèplica: això ho pots fer també amb una aplicació de pagament o publicant llibres. Per descomptat, però el blog perdria el seu caràcter utilitari i de lliure accés. Així hi pot accedir tothom.

Lògicament, quan m’encarreguen un llibre, un article o una conferència, tot i ser registres diferents, la profunditat amb la qual tracto els temes és diferent que aquí. Aquest és i serà sempre un espai divulgatiu obert a tothom. Crec que no cal ser un gran expert en història per entendre els articles, i aquesta és la clau de volta del blog. I si algú vol oferir-me de col·laborar en algun projecte “de pagament” no diré que no si m’interessa, però mai renunciant al blog si es possible. Respecte dels llibres, en fi. Millor em reservo la meva opinió sobre el mercat editorial i les possibilitats d’entrar-hi, un mercat sobrepoblat per publicacions dubtoses, habitat per autors que d’historiadors tenen el que jo d’esquimal, en el qual sembla que et facin un favor quan et publiquen i que està força mal pagat.

Interpreto que al jove estudiant li agradava i valorava els continguts del blog perquè una pregunta em va deixar parat. Em va dir: t’has plantejat mai de vendre el blog? Uff! Què és pot respondre a això? Primer de tot, dubto que ningú el comprés i d’entrada sospitaria de l’ús que volgués fer-ne. Una altra cosa és que una empresa cultural X em digués, vine amb nosaltres que et pagarem X diners al mes perquè et portis el blog i escriguis en exclusiva per nosaltres. Lògicament que m’ho pensaria. Però com que això és una quimera, doncs millor no somiar coses impossibles.

I la gran qüestió final: fins a quan? Fins que el cos aguanti. De moment estem en el cinquè any de vida i crec que tinc corda per força més temps, però potser demà la vida em trastoca els plans i he de plegar. Això mai se sap. I més en els temps que corren. Quan el juny de 2011 vaig perdre la feina no pensava que passaria un curs gairebé en blanc i així ha estat. Avui no em plantejo plegar, però potser un dia rebo una oferta de feina impossible de rebutjar i que és incompatible amb aquesta feina. No em poso una data de caducitat, com tampoc vaig pensar mai que tindria un blog que rondaria les 40.000 visites mensuals. Les coses són com són. Això sí, mai tancaria l’espai. Una cosa és no poder publicar i una altra cosa tancar la parada. Mentre sigui quelcom útil, el blog té la seva raó d’existir.

Per cert, el meu consell va ser contundent, tot i que espero que a l’hora de la veritat només es deixi guiar per la seva intuïció. Si vol estudiar història perquè realment és el que li agrada, que no dubti i ho faci. Les oportunitats laborals són les que són, però si has d’invertir diners en una carrera (perdó novament, grau bolonyès) que sigui en aquella que realment t’agrada i t’omple. Estudiar allò que no ens agrada només pot conduir a la frustració personal i possiblement al fracàs en els estudis. El pas per la universitat és un moment transcendental de la vida, aquell que et canviarà definitivament. Ha de ser un pas convençut. La majoria recordem aquesta etapa com la millor de la nostra vida perquè fèiem allò que volíem i ho gaudíem profundament. Estudiar per estudiar, dedicar quatre anys a una cosa que no t’agrada, sense un incentiu de realització personal i intel·lectual al darrere no serveix per res. Bàsicament perquè som persones, no màquines de fer diners.

Revisionismes perillosos

Amb aquesta entrada encetem una nova temporada i, la veritat, m’agradaria fer-ho amb normalitat. Parlar d’història és allò que fem aquí. I sempre buscant un caràcter divulgatiu i didàctic. Però no puc evitar donar sortida a allò que aquests dies corre per dins meu i que he titulat com revisionismes perillosos. La tasca de l’historiador és la divulgació i la investigació del passat, en l’ordre que vulgueu prioritzar, però també cal un compromís nítid amb el present, un posicionament davant dels fets que poden ser transcendentals pel nostre futur. I avui no podem defugir algunes puntualitzacions necessàries davant algunes coses que estan passant al país.

Constitucion_de_1978.jpgEn primer lloc, la voladura controlada del consens constitucional de 1978. Que la Transició va ser un tancament en fals del franquisme és un fet que avui dia no crec que posi en dubte ningú. Potser va ser la millor sortida possible que en aquells moments va trobar-se davant l’amenaça de les armes que exercien els militars franquistes, però passants més de trenta anys no poden existir arguments per evitar que la dictadura passi comptes amb la justícia. D’aquella reforma pactada cap a la democràcia va sorgir una Constitució que des dels grans partits espanyols (PSOE-PP) sempre ens han venut que era intocable perquè era la base del consens nacional. Especialment durant la primera dècada del segle XXI, en temps d’efervescència nacionalista al País Basc amb el Pla Ibarretxe sobre la taula, i amb el posterior procés de reforma de l’Estatut de Catalunya per part del primer govern tripartit de Pasqual Maragall, els Aznar, Zapatero i companyia ens avien venut que la Constitució era la taula sagrada de la llei i que no es podia reformar. Sempre obviant que ja havia estat retocada pel govern de Felipe González per adaptar-se a les condicions requerides per a l’ingrés a la Unió Europea.

En qualsevol cas, aquella Constitució sagrada tenia una virtut: tot i que no podia tocar-se, havia nascut d’un determinat i condicionat consens entre les forces de dreta, d’esquerra, postfranquistes, comunistes i nacionalistes catalanes (amb l’excepció d’ERC) i basques. Consens que la setmana passada va volar pels aires. I és que la sobirania nacional ha mort a Espanya. Els dos grans partits, aquells que gràcies a una llei electoral injusta monopolitzen la majoria dels escons de les Corts, la coalició PPSOE, rendint-se a les pressions d’uns mercats als quals no entenen ni saben fer front i del directori francogermànic que governa Europa, han introduït una reforma constitucional per limitar el dèficit. Ja no és qüestió de valorar si la reforma és bona o dolenta. Això és indiferent. El problema és que una casta política que es troba contra les cordes de la credibilitat i legitimitat aprovi amb agosticitat una reforma constitucional que mai va ser aprovada per la ciutadania perquè no es trobava en els programes electorals d’aquests partits. El problema és que es negui un referèndum perquè puguem exercir la sobirania nacional. I el problema és que ni tan sols ha generat consens. Ha estat la decisió de la maquina trituradora de la coalició PPSOE deixant al marge les minories nacionalistes i d’esquerra. La ciutadania ni compta ni importa.

1314994742_978359_1314995798_sumario_grande.jpg

Fa uns mesos, en referència al moviment dels indignats, en Ferran Vital, des del blog veí Històries d’un Món Real, parlava de la democràcia espanyola nascuda el 1978 com una reinvenció del sistema de la Restauració canovesca del darrer terç del segle XIX i inicis del XX. Avui s’ha demostrat com això és real. Aquell sistema es caracteritzava per l’alternança pseudodemocràtica dels partits Conservador i Liberal en el poder, mentre que l’oposició democràtica i reformadora jugava un paper de vernís legitimador des dels extrems del sistema, sempre al marge del poder. Ara, Cánovas i Sagasta han tornat. I han tornat convertits en Zapatero y Rajoy. Les manipulacions del segle XXI són més sofisticades que les barroeres tupinades restauracionistes i es fonamenten en el control d’una premsa agenollada als colors dels polítics que els financen i que definitivament ha deixat de ser lliure. La ciutadania, després del miratge de la Transició ha restat al marge de la política. I l’aplanadora PPSOE no pararà fins fer extingir les minories si no hi ha una reacció immediata.

Això va anar seguit de l’atac sense precedents contra la llengua catalana i el model d’immersió lingüística que donava cohesió i coherència al nostre sistema educatiu. Només val a dir una cosa: com a professor de secundària no acato la sentència. I a l’espera del corresponent recurs que la Generalitat presenti, només cal desitjar que CiU no torni a vendre el país, aquest que els millors estan desmuntant a passes de gegant, i s’imposi la lògica de la immersió. Que vint famílies demanin rebre l’ensenyament en llengua castellana no és cap motiu perquè es desmunti un sistema que funciona i que els catalans van aprovar en l’Estatut. Aquell Estatut que la justícia va retallar i que mai em pogut tornar a votar per rebutjar.

I per acabar, aquests dies em viscut un exercici de destrucció de la memòria història que sembla anar en consonància amb la campanya iniciada per la Real Academia de la Historia amb el seu tristament famós Diccionario Biográfico. Tres exemples ràpids, tot i que podríem citar-ne molts més:

Medalla d’or de la Policia Local de Melilla per a Ramón Antón Mota, un policia que va ingressar a l’antic Cos Superior de Policia espanyola el 1970 i que ha estat conseller de seguretat ciutadana del govern autònom del popular de Juan José Imbroda (PP), del qual continua sent assessor. I entre els mèrits del guardonat hi ha el fet d’haver assistit “amb el delegat governatiu” a “l’última execució que hi va haver a Espanya, la de Puch Antich [sic]”. Notícia extreta d’Ara.cat.

L’Ajuntament d’Horcajo de Santiago (Cuenca) ha decidit tornar a posar a un dels seus carrers el nom de José Antonio Primo de Rivera, en record del fundador de la Falange Española, malgrat que aquesta nomenclatura va ser substituïda en la passada legislatura per complir la llei de memòria històrica. Notícia extreta d’Elperiodico.cat.

El Ayuntamiento toledano de Méntrida ha organizado un “Homenaje a la bandera y a los caídos por Dios y por España”, en el que participará el Ejército. Notícia extreta de Publico.es.

Hem tornat al pitjor del segle XX? On són els principis democràtics que haurien de regir la nostra societat davant d’aquestes notícies? Cada cop em sento més allunyat del que passa més enllà de terres catalanes. Cada cop sento més fàstic en sentir parlar els polítics espanyols tancats en la seva bombolla electoralista. Algun dia haurem d’explicar als nostres néts que la democràcia era el millor sistema possible per governar-nos, però que tenia un problema: l’existència de partits polítics i que van oblidar-se dels ciutadans per només esdevenir màquines de guanyar eleccions cada quatre anys. Això a Espanya però també a la Catalunya de les retallades indiscriminades i la claudicació. Cada dia que passa em sento més indignat i menys representat per aquest sistema. Ens podem permetre la pèrdua dels drets pels quals tantíssimes persones van deixar-se la pell des del segle XIX sense reaccionar? El capitalisme en fallida ens ha de reformar o hem de reformar nosaltres el capitalisme?

Fal·làcies sobre el món educatiu

El dissabte 2 juliol al diari La Vanguardia vaig llegir un article de l’economista Xavier Sala i Martín que sota el títol “Les importa un pepino” realitzava una anàlisi sobre el món educatiu que em va deixar un mal cos increïble. Aquí podeu llegir un llarg extracte:

¿Cómo creen que funcionarían los supermercados si tuvieran que seguir las reglas de las escuelas públicas y concertadas de España? Para empezar, la gente pagaría sus impuestos para financiar el suministro de alimentos. A partir de ahí, cada familia sería asignada a un determinado supermercado dependiendo de su residencia. A cambio, al llegar al supermercado cada día, todas las familias recibirían una cesta “gratis” con una serie de productos […]. ¿Qué productos habría en ella? Pues eso dependería de lo que los burócratas de turno decidieran desde algún ministerio de Madrid, alguna conselleria de Barcelona o algún comisariado de Bruselas. Esos burócratas pensarían que ellos saben mucho mejor que los padres lo que les conviene a los hijos.

Al no tener la libertad de elegir ni las verduras, ni las carnes, ni las cervezas, ni los champús, ni siquiera el centro donde querríamos comprar todo eso, la competencia entre supermercados desaparecería. Eso haría que los directores de esos establecimientos no tuvieran incentivos para averiguar los gustos de sus clientes ni para asegurarse de que en las estanterías hay lo que la gente desea. Y es que los ingresos del director del centro no dependerían de la satisfacción de los clientes sino de la decisión del ministerio. En consecuencia, no tendría ningún incentivo para hacer las cosas bien y, por lo tanto, la calidad del servicio en su supermercado sería deplorable.

[…] Luego estarían los empleados que, siguiendo las reglas del modelo educativo actual, tendrían que ser funcionarios. Es decir, no podrían ser penalizados o expulsados de su puesto de trabajo si hicieran las cosas mal y tampoco podrían ser recompensados con aumentos salariales si hicieran las cosas bien. Su salario sería determinado, exclusivamente, por su antigüedad. Lógicamente, al estar su remuneración totalmente desligada de su productividad, los trabajadores del supermercado no tendrían ningún incentivo para atender respetuosamente a los clientes, ni procurar que todas las estanterías estuvieran siempre abastecidas, ni limpiar o arreglar los desperfectos del local. ¡Ni siquiera querrían obedecer al director de su centro! De hecho, tendrían incentivos perversos para hacer las cosas mal porque a los empleados que, por vocación, sentido de responsabilidad o espíritu de sacrificio, hicieran su trabajo correctamente, el director les tendría confianza y les pediría que hiciesen trabajos extras como ir a reuniones de padres de clientes o atender a los clientes más difíciles.

No hace falta tener un doctorado en economía para ver que esos supermercados públicos o concertados sin competencia y con trabajadores funcionarios no darían la satisfacción mínima a sus clientes. Es por eso, porque sabemos que sería desastroso, que los supermercados son privados y, más importante todavía, es por eso que compiten libremente para capturar al mayor número de clientes posible. Y es esa competencia la que hace que haya un constante abastecimiento de los bienes que desean los consumidores al mejor precio posible: el supermercado que ofrezca los productos que la gente no quiere o que venda a precios extravagantes será castigado con la ruina. Es decir, perderá todos sus ingresos ya que todos sus clientes se irán al supermercado que ofrezca los productos adecuados a los más competitivos.

[…] El problema de la educación española no es (sólo) que los licenciados de magisterio no están suficientemente cualificados (cosa que se vería con un examen como el MIR), sino que no existen los incentivos necesarios para que los profesores hagan bien su trabajo: ni se puede premiar a los buenos, ni castigar a los malos, ni los directores de centro tienen incentivos a mejorar la educación de sus centros, ni existe la competencia necesaria para inducir a todos a mejorar su rendimiento del mismo modo que la competencia hace que los supermercados funcionen […]. Una posible explicación sería que a los lobbies sindicales de profesores ya les va bien tener trabajo asegurado con una remuneración que no esté condicionada a que desempeñen su labor exitosamente… aunque eso conlleve un sistema educativo mediocre. Otra explicación es que, para los políticos que han diseñado el sistema, los pepinos son más importantes que la educación. Una tercera posibilidad es que, en realidad, a ellos la educación les importa un pepino.

Passada una setmana, el meu enuig per aquest article no s’ha rebaixat gens ni mica i, per tant, tot i que la seva temàtica en principi no hauria de ser objecte d’anàlisi en aquest blog, no puc resistir-me a contestar el senyor Sala i Martín.

Aquest país ha fet moltes coses malament en els darrers trenta anys. La Transició pactista, que semblava un model a exportar arreu del món, s’ha demostrat com un gran error del qual encara patirem les conseqüències durant molt de temps, tant a nivell polític com econòmic i social. I els diferents governs, de tots els colors, que han passat pel poder han comès gravíssims errors que ens han conduit a la crisi generalitzada actual. Però, si alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya i a Espanya en aquest temps és la universalització de l’educació. L’educació estava segrestada en els anys del franquisme per l’Església i gràcies a la gestió dels governs de la Transició i els primers anys de la democràcia això va superar-se. Ara tothom pot accedir a uns mínims educatius gràcies a la gestió realitzada pels diferents governs catalans i espanyols, de forma gratuïta que és quelcom que odia el senyor Sala i Martín.

Que el sistema educatiu català té mancances gravíssimes, i més en temps de retallades generalitzades, és un fet indiscutible. Només cal donar un cop d’ull als darrers informes apareguts al llarg del darrer any i àmpliament reproduïts pels diferents mitjans de comunicació. Ara bé, la solució als problemes de l’educació (o ensenyament, segons qui governi) no passarà mai per la privatització del sistema. I molt menys per introduir elements propis de la lògica empresarial neoliberal en la gestió dels centres. És curiós veure com, tot i els brutals efectes de la crisi econòmica actual, encara hi ha personatges que no són capaços de veure més enllà del melic d’unes receptes que s’han demostrat nocives per a l’economia. I a més tenen la barra de voler generalitzar aquestes receptes a d’altres sectors. L’ensenyament és un element massa seriós i fonamental per al futur d’aquest país com per frivolitzar al seu voltant des d’una tribuna tan destacada com el primer diari de Catalunya.

Analitzant per parts. És veritat que existeix un problema en la confecció dels currículums escolars ja que des de la política s’imposen unes programacions curriculars inabastables i molts cops totalment il·lògiques. Ara bé, dir que els “burócratas pensarían que ellos saben mucho mejor que los padres lo que les conviene a los hijos” és demagògia baratíssima. En el camp de l’educació si algú sap el que convé als alumnes són els docents, els professionals de l’ensenyament. Els pares tenen tot el dret a decidir com eduquen els seus fills, quins valors els inculquen, i això s’ha de respectar mentre estigui dins de la legalitat. Però en qüestions educatives el que han de fer es assessorar-se i donar suport a l’equip docent del centre del seu fill. Un dels principals problemes que té l’ensenyament actualment és que molts pares recorren sistemàticament a la negació de l’autoritat dels ensenyants i a desqualificar mètodes i actituds sense cap altre fonament que la defensa aferrissada dels seus petits (tenen setze anys i segueixen protegint-los com si en tinguessin quatre). Si un pare no respecta el professorat com ho ha de fer un alumne?

Què vol dir quan afirma que “los directores de esos establecimientos no tuvieran incentivos para averiguar los gustos de sus clientes ni para asegurarse de que en las estanterías hay lo que la gente desea”? Quin és el gust que pot tenir el client (és a dir, les famílies) de l’ensenyament? Està parlant del contingut del currículum educatiu? Dels professors? Dels altres alumnes? Aquest és un camí perillossíssim. La grandesa del sistema públic i concertat és que els alumnes van a parar allà on els correspon en funció de la seva residència. Òbviament, hi ha barris on això suposa la creació de desequilibris com a conseqüència de factors demogràfics (immigració) i socioeconòmics. I és aquí on hauria d’intervenir l’administració per reequilibrar la distribució, però només aquí. Els centres educatius han de trobar-se relativament a prop dels alumnes perquè aquests puguin crear un grup d’amistats amb el qual relacionar-se no només a dins sinó també fora del centre ja que això és indispensable pel seu desenvolupament social.

A partir d’aquí, i amb les diferències lògiques que imposa el diferent caràcter del professorat i la composició de cada centre, el currículum sempre ha de ser el mateix perquè no pot existir cap diferenciació entre els alumnes en funció del centre ja que tots formen part del mateix sistema educatiu. Per entendre’ns, pots canviar l’anglès pel francès, però no els elements gramaticals que ensenyaràs. Pots canviar el com, però mai el què. Si ho fem, com crec deduir de les paraules de Sala i Martín, quin valor tindrà el títol d’ESO? Si els alumnes en funció del centre no han estudiat i après el mateix el títol serà paper mullat a l’hora d’anar a buscar feina. I l’escola ha d’igualar oportunitats, no crear noves desigualtats.

I arribem a la part que més em va cremar. Diu l’economista que si els professors fóssim treballadors de supermercat “no tendrían ningún incentivo para atender respetuosamente a los clientes, ni procurar que todas las estanterías estuvieran siempre abastecidas, ni limpiar o arreglar los desperfectos del local. ¡Ni siquiera querrían obedecer al director de su centro!”. El primer que ha d’entendre aquest senyor és que la gran majoria dels que hem optat per l’ensenyament no ho hem fet ni per la qualitat de la feina ni pels diners. Si ens haguéssim volgut buscar una feina segura i econòmicament rentable estaríem com a docents a la universitat (catedràtics, és clar) o en qualsevol altre camp laboral. Mai a l’ensenyament. La docència és quelcom vocacional. Ens agrada el que fem. Lògicament cobrem per fer-ho, però la retribució no compensa. I els dos mesos de vacances (que realment no ho són) tampoc. La recompensa és veure com els alumnes progressen, com guanyen en maduresa i assoleixen uns coneixements, uns valors i unes eines que els permetran ser uns adults preparats per enfrontar-se amb el món que els envolta. I no hi ha res més frustrant que veure com un alumne amb capacitats fracassa en la seva formació. No tot es pot mesurar en termes econòmics. I l’educació molt menys, perquè no és un negoci. És una inversió.

No nego que puguin existir professors que no exerceixin les seves funcions amb professionalitat. Però això passa a l’educació en el mateix grau que a la banca o als supermercats que tant agraden a Sala i Martín. Trobar feina estable en l’educació en els temps que corren és missió impossible. Accedir al cos funcionarial és una tasca titànica. El cos d’interins en situació precària és enorme. I la feina a la concertada tampoc brota a sota de les pedres. Hi ha els centres educatius que hi ha i els recursos cada cop són més escassos. Però la solució no és la privatització perquè l’ensenyament per definició no pot ser mai un negoci. Creu de veritat en Sala i Martín que un país en el qual els nostres dirigents no ens han educat en la cultura de l’esforç i del treball per aconseguir els nostres objectius pot arreglar-se la nit al dia pel fet de fer pagar per una cosa que té un valor intangible com és la formació? Ja li dic jo: no. Amb tot el respecte pels centres privats, en contra dels quals no en tinc res, ells no són la solució als nostres problemes. Si en aquests centres ara introduíssim les ràtios d’alumnes nouvinguts i amb problemes socials diversos que existeixen en els centres públics i concertats els seus resultats serien radicalment diferents per tendir a apropar-se a la franja pública-concertada. No en tinc cap dubte.

En el fons, el problema del senyor Sala i Martín, i de tants altres analistes que no han trepitjat en la seva vida una aula, és que no han entès que l’ESO no és una etapa de nivell. Això queda reservat pel batxillerat i la universitat. L’ensenyament secundari, des del moment en el qual es converteix en obligatori i universal, ha de posar unes bases adequades per a cada alumne en funció de les seves capacitats. Alguns cursis d’això en diuen competències bàsiques. El que hem de buscar és potenciar l’ensenyament públic i concertat dotant-lo dels recursos necessaris. S’ha de replantejar el currículum per evitar el mal anomenat fracàs escolar i permetre que alumnes que no tenen cap interès en seguir la dinàmica d’una classe puguin accedir a algun tipus de formació professional que els permeti fer el salt al món laboral amb una mínima qualificació. S’ha de construir, mai destruir. I el que ha fet aquest senyor és desprestigiar i embrutar el bon nom de l’ensenyament català.

Jornada de reflexió

Si el títol de l’entrada us tira cap enrere per la saturació electoral d’aquests dies podeu estar tranquils que avui no parlarem de política (ni de l’anacronisme que suposa que en un món amb tots els mitjans de comunicació a l’abast de la ciutadania existeixi una jornada d’aquest tipus). Simplement volia aprofitar la data per a fer alguna reflexió al voltant del blog ara que hem fet dos anys a la xarxa i del que ha suposat aquesta nova etapa. Si això també us tira enrere demà ja hi haurà noves entrades d’història amb les quals seguir il·lustrant-nos tots plegats.

Primer de tot he d’agrair-vos de tot cor que la setmana passada arribéssim a les 50.000 visites (el que suposa que s’han vist més de 90.000 entrades). La veritat és que segurament sigui una xifra modesta comprada amb les que poden oferir altres blogs, però a mi em sembla una barbaritat per a una pàgina que està feta només amb fins divulgatius i didàctics, que parla d’història i que a més esta escrita integrament en català. Quan tot va començar mai podia haver imaginat aquesta acollida i és un fet que anima a seguir endavant amb la feina que vaig iniciar el juliol de 2008. Més de 50.000 visites en poc més de set mesos a Sàpiens.cat és una bestialitat.

Volem saber qui som, descobrir d’on venim i entendre quin és el nostre passat, uns elements que són bàsics en una societat canviant com la que hem de viure. Així, de forma desinteressada i només pel plaer de poder divulgar la història, que és la meva veritable passió, des del meu blog no he volgut desaprofitar la gran oportunitat que les eines 2.0 ens proporcionen per a poder donar a conèixer el nostre passat com a clau per a entendre el nostre present. El goig de veure com aquest treball pot ser útil i els comentaris rebuts, tant en el mateix blog com en privat, m’animen a seguir endavant amb la mateixa passió del primer dia per a tenir cada dia un espai més complet i millor.

En temps difícils, on treballar en allò que t’agrada i en el que t’has format és complicadíssim i els somnis de la joventut s’esvaeixen davant els cops que et clava la dura realitat que diu que des del juliol estàs aturat i les perspectives són de color negre nit, tenir la possibilitat de fer-ho, tot i que sense veure un euro, pot ser satisfactori perquè et permet seguir creient en allò que t’estimes. I no hi ha millor recompensa que la participació dels lectors. El blog em permet sentir que, tot i que potser a dia d’avui no puc viure de la història, sí que puc seguir estimant-la i divulgant-la per sentir-me viu i seguir perseguint el somni d’exercir de professor, o com a mínim ser un bon divulgador.

Gràcies per la vostra visita, aquí sempre sereu benvinguts.

50.jpg

Jornada a Olot: “La migració oblidada: aportació i reflexió a l’entorn de la nostra història migratòria”

El proper dissabte dia 13 de novembre ens podrem veure a Olot en una jornada que forma part de la Mostra Internacional de Documentals “olot.doc“. Aquesta jornada, que es dóna a conèixer com a dia.doc, presentarà treballs documentals que tenen els moviments migratoris com a argument comú. La intenció dels organitzadors és poder viure de ben a prop les experiències i les vivències d’aquells que han hagut de fer el “viatge” de l’emigració per diversos motius.

programa.jpg

A les sis de la tarda, per obrir la jornada es projectarà el documental de Televisió de Catalunya “Barraques. La ciutat oblidada” dels directors Alonso Carnicer i Sara Grimal que ens presenta la història de l’altra Barcelona del segle XX, la del barraquisme.

A dos quarts de vuit, tindrà lloc el debat amb el director Juan Carlos Iniesta, la productora de documentals Graziela Schaievitch (autors del documental El retorno… Un viaje al origen) i l’historiador Vicente Moreno Cullell (servidor de tots vosaltres). A més, també hi intervindrà un testimoni, l’Antonio González Campos, que ens explicarà les seves vivències personals al voltant del tema.

I, finalment, a les 21:00 es projectarà el documental El retorno… Un viaje al origen, del director Juan Carlos Iniesta, on es narren les vivències experimentades per immigrants a Europa i Amèrica a l’hora del retorn a una Espanya que  ja no era la que ells coneixien quan van marxar.

L’Associació Cultural olot.doc, organitzadora de la Mostra Internacional de Documentals “olot.doc” des de fa cinc anys, està formada per un seguit de ciutadans, l’objectiu de la qual és donar a conèixer i difondre a tota la població el gènere del documental, la seva història i realitat actual.

Els actes tindran lloc als Catòlics d’Olot. Les entrades es podran adquirir a les taquilles del centre mitja hora abans de la projecció (el preu és de 4 euros per projecció, o 7 euros la jornada completa). Si us trobeu a Olot i voleu venir i participar esteu convidats.

Reflexió d’un docent

Tot aprofitant l’inici del curs escolar volia recuperar pels lectors de Sàpiens aquesta interessantíssima reflexió que em van fer arribar el curs passat (moltes gràcies Fátima) i el debat que va generar-se al seu voltant:

SI UN DOCTOR, UN ABOGADO O UN DENTISTA TUVIERA A TREINTA PERSONAS O MÁS EN SU OFICINA A LA VEZ, TODAS CON DIFERENTES NECESIDADES Y ALGUNAS QUE NO QUIEREN ESTAR ALLÍ Y EL DOCTOR, ABOGADO O DENTISTA, SIN AYUDA, TUVIERA QUE TRATARLOS A TODOS CON EXCELENCIA PROFESIONAL DURANTE DIEZ MESES, ENTONCES PODRÍAN TENER UNA IDEA DE LO QUE ES EL TRABAJO DEL DOCENTE EN EL AULA.

Kathy A. Megyeri. Chocolate Caliente para el Alma de los Maestros.

La feina de docent no està gens valorada per la societat actual. Es delega en els docents feina que s’hauria de fer a casa ja que als instituts estem per formar, no per educar. I, a més, sembla que els professors tinguem la culpa de tots els mals que pateix el jovent. La nostra realitat és la descrita per Megyeri. No hi ha recursos suficients i ens hem d’enfrontar a classes massificades on no es poden resoldre les necessitats específiques dels alumnes amb una mínima eficàcia.

És per què no sabem transmetre la importància de l’educació i la formació de les persones que formaran la societat del nostre futur immediat o per què no interessa conèixer la realitat del que passa a les aules i es prefereix mirar cap a un altre lloc? Una societat en la qual no es presta l’atenció deguda a l’educació és una societat en crisi.

Fi de curs…

Els que ja seguíeu aquest blog en la seva anterior etapa ja sabeu que molt de tant en tant el faig servir com a eina de comunicació de les meves vivències. Els nous lectors de l’etapa Sàpiens disculpeu el rotllo.

Avui s’ha acabat una etapa per a mi. Amb la finalització del curs toca buscar-se novament la vida.

Aquest ha estat un any de molts canvis, el més visible l’esteu observant ara mateix, i la veritat és que fins avui crec que tot ha sortit prou bé. He gaudit molt de la meva experiència docent i en els altres àmbits professionals en els que m’he mogut també estic molt satisfet (tranquils que les qüestions de caràcter personal les deixaré al marge). M’emporto molt bons records tant dels meus companys al Col·legi Tecla Sala com, i en especial, dels alumnes amb els qual he tingut l’oportunitat de passar els darrers mesos. Això és el més important.

La llàstima és que arribats a aquest punt no tinc ni idea de que faré a partir del setembre. Toca buscar-se la vida i esperar que soni novament el maleït telèfon que sona constantment en moments inoportuns donant-te l’oportunitat de canviar de proveïdor d’Internet (“una altra vegada vostè? no li va quedar clar ahir (i abans d’ahir) que no m’interessa?”), però que sona molt tardanament quan es tracta de feina.

El món de la docència és així, i més quan ets jove (cada cop menys) i comences. Et trobes captiu de que s’atorguin subvencions, de que algun company tingui la desgràcia d’agafar una baixa més o menys llarga, de que el Departament d’Educació tingui a bé invertir en professorat i no en ordinadors portàtils que no solucionaran res i portaran algunes escoles a la ruïna econòmica… En fi, el que llegiu constantment als diaris.

Espero que d’aquí a setembre es vagi aclarint tot i que, ja sigui on estava perquè han arribat els diners o en qualsevol altre lloc on trobi refugi per a seguir endavant en allò que ser fer, ensenyar.

De moment, i aquest és el tema del que realment volia parlar, aprofitaré aquestes vacances forçoses per a dedicar-me, entre d’altres coses, a actualitzar aquest humil blog que com ja sabeu sense cap altre ànim que el de la difusió didàctica i que em fa sentir en contacte amb el món de les ciències socials que tant m’apassionen. Com que el trasllat cap a Sàpiens va ser una mica sobtat, en aquells moments no sabia ben be com encarar-ho. Traslladar tots els continguts? Deixar dos blogs oberts? Totes dues opcions presentaven punts a favor i en contra, però finalment m’he decidit a anar traslladant tots els continguts cap aquí.

No serà mitjançant una simple migració de continguts (això serien cinc minuts), sinó que aniré traspassant les entrades de mica en mica i aprofitant per a posar més imatges, repassar els continguts i ampliar-los si s’escau. Aquest procés ja el vaig començar fa uns dies i seguiré fent-lo en els següents mesos aprofitant el temps lliure que em concedeix la meva situació professional actual.

Així que els que passeu gairebé a diari per aquí no us espanteu si trobeu moltes entrades noves de cop i volta. No estic submergit en una febre creadora sobtada, és simplement un traspàs ordenat d’un lloc cap a l’altre. Crec que és la millor opció ja que l’any vinent amb la implantació de l’u per u a les aules haurien d’incrementar-se les consultes i val la pena afrontar-ho amb els millors continguts possibles.

Per acabar una novetat més. Després de donar-hi moltes voltes i gràcies a l’empenta final que em va donar en Josep Alavedra, aquest blog es presenta als Premis Blocs Catalunya 2010. La qualitat dels altres blocs presentats és innegable, hi ha moltíssima gent que fa una gran tasca des dels seus blogs personals, però si voleu votar per aquest blog podeu fer-ho en aquest enllaç. Abans, doneu un cop d’ull a la “competència” i voteu amb coneixement de causa perquè hi ha molts blocaires que s’ho mereixerien.

Gràcies per seguir-nos en aquesta nova etapa i ja sabeu on trobar-nos per a qualsevol consulta.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS