Humanitats en temps de crisi

En aproximar-me filosòficament al concepte d’ésser humà sempre m’he sentit proper a la tesi roussoniana de les bondats de l’home i la corrupció que en fa la societat. En aquest sentit, no hi ha pitjor enemic de l’home que el mateix home. La societat capitalista construïda al llarg dels darrers tres segles ens encotilla i ens dirigeix en una direcció concreta. I això queda més patent que mai en temps de crisi com els actuals. Les pressions de les primes de risc i els deutes anguniosos generats per una crisi financera que neix de l’especulació capitalista desenfrenada des dels anys vuitanta ens ha portat a la construcció d’una societat que oblida els valors ètics per a centrar-se només en la necessitat immediata dels diners. S’ha de retallar de tot arreu per a poder pagar els interessos dels bancs ofegats per anys de mala gestió. De gestió inhumana, no racional.

I en aquest camí de retallades i prevalença absoluta del Déu Diner es planteja una nova reforma educativa. A manca de sobirania nacional real per a realitzar un pressupost es veu que als governs només els queda la possibilitat de realitzar maniobres de distracció massiva. Així, juguem amb les banderes, creem enemics autonòmics que amaguin la realitat i entretinguin al personal, retallem drets i reformem el sistema educatiu. En realitat, és la mateixa història de la democràcia espanyola que es repeteix des dels anys noranta. Aleshores calia amagar el creixement il·lusori fonamentat en la bombolla especulativa i els pelotazos. Ara cal emmascarar les seves conseqüències. I d’aquesta manera, com diu la dita popular, qui dia passa any que empeny.

La gravetat de la situació, però, en aquesta ocasió és digna de ser qualificada d’emergència nacional. Catalunya no es pot permetre una nova reforma que menyspreï els valors de les humanitats. És bàsic recuperar el seu valor i situar-les en el centre del debat perquè la democràcia es mantingui viva. Potser, en paraules de Martha C. Nussbaum, els Estats volen produir generacions de màquines utilitàries destinades a nodrir el mercat laboral amb l’únic objectiu de generar diners, però la realitat és que els temps ens empenyen en la direcció contrària.

El que realment necessitem és el naixement d’una fornada de ciutadans cabals amb la capacitat de pensar per si mateixos. És a dir, la generació d’una societat capaç de tenir una mirada crítica sobre les seves tradicions i amb els instruments per comprendre la importància dels èxits i els patiments aliens. Quan una societat s’emmiralla en el suposat èxit dels multimilionaris com Amancio Ortega o Juan Roig, fortunes aconseguides a través d’una moralitat empresarial com a mínim qüestionable, és que alguna cosa no funciona bé. I el mateix serveix en pensar, per exemple, en el futbol, que hauria de ser un esport però és un negoci que oblida els aficionats i els condemna a esdevenir simples pagadors.

Entre les retallades de la Generalitat i les noves restriccions imposades per Madrid, els grans perdedors de la crisi són el sistema educatiu i la sanitat. Però si entrem en el fons de la qüestió educativa encara hi ha un altre perdedor: les humanitats. I aquestes perden en tots els nivells, des de la primària, passant per la secundària i arribant a la universitat. Sembla que els coneixements humanístics, aquells que ens permeten construir una societat amb veritable consciència crítica, s’hagin convertit en ornaments inútils en mans dels governs del que Josep Ramoneda anomena com l’autoritarisme postdemocràtic.

Resulta que les humanitats són inútils en els mercats globals. La història, l’art, la literatura, la filosofia, l’ètica… no serveixen per a res. O això ens diuen. Qui hagi cursat una carrera humanística i no s’hagi trobat mai amb una persona que li preguntés allò de “però això per a què serveix?” que aixequi la mà. I seguint aquesta falsa lògica econòmica, aquestes carreres i matèries perden terreny a gran velocitat, tant en els programes curriculars com en l’imaginari social. Quan un fill decideix dedicar-se a l’estudi d’aquestes qüestions als pares se’ls hi ennuega l’estomac perquè els veuen condemnats a l’atur. Diuen: això no té cap sortida, és inútil.

Realment és inútil? No volem una societat en la qual existeixi la imaginació, la creativitat i el rigor en el pensament crític? Perquè aquest és el camí cap al qual condueix l’extermini de les humanitats en benefici de les carreres i assignatures que fomenten la rendibilitat a curt termini mitjançant el cultiu de capacitats utilitàries i pràctiques. Això sí, unes matèries que seran més o menys aptes per generar renda. En el món d’avui preval la utilitat i els resultats immediats. I això és una derrota social. Si tot ho fem pensant en què obtindrem a canvi vol dir que hem perdut valors humanístics pel camí. I aquest és el camí cap a una nova crisi. No n’hem sortit d’aquesta i ja posem les bases per a la següent? La realitat és que només des de la recuperació de les humanitats i els seus valors podrem construir una veritable societat democràtica. Tot que no vagi en aquesta direcció és una derrota del futur.

Per què un blog d’història?

Arriba el moment de tornar a posar-se en marxa després del breu tancament estiuenc, i voldria començar responent a una pregunta que em formulaven l’altre dia: “per què et vas decidir a fer un blog d’història?”. La qüestió provenia d’un estudiant de batxillerat que aquest any s’haurà d’enfrontar a la difícil situació d’escollir: fer història i arriscar-se a veure’s en un carreró sense gaires sortides laborals, però havent estudiat allò que li agrada, o decantar-se per una carrera (perdó, grau bolonyès), tipus dret o econòmiques, que li garantís un treball en sortir de la universitat.

El meu interlocutor no acabava d’entendre com dedico cada dia un temps a un blog que només em pot portar feina, mals de cap i està mancat d’una compensació econòmica. Venia a dir que ell només treballaria si això es veia recompensat amb diners. Estic segur que no el vaig convèncer gaire amb els meus arguments, que ara compartiré amb vosaltres, però són els meus principis i difícilment els canviaré arribats a aquestes alçades de la vida. A veure que en penseu?

Primer de tot, el blog és una eina didàctica que em pot ajudar en la meva tasca docent. Contrarèplica: però fa un any que estàs fora del món educatiu com a conseqüència de les retallades. I què? Digueu-me somiador, però no hi ha mal que duri eternament i no perdo l’esperança de tornar a fer allò que sé fer i on em sento realitzat. És a dir, ensenyant. I mantenir viu el blog és la manera de no perdre el contacte amb el meu món, una manera de reciclar-me dia a dia i continuar aprenent gràcies a la feina que comporta intentar publicar un apunt d’història cada dia.

D’altra banda, el blog no només és una eina per al meu ús. És un espai públic que utilitzen professors i alumnes al llarg del curs, fet que ho demostra la dràstica caiguda de visites que es produeix a l’estiu. I també molta gent que hi passa només pel gust de conèixer i aprendre. Per tant, el blog és una eina útil i mereix la pena anar ampliant i millorant els seus continguts. Contrarèplica: però tu no hi guanyes res, no et compensa. Home, si en aquesta vida tot s’ha de valorar en diners, doncs efectivament no em compensa. Ara bé, si donem valor a d’altres coses, com per exemple la realització personal, aleshores sí que compensa. I amb escreix. Poder treballar en alguna cosa que és útil i valorada pels altres em sembla que és important. Quan ens tanquem en el món dels beneficis i els guanys econòmics oblidem que la vida no és només treballar i fer diners, sinó que també tenim dret a fer coses que ens omplin en d’altres sentits: la família, l’oci, el desenvolupament intel·lectual…

A més, aquest blog, i d’altres que van néixer més o menys en paral·lel, així com alguns que han anat apareixent en els darrers temps, omplen un espai necessari de divulgació històrica a la xarxa, des del rigor i la professionalitat de l’historiador. És a dir, si la gent recorre a la xarxa per informar-se, és necessari que existeixin blogs d’història amb un caràcter divulgatiu per apropar aquests fets al gran públic. Contrarèplica: això ho pots fer també amb una aplicació de pagament o publicant llibres. Per descomptat, però el blog perdria el seu caràcter utilitari i de lliure accés. Així hi pot accedir tothom.

Lògicament, quan m’encarreguen un llibre, un article o una conferència, tot i ser registres diferents, la profunditat amb la qual tracto els temes és diferent que aquí. Aquest és i serà sempre un espai divulgatiu obert a tothom. Crec que no cal ser un gran expert en història per entendre els articles, i aquesta és la clau de volta del blog. I si algú vol oferir-me de col·laborar en algun projecte “de pagament” no diré que no si m’interessa, però mai renunciant al blog si es possible. Respecte dels llibres, en fi. Millor em reservo la meva opinió sobre el mercat editorial i les possibilitats d’entrar-hi, un mercat sobrepoblat per publicacions dubtoses, habitat per autors que d’historiadors tenen el que jo d’esquimal, en el qual sembla que et facin un favor quan et publiquen i que està força mal pagat.

Interpreto que al jove estudiant li agradava i valorava els continguts del blog perquè una pregunta em va deixar parat. Em va dir: t’has plantejat mai de vendre el blog? Uff! Què és pot respondre a això? Primer de tot, dubto que ningú el comprés i d’entrada sospitaria de l’ús que volgués fer-ne. Una altra cosa és que una empresa cultural X em digués, vine amb nosaltres que et pagarem X diners al mes perquè et portis el blog i escriguis en exclusiva per nosaltres. Lògicament que m’ho pensaria. Però com que això és una quimera, doncs millor no somiar coses impossibles.

I la gran qüestió final: fins a quan? Fins que el cos aguanti. De moment estem en el cinquè any de vida i crec que tinc corda per força més temps, però potser demà la vida em trastoca els plans i he de plegar. Això mai se sap. I més en els temps que corren. Quan el juny de 2011 vaig perdre la feina no pensava que passaria un curs gairebé en blanc i així ha estat. Avui no em plantejo plegar, però potser un dia rebo una oferta de feina impossible de rebutjar i que és incompatible amb aquesta feina. No em poso una data de caducitat, com tampoc vaig pensar mai que tindria un blog que rondaria les 40.000 visites mensuals. Les coses són com són. Això sí, mai tancaria l’espai. Una cosa és no poder publicar i una altra cosa tancar la parada. Mentre sigui quelcom útil, el blog té la seva raó d’existir.

Per cert, el meu consell va ser contundent, tot i que espero que a l’hora de la veritat només es deixi guiar per la seva intuïció. Si vol estudiar història perquè realment és el que li agrada, que no dubti i ho faci. Les oportunitats laborals són les que són, però si has d’invertir diners en una carrera (perdó novament, grau bolonyès) que sigui en aquella que realment t’agrada i t’omple. Estudiar allò que no ens agrada només pot conduir a la frustració personal i possiblement al fracàs en els estudis. El pas per la universitat és un moment transcendental de la vida, aquell que et canviarà definitivament. Ha de ser un pas convençut. La majoria recordem aquesta etapa com la millor de la nostra vida perquè fèiem allò que volíem i ho gaudíem profundament. Estudiar per estudiar, dedicar quatre anys a una cosa que no t’agrada, sense un incentiu de realització personal i intel·lectual al darrere no serveix per res. Bàsicament perquè som persones, no màquines de fer diners.

Revisionismes perillosos

Amb aquesta entrada encetem una nova temporada i, la veritat, m’agradaria fer-ho amb normalitat. Parlar d’història és allò que fem aquí. I sempre buscant un caràcter divulgatiu i didàctic. Però no puc evitar donar sortida a allò que aquests dies corre per dins meu i que he titulat com revisionismes perillosos. La tasca de l’historiador és la divulgació i la investigació del passat, en l’ordre que vulgueu prioritzar, però també cal un compromís nítid amb el present, un posicionament davant dels fets que poden ser transcendentals pel nostre futur. I avui no podem defugir algunes puntualitzacions necessàries davant algunes coses que estan passant al país.

En primer lloc, la voladura controlada del consens constitucional de 1978. Que la Transició va ser un tancament en fals del franquisme és un fet que avui dia no crec que posi en dubte ningú. Potser va ser la millor sortida possible que en aquells moments va trobar-se davant l’amenaça de les armes que exercien els militars franquistes, però passants més de trenta anys no poden existir arguments per evitar que la dictadura passi comptes amb la justícia. D’aquella reforma pactada cap a la democràcia va sorgir una Constitució que des dels grans partits espanyols (PSOE-PP) sempre ens han venut que era intocable perquè era la base del consens nacional. Especialment durant la primera dècada del segle XXI, en temps d’efervescència nacionalista al País Basc amb el Pla Ibarretxe sobre la taula, i amb el posterior procés de reforma de l’Estatut de Catalunya per part del primer govern tripartit de Pasqual Maragall, els Aznar, Zapatero i companyia ens avien venut que la Constitució era la taula sagrada de la llei i que no es podia reformar. Sempre obviant que ja havia estat retocada pel govern de Felipe González per adaptar-se a les condicions requerides per a l’ingrés a la Unió Europea.

En qualsevol cas, aquella Constitució sagrada tenia una virtut: tot i que no podia tocar-se, havia nascut d’un determinat i condicionat consens entre les forces de dreta, d’esquerra, postfranquistes, comunistes i nacionalistes catalanes (amb l’excepció d’ERC) i basques. Consens que la setmana passada va volar pels aires. I és que la sobirania nacional ha mort a Espanya. Els dos grans partits, aquells que gràcies a una llei electoral injusta monopolitzen la majoria dels escons de les Corts, la coalició PPSOE, rendint-se a les pressions d’uns mercats als quals no entenen ni saben fer front i del directori francogermànic que governa Europa, han introduït una reforma constitucional per limitar el dèficit. Ja no és qüestió de valorar si la reforma és bona o dolenta. Això és indiferent. El problema és que una casta política que es troba contra les cordes de la credibilitat i legitimitat aprovi amb agosticitat una reforma constitucional que mai va ser aprovada per la ciutadania perquè no es trobava en els programes electorals d’aquests partits. El problema és que es negui un referèndum perquè puguem exercir la sobirania nacional. I el problema és que ni tan sols ha generat consens. Ha estat la decisió de la maquina trituradora de la coalició PPSOE deixant al marge les minories nacionalistes i d’esquerra. La ciutadania ni compta ni importa.

Fa uns mesos, en referència al moviment dels indignats, en Ferran Vital, des del blog veí Històries d’un Món Real, parlava de la democràcia espanyola nascuda el 1978 com una reinvenció del sistema de la Restauració canovesca del darrer terç del segle XIX i inicis del XX. Avui s’ha demostrat com això és real. Aquell sistema es caracteritzava per l’alternança pseudodemocràtica dels partits Conservador i Liberal en el poder, mentre que l’oposició democràtica i reformadora jugava un paper de vernís legitimador des dels extrems del sistema, sempre al marge del poder. Ara, Cánovas i Sagasta han tornat. I han tornat convertits en Zapatero y Rajoy. Les manipulacions del segle XXI són més sofisticades que les barroeres tupinades restauracionistes i es fonamenten en el control d’una premsa agenollada als colors dels polítics que els financen i que definitivament ha deixat de ser lliure. La ciutadania, després del miratge de la Transició ha restat al marge de la política. I l’aplanadora PPSOE no pararà fins fer extingir les minories si no hi ha una reacció immediata.

Això va anar seguit de l’atac sense precedents contra la llengua catalana i el model d’immersió lingüística que donava cohesió i coherència al nostre sistema educatiu. Només val a dir una cosa: com a professor de secundària no acato la sentència. I a l’espera del corresponent recurs que la Generalitat presenti, només cal desitjar que CiU no torni a vendre el país, aquest que els millors estan desmuntant a passes de gegant, i s’imposi la lògica de la immersió. Que vint famílies demanin rebre l’ensenyament en llengua castellana no és cap motiu perquè es desmunti un sistema que funciona i que els catalans van aprovar en l’Estatut. Aquell Estatut que la justícia va retallar i que mai em pogut tornar a votar per rebutjar.

I per acabar, aquests dies em viscut un exercici de destrucció de la memòria història que sembla anar en consonància amb la campanya iniciada per la Real Academia de la Historia amb el seu tristament famós Diccionario Biográfico. Tres exemples ràpids, tot i que podríem citar-ne molts més:

Medalla d’or de la Policia Local de Melilla per a Ramón Antón Mota, un policia que va ingressar a l’antic Cos Superior de Policia espanyola el 1970 i que ha estat conseller de seguretat ciutadana del govern autònom del popular de Juan José Imbroda (PP), del qual continua sent assessor. I entre els mèrits del guardonat hi ha el fet d’haver assistit “amb el delegat governatiu” a “l’última execució que hi va haver a Espanya, la de Puch Antich [sic]”. Notícia extreta d’Ara.cat.

L’Ajuntament d’Horcajo de Santiago (Cuenca) ha decidit tornar a posar a un dels seus carrers el nom de José Antonio Primo de Rivera, en record del fundador de la Falange Española, malgrat que aquesta nomenclatura va ser substituïda en la passada legislatura per complir la llei de memòria històrica. Notícia extreta d’Elperiodico.cat.

El Ayuntamiento toledano de Méntrida ha organizado un “Homenaje a la bandera y a los caídos por Dios y por España”, en el que participará el Ejército. Notícia extreta de Publico.es.

Hem tornat al pitjor del segle XX? On són els principis democràtics que haurien de regir la nostra societat davant d’aquestes notícies? Cada cop em sento més allunyat del que passa més enllà de terres catalanes. Cada cop sento més fàstic en sentir parlar els polítics espanyols tancats en la seva bombolla electoralista. Algun dia haurem d’explicar als nostres néts que la democràcia era el millor sistema possible per governar-nos, però que tenia un problema: l’existència de partits polítics i que van oblidar-se dels ciutadans per només esdevenir màquines de guanyar eleccions cada quatre anys. Això a Espanya però també a la Catalunya de les retallades indiscriminades i la claudicació. Cada dia que passa em sento més indignat i menys representat per aquest sistema. Ens podem permetre la pèrdua dels drets pels quals tantíssimes persones van deixar-se la pell des del segle XIX sense reaccionar? El capitalisme en fallida ens ha de reformar o hem de reformar nosaltres el capitalisme?

Jornada de reflexió

Si el títol de l’entrada us tira cap enrere per la saturació electoral d’aquests dies podeu estar tranquils que avui no parlarem de política (ni de l’anacronisme que suposa que en un món amb tots els mitjans de comunicació a l’abast de la ciutadania existeixi una jornada d’aquest tipus). Simplement volia aprofitar la data per a fer alguna reflexió al voltant del blog ara que hem fet dos anys a la xarxa i del que ha suposat aquesta nova etapa. Si això també us tira enrere demà ja hi haurà noves entrades d’història amb les quals seguir il·lustrant-nos tots plegats.

Primer de tot he d’agrair-vos de tot cor que la setmana passada arribéssim a les 50.000 visites (el que suposa que s’han vist més de 90.000 entrades). La veritat és que segurament sigui una xifra modesta comprada amb les que poden oferir altres blogs, però a mi em sembla una barbaritat per a una pàgina que està feta només amb fins divulgatius i didàctics, que parla d’història i que a més esta escrita integrament en català. Quan tot va començar mai podia haver imaginat aquesta acollida i és un fet que anima a seguir endavant amb la feina que vaig iniciar el juliol de 2008. Més de 50.000 visites en poc més de set mesos a Sàpiens.cat és una bestialitat.

Volem saber qui som, descobrir d’on venim i entendre quin és el nostre passat, uns elements que són bàsics en una societat canviant com la que hem de viure. Així, de forma desinteressada i només pel plaer de poder divulgar la història, que és la meva veritable passió, des del meu blog no he volgut desaprofitar la gran oportunitat que les eines 2.0 ens proporcionen per a poder donar a conèixer el nostre passat com a clau per a entendre el nostre present. El goig de veure com aquest treball pot ser útil i els comentaris rebuts, tant en el mateix blog com en privat, m’animen a seguir endavant amb la mateixa passió del primer dia per a tenir cada dia un espai més complet i millor.

En temps difícils, on treballar en allò que t’agrada i en el que t’has format és complicadíssim i els somnis de la joventut s’esvaeixen davant els cops que et clava la dura realitat que diu que des del juliol estàs aturat i les perspectives són de color negre nit, tenir la possibilitat de fer-ho, tot i que sense veure un euro, pot ser satisfactori perquè et permet seguir creient en allò que t’estimes. I no hi ha millor recompensa que la participació dels lectors. El blog em permet sentir que, tot i que potser a dia d’avui no puc viure de la història, sí que puc seguir estimant-la i divulgant-la per sentir-me viu i seguir perseguint el somni d’exercir de professor, o com a mínim ser un bon divulgador.

Gràcies per la vostra visita, aquí sempre sereu benvinguts.

Fi de curs…

Els que ja seguíeu aquest blog en la seva anterior etapa ja sabeu que molt de tant en tant el faig servir com a eina de comunicació de les meves vivències. Els nous lectors de l’etapa Sàpiens disculpeu el rotllo.

Avui s’ha acabat una etapa per a mi. Amb la finalització del curs toca buscar-se novament la vida.

Aquest ha estat un any de molts canvis, el més visible l’esteu observant ara mateix, i la veritat és que fins avui crec que tot ha sortit prou bé. He gaudit molt de la meva experiència docent i en els altres àmbits professionals en els que m’he mogut també estic molt satisfet (tranquils que les qüestions de caràcter personal les deixaré al marge). M’emporto molt bons records tant dels meus companys al Col·legi Tecla Sala com, i en especial, dels alumnes amb els qual he tingut l’oportunitat de passar els darrers mesos. Això és el més important.

La llàstima és que arribats a aquest punt no tinc ni idea de que faré a partir del setembre. Toca buscar-se la vida i esperar que soni novament el maleït telèfon que sona constantment en moments inoportuns donant-te l’oportunitat de canviar de proveïdor d’Internet (“una altra vegada vostè? no li va quedar clar ahir (i abans d’ahir) que no m’interessa?”), però que sona molt tardanament quan es tracta de feina.

El món de la docència és així, i més quan ets jove (cada cop menys) i comences. Et trobes captiu de que s’atorguin subvencions, de que algun company tingui la desgràcia d’agafar una baixa més o menys llarga, de que el Departament d’Educació tingui a bé invertir en professorat i no en ordinadors portàtils que no solucionaran res i portaran algunes escoles a la ruïna econòmica… En fi, el que llegiu constantment als diaris.

Espero que d’aquí a setembre es vagi aclarint tot i que, ja sigui on estava perquè han arribat els diners o en qualsevol altre lloc on trobi refugi per a seguir endavant en allò que ser fer, ensenyar.

De moment, i aquest és el tema del que realment volia parlar, aprofitaré aquestes vacances forçoses per a dedicar-me, entre d’altres coses, a actualitzar aquest humil blog que com ja sabeu sense cap altre ànim que el de la difusió didàctica i que em fa sentir en contacte amb el món de les ciències socials que tant m’apassionen. Com que el trasllat cap a Sàpiens va ser una mica sobtat, en aquells moments no sabia ben be com encarar-ho. Traslladar tots els continguts? Deixar dos blogs oberts? Totes dues opcions presentaven punts a favor i en contra, però finalment m’he decidit a anar traslladant tots els continguts cap aquí.

No serà mitjançant una simple migració de continguts (això serien cinc minuts), sinó que aniré traspassant les entrades de mica en mica i aprofitant per a posar més imatges, repassar els continguts i ampliar-los si s’escau. Aquest procés ja el vaig començar fa uns dies i seguiré fent-lo en els següents mesos aprofitant el temps lliure que em concedeix la meva situació professional actual.

Així que els que passeu gairebé a diari per aquí no us espanteu si trobeu moltes entrades noves de cop i volta. No estic submergit en una febre creadora sobtada, és simplement un traspàs ordenat d’un lloc cap a l’altre. Crec que és la millor opció ja que l’any vinent amb la implantació de l’u per u a les aules haurien d’incrementar-se les consultes i val la pena afrontar-ho amb els millors continguts possibles.

Per acabar una novetat més. Després de donar-hi moltes voltes i gràcies a l’empenta final que em va donar en Josep Alavedra, aquest blog es presenta als Premis Blocs Catalunya 2010. La qualitat dels altres blocs presentats és innegable, hi ha moltíssima gent que fa una gran tasca des dels seus blogs personals, però si voleu votar per aquest blog podeu fer-ho en aquest enllaç. Abans, doneu un cop d’ull a la “competència” i voteu amb coneixement de causa perquè hi ha molts blocaires que s’ho mereixerien.

Gràcies per seguir-nos en aquesta nova etapa i ja sabeu on trobar-nos per a qualsevol consulta.