5 de febrer de 2013
Les forces latents que havien anat desenvolupant-se en els darrers anys van esclatar quan la monarquia va veure’s obligada, per primer cop des de feia 170 anys, a convocar els Estats Generals per aconseguir donar una solució consensuada a la crisi política, econòmica i financera de França. El país es trobava econòmicament arruïnat i les diferències entre rics i pobres havien assolit unes dimensions intolerables. L’Estat francès es trobava abocat a la bancarrota mentre que tots els intents per portar a terme una reforma de la política financera i fiscal fracassaven per la resistència de la noblesa i dels parlaments. Arribats a 1789 la fam i els aixecaments espontanis començaven a sacsejar les províncies i la capital.
L’opinió pública, desenvolupada al llarg del segle XVIII com a conseqüència de la difusió de les idees il·lustrades, va veure que aquest era el moment de posar-se en marxa. Havia arribat el moment de fer realitat els projectes constitucionals, de posar sobre la taula els seus ideals il·lustrats, la crítica i el dret natural que havia marcat els debats dels salons.
“Es la voluntat de Sa Majestat”, segons constava en el reglament d’elecció dels Estats Generals, “assegurar a qualsevol, fins i tot en els llocs més allunyats del regne, que els seus desitjos i reclamacions arribin fins a Ell”. Els components del Tercer Estat van interpretar aquesta declaració reial com una invitació a l’aixecament de la censura: en qualsevol espai de París van aparèixer proclames en els murs; el poble va rebre octavetes i pamflets; els quaderns de queixes van restar farcits de les demandes i necessitats de la població. Sieyès escrivia en un d’aquests pamflets amb caràcter electoral: “Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre”. Contra l’esperit que havia inspirat la convocatòria del Estats Generals, semblava que finalment havia arribat l’hora del poble.
D’aquesta manera, els Estats Generals van iniciar les seves reunions el 5 de maig a Versalles. L’excusa per a realitzar la reunió en l’espai emblemàtic de l’absolutisme va ser que era allà on es trobaven les seus del govern i de la cort, però la intenció evident era mantenir al Tercer Estat, la representació del “poble”, allunyat de les seves combatives bases socials establertes a París.
La tradició establia que cada estament votés en bloc, fet que atorgava l’avantatge al clergat i l’aristocràcia de l’Antic Règim. Però els representants populars van posar la primera pedra de la Revolució protagonitzant el primer acte realment revolucionari: exigir el principi “d’un home, un vot”. La noblesa va oposar-se radicalment, mentre que el clergat va navegar en l’ambigüitat. Tot quedava bloquejat davant d’aquest dilema polític. Va ser aleshores quan el Tercer Estat va jurar-se per esdevenir Assemblea Nacional, a la qual es sumarien membres del clergat i uns pocs aristòcrates, com el Duc d’Orleans, Felip Igualtat. La Revolució havia començat.
Lluís XVI, però, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions. Però en el Jeu de Paume de Versalles el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. No hi havia marxa enrere, i el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevenia constituent. Però Lluís XVI no havia sufocat l’incendi i la destitució del ministre Necker provocaria la reacció immediata del poble. París començaria a cremar.
És ara quan París esdevé el gran escenari de la Revolució. La ciutat en la qual el poble surt a prendre els carrers tumultuosament per fer sentir el seu descontent vol ser protagonista del temps històric que s’enceta. Una ciutat castigada per la crisi, en la qual la fam és el protagonista quotidià de l’existència dels seus ciutadans. La ciutat en la qual el preu de la lliura de pa s’havia duplicat en un any i l’escassetat d’aliments és cada dia més evident. La ciutat on comença a ser massa habitual observar l’assalt als forns de pa i comerços alimentaris a mans de simples ciutadans que no tenen un gra de pa que endur-se a la boca. Davant la inoperància de la monarquia, els parisencs es veuen amb força per prendre la iniciativa per garantir la seva pròpia subsistència.
Els rumors sobre la destitució de Necker i la imminent dissolució de l’Assemblea és l’espurna que mobilitza les masses. Això sumat al discurs dels agitadors revolucionaris que sostenen que l’escassetat d’aliments respon a un complot aristocràtic per enriquir-se. Més llenya al foc. La desconfiança popular comença a transformar-se en indignació davant la por a una repressió a sang i foc de la Revolució institucional de Versalles.
El 13 de juliol de 1789, Camille Desmoulins i d’altres agitadors populars inciten en poble a la rebel·lió. I París esclata. És allò que Georges Lefebvre va denominar com “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates, i esperança en la regeneració política de França–. Es saquegen les armeries, les turbes populars s’enfronten als soldats de la monarquia, es configura una milícia urbana, es destrueixen els odiosos edificis de recaptació d’impostos i la Bastilla, el gran símbol de la repressió absolutista, és assaltada. Les masses feien la seva “irrupció” en la història. És a dir, la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat.
Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.
Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.
De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, governador de la Bastilla, presó però també un important dipòsit de pólvora i municions, rebutja els requeriments dels sublevats i intenta contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Però aquests no s’aturen i es llancen a l’assalt de la ciutadella. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits.
Els canons disparen contra els revolucionaris, però això no els atura i els que aconsegueixen superar el foc inicien un desigual combat, cos a cos, amb els soldats que defensen la fortalesa. Són quatre hores de combat. Sembla un miracle: el coratge i el nombre de parisencs aconsegueix derrotar els defensors. El governador de la Bastilla rendeix la ciutadella sense condicions. Al carrer, entre els cossos morts i els nombrosos ferits, reina l’ambient victoriós. A l’interior, desenes de soldats d’origen humil han estat degollats i afusellats en mig del furor de la victòria. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells malalts mentals) van ser alliberats.
La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans. És el 14 de juliol. Dia de glòria, jornada de tragèdia. El poder revolucionari del poble aixecat en armes ha triomfat. Simultàniament, comencen a cremar castells feudals arreu del país. Les masses havien envaït l’espai públic per esdevenir el motor de la Revolució.
Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.
