Les invasions indoeuropees a la Mediterrània

La societat clàssica mediterrània va formar-se a partir de la mescla de grups humans força diferents. En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C.

En els mil·lennis IV i III a.C., aquests pobles indoeuropeus vivien a les estepes del centre d’Àsia com a societats ramaderes nòmades que es traslladaven buscant pastures per al bestiar. Sabem que, juntament amb altres causes menys conegudes, aquests pobles van viure una fase de creixement demogràfic que els va impulsar a allunyar-se cada cop més de les terres d’on eren oriünds.

Alguns d’ells van baixar cap al sud: a mitjans del segon mil·lenni van arribar a prendre contacte amb les civilitzacions urbanes de l’Índus i les van sotmetre, al mateix temps que adoptaven moltes de les seves característiques, i construïen així la civilització dels veda.

Altres grups de pastors asiàtics es van estendre cap a l’est. Alguns es van instal·lar a Anatòlia (Àsia Menor): d’aquí provenen els hitites, els medes i els perses. Uns altres van ocupar les terres del sud de Rússia i des d’allí es van dirigir a l’Europa Septentrional, altres a la part oriental (els eslaus) i uns altres es van introduir a les penínsules mediterrànies. Per exemple, els aqueus, els doris i els jonis a la Península Balcànica; els pobles germànics i els celtes als territoris d’Alemanya, Anglaterra, França i la Península Ibèrica; o els itàlics a la Península Itàlica.

Tots aquests pobles tenien característiques comunes. En primer lloc, cal referir-se a la llengua que parlaven. Tot i que amb el temps aquesta llengua evolucionaria de forma diversa, i donaria lloc a idiomes força diferents (l’alemany, el grec, el llatí), els lingüistes hi troben arrels comunes en tots ells, així com també en els sànscrit, la llengua primitiva de la Índia. D’aquí, doncs, el nom de pobles indoeuropeus amb que són coneguts.

Tots aquests pobles, en l’origen, eren comunitats nòmades i ramaderes. Es caracteritzaven per haver domesticat el cavall i per saber-lo muntar. En d’altres indrets també s’utilitzava el cavall, però tan sols com a animal de tir o per aprofitar-ne la carn. Els indoeuropeus, a més de ser bons genets, van introduir l’ús de carros tirats per cavalls, la qual cosa els va donar una major puixança militar.

Un altre dels aspectes importants de la vida d’aquests pobles era el coneixement del treball del ferro, fins al punt que, en penetrar-ne l’ús a Europa, va obrir-se el període que coneixem com a Edat del Ferro.

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

En la seva penetració a Europa, aquests pobles ramaders es van trobar comunitats d’agricultors. Alguns van aprendre les tècniques agràries i van convertir-se en pobles sedentaris, i es barrejaven, en ocasions, amb la població prèviament establida. Altres, en canvi, van parar atenció en quines èpoques de l’any els agricultors obtenien la collita i van començar a practicar el saqueig. Els atacaven per sorpresa i fugien després cap a un altre indret. Enfront de les comunitats camperoles, aquests grups eren militarment superiors, perquè muntaven a cavall i tenien armes de ferro.

Els atemorits poblats neolítics s’estimaren més, en alguns casos, acceptar de forma fixa el pagament d’una part de la collita a canvi de no ser atacats. Es comprèn que, d’aquesta manera, en molts llocs, es configurés una casta millor preparada per a la guerra, que vivia a compte del treball dels agricultors.

A mesura que es va generalitzar la pràctica del pillatge i el saqueig també es van originar transformacions al si dels grups indoeuropeus.

Entre les riqueses obtingudes per aquests pobles, cada cop era més gran la part que provenia del saqueig o de la submissió d’altres pobles, cosa que resultava possible gràcies a la superioritat militar. Ara bé, tot això comportava activitats que només els homes adults estaven en condicions de desenvolupar, ja que les dones, a més de participar en la producció de béns, eren les responsables de la criança dels nens, la qual cosa no els hauria permès de dedicar-se a la guerra o de sotmetre altres pobles. Progressivament, en les decisions que afectaven a la col·lectivitat, els homes anar adquirint un enorme protagonisme, i les dones van quedar relegades a una posició secundària.

La trobada entre els invasors i la població autòctona devia presentar formes molt diverses. Alguns grups invasors van instal·lar-se en zones despoblades; altres es van fusionar amb les comunitats d’agricultors. Finalment, hi va haver grups que es convertirien en facció dominant, guerrera, d’una societat d’organització agrària.

La història de les penínsules Balcànica, Itàlica i Ibèrica a finals del II mil·lenni i començaments del I mil·lenni a.C. no és tan coneguda com la dels segles posteriors. Tanmateix sabem que en aquesta època va començar l’arribada dels pobles indoeuropeus. Primer van aparèixer a la Mediterrània Oriental i després a la part Occidental.

La transició de la Prehistòria cap a l’Antiguitat a la Mediterrània: comunitats neolítiques i primeres societats urbanes

Els territoris que voregen la mar Mediterrània presenten característiques geogràfiques molt diverses, però amb certs trets comuns. En general, es tracta de zones muntanyenques, de clima sec i temperat, amb terres poc aptes per al conreu. La manca d’aigua abundant per al reg i la pobresa mineral dels sòls impedeixen la posada en pràctica de complexos sistemes col·lectius i centralitzats de conreu. Solament permetia de fer collites que, com a màxim, multiplicaven per quatre o sis cops el sembrat.

Per una altra banda, la dependència bàsica de l’aigua de la pluja feia possible una activitat agrícola més independent per part de petits grups humans, i no requerien una organització col·lectiva tan extensa i rígida com la de les valls fluvials.

Un altre element comú a tots aquests territoris és la proximitat a la mar. La Mediterrània és una mar molt adequada per a la navegació si es coneixen els vents i corrents. A més, la majoria de les costes són força favorables per a la navegació. Hi ha infinitat de ports naturals que permeten d’ancorar, com també innombrables illes per a fer-hi escala. Per tot això, si es comptava amb un cert bagatge tècnic sobre la navegació marítima, la comunicació entre aquestes terres podia esdevenir molt més fàcil a través de la mar que de les rutes terrestres.

Al llarg del II mil·lenni a.C., les terres mediterrànies van ser poblades per poblacions diverses, tant pel que fa a l’origen com a les seves formes de vida econòmiques, polítiques i culturals. Podem agrupar-les en tres grans conjunts: comunitats neolítiques primitives, societats urbanes desenvolupades (gràcies al comerç marítim amb els grans imperis orientals) i invasors indoeuropeus. De la trobada d’aquests pobles sorgirà l’anomenada civilització clàssica.

A totes les penínsules del nord de la Mediterrània (Península Ibèrica, Península Itàlica, Península Balcànica) hi vivien, des del VI i el V mil·lenni a.C., nombroses comunitats molt primitives d’agricultors i pastors. Els motius i el moment històric en que va desenvolupar-se la revolució neolítica en tots aquests llocs són encara motiu de debat i discussió entre els arqueòlegs.

Alguns creuen que l’aparició de l’agricultura i la ramaderia a la Mediterrània va ser deguda a la difusió d’aquelles tècniques des del que consideren que seria el seu veritable lloc d’origen, al Pròxim Orient. D’altres pensen que aquest procés es va desenvolupar de forma autòctona per les mateixes causes: canvi climàtic i escassetat de la flora i la fauna, la qual cosa hauria comportat la necessitat d’intervenir en els cicles reproductius de determinades espècies vegetals i animals.

Sigui com sigui, el que és cert és que ja al II mil·lenni a.C. moltes comunitats agràries i pastorals autosuficients habitaven totes aquestes terres. Aquests pobladors només van habituar-se a produir excedents de determinats productes en la mesura que van conèixer comerciants que arribaven a les seves terres i els estimulaven a fer-ho, i els proporcionaven a canvi productes desconeguts per a ells fins aleshores.

A les terres del nord d’Àfrica, a més dels grups d’agricultors situats a la franja costanera, ja hi havia grups de pastors nòmades que travessaven els deserts amb les seves caravanes.

A l’illa de Creta, situada en un lloc favorable per a la navegació, va desenvolupar-se la primera talassocràcia (domini del mar) mediterrània. A mitjans del II mil·lenni a.C. ja hi trobem una societat formada per agricultors i artesans humils juntament amb grans senyors. Per damunt de tots ells hi havia una monarquia, que dirigia també les activitats comercials.

El nom d’un llegendari rei de Creta, Minos, ha fet que aquesta civilització sigui anomenada també com a civilització minoica. Sembla probable que, des de Cnossos, el nucli urbà més important de Creta, s’arribessin a controlar àmplies zones d’influència a les costes de la Mar Egea.

A Creta va desenvolupar-se una important artesania, especialment de ceràmica. Aquests productes es venien a la Mediterrània Oriental i se n’han trobat nombroses restes, com també d’objectes de bronze i or i pedres precioses.

Els cretencs comerciaven amb el coure que obtenien de Xipre i de l’Àsia Menor, i també amb or i d’altres productes. Per fabricar el bronze calia estany, que s’havia d’anar a buscar força més lluny: a l’extrem occidental de la Mediterrània, on arribava des de França i Anglaterra. Tots aquests productes es venien a Egipte i Mesopotàmia, països que utilitzaven gran quantitat de metalls.

De les restes trobades d’aquesta civilització es desprèn que va tenir una fi sobtada, cap al 1400 a.C., en ser conquerida per pobles que provenien del continent, força més preparats per a la guerra i que després van fundar la civilització micènica.

Les esmentades restes mostren també un art original. En destaquen les figuretes que representen divinitats femenines i masculines, i els frescs que decoren les parets dels palaus. En aquestes pintures apareixen molts motius marins i escenes de jocs, danses o curses de braus. Tot això ens suggereix una societat en què els grans senyors gaudien d’una vida cortesana molt alegre i entretinguda ja que disposaven de molt temps lliure.

Hi va haver un altre poble que també es va dedicar al comerç marítim, tot convertint-se en un pont entre els imperis orientals i les zones allunyades en què habitaven comunitats més primitives. Es tracta dels fenicis, qui, tanmateix, van aconseguir l’hegemonia comercial molts segles més tard de l’esplendor cretenc.

Els fenicis vivien a les costes de l’actual Líban, en una estreta franja situada entre el mar i una serralada muntanyosa. En aquell indret, al llarg del II mil·lenni a.C. van desenvolupar-se unes ciutats-estat independents en les quals vivien persones dedicades a l’artesania i el comerç, gràcies als aliments que els proporcionaven els camperols de les terres circumdants.

Des de ben aviat els fenicis van dedicar-se a la navegació i al comerç marítim per les costes mediterrànies, especialment les meridionals. A mesura que van intensificar els seus contactes comercials amb els pobles costaners, van anar establint factories comercials permanents al llarg de tota la costa. Es tractava d’espais on els fenicis emmagatzemaven els productes, tant els que obtenien dels grups indígenes, com els que volien vendre.

En alguns casos, aquestes factories van anar creixent fins a esdevenir autèntiques ciutats, com, per exemple, a Palerm, Cartago, Utica o Cadis. Des d’aquests punts els fenicis impulsaven les comunitats indígenes a produir allò que a ells els interessava comprar: metalls, productes agraris, salums…

Els fenicis van difondre noves tècniques de treball, desconegudes fins aquell moment per molts dels grups neolítics. Igualment, els van habituar a acceptar monedes a canvi dels productes, i els van ensenyar a comprar-hi els seus productes manufacturats.

Un dels aconseguiments més característics dels fenicis, als quals devem la seva difusió per la Mediterrània, va ser l’elaboració d’un sistema d’escriptura de signes fonètics: l’alfabet. Els fenicis el van desenvolupar per millorar un sistema de registre i d’administració de les seves operacions mercantils i per fer-ho més ràpid i generalitzable, ja que no hauria estat rendible haver de confiar aquesta labor a una casta de sacerdots o escribes especialitzats.

Els fenicis, al costat d’un important comerç a llarga distància, a l’engròs, practicaven també el comerç a la menuda o al detall. Per tal de calcular i deixar constància escrita de totes aquestes operacions mercantils, va resultar de força utilitat l’alfabet, composat per uns pocs signes fonètics que qualsevol podia aprendre. Molts sistemes d’escriptura posteriors, com l’ibèric o el grec, van ser variacions elaborades a partir de l’alfabet fenici.

La utilització de la moneda com a instrument de bescanvi va ser una innovació apareguda després d’una perllongada existència dels grans imperis i del comerç de llarga distància. Probablement va ser a Lídia (Àsia Menor) on per primera vegada es van fer servir lingots de metall com a equivalent de les mercaderies amb què es traficava. En qualsevol cas, les peces de metall es van utilitzar en el comerç exterior entre els grans estats basats en la civilització urbana.

En el I mil·lenni a.C., cap al segle VII aproximadament, a la Mediterrània va començar a difondre’s la moneda pròpiament dita. Es tractava de peces metàl·liques encunyades pel govern d’algun estat, a vegades molt petit. Estaven gravades amb un segell, que significava una mena de garantia i compromís sobre la validesa de la peça. La veritable expansió de la moneda per les costes mediterrànies és atribuïda als fenicis i també als grecs.

Els economistes, en analitzar el valor de qualsevol producte, estableixen la diferència entre el que anomenem valor d’ús i valor de canvi. El valor d’ús d’una mercaderia depèn de la seva capacitat per a satisfer les necessitats humanes. El valor de canvi d’un producte depèn de la possibilitat de canviar-lo per uns altres. Les monedes tenen molt poc valor d’ús. Per si mateixes no serveixen pràcticament per a res. No obstant això, si se’n té prou quantitat poden aconseguir-se molts altres i variats béns.

L’important és que a mesura que moltes comunitats d’agricultors i de pastors van començar a disposar de moneda (obtinguda a canvi del lliurament de matèries primeres als comerciants marítims que arribessin a terres llunyanes), van adonar-se de la utilitat d’acumular diners per a poder comprar d’altres béns que ells no posseïen, a aquests mateixos comerciants. A poc a poc, va anar estenent-se un sistema econòmic monetari, pel fet que moltes de les activitats econòmiques van començar a estar supeditades a la voluntat d’obtenir més diners. Aquest sistema es va desenvolupar en la mesura que les persones confiaven que amb aquest diners podien després obtenir més béns.

D’aquesta manera, en moltes societats de les costes mediterrànies van començar a tenir una més gran importància els conreus, la producció artesanal i l’extracció de metalls i altres activitats econòmiques, perquè això els permetia de vendre productes i acumular diners.

Cal destacar la diferència que hi havia entre aquesta orientació de l’economia i la pròpia dels primers imperis d’agricultura irrigada. Allí els grups privilegiats de la societat acumulaven l’excedent produït per la majoria, en forma de béns de gran valor d’ús, i controlaven també la força de treball de molta gent, la qual els servia per solucionar molts problemes materials: conreu de camps, construcció d’obres públiques, etc. En canvi, a la Mediterrània, va començar a difondre’s un sistema en què la riquesa de les persones i els grups socials depenia de la quantitat de diners que havien aconseguit acumular.

En les societats al costat dels grans rius la navegació fluvial va assolir un gran desenvolupament. Originàriament, s’havien utilitzat canoes que avançaven gràcies al corrent o amb un pal que s’enfonsava contra el terra a manera de palanca. Amb el temps, es van introduir millores tècniques, com, per exemple, l’ús de rems. Tota l’experiència acumulada en aquest tipus de navegació va servir de base per a la navegació marítima.

Però allò veritablement important, el que va fer possible els viatges marítims de llarg recorregut, va ser l’aprofitament de l’energia del vent. Fins aleshores, els éssers humans aprofitaven la seva pròpia energia o la de les altres persones, la força animal i la de l’aigua; a més, tenien un sistema per a multiplicar la seva pròpia força: la palanca. Ara disposarien d’una nova adquisició: l’aprofitament de la força eòlica. Es va aplicar la vela a les embarcacions, en un principi subjecta a un únic pal o arbre, i, més tard, es va introduir el timó a la popa, mitjançant el qual es controlava la direcció de l’avançament de la nau.

La vela era utilitzada especialment en els vaixells mercants, perquè el manteniment d’una tripulació de remers havia encarit enormement els nolis, la qual cosa suposava una reducció substancial dels guanys. En canvi, els vaixells de guerra, força més lleugers que els mercants, eren propulsats principalment amb energia humana, ja que remaven els soldats, mentre que les veles tenien un caràcter auxiliar.

Creta va ser la primera societat que va desenvolupar àmpliament la navegació de vela per al comerç. Les embarcacions eren de fusta, però com que els cretencs dominaven la fabricació del bronze, moltes de les peces eren de metall perquè els proporcionava una major resistència. Els fenicis, que van seguir els cretencs en el domini del comerç marítim, desenvoluparien més encara les tècniques constructives. En el primer mil·lenni a.C., ja van introduir l’ús del ferro, i el van aplicar a la construcció dels vaixells.

El transport marítim va tenir sempre preeminència sobre el terrestre, el qual utilitzava xarxes de camins o sistemes de calçades amb finalitats de comunicació o de conquesta. Així, per exemple, es pot calcular que el transport terrestre d’una càrrega de fenc durant cinquanta quilòmetres doblava el seu cost, mentre que el transport d’un vaixell carregat de blat per tota la Mediterrània només augmentava un quart el preu del cereal.