5.2 El segle XVI: l’època del Renaixement i la Reforma

El saqueig de Roma

10 de maig de 2012

La data, el 6 de maig de 1527. El fet, les tropes imperials de Carles V saquegen la ciutat de Roma. Episodi transcendental de les guerres europees del segle XVI a Itàlia, tant pel seu simbolisme, l’emperador universal fent agenollar la capital del catolicisme als seus peus, com per les seves conseqüències polítiques, la liquidació del militarisme feudal dels papes renaixentistes. La brutalitat de l’atac contra els Estats Pontificis i el pillatge sobre els espais considerats sants de Roma van commocionar la cristiandat.

El saqueig de Roma s’explica en el context de les guerres franco-hispanes per l’hegemonia continental europea i les enormes càrregues que aquestes suposaven per a les finances dels Estats. El 1526, tot i l’acord de treva signat per Carles V i Francesc I en el Tractat de Madrid, França va aliar-se amb Florència, Milà, Venècia i els Estats Pontificis per enfrontar-se als exèrcits imperials. Era la Lliga de Cognac.

Però aquest no era l’únic front en el qual estava immersa la Monarquia Hispànica. En paral·lel, els exèrcits turcs pressionaven l’Imperi a les portes de Viena, i Ferran, germà de Carles V demanava ajuda. Igualment, l’aliança amb Anglaterra semblava trencada. S’obria una multiplicitat de fronts que dessagnava les arques de la monarquia.

Per a neutralitzar el perill que amenaçava les seves possessions, Carles V va encarregar al conestable Carles de Borbó la formació d’un exèrcit imperial que passés a l’ofensiva contra els enemics italians. Amb moltes dificultats derivades de l’escassetat de diners per a pagar els sous dels soldats, Carles de Borbó va reunir 45.000 soldats alemanys, italians i hispànics, als quals va motivar assenyalant directament al papa Climent VII com a responsable dels endarreriments en el cobrament dels sous.

D’aquesta manera, després de derrotar Milà, el conestable va travessar la Península Itàlica a la recerca del membre més dèbil de la Lliga: els Estats Pontificis. L’atac llançat sobre Roma per les tropes imperials va ser brutal. Derrotada la dèbil defensa papal (5.000 milicians i les tropes de la Guàrdia Suïssa), la Ciutat Eterna va ser víctima de la violència. El conestable Carles de Borbó ja no va veure les conseqüències de la seva acció. Havia mort durant el setge de Roma, i amb ell desapareixia l’element de contenció dels soldats.

La presa i saqueig de Roma va ser brutal. La Guàrdia Suïssa va ser massacrada per l’exèrcit imperial (de 189 guàrdies, només 42 van sobreviure) i prop de mil defensors van ser executats. Eliminada la defensa, els soldats van tenir via lliure per torturar, assassinar, destruir, violar dones i saquejar palaus i esglésies durant tota una setmana. La indisciplina, el pillatge i la violència eren la manera de cobrar-se els endarreriments que els devia Carles V. L’emperador va mostrar la seva preocupació per la incapacitat per aturar les tropes, però la realitat és que aquest cop d’efecte havia estat decisiu en la lluita contra el Papat.

El papa Climent VII va aconseguir refugiar-se de la violència en el castell de Sant’Angelo, on va veure’s empresonat. Després de set mesos tancat al palau, el papa va haver de cedir davant Carles V i pagar un rescat de 400.000 ducats. A més, els Estats Pontificis van haver de cedir algunes de les seves possessions territorials (Parma, Piacenza, Civitavecchia i Mòdena). Climent VII, temorós de la força que havia demostrat el seu enemic passaria la resta de la seva vida intentant evitar qualsevol enfrontament amb Carles V. El Papat havia deixat de ser un Estat feudal militarista. En conseqüència, el juliol de 1529, Climent VII i Carles V van signar el Tractat de Barcelona. En ell s’establia que el Papa coronaria Carles V com a emperador en el mateix Vaticà.

Lluís Vives

8 de maig de 2012

Joan Lluís Vives i March (1492-1540) va ser el gran humanista, pensador cristià i filòsof valencià del Renaixement. Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina March, ambdós de família jueva i judaïtzants, la seva condició religiosa li va valdre la persecució per part de la Inquisició, tot i ser un cristià reconegut. Precursor de l’assistència social, la seva vida va transcórrer a l’estranger, fonamentalment a Bruges.

Lluís Vives.jpg Educat a la Universitat de València, Vives no va poder gaudir gaire del gran humanisme valencià de finals del segle XV. Aviat es traslladaria a París, on va doctorar-se en filosofia a la Sorbona. Posteriorment s’instal·laria a Bruges, on viuria pràcticament fins a la seva mort. Només va abandonar la ciutat flamenca per viure a Anglaterra al servei del cardenal Wolsey i del seu amic el canceller Tomàs Moro (THomas More). La seva posició favorable a la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li ocasionaria un breu empresonament i l’obligaria a retornar a Bruges.

La seva vida va estar marcada per les estretors econòmiques, fet que va influir en la seva perspectiva de la realitat social. En un fet insòlit per aquell període, Vives va preocupar-se per la pobresa, la qual era descrita com una disfunció de la societat. Així, el 1525, va escriure De subuentione pauperum (Tractat del socors als pobres), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social pels necessitats.

El somni de Vives, com a home del Renaixement, era establir-se en una cort. Estava convençut que només des del mecenatge reial podria desenvolupar la seva tasca humanista de divulgació de la cultura. Va fracassar en el seu intent d’establir-se a Anglaterra i tampoc va trobar el seu lloc en la cort de Carles V, el qual va concedir-li una exigua pensió. Desencisat amb la política, va passar els darrers anys de la seva vida refugiat en els seus llibres.

En la seva obra filosòfica, Vives va criticar l’escolàstica i va mostrar la seva admiració per la que considerava com la veritable filosofia, l’aristotèlica, basada en l’observació i l’experiència recolzades en la raó, destacant les seves obres De ratione dicendi (1523) i De conscribendis epistolis (1536). En el camp de l’ètica, Vives va posicionar-se en favor del platonisme i l’estoïcisme, destacant l’obra De tradendis disciplinis (1531). Com a escriptor polític va publicar De concordia et discordia in humano genere (1529). I com a humanista cristià va publicar Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (1535) i De ueritate fidei christianae (1543), una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien.

Miquel Servet

5 de maig de 2012

Miguel Serveto Conesa (1511-1553) va ser un humanista, metge i teòleg reformat aragonès. Conegut també com a Miquel Servet o Miquel de Vilanova, va recórrer diferents països europeus, en ocasions com a conseqüència dels seus estudis i de vegades fugint de la persecució inquisitorial que va comportar-li la difusió de les seves polèmiques idees teològiques i científiques. Moriria cremat viu a la foguera per heretgia.

Nascut a Vilanova de Sixena (Osca), fill d’un notari reial, l’aragonès Miquel Servet va estudiar a Barcelona on va rebre una esmerada educació en llatí, grec, hebreu, matemàtiques i filosofia. Posteriorment va estudiar dret a la Universitat de Toulouse, període en el qual va començar a interessar-se per la teologia i el dogma de la Trinitat. Durant la seva adolescència, a Barcelona, va entrar al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V des de 1529. Gràcies a aquesta relació, Servet va introduir-se en la cort imperial.

Així, el 1530, Servet va acompanyar l’emperador a la seva coronació a Bolonya, on va poder comprovar l’opulència de l’església italiana. Després viatjaria per per Basilea i Estrasburg, on va entrar en contacte amb alguns dirigents protestants (Johannes Oecolampadius, Martí Bucer). En aquell període va publicar De trinitatis erroribus libri septem (1531), obra en la qual exposava les seves idees contràries al concepte de la Trinitat sancionades pel Concili de Nicea en el segle IV. Davant la mala rebuda que va tenir la publicació tant en ambients catòlics com protestants, el 1532 va escriure Dialogorum de trinitate libri duo, un intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat i alguns aspectes de la seva obra anterior.

La reacció contra Servet va ser immediata: l’Església va retirar les seves obres i va prohibir-li el dret a visitar ciutats protestants mentre que la Inquisició va cridar-lo a declarar sota amenaça d’empresonament. Tot i que algunes de les seves doctrines el col·loquen dintre l’ampli corrent de reformadors del segle XVI, la realitat és que els protestants no acceptaven la seva teoria sobre Crist (divinitat volguda pel Pare, però no preexistent ni a la seva concepció ni al seu naixement). És a dir, no podem inscriure Servent ni amb els luterans ni amb els calvinistes, era un esperit lliure, un heterodox.

Fugit a París per escapar de la Inquisició, Servet va fer-se anomenar com Michel de Villeneuve. Esperit inquiet, a la capital francesa estudiaria matemàtiques i medecina. Va ser gràcies a les disseccions que realitzava com a ajudant de Hans Gunther que va descobrir com la oxigenació de la sang no es produïa en el cor, sinó en els pulmons, fet que contradeia l’obra clàssica de Galè de Pèrgam. Aleshores va escriure Christianismi Restitutio, obra fonamentalment teològica, però que conté en el seu llibre V una clarivident explicació de la circulació menor o pulmonar.

La publicació del llibre Discrepatio Pro Astrologia i la realització d’un curset dedicat a l’astrologia que relacionava aquesta ciència amb la medecina li portarien conflictes amb les autoritats acadèmiques, fins al punt que va haver d’abandonar París.

f3.highres.png

Instal·lat a Viena, on va exercir de metge des de 1538, Servet va iniciar una llarga correspondència amb Joan Calví al voltant dels continguts de Christianismi Restitutio. Calví, mitjançant un dels seus seguidors va denunciar Servet a la Inquisició de Lió. Examinades les proposicions heterodoxes que defensava sobre la Trinitat, Servet va ser citat a un procés, del qual va poder alliberar-se gràcies a una arriscada fugida. Una imatge seva va ser cremada a Lió.

Camí d’Itàlia, Servet va aturar-se a Ginebra, on va ser reconegut pel seu antic rival ideològic Joan Calví, que el va fer empresonar i sotmetre a un procés arbitrari i força apassionat: condemnat per heretge pel Consell de Ginebra, Miquel Servet va morir cremat el 27 d’octubre de 1553. La seva mort suscitaria una gran controvèrsia entre els protestants sobre els límits de la llibertat religiosa.

Carles V: de rei a emperador

21 d'abril de 2012

Quan Carles I ja s’havia coronat com a rei als diferents regnes de la Monarquia Hispànica, el 12 de gener de 1519 va morir el seu avi patern, Maximilià I, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. La notícia va arribar quan Carles es trobava a Barcelona en plena celebració de les corts del Principat i va centrar tota l’atenció del monarca. Les seves possessions s’engrandien amb el ducat d’Àustria, però quedava pendent la possibilitat de coronar-se com a emperador, element imprescindible en el seu projecte de monarquia catòlica universal.

La casa d’Habsburg portava gairebé un segle al capdavant de l’Imperi però la dignitat imperial no era hereditària (sempre que l’emperador no hagués estat coronat pel Papa), sinó conseqüència d’un complex sistema d’elecció controlat per set prínceps electors: els arquebisbes de Magúncia, Tréveris i Colònia, el rei de Bohèmia, el duc de Saxònia, el marcgravi de Brandenburg i el comte palatí del Rin. És a dir, la mort de Maximilià obria un període de presentació de candidatures per fer-se amb la dignitat imperial.

Carles va haver de fer front a la competència de Francesc I de França, el qual no podia acceptar la gran quantitat de territoris que podia suposar l’elecció del candidat Habsburg com a nou emperador, fet que deixava el regne de França envoltat de possessions dels Habsburg. També Enric VIII d’Anglaterra va presentar la seva candidatura.

Enric d’Anglaterra va ser descartat ràpidament. El títol seria disputat per Carles d’Habsburg i Francesc de França. A favor de Carles jugava la seva ascendència germànica, però encara era un monarca jove i inexpert. D’altra banda, Francesc I comptava amb un gran prestigi polític i militar després de la conquesta de Milà (1515) i gaudia del suport del papa Lleó X, el qual veia com Carles (rei de Nàpols) podia convertir-se en una amenaça pels seus interessos italians. D’aquesta manera, la diplomàcia i els recursos econòmics entraven en joc.

Inicialment, Carles va haver de fer front a les reticències de la seva pròpia família: la seva tia, Margarida de Savoia preferia com a candidat al seu germà Ferran, però Carles va imposar els seus drets com a primogènit. Superat aquest primer entrebanc, el monarca hispà va dur a terme una intensa activitat diplomàtica. Així, va enviar una carta als electors on recordava el desig de Maximilià de que Carles fos el seu hereu. Igualment, els seus banquers alemanys, els Fugger i els Welser, van iniciar una important activitat de pressió: Carles va invertir gairebé un milió de florins en regals per persuadir els consellers dels prínceps electors. En aquest sentit, va ser el regne de Castella qui va acabar pagant la coronació imperial, fet que va fer imprescindible un increment de la fiscalitat.

Per la seva banda, Francesc I de França també va intentar posar sobre la taula les seves influències, especialment el suport del papat, però no va poder competir amb els diners dels banquers alemanys de Carles.

Finalment, el 28 de juny de 1519, Carles va ser escollit per unanimitat: el rei de la Monarquia Hispànica es convertia en l’emperador Carles V. Seria coronat el 20 de setembre de 1520. Només faltava la coronació per part del Papa, fet que no va produir-se fins els 1530, però que no va impedir una intensa activitat com a emperador. El títol imperial era més simbòlic que real, però va proporcionar-li l’autoritat moral necessària per a dirigir Europa en defensa de la cristiandat. El somni de l’Imperi cristià universal estava més a prop que mai.

L’Imperi hispànic de Felip II

13 de novembre de 2010

La Monarquia Hispànica. Com a conseqüència del testament del seu pare, Felip II va renunciar als territoris austríacs i al títol imperial. Així, la Monarquia Universal de l’emperador Carles V deixava pas a la Monarquia Hispànica del rei Felip II. Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal.

Felipe II.jpg

D’aquesta manera, l’Imperi de Felip II va ser el més poderós de la seva època, format pel regne de Castella, la corona d’Aragó, els Països Baixos, gran part d’Itàlia i altres territoris de l’Europa central; també comprenia l’imperi castellà a Amèrica i moltes possessions al nord de l’Àfrica i l’Extrem Orient.

Des del moment en què va arribar al poder, Felip II va decidir d’ocupar-se personalment de tots els afers dels seus Estats. Va establir la Cort a Madrid, centre de la seva monarquia, on rebia notícies de tots els assumptes dels seus regnes i els estudiava personalment amb l’ajuda dels seus secretaris.

El govern de Felip II es va estendre per tots els territoris peninsulars després de l’annexió de Portugal (1581) perquè el rei portuguès va morir sense descendència. Al ser fill d’una infanta portuguesa, el monarca hispànic va reclamar els seus drets sobre la corona portuguesa, que va obtenir aquell mateix any. Així, incorporant les possessions portugueses a Amèrica, Àfrica i Àsia, Felip II va constituir un Imperi gegant per a la Monarquia Hispànica.

imperio felipe II.jpg

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscs de Granada.

D’aquesta manera, les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.

És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. A més, les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

La defensa del catolicisme. Per a Felip II la monarquia hispànica era la gran defensora del catolicisme enfront dels perills que suposaven l’islam i l’expansió del protestantisme.

Així, Felip II, Igual que abans havia fet l’emperador Carles V, va erigir-se en el principal defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

El temor que el protestantisme penetrés en els regnes hispànics i l’existència, a dins d’Espanya, de moltes persones d’origen convers (moriscos i jueus) va fer que Felip II es convertís en un gran defensor de l’ortodòxia catòlica. El rei sempre es va negar rotundament a concedir la llibertat religiosa als seus súbdits i va ser implacable contra qualsevol brot de protestantisme als territoris on regnava.

Per això, la Inquisició va actuar molt durament en la persecució de les desviacions religioses i, com a actes exempleritzants, se celebraven actes de fe per a jutjar els sospitosos d’heretgies. També va imposar-se la “neteja de sang”, que vigilava que tots els funcionaris o membres dels ordres militars no tinguessin ascendents jueus o musulmans. Així, el poder va concentrar-se en un grup reduït dels anomenats “cristians vells” i va créixer la intolerància.

Finalment, un seguit de mesures van pretendre aïllar la Monarquia Hispànica del contacte amb l’exterior. Per això van dictar-se lleis que prohibien la importació de llibres, es va impedir els estudiants que anessin a estudiar a l’estranger i va publicar-se un índex de lectures prohibides per l’Estat i l’Església.

La conservació de l’herència patrimonial. Felip II considerava que tenia l’obligació de conservar tots els territoris que havia heretat i de transmetre’ls als seus successors. En conseqüència, la voluntat del monarca de mantenir l’hegemonia política hispànica i, a la vegada, l’ortodòxia catòlica a Europa va donar com a resultat un seguit de guerres:

a. Felip II va aconseguir derrotar els francesos a l’inici del regnat i els va obligar a firmar la pau de Cateau-Cambresis de 1559. Al final del regnat, però, el conflicte secular per l’hegemonia europea entre els dos països es va reactivar.

b. Per frenar l’expansió musulmana que amenaçava les possessions hispàniques al mar Mediterrani, Felip II va organitzar una gran flota aliada, on formaven part el Papat (Pius V), la República de Venècia i la Monarquia Hispànica, que va derrotar els turcs a la Batalla de Lepant (1571).

c. La rebel·lió dels Països Baixos va ser el resultat de la difusió del protestantisme calvinista en aquests territoris i de la fixació de nous impostos. La insurrecció la va encapçalar Guillem d’Orange i va començar el 1566. Les solucions de força i la presència dels terços (exèrcit) no van aconseguir resoldre un conflicte que va durar 80 anys. Finalment, els Països Baixos van fragmentar-se en dues zones: el nord, protestant, aviat va aconseguir la independència (tot i que no seria reconeguda oficialment fins el 1648 a la Pau de Westfàlia, durant el regnat de Felip IV); i el sud, catòlic, va continuar sota la dependència hispànica.

Camino_Español.PNG

d. La lluita contra Anglaterra va ser motivada perquè, arran de l’arribada d’Isabel I al tron anglès, aquest país donava suport els protestants europeus contra l’Imperi de Felip II (en especial als rebels dels Països Baixos) i perquè els seus vaixells representaven una amenaça per a la flota espanyola que comerciava amb Amèrica. En conseqüència, el monarca va preparar una gran esquadra, batejada com l’Armada Invencible, que va acabar destruïda per una tempesta a prop de les illes britàniques el 1588.

El seguit de guerres produïdes durant el regnat de Felip II van tenir un cost elevat per a la Monarquia Hispànica. Desbordada per tantes despeses, i malgrat l’augment continuat dels impostos, la hisenda espanyola es va arruïnar el 1596 tot declarant-se en bancarrota. Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles V va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica.

L’Imperi universal de Carles V

13 de novembre de 2010

Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

Carlos V.jpg

Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Així, els territoris de Carles I es componien de:

El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

La Contrareforma catòlica

12 de novembre de 2010

Per les raons religioses i espirituals citades (Les causes de la Reforma protestant) i per tal de frenar el creixement del protestantisme, la necessitat urgent d’una reforma al si de l’Església catòlica va ser promoguda per sectors tant laics com eclesiàstics.

L’aparició del protestantisme havia causat molts perjudicis tant espirituals com materials a l’Església catòlica. Per posar fi a aquest perill va sorgir, de l’interior mateix de l’Església, un corrent renovador, que proposava de corregir els propis errors i defensar el dogma de la fe catòlica.

Així, amb l’inici de la Reforma protestant, i el seu posterior reconeixement de fet per la pau d’Augsburg de 1555, la Reforma catòlica va adquirir noves dimensions: a la necessitat de redefinir i delimitar les seves bases doctrinals i la seva organització, s’hi va afegir la de combatre la propagació del protestantisme. D’aquí, doncs, que la Reforma catòlica sigui coneguda amb el nom de Contrareforma.

Des de mitjans de segle va iniciar-se la reforma de molts ordres religiosos, en els quals la disciplina s’havia relaxat –per exemple, Santa Teresa de Jesús va dur a terme la reforma de l’ordre del Carmel–. També es van crear nous ordres (oratoris, ursulines, etc.), els fundadors dels quals els volien dedicar a l’ensenyament, a la pregària i a la caritat.

El pes major de la Contrareforma i la lluita contra el protestantisme va correspondre a un nou ordre, la Companyia de Jesús, fundada el 1540 pel basc Ignasi de Loiola. A diferència de la resta d’ordres religiosos, aquest ordre es va caracteritzar per estar organitzada a la manera d’un exèrcit, per la rígida disciplina interna, per la seva dependència directa del Papa i per viure de la societat civil per tal d’augmentar la seva eficàcia.

Vision_of_St._Ignatius_of_Loyola.jpg

Els seus objectius fonamentals van ser la propagació de la fe i la lluita contra el protestantisme, i els seus principals mitjans d’acció van ser: la predicació, la confessió (molts jesuïtes van ser confessors dels monarques, fet que els va permetre d’acomplir un important paper polític), les missions (que es van estendre per Amèrica, Àfrica i Àsia) i l’ensenyament (els jesuïtes van fundar col·legis força eficients, dirigits sobretot a la formació de les capes superiors de la societat).

El Concili de Trento (1545-1563), convocat pel papa Pau III, va ser l’organisme encarregat de reformar l’Església catòlica, posant fi a la crisi del catolicisme, i defensar-la contra el protestantisme. La fixació dels dogmes catòlics va ser realitzada després d’una llarguíssima sèrie de sessions que van iniciar-se el 1545 i van perllongar-se durant 18 anys.

L’assistència a les sessions de les altes jerarquies eclesiàstiques (prelats) i polítiques (monarques com Carles V i Felip II) van mostrar la vinculació, cada cop més estreta entre l’Església i els monarques.

La majoria de les decisions que es van adoptar a Trento, tant pel que fa als aspectes doctrinals com als organitzatius, no van ser més que una reafirmació de les velles concepcions de l’Església medieval.

Es va sostenir el principi de la salvació per la fe i les bones obres i, per tant, de la validesa de la venda de les indulgències, el culte a la Verge i als sants i el valor dels set sagraments. Els sagraments van ser definits i es van condemnar les tesis de la justificació per la fe i de la predestinació.

A més, es va reconèixer la Vulgata (versió en llatí de Sant Jeroni, del segle IV) com a única interpretació vàlida de la Bíblia, la interpretació de la qual corresponia exclusivament a l’autoritat de l’Església i el llatí restava com a única llengua eclesiàstica. Es va afirmar igualment el valor de la tradició en l’establiment de la doctrina.

Tanmateix, com a conseqüència del Concili de Trento es va reforçar l’organització interna i la jerarquització de l’Església catòlica, l’autoritat màxima de la qual va recaure en la figura del Papa, enfront d’aquells que defensaven la supremacia dels concilis.

També es van prendre mesures per a fer efectives la disciplina i el saber eclesiàstics: va prohibir-se l’acumulació de càrrecs, va obligar-se els bisbes a residir en les seves diòcesis i als sacerdots a restar en les seves parròquies, es va instar el clergat a mantenir una vida exemplar i es va mantenir l’obligació del celibat. Alhora, es va establir una nova organització episcopal i es va fomentar la formació del clergat als seminaris per a garantir una correcta formació.

D’altres mesures empreses per la Contrareforma van ser la creació d’universitats, sobretot a les zones frontereres amb el món protestant, i l’elaboració de l’Index Librorum Prohibitorum, en el qual figurarien tots els llibres que eren considerats perillosos i la lectura dels quals restava prohibida als catòlics, per part de la Congregació de l’Índex. Així mateix, es va enfortir la Inquisició per a perseguir i condemnar els heretges o els sospitosos de ser-ho.

Les decisions adoptades pel Concili de Trento van ser acceptades immediatament pels Estats Italians, Portugal i els regnes de la Monarquia Hispànica, que van esdevenir el nucli dur del catolicisme a l’Europa del segle XVI, sumant-se posteriorment a aquest eix catòlic la França borbònica d’Enric IV.

Cal tenir en compte que la majoria d’aquestes decisions conciliars no serien revisades fins a la celebració del Concili Vaticà II en la segona meitat del segle XX (1962-1965).

La Reforma protestant a Anglaterra: l’Església anglicana

12 de novembre de 2010

Un cas especial de la Reforma protestant va ser el d’Anglaterra, país on va ser dirigida pels mateixos monarques i es va dur a terme en diverses etapes.

El primer pas cap al trencament amb l’Església catòlica va ser donat per Enric VIII (1509-1547). Gran defensor del catolicisme enfront de les idees luteranes, Enric VIII desitjava, no obstant això, exercir un control més gran sobre el clergat i les seves riqueses, molt superiors a les de la mateixa monarquia.

Una qüestió d’ordre personal va oferir al monarca l’ocasió d’aconseguir els seus objectius: va sol·licitar al papa Climent VII l’anul·lació del seu matrimoni amb Caterina d’Aragó per a poder casar-se amb Anna Bolena. Davant el refús del Papa a la seva petició de divorci, Enric VIII va promulgar, després de la seva votació al Parlament, l’Acta de Supremacia (1534), per la qual el monarca es proclamava cap suprem de l’Església d’Anglaterra.

by Unknown artist Unknown artist,painting,1570 — Anna Bolena

D’aquesta manera va instaurar-se la primera Església de caràcter estatal, desvinculada de l’Església de Roma. Des d’aleshores, els monarques anglesos van arrogar-se el govern de l’Església, i per tant el dret a cobrar les seves rendes eclesiàstiques, que fins aquell moment eren percebudes per la Santa Seu. També van ser clausurats alguns monestirs i els seus béns (sobretot terres) van ser incorporats a la Corona. La venda d’aquests béns va crear una aristocràcia addicta a la Reforma.

La nova Església d’Anglaterra (posteriorment anomenada anglicana) va oscil·lar, durant tot el segle XVI, entre el catolicisme i el protestantisme.

El regnat d’Eduard VI (1547-1553) va comportar l’avenç protestant i el reconeixement del calvinisme, mentre que el de Maria Tudor (1553-1558), filla de Caterina d’Aragó, va suposar un retorn a la pràctica catòlica.

Finalment, en el regnat d’Isabel I (1558-1603), la filla d’Anna Bolena, va optar-se per una solució de compromís quan la reina va fundar l’anglicanisme: una religió protestant, de clara inclinació calvinista, però que mantenia alguns elements del catolicisme, com els dogmes, la litúrgia i les jerarquies eclesiàstiques.

Així, l’Església Anglicana es va implantar com a religió oficial i única tolerada al país. Tant els catòlics com els partidaris d’una reforma calvinista més profunda i radical, denominats puritans, van ser perseguits i els seus béns confiscats per l’Estat.

La Catedral de Canterbury, centre de l'església anglicana.

La Reforma calvinista

12 de novembre de 2010

Posteriorment a l’aparició del luteranisme, a Suïssa, es va propagar una nova doctrina, encara més radical, encapçalada per Joan Calví i que va rebre el nom de calvinisme. D’aquesta manera, el moviment reformista del segle XVI va aconseguir el seu més complet significat i valor amb la doctrina de Calví.

Joan Calví (1519-1564) va néixer a Noyon (França). Va iniciar els seus estudis de dret a París i després a Orleans i Bourges, però va haver d’acabar abandonant el país per les seves idees favorables al protestantisme. Aleshores va instal·lar-se a Ginebra.

La doctrina de Calví partia dels mateixos principis que la de Luter, tot i que s’hi diferenciava en la importància absoluta que concedia a la teoria de la predestinació. Segons aquesta teoria, el destí de les persones, la seva salvació o la seva condemna, estava determinada per endavant per Déu, en néixer, sense que les obres fossin importants.

L’Església, segons el calvinisme, era considerada com la comunitat constituïda pels elegits de Déu. La vida en aquesta comunitat estava basada en la humilitat, l’austeritat i el treball, considerats com a virtut i com a prova de salvació posterior. Per a trobar-se entre els escollits per a la salvació per Déu calia portar una vida humil i austera, a més de gaudir de la gràcia divina.

Calvin Institutio.jpg

Les idees de Calví van comptar amb el suport de les autoritats de Ginebra, ciutat que va esdevenir una societat teocràtica en la qual els ideals religiosos van associar-se amb les aspiracions polítiques i econòmiques de la seva emprenedora burgesia. Per a aquesta burgesia el triomf en els negocis es va convertir en un signe de la seva predestinació, de la seva pertinença al poble elegit de Déu.

Molts burgesos partidaris del mercantilisme van abraçar aquesta doctrina que autoritzava el préstec a interès (a diferència dels luterans i dels catòlics) i considerava l’enriquiment personal una benedicció de Déu perquè triomfar en l’ofici i multiplicar les riqueses eren senyals de ser escollit per la salvació.

El calvinisme es va estendre ràpidament pels Estats alemanys occidentals, França (hugonots), els Països Baixos, Anglaterra (puritans) i Escòcia, país on va propiciar el naixement de l’Església presbiteriana.

La Reforma luterana al Sacre Imperi Romano-Germànic

12 de novembre de 2010

L’enfrontament i la ruptura definitiva en el si de l’Església que suposaria la Reforma va iniciar-se al Sacre Imperi Romano-Germànic arran de les predicacions d’un frare augustinià alemany: Martí Luter. Aquest, mitjançant les crítiques a l’Església i les seves idees reformadores, va saber aglutinar el descontentament religiós, social i polític.

Luter i el luteranisme. Martí Luter (1483-1546)va néixer a Eisleben, al si d’una família modesta que el va encaminar vers els estudis humanístics. Va estudiar filosofia i més tard teologia a la universitat de Wittenberg, on després d’obtenir la càtedra va exercir la docència.

Home profundament religiós, però molt turmentat pel sentiment dels seus pecats i preocupat per la salvació de l’ànima, va recórrer a la Paraula de Déu, és a dir, a les Sagrades Escriptures, a la recerca d’una certesa que pogués apaivagar la seva angoixa anterior. La resposta la va trobar en una frase de Sant Pau: “L’home està justificat per la fe, independentment de les seves obres” (Epístola de Sant Pau als romans), a partir de la qual va elaborar la seva doctrina.

La nova doctrina tenia tres principis fonamentals: la justificació per la fe, el sacerdoci universal i l’autoritat de la Bíblia, dels quals el primer era de fet l’eix principal de tot el conjunt doctrinal.

La justificació per la fe defensava, seguint la concepció individualista renaixentista, que la religió havia de basar-se en la relació directa de la persona amb Déu, a través d’una fe intensa que no necessitava ni de la intervenció de l’Església ni de l’acumulació de “bones obres”. És a dir, les persones se salven per la seva fe, i no pas per les obres que facin.

Ara, per Luter, en línia amb una Europa en desenvolupament, les bones obres eren les que es feien en benefici dels altres, a partir de l’ofici que cada un tenia determinat dins de la comunitat. És a dir, es servia a Déu mitjançant el treball, concepció que va tenir una gran acceptació entre els artesans i la burgesia culta de les ciutats, ja que posava en evidència l’ociositat dels eclesiàstics i de la noblesa feudal.

Luter considerava que la fe, nodrida per la Paraula de Déu, era essencial per a la salvació, la qual podia ser assolida únicament per la gràcia de Déu. D’aquí que la seva màxima, igual que la dels posteriors moviments reformadors, fos “Sola gratia, sola fides, sola Escriptura”, la qual cosa suposava la negació del valor de les bones obres com a mitjà per a obtenir la salvació.

En matèria de fe, les decisions del Papa no tenien tampoc cap valor, perquè tot cristià podia interpretar la Bíblia segons la seva consciència. Per la mateixa raó, els sacerdots eren simples consellers i no intermediaris entre Déu i els fidels. És a dir, els creients es relacionen directament amb Déu per l’oració, sense necessitat que els sacerdots exerceixin d’intermediaris.

Ja que les Sagrades Escriptures eren l’única font en la qual es trobava la veritat religiosa, la seva lectura va constituir, al costat de les pregàries a Déu i el cant dels salms, la base de la doctrina protestant. Cada persona podia interpretar la Bíblia, sense que hagués d’acceptar la interpretació de l’Església. En conseqüència, Luter volia seguir només l’Evangeli; per aquest motiu els seus seguidors van ser anomenats evangèlics o luterans.

L’única font de veritat pel luteranisme són els textos sagrats. D’acord amb aquesta forma de pensar, Luter va proposar la supressió de totes les institucions i cerimònies religioses l’origen de les quals no es trobés a la Bíblia (per exemple, el culte a la Verge i als Sants, i els ordres monàstics). Pel que fa als béns eclesiàstics, va considerar que havien de ser secularitzats, és a dir, lliurats a la societat civil.

Luter també va reduir el nombre de sagraments a tres: el baptisme, la comunió i la confessió, aquesta darrera entesa com un diàleg entre el fidel i Déu, sense mediació del sacerdot.

Per al luteranisme, el creient pot salvar-se per la seva pròpia fe i esdevenir sacerdot d’ell mateix (teoria del sacerdoci universal); fet que rebutjava la intercessió dels sants i que les obres només tenien valor a través dels sagraments que imparteixen els sacerdots.

L’afer de les indulgències, el trencament amb el papat i l’emperador. Luter va tenir ocasió de manifestar públicament les seves idees el 1515 arran de la concessió d’indulgències per part del papa Lleó X amb l’objectiu d’obtenir diners per a la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere de Roma. Les indulgències oferien als pecadors penedits la possibilitat de substituir les penitències que els imposaven els confessors amb el lliurament d’una almoina a l’Església.

Indignat davant la venda d’aquestes indulgències, Luter va publicar el 1517 les seves 95 tesis en les quals denunciava aquesta pràctica com a mitjà per a assolir la salvació i criticava el papa durament. Així mateix, Luther va qüestionar l’autoritat del Papa i la infal·libilitat dels concilis.

Lleó X va rebutjar la majoria de les tesis i va obligar Luther a retractar-se i a reconèixer públicament que s’havia equivocat. Després de negar-se a rectificar, l’agustí va ser excomunicat el 1520.

Luter va adoptar la mateixa actitud en ser convocat poc després per l’emperador Carles V davant de les dietes de Wörms i de Spira. En aquesta darrera, els partidaris de la Reforma de l’Església van protestar per les decisions contràries a la llibertat religiosa. Per això, van passar a ser coneguts pels catòlics amb el nom de protestants.

Posteriorment, Luter, protegit per Frederic de Saxònia al seu castell de Wartburg, a Eisenach, es va dedicar fins a la seva mort a enllestir la seva doctrina i a traduir a l’alemany la Bíblia per tal de posar-la a l’abast de tots els creients.

Així, va ser a Alemanya, on el poder de l’emperador no era massa fort, on els defectes de l’Església van assolir característiques més alarmants: compra de béns i dignitats eclesiàstiques, disciplina molt deteriorada, rendes elevades sobres els pagesos pobres, intransigència, etc. En aquests Estats Luter trobaria l’espai idoni per a les seves reivindicacions.

Difusió i triomf de la Reforma luterana al Sacre Imperi Romano-Germànic. Gràcies a la impremta, la doctrina de Luter es va propagar ràpidament pels estats alemanys. No obstant això, el que més va contribuir a l’èxit de la nova doctrina religiosa va ser el suport dels poders temporals, amb la qual cosa la Reforma va adquirir un caràcter clarament polític.

Per damunt de la confrontació ideològica, en la pràctica, aquests principis luterans van modificar profundament l’estructura de l’Església reformada ja que en aquells llocs on la Reforma va triomfar es va negar la sobirania del Papa i de la jerarquia episcopal i van ser eliminats els ordes religiosos i el culte a les imatges, alhora que alguns sagraments van ser modificats i altres suprimits.

Molts prínceps, nobles i ciutats lliures de l’Imperi van adherir-se a la Reforma luterana, la qual els permetia d’apropiar-se dels béns de l’Església i al mateix temps de reforçar el seu poder i afeblir el de l’emperador Carles V Habsburg, defensor del catolicisme.

Els prínceps alemanys van aliar-se a la Lliga d’Esmalcalda. D’aquesta manera, el 1547 va esclatar la guerra civil que enfrontava protestants i catòlics, i que va concloure el 1555 amb la Pau d’Augsburg, mitjançant la qual l’emperador va haver de reconèixer el dret dels prínceps a elegir la religió que desitgessin, la catòlica o la protestant.

Per la seva banda, els súbdits van haver d’acceptar la religió dels seus prínceps o emigrar. Això va comportar que el Sacre Imperi restés dividit en dos camps confessionals, mentre que l’Imperi de Carles V, basat en la unitat catòlica, va quedar força afeblit.

El luteranisme es va estendre, a més, pels països escandinaus (Suècia, Dinamarca i Noruega), els Països Baixos, Anglaterra i Suïssa.

Les guerres pageses i el moviment anabaptista (1524-1526). D’altra banda, la propagació de les idees de Luter va produir una sèrie de revoltes pageses que es van estendre per tot l’Imperi. De fet, aquestes traduïen l’ampli descontentament de la pagesia davant d’una evolució econòmica que havia comportat un progressiu procés de servitud i l’empitjorament de les seves condicions de vida. D’aquí que les seves principals reivindicacions fossin l’abolició de la servitud i una disminució dels drets senyorials.

Les guerres pageses, a les quals van sumar-se els sectors urbans més marginats, es van radicalitzar amb la presència de Tomas Müntzer, membre del moviment anabaptista, el qual va erigir-se en capdavanter de la revolta.

L’anabaptisme rebutjava qualsevol forma d’església que no fos l’església primitiva en la qual tots els individus eren iguals i en la qual els béns pertanyien a tothom per igual. Müntzer també considerava que la reforma religiosa no era possible sense una revolució social.

Després de sis mesos d’enfrontaments, les revoltes pageses van ser esclafades violentament per les tropes dels prínceps luterans. El mateix Luter va exhortar els nobles perquè exterminessin els partidaris de Müntzer. Amb això, la Reforma luterana es va decantar definitivament cap a l’aliança amb els prínceps alemanys, els quals van afermar el seu èxit.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

El saqueig de Roma

Lluís Vives

Miquel Servet

Carles V: de rei a emperador

L’Imperi hispànic de Felip II

L’Imperi universal de Carles V

La Contrareforma catòlica

La Reforma protestant a Anglaterra: l’Església anglicana

La Reforma calvinista

La Reforma luterana al Sacre Imperi Romano-Germànic

ETIQUETES