Ahir moria Hugo Chávez (1954-2013). President de Veneçuela, cabdill, comandante, líder de la Revolució boliviarana, lluitador anti imperialista… Des de la immediatesa i la distància em reconec incapaç de fer una valoració en blanc i negre, és a dir, positiva o negativa, de la seva figura. Els seus tics autoritaris i populistes em desagradaven profundament. L’oposició que s’hi enfrontava a la seva figura em desagradava encara més. Malgrat tot, s’ha de valorar positivament, amb llums i ombres evidents, l’intent de lluitar contra el neocapitalisme hegemònic i avançar cap al socialisme des de la via democràtica. I per sobre de tot no s’ha de llegir la política sud-americana amb els ulls dels estàndards polítics europeus. Això seria profundament miop. Per entendre Chávez no es pot oblidar mai d’on venia Veneçuela i quina era l’alternativa política, econòmica i social al “socialisme boliviarà”. En qualsevol cas, Chávez ha entrat a la història, i aquesta serà qui, amb el temps, jutjarà i emetrà el veredicte definitiu sobre el controvertit personatge. Descansi en pau.
El pensador, escriptor, diplomàtic i resistent francoalemany Stéphane Hessel, autor del popular manifest Indigneu-vos!, ha mort aquest dimecres als 95 anys. La crida a la insurrecció pacífica que va fer en aquest llibre es va convertir en un fenomen editorial a finals del 2010 i el 2011. Se’n van vendre més de 3,5 milions d’exemplars arreu del món en la desena de llengües a que es va traduir. Nascut el 1917 a la localitat alemanya de Helen, en una família benestant i en un ambient intel·lectual, el 1939 va obtenir la nacionalitat francesa, país on va refugiar-se durant la Segona Guerra Mundial. D’origen jueu, Hessel va ser capturat per la Gestapo i va passar pels camps de concentració de Buchenwald i Dora-Mittelbau. Es va salvar de la condemna a mort a Buchenwald canviant la seva identitat per la de Michel Boitel, un presoner francès que havia mort de tifus. Després del final de la guerra, el 1948, va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans i va ser ambaixador de França a l’ONU.
Stéphane Hessel
Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.
El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.
Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.
Avui ens ha deixat el mestre d’historiadors Eric Hobsbawm (1917-2012), possiblement l’historiador marxista més important i influent del segle XX, amb el permís del també desaparegut E.P. Thompson. Seria injust reduir la seva obra a les grans síntesis que va realitzar al voltant de la història del món contemporani que va donar-li fama mundial gràcies als seus llibres L’era de la revolució, 1789-1848 (1962), L’era del capitalisme, 1848-1875 (1975), L’era de l’imperi, 1875-1914 (1987) i Història del segle XX (1994). Hobsbawm va ser molt més que això. Articulista a Past and Present, autor d’innumerables articles i llibres, estudiós, conferenciant, intel·lectual, editor, renovador de la historiografia, marxista convençut fins al final… L’historiador que va contribuir a l’elaboració de la història social i a observar amb ulls crítics la construcció de la tradició en els Estats nacionals. Una ment plena de lucidesa, capacitat analítica i crítica amb el món que l’envoltava fins els darrers moments. Ha mort l’home que ens va ensenyar que la tradició és una elaboració històrica que es realitza des del present. Descansi en pau.
Com a petit homenatge recuperem el debat que Eric Hobsbawm va mantenir amb Donald Sassoon i Josep Fontana al CCCB el novembre de 2007 en el marc del cicle “Pensar Europa”.
Ignacio Ramonet és un intel·lectual respectat internacionalment, i una de les figures més destacades del moviment antiglobalització. Doctor en Semiologia i Història de la Cultura per l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París i catedràtic de Teoria de la Comunicació per la Universitat Denis-Diderot, és especialista en geopolítica i estratègia internacional i consultor de l’ONU. A més, Ramonet és el director de l’edició espanyola de Le Monde Diplomatique i un dels cofundadors de l’organització no governamental Observatori Internacional dels Mitjans de Comunicació (Media Watch Global), de la qual n’és el president. També va ser un dels impulsors del moviment internacional ATTAC.
Amb la seva formidable capacitat analítica, Ramonet va predir fa quinze anys les conseqüències de la mundialització financera i la progressiva pèrdua de poder dels Estats en favor dels anomenats “mercats”. Per a ell, la tirania dels poders financers ha desvirtuat la democràcia i ha derivat en el fet que ara vivim en unes “democràcies limitades” pel poder dels “mercats”. I aquest triomf de la dictadura dels mercats ha derivat en la destrucció d’aquell capitalisme de rostre humà, bastit sota la denominació d’Estat del benestar, que havia caracteritzat el món occidental després de la Segona Guerra Mundial. És així com sota l’eufemisme de les polítiques d’austeritat o rigor els “mercats” imposen la seva llei.
En aquesta entrevista al programa Singulars del Canal 33, entre d’altres reflexions, Ignacio Ramonet expressa la necessitat que la societat es mobilitzi i es conscienciï perquè la prioritat dels polítics i els Estats sigui l’ésser humà i no els beneficis del món de les finances o els bancs. També considera que Europa viu en una nova versió del despotisme il·lustrat que cal transformar per ressuscitar un sistema democràtic en retrocés. Val la pena dedicar una estona reposada per escoltar i reflexionar sobre les seves paraules. Ens hi va el futur.
El febrer de 1986 va aprovar-se l’Acta Única Europea, a través de la qual va crear-se un espai econòmic, però també social, comú per als Estats integrants de la Comunitat Econòmica Europea. A la vegada, l’Acta va reforçar la capacitat de decisió del Parlament i va contribuir de forma decisiva a la constitució de la Unió Europea (UE) cinc anys després. S’articulava el mercat interior, la política monetària, la cohesió econòmica i social, el Parlament europeu i el poder executiu de la Comissió. Tanmateix, els fets de 1989, amb la caiguda de la URSS, van obligar a replantejar tot el procés de construcció europea.
D’aquesta manera, el pas més decisiu en el procés d’integració europea va produir-se el 1992, quan els Quinze van aprovar el Tractat de Maastricht o Tractat de la Unió, la resposta europea al mon nascut el 1989 amb la desintegració del bloc comunista i a l’evolució interna derivada del funcionament del mercat únic. Així, Maastricht constitueix la pedra angular del procés de construcció europea perquè, per primera vegada, aquest procés semblava adquirir una veritable vocació d’integració política. El Tractat consagrava el nom d’Unió Europea i instaurava tres grans pilars de polítiques comunes.
El pilar més important agrupa el que havia estat establert als tractats comunitaris, així com les institucions i les competències supranacionals de la Unió. És aquí on es troben recollides les polítiques en les que els Estats han cedit la seva sobirania per donar pas a la legislació mitjançant decisions comunitàries: el mercat únic, la unió monetària, els fons estructurals i de cohesió, etc.
El segon pilar de l’estructura de la UE es refereix a la política exterior i de seguretat comuna (denominada PESC) i es fonamenta en la cooperació entre els governs nacionals.
Un tercer pilar de les polítiques comunes es basa en la justícia i els afers d’interior (JAI). S’ocupa de temes com el terrorisme, la immigració, la política d’asil, el tràfic de drogues, etc. En aquest sentit, la creació de l’Europol, germen d’una futura policia europea, seria un dels projectes més destacats.
D’altra banda, el Tractat de Maastricht va crear la ciutadania europea pels habitants de la UE, la qual permet circular pels països de la Unió i residir-hi lliurement, així com el dret a votar i ser elegit en l’Estat de residència per a les eleccions municipals i europees. Igualment, el 1995, finalment entrava en vigor el Tractat de Schengen. Aprovat deu anys abans per Alemanya, França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i amb l’adhesió de la majoria dels països comunitaris, l’Acord de Schengen garantia la lliure circulació de persones (treballadors i turistes), béns, serveis i capitals, a més de comportar la supressió gradual de les fronteres entre tots els Estats membres de la UE.
Una altra fita fonamental en la integració va ser l’establiment de la unificació monetària i la creació de la moneda única, l’euro. En el moment de la seva introducció, el 2002, nou països de la Unió (Espanya, Portugal, Itàlia, Països Baixos, Luxemburg, França, Alemanya, Àustria, Irlanda i Finlàndia) van adoptar-la com a unitat monetària substituint les respectives monedes existents. Gràcies a la unificació monetària es va garantir la lliure circulació de capitals en els països de la Unió. Posteriorment, Grècia, Eslovènia, Malta i Xipre van incorporar-se a l’euro.
Tanmateix, si bé la unitat econòmica sembla un objectiu cada cop més definit i aconseguit tot i els sotracs provocats per la crisi financera de 2008, la unitat política que inspirava el naixement de la UE sembla un objectiu molt més llunyà. En aquest sentit, un exemple de les dificultats d’aquest procés d’unitat política el trobem en el fracàs al projecte de Constitució Europea, rebutjat el 2005 per països com França. Val a dir que aquest projecte nonat de Constitució era més un tractat econòmic que havia de consolidar el capitalisme a Europa que no pas un veritable projecte de construcció polític federal per a la UE. I és que la renúncia a una part de la sobirania nacional és el gran tabú del futur de la Unió.
Tot i els problemes en l’avenç polític, la Unió Europea ha anat ampliant-se en els darrers anys. Així, el 2004 van adherir-se deu membres: Xipre, Estònia, Hongria, Polònia, República Txeca, Eslovènia, Letònia, Lituània, Malta i Eslovàquia. I el 2007 s’hi van incorporar Romania i Bulgària, configurant l’Europa dels 27. La Unió Europea es convertia en una organització potent, integrada per 27 Estats, que incloïa realitats polítiques, econòmiques, històriques i socials molt diferents. El repte del segle XXI, per força, ha de ser l’organització de l’avenç en la integració política i la introducció de mecanismes de participació democràtica que apropin la ciutadania i la nova Europa. És necessària una reforma que garanteixi una veritable unió política i la introducció de les bases per a la redefinició del paper que la Unió Europea vol jugar en el món.
Vaig descobrir Tony Judt no per la seva monumental Postguerra. Una historia de Europa desde 1945 (Taurus, 2006), l’obra que va donar-li una merescuda fama com a historiador del segle XX i va convertir-lo en una figura intel·lectual de referència en el nostre país, sinó per Pasado Imperfecto. Los intelectuales franceses, 1944-1956 (Taurus, 2007), un repàs a l’emergència de la intel·lectualitat, entesa en el seu sentit més ampli, en l’ambient de la postguerra i en el debat sobre el comunisme. Una obra menys coneguda, però imprescindible per entendre la França del segle XX. Més endavant m’enfrontaria amb Postguerra (les obres monumentals mereixen un moment especial de les nostres vides per enfrontar-nos-hi i pair bé el seu contingut) i amb la magnífica selecció d’articles reunits a Sobre el olvidado siglo XX (Taurus, 2008).
Tony Judt
Al llarg dels seus escrits ja es podia percebre una preocupació fonamental: la pèrdua de contacte entre la nostra generació i el passat. La victòria d’allò que s’ha anomenat neoliberalisme des dels anys vuitanta del segle passat, i que no és res nou sinó el retorn a les regles econòmiques i socials del capitalisme sense frens, havia trencat amb les generacions anteriors, aquelles que debatien políticament i des d’una concepció global sobre la necessitat d’una ètica social i econòmica individual i col·lectiva. Aquesta era la preocupació que sobrevolava la seva obra. Per això va treballar el món intel·lectual, per trobar quan s’havia produït aquesta desconnexió entre passat i present i apropar-nos, a la vegada, el pensament heterodox que no feia tant era l’hegemònic.
Encara recordo l’impacte que va produir-me llegir el seu obituari a El País un ensopit dia de l’agost de 2010. Havíem perdut una de les veus més lúcides i capacitades del nostre temps. Poques vegades es combinen erudició, anàlisi i capacitat d’expressió i comunicació en aquest nivell. A continuació van arribar les seves darreres obres. La més humana és El refugi de la memòria (La Magrana, 2011), un testament vital que esdevenia un recorregut per una biografia excepcional, una manera extraordinària de plantar cara a la malaltia que estava acabant amb ell. Però sobretot va arribar El món no se’n surt (La Magrana, 2010), un tractat sobre els malestars del present que analitza com pocs l’estat del món, ple d’idees i d’informació, ple d’anàlisi i reflexió, un viatge per present i passat advertint dels perills que corria i corre el sector públic en mans del neoliberalisme escudat en els efectes de la crisi econòmica que ell mateix ha produït.
Avui, per acabar el 2011, per la seva vigència i lucidesa analítica, però també com a homenatge a un dels historiadors compromesos i valents que ens va deixar el canvi de segle, reproduïm un petit fragment de la introducció de El món no se’n surt, una autodenominada “guia per a perplexos” pel propi autor. I és que, dos anys després de la seva mort, el món segueix sense sortir-se’n. A través de la seva lectura podrem entrar en el 2012 amb noves eines per a la reflexió de la realitat del nostre temps.
Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l’interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Davant d’una resolució judicial o d’una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¿Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d’aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d’aprendre a formular-les una altra vegada.
La qualitat materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent a la condició humana. Bona part del que avui sembla “natural” data dels anys vuitanta: l’obsessió amb la creació de riquesa, el culte a la privatització i al sector privat, les disparitats creixents entre rics i pobres. I, per damunt de tot, la retòrica que ho acompanya: admiració acrítica pels mercats sense restriccions, menyspreu pel sector públic, la il·lusió falsa del creixement infinit.
No podem continuar vivint així. La petita crisi del 2008 [sic] va ser un recordatori que el capitalisme laissez-faire és el seu pitjor enemic: abans o després ha de caure víctima dels seus propis excessos i recórrer a l’estat per al seu rescat. Tanmateix, si no fem altra cosa que recollir les engrunes i seguir com abans, caldrà esperar trastorns més greus els propers anys.
Sigui com sigui, semblem incapaços de concebre alternatives. Això també és nou […].
Molts països europeus han practicat llargament una cosa semblant a la socialdemocràcia, però han oblidat la manera de predicar-la. Els socialdemòcrates d’avui estan a la defensiva i demanen perdó. Les crítiques dels convençuts que el model europeu és car o econòmicament ineficient han estat admeses sense rèplica. Tot i així, l’estat del benestar no ha perdut ni un bri de popularitat entre els seus beneficiaris: enlloc d’Europa no hi ha defensors de l’abolició de la sanitat pública, d’acabar amb l’ensenyament gratuït o subvencionat o de reduir el transport públic i d’altres serveis essencials […].
Ras i curt, la necessitat pràctica d’estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no està “repensant” l’estat. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l’interès o els principis col·lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d’eleccions europees posteriors a l’ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates obtinguessin resultats mediocres. Malgrat l’esfondrament del mercat, van ser del tot maldestres a l’hora d’aprofitar l’ocasió.
Si pretén que la prenguin seriosament de nou, l’esquerra ha de trobar la seva veu. Hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitat;, injustícies de classe i de casta; explotació econòmica domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n’hi ha prou, però, d’identificar les errades del “sistema” i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències. La irresponsable infatuació retòrica de dècades passades no va fer gaire servei a l’esquerra.
Hem entrat en una era d’inseguretat: econòmica, física, política. El fet que en siguem en bona mesura inconscients no ens alleuja particularment: el 1914 molt pocs predeien l’ensorrament del seu món i les catàstrofes econòmiques i polítiques que se’n van derivar. La inseguretat nodreix la por. I la por –del canvi, del declivi, dels forans i d’un món poc familiar– corrou la confiança i la interdependència sobre la qual reposen les societats civils.
Tot canvi és pertorbador. Ja hem vist que l’espectre del terrorisme en té prou per trasbalsar democràcies estables. El canvi climàtic tindrà conseqüències més dramàtiques encara. Homes i dones es veuran abocats novament a fer valdre els recursos de l’estat. Fiaran la seva protecció als seus líders i representants polítics: les societats obertes seran induïdes a recloure’s, a sacrificar la llibertat per la “seguretat”. La tria ja no es jugarà entre estat i mercat, sinó entre dues menes d’estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper del govern. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres […].
Sempre és un luxe escoltar les reflexions del professor Josep Fontana, un home compromés com pocs amb la societat i la història. Avui, aprofitant la publicació del seu darrer i monumental treball (Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945, Ed. Pasado y Presente) recuperem dues entrevistes que va concedir a TV3 on analitza el món actual i la crisi financera a través d’un discurs entenedor i allunyat dels dogmes socioeconòmics dominants en el discurs polític. Val la pena aturar-s’hi un moment i reflexionar.
En uns dies en els quals els mitjans de comunicació ens expliquen el projecte franco-alemany de refundar la Unió Europea, el projecte “Merkozy” segons l’expressió que ha fet fortuna per definir l’Europa en crisi dels nostres dies, m’ha semblat oportú recuperar el debat que van protagonitzar els professors José Enrique Ruiz Domènec, María Jesús Cava Mesa, Xiana Barros, Olavi K. Fält, Cristina Blanco i Rafael García Pérez ara farà un any en el IV Congrés Internacional de “Historia a debate”. La necessitat de conèixer i formular una història d’Europa, el pessimisme davant de la UE, els processos d’integració europea, el paper polític de la UE… un debat imprescindible per entendre una mica millor les coses que estan passant aquests dies.
Després de la caiguda de Lehman Brothers i l’esclat de la crisi econòmica i financera global, el setembre de 2008, el president francès Nicolas Sarkozy sorprenia el món amb una proposta: la refundació del capitalisme des d’un posicionament ètic. És a dir, la crisi no era del sistema capitalista en si mateix, sinó d’un capitalisme que havia traït les seves essències i havia de reformular-se sobre les bases de “l’ètica, l’esforç i el treball” per acabar amb els abusos, tot això amb l’objectiu de cercar un nou equilibri entre la llibertat i la reglamentació, o el que és el mateix: entre l’Estat i la dictadura del mercat.
Esperançadores paraules. Però alguna cosa ha canviat pel camí. Arribats a novembre de 2011, amb Grècia a un pas de la fallida, i amb ella possiblement el futur de l’euro, l’ètica i l’equilibri entre la sobirania dels Estats enfront el mercat han passat a un segon pla. Ara, el directori franco-alemany que governa una Unió Europea a la deriva s’espanta perquè els grecs puguin votar en referèndum si accepten o rebutgen el salvatge pla d’ajustos que se’ls imposa des de Brussel·les (o és des de Berlín?).
Per què la Unió Europea té aquesta por a la democràcia? Si el poble grec ha de patir un ajust impossible de pair, no té dret a votar si l’accepta o no? Per què la política no s’imposa al mercat?
I com que aquest és un blog que parla d’història, de la més antiga a la més recent, crec que hem de cercar les raons d’aquest fracàs de la política en el 2004/2005. En aquells anys va sotmetre’s a referèndum el projecte de Constitució europea. Un projecte de Constitució fonamentalment econòmic, que sortosament va ser rebutjat a França i va passar a la història. Sota els principis d’allò que s’ha denominat com a neoliberalisme, que no és més que deixar que el mercat actués per si sol sense la regulació dels Estats, renunciant a la política, el procés de construcció europea va culminar el seu projecte de construcció feudal en una carta que s’oblidava dels drets dels ciutadans per a dedicar el 80% dels seus continguts a elements econòmics.
És a dir, l’error d’Europa va sorgir des de la base. Va construir-se un gegant econòmic on només importava ampliar les àrees del mercat, eliminant les fronteres i amb elles els aranzels que podien limitar les exportacions dins del territori europeu. Països sospitosos de no complir els requisits mínims de solvència econòmica van introduir-se dins de la Unió per ampliar el mercat, tot pagat a través de l’especulació financera. El capitalisme, l’ànsia dels diners, mai la política, va regir l’articulació d’Europa, creant un gegant amb peus de fang que ara s’enfonsa. I és en aquest sentit que hem de llegir la sospitosa ampliació cap a l’Est.
D’aquesta manera Europa va construir-se sobre els principis del feudalisme adaptats als segles XX i XXI. Si a l’edat mitjana un monarca feble regnava sobre un Estat dinàstic en el qual els que tenien el poder real eren els senyors feudals que administraven el territori sobre el principi de l’explotació dels seus serfs, ara aquest model s’ha adaptat als nostres temps. Diversos Estats van ampliar els seus dominis per aconseguir guanys econòmics, mai polítics, per Europa. L’ètica ciutadana nascuda de la Il·lustració i la Revolució francesa va desaparèixer. Un fals i feble govern europeu resident a Brussel·les delegava en els mercats convertits en nous senyors feudals. Els drets ciutadans, la força de la política va passar a un segon pla.
I quan aquest gegant va naufragar, el següent pas, com va passar des dels segles XVI i XVII, ha estat la introducció de l’absolutisme, alguns potser diran que del despotisme il·lustrat del set-cents. Dos monarques absoluts, Alemanya i França, han decidit imposar la seva política econòmica de submissió als mercats mitjançant el diktat dels ajustos que havien de patir els països en crisi. I quan un dels Estats sotmesos, en aquest cas Grècia, anuncia que consultarà la ciutadania sobre si accepta o no aquesta retallada brutal els dèspotes il·lustrats del segle XXI que diuen que ho fan tot pel poble, però sense comptar amb el poble, neguen el dret a la pràctica de la democràcia, segresten Europa sota els seus designis i imposen les seves solucions.
Els grecs tenen un problema. Han viscut anys emmerdats en la corrupció i la falsedat econòmica. Els seus dirigents haurien de ser processats per causar aquesta situació. Però això no treu al poble grec el dret a ser l’amo del seu futur. Mai s’ha de tenir por de la democràcia. El problema és que s’ha d’exercir amb convicció. I a Europa fa temps que s’han oblidat els seus principis. I seria hora de recuperar aquells principis que Sarkozy, ara reconvertit en Lluís XIV, anunciava el 2008: el capitalisme o es transforma en un sistema econòmic ètic o no serà. Ens farà falta una nova Revolució francesa per acabar amb el despotisme il·lustrat?
Navegant per Internet he topat amb una entrevista concedida per l’historiador britànic EricHobsbawm el 2008. Sempre és un plaer llegir les reflexions d’aquest mestre d’historiadors, fins i tot quan no s’està d’acord, però crec que avui dia, davant la crisi d’una esquerra cada cop més difuminada per la pràctica de polítiques de dretes (també mal conegudes com liberals) com a resposta a la crisi econòmica, aquesta entrevista recupera la seva vigència i mereix un cop d’ull. Val la pena que el socialisme rellegeixi l’obra de Marx? Aquí teniu un extracte de les opinions de Hobsbawm al respecte:
Eric Hobsbawm
Cap socialista pot renunciar al pensament de Karl Marx, en el benentès que creia que la seva tesi segons la qual el capitalisme havia de ser succeït per una altra forma de societat es basava, no en una esperança o en la voluntat, sinó en un anàlisi seriós del desenvolupament històric, particularment de l’era capitalista. La seva predicció real de que el capitalisme seria reemplaçat per un sistema administrat o planejat socialment encara avui sembla raonable, tot i que va subestimar la possibilitat que els elements del mercat sobrevisquessin en algun tipus de sistema postcapitalista. Ja que Marx va abstenir-se de formular especulacions al voltant del futur no pot ser responsabilitzat per les formes específiques en les quals les economies “socialistes” van ser organitzades sota el “socialisme realment existent”.
Respecte dels objectius del socialisme, Marx no va ser l’únic pensador contemporani que desitjava una societat sense explotació i alienació, en la qual els éssers humans poguessin veure’s realitzats plenament segons el seu potencial. Ara bé, sí que va ser qui ho va expressar amb més força que ningú, i les seves paraules encara avui mantenen el poder per inspirar les noves generacions.
Tanmateix, Marx no retornarà a ser una inspiració política per a l’esquerra fins que aquesta entengui que les seves obres no poden ser enteses com a tractats polítics, autoritàriament de qualsevol altra manera, ni com a descripcions de la situació del món capitalista d’avui, sinó com una guia per entendre la naturalesa del desenvolupament capitalista. Ni tampoc podem plantejar-nos o oblidar que ni ell mateix no va aconseguir una presentació [un desenvolupament] ben planejat, coherent i complet de les seves idees, tot i els intents d’Engels i d’altres autors per construir els manuscrits de Marx, donant forma a un segon i tercer volum d’El Capital. Això ho deixen palès els Grundrisse [recopilació de les anotacions de Marx]. Fins i tot, un Capital complet només hauria format una part del pla original de l’autor, excessivament ambiciós.
D’altra banda, Marx no retornarà a l’esquerra fins que la tendència actual entre els activistes radicals de convertir l’anticapitalisme en antiglobalisme sigui abandonada. La globalització existeix i és irreversible. Marx ho va reconèixer com un fet i, com a internacionalista, va donar-li la benvinguda. Allò que ell va critica i el que nosaltres hem de criticar és el tipus de globalització que ha produït el capitalisme.
Marx és i romandrà com una de les grans ments de la filosofia i l’anàlisi econòmic del segle XIX, i, en la seva màxima expressió, com a mestre d’una prosa apassionada. També és important llegir a Marx perquè el món en el qual vivim actualment no pot entendre’s sense la influència que els escrits d’aquest home van tenir en el segle XX. I finalment, hauria de ser llegit perquè, com ell mateix va escriure, el món no pot ser canviat de manera efectiva a menys que sigui entès, i Marx roman com una guia fenomenal per a la comprensió del món i dels problemes als quals hem de fer front.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l’interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Davant d’una resolució judicial o d’una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¿Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d’aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d’aprendre a formular-les una altra vegada.
