16. La pau fictícia: la Guerra Freda i la política de blocs

El mur de Berlín

4 de desembre de 2011

Alemanya 1945, després del suïcidi de Hitler, el III Reich cau davant el setge de les tropes aliades. El final de la Segona Guerra Mundial comporta la divisió del país en quatre zones d’influència controlades pels Estats Units, Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica. Igualment, la capital alemanya, Berlín, alliberada i ocupada per les tropes soviètiques de Stalin, també es reparteix segons aquests paràmetres. Així, els occidentals es quedaven amb el sector oest i l’est restava en mans de la URSS.

Les diferències entre els aliats aviat sortirien a la llum: l’aliança entre el capitalisme i el comunisme només responia a la conjuntura de la lluita contra l’enemic comú feixista i la Guerra Freda estava en plena gènesi. D’aquesta manera, el primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a l’Alemanya de postguerra en el moment en què Stalin va implantar el comunisme a la seva zona d’influència mentre desmantellava la indústria i les infraestructures en concepte de reparacions de guerra.

El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya (RFA), una democràcia parlamentària de caràcter liberal. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se. Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat.

Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig, però la crisi es cobraria la partició formal d’Alemanya: mentre el bloc occidental s’articulava al voltant de la RFA, a la zona soviètica va néixer la República Democràtica d’Alemanya (RDA), una més de les repúbliques que pivotaven sota el control de la URSS. Tanmateix, les dues alemanyes consideraven que aquesta era una situació excepcional i provisional. La RFA no reconeixia la seva veïna oriental i aspirava a la reunificació del país, mentre que la RDA no descartava la unificació sempre que els occidentals acceptessin el camí del comunisme.

Però aviat es demostraria que la provisionalitat de la situació no era tal. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, fonamentalment per l’atracció exercida per l’existència d’un millor nivell de vida i pel rebuig a l’anomenat “socialisme real”, els problemes d’abastaments, de subsistències i l’Estat policial repressiu articulat pels soviètics, va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

Es calcula que dels 2.700.000 alemanys que van travessar la frontera occidental, 1.600.000 van fer-ho a través de la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs extremadament fràgil. Per això, les autoritats comunistes van prendre una sèrie de mesures per fer menys atractiu el món capitalista que s’obria davant els ulls dels berlinesos orientals: tall de les línies telefòniques, supressió de la comunicació ferroviària i legislació contra els emigrants amb la introducció del càrrec de “fugitiu de la República”.

El 1958, en el context de la coexistència pacífica, la Unió Soviètica va exigir als aliats occidentals que Berlín oest deixés de ser una ciutat lliure desmilitaritzada. Això hauria suposat que els accessos a Berlín passessin a estar sota el control del govern de la RDA, una acció que, de fet, suposava el reconeixement de la RDA i la perpetuació de la divisió alemanya. La crisi política internacional va prolongar-se durant tres anys fins que, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals, sota la vigilància de l’exèrcit, van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

La justificació dels soviètics era la creació d’un mur que protegís la RDA d’un atac feixista, és a dir, occidental, però la realitat era que l’únic objectiu real buscava aturar els moviments migratoris. La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín, encapçalada pels Estats Units, no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per escalfar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, Kennedy no estava disposat a anar a la guerra per la defensa del territori alemany oriental i Kruixtxov tampoc tenia intencions de desafiar en una guerra oberta en territori europeu als EUA.

El “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda. El mateix Kennedy, en una visita a Berlín, el 1963, va pronunciar un celebèrrim discurs on va sentenciar que “tots els homes lliures del món són ciutadans de Berlín”. Així, la propaganda d’ambdós blocs va fer del mur un element de batalla.

Tot i la construcció del mur, els alemanys de l’est van continuar buscant vies per escapar cap a l’oest tot i els grans riscos que això suposava. La primera víctima mortal va ser Ida Siekmann, el 22 d’agost de 1961, tot i que es considera que aquest dubtós honor recau en Rudolf Urban, el qual va perdre la vida el 17 de setembre després de caure precipitat per una finestra de la Bernauer Strasse, el carrer que era travessat pel mur, el 19 d’agost de 1961. Pocs dies després, un altre fugitiu era abatut a trets per l’exèrcit soviètic quan intentava creuar nedant el riu Spree, riu que separava les dues meitats de Berlín. La llarga llista de víctimes no havia fet més que començar.

Amb el pas dels anys i gràcies al reforçament del mur, la frontera interurbana que travessava Berlín va esdevenir un element pràcticament infranquejable: a un mur de formigó de 3,5 metres s’hi sumaven infinitat d’obstacles com alarmes electròniques, punxes de ferro semienterrades a terra, sorra per delatar el pas de qualsevol presumpte fugitiu… les autoritats soviètiques de la RDA van posar tota la seva energia en evitar noves fugides mentre prometien que les reformes introduïdes permetrien superar aviat la RFA en benestar i prosperitat.

Només un any després de la construcció del mur, a l’Alemanya federal van esclatar violentes manifestacions de protesta contra el règim comunista. Famílies senceres s’havien vist separades pel mur sense que els seus ideals polítics hi haguessin tingut res a veure, només la geografia dibuixada sobre un mapa en les negociacions de la pau. Poc després, però, s’iniciaria un tímid desglaç. Així, les autoritats germàniques de l’est i l’oest van arribar a un pacte pel qual els berlinesos podrien creuar el mur per motius familiars com naixements, bodes i defuncions. Posteriorment, el canceller Willy Brandt, de la RFA, va signar un tractat amb els soviètics en el qual es reconeixien les fronteres europees i s’establia una acord que havia de garantir la pau.

La caiguda del mur no es produiria fins a les acaballes dels anys vuitanta, com a conseqüència de l’evolució política de la Unió Soviètica. El president soviètic Mikhaïl Gorbatxov va impulsar la Perestroika, un procés de canvis profunds en l’organització política i social del sistema soviètic que canviaria el món. L’aperturisme de la URSS respecte de la qüestió alemanya va prendre forma quan, durant una visita a la RFA, Gorbatxov va anunciar que Moscou no posaria traves a la democratització de les repúbliques populars.

En aquest context de superació de la Guerra Freda, el fet que l’exèrcit soviètic ja no estigués disposat a defensar militarment l’existència del mur per arriscar-se a una guerra no desitjada indicava que la divisió alemanya tenia els dies comptats. Tot i això, el 1989, el president de la RDA, Eric Honecker, encara declarava que l’existència del mur es perllongaria per molts anys. Els fets, però, van impulsar la població en un sentit oposat als desitjos del president oriental: coincidint amb el seu quarantè aniversari, milers de persones van manifestar-se contra el govern exigint la implantació de les llibertats democràtiques.

Finalment, el 9 de novembre de 1989, les autoritats de l’Alemanya oriental van haver de cedir i permetre la llibertat de desplaçaments cap a l’Alemanya occidental. El mur de Berlín havia caigut simbòlicament. Però la seva existència física no duraria més: milers de persones van dirigir-se cap a Berlín oest per celebrar la conquesta de les llibertats mentre els seus compatriotes occidentals els rebien amb els braços oberts. Conjuntament van iniciar la demolició de la frontera de pedra que havia trencat el país durant quaranta anys. Tanmateix, els treballs oficials per a la demolició del mur no s’iniciarien fins el 1990. La seva desaparició simbolitzava el final de la divisió d’Europa, el final de la Guerra Freda i l’inici de la reunificació d’Alemanya.

muur berlijn ANP-2368280_1.jpg

La desaparició del bloc comunista i el final de la Guerra Freda

19 de maig de 2011

A mitjans de la dècada dels anys vuitanta, l’agressiva política nord-americana practicada per l’administració Reagan va coincidir amb un període de debilitat de la Unió Soviètica. Les grans despeses militars que s’havien produït amb la rebrotada de la Guerra Freda i l’estancament de la producció van conduir el país a la crisi econòmica, element al qual s’havia de sumar el desgast entre l’opinió pública pel desgast que suposava la calamitosa guerra que es lluitava a l’Afganistan.

Així, amb l’arribada, el 1985, a la presidència de la URSS de Mikhaïl Gorbatxov s’iniciaria un canvi radical en la política internacional soviètica. Des de 1986, dues paraules russes esdevindrien famoses a nivell mundial: perestroika i glasnost, i marcarien l’evolució de les relacions internacionals. S’obria un període decisiu en tots els àmbits.

Mikhail Gorbachev.jpg — Mikhaïl Gorbatxov

Per Perestroika s’entén el procés de canvis profunds en l’organització política i social del sistema soviètic, canvis que sempre sorgien des del propi socialisme. Per aconseguir la reforma de la URSS calia introduir l’anomenada glasnost, és a dir, la política de transparència en la informació, requisit indispensable en qualsevol procés reformista, i mitjà imprescindible per a articular un veritable opinió pública. Així, les pràctiques polítiques tradicionals del món soviètic (ocultació i engany en les informacions per part de l’elit dominant si algun fet era contrari als seus interessos) havien de desaparèixer.

Les primeres resistències al canvi no van trigar a aparèixer en el camp de la nomenklatura soviètica, és a dir, aquells que gaudien de privilegis manifestos com a caps del partit, els quals van llançar un atac directe contra els plans de reforma endegats per Gorbatxov. L’ofensiva conservadora per mantenir la situació de poder tradicional en la URSS va partir de dues àrees de poder: en primer lloc de l’anomenat complex militar industrial, un lobby polític que reunia les jerarquies de l’exèrcit i la KGB i els directors de les principals indústries estratègiques orientades a la producció de la tecnologia militar; i en segona instància, per part dels quadres dirigents del partit tant de les regions russes com de moltes de les repúbliques soviètiques, els quals esdevindrien autèntiques màfies en l’exercici de la seva autoritat. Aquests sectors farien tot el possible per frenar i desvirtuar els objectius reformistes de la cúpula dirigent soviètica.

A nivell internacional, la nova administració soviètica va intentar rellançar el diàleg i la coexistència pacífica després de la celebració de la cimera entre els presidents Reagan i Gorbatxov. I és que per fer efectius els canvis que implicaven la perestroika i la glasnost era necessari introduir canvis en l’anomenada política de blocs. Per al govern Gorbatxov, era necessari convertir la coexistència pacífica en una realitat efectiva que permetés que bona part de les inversions dedicades a qüestions militars es derivessin en inversions cap a la modernització de l’aparell productiu de la Unió Soviètica.

Com a conseqüència d’aquest procés, el desembre de 1987, va signar-se a Washington el primer tractat que preveia la destrucció de les armes nuclears, preferentment tots els míssils d’abast mitjà que comptessin amb caps nuclears amb un radi d’acció entre els 500 i els 5.500 kilòmetres. Aquest va ser l’inici d’un procés accelerat de millora en les relacions internacionals que viuria el següent episodi quan Gorbatxov, el febrer de 1988, va anunciar la retirada de l’Exèrcit Roig de l’Afganistan. El desglaç de les relacions entre els dos blocs ja era un fet.

L’avenç de la reforma política a la Unió Soviètica va anar lligada a la liquidació de la Guerra Freda. Per això, entre el 1988 i el 1989, les iniciatives de distensió van multiplicar-se, tant per part de l’administració soviètica com dels Estats Units. Així, a la destrucció de l’armament nuclear van sumar-se la reducció dels efectius i de l’armament convencional, fet que reforçava la voluntat d’acabar amb qualsevol tipus d’enfrontament.

La rapidesa dels fets que van produir-se des de 1989 va deixar enrere moltes de les propostes de canvi. I és que en menys de dos anys la política de blocs va desaparèixer, simplement perquè un dels blocs va deixar d’existir. Els camins de la política internacional haurien de passar, des d’aquests moments, i forçosament, per d’altres camins.

Als països de l’Europa Oriental, des del 1989, i com a conseqüència de la suavització del control ideològic i polític soviètic, va desfermar-se una onada de manifestacions públiques i d’insurreccions pacífiques que va donar lloc a les revolucions democràtiques. Aquests moviments van comportar la caiguda en cadena dels règims comunistes europeus (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania). També val tenir present que a d’altres països comunistes, com a la Xina, la insurrecció democràtica va ser esclafada per les autoritats.

El 1989, a la cimera de Malta, els presidents George Bush i Mikhaïl Gorbatxov van proclamar oficialment l’inici d’una nova era en les relacions internacionals. Tanmateix, podem considerar que la Guerra Freda, com a expressió que simbolitzava una època de les relacions internacionals, va morir arran de dos esdeveniments: la desaparició del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, el gran símbol de la divisió del món en blocs antagònics, i la reunificació d’Alemanya el 1990; i la desaparició del Pacte de Varsòvia i la desintegració de la Unió Soviètica quan, el 21 de desembre de 1991, els dirigents d’onze de les repúbliques soviètiques van adreçar a Gorbatxov un missatge en el qual liquidaven la URSS dividint-la en diversos Estats, i amb ella la seva presidència.

muur berlijn ANP-2368280_1.jpg

D’aquesta manera es posava fi a la política de blocs que havia marcat les relacions internacionals des de la fi de la Segona Guerra Mundial. I els Estats Units es convertien de forma indiscutible en la primera potència mundial.

La rebrotada de la Guerra Freda en els anys vuitanta

18 de maig de 2011

Els acords de cooperació entre els Estats Units i la Unió Soviètica que van signar-se en els anys setanta no van significar la desaparició de les rivalitats i dels interessos contraposats entre les superpotències, especialment en els països del Tercer Món. Així, ja des de la segona meitat dels setanta, pot observar-se una ofensiva soviètica en el conjunt del món subdesenvolupat que acabaria comportant una rebrotada de la Guerra Freda.

D’aquesta manera, la URSS va anar incrementant el seu suport a tots els moviments revolucionaris que anaven apareixent pel Tercer Món, tendència reforçada pels efectes de la crisi econòmica mundial derivada de l’increment del preu del petroli de 1973. En conseqüència, a Àfrica (Angola, Moçambic, Etiòpia) i a l’Amèrica Llatina (Nicaragua) van aparèixer règims d’inspiració marxista que van tensar la situació entre soviètics i nord-americans.

Triomf de la Revolució sandinista a Nicaragua

A més, el 1977, la URSS va iniciar el desplegament de míssils nuclears d’abast mitjà per l’Europa Oriental amenaçant directament l’Europa Occidental amb l’objectiu d’intimidar els països europeus sota l’amenaça atòmica i que aquests s’allunyessin políticament de l’òrbita de Washington.

Va ser, però, la invasió soviètica de l’Afganistan i la posterior guerra que va esclatar, el desembre de 1979, el fet que va dinamitar definitivament la coexistència pacífica i la distensió per conduir cap a una revifalla de l’enfrontament entre blocs al llarg dels primers anys vuitanta. Governat per un règim afí a la URSS, l’Afganistan patia l’acció de diferents grups guerrillers armats de caràcter islamista. Per això el govern afganès va demanar ajuda a la Unió Soviètica.

L’ocupació de l’Afganistan per part de la URSS va representar un canvi molt important en la seva política exterior: per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial la Unió Soviètica estenia la seva àrea d’influència per la força. I pels Estats Units significava el final de la distensió i el pas a una nova etapa d’enfrontament.

Soviet Invasion Afghanistan Map.png

Els soviètics van presentar la intervenció a l’Afganistan com una demostració de la doctrina Brejnev, la doctrina de la sobirania limitada, segons la qual la sobirania nacional havia d’estar subordinada a la solidaritat entre els països socialistes, és a dir, en funció dels interessos soviètics. Així, els objectius que perseguien els soviètics amb la invasió del país eren: la contenció del fonamentalisme islàmic a les repúbliques amb majoria de població musulmana integrades en el bloc comunista; el manteniment del govern aliat i la presa de posicions a l’Oceà Índic i el Golf Pèrsic; i, a més, donar un cop d’atenció als altres països aliats que poguessin tenir la intenció d’allunyar-se de l’òrbita soviètica.

Malgrat la massiva intervenció soviètica, amb més de 100.000 soldats i un important desplegament de recursos militars (2.000 carros de combat i 200 avions), el govern prosoviètic només va aconseguir controlar les ciutats i la capital, Kabul, mentre que les forces opositores van dominar les zones rurals. Aquestes guerrilles de mujahidins van rebre ajuda econòmica i armamentística dels Estats Units, el Pakistan i l’Aràbia Saudita; així com de gran nombre de voluntaris pertanyents a grups fonamentalistes islàmics procedents dels països musulmans.

Enter your caption here

El fet que la invasió derivés en una llarga guerra de desgast (1979-1989) i la incapacitat soviètica per derrotar les guerrilles de mujahidins van provocar un gran problema econòmic i polític a la URSS. El malestar entre la població i l’exèrcit per l’elevat nombre de baixes cada cop va fer-se més evident, tot i la fèrria censura soviètica, mentre que l’economia s’apropava al col·lapse a causa del desmesurat nombre de recursos que absorbia la política exterior i militar del país. A més, la derrota soviètica afeblia la seva posició internacional davant dels Estats Units, però també enfront dels seus aliats que van viure com una traïció als ideals comunistes l’agressió imperialista protagonitzada per la URSS.

En el context internacional, si bé durant la presidència de Jimmy Carter (1977-1980) la política exterior dels Estats Units va mantenir la línia del diàleg i la negociació per disminuir la tensió internacional, l’arribada a la Casa Blanca de Ronald Reagan com a nou president dels EUA el 1980 va suposar la instal·lació a Washington un partidari agosarat de la fortalesa militar nord-americana.

El seu programa de política exterior era simple: restaurar uns Estats Units forts amb capacitat de lideratge, en pau amb el món i amb ells mateixos. Així, per a Reagan la coexistència pacífica dels anys setanta era una via en sentit únic que només afavoria la URSS. Per això, a la vegada que mantenia contactes amb Moscou, el nou govern nord-americà va mantenir una política de sosteniment militar de tots aquells moviments o Estats que s’oposessin a l’expansionisme soviètic, tot i que el respecte pels drets humans o la democràcia d’aquests fossin dubtosos o simplement nuls. La duresa i l’agressivitat van ser les principals característiques de la política exterior de Reagan.

D’aquesta manera, la rebrotada de la Guerra Freda va comportar la revifalla de conflictes ja actius en èpoques anteriors. Això sí, els enfrontaments sempre van produir-se en territoris que es trobaven en la perifèria del sistema de blocs, països allunyats de la URSS i els EUA i no aliats directes, és a dir que no significaven un perill seriós d’esclat de guerra oberta entre les grans potències. En definitiva, tant nord-americans com soviètics van continuar respectant-se en el marc d’un repartiment del món en el qual les regles del joc (dissuasió, diàleg, lluita per incrementar les àrees d’influència) no havien canviat.

guerra de las galaxias.jpg

Davant del desplegament de míssils soviètics a Europa, el govern Reagan va plantejar un ultimàtum a la URSS anomenat “opció zero”: o els soviètics acceptaven que totes dues potències retiressin els seus míssils del territori europeu o els EUA desplegarien els seus míssils a l’Europa Occidental. El trencament de les negociacions va suposar que els Estats Units instal·lessin més de 500 míssils d’abast mitjà, els euromíssils.

D’altra banda, els Estats Units van assajar des del 1982 una nova estratègia armamentística. L’objectiu de Reagan era forçar la URSS a iniciar una nova cursa d’armaments basada en les noves tecnologies del moment, i així demostrar que els soviètics havien quedat endarrerits en molts d’aquests sectors i, en darrera instància, provocar el col·lapse econòmic del gegant comunista. És per això que l’administració nord-americana va incrementar el capítol de despeses del Departament de Defensa, arribant a suposar més d’una quarta part del pressupost global del govern federal el 1987, una xifra desconeguda des dels temps de la Segona Guerra Mundial.

Igualment, va ser en aquest context que el president Reagan va anunciar, el 1983, el seu projecte de “Guerra de les Galàxies”, nom amb el que es va denominar l’immens programa de recerca científica i tecnològica que, sota el nom de “Iniciativa de Defensa Estratègica”, tenia per objectiu eliminar definitivament l’amenaça nuclear soviètica sobre el territori nord-americà mitjançant la creació d’un sistema de defensa format per satèl·lits i plataformes espacials en òrbita al voltant de la Terra, amb capacitat per interceptar qualsevol míssil soviètic abans que aquest pogués caure en territori dels Estats Units.

Des de l’òptica nord-americana, aquest projecte, que presentava elements de molt difícil realització, va servir per crear una alarma creixent en les autoritats soviètiques i fer-les conscients de les seves dificultats internes. I la realitat és que el programa d’Iniciativa de Defensa Estratègica va servir per provocar greus contradiccions dins del sistema econòmic soviètic i conduir el país cap al col·lapse. Així, l’acceleració en la cursa d’armaments va ser un factor bàsic per explicar els darrers canvis en els països socialistes, i ajuda a entendre com, en menys de cinc anys, va enterrar-se el sistema de relacions internacionals que dominava el món des de la postguerra.

La coexistència pacífica: els anys seixanta i setanta

17 de maig de 2011

Al llarg dels anys seixanta i setanta la convivència i la distensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica va estendre’s tant en el domini militar com en el domini polític. Així, nous factors van contribuir a modificar les relacions internacionals en favor de la distensió després que els greus conflictes dels anys anteriors haguessin posat el món en un veritable perill de guerra nuclear. És així com l’acostament entre nord-americans i soviètics va convertir-se en una necessitat per a tots dos països.

En l’aspecte militar, en aquestes dues dècades van inaugurar-se una sèrie d’acords i tractats que tenien com a objectiu limitar els espais on podia emprar-se l’armament nuclear. Així, el 1959 va excloure’s el continent antàrtic; el gener de 1967, com a conseqüència dels avenços en l’exploració espacial la no militarització va estendre’s a la Lluna i l’espai que envolta la Terra; el 1968 va signar-se el Tractat de No Proliferació Nuclear; el 1971 els fons marins van ser exclosos com a territori per assajar l’armament nuclear; i el 1972 van limitar-se les armes biològiques. Ara bé, dos països amb armament nuclear van deixar de signar el Tractat de No Proliferació Nuclear: la Xina i França.

Més enllà del desarmament parcial esmentat, arribats als anys seixanta les dues superpotències buscaven establir un control en la cursa armamentística. Per això, el 1966, el president nord-americà Lyndon B. Johnson va proposar als soviètics obrir les negociacions per limitar el desenvolupament de les armes nuclears. Les motivacions eren la reducció de la creixent despesa econòmica que la cursa armamentística representava per als EUA i la URSS, així com el fet que només amb els mitjans ja acumulats les superpotències comptaven amb armament suficient per a destruir diverses vegades els territoris nord-americà i soviètic. A més, el risc de conflicte nuclear va comportar l’aparició de moviments pacifistes entre la població que pressionaven els governs occidentals.

salt 1.jpg — Richard Nixon i Leonid Brejnev signant l’acord SALT-I a Moscou

Aquestes negociacions van concloure el maig de 1971 amb la signatura a Moscou de l’acord SALT-I per part dels presidents Leonid Brejnev i Richard Nixon, que limitava l’armament estratègic d’ambdós països. I les bones relacions continuarien amb la signatura del SALT-II de 1979. Aquests acords, tot i que suposaven un fre en la cursa d’armaments, en realitat el que establien era un principi de dissuasió nuclear, un equilibri del terror que, paradoxalment, era el que garantia la seguretat mundial.

Jimmy Carter i Leonid Brejnev signen l'acord SALT-II

La cooperació política entre les dues grans potències es basava en la idea que només elles eren les responsables de la seguretat mundial i, en conseqüència, aquesta depenia dels seus objectius estratègics. I la base d’aquestes relacions seria la d’evitar qualsevol tipus de conflicte armat. El nou clima de convivència d’aquestes dècades cal cercar-lo tant en elements de política interior de les grans potències com en l’extensió d’un sentiment d’optimisme referent a les relacions internacionals.

D’aquesta manera, els nord-americans van incrementar les relacions comercials amb els soviètics pensant que aquest fet podria ajudar a crear una sèrie d’interessos comuns i facilitar la cooperació. I pels soviètics, la limitació de la cursa d’armaments i la cooperació econòmica amb els nord-americans permetia desviar recursos econòmics que havien de dedicar-se a l’àmbit militar cap a l’adquisició de béns de consum per a la població. I és que, després de cinquanta anys de sacrificis en benefici de la Revolució, la societat soviètica demanava una millora efectiva de les seves condicions de vida.

Quant a les relacions internacionals, el procés de descolonització i el sorgiment de nous Estats independents a Àfrica i Àsia, tots ells amb molts problemes econòmics i amb una forta dependència respecte de les antigues potències colonials, va suposar l’existència d’un terreny propici per a l’extensió del socialisme. A ulls de moltes de les societats de l’anomenat Tercer Món, dominades per les grans companyies capitalistes, el model soviètic representava un camí per a sortir de l’endarreriment al qual s’havien vist condemnades per l’imperialisme capitalista. Per això, els dirigents soviètics van creure compatible el fet de cooperar amb els EUA al mateix temps que estenien la seva àrea d’influència.

Pels nord-americans, el cost econòmic de convertir-se en el guardià del món era massa elevat i començava a repercutir negativament en l’economia del país així com en la pròpia societat. Per exemple, l’experiència de la guerra de Vietnam que s’estava desenvolupant en aquells moments era vista molt negativament per part del món occidental i de la mateixa societat nord-americana. A més, molts dels antics aliats nord-americans, com Europa i el Japó, havien aconseguit millorar substancialment les seves economies i ja competien amb els Estats Units de forma avantatjosa ja que no havien de suportar la despesa militar. En relació amb la URSS, l’administració nord-americana considerava que la integració de l’economia soviètica en els circuits comercials internacionals capitalistes faria més fàcil la cooperació.

La culminació de la nova política d’entesa i distensió internacional va viure’s al continent europeu. D’una banda, des del 1969, l’arribada al poder del socialdemòcrata Willy Brandt a la República Federal d’Alemanya va permetre el naixement de l’anomenada Ostpolitik, una política d’acostament a l’Est que va comportar la signatura d’un tractat de no agressió i el reconeixement mutu dels dos Estats alemanys, així com la inviolabilitat de les seves fronteres. La normalització de les relacions polítiques entre els dos blocs era un fet.

Willy Brandt, president de la República Federal d’Alemanya

Finalment, la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa celebrada a Hèlsinki l’agost de 1975 entre 35 països integrants de l’OTAN, el Pacte de Varsòvia i d’altres no alineats va permetre el reconeixement de les fronteres sorgides després de la Segona Guerra Mundial, el reforçament de la cooperació econòmica entre ambdós blocs i el compromís del bloc comunista a la defensa dels drets humans i les llibertats. S’establia així un fòrum de diàleg permanent que mantindria la seva funció en els anys vuitanta.

Helsinki,_KSZE-Konferenz.jpg — Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa celebrada a Hèlsinki

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Vietnam

13 de maig de 2011

Un dels conflictes de màxima tensió de la Guerra Freda, emmarcat en el context de la “coexistència pacífica” dels anys seixanta i setanta, va localitzar-se al sud-est asiàtic, on van derivar-se greus dificultats com a conseqüència de la pèssima descolonització francesa d’Indoxina. En aquest territori, les forces comunistes del Vietminh havien proclamat la independència el 1945, però França no va acceptar la insurrecció i l’exèrcit colonial, amb el suport dels Estats Units, va iniciar una dura guerra contra les forces nacionalistes independentistes, que van comptar amb el suport soviètic.

Els acords de Ginebra de 1954 que van posar fi a la guerra de descolonització van silenciar les tensions en un primer moment, però la divisió de Vietnam en dos Estats i la fragilitat de països com ara Cambodja o Laos van convertir aquest territori en una zona especialment inestable. D’aquesta manera, s’establien els règims del Vietnam del Nord, dirigit per un govern comunista liderat per Ho Chi Minh, i del Vietnam del Sud, governat per un règim dictatorial prooccidental, separats pel paral·lel 17. Els acords de Ginebra, a més, preveien la reunificació del país després de la celebració d’eleccions.

Després de la retirada francesa d’Indoxina, els Estats Units, d’acord amb el seu pla per establir un cordó sanitari que esdevingués un mur de contenció per a l’extensió del comunisme a Àsia, van considerar el Vietnam del Sud com un espai privilegiat per a la seva estratègia. Es volia evitar a qualsevol preu el fet que el triomf de la revolució comunista a Vietnam comportés el contagi entre els països veïns i l’establiment de governs prosoviètics en el tauler asiàtic.

Però, per aconseguir els seus objectius, els nord-americans van haver de mantenir en el poder un règim obertament corrupte i impopular encapçalat per Ngô Dinh Diem, al qual van equipar amb un modern exèrcit de 200.000 homes perquè pogués fer front a les guerrilles del Front Nacional d’Alliberament (Vietcong), partidàries de la reunificació amb el Nord. El Vietcong comptava amb el suport del govern nord-vietnamita i amenaçava d’enderrocar el govern prooccidental.

Així, els Estats Units, temorosos que el comunisme s’imposés a tot el país, van trobar-se cada cop més involucrats en el conflicte vietnamita. Si bé inicialment el govern nord-americà va limitar-se a enviar consellers militars, des del 1963, i davant l’increment d’accions per part del Vietcong, els EUA van haver d’enviar el seu propi exèrcit i deixar caure el règim de Ngô Dinh Diem. Però ni amb aquest gir estratègic van aconseguir guanyar terreny en un Vietnam que estava controlat en el 80% del seu territori pel Vietcong. Aleshores va començar l’escalada militar nord-americana i l’agressió directa al Vietnam del Nord des de 1965.

Guerra Vietnam.jpg

L’ofensiva comunista llançada pel Vietcong el 1968 va mostrar que el principal i més potent exèrcit del món mai podria imposar-se en el que s’havia convertit en una guerra de guerrilles. Ni l’increment continuat del número d’efectius militars, ni la manifesta superioritat tecnològica, ni els atacs amb armes químiques, ni els bombardeigs massius del nord del país van aconseguir doblegar un enemic que es recolzava en tàctiques guerrilleres però comptava amb un gran suport popular. A això es sumava la creixent oposició al conflicte que mostrava la població occidental, així com una part dels propis ciutadans nord-americans.

Amb l’arribada a la presidència de Richard Nixon aquell mateix any, i davant la impossibilitat de guanyar la guerra, els Estats Units van llançar una ofensiva política i militar que consistia a reforçar l’exèrcit a Saigon mentre que, durant quatre anys, es retiraven progressivament els 500.000 soldats nord-americans. La política de “vietnamització” de Nixon va resultar un nou fracàs pels nord-americans que va culminar amb la gran ofensiva del Vietnam del Nord i el Vietcong de 1972.

vietnam girl.jpg

L’alto al foc arribaria el 1973 amb la signatura dels acords de París que establien la retirada de les tropes nord-americanes, la fi de la guerra i la reunificació dels dos Vietnam. Però la guerra entre el nord i el sud encara es prolongaria fins 1975 quan va produir-se l’entrada de les forces del Vietcong i del Vietnam del Nord a Saigon. Un any després, el 1976, el país restaria novament unificat amb la creació de la República Socialista de Vietnam, que immediatament s’integraria en el bloc comunista.

D’aquesta manera, pels Estats Units la guerra de Vietnam va suposar un enorme desprestigi internacional i un gran fracàs militar, amb un saldo de més de 50.000 soldats morts i 150.000 ferits, perquè suposava la derrota militar més gran d’aquest país en el context de la Guerra Freda. Des d’aquest moment, els successius governs nord-americans de la Guerra Freda limitarien les intervencions militars a l’exterior per evitar noves derrotes simbòliques davant dels soviètics.

Tanmateix, tot i la retirada nord-americana del territori, el sud-est asiàtic va continuar sent un territori explosiu. Gairebé al mateix temps que el Vietnam s’incorporava al bloc comunista els països veïns de Laos i Cambodja, involucrats en la guerra des de 1965, també van incorporar-se a l’òrbita soviètica. Posteriorment, el 1978, Vietnam, aliat incondicional de la Unió Soviètica, va envair Cambodja amb l’objectiu de fer fora del país els khemer rojos proxinesos i instaurar-hi una república popular, però aquesta maniobra va comportar la intervenció militar de la Xina en el nord de Vietnam (1979). En definitiva, el tauler asiàtic de la Guerra Freda encara havia de patir molts moviments abans d’arribar a una relativa estabilització.

Els conflictes de la Guerra Freda: la Revolució cubana i la crisi dels míssils

12 de maig de 2011

El gener de 1959 Fidel Castro va derrocar el dictador militar Fulgencio Batista (aliat nord-americà) i va ocupar el poder a Cuba, on va instal·lar un règim revolucionari que mai va ser acceptat pels Estats Units. Les relacions del règim castrista amb el govern nord-americà aviat es deteriorarien irreversiblement a causa del procés de reforma agrària iniciat pels revolucionaris i que va comportar el repartiment de les terres que les grans companyies nord-americanes posseïen a l’illa.

Entrada de Fidel a La Habana.jpg

La resposta dels EUA va ser el boicot a les importacions de sucre, el principal producte d’exportació amb que comptava Cuba. D’aquesta manera, quan, per ofegar el règim castrista, el govern dels Estats Units va decretar el boicot econòmic a l’illa, aquesta va rebre el suport de la URSS i va arrenglerar-se en el bloc comunista.

Pels soviètics, l’aliança amb la Cuba de Fidel Castro era un gran avantatge estratègic en el context de la Guerra Freda. Així, per primer cop, la URSS podia comptar amb un aliat polític en el continent americà, i, a més, situat ben a prop de les costes dels EUA. Per això, el juliol de 1960, Kruixtxov va confirmar el suport soviètic a Cuba “en la seva lluita per la llibertat” i la disposició soviètica a comprar la collita de sucre cubà. Per contra, pels Estats Units, l’existència d’un país aliat de la Unió Soviètica situat a poc més de 150 kilòmetres de la seva costa suposava una amenaça mai coneguda i, a més, podia suposar un factor de desestabilització per a tota l’Amèrica Llatina tot potenciant el naixement de nous moviments revolucionaris a la rereguarda nord-americana.

John_Kennedy,_Nikita_Khrushchev_1961.jpg — Nikita Kruixtxov i John Fitzgerald Kennedy

Davant de l’aliança soviètico-cubana, l’administració del president nord-americà John Fitzgerald Kennedy, en arribar a la presidència el 1961, va plantejar-se diferents alternatives per acabar amb el problema cubà. D’aquesta manera, el govern dels Estats Units va afavorir la invasió de l’illa per part d’un grup de refugiats cubans, procedents dels EUA i sota la direcció de la CIA, amb l’objectiu de derrocar el règim castrista. L’expedició, que va desembarcar el 17 d’abril de 1961 a la Bahía de los Cochinos, va resultar, però, un fracàs pels nord-americans.

CUBA_1961-Bay-of-Pigs-Invasion_Deployment-of-Forces.jpg

La resposta de Fidel Castro davant del fracassat atac nord-americà i temerós d’una possible invasió dels Estats Units va ser demanar ajuda militar i protecció a la Unió Soviètica. Aleshores, els soviètics van proposar la instal·lació a Cuba d’un sistema de míssils amb capacitat per atacar la costa sud dels EUA. L’operació va dur-se a terme amb un gran secretisme al llarg de 1962.

En aquest context, el moment de tensió màxima entre nord-americans i cubans va viure’s l’octubre de 1962, quan l’espionatge dels Estats Units va descobrir en un vol d’avions espia sobre Cuba que els soviètics es preparaven per instal·lar míssils nuclears a l’illa i que les rampes pel llançament dels míssils ja estaven instal·lades. En resposta, els Estats Units van ordenar un bloqueig marítim que suposava l’aïllament de les costes cubanes per evitar l’arribada de nous subministraments militars, a la vegada que Kennedy posava en alerta l’exèrcit per si era necessari aturar per la força els vaixells soviètics que es dirigien cap a Cuba transportant més material militar.

crisis%20de%20los%20misiles%20cubanos.gif

El missatge nord-americà va ser amenaçant, ja que exigia a Kruixtxov que retirés de l’illa les rampes de llançament de míssils ja instal·lades sota l’amenaça d’una acció militar directa, però a la vegada cridava a la moderació per no posar en perill la pau mundial. Durant els quatre dies que va perllongar-se la crisi dels míssils tot va ser possible. Per primer cop era possible que les marines nord-americana i soviètica s’enfrontessin obertament, fent esclatar una guerra que hauria tingut caràcter atòmic. I aquest enfrontament va estar a punt de produir-se quan els vaixells de la marina nord-americana van tancar el pas a un comboi soviètic que es negava a aturar-se.

El món va veure penjar d’un fil la pau mundial i com es perfilava l’esclat de la guerra, però, després de dies d’alta tensió internacional, finalment, el 26 d’octubre, els dirigents soviètics van acceptar la proposta nord-americana i van ordenar la retirada dels vaixells i el desmantellament de la rampa dels míssils, esvaint-se així el perill d’una guerra imminent entre les dues grans potències.

La gravetat de la crisi cubana, el conflicte més seriós de la Guerra Freda, va servir perquè les dues potències s’adonessin de la importància de la comunicació directa entre els seus dirigents en el cas de plantejar-se una nova crisi político-militar. A més, era necessari que cadascuna de les potències tingués en compte els interessos de l’altra i limités la seva intervenció en les zones d’influència alienes per evitar repetir una situació semblant. Com a conseqüència d’això, va instal·lar-se l’anomenat “telèfon vermell” que donava pas a una línia directa entre el Kremlin i la Casa Blanca per poder fer front a crisis internacionals greus. I un any més tard es signava un tractat que prohibia els assaigs militars en l’atmosfera. Després de la crisi, s’iniciava una etapa d’entesa molt estable que només es veuria enterbolida en part per la Guerra del Vietnam.

La coexistència pacífica: els anys cinquanta

11 de maig de 2011

La mort de Stalin el 1953, i el canvi presidencial als Estats Units en el gener d’aquell mateix any (Truman va ser substituït per Ike Eisenhower) van afavorir una suavització de les tensions desenvolupades anteriorment i que el risc de conflicte donés pas a una voluntat de desglaç en les relacions internacionals. La persistència de les postures oposades, així com la rigidesa en l’apreciació dels problemes van mantenir-se, però la voluntat de diàleg polític va permetre un coneixement més ampli de les postures d’ambdós blocs.

La voluntat de diàleg va ser facilitada pel gir que el nou equip dirigent soviètic, liderat per Nikita Kruixtxov va donar a les relacions internacionals. En el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrat el febrer de 1956, Kruixtxov va proposar una revisió de la figura de Stalin i de la seva manera de conduir les relacions exteriors de la URSS. D’aquesta manera, la idea de la coexistència pacífica va substituir la idea d’enfrontament.

Dwight_D._Eisenhower.jpg — Ike Eisenhower

Pel nou equip dirigent soviètic, calia cooperar amb els països capitalistes en benefici propi, per assegurar l’èxit econòmic i polític de la Unió Soviètica. Aquesta cooperació, a la qual la URSS es veia obligada de fet per l’existència de l’arma nuclear, no significava pas la renúncia al socialisme ni al model soviètic, sinó un replantejament dels seus principis. En aquells moments ja es feia evident que el triomf en la Guerra Freda no seria un fet militar, sinó el resultat de la superioritat organitzativa del socialisme enfront del capitalisme aplicat en tots els àmbits: econòmic, polític, cultural, etc.

D’aquesta manera, la coexistència pacífica va combinar períodes de desglaç i negociacions entre nord-americans i soviètics amb períodes de gran tensió internacional que podien abocar el món al conflicte nuclear. De la mateixa manera, després de cada crisi s’iniciaven noves converses i reunions per promoure l’acostament polític i establir nous acords.

El primer conflicte que va posar a prova els mecanismes de diàleg establerts per la política de la coexistència pacífica va ser la crisi del Canal de Suez de 1956. El conflicte, que va implicar tant nord-americans com soviètics, va esclatar quan el president d’Egipte, Gamal Abdel Nasser, va decretar la nacionalització del Canal de Suez, que fins aleshores havia estat controlat per una companyia anglofrancesa.

La crisi del Canal de Suez o Guerra del Sinaí de 1956

La resposta a la nacionalització egípcia del Canal va ser un atac combinat per part de França, Gran Bretanya i Israel amb intenció de forçar la tornada a la situació prèvia sota el pretext que la política de Nasser posava en perill el subministrament de petroli a Occident. Davant la crisi egípcia, els Estats Units i la URSS van optar per oposar-se a l’acció militar per por a unes conseqüències indesitjades en el tauler geopolític del Pròxim Orient ja que es tractava d’una agressió amb característiques neocolonialistes. Així, les superpotències van imposar la retirada dels atacants, fet que igualment els beneficiava ja que suposava la fi de la influència europea sobre la regió.

D’altra banda, els grans Estats van mantenir la rigidesa en el manteniment de les seves àrees d’influència com va fer-se evident el 1956. Aquell any a Hongria va esclatar una revolta contra el domini soviètic, i l’esclat va ser ofegat en sang sense que els països occidentals reaccionessin. La dissidència va ser reprimida durament i l’exèrcit va envair el país per sufocar la revolta en aplicació de la doctrina Brejnev: la URSS tenia dret a intervenir en qualsevol país del seu bloc que inicies canvis polítics que afectessin el sistema comunista. Els fets d’Hongria van mostrar que la pau mundial en temps de la Guerra Freda es basava en la submissió dels pobles, sense reserves, a la voluntat de les dues grans potències.

Hungria 1956.jpg — La Revolució d'Hongria de 1956

I és que, malgrat la coexistència pacífica, les relacions entre les dues superpotències va arribar a moments d’alta tensió que no permetien la relaxació interna dels blocs. Per exemple, el 1957, la URSS va desplegar els seus míssils intercontinentals i va llançar a l’espai la primera nau espacial, fet interpretat pels nord-americans com una nova escalada en la cursa d’armaments i que desencadenaria una gran tensió diplomàtica.

En resposta a les accions soviètiques, considerades amenaçants pels Estats Units, el president Eisenhower va enunciar la doctrina de la represàlia massiva. La nova política dels EUA proposava l’ús de la resposta nuclear davant de qualsevol atac soviètic de la URSS contra el país o algun dels seus aliats. Com és sabut, això mai arribaria a produir-se, però diverses crisis polítiques i diplomàtiques (Berlín, Cuba, Vietnam) posarien el món bipolar al límit de la tragèdia.

D’aquesta manera, quan a finals dels anys cinquanta, el problema de la divisió d’Alemanya va tornar a revifar amb la segona crisi de Berlín, el món va posar-se en alerta. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, atrets per l’existència d’un millor nivell de vida va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

La posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs era extremadament fràgil. Així, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per esclafar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, el “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda i no seria fins a la seva caiguda el 1989 que s’iniciaria la fi del conflicte bipolar.

Els conflictes de la Guerra Freda: la guerra de Corea

7 de maig de 2011

Corea formava part de l’Imperi Japonès des dels inicis del segle XX. A la fi de la Segona Guerra Mundial, i després de la derrota japonesa, el nord de la península coreana va ser ocupat per les tropes soviètiques, i el sud per les nord-americanes. Però, malgrat l’acord inicial per constituir un únic Estat coreà, el fracàs de les negociacions per construir el nou Estat va significar que el 1949, després de la retirada de les forces ocupants, Corea es dividís en dos Estats. Així, el paral·lel 38 va marcar la formació de Corea del Nord, vinculada a la URSS, i Corea del Sud, dependent dels Estats Units.

El 1950, el líder nord-coreà, Kim Il-sung, va decidir-se a unificar la península. Així, l’exèrcit de Corea del Nord va envair el Sud amb el suport de la URSS, conquerint amb facilitat gairebé tot el seu territori. En resposta a l’agressió nord-coreana, les tropes nord-americanes, amb el suport del Consell de Seguretat de l’ONU, van intervenir militarment. Així, el que inicialment era una guerra civil coreana va convertir-se en una guerra subsidiària de la Guerra Freda.

El Movimiento de los Frentes de la Guerra de Corea entre 1950 y 1953.jpg

La contraofensiva nord-americana, dirigida pel general Douglas MacArthur, va saldar-se amb la mort de més de 150.000 civils a la província de Pyongyang i va arribar a prop de la frontera xinesa, fet que va impulsar Mao Zedong a ajudar militarment el règim nord-coreà, mentre que la URSS s’abstenia d’intervenir. L’exèrcit xinès aviat va ocupar Seül, tot obligant a les tropes de l’ONU a recular. MacArthur, seria cessat del comandament de les operacions perquè va proposar el bombardeig nuclear de la Xina comunista en resposta a la seva intervenció. Quan les tropes nord-americanes van haver de retrocedir, el govern dels Estats Units va limitar la guerra a un front reduït.

La incapacitat de tots dos bàndols per aconseguir una victòria sense recórrer a l’ús de les armes nuclears va comportar que els contendents iniciessin les converses de pau. Així, el conflicte va finalitzar el 1953 amb la signatura de la Pau de Panmujon entre els representants de l’ONU, els de la Xina i els de Corea del Nord i es va consagrar la divisió de les dues Corees. Prop de milió i mig de víctimes havien mort per no res ja que es retornava a la situació prèvia a l’esclat de la guerra. Les víctimes de la primera guerra on es van enfrontar directament tropes occidentals i comunistes van ser: 900.000 xinesos, 520.000 coreans i 150.000 combatents de l’ONU.

El Teló d’Acer

6 de maig de 2011

El món de la postguerra s’havia dividit en blocs antagònics a causa d’una esquerda profunda que Winston Churchill va denominar com el “Teló d’Acer”. El 1948 era evident que Europa s’havia dividit en dos grans blocs i la bipolarització mundial només acabava d’iniciar-se. D’aquesta manera, en el període final de la dècada de 1940 i els primers anys cinquanta van viure’s alguns dels moments més difícils de la Guerra Freda. Els conflictes van multiplicar-se, i amb ells el risc de degenerar en una confrontació oberta entre les dues grans potències.

La crisi de Berlín. El primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a Alemanya. Acabada la guerra, aquest país havia quedat dividit en quatre zones ocupades per britànics, francesos, nord-americans i soviètics. El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se.

Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat. Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig.

La crisi de Berlín de 1948-49 va accelerar la divisió d’Alemanya en dos Estats: la República Federal d’Alemanya (RFA) integrada en el bloc occidental i la República Democràtica d’Alemanya (RDA) sota influència soviètica. La ciutat de Berlín, per la seva banda, va quedar dividida en dues zones d’influència.

La divisió econòmica d’Europa. Amb l’objectiu de contenir l’avanç comunista, els Estats Units van augmentar el nombre de soldats i bases nord-americanes en territori europeu i van proposar el Pla Marshall de 1948, una ajuda econòmica per impulsar la reconstrucció i reactivació del continent arrasat per la guerra. Així, el secretari d’Estat nord-americà, George Marshall, va dissenyar un pla que arribaria al valor de 13.000 milions de dòlars en inversions.

D’aquesta manera, els Estats Units consideraven que allunyant Europa de la pobresa de la postguerra gràcies a la millora del nivell de vida de la població disminuiria el risc d’expansió del comunisme. Igualment, la reactivació del consum europeu després de la guerra també era una eina per garantir un mercat per a la pròpia indústria nord-americana. La majoria dels països occidentals van acceptar l’ajuda econòmica nord-americana, rebutjada lògicament per la URSS i els països de l’Est.

Marshal Plan Map.jpg

Com que Stalin va rebutjar les condicions del Pla Marshall i va pressionar els països de l’Europa de l’Est sota influència soviètica perquè tampoc s’hi acollissin, la URSS va crear el COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) com a mecanisme per a coordinar les polítiques econòmiques dels països de l’Est i establir uns mecanismes d’assistència mútua. Els països que van adherir-s’hi van ser la URSS, Hongria, Txecoslovàquia, Alemanya oriental, Polònia, Bulgària, Romania i Albània.

Els blocs militars. D’altra banda, per afermar la cohesió dels blocs, cada potència va organitzar una gran coalició militar de països aliats per actuar de manera conjunta davant qualsevol atac de l’enemic. D’aquesta manera, els Estats Units van crear l’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, 1949), una gran coalició militar antisoviètica a Europa. inicialment, l’OTAN estava integrada pels Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Itàlia, França, Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Dinamarca, Islàndia, Portugal i Luxemburg. Més endavant s’hi afegirien Turquia, Grècia i la República Federal d’Alemanya.

La Unió Soviètica, per la seva banda, va respondre l’aliança atlàntica aconseguint desenvolupar el 1949 armament nuclear per no trobar-se en una situació de desigualtat respecte dels Estats Units. A més, un cop aconseguida la bomba atòmica, la URSS va contraatacar l’aliança militar dels països occidentals amb la firma del Pacte de Varsòvia (1955) amb els seus aliats comunistes. Van integra-s’hi la URSS, la República Democràtica d’Alemanya, Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Hongria, Bulgària i Albània.

En aquest context, el triomf de Mao Zedong a la Xina el 1949, imposant un model de república popular que seguia el model soviètic, i la Guerra de Corea de 1950-1953 van resultar uns episodis especialment delicats. L’ampliació de la zona de domini comunista i l’augment de la tensió a Àsia van comportar la creació de la SEATO (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic) on van agrupar-se els Estats Units, França Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda, Pakistan, Filipines i Tailàndia. Igualment els EUA van signar el pacte de Bagdad (1955) i diferents tractats bilaterals amb Taiwan, Corea del Sud i el Japó per potenciar la seva hegemonia al món asiàtic.

mapa mundo guerra fría.png

A la vegada, tot i l’increment de la tensió, la realitat és que el risc de l’esclat d’una guerra a gran escala entre la els Estats Units i la Unió Soviètica, una Tercera Guerra Mundial, cada cop era menor ja que els analistes militars de les dues potències havien arribat a la conclusió que cap d’elles podria guanyar un conflicte nuclear perquè l’agressor hauria de patir tantes baixes com l’agredit o més, podent arribar a la destrucció mútua.

Els orígens del món bipolar

4 de maig de 2011

Fins el 1939, les relacions internacionals havien tingut un caràcter multipolar, en el qual un grapat de potències es repartien el protagonisme en condicions de teòrica igualtat i on la vella Europa (França, Gran Bretanya i Alemanya) encara jugava un paper determinant. Així, abans de la Segona Guerra Mundial, ni la URSS, enfeinada en la construcció de la nova societat comunista, ni els EUA, massa allunyats dels conflictes europeus jugaven un paper essencial en el camp de les relacions internacionals. Però això va canviar radicalment el 1945.

Així, la Segona Guerra Mundial va accelerar el declivi d’Europa. Arribats a la postguerra, Alemanya es trobava arrasada per la guerra i els principals Estats europeus patien l’extenuació de sis anys de conflicte i no disposaven de mitjans militars i econòmics per mantenir el seu antic estatus de potències mundials. Només els Estats Units i la Unió Soviètica tenien la capacitat de dominar política i econòmicament d’altres Estats, convertint-se en els líders de la política internacional.

Tot i que el desenvolupament de la guerra i els primers moments de la postguerra semblaven conduir cap a un període de col·laboració entre els EUA i la URSS, la realitat és que finalitzada la Segona Guerra Mundial el gran antagonisme existent entre els països capitalistes occidentals i la Unió Soviètica va fer-se evident. A més, les conferències diplomàtiques que s’havien anat realitzant a Teheran (1943), Jalta i Potsdam (1945) havien dividit l’Europa de la postguerra en dues grans zones d’influència, i tant els nord-americans com els soviètics estaven decidits a mantenir-les i a impedir que el seu rival pogués guanyar posicions.

conferencia de yalta.jpg

Els britànics i els nord-americans desconfiaven del domini que els soviètics estaven exercint en les zones alliberades per l’Exèrcit Roig, i la Unió Soviètica se sentia amenaçada per la bomba atòmica que en aquell moment únicament posseïen els Estats Units. Però les discrepàncies existents no es fonamentaven només en qüestions territorials o militars, sinó que eren fonamentalment de tipus ideològic ja que tots dos Estats representaven dos models antagònics d’organització social, política i econòmica.

Per afermar el control de les respectives zones d’influència, els Estats Units van obligar a expulsar els comunistes dels governs de coalició que s’havien format en alguns països europeus de la seva àrea d’influència en la immediata postguerra, com va passar a França, Itàlia, Bèlgica i Dinamarca.

Europe 1946.gif

Per la seva banda, la URSS va propiciar que els Partits Comunistes d’obediència soviètica es fessin amb el control exclusiu del poder als països que es trobaven sota la seva influència, incomplint l’acord previ de convocar unes eleccions lliures que permetessin a la població decidir lliurement el seu futur. Així, als Estats ocupats per l’exèrcit soviètic –Polònia, Romania, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Alemanya Occidental, Albània i Iugoslàvia– va impulsar-se la formació de les anomenades democràcies populars, en les quals va imposar-se un model comunista basat en el soviètic. Pels nord-americans, la conversió que la URSS va fer d’aquests Estats en satèl·lits seus suposava el primer pas de l’expansionisme soviètic per dominar el món.

El primer conflicte entre els EUA i la URSS va produir-se el 1946 i en un escenari prou allunyat de l’espai europeu: l’Iran. Després de l’ocupació del país com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, les tropes aliades havien de retirar-se del territori iranià, però la URSS va trencar els acords i va mantenir el control d’algunes de les províncies del nord del país. Finalment els soviètics haurien de recular davant la pressió nord-americana, però als ulls del món occidental la URSS havia comés l’error de mostrar les seves intencions expansionistes.

El trencament definitiu entre els blocs va tenir lloc el 1947, quan el president nord-americà Harry S. Truman va exposar el que es coneix com a Doctrina Truman i que podem definir amb una sola paraula: contenció. Els Estats Units denunciaven la creació del nous règims comunistes als països ocupats per l’Exèrcit Roig i proposaven la intervenció nord-americana per frenar l’amenaça comunista a Europa. Així, els governs europeus disposats a frenar la influència soviètica a Europa tindrien dret a rebre l’ajuda dels EUA.

Com a contrapartida, la Unió Soviètica de Stalin va proposar l’Informe Jdànov, un exercici de control ideològic que denunciava l’actuació dels Estats Units com una via de dominació d’Europa. D’aquesta manera, en resposta a la Doctrina Truman, la URSS va manifestar la seva decisió d’ajudar els països que no es volguessin sotmetre a la influència nord-americana i va potenciar la fundació del Kominform, una organització que reunia els països comunistes i els convertia en un instrument de la política stalinista.

En aquest context, la Doctrina Truman va ser aplicada per primer cop en la Guerra Civil Grega (1946-1949), el primer conflicte bèl·lic de la Guerra Freda i la primera prova de les àrees d’influència que havien acordat els aliats. En acabar l’ocupació nazi, els comunistes no van voler participar en unes eleccions si abans no es votava sobre la continuïtat de la monarquia i la negativa al desarmament de les milícies van portar al conflicte armat. Així, enfrontats pel poder els partidaris de la monarquia i la guerrilla favorable al règim comunista, els Estats Units van decidir intervenir a favor dels bàndol monàrquic, mentre que la guerrilla controlada pel Partit Comunista rebia el suport dels països comunistes (Iugoslàvia, Albània i Bulgària) sota l’empara de la URSS. Finalment, la victòria cauria del bàndol monàrquic que integraria el país a la OTAN i il·legalitzaria el Partit Comunista de Grècia fins el 1989.

Nord-americans i soviètics van acusar-se mútuament d’haver intervingut a Grècia amb l’objectiu de doblegar la voluntat popular en favor dels seus interessos. En qualsevol cas, més enllà de la propaganda governamental, la realitat és que la intervenció de les grans potències en el conflicte grec va posar de manifest que l’aliança antifeixista havia passat a la història per donar pas a un conflicte marcat per la bipolarització.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art