L’Homo Sapiens Sapiens, és a dir, l’antecessor directe de l’ésser humà modern (i el que, de fet, dóna el nom a l’espècie a l’actualitat), va aparèixer entre 150.000 i 40.000 anys, a principis de la segona meitat de la darrera gran glaciació. A Europa, el primer exemplar d’Homo Sapiens Sapiens va ser trobat a l’abric rocallós de Cro-Magnon (França); d’aquí que també sigui conegut com a home de Cromagnon.
La majoria d’antropòlegs físics coincideixen a afirmar que les poblacions europees modernes no derivarien directament dels neandertals, les causes de l’extinció dels quals encara no s’han pogut explicar amb precisió, sinó que derivarien de poblacions anteriors relacionades amb els Homo Erectus.
Des d’aleshores, les poblacions d’Homo Sapiens Sapiens s’anirien estenent per tot el globus terraqui, tot conquerint territoris no habitats anteriorment per cap homínid (Amèrica i Oceania), en un procés que aniria acompanyat per la diversificació i la formació de les varietats racials actuals.
Els Homo Sapiens Sapiens posseïen un rostre, una dentadura i un esquelet força menys robust que els seus antecessors. La seva cara era més aviat ample, amb els pòmuls pronunciats, i la seva figura esvelta. La seva capacitat craniana oscil·lava entre els 1.400 i els 1.500 cm3.
D’aquesta manera, l’espècie humana, més dèbil físicament i amb els sentits de l’oïda i l’olfacte menys desenvolupats que en altres espècies animals, va anar expansionant-se per tots els continents.
Totes les varietats tipològiques d’Homo Sapiens Sapiens van fabricar instruments de pedra i van desenvolupar unes formes de vida i mecanismes de subsistència (caça, recol·lecció) que els van permetre d’adaptar-se, de forma més o menys eficaç, al medi ambient del Pleistocè.
Així, l’Homo Sapiens Sapiens va aconseguir de sobreviure en medis molt diferents gràcies a una gran capacitat d’adaptació que es basava en l’adquisició de coneixements i en unes relacions de cooperació i d’organització que facilitaven i milloraven l’accés a l’aliment i, per tant, la supervivència com a espècie. Aquest llarg període d’adaptació és el que va originar l’aparició del que denominem com les “cultures” del Paleolític.
De l’Homo Heidelbergensis van derivar, dins del període comprés entre els 300.000 i els 40.000 anys a.C., els primers éssers que ja podem incloure en l’espècie Homo Sapiens: l’Homo Sapiens Neanderthalensis. L’anomenat home de neandertal va viure a alguns indrets d’Àfrica i, sobretot, a Europa i al Pròxim Orient.
Eren més robustos que els seus antecessors i el cervell era de dimensions semblants a les de l’ésser humà modern (1.300-1.700 cm3). Així, els neandertals eren uns individus de mitjana estatura, amb un crani voluminós, llarg i una mica xato. Presentaven un tòrax llarg i robust, mans petites, braços curts i forts, i unes cames força curtes.
Els neandertals van habitar en zones molt diverses i van estendre’s fins a territoris força freds mai no conquerits anteriorment.
Utilitzaven vestits per a protegir-se de les inclemències del temps i fabricaven molts tipus d’instruments adaptats a necessitats concretes, fet que pressuposa un major grau d’especialització tècnica.
Organitzaven l’espai interior de les seves cases d’acord amb funcions diferenciades: estances per a l’esquarterament de les peces caçades, per a l’elaboració d’instruments i pells adobades, etc. L’existència de llars a les cases indica que utilitzaven el foc de forma sistemàtica.
Tenien cura dels vells i dels malalts i alguns grups enterraven els morts, tot seguint algun tipus de ritual funerari.
Segons alguns investigadors, el tret que realment distingiria els neandertals dels humans actuals seria el seu règim alimentari, mostra de l’adaptació al medi ambiental que va caracteritzar la fase més antiga de la glaciació de Würm.
Igualment, els experts en antropologia humana han discutit abastament, i ho continuen fent, sobre l’origen i l’extinció dels neandertals. Mentre que alguns investigadors consideren que serien un grup que derivaria de l’Homo Erectus, tot i que força més evolucionat; n’hi ha d’altres que consideren que serien una branca de pre-sàpiens que acabaria per extingir-se sense solució de continuïtat entre ambdues espècies. En qualsevol cas, totes les hipòtesis segueixen obertes a dia d’avui.
L’Homo Erectus va viure en un període que abastava des de 1.600.000 anys fins a uns 300.000 anys a.C. Segons sembla, deriva d’alguns Homo Habilis i es considerat per molts investigadors com l’homínid predecessor immediat de l’Homo Sapiens.
Anatòmicament, no es diferencia gaire de l’ésser humà actual, tot i que el cap i la cara són encara primitius i que la mesura del seu cervell és menor (860-1.280 cm3), encara que físicament era una més gran que la del Homo Habilis (uns 1,50 metres). Posseïa una mandíbula, una dentadura, una pelvis i un esquelet que presenten moltes semblances amb els humans d’avui en dia. Tot i que els seus trets són encara primitius, segurament caminava perfectament dret.
Tanmateix, el que més crida l’atenció de l’Homo Erectus, aparegut a l’Àfrica, és que va aconseguir estendre el seu domini i conquerir zones de clima temperat a Europa i Àsia gràcies a l’adopció d’un estil de vida basat en la cooperació, un sistema propi del sistema de subsistència dels caçadors recol·lectors.
En aquestes zones, les condicions de vida eren molt diferents de les existents a les àrees tropicals on aquest homínid havia viscut fins aleshores. Allí s’hauria d’enfrontar amb un clima que és canviant i amb que els recursos alimentaris són més variats, però també més irregulars: més abundants a la primavera, l’estiu i la tardor, i més escassos a l’hivern.
Els mitjans que va fer servir l’Homo Erectus per a adaptar-se a aquests nous hàbitats que va anar poblant van ser:
1. El control del foc (fet que possiblement el va obligar a una llarga lluita contra l’instint d’allunyar-se’n), fet que va permetre-li de resguardar-se del fred i protegir-se dels animals en la foscor. A més, va poder cuinar els aliments, i això va facilitar-ne el procés de mastegament amb la consegüent disminució de la mesura de les dents, la mandíbula i la musculatura facial, i l’expansió de la cavitat cranial.
2. La fabricació d’estris amb noves tècniques: destrals bifacials i puntes utilitzades per a trossejar, tallar i picar tant la carn com els vegetals.
3. La utilització, per primer cop, de tècniques de caça, tot desviant els animals cap a llocs que fessin possible la seva captura (zones pantanoses en què restaven atrapats, barrancs, etc.). Aquestes tècniques de caça exigien la participació de tot el grup.
Finalment, cal destacar que l’Homo Erectus vivia en col·lectivitats de deu a trenta membres i habitava en cabanes, coves i abrics rocallosos, segons les estacions i els recursos del territori. A més, no solament va tenir una forma rudimentària de comunicació verbal, sinó que, probablement, ja coneixia l’estructura bàsica de les oracions.
Els successius treballs realitzats pels arqueòlegs ens han permès anar coneixent diferents restes fòssils que han donat lloc a una cronologia, més o menys fiable, tot i que encara avui incompleta i en constant revisió, i a una tipologia dels individus que han format part del que s’anomena com a cadena evolutiva que condueix a l’aparició dels éssers humans tal i com els coneixem a l’actualitat.
Les diferències físiques, com per exemple les diferents capacitats cranianes i les transformacions en la forma i el tamany de la dentadura, i les evidències del progressiu desenvolupament cultural dels individus fòssils trobats pels arqueòlegs són els principals instruments que ens ajuden a comprendre aquest procés
D’aquesta manera, el primer representant de la línia homínida que va evolucionar cap a l’ésser humà actual seria l’Homo Habilis, les restes del qual estan datades fa uns 1.750.000 anys aproximadament. Per tant, segons aquesta datació, va coexistir durant un temps amb els Australopitecs.
Aquest homínid es diferenciava dels Australopitecs per posseir una estructura física més evolucionada que podem concretar en: la forma de les seves dents, més petites (a causa d’un consum de carn més gran), un notable augment de la capacitat cranial (670-750 cm3) i l’absència de la cresta sagital, un rostre menys projectat cap en fora, la seva alçada (1,20 metres) i, sobretot, una més gran complexitat del cervell.
L’Homo Habilis va ser l’homínid que va ser l’homínid que va fabricar els primers estris que han arribat fins a nosaltres i que segurament va disposar d’alguna forma senzilla de comunicació verbal. Els seus estris tallats (anomenats choppers) eren molt rudimentaris: còdols treballats per una o dues cares, mitjançant hàbils i precisos cops efectuats al damunt. La seva utilització va significar una major eficàcia tant en la recol·lecció de plantes com en l’obtenció de carn, rica en proteïnes i greixos.
Segons sembla, l’Homo Habilis va viure en campaments (conducta típicament humana), prop de rius o estanys, on portava el menjar per distribuir-lo i compartir-lo amb els membres del seu grup. Aquesta nova forma de vida apareguda amb l’Homo Habilis es consolidaria definitivament amb l’Homo Erectus, i posteriorment amb l’Homo Sapiens.
Les descobertes realitzades pels antropòlegs físics Don Johanson i Tom Gray, el matrimoni Leakey i el seu fill Richard Leakey, ens indiquen que fa entre quatre milions i un milió d’anys que van aparèixer a l’Àfrica diverses espècies d’homínids als quals podem considerar com els nostres avantpassats.
D’aquestes espècies d’homínids, en destaquen dos grups importants: els Australopitecs i els primers representants del gènere Homo. Els Australopitecs van evolucionar al llarg de dos milions d’anys i finalment es van extingir. En canvi, els segons van evolucionar i van donar lloc a l’home modern. Avui, gràcies a l’avenç realitzat en nombroses disciplines científiques podem saber quins trets, tant físics com de comportament, separen els homínids que van esdevenir plenament humans d’aquells que van desaparèixer.
Les excavacions realitzades al continent africà van posar de manifest que en les seves terres, fa poc menys de quatre milions d’anys, existia un homínid força evolucionat al qual els investigadors van denominar Australopitec.
Així, l’antropòloga Mary Leakey va identificar a Kenya les petjades de diversos homínids fossilitzades en una superfície de cendra volcànica solidificada. El 1974, Don Johanson i Tom Gray van descobrir a Etiòpia la meitat de l’esquelet d’una femella, a la qual van batejar com a Lucy, i les restes de diversos adults i nens, als quals van batejar amb el nom de “la primera família”.
La importància d’aquestes troballes arqueològiques no només estava en la seva antiguitat (d’entre 3.700.000 i 3.500.000 anys), sinó també en el fet que tots ells caminaven drets. Alguns investigadors han catalogat aquestes restes amb el nom d’Australopithecus afarensis, tot i que n’hi ha d’altres que consideren que serien un tipus de preaustralopitec.
Les restes de l’Australopitec més antic, l’africanus, daten d’entre 3.000.000 i 1.800.000 anys. D’altres restes d’Australopitecs, classificats com a robustus i boisei, van ser datades entre 2.200.00 i 1.000.000 d’anys.
Comparació dels esquelets d'un exemplar d'Australopithecus afarensis i d'un Homo erectus
Sembla que aquests primers homínids, els australopitecs, van viure a l’Àfrica i la seva aparició va coincidir amb un canvi climàtic que tendia a produir una situació de sequera. Això va determinar la substitució de la selva per la sabana i l’aparició de noves espècies, tant animals com vegetals, més adaptades a les noves condicions ambientals.
Les transformacions anatòmiques que es deriven del procés d’adaptació que va caracteritzar l’australopitec van ser les següents: bipedisme, aparell mastegador (ullals petits, dents incisives molt menors que les molars i les premolars) i una capacitat cranial de 450-550 cm., clarament inferior a la dels Homo.
Caminar dret va facilitar-li la feina de recórrer la sabana, mirar a distància i mantenir l’actitud de vigilància. Tanmateix, el bipedisme li va permetre d’assegurar-se l’alimentació mitjançant la recollida de vegetals i l’aprofitament de la carn d’altres animals gràcies a l’habilitat que va adquirir amb les mans, la qual li va permetre recol·lectar i transportar aliments, a més de l’ús d’uns primers estris elementals.
En aquest sentit, el bipedisme està estretament relacionat amb la nova forma d’obtenir els aliments disponibles al seu hàbitat. Aquests recursos alimentaris van consistir bàsicament en vegetals (herbes, brots, arrels baixes), productes que segurament va consumir en grans quantitats el seu escàs poder alimentós. Aquest tipus d’alimentació podria explicar la dimensió del seu aparell dental i la forma de les seves dents.
Finalment, si bé podem afirmar que aquests homínids van fer servir diferents objectes com a eines per a la recol·lecció d’aliments i d’altres tasques, no s’ha pogut demostrar que fossin ells mateixos qui les van fabricar. La interpretació més estesa és que van aprofitar-se d’elements de la natura per emprar-los com a eines.
El món en què vivim pot semblar-nos estable, però el cert és que el nostre planeta es troba en un procés continuat de transformació que va iniciar-se fa uns quants milers de milions d’anys. Els geòlegs han establert grans períodes (anomenats eres) que il·lustren la lenta transformació de la Terra i la gradual aparició d’éssers vius.
Gràcies a les formulacions de Darwin i als treballs de molts altres investigadors, avui sabem que el procés d’evolució dels éssers humans, d’igual manera que el de la resta dels éssers vius, no va ser lineal. Va durar milions d’anys i en aquest procés van extingir-se moltes espècies, mentre que d’altres amb un diferent nivell evolutiu van coexistir en el temps i de vegades en l’espai.
Aquest procés va iniciar-se fa una mica més de quatre milions d’anys, quan un homínid, desconegut encara, va separar-se de la línia que havia de conduir cap al ximpanzé i el goril·la.
D’aquesta manera, la nostra espècie, l’Homo Sapiens, va aparèixer durant la darrera era geològica, el Quaternari, període en el qual encara ens trobem. Malgrat la seva curta duració en relació amb els períodes anteriors, aquest període es caracteritza per la gran varietat de canvis que s’hi ha produït. La seva principal característica, en la seva etapa més antiga, va ser l’alternança d’èpoques molt fredes (glaciacions) amb d’altres de càlides. Aquesta alternança va comportar canvis importants en el clima i el medi. D’aquesta manera, va crear-se un marc propici per al desenvolupament i evolució d’unes espècies, mentre que per a unes altres, que no van poder adaptar-se als canvis, va suposar l’extinció.
Els éssers humans actuals constituïm una espècie del regne animal (l’Homo Sapiens), de la família dels homínids, dins l’ordre dels primats. Com qualsevol espècie, hem estat subjectes a un procés d’hominització, a través del qual hem adquirit les característiques físiques i de comportament que defineixen l’ésser humà actual.
El procés d’hominització va iniciar-se amb la separació, dins de l’ordre dels primats, de la família dels homínids, a partir de la dels pòngids (orangutan, goril·la, ximpanzé), els nostres parents més propers, amb els quals compartim un avantpassat comú. Ens distingim d’ells, bàsicament, per la dentició, la posició erecta, i pel volum i la complexitat del cervell.
Les característiques físiques i de comportament que defineixen l’ésser humà actual són:
a. La marxa bípeda, l’alliberament de les mans i una especialització de les extremitats inferiors.
b. La cara aplanada amb el nas prominent, una gran agudització del sentit de la vista i una reducció de l’olfacte.
c. Un gran desenvolupament i una major complexitat del cervell respecte d’altres primats.
d. Una extraordinària habilitat per a la manipulació i la fabricació d’eines.
e. L’adquisició d’un llenguatge articulat que permet una major cooperació i la transmissió de coneixements: és a dir, l’aprenentatge.
Aquestes característiques, adquirides al llarg d’un procés molt lent, evidencien que l’espècie humana, a diferència d’altres espècies animals, ha aconseguit sobreviure com a espècie mitjançant un procés d’evolució basat no tan sols en una sèrie de transformacions biològiques, sinó sobretot en el desenvolupament d’una sèrie d’adquisicions culturals transmeses i enriquides generació rere generació, mitjançant un procés d’aprenentatge.
L’evolució, tant biològica com cultural que defineix el procés d’hominització, data de períodes molt llunyans sobre els quals, lògicament, no disposem de documents escrits. Això fa que les úniques fonts que permeten la seva reconstrucció siguin els ossos fossilitzats (cranis, mandíbules, parts de l’esquelet, etc.) i les restes materials relacionades amb ells (utensilis, restes d’utillatge, enterraments, etc.). Els primers són la font d’estudi dels antropòlegs físics que investiguen i interpreten l’evolució biològica i les variacions dels éssers humans, i dels homínids en general, tant en el temps com en l’espai.
De la reconstrucció dels modes de vida dels primers éssers humans s’ocupen els arqueòlegs, a partir de les restes materials que aquests han deixat. La seva tasca consisteix a localitzar els jaciments (llocs on es troben acumulades les restes materials), realitzar excavacions (extreure els vestigis materials) i datar les restes trobades.
Actualment, l’arqueologia s’ha enriquit a causa dels avenços realitzats en altres camps de les ciències, com ara la paleontologia, la química (que aporta mètodes de datació cada cop més rigorosos) o la palinologia (que permet estudiar les variacions climàtiques i del medi a partir de l’anàlisi del pol·len de les flors). També signifiquen una valuosa aportació els avenços realitzats en el camp de la tècnica, especialment en el de la fotografia aèria. És per això que la tasca dels arqueòlegs està adquirint amb el temps un caràcter més interdisciplinari.
D’on venim? Quin ha estat el nostre origen? Al llarg de tota la seva existència, les diverses comunitats humanes han creat mites, és a dir, narracions que expliquen l’origen de l’ésser humà i del cosmos a partir d’un o de diversos éssers sobrenaturals. Aquests mites van ser conservats i transmesos oralment de generació en generació, i per a aquestes comunitats van representar la resposta al problema del seu origen i destí, a la vegada que establien les normes inqüestionables del seu caràcter sagrat, sobre les quals van assentar-se les seves relacions com a grup.
Molts d’aquests mites són el principi bàsic sobre els quals van fundar-se les religions. Així, al nostre món occidental de tradició judeocristiana, es parteix del mite de la creació exposat a la Bíblia. Segons aquest llibre, el primer home i la primera dona, i amb ells tot l’univers, van ser creats per un Déu únic anomenat Jahvè.
D’aquesta manera, el món cristià va respondre a les preguntes sobre els orígens de l’home i l’edat de la Terra sota el refugi dels textos bíblics, i tant el planeta com els éssers que l’habitaven es consideraven immutables. Fins i tot, el 1650, James Usser va atrevir-se a datar l’aparició de l’home per obra i gràcia de Déu el 4.004 a.C.
La Creació d'Adam segons Miquel Àngel
No seria fins a mitjans del segle XVIII i principis del segle XIX quan els avenços realitzats i acumulats en diferents camps de les ciències van permetre assentar les bases d’una interpretació científica sobre l’origen de la Terra i de tots aquells que l’habiten. En aquesta època, les investigacions efectuades per geòlegs i per paleontòlegs van permetre de comprovar el caràcter estratificat de les roques i l’existència en elles de fòssils d’éssers vius que ja no existeixen.
Tot i això, els defensors de la teoria bíblica seguirien donant-la per vàlida i explicant les diferents troballes d’animals fòssils com una simple prova del diluvi universal (és per això que se’ls anomenava “catastrofistes”).
A partir d’aquestes primers descobertes, Charles Lyell (1797-1875), un geòleg anglès, va demostrar que la Terra va estar i continuava estant sotmesa a processos de transformació molt lents però continuats. Aquestes aportacions van facilitar, per altra banda, els estudis dels naturalistes. Així, Lamarck (1744-1829), un filòsof i naturalista francès, va enunciar per primer cop una teoria coherent de l’evolució en considerar que a la natura es produeix una evolució, des dels organismes més simples fins als animals i vegetals més complexos.
Poc després, Charles Darwin (1809-1882), un naturalista anglès, posava les bases definitives de la teoria de l’evolució sobre la que es venia especulant des del segle XVIII, segons la qual l’univers i tot el que hi existeix, inclòs l’ésser humà, són el producte d’un procés d’evolució als canvis produïts en el medi ambient i no pas fruit de creacions distintes i diferenciades.
Charles Darwin
Darwin, després d’iniciar els estudis de medecina i teologia va tenir l’ocasió d’embarcar-se com a naturalista a bord del vaixell Beagle, la missió del qual era confeccionar mapes per a la Corona Britànica de les cinc regions marines encara poc conegudes d’Amèrica del Sud i de les illes del Pacífic. Durant els cinc anys que va durar el viatge va reunir una gran quantitat de dades sobre la flora i la fauna d’àmplies zones, i també exemplars fòssils d’animals i vegetals ja extingits.
L’estudi d’ambdues fonts va permetre Darwin esbrinar els mecanismes que expliquen el procés de l’evolució, i així va demostrar-ne el caràcter científic. Les principals conclusions a que va arribar van ser exposades a L’origen de les espècies (1859) i són:
a. El món dels éssers vius es canviant, dinàmic, i no pas estàtic. Les espècies canvien de manera gradual.
b. Apareixen noves espècies mentre d’altres s’extingeixen.
c. El procés no es realitza mitjançant canvis sobtats, sinó que és gradual i continuat.
d. Les diverses espècies han compartit un avantpassat comú.
e. El mecanisme de canvi, d’evolució, és la selecció natural, procés mitjançant el qual sobreviuen els individus més ben dotats, és a dir, sobreviuen aquells que millor s’adapten al medi i desapareixen els que no hi estan capacitats.
Darwin va formular les bases principals de la teoria de l’evolució, la clau principal de la qual es troba en el concepte de selecció natural. No obstant això, no va poder explicar el mecanisme mitjançant el qual es produeixen les diferències entre els individus, les quals els permeten de sobreviure millor i per tant de reproduir-se com a espècie o extingir-se.
Avui, gràcies als avenços realitzats en el camp de la biologia i de la genètica sabem que les característiques es transmeten de pares a fills per unes unitats químiques les quals denominem gens. Els fills, tot i podent tenir moltes característiques comunes amb els pares, mai no són idèntics. Aquesta variació es deu, en part, a la recombinació dels gens. Però aquest no és l’únic motiu de variació en els individus.
Una segona causa són les mutacions. Les mutacions són canvis espontanis que es produeixen en el material genètic i que alteren les característiques hereditàries dels individus. Els efectes solen ser desfavorables i en aquest cas l’individu mutant té menys possibilitats de sobreviure. També, però, poden ser neutres i per tant sense conseqüències importants; o bé, ser favorables, el que suposaria que els canvis acumulats per mutació en diferents poblacions d’una mateixa espècie poguessin donar lloc, amb el pas del temps, a espècies diferents.
La selecció natural actua sobre aquestes variacions que es donen en els individus, i afavoreix els que tenen unes característiques físiques i de comportament que faciliten l’adaptació al medi i, per tant, la supervivència. És a dir, la selecció natural afavoreix la possibilitat de reproduir-se i transmetre les seves característiques als seus descendents en unes determinades espècies.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
