La immigració a Catalunya en el segle XX: de l’èxode rural a les primeres migracions peninsulars (1877-1939)

El primer cens modern espanyol, realitzat el 1857, donava a Catalunya una població de 1.652.291 habitants; el 1877 la població havia crescut fins els 1.752.033 i el 1900 ja era de 1.966.382 persones. El país es dividia geogràficament en dues grans àrees: la litoral o industrial i la continental o rural. A més, ja des de la segona meitat del segle XIX estava clarament definida la macrocefàlia barcelonina –el 1877 amb 353.853 habitants constituïa el 17,3% de la població catalana, arribant al 24% i 544.137 habitants el 1900–. Per tant, Catalunya comença a entrar en el règim demogràfic modern en aquest període, el que comportaria, com a la resta dels països industrials europeus, un èxode del camp cap a la ciutat.

Respecte de les migracions, cal remarcar que fins a finals del segle XIX Catalunya era terra d’emigrants. Molts d’ells sense sortir de Catalunya, d’altres marxant cap a l’Amèrica Llatina –colonial i independent–. Catalunya va créixer en habitants al llarg de la centúria, però aquests es concentraven majoritàriament a l’entorn de la ciutat de Barcelona i els saldos migratoris del país resultaven invariablement negatius. El que es produïa a nivell intern del país era un moviment de la població que anava de la muntanya al pla i de les àrees rurals a les zones urbanes buscant fer fortuna en les grans ciutats en procés d’industrialització. En paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives: “L’estímul dels sous elevats promogué el començament del gran trasbals demogràfic català contemporani, caracteritzat, com arreu de l’Europa occidental, per l’emigració del camp a la ciutat i la transformació del pagès en obrer. Considerables masses humanes canviaren d’horitzons. Aquest fenomen es veié afavorit pel desenvolupament dels mitjans de transport des del regnat d’Isabel II: els ferrocarrils i les carreteres, pujant muntanya amunt, estengueren la xarxa que havia de xuclar cap a la indústria o l’emigració la sang de la pagesia catalana”.

Tot i així, en el període 1857-1877 encara van marxar de Catalunya 68.910 persones més de les que van arribar des de fora i el percentatge de no-catalans residents al país era només del 1,25%. Per tant, Catalunya era en aquest període una terra de sortida i no pas d’entrada d’immigrants. Seria cap a finals de la centúria quan les coses començarien a canviar i de l’Aragó i el País Valencià arribarien els primers grans contingents d’immigrants que convertirien Catalunya en un país receptor net de població en els següents cent anys. El resultat d’aquest procés seria que en el període 1877-1900 la tendència migratòria ja s’havia invertit, donant un saldo positiu  de 83.004 persones –el 3,33% dels residents a Catalunya–. Sense que l’èxode rural interior cap a les ciutats s’aturés, ara començarien a arribar immigrants no catalans –bàsicament valencians, aragonesos i els primers murcians–, a les principals poblacions urbanes i industrials del país com a conseqüència de  l’anomenada “febre de l’or” (1876-1886), de la generació de llocs de treball derivats de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de l’auge econòmic provocat pel sistema proteccionista de la Restauració.

Des de finals del segle XIX fins a pràcticament la Guerra Civil (1936-1939) la xarxa urbana catalana va anar creixent continuadament reestructurant-se respecte a les característiques pròpies del segle XIX. En especial va créixer la ciutat de Barcelona que va agregar-se el municipis veïns de Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, etc. Els moviments migratoris han estat de manera general el principal motor del creixement de la ciutat de Barcelona i no resulta exagerat dir que la gran expansió demogràfica de la capital catalana va alimentar-se gairebé de forma exclusiva de la immigració. També van créixer algunes de les velles ciutats del Principat (Girona, Manresa, Tarragona) i antigues poblacions rurals es convertien en ciutats (Sabadell, Terrassa), mentre que d’altres ciutats tradicionals o s’estancaven o bé retrocedien (Reus, Tortosa, Valls, Vic). Paral·lelament a aquest procés, anaven desenvolupant-se la indústria i el comerç, prenia cos la xarxa de transports ferroviaris i millorava la xarxa de carreteres. Catalunya esdevenia un país urbà i la ciutat de Barcelona era la gran protagonista del procés. L’aportació de la immigració va resultar determinant per aquest procés. Els ràpids creixements de la població no s’alimenten només del creixement natural –resultat de la diferència entre natalitat i mortalitat– perquè la capacitat natalícia d’una comunitat és limitada. Les migracions no només engrandeixen la població del lloc on van a parar per si mateixes, sinó per l’aportació que aquests mateixos provoquen a la natalitat, sempre més baixa, de les àrees urbanes. A més, la major part dels immigrants són gent jove en edat de procrear.

Aquestes primeres migracions vers Catalunya provocarien els primers conflictes interns entre els residents autòctons i els nouvinguts. Tot i ser generalment persones de parla catalana –valencians o aragonesos de la Franja de Ponent–, les tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideraven “autòctons” perquè hi eren abans en el país van sorgir sota el mar de fons de les disputes pels llocs de treball que els autòctons veien amenaçats per l’arribada de nova mà d’obra. L’escenari immediat d’aquesta disputa seria, tal i com pot resseguir-se a la premsa de l’època, la disputa pels llocs d’oci, és a dir les tavernes.

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Ara bé, el veritable salt de qualitat arribaria a partir de la dècada de 1910, arribant Catalunya a la xifra de 2.344.719 habitants el 1920, un increment degut fonamentalment a la immigració, que va cobrir l’emigració catalana cap a una França mancada de braços en els anys de la Gran Guerra. Així, el saldo migratori per al període 1911-1930 supera el mig milió d’habitants i suposa el 77% del creixement total del país. Aquest moviment va arrencar amb força el 1916 i va mantenir-se amb intensitat fins al 1930. Els immigrants arribats a Catalunya en aquest període procedien majoritàriament del País Valencià, l’Aragó, Múrcia i Almeria, tant el 1920 com el 1930. Existia una forta atracció, especialment, sobre les províncies frontereres (Castelló, Osca, Terol), que van ser les que van subministrar la proporció més grans dels seus habitants. La seva proximitat geogràfica, cultural i lingüística, sumada al fet que ja havien arribat amb anterioritat altres onades migratòries va provocar una ràpida integració social. En canvi, els immigrants de Múrcia i Almeria representarien més del 10% de la població immigrada total i serien els que més contrastarien tant per la llengua com pels seus costums, provocant el primer debat al voltant del fet migratori en els anys vint i trenta.

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

Quadre 4. Evolució de la població activa per sectors d’activitat (1910-1930)

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Els immigrants arribaven a la Catalunya urbana a la recerca de noves possibilitats d’ocupació i de millora econòmica, partint d’àrees deprimides econòmicament, preferentment rurals. Estimulats pel rellançament industrial de Catalunya a causa de la no bel·ligerància a la Gran Guerra, per la gran quantitat d’obres públiques realitzades a Barcelona –xarxa de metro, obres de l’Exposició de 1929, obertura de la Via Laietana– i pel treball a les mines de sal potàssiques arribarien a Catalunya milers d’immigrants peninsulars. Per tant, la gran empenta al fenomen migratori va produir-se arran de la Primera Guerra Mundial i es mantindria amb un ritme important durant la dictadura de Primo de Rivera. L’estructura de la població activa catalana contrastava amb l’espanyola ja des de finals del segle XIX: un 52% estava dedicat al sector primari, un 27% al secundari o industrial i un 19,8% al terciari o serveis, mentre que al conjunt de l’Estat presentava pels diferents sectors l’estadística de 66,3% sector primari, 16% sector secundari i 17,7% sector terciari. Cap a 1920 la tendència s’havia incrementat ja que Catalunya tenia només un 33% de la població activa en el sector primari –per un 57,3% a Espanya–, un 41,5% en el secundari –per un 22% a Espanya– i un 24,4% en el terciari –per un 20% a Espanya–, i encara era necessària més mà d’obra per cobrir la demanda de treball. Aquesta necessitat de mà d’obra seria l’atracció principal que tindrien els immigrants a l’hora d’emprendre l’aventura.

Les circumstàncies econòmiques viscudes en els llocs d’origen sumades a la situació política que allí patien van impulsar aquestes persones a prendre la decisió de marxar cap a Catalunya, és el que l’historiador Carlos Serrano ha denominat com a grau zero de la revolta, l’acceptació de la impossibilitat de canviar la situació a casa seva i iniciar l’aventura de la immigració “incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión —e indica quienes son las víctimas—”.

Durant el primer terç del segle XX la població catalana es concentra al litoral. El destí principal de la immigració, per tant, seria la ciutat de Barcelona –de cada tres immigrants dos anaven a la capital catalana– i les comarques més properes a la capital. D’aquesta manera, la població de la ciutat de Barcelona va incrementar-se en 386.482 persones entre 1915 i 1930, de les quals aproximadament 185.000 eren no-catalanes, a més de 70.000 immigrants procedents de la resta de Catalunya. L’assentament dels immigrants a Barcelona dibuixaria una sèrie d’espais clarament diferenciats. Un d’ells era el de la “Barcelona autòctona”, amb predomini dels nascuts a la ciutat, localitzada principalment a la dreta de l’Eixample, part de Gràcia, el centre de Ciutat Vella i els antics nuclis municipals de Sants, Horta, Sarrià, Sant Andreu i Sant Martí (aquest en menor proporció) ara convertits en barris de la ciutat. Els altres espais configuraven la “Barcelona immigrant” localitzada a Ciutat Vella –el Barri Gòtic– i a la perifèria dels antics municipis com Sant Martí, Gràcia, Sants i la part alta de Sant Andreu. A més, trobem importants concentracions d’immigrants a als barris suburbials de cases barates i de barraques que es trobaven principalment a Montjuïc i la franja litoral, però també a la perifèria de l’esquerra de l’Eixample, la Sagrada Família i les Corts.

Quadre 5. La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930)

FONT: TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Edicions 62. Barcelona, 1987.

La societat catalana va rebre aquesta immigració de maneres molt diferents segons el punt de vista adoptat: els sectors més conservadors els presentaven com una amenaça, els més progressistes com una esperança de futur. En aquells anys s’arribaria a crear un despectiu “murciano” que serviria per a denominar despectivament els nouvinguts. L’impacte certament havia de ser considerable ja que de l’1,25% de no-catalans residents al país el 1887 es passava a un volum d’immigrants que oscil·lava al voltant del 20% el 1930. Tot i que l’animadversió va centrar-se en els col·lectius murcians (73.826 immigrants) i almeriencs (37.544), la realitat és que en l’any 1930 trobem a Catalunya nombrosos immigrants procedents de València (50.707), Castelló (49.247), Osca (43.675), Terol (38.193), Saragossa (36.478), Alacant (26.211), Madrid (15.106) i les Illes Balears (11.317). La immigració espanyola a Catalunya el 1920 era de 300.871 persones, el que constituïa el 12,83% de la població –percentatge que creix fins el 19,21% de la població si només observem la província de Barcelona–, mentre que el 1930 ja era de 509.721 persones, el que representava el 18,26% de la població total catalana –el que suposava el 25,35% de la població de la província de Barcelona–. Val a dir que els immigrants catalans no barcelonins traslladats a la capital també feien un volum considerable, arribant als 192.226 el 1930.

L’Ajuntament de Barcelona debatria en el gener de 1933 sobre el problema de la immigració a la ciutat, per acabar concloent que no existia cap problema i desviant la proposició de formació d’una comissió destinada a l’estudi de la qüestió cap a la comissió de política social. El regidor radical Santamaria –un dels signants de la proposició– va dir que “tots els treballadors espanyols tenen dret a venir ací” i el regidor Vilalta de l’Esquerra Republicana va aclarir que el seu partit considerava “catalans tots els que del seu treball visquin a Catalunya”. El debat social existia, però les autoritats polítiques no van intervenir per frenar una immigració, que en aquells moments ja davallava per si sola com a conseqüència de la depressió.

L’allau immigratòria que havia caracteritzat els anys vint va estroncar-se en els anys de la República a causa de l’extensió a Espanya de la crisi econòmica europea derivada de la Gran Depressió, tot i que el nombre de nouvinguts pel quinquenni 1931-1935 encara seria considerable i suposava el 50,4% del creixement del país. Seria l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, el que acabaria de convulsionar la situació. La importància de les migracions durant els anys de guerra és molt difícil d’avaluar ja que, si bé numèricament es presenta un increment de població importantíssim, realment s’hauria de parlar de desplaçaments forçats per motius de mobilització militar i d’allau de refugiats. Per tant, Catalunya va rebre durant la Guerra Civil gran quantitat de civils refugiats –es calcula una xifra aproximada de 200.000 refugiats “controlats”–, sobretot d’Astúries, el País Basc i l’Aragó, però seria només la conjuntura bèl·lica el que els portava al país i majoritàriament serien aquests refugiats els primers que fugirien cap a França davant de l’entrada franquista al país el 1939 o bé serien retornats als seus llocs d’origen per les autoritats franquistes a través de les anomenades Oficinas de Evacuación de Refugiados.