Crisi i caiguda de l’Imperi Napoleònic (1811-1815)

El 1810, Napoleó va contraure matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria, canviant Josefina per un membre de la reialesa europea. Semblava que tota Europa pertanyia a Napoleó i que el seu domini seria invencible. No obstant això, era a punt d’iniciar-se un període de crisi que havia de culminar amb la derrota final de l’emperador.

L’emperador era en aquells moments a la cúspide del seu poder: el seu projecte de “Gran Imperi” comptava amb 130 departaments francesos i s’extenia des del Mar del Nord fins a l’Adriàtic.

Tot i això, i malgrat les mesures que Napoleó havia pres contra Anglaterra, aquesta no havia resultat arruïnada, sinó que va ser capaç de mantenir la seva capacitat industrial i comercial. Molts comerciants europeus van rebutjar el bloqueig continental, ja que perjudicava els seus negocis, i van seguir comerciant amb els anglesos.

En l’aspecte econòmic, durant l’Imperi França va experimentar un important creixement interior (nous conreus, auge tèxtil, carbonífer i metal·lúrgic) i una paulatina aturada del comerç exterior tant a l’Atlàntic com al Mediterrani com a conseqüència de la guerra. D’altra banda, en l’àmbit social, l’Imperi va suposar l’auge de la burgesia i dels propietaris agrícoles, mentre que els treballadors urbans i agraris van veure deteriorat el seu nivell de vida.

A l’interior de França, però, van anar aguditzant-se els conflictes. La població es veia sotmesa a una pressió fiscal creixent per causa dels costos de la guerra, i a les mobilitzacions forçoses. Les idees democràtiques esteses durant el període revolucionari ja xocaven clarament amb l’evolució del règim. I, finalment, els sectors monàrquics que desitjaven el retorn al tron dels Borbons van anar reforçant-se.

L’any 1811 va ser força dolent per a l’agricultura francesa, fet que va provocar moltes dificultats per a les subsistències en una conjuntura bèl·lica. Moltes persones van començar a pensar a França que la política imperialista de Napoleó resultava més cara, en riquesa material i en vides humanes, del que la societat francesa podia suportar.

La caiguda definitiva, però, arribaria a partir de 1812 quan va intentar forçar el tsar Alexandre I a respectar el Blocatge continental contra la Gran Bretanya. La invasió de Rússia, la batalla de Moskova, la presa de Moscou i, després, la desastrosa retirada i derrota del Berezinà (dels més de 600.000 soldats que van intervenir en la campanya només en van tornar 100.000) van ser la senyal que Europa esperava per a treure’s de sobre el domini francès.

Amb aquestes accions, a la creixent oposició interna va sumar-s’hi l’actuació de les potències europees que, després de formar la Sisena Coalició antifrancesa, va desencadenar una important ofensiva en la qual tindrien una capital importància els fronts d’Espanya i Rússia. En ambdós fronts l’exèrcit francès va patir terribles desastres per causes climàtiques i militars, però sobretot per la resistència popular. També als Estats alemanys ocupats va produir-se un important alçament popular contra els francesos el 1813.

Les dificultats que travessava el sistema imperial napoleònic van ser aprofitades per la Sisena Coalició, encapçalada novament per la Gran Bretanya, per a desencadenar una gran ofensiva militar conjunta el 1814 que va culminar amb la derrota de Napoleó. Les batalles de Lützen, Bautzen i Leipzig no van poder contenir l’ofensiva aliada que el 1814 situava els seus exèrcits en territori francès, prenent París i obligant Napoleó a abdicar (6 d’abril de 1814). L’emperador era desterrat a l’illa d’Elba.

Lluís XVIII, germà del guillotinat Lluís XVI, va ser restaurat en el tron francès per la Coalició. Aquest va atorgar al país una carta constitucional (règim censatari, bicameral) que afavoria clarament els emigrats, el clergat i l’aristocràcia, però que va mantenir algunes de les principals transformacions que s’havien instaurat durant la Revolució i l’Imperi. El 30 de maig de 1814 es signava el primer Tractat de París que retornava França a les seves fronteres de 1792.

El nou règim que afavoria clarament als emigrats retornats i a l’Església va disgustar profundament l’opinió francesa. Aprofitant aquest estat d’ànim, Napoleó va abandonar l’illa d’Elba on havia estat desterrat i va posar rumb a Golfe-Juan des d’on va dirigir-se novament a París per fer-se amb el poder, mentre Lluís XVIII fugia novament del país.

Del març al juny de 1815 Napoleó va restaurar un efímer Imperi. A la campanya de Bèlgica, però, els aliats, units en la Setena Coalició, van derrotar definitivament l’emperador a la batalla de Waterloo (18 de juny), donant lloc a la segona abdicació de l’emperador (22 de juny). Es posava fi d’aquesta manera a l’aventura dels Cent Dies i Napoleó era desterrat a l’illa de Santa Helena on moriria set anys després (5 de maig de 1821).

Pel segon Tractat de París (20 de novembre de 1815), França perdria més territoris conquerits i Lluís XVIII seria novament entronitzat. S’iniciava una nova etapa: la Restauració.

L’hegemonia de l’Imperi Napoleònic (1805-1810)

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

El règim imperial va esdevenir ja des del seu inici un sistema personalista amb algunes aparences liberals que el maquillaven (com el manteniment d’unes assemblees electives que a la pràctica no tenien cap poder). Així, Napoleó es faria envoltar d’una noblesa imperial, escollida per ell mateix, que imitava les formes pròpies de l’Antic Règim.

El 1804, amb la supressió del tribunat, va evolucionar-se definitivament cap el despotisme encarnat en la figura de l’emperador, càrrec que, a més, seria hereditari. S’instaurava així la dinastia napoleònica.

Els mitjans del govern es basarien en la centralització ja empresa durant el Consolat, la magistratura –nombrada i vigilada–, el desenvolupament dels impostos indirectes mitjançant la creació de monopolis estatals (com el tabac), la importància de la policia (Fouché), el control de la premsa i els llibres, l’acció de l’Església –que va donar suport l’emperador fins 1808– i el monopoli de l’ensenyament per part de l’Estat (1808) que suposava la vigilància dels mestres.

A l’exterior, les ambicions de domini universal de Napoleó van provocar una gran inquietud entre la resta de les potències continentals. Per això, el 1805, Gran Bretanya i Rússia van formar una nova coalició antifrancesa, la Tercera Coalició, a la qual ràpidament s’uniria Àustria. Immediatament esclataria una nova guerra a Europa.

El propi Napoleó va dirigir l’exèrcit francès en la seva guerra contra les potències europees aliades, aconseguint victòries terrestres molt importants al centre i l’est d’Europa. Així, va estendre la frontera de França fins a al Rin (on es crearia la Confederació del Rin) i va conquerir el nord d’Itàlia.

Napoleó va decidir envair la Gran Bretanya, el seu gran enemic per l’hegemonia, i els britànics van respondre aliant-se amb Prússia i Àustria. Així, l’octubre de 1805, la flota franco-espanyola va ser derrotada de forma estrepitosa a Trafalgar davant l’esquadra de l’almirall Nelson, fracassant la temptativa de conquesta.

Aleshores, davant de la primacia marítima absoluta de la Gran Bretanya, Napoleó va intentar vèncer els britànics en el continent combatent els seus aliats i decretant el bloqueig continental al britànics (1806), és a dir, la prohibició de comerciar amb mercaderies angleses en qualsevol port del continent europeu.

La victòria francesa a la Batalla d’Austerlitz (o dels Tres Emperadors, 2 de desembre de 1805) contra els exèrcits russos i austríacs va suposar el desmantellament de la Tercera Coalició antifrancesa pel Tractat de Presburg. Després de ser derrotada per França, Àustria va passar a ser un Estat aliat de Napoleó, que va imposar la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic. Així, Àustria va cedir a França el regne de Nàpols i va permetre la formació de la Confederació del Rin i del Regne d’Holanda, que Napoleó va cedir al seu germà Lluís.

Hereu de l’expansionisme revolucionari, Napoleó va substituir les antigues repúbliques germanes per regnes vassalls que, a mida que les conquistava, aniria distribuint en mans dels seus parents. Ell mateix seria rei d’Itàlia i protector de la Confederació del Rin, de la qual va ser exclosa Àustria i que es va construir sobre les runes de l’antic Sacre Imperi.

Prússia va ser ocupada després de la victòria francesa a Jena (1806). Tot i que, per la Pau de Tilsit (1807), va recuperar bona part dels territoris ocupats per les tropes napoleòniques, Prússia es veia obligada a reduir el seu exèrcit, a pagar una forta indemnització a l’Imperi i a aplicar el bloqueig continental als britànics. D’aquesta pau, a més, van sorgir dos nous Estats a Europa: el Gran Ducat de Varsòvia i el Regne de Westfàlia. Alexandre I, tsar de Rússia, derrotat a Friedland el 1807 (Quarta Coalició), també va veure’s obligat firmar la Pau de Tilsit amb Napoleó per passar a convertir-se en aliat de França.

D’aquesta manera, durant deu anys, les tropes imperials van anar sumant victòries contra una coalició sempre vençuda i reformada. Tot i això, ni les derrotes dels seus aliats, ni el bloqueig continental, ni la guerra de cors van aconseguir que Gran Bretanya es declarés derrotada i, lliure de competència marítima, aquesta va anar incrementant els seus dominis colonials en detriments de francesos i holandesos. D’altra banda, tot i que Rússia va signar la pau amb Napoleó (1807), el seu Imperi es mantenia intacte.

El 1808, l’emperador va iniciar va iniciar a Espanya la primera de les guerres que acabaria conduint-lo a la ruïna, l’anomenada Guerra del Francès o Guerra de la Independència. A més, ocupant Roma el 1809, Napoleó tractaria Pius VII com un esclau presoner, posant-se en contra els catòlics de l’Imperi.

Els canvis introduïts per Napoleó als territoris conquerits van consistir, bàsicament, a introduir sistemes polítics que imitaven el francès. Així, es va abolir l’esclavitud, va estendre’s el Codi Civil i va imposar-se el sufragi censatari a molts llocs d’Europa. En paral·lel, Napoleó va anar creant una sèrie de noves monarquies, dependents de França, al front de les quals va situar familiars o persones de la seva confiança.

Aquestes accions van debilitar les aristocràcies europees, que veien com perdien els seus privilegis. Ara bé, després d’una fase inicial d’expectació i certa esperança en el canvi real de la situació, les masses populars van anar comprovant que tampoc per a elles millorava substancialment la situació, ja que els era negada la participació política i eren obligades a pagar nous impostos destinats ara a mantenir el poder imperial de França. Per tant, a molts dels països sotmesos, la invasió napoleònica va afavorir l’afermament dels corrents nacionalistes que rebutjaven la imposició dels models francesos.