El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'03. L’Europa Napoleònica'

Jacques-Louis David: La coronació de Napoleó

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en l’emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon.jpg

Tot i l’entusiasme jacobí dels anys de la Revolució, el pintor Jacques-Louis David (1748-1825) va ser també el pintor de l’Imperi, l’encarregat d’immortalitzar la nova glòria francesa que representava Napoleó. I seria el mateix emperador que encarregaria a l’artista parisenc, “primer pintor” de França des de 1804, la realització del quadre que havia de consagrar política i simbòlicament la seva coronació imperial en una obra monumental dedicada a la glòria de l’esdeveniment.

David va ser present a Notre Dame, dibuixant l’escena al natural, realitzant l’esbós dels personatges principals i prenent nota d’aquells detalls que havien de donar caràcter i grandesa a l’obra. Després iniciaria un llarg procés fins a la culminació i entrega del quadre, l’octubre de 1807. Un any després, el 1808, l’oli es presentava al Saló de París, on rebria l’aprovació de l’emperador. En agraïment David seria nomenat oficial de la Legió d’Honor.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 5.jpg
Jacques-Louis David autoretratat a la tribuna de Notre Dame dibuixant la cerimònia

A La coronació de Napoleó (Le Sacre de Napoléon) David posa en escena el caràcter fastuós de la consagració i el seu missatge polític i simbòlic. Testimoni ocular de la cerimònia, el pintor va reflectir amb gran realisme la multitud guarnida, renunciant a les al·lusions neoclàssiques. Neix així l’anomenat estil imperi, aquell que havia de convertir el present en ornamentació artística (i propagandística) i reflectir la glòria de Napoleó i els francesos.

Els detalls són importants: els luxosos vestits, l’estudiada disposició dels personatges, els moviments representats, la combinació magistral de llums i ombres… Tot plegat serveix en l’objectiu de l’artista: un quadre monumental que esdevé una representació idealitzada del poder però a la vegada juga el paper de crònica històrica.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 1.jpg
Napoleó Bonaparte i Pius VII

Com no podia ser d’altra manera, Bonaparte és el punt central de la composició. Superb, l’emperador es corona a si mateix i llueix un llorer d’or, seguint la tradició de la Roma imperial clàssica. La nova corona imperial, elaborada per a l’esdeveniment i amb la qual s’ha autocoronat, s’inspira en la que lluïa Carlemany. César i Carlemany. L’Imperi Romà i l’Imperi Carolingi. El somni d’una Europa única renaixent de la mà de Napoleó.

L’emperador es disposa a coronar Josefina. Al seu costat Pius VII, en un paper clarament secundari, beneeix i sacralitza l’entronització aixecant la seva mà dreta. El poder imperial substitueix el poder papal. Bonaparte recupera en aquesta escena els atributs propis de l’Antic Règim, però revestits dels vestigis de la Revolució: el nou emperador no és consagrat per la gràcia de Déu, no esdevé un monarca de dret diví, sinó que ho és per la “voluntat del poble”. O així ho volia fer creure.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 2.jpg
Josefina de Beauharnais

Josefina de Beauharnais, la primera esposa de Bonaparte, s’agenolla per rebre la corona. Tot i ser sis anys més gran que Napoleó, David la representa amb el rostre d’una jove. Un lleu somriu il·lumina la seva cara. Esplèndidament vestida i guarnida fastuosament amb les joies més imponents, la seva actitud és de recolliment, tal i com correspon al caràcter sagrat del moment.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 3.jpg
Els grans dignataris de França

A la dreta de la imatge podem observar els grans dignataris de França. Charles-François Lebrun (tresorer de l’Imperi, presenta el ceptre amb l’àguila imperial a les seves mans), Jean-Jacques Régis de Cambacérès (canceller de l’Imperi i pare del Codi Civil, presenta la mà de justícia), Louis-Alexandre Berthier (mariscal de l’Imperi, presenta el globus imperial coronat d’una creu), Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord (gran camarlenc de Napoleó), i Joachim Murat (mariscal de França). Tots ells apareixen vestits amb roba de cerimònia pròpia del regnat d’Enric IV, el primer rei Borbó francès.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 4.jpg
La família Bonaparte, nova dinastia imperial

En canvi, a l’esquerra veiem la família de l’emperador. Maria Letizia Ramolino (mare de Napoleó i absent en la cerimònia), Lluís Napoleó (germà i futur rei d’Holanda), Josep Bonaparte (germà i futur rei d’Espanya), les germanes de Napoleó i l’infant Carles Napoleó (nebot de l’emperador, fill de Lluís Bonaparte i d’Hortense de Beauharnais). Tot un símbol de la nova dinastia que s’estava instaurant amb solemnitat a Notre Dame.

La Batalla de Trafalgar

La Pau de Basilea de 1795 va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment, Espanya serà novament un aliat subordinat de la França del Directori, en aquest cas contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva francoespanyola contra Anglaterra. Seguint aquesta política, i ja amb Napoleó Bonaparte instal·lat al poder amb el Consolat, el 1801, Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic.

En aquest context, quan Napoleó va ser proclamat emperador, en 1804, es declararia el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal restaria com l’únic aliat continental dels britànics en el continent europeu. Davant d’aquesta situació, Carles IV es tornaria a aliar amb França. Ara bé, l’aliança amb Napoleó era un perill per una Espanya immersa en una greu crisi política, econòmica, social i cultural. L’aliança hispano-francesa conduïa directament cap a la guerra amb Anglaterra i la Tercera Coalició, exactament el darrer que necessitava el país.

info22.jpg

El 1805 el govern espanyol es veia obligat a posar la seva esquadra naval al servei de Napoleó. Els exèrcits navals de França i Espanya, integrats per 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i per 15 vaixells per part espanyola, van reunir-se a Cadis sota el comandament de l’almirall Pierre Villenueve, el qual no aixecava massa simpaties entre els mariners espanyols, i l’espanyol Federico Gravina. Quan van sortir del port van trobar-se cara a cara amb la flota anglesa, comandada per l’almirall Horatio Nelson i composta per 27 vaixells i 6 fragates, la qual va bloquejar-los i va llançar la seva ofensiva davant del cap de Trafalgar.

El xoc passaria a la història. Era la matinada del 21 d’octubre de 1805, la data de la Batalla de Trafalgar, l’enfrontament naval més important del segle XIX. Mentre la flota francoespanyola es trobava estesa en forma d’arc a sis quilòmetres, l’almirall Nelson encoratjava els seus homes amb la famosa frase que passaria a la posteritat: “Anglaterra espera que tots els homes compleixin amb el seu deure”. Aleshores, els anglesos van atacar perpendicularment mitjançant dues columnes que primer van dividir la flota francoespanyola i després van atacar els vaixells.

Vice-Amiral_Pierre_Charles_de_Villeneuve.jpg
Pierre Charles de Villeneuve
Federico_Gravina.jpg
Federico Gravina
Horatio Nelson.jpg
Horatio Nelson

En menys de sis hores de batalla en el front de Trafalgar, 4.480 mariners francesos i espanyols havien mort en combat, 2.220 es trobaven ferits en diferents graus, 7.000 havien estat fets presoners, prop d’una dotzena de vaixells havien estat destrossats i no trigarien a enfonsar-se en les profunditats de l’oceà, una altra dotzena havia estat apressada pels anglesos, Villeneuve era pres amb el seu vaixell Bucentaure i el contraalmirall Dumanoir fugia en desbandada… Només nou vaixells, comandats per Gravina, tornarien a Cadis. La victòria anglesa era indiscutible, per molt que Nelson hagués mort sobre la nau Victory i el seu cadàver es trobés amagat en una barrica de conyac. El balanç de 449 mariners morts i 1.214 ferits no amagava la victòria total sobre Napoleó.

El resultat conferia aires de tragèdia a la desfeta. Les aigües del cap Trafalgar havien esdevingut un mar de la mort en el qual la flota naval espanyola s’havia enfonsat per sempre més com a conseqüència del desastre. Espanya havia perdut deu vaixells. Igualment, la preponderància naval francesa restava tocada de mort, tot liquidant l’intent napoleònic d’imposar-se en el domini marítim. França havia perdut dotze dels seus vaixells. Així, Anglaterra s’havia guanyat una preponderància marítima que es mantindria fins a la Segona Guerra Mundial. I l’almirall Nelson havia esdevingut llegenda.

Trafalgar-Auguste_Mayer.jpg

Mort_nelson.jpg

La Guerra del Francès: la Catalunya napoleònica

Al principi de la guerra (1808-1809), el règim d’ocupació militar implantat pels francesos a Catalunya tenia com a única finalitat era la continuïtat de la guerra. En definitiva, en aquesta primera etapa, els francesos només podien controlar unes quantes ciutats i no es pot parlar de gaire més que un règim d’ocupació militar on la preocupació principal era obtenir, per mitjans violents si era necessari, els recursos necessaris per a mantenir l’exèrcit i continuar la guerra.

espanya guerra frances.JPG

A mesura que els esdeveniments van anar succeint-se, amb l’arribada del duc de Castiglione per a fer-se càrrec del comandament de l’exèrcit francès a Catalunya en els inicis de 1810, va iniciar-se una política d’atracció envers els catalans, com l’ús de la llengua catalana en les comunicacions, que, malgrat tot, va tenir un escàs ressò entre la població i va acabar pocs mesos després amb la caiguda de Castiglione.

En general, l’Imperi va seguir, des de 1810, durant “l’intermedi del mariscal Macdonald”, un militar preocupat essencialment per la guerra i els proveïments, una política d’afrancesament progressiu que facilités l’annexió catalana que pretenia Napoleó un cop es dominés el territori. Així, la situació estava preparada per a la unió amb l’Imperi que es realitzaria a la pràctica, tot i que no va proclamar-se oficialment.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Departaments-1812.jpg

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

La-Divisio-territorial-napoleonica-de-Catalunya-de-1812.jpg

En aquesta tasca d’integració en l’Imperi, els francesos van comptar amb la col·laboració de part dels il·lustrats reformistes catalans, esperançats que la presència francesa transformaria el país donant pas al liberalisme. Tanmateix, aquests col·laboracionistes afrancesats van ser més aviat escassos ja que Catalunya va ser una de les zones on els napoleònics van trobar una resistència més aferrissada perquè va ser on es van haver de patir més llarga i durament els costos militars de l’ocupació.

El cas més notable de col·laboracionista afrancesat de convicció a Catalunya va ser Tomàs Puig, un home ric i respectat, coneixedor de la llengua francesa i lector dels enciclopedistes. Alcalde i posteriorment corregidor de Figueres, Puig era un ferm partidari del model federatiu que proposava l’Imperi Napoleònic i organitzava partides de “caragirats” que lluitaven per la causa napoleònica.

La majoria van ser personatges que s’acomodaven per interès a la nova situació, sense fer-se gaires problemes de consciència. Així, per exemple, membres de la burgesia van limitar-se a fer negocis amb els francesos sense deixar-se complicar en formes de col·laboració política. Tot i que això era mal vist per amplis sectors de la població, cap d’aquests burgesos fabricants i especuladors, col·laboradors econòmics amb els ocupants francesos, van ser molestats després per les autoritats espanyoles.

A més d’aquests “col·laboradors honorables” trobem tota una massa de gent de menor categoria que van ajudar els francesos en la repressió contra la població catalana per a beneficiar-se directament. Així, parrots, brivalles i caragirats són difícils de distingir-se dels simples delinqüents. Destaquen dos caragirats famosos com Joan Serra, que va organitzar una partida que després d’abandonar l’exèrcit patriota va atemorir les terres tarragonines, i Josep Pujol, un traginer de Besalú que va començar actuant com a guerriller patriota però va vendre’s als francesos el 1810.

La Guerra del Francès: la lluita armada

La Guerra del Francès no va ser l’enfrontament tradicional entre dos exèrcits, el francès i l’espanyol, sinó que un dels seus protagonistes essencials va ser la guerrilla, un fet desconegut anteriorment. D’altra banda, la guerra contra els francesos no va tenir límits en la violència, esdevenint una guerra contemporània. Tot i que la tecnologia encara era molt limitada, amb baionetes, canyons i l’ús de la cavalleria, la violència va arribar a uns límits que abans mai no s’havien arribat a donar.

Guerra Independencia.jpg

Així, la història militar de la guerra contra el francès, tot i ser força complexa, es pot dividir en tres grans etapes:

Organització de la resistència (1808-1809). L’actuació desorganitzada de la resistència en un primer moment semblava indicar que, tal i com havia previst Napoleó, la invasió francesa seria ràpida i relativament fàcil. Però, la resistència mostrada per ciutats com Girona, Saragossa o Tarragona, sotmeses al violent setge de les tropes franceses, suportant els bombardeigs i la fam durant mesos, va immobilitzar part de l’exèrcit i va impedir el progrés francès cap al sud peninsular.

The_Defence_of_Saragossa.jpg

D’altra banda, van produir-se els primers incidents bèl·lics importants amb les batalles del Bruc del 6 i el 14 de juny de 1808, que van suposar les primeres derrotes de l’exèrcit napoleònic contra una barreja de sometents, mercenaris suïssos, militars fugitius de la guarnició de Barcelona i població civil. Les derrotes dels francesos al Bruc i la resistència en el camí de Tarragona expliquen que aquests no aconseguissin estendre el seu domini a Catalunya més enllà de Mataró. El fracàs del setge de Girona va fer que ni tan sols el camí de la frontera restés assegurat. Així, l’octubre de 1808, els francesos es trobaven a la defensiva. Es va arribar a posar setge formalment a Barcelona mentre els anglesos bombardejaven des del mar.

Bataille_de_Bruc.jpg

Paral·lelament, els francesos eren derrotats per les forces militars espanyoles a la Batalla de Bailén, el 19 de juliol de 1808, fet que va permetre apartar momentàniament les tropes imperials d’Andalusia, frenar l’avenç de l’exèrcit invasor, replegat al nord de l’Ebre, i forçar Josep I a abandonar Madrid.

La_Rendición_de_Bailén.jpg

En resposta, Napoleó va decidir que, davant les males perspectives de la campanya espanyola, hi intervindria personalment desplaçant un exèrcit de 250.000 homes que arribaria el novembre per a dirigir la contraofensiva francesa. En quatre setmanes el seu progrés va ser irresistible i els francesos van aconseguir la victòria de Somosierra, el 30 de novembre. D’aquesta manera, el gener de 1809, deixaven a Josep I novament instal·lat a Madrid. A continuació, durant el 1809, el domini napoleònic es va estendre per tot el territori espanyol.

Rédition_de_Madrid_1808.jpg

El 1809, un nou cos francès encapçalat per Saint-Cyr entrava a Catalunya marxant cap a Barcelona desfent l’amenaça del setge després de derrotar Vives (el segon capità general de la guerra) que va ser substituït pel general suís Teodor Reding que va reorganitzar les tropes. Reding, però, va morir a l’abril de 1809 i el va substituir Blake (capità general de València i Aragó). Els mesos següents estarien marcats per la inacció i Girona acabaria caient a mans franceses el mes de desembre després d’un sagnant setge. A continuació es produiria un autèntic holocaust entre la població gironina (la meitat dels habitants de Girona perdrien la vida) a mans del nou cap de les tropes franceses: el duc de Castiglione.

El_setge_de_Girona_de_1809.jpg

Conquesta de Catalunya pels napoleònics i resistència guerrillera (1810-1811). Arribats a 1810, les principals ciutats catalanes van caure en mans de l’invasor. Amb la conquesta de Girona el camí de la frontera restava obert i Napoleó podria portar endavant els seus projectes per consolidar el domini de Catalunya endinsant-se a poc a poc cap a la plana de Vic. Ara, Suchet iniciaria el setge de Lleida que acabaria amb la presa de la ciutat després d’un violent combat casa per casa.

Amb la presa de Girona i Lleida s’iniciava l’etapa més pròspera del domini militar napoleònic a Catalunya mentre els exèrcits regulars espanyols encadenaven derrota rere derrota, la Junta Superior es veia forçada a iniciar un peregrinatge pel país fins arribar a Cadis i els generals napoleònics anaven apuntant-se victòries (Tortosa queia el 1811). Després de la caiguda de Tortosa, Suchet va llançar-se al setge de Tarragona, convertida en capital del govern de Catalunya.

guerra frances.jpg

Blake va dimitir del comandament de les tropes patriotes donant pas a una etapa de confusió i desordre fins que O’Donnell va ser nomenat capità general. El nomenament d’O’Donnell va donar esperances a la població i va retornar la moral a l’exèrcit amb un seguit d’accions més espectaculars que efectives, però va acabar dimitint i embarcant-se cap a Mallorca deixant a la població decebuda i irritada. El comandament militar va passar aleshores al marqués de Campoverde després d’un estrany aldarull iniciat a Reus. Nomenat en contra de les ordres que arribaven de Cadis, el poder de Campoverde es fonamentava en el suport popular, però també acabaria abandonat covardament Tarragona.

La ciutat quedava d’aquesta manera lliurada a les seves pròpies forces, realitzant una resistència heroica fins a juny de 1811, quan, guanyada a l’assalt, va ser víctima de la brutalitat dels conqueridors que es venjarien de la resistència amb assassinats, violacions, robatoris i destruccions. D’aquesta manera, els francesos feien efectiu el seu domini de tot el territori català. Suchet acabaria la campanya de presa de Catalunya amb l’ocupació i destrucció del monestir de Montserrat.

Bitwa_pod_Tudela.jpg

Domini francès consolidat i ofensiva aliada (1812-1814). Així, a finals de 1811 l’ocupació francesa de Catalunya era completada i el 1812 es procediria a la integració del conjunt de terres catalanes dins de l’Imperi Napoleònic. Però, la resistència popular i la guerrilla van mantenir un estat de guerra que va frustrar la major part dels intents reformistes que Napoleó volia introduir a Catalunya.

A mitjans de 1812, les coses van tornar a canviar desfavorablement per als francesos que van veure com els exèrcits de Napoleó eren destruïts a la campanya de Rússia i que, aprofitant-se de la conjuntura, les forces espanyoles, amb el suport de la guerrilla i de l’exèrcit britànic comandat pel general Wellington, començava a obtenir victòries a Espanya (Arapiles, al juliol de 1812), fet que suposaria un punt d’inflexió en el desenvolupament militar del conflicte.

Charge_polonaise_à_Somosierra.jpg

A Catalunya, sota el comandament del nou capità general designat per la Junta Suprema, el general Lacy, i homes com Eroles, Manso o Milans del Bosch, es produirien un seguit d’accions al voltant de Tarragona. La mancança de mitjans, però, feia que Lacy no pogués fer més que fustigar i desgastar l’enemic mentre el desencís popular pels terribles costos de la guerra anava en augment.

El març de 1813, Josep I abandonava Madrid definitivament. La capital va ser presa per Wellington el 12 d’agost i el domini francès a la Península va començar a decaure. Incapaç de mantenir la guerra a Rússia i Espanya, Napoleó va veure’s obligat a pactar la fi del conflicte amb la signatura del Tractat de Valençay de 1813, que reconeixia Ferran VII com a rei d’Espanya. Així, els exèrcits francesos van iniciar la seva retirada.

wellington.jpg
Arthur Wellesley, duc de Wellington

La retirada de Catalunya trigaria encara uns mesos més ja que aquest seria l’últim assentament de Suchet que, des de la ciutat de Barcelona, va ordenar l’evacuació cap a França, mentre les tropes aliades travessaven l’Ebre i els guerrillers controlaven el nord del Principat. Després d’evacuar Barcelona, Suchet va instal·lar-se primer a Girona i després avançà cap al Fluvià. Els afrancesats que acompanyaven l’exèrcit napoleònic acampaven a fora de les muralles, miserables i derrotats, mentre a dins de les ciutats els militars francesos s’apressaven a aconseguir un botí personal com a recompensa per la llarga guerra. D’aquesta manera, Catalunya va ser la zona de la Península que més temps va estar ocupada pels francesos, constantment en peu de guerra i sofrint majors destruccions que cap altra província espanyola.

Crisi i caiguda de l’Imperi Napoleònic (1811-1815)

El 1810, Napoleó va contraure matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria, canviant Josefina per un membre de la reialesa europea. Semblava que tota Europa pertanyia a Napoleó i que el seu domini seria invencible. No obstant això, era a punt d’iniciar-se un període de crisi que havia de culminar amb la derrota final de l’emperador.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

europa napoleònica.png

L’emperador era en aquells moments a la cúspide del seu poder: el seu projecte de “Gran Imperi” comptava amb 130 departaments francesos i s’extenia des del Mar del Nord fins a l’Adriàtic.

Tot i això, i malgrat les mesures que Napoleó havia pres contra Anglaterra, aquesta no havia resultat arruïnada, sinó que va ser capaç de mantenir la seva capacitat industrial i comercial. Molts comerciants europeus van rebutjar el bloqueig continental, ja que perjudicava els seus negocis, i van seguir comerciant amb els anglesos.

En l’aspecte econòmic, durant l’Imperi França va experimentar un important creixement interior (nous conreus, auge tèxtil, carbonífer i metal·lúrgic) i una paulatina aturada del comerç exterior tant a l’Atlàntic com al Mediterrani com a conseqüència de la guerra. D’altra banda, en l’àmbit social, l’Imperi va suposar l’auge de la burgesia i dels propietaris agrícoles, mentre que els treballadors urbans i agraris van veure deteriorat el seu nivell de vida.

A l’interior de França, però, van anar aguditzant-se els conflictes. La població es veia sotmesa a una pressió fiscal creixent per causa dels costos de la guerra, i a les mobilitzacions forçoses. Les idees democràtiques esteses durant el període revolucionari ja xocaven clarament amb l’evolució del règim. I, finalment, els sectors monàrquics que desitjaven el retorn al tron dels Borbons van anar reforçant-se.

L’any 1811 va ser força dolent per a l’agricultura francesa, fet que va provocar moltes dificultats per a les subsistències en una conjuntura bèl·lica. Moltes persones van començar a pensar a França que la política imperialista de Napoleó resultava més cara, en riquesa material i en vides humanes, del que la societat francesa podia suportar.

La caiguda definitiva, però, arribaria a partir de 1812 quan va intentar forçar el tsar Alexandre I a respectar el Blocatge continental contra la Gran Bretanya. La invasió de Rússia, la batalla de Moskova, la presa de Moscou i, després, la desastrosa retirada i derrota del Berezinà (dels més de 600.000 soldats que van intervenir en la campanya només en van tornar 100.000) van ser la senyal que Europa esperava per a treure’s de sobre el domini francès.

Napoleons_retreat_from_moscow.jpg

Prianishnikov_1812.jpg

Amb aquestes accions, a la creixent oposició interna va sumar-s’hi l’actuació de les potències europees que, després de formar la Sisena Coalició antifrancesa, va desencadenar una important ofensiva en la qual tindrien una capital importància els fronts d’Espanya i Rússia. En ambdós fronts l’exèrcit francès va patir terribles desastres per causes climàtiques i militars, però sobretot per la resistència popular. També als Estats alemanys ocupats va produir-se un important alçament popular contra els francesos el 1813.

Les dificultats que travessava el sistema imperial napoleònic van ser aprofitades per la Sisena Coalició, encapçalada novament per la Gran Bretanya, per a desencadenar una gran ofensiva militar conjunta el 1814 que va culminar amb la derrota de Napoleó. Les batalles de Lützen, Bautzen i Leipzig no van poder contenir l’ofensiva aliada que el 1814 situava els seus exèrcits en territori francès, prenent París i obligant Napoleó a abdicar (6 d’abril de 1814). L’emperador era desterrat a l’illa d’Elba.

Horace_Vernet_-_La_Barrière_de_Clichy.jpg

Lluís XVIII, germà del guillotinat Lluís XVI, va ser restaurat en el tron francès per la Coalició. Aquest va atorgar al país una carta constitucional (règim censatari, bicameral) que afavoria clarament els emigrats, el clergat i l’aristocràcia, però que va mantenir algunes de les principals transformacions que s’havien instaurat durant la Revolució i l’Imperi. El 30 de maig de 1814 es signava el primer Tractat de París que retornava França a les seves fronteres de 1792.

El nou règim que afavoria clarament als emigrats retornats i a l’Església va disgustar profundament l’opinió francesa. Aprofitant aquest estat d’ànim, Napoleó va abandonar l’illa d’Elba on havia estat desterrat i va posar rumb a Golfe-Juan des d’on va dirigir-se novament a París per fer-se amb el poder, mentre Lluís XVIII fugia novament del país.

Del març al juny de 1815 Napoleó va restaurar un efímer Imperi. A la campanya de Bèlgica, però, els aliats, units en la Setena Coalició, van derrotar definitivament l’emperador a la batalla de Waterloo (18 de juny), donant lloc a la segona abdicació de l’emperador (22 de juny). Es posava fi d’aquesta manera a l’aventura dels Cent Dies i Napoleó era desterrat a l’illa de Santa Helena on moriria set anys després (5 de maig de 1821).

Andrieux_-_La_bataille_de_Waterloo.jpg

Pel segon Tractat de París (20 de novembre de 1815), França perdria més territoris conquerits i Lluís XVIII seria novament entronitzat. S’iniciava una nova etapa: la Restauració.

L’hegemonia de l’Imperi Napoleònic (1805-1810)

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

Jacques-Louis_David_006.jpg

El règim imperial va esdevenir ja des del seu inici un sistema personalista amb algunes aparences liberals que el maquillaven (com el manteniment d’unes assemblees electives que a la pràctica no tenien cap poder). Així, Napoleó es faria envoltar d’una noblesa imperial, escollida per ell mateix, que imitava les formes pròpies de l’Antic Règim.

Napoleon_on_his_Imperial_throne.jpgEl 1804, amb la supressió del tribunat, va evolucionar-se definitivament cap el despotisme encarnat en la figura de l’emperador, càrrec que, a més, seria hereditari. S’instaurava així la dinastia napoleònica.

Els mitjans del govern es basarien en la centralització ja empresa durant el Consolat, la magistratura –nombrada i vigilada–, el desenvolupament dels impostos indirectes mitjançant la creació de monopolis estatals (com el tabac), la importància de la policia (Fouché), el control de la premsa i els llibres, l’acció de l’Església –que va donar suport l’emperador fins 1808– i el monopoli de l’ensenyament per part de l’Estat (1808) que suposava la vigilància dels mestres.

A l’exterior, les ambicions de domini universal de Napoleó van provocar una gran inquietud entre la resta de les potències continentals. Per això, el 1805, Gran Bretanya i Rússia van formar una nova coalició antifrancesa, la Tercera Coalició, a la qual ràpidament s’uniria Àustria. Immediatament esclataria una nova guerra a Europa.

El propi Napoleó va dirigir l’exèrcit francès en la seva guerra contra les potències europees aliades, aconseguint victòries terrestres molt importants al centre i l’est d’Europa. Així, va estendre la frontera de França fins a al Rin (on es crearia la Confederació del Rin) i va conquerir el nord d’Itàlia.

Napoleó va decidir envair la Gran Bretanya, el seu gran enemic per l’hegemonia, i els britànics van respondre aliant-se amb Prússia i Àustria. Així, l’octubre de 1805, la flota franco-espanyola va ser derrotada de forma estrepitosa a Trafalgar davant l’esquadra de l’almirall Nelson, fracassant la temptativa de conquesta.

Aleshores, davant de la primacia marítima absoluta de la Gran Bretanya, Napoleó va intentar vèncer els britànics en el continent combatent els seus aliats i decretant el bloqueig continental al britànics (1806), és a dir, la prohibició de comerciar amb mercaderies angleses en qualsevol port del continent europeu.

La victòria francesa a la Batalla d’Austerlitz (o dels Tres Emperadors, 2 de desembre de 1805) contra els exèrcits russos i austríacs va suposar el desmantellament de la Tercera Coalició antifrancesa pel Tractat de Presburg. Després de ser derrotada per França, Àustria va passar a ser un Estat aliat de Napoleó, que va imposar la dissolució del Sacre Imperi Romanogermànic. Així, Àustria va cedir a França el regne de Nàpols i va permetre la formació de la Confederació del Rin i del Regne d’Holanda, que Napoleó va cedir al seu germà Lluís.

Austerlitz-baron-Pascal.jpg

Hereu de l’expansionisme revolucionari, Napoleó va substituir les antigues repúbliques germanes per regnes vassalls que, a mida que les conquistava, aniria distribuint en mans dels seus parents. Ell mateix seria rei d’Itàlia i protector de la Confederació del Rin, de la qual va ser exclosa Àustria i que es va construir sobre les runes de l’antic Sacre Imperi.

Prússia va ser ocupada després de la victòria francesa a Jena (1806). Tot i que, per la Pau de Tilsit (1807), va recuperar bona part dels territoris ocupats per les tropes napoleòniques, Prússia es veia obligada a reduir el seu exèrcit, a pagar una forta indemnització a l’Imperi i a aplicar el bloqueig continental als britànics. D’aquesta pau, a més, van sorgir dos nous Estats a Europa: el Gran Ducat de Varsòvia i el Regne de Westfàlia. Alexandre I, tsar de Rússia, derrotat a Friedland el 1807 (Quarta Coalició), també va veure’s obligat firmar la Pau de Tilsit amb Napoleó per passar a convertir-se en aliat de França.

europa napoleònica.png

D’aquesta manera, durant deu anys, les tropes imperials van anar sumant victòries contra una coalició sempre vençuda i reformada. Tot i això, ni les derrotes dels seus aliats, ni el bloqueig continental, ni la guerra de cors van aconseguir que Gran Bretanya es declarés derrotada i, lliure de competència marítima, aquesta va anar incrementant els seus dominis colonials en detriments de francesos i holandesos. D’altra banda, tot i que Rússia va signar la pau amb Napoleó (1807), el seu Imperi es mantenia intacte.

El 1808, l’emperador va iniciar va iniciar a Espanya la primera de les guerres que acabaria conduint-lo a la ruïna, l’anomenada Guerra del Francès o Guerra de la Independència. A més, ocupant Roma el 1809, Napoleó tractaria Pius VII com un esclau presoner, posant-se en contra els catòlics de l’Imperi.

Goya_-_Second_of_May_1808.jpg

goya 2 de mayo.jpg

Els canvis introduïts per Napoleó als territoris conquerits van consistir, bàsicament, a introduir sistemes polítics que imitaven el francès. Així, es va abolir l’esclavitud, va estendre’s el Codi Civil i va imposar-se el sufragi censatari a molts llocs d’Europa. En paral·lel, Napoleó va anar creant una sèrie de noves monarquies, dependents de França, al front de les quals va situar familiars o persones de la seva confiança.

Aquestes accions van debilitar les aristocràcies europees, que veien com perdien els seus privilegis. Ara bé, després d’una fase inicial d’expectació i certa esperança en el canvi real de la situació, les masses populars van anar comprovant que tampoc per a elles millorava substancialment la situació, ja que els era negada la participació política i eren obligades a pagar nous impostos destinats ara a mantenir el poder imperial de França. Per tant, a molts dels països sotmesos, la invasió napoleònica va afavorir l’afermament dels corrents nacionalistes que rebutjaven la imposició dels models francesos.

El Consolat (1799-1804)

Després del cop d’Estat de 18 de Brumari de l’any VII (novembre de 1799), Napoleó Bonaparte va fer-se amb el poder a França. D’aquesta manera, després de deposar el govern del Directori, Napoleó va emprendre una sèrie de reformes institucionals que van instaurar el Consolat, un règim personalista basat en l’enorme capacitat política de la seva figura i que tenia per objectiu refermar les conquestes de la Revolució.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, el desembre de 1799 es redactava una nova Constitució (any VIII) que seria aprovada en plebiscit i que atorgava el poder al primer cònsol, el propi Bonaparte que aniria acaparant poder i protagonisme. Posteriorment, el 1802, aquest rebria el títol de cònsol únic i vitalici.

3_consuls.jpgEl mandat de Bonaparte va caracteritzar-se pel recurs a la força militar i per adreçar-se fonamentalment a restablir l’ordre intern i extern. Per a anar eliminant l’oposició al règim que podia sorgir, tant des de la seva dreta com des de la seva esquerra, es realitzarien importants canvis en l’administració.

El febrer de 1800, va començar a reorganitzar-se l’administració mitjançant el debilitament de les institucions locals, en profit d’una forta centralització: apareixien les figures dels prefectes i els subprefectes com a homes forts del govern en cada departament. Els prefectes depenien directament del Ministeri de l’Interior.

La reorganització financera, d’altra banda, es portaria a terme entre 1799 i 1801 amb la centralització dels impostos, i la creació del Banc de França el febrer de 1800 (institució financera que col·laboraria amb el govern). D’aquesta manera, els ingressos de l’Estat van veure’s més sanejats i millor administrats que en els anys de corrupció del Directori.

First_Consul_Bonaparte.pngEn el camp econòmic, el Consolat va prendre mesures de caràcter proteccionista, com l’aplicació de tarifes duaneres. D’altra banda, va organitzar-se una important i poderosa policia secreta que va resultar molt eficaç per a detenir, executar o deportar els descontents amb el règim. Finalment, el maig de 1802, era promulgada una reforma escolar de caràcter nacional.

En paral·lel, Napoleó va seguir una política d’apaivagament combinada amb la fermesa. Així, 52.000 emigrants dels temps de la Revolució van ser autoritzats a retornar a França (desembre de 1800) i els chouans van ser amnistiats. Tot i això, després de l’atemptat del carrer de Saint-Nicaise (desembre de 1800) i, especialment, de l’atemptat de Cadoudal, la repressió va caure amb duresa sobre els anomenats irreductibles, amb l’execució del duc d’Enghien, el 21 de març de 1804.

Durant aquest període, va optar-se per la pacificació religiosa i la normalització de les relacions de França amb l’Església mitjançant el Concordat amb la Santa Seu de 1801. El Concordat suposava que el catolicisme esdevenia novament la religió oficial de l’Estat francès i de la majoria dels francesos, restituïa el clergat i permetia que el Papa destituís els bisbes constitucionals per a donar pas a una nova Església dominada pels refractaris. A més, França es comprometia a defensar els Estats Pontificis. A canvi, el papa Pius VII acceptava i reconeixia com a legítim el govern de Napoleó. No obstant això, Napoleó no va retornar res a l’Església, ni les terres desamortitzades ni els delmes.

Finalment, l’obra més important d’aquest període va ser el Codi Civil Napoleònic, un conjunt de lleis que detallaven, racionalitzaven i unificaven el marc legal de moltes activitats econòmiques, contractes, arrendaments, deutes, societats anònimes, etc. Amb aquesta introducció legal va afermar-se el sistema polític i econòmic liberal que beneficiava les capes burgeses, consolidant la Revolució moderada (reconeixement de la llibertat i la igualtat civil, supressió del règim feudal i propietat lliure de la terra). D’altra banda, el Codi Civil també tenia espai per a qüestions com la família, en la qual es reconeixia l’autoritat del pare sobre la dona i els fills.

Code_Civil_1804.png

A l’exterior, per plantar cara a la Segona Coalició, Napoleó va desplaçar-se novament a Itàlia, i com a resultat de les campanyes de 1800 (batalla de Marengo), va obligar Àustria a signar el tractat de Lunéville (1801) i va recuperar els territoris perduts a la Península Itàlica el 1799. S’iniciava així una breu etapa de pau a Europa ja que, davant aquesta situació, una Gran Bretanya aïllada va haver d’optar per pactar amb França, donant lloc a la Pau d’Amiens de 1802.

Ara bé, després d’aquestes paus, França dominava bona part d’Europa i, el 1803, els britànics, preocupats per l’expansió colonial francesa a La Española i per l’expansionisme econòmic francès, van trencar la pau d’Amiens per aliar-se amb Àustria i Rússia i formar la Tercera Coalició. S’iniciava una nova etapa bèl·lica.

Mentrestant, a França, tot aquest procés d’enfortiment del poder personal de Napoleó Bonaparte va culminar amb el seu nomenament primer com a cònsol vitalici i després, el 1804, com a emperador. La França de la Revolució que cremava etapes vertiginosament havia donat pas a l’Imperi Napoleònic.

El projecte europeu de Napoleó

Napoleó ambicionava un domini universal del continent europeu que va provocar una gran inquietud entre els països europeus. Així, el 1805, el Regne Unit i Rússia formaven una nova coalició antifrancesa, a la qual s’uniria Àustria. Immediatament esclataria una nova guerra.

imperio_napoleonico.jpg

Així parlava el propi Napoleó del seu projecte europeu l’11 de novembre de 1816 des del seu exili/empresonament a l’illa de Santa Helena:

Una de les idees que em van ocupar més havia estat la reunió, la concentració dels mateixos pobles geogràfics que les revolucions i la política han dissolt i dividit. De manera que, tenint en compte que a Europa hi ha més de trenta milions de francesos, quinze d’espanyols, quinze d’italians i trenta d’alemanys, hauria volgut fer de cadascun d’aquests pobles un sol cos de la nació […]. Jo em considerava digne d’una glòria tan gran!

[…] En aquest estat de coses podia haver-hi més probabilitats d’aconseguir a tot arreu la unitat de codis, de principis, opinions, sentiments, idees i interessos. Potser aleshores, amb l’ajuda de les Llums esteses universalment, hauria estat permès somiar la gran família europea […].

De tota manera, aquesta reunió (la d’Europa) es farà tard o d’hora.

Napoleó Bonaparte

Ajaccio, 15 d’agost de 1769 – Santa Helena, 5 de maig de 1821.

General, primer cònsol i emperador dels francesos.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

Fill d’un cors col·laboracionista, Bonaparte va estudiar a França des del 1779. Personatge il·lustrat per educació i inclinació, Napoleó es mantindria fidel a la Revolució francesa que havia tastat des de l’Enciclopèdia i l’obra dels filòsofs. Però de la mateixa manera, adaptaria sense gaires problemes el seu jacobinisme de sortida amb l’autoritarisme dels seus anys de governant.

Entregat a la causa revolucionària, va ser lloctinent coronel de la Guàrdia Nacional a Còrsega, i el 1793 va passar a França. Aleshores, va declarar-se jacobí i va començar una brillant carrera militar al servei de la Convenció. La seva primera acció militar victoriosa seria dirigint l’ofensiva de l’artilleria que va permetre la recuperació de Tolosa pel govern de París el desembre de 1793.

Empresonat i depurat després dels fets de Termidor per la seva vinculació al Comitè de Salut Pública i a la figura de Robespierre, va començar a redreçar la seva carrera el 1795 quan, com a segon comandant de l’exèrcit de l’interior encapçalat per Barras, va dirigir la repressió de l’aixecament reialista que donaria pas al Directori i va ser nomenat cap de l’exèrcit de l’interior (5 d’octubre de 1795).

napoleon.jpg

Acabat de casar amb Josefina, va ser enviat a Itàlia (1796), on va aconseguir, després d’una victoriosa campanya, la signatura del tractat de Campoformio (1797) i va modificar per primer cop el mapa polític europeu: va suprimir el Regne de Venècia i va crear la República Cisalpina.

Requerit per a realitzar una nova acció militar a París per donar un cop de força en favor del Directori, enviaria a París el general Augereau per ser l’encarregat d’ocupar militarment la ciutat de París la matinada del 4 de setembre de 1797 i procedir a la depuració del cos legislatiu que donaria pas a la segona etapa del Directori. Sense participar activament, Napoleó es convertia en l’àrbitre de la República.

Bonaparte va representar a França al congrés de Rastatt (1797) i va acceptar la direcció de l’exèrcit que havia de lluitar amb Anglaterra. així, per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, va passar a Egipte. Aïllat pel fet d’haver estat destruït el seu estol, va portar a terme una política de captació dels nadius i va aconseguir d’aturar els turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia.

Bonaparte_visitant_les_pestiférés_de_Jaffa.jpg

El 1799 va tornar a França, just en el moment en què els moderats necessitaven un general per a realitzar un cop d’Estat que posés fi al Directori.

Així, després del cop de 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Napoleó va esdevenir cònsol juntament amb Roger Ducos i l’abat Sieyès. Primer cònsol, cap de govern i de l’exèrcit, tindria el poder executiu i la iniciativa en l’elaboració de les lleis, designava ell mateix els consellers d’Estat i els altres cònsols, segons els seus interessos polítics, prescindint de les assemblees i recorrent al plebiscit. Començava una etapa de quinze anys en el poder de França.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

El 1800 va reorganitzar l’administració, l’economia i el sistema judicial i es va llançar sobre Europa. Napoleó atacaria Itàlia, aconseguiria que es reconegués la frontera del Rin (1801) i forçaria Anglaterra a signar la pau d’Amiens(1802).

Reforçada la seva posició pel prestigi dels triomfs militars, Bonaparte va acabar de consolidar el seu poder ampliant les bases socials del seu règim cap a la dreta amb una implacable repressió antijacobina, minant el reialisme amb el seu acostament a l’Església i assegurant-se la fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat.

First_Consul_Bonaparte.png

La Constitució de l’any X (1803) el faria cònsol vitalici, li va reconèixer el dret de triar successor, de designar el Senat que havia de completar la mateixa constitució, i de legislar un model de tribunat fàcil de controlar. El poder executiu passaria a estar per sobre del poder legislatiu, deixant l’assemblea en segon pla, amb els seus membres escollits per sufragi censitari. El seu règim començava a ser de caràcter autoritari, personalista i repressiu.

Les hostilitats amb Anglaterra i les maniobres dels reialistes per a aprofitar-se’n li proporcionarien excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII va ser obligat a consagrar-lo en una fastuosa cerimònia celebrada a la catedral de Notre Dame de París (1804). El consolat es transformava aleshores en Imperi sota la legitimació del referèndum popular.

Napoleon_on_his_Imperial_throne.jpg

Jacques-Louis_David_006.jpg

Napoleó va iniciar llavors l’obra de construir un país nou, un nou règim i una societat de nou tipus. Es va fer envoltar d’una cort imperial, va afavorir el sorgiment d’una noblesa d’imperi i va legislar les bases jurídiques de la societat sorgida de la Revolució. Va reformar l’ensenyament, va urbanitzar la seva capital i va potenciar les creacions d’artistes oficials que donarien unitat formal al nou ordre del país.

En el terreny econòmic, va crear-se un nou sistema de duanes i l’agricultura i la indústria rebrien protecció des de l’Estat. El règim imperial, però, tindria poca capacitat de resistència a la crisi econòmica, hi havia pocs fons i l’exèrcit estaria crònicament mal abastat i mal pagat.

Aquest exèrcit va ser l’encarregat de refer el mapa d’Europa per tal d’establir el “sistema napoleònic”. Napoleó pretenia de voltar França d’un estol d’Estats convencionalment delimitats, el govern dels quals va ser donat a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests Estats estarien regits pel mateix sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l’imperi Francès, i havien d’ésser en realitat un eixamplament defensiu.

Austerlitz-baron-Pascal.jpg

Les guerres sempre renovades amb les grans potències —Anglaterra, Àustria, Prússia, Rússia—, successivament coalitzades contra França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Espanya cansarien finalment els francesos, afeblirien l’exèrcit i arruïnarien l’Estat.

Napoleons_retreat_from_moscow.jpg

Napoleó va intentar salvar-se amb un retorn a un sistema quasi propi de l’Antic Règim —a través del seu matrimoni amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) i l’aliança imperial amb els Habsburg—, però ja era massa tard.

El 31 de març de 1814, derrotat militarment per la coalició antifrancesa que ocupava París, va ser obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li va ser reconegut el títol d’emperador, però va ser desterrat a l’illa d’Elba.

El 1815, reprendria per sorpresa el poder, donant pas l’aventura dels Cent Dies, però la derrota definitiva a Waterloo li costaria el destronament i l’exili definitius a l’illa de Santa Helena on moriria el 1821.

El cop d’Estat de 18 de Brumari

El 1799, Sieyès, autor del famós pamflet Què és el Tercer Estat? el 1789, va ser escollit director i va preparar un cop d’Estat amb l’ajuda de Napoleó Bonaparte, un militar jove i ambiciós molt popular en aquell moment a França per les seves victòries a les campanyes d’Itàlia i Egipte (1798).

Així, el 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Sieyès va aconseguir que Napoleó fos nomenat comandant de les tropes de París. Però el Consell dels Cinc-cents va rebre Napoleó amb el crit de “bandit”. Quan tot semblava perdut per als autors del cop, Lucien, germà de Napoleó, va ordenar la detenció dels diputats que s’havien oposat al cop d’Estat. Napoleó va prometre als francesos que tornaria la calma i va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i ell mateix).

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així explicava el propi Napoleó Bonaparte la seva actuació en el cop d’Estat del 18 de Brumari:

Quan he tornat a París he trobat dividides totes les autoritats i l’acord establert sobre aquesta única veritat: que la Constitució estava mig destruïda o no podia salvar la llibertat. Tots els partits han acudit a mi, m’han revelat els seus secrets i m’han demanat suport. He rebutjat ser l’home d’un sol partit.

El Consell dels Ancians em va cridar; vaig respondre a la crida. Un pla de restauració general havia estat concertat per uns homes als quals la Nació estava acostumada a veure com els defensors de la llibertat, de la igualtat, de la propietat […]. Vaig creure que estava obligat a acceptar l’encàrrec per un deure envers els meus conciutadans, envers els soldats que moren en els nostres exèrcits, envers la glòria nacional adquirida al preu de la seva sang […].

Em presento al Consell dels Cinc-cents sol, sense armes, el cap descobert, tal com els ancians m’havien rebut i aplaudit; venia a recordar a la majoria la seva voluntat i assegurar-li el seu poder. Els punyals que amenaçaven els diputats s’aixequen immediatament contra el seu alliberador […]. Alhora els crits de bandit (hors la loi) se sentien contra el defensor de la llei.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS