El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'6.1 Història del Món Contemporani'

Lord Byron

George Gordon Byron (1788-1824), conegut com a Lord Byron per la seva procedència aristocràtica, va fer de la seva vida un mite del romanticisme. És més, la seva vida de dandi, aventurer, extravagant, melancòlic i transgressor ha tingut tanta o més influència que la seva obra a l’hora de crear el mite Byron.

Nascut a Londres, va heretar el títol nobiliari familiar amb només deu anys. L’absència del pare (que va abandonar la seva família després de dilapidar la fortuna familiar) i una coixesa congènita van marcar la seva infantesa. Va assistir a Harrow i Cambridge, va ocupar el seu escó a la Cambra dels Lords amb vint-i-un anys i va marxar a realitzar el seu Grand Tour per Europa.

El seu caràcter llibertí i cínic van crear-li una aureola satànica i maleïda en el Londres del seu temps. Va relacionar-se amb la societat més selecta de la ciutat i va aprofitar-ho per establir nombroses aventures sexuals il·lícites, inclosa la dona del primer ministre i una germanastra. Objecte de tota mena d’escàndols sexuals, va casar-se el 1813, però la seva esposa va abandonar-lo mesos després. Byron, cínic com cap altre, va retreure-li que tacava el seu honor amb aquesta fugida. I ell també va fugir.

Mai més va retornar a Anglaterra. Va pelegrinar per Europa (Itàlia, Portugal, Espanya, Grècia, Turquia), tot mantenint el seu estil de vida i acompanyat dels escàndols sexuals més diversos. El 1823, amb l’esclat de la guerra d’independència de Grècia, Byron va recolzar els rebels grecs contra els turcs. Va finançar els independentistes i va formar un exèrcit per envair Grècia. Guerrer homèric del segle XIX, va morir allí, afectat per la pesta, amb només trenta-sis anys.

Lord Byron

Lord Byron dóna vida en els seus poemes a personatges rebels, a través dels quals, amb un estil eloqüent i apassionat, mostra el seu menyspreu per la societat, el seu cansament respecte de la vida i un profund escepticisme.

En la Peregrinació del Childe Harold relata les experiències dels seus viatges; Caïm és una interpretació anticristiana de la creació i l’aparició del mal a la terra; i Don Joan és una recreació inacabada del mite del seductor. En aquestes obre Byron perfila el que avui coneixem com heroi byronià: un personatge arrogant i cínic, enemic i transgressor de les normes i les convencions socials, seductor, misteriós, autodestructiu…Combinant magistralment idealisme i paròdia.

Els distintius de la infàmia

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Bundesarchiv_Bild_146-1993-051-07,_Tafel_mit_KZ-Kennzeichen_(Winkel)_retouched.jpg

En aquest context, tots els presoners vestien el mateix uniforme, el pijama de ratlles blaves, i un tatuatge amb el número que els identificava i substituïa la seva antiga identitat personal. A més, estaven classificats en diferents categories en funció del distintiu que se’ls assignava, un distintiu que facilitava el control dels presoners i que es podia superposar en cas d’acumular més d’un “delicte”.

Triangle groc: símbol distintiu dels jueus, els quals s’identificaven amb dos triangles grocs superposats per a recrear l’estrella de David. És més, tots els jueus dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi van haver de portar aquest distintiu infame des de 1941.

Judenstern_JMW.jpg

Triangle vermell: símbol distintiu dels presoners polítics (socialistes, comunistes, anarquistes, demòcrates), els primers asocials que van ser empresonats en els camps de concentració després de les primeres onades de depuracions polítiques i professionals a l’Alemanya de Hitler.

Triangle verd: símbol distintiu dels criminals comuns, els quals en moltes ocasions van arribar a exercir la funció del capos de barracó, és a dir, de caps conxorxats amb els nazis per vigilar els altres empresonats a canvi de certs privilegis.

Triangle lila: símbol distintiu dels presoners per delictes religiosos, per exemple ser testimonis de Jehovà.

Triangle rosa: símbol distintiu dels homosexuals, la categoria més baixa dels presoners, aquells que patien el menyspreu i els abusos continuats per part dels nazis i d’altres captius.

Triangle negre: símbol distintiu dels asocials (gitanos, malats mentals, prostitutes, sense sostre, lesbianes o alcohòlics, entre d’altres), els quals eren, segons els nazis, l’exemple absolut de la degeneració i regressió de la raça humana, aquells tumor que era necessari extirpar del nou món feixista sense contemplacions.

SarahEwart-066.jpg

Dachau_Concentration_Camp_Site_-_Dachau_-_Bavaria_-_Germany.jpg

Jacques-Louis David: La coronació de Napoleó

El 1804, per la Constitució de l’any XII, ratificada novament per un plebiscit en el qual va rebre una majoria aclaparadora (3,5 milions de vots a favor i només 2.579 en contra), Napoleó Bonaparte va convertir-se en l’emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I. Així, el nou emperador va ser consagrat, el 2 de desembre d’aquell any, pel propi Papa, Pius VII, a la Catedral de Notre Dame de París.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon.jpg

Tot i l’entusiasme jacobí dels anys de la Revolució, el pintor Jacques-Louis David (1748-1825) va ser també el pintor de l’Imperi, l’encarregat d’immortalitzar la nova glòria francesa que representava Napoleó. I seria el mateix emperador que encarregaria a l’artista parisenc, “primer pintor” de França des de 1804, la realització del quadre que havia de consagrar política i simbòlicament la seva coronació imperial en una obra monumental dedicada a la glòria de l’esdeveniment.

David va ser present a Notre Dame, dibuixant l’escena al natural, realitzant l’esbós dels personatges principals i prenent nota d’aquells detalls que havien de donar caràcter i grandesa a l’obra. Després iniciaria un llarg procés fins a la culminació i entrega del quadre, l’octubre de 1807. Un any després, el 1808, l’oli es presentava al Saló de París, on rebria l’aprovació de l’emperador. En agraïment David seria nomenat oficial de la Legió d’Honor.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 5.jpg
Jacques-Louis David autoretratat a la tribuna de Notre Dame dibuixant la cerimònia

A La coronació de Napoleó (Le Sacre de Napoléon) David posa en escena el caràcter fastuós de la consagració i el seu missatge polític i simbòlic. Testimoni ocular de la cerimònia, el pintor va reflectir amb gran realisme la multitud guarnida, renunciant a les al·lusions neoclàssiques. Neix així l’anomenat estil imperi, aquell que havia de convertir el present en ornamentació artística (i propagandística) i reflectir la glòria de Napoleó i els francesos.

Els detalls són importants: els luxosos vestits, l’estudiada disposició dels personatges, els moviments representats, la combinació magistral de llums i ombres… Tot plegat serveix en l’objectiu de l’artista: un quadre monumental que esdevé una representació idealitzada del poder però a la vegada juga el paper de crònica històrica.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 1.jpg
Napoleó Bonaparte i Pius VII

Com no podia ser d’altra manera, Bonaparte és el punt central de la composició. Superb, l’emperador es corona a si mateix i llueix un llorer d’or, seguint la tradició de la Roma imperial clàssica. La nova corona imperial, elaborada per a l’esdeveniment i amb la qual s’ha autocoronat, s’inspira en la que lluïa Carlemany. César i Carlemany. L’Imperi Romà i l’Imperi Carolingi. El somni d’una Europa única renaixent de la mà de Napoleó.

L’emperador es disposa a coronar Josefina. Al seu costat Pius VII, en un paper clarament secundari, beneeix i sacralitza l’entronització aixecant la seva mà dreta. El poder imperial substitueix el poder papal. Bonaparte recupera en aquesta escena els atributs propis de l’Antic Règim, però revestits dels vestigis de la Revolució: el nou emperador no és consagrat per la gràcia de Déu, no esdevé un monarca de dret diví, sinó que ho és per la “voluntat del poble”. O així ho volia fer creure.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 2.jpg
Josefina de Beauharnais

Josefina de Beauharnais, la primera esposa de Bonaparte, s’agenolla per rebre la corona. Tot i ser sis anys més gran que Napoleó, David la representa amb el rostre d’una jove. Un lleu somriu il·lumina la seva cara. Esplèndidament vestida i guarnida fastuosament amb les joies més imponents, la seva actitud és de recolliment, tal i com correspon al caràcter sagrat del moment.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 3.jpg
Els grans dignataris de França

A la dreta de la imatge podem observar els grans dignataris de França. Charles-François Lebrun (tresorer de l’Imperi, presenta el ceptre amb l’àguila imperial a les seves mans), Jean-Jacques Régis de Cambacérès (canceller de l’Imperi i pare del Codi Civil, presenta la mà de justícia), Louis-Alexandre Berthier (mariscal de l’Imperi, presenta el globus imperial coronat d’una creu), Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord (gran camarlenc de Napoleó), i Joachim Murat (mariscal de França). Tots ells apareixen vestits amb roba de cerimònia pròpia del regnat d’Enric IV, el primer rei Borbó francès.

Jacques-Louis_David,_The_Coronation_of_Napoleon 4.jpg
La família Bonaparte, nova dinastia imperial

En canvi, a l’esquerra veiem la família de l’emperador. Maria Letizia Ramolino (mare de Napoleó i absent en la cerimònia), Lluís Napoleó (germà i futur rei d’Holanda), Josep Bonaparte (germà i futur rei d’Espanya), les germanes de Napoleó i l’infant Carles Napoleó (nebot de l’emperador, fill de Lluís Bonaparte i d’Hortense de Beauharnais). Tot un símbol de la nova dinastia que s’estava instaurant amb solemnitat a Notre Dame.

David Olère i l’Holocaust

D’una forma sistemàtica i metòdica, l’Alemanya nazi va organitzar tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

D86.gif
Le vivres des morts pour les vivants

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

El pintor polonès David Olère (1902-1985), d’origen jueu, seria testimoni d’excepció de l’horror. Detingut per la policia francesa a París, el març de 1943 va ser deportat a Auschwitz. Allí es convertiria en testimoni d’excepció de la barbàrie. Assignat a la unitat encarregada d’acompanyar els nouvinguts a les cambres de gas, retirar els cadàvers dels gasejats i cremar els cossos als forns crematoris el seu testimoni artístic és excepcional. Com excepcional va ser que salvés la vida perquè aquestes unitats eren eliminades sistemàticament.

D13.gif
Arrivée d'un convoi
D80.gif
David Olère puni dans le bunker

El mateix Olère és el protagonista dels quadres. El podem identificar per un número: 106.144. Un tatuatge esdevingut nova identitat de l’artista. Ja no era un ésser humà, era un simple número tatuat a la pell. Els presoners només podien respondre a la crida d’aquest número, el nom, allò que donava la personalitat, havia desaparegut. I en el cas d’Olère aquest número és relativament baix, fet que ens indica la seva llarga reclusió en el camp de l’infern nazi.

Si ens aproximem als detalls, a la vida quotidiana en el camp de la mort, podem observar com sota l’omnipresent vigilància de les SS i l’amenaça d’uns gossos atemoridors les carretes traslladen els morts recollits en els barracons, camí del crematori. Aquesta era la realitat diària viscuda per Olère. El camí dels presoners cap a la mort, possiblement cap a l’alliberament final. La mort com a única sortida de l’infern. Ja ho va dir Karl Fritzsch, un dels caps del camp d’Auschwitz: “Aquí l’única sortida és el camí del crematori”.

D54.gif
Gazage
D26.gif
Leurs derniers pas

Ronald Brooks Kitaj: If not, not

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi, tot incorporant les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

kitaj.if-not-not.jpg

I el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar executar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Però, en realitat, el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials respecte del biologisme com a arma racista.

L’impacte de l’Holocaust i la possibilitat d’interpretar-lo, representar-lo en l’art o explicar-lo mitjançant la literatura van aclaparar tota una generació d’intel·lectuals, artistes i escriptors. La monstruositat dels fets va portar el filòsof Theodor Adorno a pronunciar la cèlebre sentència de 1949: “Escriure poesia després d’Auschwitz és una barbàrie”. Aviat, però, arribarien les primeres obres d’art.

kitaj.if-not-not 1.jpg

Kitaj3 1.jpg

En aquest cas ens desplacem fins a la National Gallery of Scotland, a Edimburg, per observar el quadre If not, not (1975) del pintor jueu nord-americà Ronald Brooks Kitaj (1932-2007), un dels exponents del pop art del segle XX. El camp de concentració i extermini esdevé el punt des del qual s’inicia una viatge interior profundament desolador inspirant en la Waste Land de T. S. Elliot.

Les portes de l’infern s’obren per a rebre els presoners, els condemnats a perdre la seva humanitat. Són la metàfora de l’entrada al camp de concentració d’Auschwitz. La personalitat i l’angoixa vital de l’artista arrenquen des d’aquesta visió de l’horror nazi. Tota una experiència vital, tota una existència articulada arran del drama jueu. Inquietud i inseguretat per la seva condició religiosa impregnen el quadre, però sobretot l’artista. La desolació davant el descobriment de l’horror. El mateix Kitaj apareix autoretratat, estirat al llit abraçat a un infant.

Kitaj3.jpg

AuschwitzCampEntrance.jpg

La IV República francesa (1946-1958)

Alliberada França de l’ocupació alemanya i restablertes les llibertats després del govern provisional encapçalat pel general De Gaulle, una Assemblea Constituent va proclamar la IV República francesa. La nova Constitució de 1946 contemplava un sistema bicameral que limitava la capacitat de maniobra del president per evitar la temptació d’una República presidencialista. És a dir, s’articulava un sistema polític que evités que De Gaulle es consolidés com a gran figura de la política.

En conseqüència, De Gaulle va dimitir dels seus càrrecs i va retirar-se de la vida pública. Era el temps dels polítics: Jean Monnet, Edgar Faure, Pierre Mendès-France, Guy Mollet, Vincent Auriol, Robert Schuman…

Coat_of_arms_of_France.png

Organigramme_de_la_IVème_République.png

El canvi polític va anar acompanyat de nacionalitzacions i de reformes socials. Així, com en el seu entorn europeu, França va enfrontar-se a la crisi econòmica postbèl·lica amb un programa de nacionalitzacions i intervencions de l’Estat en l’economia per planificar la recuperació sense renunciar al capitalisme de lliure mercat. De la mateixa manera, el 1946, va establir-se un sistema de seguretat social amb assistència mèdica, subsidis d’atur i pensions de jubilació. En paral·lel, l’economia va començar a créixer.

Tanmateix, la IV República va haver de conjugar aquest desenvolupament econòmic amb la crisi política. La debilitat del poder executiu, la clàusula anti De Gaulle, enfront de la força de les càmeres parlamentàries va comportar la successió de 20 governs diferents en dotze anys de IV República. I a aquesta inestabilitat ministerial s’ha de sumar l’existència d’una doble oposició a dreta i esquerra: els comunistes havien estat exclosos del govern des de 1947 i els partidaris del general De Gaulle començaven a organitzar-se. La consolidació del nou règim era impossible.

Vincent_Auriol.jpg
Vincent Auriol, president de la IV República francesa (1947-1954).
René_Coty-1929.jpg
René Coty, president de la IV República francesa (1954-1956).

Però, si la inestabilitat interna condemnava la República a la crisi política permanent, el règim, a més, va embolicar-se en una sèrie de guerres colonials que liquidarien el sistema. Per exemple, la descolonització d’Indoxina va cobrar-se més de 90.000 vides i va tenir un cost de 3.000 milions de francs. Tot un fracàs. Així, França va veure desaparèixer el seu Imperi colonial amb impotència. I la crisi d’Algèria seria el punt final a la crisi permanent.

La guerra d’Algèria, país que els francesos consideraven “territori nacional” per la gran presencia de colons en la zona nord i al qual no estaven disposats a renunciar, va esclatar el 1954. El Front d’Alliberament d’Algèria i l’exèrcit republicà francès van enfrontar-se al llarg de quatre anys, fins que el 13 de maig de 1958 un grup de generals va conspirar per a realitzar un cop militar. Sense més alternativa, el president René Coty va nomenar com a nou primer ministre d’un govern de salvació el general De Gaulle, el qual va controlar la situació i va iniciar una nova etapa: la V República francesa.

De Gaulle.jpg
Charles De Gaulle

Margaret Thatcher, la Dama de Ferro

Filla d’un botiguer, Margaret Thatcher (1925-2013) va ser membre del Partit Conservador des del 1950. La seva ascensió va portar-la a desenvolupar diferents tasques governamentals en els anys seixanta i setanta, fins que, l’any 1975, va arribar a ser elegida com a líder del seu partit. La victòria electoral que aquest va obtenir el 1979 la convertiria en primera ministra, la primera dona que accedia al càrrec en la història de la Gran Bretanya, i posició des de la qual impulsaria el liberalisme econòmic al llarg dels onze anys que va mantenir-se al 10 de Downing Street.

Margaret_Thatcher.png
Margaret Thatcher

En qualsevol cas, les seves formes extremadament contundents tant en l’ordre exterior com en la política interna i la negativa continuada a pactar amb l’oposició van acabar de donar sentit a aquesta metàfora sobre la que va ser la dona més poderosa de l’occident europeu en les acaballes de la Guerra Freda. No li va tremolar el pols a l’hora de desmantellar substancialment l’Estat del Benestar britànic i aplicar fins a l’extrem el que eufemísticament anomenem neoliberalisme, com tampoc va dubtar en practicar una política exterior agressiva.

Aquest caràcter ja va quedar demostrat el 1970, quan Thatcher va prendre les regnes del ministeri d’Educació. És en aquest moment quan va començar a demostrar la seva comprensió neoliberal i autoritària de la política: Thatcher va retirar el vas diari de llet que es donava a les escoles per a nens d’entre 7 i 11 anys des de la postguerra com a mesura d’estalvi. Tot un símptoma del que vindria.

En el marc exterior, la seva oposició a les polítiques de distensió que havien caracteritzat la Guerra Freda en els anys setanta van traduir-se en els vuitanta en la formació d’una sòlida aliança amb els Estats Units de Ronald Reagan, al qual l’unia una gran comunió ideològica en la lluita contra el comunisme i en l’aplicació dels principis econòmics neoliberals, així com una mútua admiració. Per exemple, el 1986, no va dubtar a l’hora de permetre que l’aviació nord-americana bombardeges la Líbia de Gadafi partint des dels aeròdroms britànics.

El 1982, Thatcher no va dubtar a l’hora d’enviar una flota de guerra britànica per a declarar la guerra a l’Argentina per la sobirania de les Illes Malvines, ocupades pels argentins poc abans. La seva fermesa al llarg del conflicte va acabar de catapultar la seva imatge de “Dama de Ferro” arreu del món mentre manipulava el sentiment nacional britànic al seu favor. Després d’un conflicte que va durar dos mesos i mig i va costar la vida a 649 argentins i 258 britànics, Thatcher es va apuntar l’èxit polític de la guerra i va ser reelegida com a primera ministra.

D’altra banda, Margaret Thatcher sempre va tenir clar el seu programa econòmic: el neoliberalisme a ultrança. Així, després de la seva arribada al poder, i enmig d’una creixent tensió social, no va dubtar en la seva determinació de reduir el paper de l’Estat i impulsar el lliure mercat com a gran recepta miraculosa per a salvar l’economia.

Margaret Thatcher i Ronald Reagan

Ella ho tenia clar: “No existeix la societat. El que hi ha són homes i dones individuals i famílies”. Així, el gran objectiu del seu govern va ser reduir la inflació a través d’una retallada massiva de la despesa pública. A més, va aprovar un seguit de lleis per retallar els drets sindicals, privatitzar les empreses públiques i facilitar que els que tenien un habitatge social el poguessin comprar. És a dir, s’estaven posant les bases per a la crisi econòmica i financera que esclataria el 2008.

L’inici d’una breu recessió econòmica, la impopularitat de la llei d’impostos Poll Tax (un impost municipal que si no es pagava no es tenia dret a vot), una crisi política del Partit Conservador provocada per la dimissió del ministre de finances Lawson i del seu conseller privat, la seva contínua intransigència sobre la integració europea així com la impopularitat creixent de les polítiques socials radicals van culminar amb la seva dimissió el 1990. Baronessa de Kesteven i membre de la Cambra dels Lors, en la darrera etapa de la seva vida va destacar per les seves posicions marcadament antieuropeistes.

Hugo Chávez ja és història

Ahir moria Hugo Chávez (1954-2013). President de Veneçuela, cabdill, comandante, líder de la Revolució boliviarana, lluitador anti imperialista… Des de la immediatesa i la distància em reconec incapaç de fer una valoració en blanc i negre, és a dir, positiva o negativa, de la seva figura. Els seus tics autoritaris i populistes em desagradaven profundament. L’oposició que s’hi enfrontava a la seva figura em desagradava encara més. Malgrat tot, s’ha de valorar positivament, amb llums i ombres evidents, l’intent de lluitar contra el neocapitalisme hegemònic i avançar cap al socialisme des de la via democràtica. I per sobre de tot no s’ha de llegir la política sud-americana amb els ulls dels estàndards polítics europeus. Això seria profundament miop. Per entendre Chávez no es pot oblidar mai d’on venia Veneçuela i quina era l’alternativa política, econòmica i social al “socialisme boliviarà”. En qualsevol cas, Chávez ha entrat a la història, i aquesta serà qui, amb el temps, jutjarà i emetrà el veredicte definitiu sobre el controvertit personatge. Descansi en pau.

574898_535252626514814_1318533066_n.jpg

Mor Stéphane Hessel

El pensador, escriptor, diplomàtic i resistent francoalemany Stéphane Hessel, autor del popular manifest Indigneu-vos!, ha mort aquest dimecres als 95 anys. La crida a la insurrecció pacífica que va fer en aquest llibre es va convertir en un fenomen editorial a finals del 2010 i el 2011. Se’n van vendre més de 3,5 milions d’exemplars arreu del món en la desena de llengües a que es va traduir. Nascut el 1917 a la localitat alemanya de Helen, en una família benestant i en un ambient intel·lectual, el 1939 va obtenir la nacionalitat francesa, país on va refugiar-se durant la Segona Guerra Mundial. D’origen jueu, Hessel va ser capturat per la Gestapo i va passar pels camps de concentració de Buchenwald i Dora-Mittelbau. Es va salvar de la condemna a mort a Buchenwald canviant la seva identitat per la de Michel Boitel, un presoner francès que havia mort de tifus. Després del final de la guerra, el 1948, va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans i va ser ambaixador de França a l’ONU.

HESSEL.jpg
Stéphane Hessel

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

Stéphane Hessel. Indignez-vous! (2011).



Otto Dix: La guerra

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el pintor Otto Dix (1891-1969) va esdevenir un fervent patriota alemany i va allistar-se voluntàriament com a suboficial en l’exèrcit imperial. Tanmateix, l’experiència bèl·lica, la crueltat extrema de la guerra total experimentada en les trinxeres, va trastornar l’artista profundament, fet que va provocar una catarsi pacifista en la seva persona. Dix trigaria molts anys en acabar de pair el que havia viscut. Aleshores, la representació dels desastres de la guerra seria un dels grans temes de la seva obra, englobada dins de l’anomenat realisme expressionista o escola de la Nova Objectivitat.

I és que l’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

El resultat de l’assimilació d’aquesta experiència el trobem en el famosíssim tríptic de Dix La guerra (1929-1932), obra que va trigar més d’un decenni en veure la llum. En aquesta composició, conservada a la Gemäldegalerie Neue Meister de Dresde, podem veure la crua realitat dels horrors de la guerra. Fins al punt que podem parlar d’una icona del pacifisme. Simbòlicament, Dix recupera la forma del retaule, però el missatge de devoció religiosa és absent. La guerra, al contrari, és el triomf de l’infern, un món abominable del qual no es pot veure la sortida.

Otto-Dix-The-War.jpg

En la imatge central domina poderosa la representació del camp de batalla. És una visió espantosa, en la qual només podem distingir una figura amb vida: un home esdevingut una imatge irreal, deshumanitzada, embossat sota la capa, el casc i la màscara antigàs. Tot el que s’aixeca al seu voltant són cadàvers, runes i devastació. És a dir, una síntesi terrible de la tràgica experiència viscuda. Els cossos abatuts són el tràgic contrapunt a aquell esperit d’ardor guerrer i patriota que havia envaït i seduït els joves de l’Europa prebèl·lica. El camí al cel dels retaules medievals desapareix per donar pas al camí cap a l’infern.

otto dix - la guerra.jpg

otto dix - la guerra 1.jpg

otto dix - la guerra 2.jpg

En el panell de l’esquerra podem observar una llarga filera de soldats que caminen sota la boira cap al camp de batalla. Mirades perdudes, inquietud, poques paraules creuades i l’equip de combat encara intacte. Aviat aquesta inquietud davant del combat es convertiria en destrucció.

Otto-Dix-The-War 2.jpg

A mà dreta, en un altre panell, emergeix la figura d’un soldat amb l’uniforme destrossat que sosté en les seves mans un company ferit de mort, amb el cap embenat i ensangonat. Als seus peus un cadàver i un soldat de mirada terroritzada ens ensenyen l’únic resultat possible de la guerra. Al fons, un incendi il·lumina l’horitzó.

Otto-Dix-The-War 1.jpg

Finalment, en la part inferior del retaule, esdevinguda una tomba simbòlica, trobem els cossos de tres soldats gaudint d’un descans més proper a la mort que al relax. Les parets de fusta i les teles que cobreixen la trinxera convertida en taüt ens indiquen el drama d’aquesta vida més propera a l’infern i la mort i a la qual els europeus s’havien llançat amb una il·lusió inconscient el 1914. Generacions senceres van desaparèixer en la carnisseria més gran provocada mai per l’home… i el drama que Dix no coneixia aleshores era que el pitjor escenari bèl·lic encara no havia arribat a Europa.

Otto-Dix-The-War 3.jpg

Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat? Per a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals. Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra. En definitiva, un terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS