L’stalinisme econòmic
Stalin va trobar-se amb dos fets fonamentals quan va arribar al poder, els resultats econòmics de l’aplicació de la NEP havien estat positius i les revolucions proletàries arreu d’Europa havien fracassat. Així, la URSS havia de construir tota sola el camí que la consolidés com a Estat socialista.
Per això, Stalin va ser l’impulsor del camí soviètic cap a la industrialització de Rússia. D’acord amb les seves tesis sobre la necessitat de dur endavant la URSS, en va voler assegurar la independència industrial i energètica. Per garantir això en un territori històricament endarrerit i devastat per la guerra civil, Stalin i els seus assessors van posar tots els recursos econòmics del país al servei de la indústria pesant.
El desig de planificar l’economia per donar prioritats a certes qüestions ja havia començat abans de l’ascens d’Stalin al poder. El 1920 s’havia aprovat el pla d’electrificació del país que ja anava en aquesta direcció i el 1924 Kondatrief va elaborar un pla per a l’agricultura. El 1925 el XIV Congrés del PCUS va decidir que era essencial per a l’edificació socialista la creació d’un pla per a la indústria pesant i que tota l’economia havia de ser planificada en aquest sentit. L’instrument principal de la planificació econòmica serà la Comissió del Pla d’Estat (GOSPLAN) que s’havia creat el 1921 com a organisme de caire orientador.
Aquesta orientació va coexistir amb la política de la NEP fins que l’enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va ser inevitable. Finalment, entre el 1927 i el 1928 va abandonar-se definitivament la NEP i es va adoptar un nou model desenvolupament basat en la planificació. Així, es dissenyava un projecte amb una perspectiva de cinc anys, un pla quinquennal.
La tasca era molt dificultosa perquè l’URSS patia un important desfàs d’un segle pel que feia al desenvolupament industrial dels països de l’Europa Oriental. Tot això faria que els costos polítics i socials fossin importants. Aquest sacrifici per situar el país entre les principals potències enfrontarà Stalin i els seus adversaris.
D’altra banda, la consolidació econòmica de l’URSS era la garantia de la continuïtat del sistema socialista. El país no havia aconseguit encara la consolidació i estabilitat econòmica i Stalin buscaria la consolidació del sistema. La planificació de l’economia fixava unes directrius econòmiques de compliment imperatiu. En cinc anys s’havien de complir totes les previsions de producció que dictava el pla. La producció industrial quedava sota el control de l’Estat i l’agricultura va col·lectivitzar-se en tot el territori soviètic.
El Primer Pla Quinquennal (1928-33) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de l’URSS. L’absolut control social i polític que suposava una empresa d’aquesta magnitud explica, en part, la dictadura personal de Stalin. Els objectius del pla consistien en el camp industrial en la desaparició de la propietat privada, el desenvolupament de la indústria de base i la construcció de grans obres públiques.
A l’agricultura el greu dèficit productiu era el gran problema del país que s’intentarà solucionar col·lectivitzant les propietats agràries. Des de 1930 es declararà la guerra als propietaris confiscant les explotacions més desenvolupades dels Kulaks agraris. Al mateix temps s’imposarà per la força el sistema de Kolkhoz –cooperatives agràries amb mitjans de producció estatals– i Sovkhoz –granges estatals on els agricultors eren assalariats i retribuïts com a tal–. La violència amb que va imposar-se la col·lectivització va provocar una forta oposició camperola per causa dels patiments que suposarà, amb deportacions, fam i gran mortaldat. Qualsevol mena d’oposició política i social serà durament reprimida. Així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges.
Si en el terreny industrial el pla va donar uns resultats satisfactoris, els resultats agrícoles van ressentir la producció agrària. Una productivitat que no beneficiava directament els productors no estimulava els camperols i el dèficit agrícola s’arrossegaria durant molts anys.
El Segon Pla Quinquennal (1933-37) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum. Es fomentarà l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. El treball industrial en benefici de l’Estat també generarà una productivitat molt limitada. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura millorarà gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.
El Tercer Pla Quinquennal (1934-42) va haver de modificar-se pels esdeveniments exteriors que semblaven evolucionar cap a l’esclat d’una nova guerra. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior. La Segona Guerra Mundial va significar un tall per l’evolució de l’economia soviètica. La invasió alemanya a l’estiu de 1941 va ser dramàtica per a l’URSS que va patir la destrucció de les principal indústries bàsiques, la davallada de la producció, l’orientació de la indústria cap a la guerra i deportacions cap els Urals.
L’esforç industrial de la guerra permetria, finalment, disposar d’una indústria bèl·lica que mantindria la capacitat militar i la supervivència de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial. En deu anys l’URSS s’havia situat com a la tercera força industrial del món, però amb uns costos socials importants. El sistema va implantar-se amb molta rapidesa mentre que a altres països s’havia necessitat més d’un segle per consolidar la revolució industrial. Altre aspecte negatiu va ser el desequilibri entre els diferents sectors productius. L’agricultura quedaria marginada en el seu desenvolupament. La indústria de béns de consum era molt feble i la població va patir una manca crònica de productes.
El primer que s’havia de fer era determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista. Molts membres del partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat en l’economia i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda, la mort d’un líder tant carismàtic com Lenin provocava un greu problema successori perquè cap dels líders bolxevics (Stalin, Tortski, Kamenev, Zinoviev) tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població russa.
Políticament, Stalin va convertir el règim heretat de Lenin en una dictadura personal, des de 1927 fins a la seva mort el 1953. L’únic càrrec polític que va haver d’ocupar per exercir el poder va ser el de secretari general del Partit Comunista, no formant mai part del govern. Amb la seva figura es demostra la interconnexió entre partit i Estat que caracteritza els règims autoritaris. Partit i Estat són dos conceptes inseparables. L’associació de la seva figura al poder i el control absolut del partit degenerarien en el culte a la seva personalitat.
La NEP va ser concebuda com un retorn momentani al capitalisme en un model a mig camí del socialisme. Els seus resultats econòmics van ser evidents, experimentant la producció agrària un increment del 100% entre 1921 i 1927. D’altra banda, la producció industrial va triplicar-se i a partir de 1926 els nivells de producció van arribar a les xifres de 1913. L’èxit econòmic de la NEP, però, no va estar al marge de problemes com l’alça dels preus que van oscil·lar constantment provocant un important desfasament entre els preus industrials –molt alts– i els preus dels productes industrials –molt baixos–.
El març de 1918, els soviètics només controlaven una part de territori al voltant de Sant Petersburg i de Moscou que va esdevenir la capital de l’URSS. Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitzés l’Exèrcit Roig, un veritable exèrcit capaç d’assegurar la supervivència del nou règim. Format inicialment amb voluntaris, aviat esdevindria un exèrcit convencional, subjecte a la disciplina militar, on s’incorporarien oficials tsaristes sota la supervisió de comissaris polítics comunistes. L’Exèrcit Roig ben aviat va començar a obtenir les primeres victòries pel bàndol bolxevic.
L’agricultura també va ser posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles i quan arribaven era a uns preus exorbitants. Per a resoldre aquesta situació, va posar-se en pràctica la requisa forçada de les collites, l’establiment de preus màxims i l’impost en espècie. Davant d’aquesta situació, molts dels propietaris benestants van intentar esquivar les requises i introduir els seus productes en el mercat negre.
La pèrdua d’Ucraïna dificultava l’aprovisionament de les ciutats perquè es perdia una de les principals fonts de cereals de Rússia. L’SRI, davant aquest tractat va abandonar, el govern trencant definitivament la coalició amb els bolxevics. Posteriorment l’SRI entrarà a la guerra contra el govern bolxevic.
A la seva arribada a Rússia Lenin s’enfrontarà amb Kamenev publicant les Tesis d’Abril. Lenin defensarà una segona revolució proletària. Trotski serà la peça fonamental amb el seu suport a les tesis de Lenin. Pel líder bolxevic la revolució no es podia mantenir dins d’uns límits estrictament burgesos i calia continuar avançant per situar els obrers al poder. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional.
Així, la revolució s’iniciarà el 24 d’octubre amb l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu del govern provisional. En poques hores els insurrectes van controlar tota la ciutat. Segons S.A. Cohen el triomf de l’aixecament a Moscou (molt més sagnant que el de Petrograd) va ser la clau que va permetre que es consolidés la revolució.
Els bolxevics aviat adoptaran el nom de Partit Comunista de Rússia. Un cop hagin arribat al poder no tindran un projecte definit d’Estat tot i que la seva intenció inicial era que tot el poder sorgís del Congrés dels Soviets. La majoria del Congrés era bolxevic i de socialistes revolucionaris d’esquerra (SRI) però no era una majoria absoluta i s’havia de formar una coalició.
El POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) era de tendència marxista i estava afiliat a la II Internacional. Va adaptar el marxisme a la realitat específica russa i va ser el gran artífex de la Revolució de 1917. Preveia la necessitat d’enderrocar l’ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l’ordre burgés per part del proletariat.
