El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'11. La Revolució Russa i l’evolució de la URSS'

L’stalinisme econòmic

Stalin va trobar-se amb dos fets fonamentals quan va arribar al poder, els resultats econòmics de l’aplicació de la NEP havien estat positius i les revolucions proletàries arreu d’Europa havien fracassat. Així, la URSS havia de construir tota sola el camí que la consolidés com a Estat socialista.

Per això, Stalin va ser l’impulsor del camí soviètic cap a la industrialització de Rússia. D’acord amb les seves tesis sobre la necessitat de dur endavant la URSS, en va voler assegurar la independència industrial i energètica. Per garantir això en un territori històricament endarrerit i devastat per la guerra civil, Stalin i els seus assessors van posar tots els recursos econòmics del país al servei de la indústria pesant.

stalinisme.png

El desig de planificar l’economia per donar prioritats a certes qüestions ja havia començat abans de l’ascens d’Stalin al poder. El 1920 s’havia aprovat el pla d’electrificació del país que ja anava en aquesta direcció i el 1924 Kondatrief va elaborar un pla per a l’agricultura. El 1925 el XIV Congrés del PCUS va decidir que era essencial per a l’edificació socialista la creació d’un pla per a la indústria pesant i que tota l’economia havia de ser planificada en aquest sentit. L’instrument principal de la planificació econòmica serà la Comissió del Pla d’Estat (GOSPLAN) que s’havia creat el 1921 com a organisme de caire orientador.

Aquesta orientació va coexistir amb la política de la NEP fins que l’enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va ser inevitable. Finalment, entre el 1927 i el 1928 va abandonar-se definitivament la NEP i es va adoptar un nou model desenvolupament basat en la planificació. Així, es dissenyava un projecte amb una perspectiva de cinc anys, un pla quinquennal.

La tasca era molt dificultosa perquè l’URSS patia un important desfàs d’un segle pel que feia al desenvolupament industrial dels països de l’Europa Oriental. Tot això faria que els costos polítics i socials fossin importants. Aquest sacrifici per situar el país entre les principals potències enfrontarà Stalin i els seus adversaris.

D’altra banda, la consolidació econòmica de l’URSS era la garantia de la continuïtat del sistema socialista. El país no havia aconseguit encara la consolidació i estabilitat econòmica i Stalin buscaria la consolidació del sistema. La planificació de l’economia fixava unes directrius econòmiques de compliment imperatiu. En cinc anys s’havien de complir totes les previsions de producció que dictava el pla. La producció industrial quedava sota el control de l’Estat i l’agricultura va col·lectivitzar-se en tot el territori soviètic.

GiantsOfThe5YearPlan.jpg

El Primer Pla Quinquennal (1928-33) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de l’URSS. L’absolut control social i polític que suposava una empresa d’aquesta magnitud explica, en part, la dictadura personal de Stalin. Els objectius del pla consistien en el camp industrial en la desaparició de la propietat privada, el desenvolupament de la indústria de base i la construcció de grans obres públiques.

A l’agricultura el greu dèficit productiu era el gran problema del país que s’intentarà solucionar col·lectivitzant les propietats agràries. Des de 1930 es declararà la guerra als propietaris confiscant les explotacions més desenvolupades dels Kulaks agraris. Al mateix temps s’imposarà per la força el sistema de Kolkhoz –cooperatives agràries amb mitjans de producció estatals– i Sovkhoz –granges estatals on els agricultors eren assalariats i retribuïts com a tal–. La violència amb que va imposar-se la col·lectivització va provocar una forta oposició camperola per causa dels patiments que suposarà, amb deportacions, fam i gran mortaldat. Qualsevol mena d’oposició política i social serà durament reprimida. Així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges.

Collectivization-get-rid-of-kulak.jpg

Si en el terreny industrial el pla va donar uns resultats satisfactoris, els resultats agrícoles van ressentir la producció agrària. Una productivitat que no beneficiava directament els productors no estimulava els camperols i el dèficit agrícola s’arrossegaria durant molts anys.

El Segon Pla Quinquennal (1933-37) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum. Es fomentarà l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. El treball industrial en benefici de l’Estat també generarà una productivitat molt limitada. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura millorarà gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.

El Tercer Pla Quinquennal (1934-42) va haver de modificar-se pels esdeveniments exteriors que semblaven evolucionar cap a l’esclat d’una nova guerra. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior. La Segona Guerra Mundial va significar un tall per l’evolució de l’economia soviètica. La invasió alemanya a l’estiu de 1941 va ser dramàtica per a l’URSS que va patir la destrucció de les principal indústries bàsiques, la davallada de la producció, l’orientació de la indústria cap a la guerra i deportacions cap els Urals.

stalin red square.jpg

L’esforç industrial de la guerra permetria, finalment, disposar d’una indústria bèl·lica que mantindria la capacitat militar i la supervivència de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial. En deu anys l’URSS s’havia situat com a la tercera força industrial del món, però amb uns costos socials importants. El sistema va implantar-se amb molta rapidesa mentre que a altres països s’havia necessitat més d’un segle per consolidar la revolució industrial. Altre aspecte negatiu va ser el desequilibri entre els diferents sectors productius. L’agricultura quedaria marginada en el seu desenvolupament. La indústria de béns de consum era molt feble i la població va patir una manca crònica de productes.

L’stalinisme polític

La mort de Lenin i el debat successori. El 1924 Lenin va morir com a conseqüència d’una llarga malaltia. La seva mort va obrir una època de debat i inestabilitat a l’URSS i desencadenava la cursa per la successió entre dos candidats; Trotski i Stalin, que pels seus càrrecs i per la seva personalitat van polaritzar el debat successori i van lluitar aferrissadament per fer-se amb el poder.

Lenin_and_stalin.jpgEl primer que s’havia de fer era determinar l’orientació econòmica que s’havia de donar a l’Estat socialista. Molts membres del partit defensaven una intervenció més forta de l’Estat en l’economia i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D’altra banda, la mort d’un líder tant carismàtic com Lenin provocava un greu problema successori perquè cap dels líders bolxevics (Stalin, Tortski, Kamenev, Zinoviev) tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població russa.

En la qüestió econòmica Trotski era partidari d’acabar amb la NEP i exercir més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l’Estat i establint una política de preus agrícoles baixos. Altres líders del partit eren partidaris de fer una política inversa que estimulés als pagesos per crear més excedents agrícoles que es poguessin intercanviar per béns de consum industrials.

En el camp polític també hi havia enfrontaments. Per Trotski calia que la revolució s’escampés per tot el món i que la III Internacional la impulsés mitjançant els diversos partits comunistes que estaven apareixent a tots els països (revolució permanent). Stalin, en canvi, defensava que el socialisme es podia construir en un sol país. Per Stalin, la principal tasca de Komintern era la defensa de l’URSS.

En principi, Trotski semblava el candidat amb més possibilitats d’imposar-se en la cursa successòria pel seu carisma. Stalin s’alineava amb les posicions econòmiques més conservadores, però finalment, va imposar-se a Trotski en la cursa successòria arribant a obligar-lo a exiliar-se a estranger. Des de l’estranger Trotski va exercir una forta influència ideològica que va resultar insuportable per Stalin. Quan el dictador desencadeni les purgues stalinistes farà assassinar Trotski a Mèxic a mans del català Ramon Mercader.

La dictadura stalinista. Des del seu càrrec a la secretaria general del PCUS, Stalin va aconseguir posar fi a tota l’oposició dins del partit. Un cop va aconseguir el poder, va maniobrar amb habilitat per imposar els seus principis, rebutjar la política econòmica mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l’URSS basada en la industrialització del país.

stalin.jpgPolíticament, Stalin va convertir el règim heretat de Lenin en una dictadura personal, des de 1927 fins a la seva mort el 1953. L’únic càrrec polític que va haver d’ocupar per exercir el poder va ser el de secretari general del Partit Comunista, no formant mai part del govern. Amb la seva figura es demostra la interconnexió entre partit i Estat que caracteritza els règims autoritaris. Partit i Estat són dos conceptes inseparables. L’associació de la seva figura al poder i el control absolut del partit degenerarien en el culte a la seva personalitat.

El règim nascut de la revolució de masses proletàries, el primer Estat obrer, va degenerar fins a convertir-se en una dictadura totalitària. Segons Reiman, l’stalinisme no va ser producte d’un desenvolupament social positiu d’alguna doctrina o concepció social, sinó el resultat d’una crisi social profunda i global, una sortida específica a la crisi que patia Rússia en la qual es combinarien el culte a la personalitat del líder i la repressió i eliminació de qualsevol tipus de dissidència interna.

El 1936 s’adoptaria una nova Constitució soviètica que, de fet, legalitzava la situació de dictadura instaurada per Stalin. D’aquesta manera, la URSS va quedar integrada per onze repúbliques i vint regions autònomes en les quals, encara que es reconeixia el dret a sufragi universal dels homes i dones majors de divuit anys, mai es van produir unes eleccions lliures.

Stalin va superar totes les baralles internes del partit mitjançant la formació d’un grup o casta de funcionaris (nomenklatura) que controlava tot l’aparell del partit i de l’Estat. Les purgues polítiques es van encarregar d’anular qualsevol dissidència. Així, entre 1935 i 1938 van eliminar-se més del 50% dels membres del Comitè Central del partit La repressió violenta sobre els sectors oposats políticament podien consistir en una depuració purament política o administrativa o arribar fins a la tortura, el desterrament o la mort. Els més importants supervivents de la Revolució d’Octubre foren eliminats en els processos de Moscou. Milions de ciutadans soviètics van ser condemnats a camps de treball en una etapa de terror stalinista.

Així, sense cap oposició manifesta, amb una burocràcia totalment fidel i amb una terrible policia política Stalin va concentrar a les seves mans tots els ressorts de l’Estat soviètic.

La construcció de l’Estat socialista: la URSS

La guerra civil russa i el boicot internacional van influir l’orientació econòmica i política del nou Estat socialista. Així, es va afavorir la centralització de l’Estat en mans del Partit Bolxevic, tot eliminant les altres organitzacions polítiques. D’aquesta manera, tota oposició política va ser titllada de contrarevolucionària i, en funció d’això, perseguida i eliminada. El règim autoritari instaurat pels bolxevics de la Dictadura del Proletariat creat el juliol de 1918 va ser la base del primer Estat socialista.

La creació de la Unió Soviètica. El desembre de 1922, durant un congrés dels soviets, es constituirà la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques: l’URSS. La Unió Soviètica comprenia, en un principi, els territoris de Rússia, Ucraïna, Bielorússia i la Transcaucàsia. Posteriorment s’afegiran altres territoris. El temps de postguerra havia canviat totalment els plantejaments revolucionaris; després de vuit anys de conflictes bèl·lics la societat russa estava totalment enfonsada i desestructurada.

Material_Historia Contemporánea_URSS1923.jpg

Amb aquest moviment, la diplomàcia soviètica començaria a sortir del seu aïllament i aconseguiria molts èxits exteriors amb l’aprovació d’acords comercials, tractats de pau i el reconeixement internacional del govern soviètic. Lentament, l’URSS va anar establint relacions amb la resta del món.

Abans de que es constituís la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, el cinquè congrés dels soviets de 1918 havia aprovat un projecte de constitució basat en el sistema dels soviets i en la Dictadura del Proletariat. Tanmateix, no seria fins el juliol de 1923 quan s’aprovés la nova constitució de l’URSS. En la nova constitució de la Unió Soviètica es definien les competències de l’URSS en política exterior, planificació econòmica i defensa i assistència social i les competències de les diverses repúbliques que veien reconegut el dret de separar-se de la Unió, l’autodeterminació.

Trotsky_Lenin_Kamenev-Party-Congress.jpg

Així quedava establert el nou Estat socialista amb un òrgan suprem i legislatiu de l’Estat, el Soviet Suprem, format pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques que integraven l’URSS. El Soviet Suprem escollia un comitè executiu (Presidium) dirigit per un president que exercia les funcions de cap de l’Estat. Dels assumptes de govern se n’encarregava el Consell de Comissaris del Poble.

Superada la guerra, la Unió Soviètica haurà de lluitar durant vint anys per sortir del seu endarreriment mentre intentava construir el règim socialista. Així, per poder dur a terme aquesta tasca, Lenin va intentar primer implantar un sistema d’economia mixta, la NEP, però aquesta va desaparèixer a la seva mort quan Stalin i el grup majoritari del partit van reprendre la socialització del país.

La Nova Política Econòmica. Quan el 1921 els bolxevics van sortir vencedors de la guerra civil russa van marcar-se com a objectius prioritaris la reconstrucció econòmica i la consolidació política del nou Estat socialista. Els mètodes del comunisme de guerra no eren vàlids per a una reconstrucció que s’havia de realitzar sense rebre cap ajuda de l’estranger. Així, els objectius de la nova política econòmica (NEP) eren aconseguir l’augment de la producció i rebre el suport de la majoria de la població russa, molt castigada per les dures condicions de vida que havien patit durant la guerra civil.

Lenin va paralitzar el centralisme econòmic que s’havia demostrat inoperant i va permetre una certa liberalització amb la NEP. Va restituir-se un sector de l’economia en el camp privat, el comerç interior i la indústria, es decretava la llibertat de salaris, es fixaven taxes de producció a les explotacions agràries i es permetia l’entrada d’inversions estrangeres. L’Estat es reservava les decisions pel que feia a la indústria base, la construcció i el comerç exterior. De fet, s’impulsarà principalment l’agricultura que havia de ser la base de l’alimentació i havia de permetre acumular els capitals necessaris per iniciar la industrialització del país.

Revolutionary_POSTER_NEP.jpg

Al camp, la NEP permetia als pagesos vendre la seva producció al mercat després d’haver lliurat la part de la collita que corresponia a l’Estat. Es suprimien les requises forçoses del comunisme de guerra, es concedien avantatges a aquells que augmentessin la superfície conreable i els rendiments i es va permetre l’elecció entre l’explotació comunitària i l’individual.

La nova política econòmica va representar la suavització de les condicions de treball a les indústries i va permetre que els sindicats recuperessin la independència. Es reconeixia el dret de vaga, el treball es desmilitaritzava i s’establien estímuls salarials a la producció. Aquestes mesures facilitarien l’aparició d’una nova burgesia (kulaks) que seria la principal beneficiària de la desfeta de la societat tradicional. També es començaran a manifestar certes diferències socials entre aquests kulaks i els pagesos assalariats que no seran ben vistes per alguns dels dirigents comunistes.

NEP.JPGLa NEP va ser concebuda com un retorn momentani al capitalisme en un model a mig camí del socialisme. Els seus resultats econòmics van ser evidents, experimentant la producció agrària un increment del 100% entre 1921 i 1927. D’altra banda, la producció industrial va triplicar-se i a partir de 1926 els nivells de producció van arribar a les xifres de 1913. L’èxit econòmic de la NEP, però, no va estar al marge de problemes com l’alça dels preus que van oscil·lar constantment provocant un important desfasament entre els preus industrials –molt alts– i els preus dels productes industrials –molt baixos–.

En qualsevol cas, la interpretació de la NEP és força problemàtica. Per a alguns historiadors seria simplement una solució transitòria després de la finalització de la guerra per avançar després cap al socialisme. Per contra, d’altres autors consideren que la NEP és l’inici d’una economia productiva amb un gran pes de l’Estat social. En qualsevol cas, aquest procés es trencaria definitivament amb la implantació de la política stalinista.

La creació del Komintern. El gener de 1919 Lenin i el seu partit van convocar a Moscou una conferència internacional de partits obrers revolucionaris que es va convertir en la III Internacional Comunista (Komintern). La formació de la III Internacional va avivar les dissensions internes dels partits socialistes. El Komintern es convertiria en l’eina de la política exterior soviètica, sempre amb l’objectiu d’afavorir l’expansió del model comunista soviètic a la resta del món.

La guerra civil russa i el comunisme de guerra

La guerra civil. Des dels seus orígens, el règim bolxevic sortit de la Revolució d’Octubre va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Així, Lenin i els seus col·laboradors van haver d’enfrontar-se amb l’animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi a la Revolució, amb l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i amb una situació econòmica força caòtica que es va agreujar amb la guerra civil.

La_Guerra_civil_rusa.jpg

Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic va veure’s contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. La decisió de Lenin de dissoldre l’Assemblea Constituent acabada d’escollir era per aquests sectors l’evidència que el que realment pretenien els bolxevics era instaurar un règim totalitari a Rússia. D’aquesta manera, Kerenski va llançar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la guàrdia roja. Per la seva banda, la Duma municipal de Sant Petersburg, dominada pels socialistes, va fer una crida a la població perquè resistís l’embat bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga.

Les dificultats del nou règim soviètic només havien començat perquè, ràpidament i amb l’objectiu d’enderrocar-lo, van organitzar-se partides de cosacs i d’antics militars tsaristes que van formar l’anomenat exèrcit blanc, protagonista de la resistència armada als bolxevics. Va ser aleshores que va començar una guerra civil que duraria més de tres anys. Així, el Tractat de Brest-Litovsk no podria tancar la situació bèl·lica a Rússia, que passaria d’una guerra amb els alemanys a una guerra civil entre els partidaris del govern bolxevic sortit de la Revolució i els grups contrarevolucionaris, els blancs, que intentaran posar fi al nou règim revolucionari.

Material_Historia Contemporánea_URSS1922.jpg

Exèrcits comandats per antics generals tsaristes posaran en marxa una sèrie d’ofensives, generalment molt desorganitzades, contra el govern bolxevic. Les forces contrarevolucionàries es veurien incrementades quan, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, les potències vencedores (Gran Bretanya, França, Estats Units) van decidir-se a intervenir contra la Rússia revolucionaria tot aportant armes, tropes i capitals. Els aliats eren contraris al bolxevisme per la defecció a la guerra i pel perill d’un contagi revolucionari a Europa. Per això, tropes franceses, britàniques , poloneses, americanes i japoneses intervindran, de forma limitada, a la guerra civil i bloquejaran internacionalment el règim soviètic.

WhiteArmyPropagandaPosterOfTrotsky.jpgEl març de 1918, els soviètics només controlaven una part de territori al voltant de Sant Petersburg i de Moscou que va esdevenir la capital de l’URSS. Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotski que organitzés l’Exèrcit Roig, un veritable exèrcit capaç d’assegurar la supervivència del nou règim. Format inicialment amb voluntaris, aviat esdevindria un exèrcit convencional, subjecte a la disciplina militar, on s’incorporarien oficials tsaristes sota la supervisió de comissaris polítics comunistes. L’Exèrcit Roig ben aviat va començar a obtenir les primeres victòries pel bàndol bolxevic.

El nou Exèrcit Roig articulat per Trotski seria l’arma que salvaria la Revolució gràcies a la seva disciplina interna i la disposició de tots els recursos disponibles. Aquesta disciplina ferma, la gran capacitat per mobilitzar les tropes i l’adopció de mesures revolucionàries, que van fer que els pagesos es posessin del seu costat, a la llarga van donar el triomf als bolxevics. A més, a la inicial pressió dels blancs, els bolxevics respondrien amb la posada en marxa d’un règim de terror, sovintejant l’actuació de la policia política.

La victòria, però, no va ser possible només gràcies a l’eficàcia de l’Exèrcit Roig, sinó també a les divergències entre els generals de l’exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d’una victòria ràpida. Fins 1919 la major part del país va restar en mans dels exèrcits blancs, però aquests van patir el rebuig per part de la població i van ser incapaços d’articular un front comú antibolxevic. Els aliats desconfiarien cada cop més de la capacitat dels blancs i el seu projecte de restaurar l’antic imperi tsarista.

D’aquesta manera, des de 1920, l’Exèrcit Roig va començar a frenar les ofensives de la contrarevolució blanca. A més, aquell mateix any, la guerra es va prolongar amb una confrontació amb Polònia que es resoldria favorablement als polonesos. El 1921, finalment, l’Exèrcit Roig va llançar una ofensiva victoriosa que posaria fi al conflicte civil el 1922, quan les forces bolxevics ja havien reconquerit la major part de les antigues fronteres de l’Imperi rus per a incorporar-les al nou Estat comunista.

Bolshveki_killed_at_Vladavostak.jpg

El comunisme de guerra. Com a resultat del conflicte, la producció va decaure encara més i el proveïment del país no estava assegurat. El col·lapse econòmic va obligar el govern a prendre un seguit de mesures extraordinàries conegudes amb el nom de comunisme de guerra. Un dràstic sistema econòmic que buscava la supervivència del règim revolucionari.

Així, davant del boicot de les potències capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial va ser substituïda per una aplicació generalitzada de les expropiacions. L’Estat passava d’aquesta manera a controlar l’economia amb dos objectius fonamentals: l’obtenció dels recursos suficients per a guanyar la guerra civil i l’acceleració de la construcció del socialisme mitjançant la supressió de la propietat privada.

Cap a finals de 1920 gran part de la producció industrial i del comerç havia estat socialitzada i el paper del diner per a les relacions econòmiques es va restringir passant a primer pla l’intercanvi en espècie. El control de l’economia va centralitzar-se passant a una situació d’autarquia econòmica. Es va fer efectiva la nacionalització de la banca, del comerç interior i exterior, de les empreses de més de 10 treballadors i dels transports. A més, les condicions de treball del proletariat van fer-se molt dures i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van portar a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals van restringir-se i va prohibir-se el dret de vaga.

Famine_in_Russia_1921.jpgL’agricultura també va ser posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles i quan arribaven era a uns preus exorbitants. Per a resoldre aquesta situació, va posar-se en pràctica la requisa forçada de les collites, l’establiment de preus màxims i l’impost en espècie. Davant d’aquesta situació, molts dels propietaris benestants van intentar esquivar les requises i introduir els seus productes en el mercat negre.

L’Exèrcit Roig va poder abastir-se gràcies al comunisme de guerra i d’aquesta manera imposar-se a la guerra civil russa. Però aquest model econòmic va suposar un fracàs total que portaria a la fam de 1921, que causaria la mort de prop de dos milions de persones i a un gran descontentament popular que es traduiria en l’esclat de vagues i rebel·lions com la dels mariners de la base naval de Kronstadt.

El Tractat de Brest-Litovsk

La sortida de Rússia de la Primera Guerra Mundial va ser un altre punt de conflicte en la construcció del nou Estat socialista. El debat va plantejar-se davant les condicions que Alemanya va exigir per signar la pau. La pau amb els alemanys sota les seves condicions suposaria greus pèrdues territorials i un compromís de no desenvolupar accions polítiques hostils l’un contra l’altre.brest-litovsk-1918.jpg

L’esquerra bolxevic de Bujarin rebutjava aquest acord per la pèrdua d’Ucraïna i Bielorrússia, fet que no respectava el principi d’una pau justa i democràtica. Aquests sectors més radicals proposaven una expansió de la Revolució, a través de l’exèrcit, si els alemanys no acceptaven una pau justa.

Trotski com a cap militar compartia la visió de que era necessari estendre la Revolució i rebutjava les imposicions territorials alemanyes però no creia que una acció revolucionària pogués triomfar a Centre-Europa. A més, Rússia no estava en condicions de negociar en una situació d’igualtat amb Alemanya per la seva inferioritat militar.

Brest_treaty_Barry_Kent.jpg

Davant la indecisió russa, els alemanys van llançar una ofensiva que va portar Lenin a signar el Tractat de Brest-Litovsk el març de 1918. Així, el Consell de Comissaris va acceptar el pagament d’un alt preu a canvi de la pau: independència d’Ucraïna, cessió dels països bàltics i el compromís de no estendre la Revolució als territoris dels Imperis Centrals.

FWWruss.jpgLa pèrdua d’Ucraïna dificultava l’aprovisionament de les ciutats perquè es perdia una de les principals fonts de cereals de Rússia. L’SRI, davant aquest tractat va abandonar, el govern trencant definitivament la coalició amb els bolxevics. Posteriorment l’SRI entrarà a la guerra contra el govern bolxevic.

El juny de 1918, com a conseqüència de diferents processos de ruptura, esclatarà la guerra civil russa. Els menxevics, l’SR i l’SRI seran expulsats del Soviet formant el govern un règim de partit únic dictatorial que estendrà el terror roig per l’Imperi.

Els bolxevics van limitar l’activitat de qualsevol partit que no estigués d’acord amb la seva política i mitjançant la Txeca (policia del règim) va anar eliminat l’oposició d’anarquistes, socialrevolucionaris i menxevics. A més, l’autonomia dels Soviets cada vegada serà més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques anirà perdent força.

Progressivament, l’Estat rus i el Partit Bolxevic s’aniran identificant cada cop més consolidant un model de partit monolític sense veus crítiques i d’Estat centralitzat i autoritari que es consolidarà amb la formació de l’URSS.

A més, Rússia no va ser convidada a les negociacions de pau de París perquè els bolxevics eren considerats uns terroristes que havien fet sortir a Rússia de la guerra i no es mereixien ser presents a les conferències de pau. D’altra banda, amb la derrota d’Alemanya van sorgir veus que exigien la intervenció a Rússia per acabar amb els bolxevics i evitar que el virus revolucionari s’estengués per l’Europa Central.

La Revolució Russa de 1917

Després de l’entrada de Rússia en la Primera Guerra Mundial, en un moment en el qual ni l’economia del país ni l’exèrcit no estaven gaire preparats per afrontar un conflicte d’aquestes característiques, les derrotes militars i el desproveïment patit a la rereguarda van crear un gran malestar entre la població que va respondre amb vagues i manifestacions reprimides amb molta duresa pel règim tsarista, fet que va afavorir la unió de l’oposició.

La Revolució Russa de Febrer de 1917:

A partir del moviment vaguista del 23 de febrer a Sant Petersburg, sota el lema “pau i pa” es van viure greus incidents amb la intervenció policial que van agreujar-se per la celebració del dia de la dona treballadora en un moment de carestia. La guarnició de Petrograd va reprimir amb duresa els manifestants en un principi, però el 25 de febrer, en esclatar la vaga general, aquesta també va amotinar-se a favor dels manifestants. L’èxit de la revolució estava així assegurat. Aquesta situació va precipitar la crisi de govern i el 3 de març el tsar Nicolau II, que es trobava sense recolzament, va abdicar generant una situació de buit de poder.

Nikolaus_II_(Russland).jpg
Nicolau II de Rússia

Així, va constituir-se un govern provisional presidit pel príncep Lvov que es dirigia cap a un règim constitucional republicà que realitzés les reformes necessàries perquè Rússia superés la crisi. El nou govern era dominat pels sectors burgesos agrupats principalment al voltant dels kadets. Lvov no va prometre la fi de la guerra i presentava un programa de contingut democràtic condicionat externament per les mobilitzacions obreres que havien ocupat el carrer constituint consells de soviets obrers integrats pels representants polítics dels obrers (menxevics, bolxevics i socialistes revolucionaris).

Altre condicionant que tenia el govern provisional de Lvov era el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. Si Rússia es mantenia a la guerra només podia ser sota una evolució favorable perquè el contrari aguditzaria la crisi. Així, el govern provisional va haver de fer front a quatre greus problemes; la guerra, l’aprovisionament de les ciutats, l’ocupació de terres i el desvetllament de les nacionalitats. Polònia s’independitzarà davant la crisi, Ucraïna veurà com la Rada demanarà al govern provisional la constitució d’un govern propi i Finlàndia també demanarà el reconeixement de la seva assemblea. D’altra banda, el món asiàtic també viurà un desordenat procés de reivindicació de les nacionalitats.

El Soviet de Petrograd donarà suport al govern provisional a canvi de mesures polítiques i socials com la introducció de la llibertat d’opinió, llibertat de premsa, llibertat de reunió, igualtat davant la llei, drets sindicals o la jornada laboral de 8 hores. La burgesia aspirava a dirigir el país i a consolidar un règim parlamentari de tipus occidental, mentre que les classes populars començaven a exigir un programa més ambiciós que permetés a Rússia sortir de la guerra o el repartiment de terres. En resum, les classes populars buscaven un sistema social i econòmic que els assegurés la supervivència.

El govern provisional veurà com la guerra marcarà el seu desenvolupament. Rússia es mantindrà al conflicte, assumint els acords secrets signats a Londres el 1915 pel govern tsarista, mantenint-se al costat dels aliats. El govern de Lvov intentarà consolidar-se en el poder i evitar desestabilitzacions procedents de l’exterior. L’error del govern provisional va ser fer públic que Rússia seguiria a la guerra, el que va generar una nova resposta social per part de l’esquerra contra el poder del govern provisional que va entrar en crisi. Lvov va haver de formar un nou govern amb participació de menxevics, socialistes revolucionaris, kadets i elements independents.

Així, per part dels menxevics Tseretseli va entrar en el govern, i per part de l’SR Chernov i Kernski van incorporar-se a l’executiu. El Soviet de Petrograd va donar el seu suport al nou govern. Tot i la renovació del govern, la continuïtat de la guerra portarà a la continuació de la desestructuració econòmica. A l’abril del 1917 el govern tenia una àmplia representació i els soviets com a assemblees locals de Petrograd i Moscou li donaven suport. L’oposició al govern l’encapçalaven els bolxevics dirigits per Kamenev que acceptava la formació del govern provisional però no volia participar-ne.

La posició més radical dels bolxevics no exiliats era representada per Bujarin que plantejava la lluita política contra el govern burgés provisional. Lenin, per la seva banda, es trobava a Suïssa, aïllat de la política russa des de 1905, el que va impedir-li participar en els primers mesos de la revolució. Per retornar a Rússia Lenin va haver de pactar amb el socialista alemany Parvus i el govern alemany perquè s’habilités un tren secret que li permetés creuar Alemanya per portar-lo fins a Rússia passant per Finlàndia.

Soviet_Union,_Lenin.jpgA la seva arribada a Rússia Lenin s’enfrontarà amb Kamenev publicant les Tesis d’Abril. Lenin defensarà una segona revolució proletària. Trotski serà la peça fonamental amb el seu suport a les tesis de Lenin. Pel líder bolxevic la revolució no es podia mantenir dins d’uns límits estrictament burgesos i calia continuar avançant per situar els obrers al poder. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es va mostrar partidari de retirar el suport al govern provisional.

Si els soviets retiraven el seu suport al govern aquest s’esfondraria i els soviets es convertirien en l’únic poder a Rússia. Així la consigna bolxevic va ser “tot el poder per als soviets”. Durant el mes de juliol hi va haver un seguit de manifestacions que es van succeir per tot l’imperi. Davant aquesta situació es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic amb la clausura del seu diari i el retorn de Lenin a l’exili. Les minories nacionals reivindicaven els seus drets, moltes fàbriques es declaraven en vaga i els soldats al front desertaven en massa. Així, el segon govern provisional caurà a mitjans de juliol per la continuació de la carestia i d’inquietud social.

El KDT abandonarà el govern provisional pel reconeixement de l’autogovern ucraïnès. D’altra banda, l’ofensiva militar que havia organitzat Kerenski va ser contrarestada pels alemanys que van controlar la major part d’Ucraïna. Ucraïna era un dels pocs punts que encarà distribuïen blat a les ciutats russes. Aquesta desfeta va suposar una nova sortida al carrer de les masses populars que va ser aprofitada pels bolxevics. Les manifestacions de juliol van suposar la caiguda del govern de Lvov i la formació d’un govern presidit per Kereski i amb majoria socialista i alguns elements del KDT a títol personal. La majoria del nou govern coincidia amb la majoria del soviet.

Kerensky.jpg
Kerenski

Kerenski va il·legalitzar el Partit Bolxevic i va detenir la cúpula del partit. Només Lenin va poder escapar de la persecució exiliant-se a Finlàndia des d’on va dirigir el partit a la clandestinitat. D’altra banda, el general Kornilov reorganitzarà el comandament de l’exèrcit per estabilitzar el front alemany. Aquesta situació va propiciar una conspiració entre els Kadets i els militars contra el govern de Kerenski. Dins del propi govern també hi havia faccions que discreparan de la política oficial. Dins dels menxevics Martou radicalitzarà les seves posicions.

El 27 d’agost Kornilov intentarà fer un cop d’estat per agafar el poder després de l’ocupació alemanya de Riga. Kornilov acusava el govern de Kerenski de no ser capaç de fer front a la situació. El govern de Kerenski es trontollarà però amb el suport dels bolxevics es mantindrà en el poder. El Partit Bolxevic va ser novament legalitzat gràcies al suport donat al govern de Kerenski. Tot i que el cop de Kornilov va ser frustrat, el govern de Kernski va quedar desacreditat definitivament.

Per la seva banda, el Partit Bolxevic desencadenarà una ofensiva política per controlar els soviets. Al setembre el Soviet de Petrograd va retirar el seu suport a Kerenski i va escollir Trotski com a nou president. Davant aquesta situació Lenin considerava que tot estava preparat per que esclatés la revolució proletària. En canvi, Kamenev i Zinoiev s’oposaven al cop militar i plantejaven un acord per formar un govern socialista de coalició. Les discrepàncies internes dins dels bolxevics va aturar un mes el procés revolucionari. Lenin i Trotski també mantindran discrepàncies en els seus plantejaments. Trotski plantejava condicionar l’assalt al poder a la decisió que es prengués en el congrés de tots els soviets de Rússia. Lenin, en canvi, volia que la revolució es realitzés prèviament al congrés per obligar el consell dels soviets a agafar el poder.

La Revolució Russa d’Octubre de 1917:

presa del palau d'hivern.jpgAixí, la revolució s’iniciarà el 24 d’octubre amb l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, seu del govern provisional. En poques hores els insurrectes van controlar tota la ciutat. Segons S.A. Cohen el triomf de l’aixecament a Moscou (molt més sagnant que el de Petrograd) va ser la clau que va permetre que es consolidés la revolució.

El nou govern sortit de la Revolució d’Octubre només controlava una part del territori constituint el primer govern soviètic. Els bolxevics plantejaven la formació del Consell de Comissaris del Poble (SOVNARKOM) com a nou govern integrat pels bolxevics i l’SRI (escissió de l’SR) en representació d’obrers i camperols. Els menxevics van abandonar el Congrés dels Soviets i es negaran a participar en el nou govern revolucionari. La Revolució d’Octubre plantejava la integració de l’esquerra russa després dels processos de febrer.

Milrevkom_proclamation.jpgEls bolxevics aviat adoptaran el nom de Partit Comunista de Rússia. Un cop hagin arribat al poder no tindran un projecte definit d’Estat tot i que la seva intenció inicial era que tot el poder sorgís del Congrés dels Soviets. La majoria del Congrés era bolxevic i de socialistes revolucionaris d’esquerra (SRI) però no era una majoria absoluta i s’havia de formar una coalició.

Arribats a aquest punt van coincidir dos interessos contraris; Lenin no volia els menxevics al poder i Sverlov, la seva mà dreta, coincidia amb el seu criteri. D’altra banda, Kamenev continuava pensant en la formació d’un govern d’àmplia representació socialista. Lenin tenia el suport bolxevic i els bolxevics i l’SR van retirar-se del Congrés dels Soviets desfent així els dubtes sobre la seva participació en el govern.

El primer govern que va formar-se va ser únicament bolxevic perquè l’SRI no va voler entrar al SOVNARKOM sense convèncer l’SR de formar-ne part per no crear una coalició de govern tancada. Així, entre octubre i novembre de 1917, el Consell de Comissaris del Poble va ser monocolor bolxevic. El desembre de 1917 quedava clar que l’SR no entraria al govern i l’SRI va entrar en un govern de coalició que es mantindrà al poder fins març de 1918. La Revolució s’havia fet en nom dels Soviets i el Congrés havia ratificat el nou govern en assemblea.

Amb el temps, el govern acabarà sent un govern de partit, amb Lenin al capdavant, desmarcant-se lentament dels Soviets. Els Soviets actuaran a remolc del govern bolxevic ratificant a posteriori les decisions del govern. Les primeres mesures del SOVNARKOM seran sobre la pau, la terra, els obrers i la qüestió de les nacionalitats.

Primeres mesures del Consell de Comissaris del Poble:

1. Decret sobre la guerra. El govern bolxevic va denunciar la guerra, però no va plantejar-se la retirada immediata de Rússia. Es parlarà d’una pau justa i democràtica i el front rus es mantindrà estable. Es pretenia una pau negociada i sense annexions.

2. Decrets sobre la terra. Es legitimen les ocupacions de terres i les reivindicacions del camperolat sobre la terra. Es van mantenir les explotacions comunals i privades fins els anys 20, quan Stalin col·lectivitzi tota la terra. Així, van coexistir petits i mitjans propietaris amb les terres de caràcter comunal i les cooperatives. Es van confiscar les propietats de la Corona, de part de la noblesa i de l’Església que van ser lliurades als Soviets perquè les repartissin entre els pagesos. Va introduir-se el principi de que les explotacions més grans fossin treballades per l’Estat que les destinaria a l’explotació pública.

3. Decrets sobre la indústria. No hi ha una estatalització generalitzada de la indústria, però es legitimen les cooperatives obreres que han ocupat les fàbriques. Els bolxevics hauran de discutir qui ha de dirigir la indústria: l’Estat o els consells d’obrers. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de 5 treballadors i la nacionalització de la banca.

4. Decret sobre les nacionalitats. El dret d’autodeterminació va ser reconegut per als diversos pobles de l’Imperi Rus. Així, Polònia, els territoris bàltics i Geòrgia van aconseguir la independència.

Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver d’enfrontar-se a un seguit d’obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. L’animadversió de les potències occidentals decidides a posar fi a la Revolució, juntament a l’oposició dels grups tsaristes i anti bolxevics i una situació econòmica força caòtica van ser els principals problemes a que Lenin i els seus col·laboradors van haver de fer front.

Lenin.jpg

La negociació de la pau i la qüestió de l’Assemblea Constituent van ser els principals problemes que van fer derivar el règim bolxevic cap el règim de partit únic. Per Lenin l’Assemblea Constituent no tenia cap poder perquè era la via burgesa de construcció del nou govern. Lenin buscava el poder bolxevic a través dels Soviets que construirien el nou Estat. Lenin havia aprofitat a la seva lluita contra Kerenski la manca d’una convocatòria d’assemblea constituent per Rússia i un cop al poder es trobarà amb el problema de mantenir o no la convocatòria.

Finalment, Lenin i Trotski van mantenir la convocatòria esperant que reflectís els resultats de la Revolució d’Octubre a les urnes i amb una majoria bolxevic es pogués subordinar l’Assemblea al govern soviètic. La realitat, però, va ser que les eleccions que van celebrar-se a finals de novembre de 1917, amb sufragi universal real (homes i dones majors de 21 anys) i índexs de participació més alts al camp que a les ciutats, no van donar-se els resultats esperats.

Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (novembre de 1917):

  • SR: 40% (419 escons)
  • Partit Bolxevic: 24% (168 escons)
  • SRI: 10% (40 escons)
  • Partit Menxevic: 3% (16 escons)
  • KDT: 7% (17 escons)
  • Altres grups nacionalistes: 16% (90 escons)

El resultat electoral va donar la majoria absoluta per l’SR, el que suposava un fort cop per la cúpula bolxevic. A més, Chernov (SR) va obrir la sessió de l’Assemblea Constituent reclamant la sobirania per constituir la Constitució del nou Estat creant un conflicte amb el Consell de Comisaris del Poble que portarà a la suspensió de l’Assemblea per la força.

Els bolxevics van sotmetre a votació una resolució en que es fixava que l’Assemblea quedaria subordinada al poder dels Soviets i es comprometia a donar suport a les seves decisions i ratificar-les. Aquesta resolució va ser rebutjada i els bolxevics no van permetre que l’Assemblea es tornés a reunir. Ens trobem davant dels primers passos que van portar Rússia cap a un règim de dictadura soviètica.

revolucio octubre.JPG

Chernov va exiliar-se a Samarra on va formar un govern provisional amb majoria de l’SR com a preludia a la guerra civil russa. Amb la dissolució del parlament, els bolxevics negaven el sufragi universal i les regles de la democràcia parlamentària, iniciant la construcció d’un nou tipus d’Estat: la dictadura del proletariat.

La crisi de la Rússia tsarista (1905-1917)

En els inicis del segle XX Rússia continuava emmarcada en un règim de monarquia absoluta on el tsar concentrava a les seves mans el poder suprem de l’Estat i l’exercia sense limitacions. Per governar, el monarca es recolzava en quatre grans pilars: la noblesa, l’exèrcit, l’Església ortodoxa i la burocràcia. Tot i que existia un parlament, la Duma, aquest tenia uns poders molt limitats perquè el tsar podia convocar-lo o dissoldre’l segons la seva voluntat i les llibertats polítiques existents a Rússia eren inexistents ja que els opositors al règim autocràtic eren perseguits per una policia política que exercia una gran repressió.

L’economia russa continuava sent fonamentalment agrària, malgrat que el procés d’industrialització ja s’havia iniciat en el darrer terç del segle XIX. La instal·lació d’algunes indústries pesants i la construcció del ferrocarril van fer créixer el volum de la població obrera, però no va ser així amb el nombre de membres de la burgesia empresarial, ja que el desenvolupament de la indústria va dependre en excés del capital estranger i de la iniciativa estatal. A més, en els primers anys del segle XX va produir-se una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de l’economia russa: una crisi de sobreproducció va produir la disminució de la demanda i el retraïment de les inversions estrangeres.

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

La Revolució de 1905. A aquest fet va sumar-se la guerra russo-japonesa de 1905 pel control de l’Àsia oriental, que va ser un desastre per a l’exèrcit rus amb la successió de les desfetes militars. L’Imperi Rus va rebre una derrota inesperada que va provocar una sèrie de disturbis com la manifestació de treballadors de Sant Petersburg. Aquests avalots combinaven el descontentament per la derrota militar amb les protestes per la crisi econòmica que es patia en aquells moments.

El resultat de la crisi va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l’Imperi. Tots els sectors opositors al tsarisme van conjuntar-se per demanar unes condicions de vida millors i la democratització del sistema. Així, la manifestació de Sant Petersburg del 9 de gener de 1905, on va assaltar-se el Palau d’Hivern del tsar, demanava reformes socials, llibertats democràtiques i la convocatòria d’una assemblea constituent. Els manifestants no buscaven la caiguda del tsar, sinó tan sols denunciar el mal govern que patia el país i forçar l’inici de les reformes polítiques.

Poster15.jpg

La manifestació, però, va ser dissolta a trets per la guàrdia cosaca amb un resultat de prop de mil morts i dos mil ferits, una resposta violenta que va fer que aquests fets es coneguessin amb el nom de Diumenge Sagnant. A continuació, la revolta va estendre’s ràpidament per tot el país durant uns quants mesos, i inclús van unir-se algunes insurreccions de soldats com la del cuirassat Potemkin. Aquesta situació va obligar Nicolau II a substituir el règim autocràtic rus per un règim de llibertats amb la parlamentarització de Rússia mitjançant la Duma.

Bloody_sunday.jpg

La Revolució de 1905 va ser un moviment social que suposava el baptisme del moviment obrer (POSDR i Partit Socialista Revolucionari) amb la formació dels primers soviets (consells o assemblees populars) de camperols i treballadors obrers. Es van consolidar unes forces democràtiques emergents i antagòniques a l’autocràcia tsarista en una mobilització política que va involucrar tant a les noves forces socialistes com a corrents reformistes de signe liberal representades pel KDT i els octubristes.

El fracàs de les reformes polítiques. Aquests fets van suposar un intent de reforma política de signe liberal constitucional oferida pel tsar Nicolau II en el Manifest Imperial d’octubre de 1905. La principal reforma va ser l’elecció de la Duma mitjançant sufragi universal, fet que feia intuir la conversió de Rússia en una monarquia parlamentària, però el tsar aviat incompliria els seus compromisos i tornaria a instaurar l’autocràcia.

Els principals partits polítics russos eren els octubristes de Gukchov que representava a la noblesa reformista que volia introduir canvis en el sistema autòcrata rus del tsarisme.

El KDT (Partit Constitucionalista Demòcrata) representava a la burgesia russa i la seva principal figura era Milykov. El KDT propugnava la necessitat de lluitar dins del marc legal per aconseguir una democràcia parlamentària i refusava qualsevol acció revolucionària per aconseguir els seus objectius.

Lenin.jpgEl POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) era de tendència marxista i estava afiliat a la II Internacional. Va adaptar el marxisme a la realitat específica russa i va ser el gran artífex de la Revolució de 1917. Preveia la necessitat d’enderrocar l’ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l’ordre burgés per part del proletariat.

Dins del POSDR hi havia dues tendències; els menxevics de Berentseli i els bolxevics de Lenin. Els menxevics creien que a Rússia calia fer encara la revolució burgesa i que aquesta havia de ser dirigida per la burgesia amb un paper secundari del proletariat. Els menxevics defensaven un partit de masses segons el model de la socialdemocràcia europea. D’altra banda, els bolxevics de Lenin creien que era el proletariat qui havia de dirigir la revolució i defensaven un partit de combat dotat d’una disciplina forta capaç d’enfrontar-se al tsarisme.

Per últim, el Partit Socialista Revolucionari (SR) defensava els pagesos com a classe revolucionària. L’SR defensava la necessitat de destruir el tsarisme i instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els seus principals líders eren Cherov i Kerenski.

L’intent de reforma de 1905 no va prosperar perquè Nicolau II, un cop superada la revolta d’octubre, va retirar les seves propostes i va bloquejar la constitució d’una Duma representativa. Els ministres no eren responsables davant del parlament i era el tsar qui tenia la iniciativa a l’hora de promulgar les lleis. La Duma va estar dominada pels sectors conservadors i un govern del príncep Stolypin que va intentar modernitzar Rússia econòmicament. La reforma liberal constitucional va quedar-se en una sèrie de reformes econòmiques que afectaven a l’agricultura i milloraven la indústria en tres àrees; Sant Petersburg, Moscou i el Caucas.

Les reformes agràries suposaven la dissolució del MIR (propietat comunal) que era predominant com a forma econòmica i d’organització social dels camperols russos. Així s’afavoria la privatització de la terra per fomentar el capitalisme i el comerç i es compensava el camperolat generalitzant un sistema de representació electa local que fos representatiu.

Stolypin va recolzar-se en els octubristes però va enfrontar-se amb el KDT i les altres forces polítiques. El 1911 Stolypin va ser assassinat per un socialista revolucionari que va atemptar contra ell. La seva mort va significar el final del reformisme amb només un 10% de les terres comunals privatitzades. La resposta social al reformisme va ser de rebuig generalitzat entre el camperolat rus.

Rússia entra a la Primera Guerra Mundial. El 1914 l’Imperi Rus era impopular entre els sectors populars; el camperolat, la burgesia i la noblesa reformista. Amb aquesta situació Rússia va ser l’estat que va entrar a la Primera Guerra Mundial amb menys consens social. L’esquerra s’oposarà totalment a l’entrada a la guerra, motiu pel qual va ser novament reprimida.

Rússia no tenia un motiu nacional per entrar a la guerra i van ser les seves aliances amb Sèrbia el que va obligar-la a entrar en el conflicte bèl·lic. Rússia també tenia un motiu geoestratègic per entrar en la guerra perquè havia arribat a un acord secret amb francesos i britànics per annexionar l’Estret del Dardaneros (territori turc) per convertir Rússia en un estat amb accés a l’Oceà Atlàntic, el Pacífic i el Mar Mediterrani.

La guerra aviat va complicar-se per Rússia amb desfetes militars i greus problemes econòmics. L’economia agrària va col·lapsar-se provocant la manca d’aprovisionament a les ciutats. Així, Rússia que era exportadora de blat i importadora d’indústria va veure com es trencava el sistema comercial entre camp i ciutat.

1914.jpg

La indústria russa va reconvertir-se en indústria de guerra deixant de produir productes manufacturats. Els camperols davant la manca de mercat van passar a produir per l’autoconsum. La fam va arribar a les ciutats i al front de guerra però no al camp. Els preus van augmentar ràpidament i la capacitat adquisitiva dels assalariats va disminuir vertiginosament. Moltes fàbriques no reconvertides van tancar i l’atur i la conflictivitat social van augmentar.

La manca d’aliments a les ciutats a les ciutats va provocar un greu conflicte social. L’esforç de la guerra havia prioritzat el transport dels materials bèl·lics per sobre dels productes alimentaris a les ciutats. Així, el 1916 van produir-se a Sant Petersburg els primers conflictes que van ser reprimits sense que es resolgués el problema crònic de la manca d’aliments.

El curs negatiu de la guerra va sumar-se als problemes intern provocant una nova crisi que va afectar directament al tsar. Els estats en guerra havien constituït governs de consens per reforçar el consens social, però a Rússia Nicolau II no va accedir a la formació d’un govern de coalició. La desfeta militar va fer trontollar l’autoritat tsarista i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població. Davant aquesta situació, els complots a la cort van anar-se succeint en aquests anys.

El 1916 certs polítics russos com Milychov, Kerenski, Gukchov o Lvov van plantejar l’enderrocament del tsar pel descontentament social però aquesta conspiració no va poder triomfar. L’exèrcit rus havia mobilitzat 14 milions de soldats, el 90% procedents del camperolat, que van anar acumulant morts en combat fet que va provocar molta inquietud entre les masses populars.

D’altra banda, l’Imperi Rus tenia en el seu si grans nacionalitats que al segle XIX havien estat controlades però que amb la centralització de l’estat que va realitzar Stolypin van iniciar conflictes. Els alemanys van prometre la independència a Polònia, Ucraïna, Finlàndia o Txexènia davant l’imperialisme rus.

La manca d’autoritat i el desgavell a la cort va estimular a la oposició de la Duma. La idea que per salvar el país calia prescindir dels Romanov i establir un sistema veritablement parlamentari cada cop s’estenia més entre la classe política russa. Així, a mitjans de febrer de 1917 el descontentament popular a Sant Petersburg (Petrograd) va manifestar-se en un seguit de vagues a les fàbriques, de manifestacions al carrer i de motins a les guarnicions. Havia començat la Revolució Russa.

La Rússia Tsarista a finals del segle XIX

Rússia va ser l’Imperi que va experimentar menys canvis durant el segle XIX. Arribats a les darreries del segle, Rússia era l’altre imperi tradicional que restava a Europa. L’Estat tsarista era un autèntic bastió de l’Antic Règim, amb un poder absolut del monarca i un clar predomini de l’aristocràcia, que controlava immensos territoris on es mantenia una estructura rural i on la servitud encara era vigent a mitjans del segle XIX.

Rusia.jpg

Mapas Imperiales Imperio Ruso.jpg

L’extensió territorial de l’Imperi Rus s’havia incrementat després del Congrés de Viena de 1815, però, tot i això, Rússia encara va mantenir ambicions expansionistes constants en tres direccions: cap a l’extrem orient, a la zona de Manxúria i l’illa de Sakhalin, que es va annexionar el 1875; cap al sud, amb la incorporació del Turquestan i els intents d’ocupar la zona fronterera amb l’Iran i els territoris els territoris al nord del Mar Caspi; i, cap a l’oest, amb la conquesta de Bessaràbia i una part de Polònia i Finlàndia.

La diversitat ètnica de l’Imperi era molt variada. Hi predominaven els eslaus, que suposaven més del 80% de la població sumant-hi russos, ucraïnesos, bielorussos i polonesos, però també hi havia unes importants minories d’origen caucàsic (georgians, armenis, azerbaidjanesos), groc asiàtic (uraloaltaics, turcs, tàrtars) i bàltic (letons, estonians i lituans). A tot això s’hi sumaven unes minoritàries comunitats alemanya i jueva força disperses en el territori.

Davant d’aquesta diversitat ètnica i religiosa, a la Rússia del vuit-cents podem trobar dues tendències polítiques. D’una banda, hi havia una tendència centrífuga que estava integrada per aquells pobles que, com els polonesos, els bàltics o els bielorussos, buscaven separar-se de l’Imperi. D’altra banda, hi havia una altra tendència centrípeta o paneslavista que cercava assimilar les altres minories existents en l’Imperi, i que seria la portada a la pràctica per tots els tsars.

470px-Lesser_Coat_of_Arms_of_Russian_Empire.svg.png

El regnat d’Alexandre II (1855-1881). La derrota russa a la Guerra de Crimea (1854-1855) havia posat en evidència l’endarreriment del país, la fragilitat de l’organització de l’Imperi i la política conservadora i autòcrata del tsar Nicolau I. El seu successor, Alexandre II, emprendria aleshores una sèrie de tímides reformes liberals com l’abolició de la servitud dels camperols, una reforma de l’ensenyament, un impuls a la industrialització i la construcció del ferrocarril i l’establiment d’assemblees provincials (zemstvos) en les quals participarien propietaris, burgesos i vilatans.

Tsar_Alexander_II.jpg
Alexandre II

L’abolició de la servitud, mitjançant diversos decrets aprovats entre 1858 i 1863, va alliberar 22,5 milions de serfs, que eren aproximadament el 90% de la població russa, però l’aplicació d’aquesta reforma no va servir per millorar la situació de la pagesia russa. Els camperols van continuar adscrits obligatòriament al MIR (llogaret rural) i, mitjançant aquesta adscripció, van continuar depenent del tsar. A més, a canvi de la llibertat havien de pagar un cens als antics senyors que resultava inabastable per a la majoria de la pagesia.

El govern, a la vegada, va haver d’intensificar la repressió dels creixents moviments d’oposició al tsarisme, com el nihilisme, l’anarquisme i el populisme. La insurrecció dels polonesos amb l’assassinat del tsar el 1881 en un atemptat terrorista, però, frenaria les reformes iniciades per retornar al règim autòcrata i autoritari tradicional, que iniciaria una dura persecució contra els moviments reformadors i intel·lectuals com Terra i Llibertat (un moviment intel·lectual favorable a la reforma agrària).

El regnat d’Alexandre III (1881-1894). El regnat d’Alexandre III va caracteritzar-se pel seu conservadorisme, però, tot i això, la modernització econòmica del país, portada a terme des de 1880 amb l’ajuda de capitals francesos i alemanys i de la introducció d’una reforma fiscal, transformaria lentament la societat potenciant el seu desenvolupament econòmic. Apareixeria una embrionària classe treballadora en els centres industrials i sorgiria una classe mitjana liberal, comercial i industrial.

Alexander_III.jpg
Alexandre III

La industrialització de Rússia va impulsar-se des de l’Estat tot invertint en sectors claus, com ara la mineria, la metal·lúrgia, el petroli, la indústria tèxtil i el ferrocarril (Transsiberià, 1891-1905). Aquest desenvolupament econòmic va anar acompanyat del control de la cultura, la russificació dels territoris fronterers i la persecució de qualsevol tipus d’oposició al règim a través de l’okhrana (policia política).

En qualsevol cas, els petits grups liberals i revolucionaris no sobrepassaven els límits d’una petita burgesia ciutadana i una elit intel·lectual, mentre que la major part del país restava al marge de qualsevol activitat política. El desig generalitzat d’aquestes minories intel·lectuals de donar pas a un règim més liberal portaria a la formació de partits clandestins revolucionaris com el Partit Socialdemòcrata de caràcter obrerista –amb les seves branques menxevic (minoritària) i bolxevic (majoritària)– i el Partit Socialista Revolucionari, que tenia els seus seguidors entre la massa camperola. Ambdues opcions polítiques serien perseguides i reprimides.

El regnat de Nicolau II (1894-1917). Nicolau II va continuar l’acció repressiva iniciada pel seu pare i amb la russificació de la població polonesa, armènia i finlandesa, amb l’ajuda de l’Església ortodoxa i del control de l’ensenyament. Aquestes polítiques, però, accentuarien el descontentament de la població.

Nicholas_II_of_Russia.jpg
Nicolau II

D’altra banda, el tsar va impulsar l’expansió imperialista cap a la zona oriental, fet que va portar el país a enfrontar-se en una guerra amb el Japó (1904-1905), de la qual Rússia sortiria derrotada. Arran de l’esclat de la guerra esclatarien una sèrie de vagues i manifestacions, que conjugaven el descontentament per la derrota i la protesta social, i serien durament reprimides. A Sant Petersburg, el “Diumenge Roig” del 22 de gener de 1905, l’exèrcit imperial dispararia contra els manifestants, fet que revoltaria el país.

La Revolució de 1905 obligaria, l’octubre, al tsar Nicolau II a publicitar un manifest pel qual renunciava al poder absolut, garantia les llibertats individuals i prometia governar des d’aquell moment amb una assemblea nacional (Duma) escollida per sufragi universal. Era un tímid acostament al constitucionalisme que no va satisfer ningú. Els fets del “Diumenge Roig” marcarien l’inici del procés de descomposició del sistema autocràtic tsarista que portaria a la Revolució Russa de 1917 gràcies a l’arrelament de les doctrines socialistes revolucionàries entre un proletariat incipient.

mapa-imperio-ruso-hacia-1914.jpg

Què és una Revolució?

Una Revolució és una dinàmica de canvis polítics, socials i econòmics tan ràpids com violents, en els quals el poder establert es substituït per un poder emergent.

Les revolucions són protagonitzades per estrats socials que es consideren perjudicats per l’ordre establert i es rebel•len contra la situació privilegiada d’altra o altres capes socials. Com, per exemple, la burgesia en els segles XVIII i XIX o el proletariat contra la burgesia en les revolucions del segle XX.

Aquest caràcter col•lectiu, propi d’un moviment de masses, diferencia a les revolucions dels cops d’Estat, que són accions de grups minoritaris, sovint amb aspiracions personalistes.

Els historiadors diferencien entre els processos revolucionaris endògens i exògens.

Les revolucions endògenes són aquelles en les quals el procés és desencadenat per la situació interna d’un país i que segueixen una evolució particular fins a la seva resolució. Un exemple en seria la Revolució francesa de 1789.

Les revolucions exògenes són aquelles que són provocades per factors d’origen exterior, com podria ser el cas d’una intervenció militar estrangera. Per exemple, revolucions exògenes van ser les revolucions socialistes verificades als països de l’Europa de l’Est (Polònia, Romania, Bulgària) després de ser alliberats de l’ocupació nazi per les forces soviètiques. També ho va ser el moviment liberal espanyol que culminaria amb la promulgació de la Constitució de Cadis (1812) enfront de l’ocupació napoleònica.

També podem diferenciar entre revolucions espontànies i preconcebudes.

Són revolucions espontànies aquelles que sorgeixen com a moviments improvisats, provocats per la ràbia i la indignació dels seus protagonistes davant de fets o situacions concretes, com, per exemple, la revolució dels camperols alemanys del segle XVI.

En canvi, són revolucions preconcebudes aquelles que són preparades per agents conspiradors. Per exemple, en la Revolució Russa de 1917, Lenin va recalcar la necessitat d’organitzar un partit que guiés a les masses cap a la Revolució i durant l’alçament revolucionari.

Lligat als conceptes anteriors, podem fer una nova distinció: hi va haver revolucions rurals (que van acostumar a ser espontànies, confuses i desorganitzades, i que pocs cops van culminar en canvis polítics) i revolucions urbanes, amb més possibilitats de triomfar a causa del seu major nivell d’organització.

Respecte dels seus objectius, la Revolució pot ser política (si només pretén la transformació d’un determinat règim), social (si es proposa millorar la situació de les classes socials menys afavorides) o nacional (si aspira a aconseguir la independència d’un país dominat per una força estrangera o persegueix la unificació de territoris cultural i històricament afins).

Finalment, cal fer menció als mètodes, més o menys violents, de les revolucions, des de les pacífiques “revolucions de pell de vellut” dels països de l’Europa de l’Est a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX fins als casos més sagnants com la guerra civil posterior a la Revolució Russa.

Establert què és una Revolució en les seves múltiples formes, el següent problema a tractar és el perquè dels esclats revolucionaris.

Segons el marxisme, la Revolució seria una necessitat històrica, la resposta lògica a la lluita de classes. En canvi, els historiadors no marxistes insisteixen més en els aspectes conjunturals i remarquen que no és possible fer comparacions exactes entre unes revolucions i unes altres. Fet que no impossibilita de trobar algunes analogies.

Tres són les causes generals (i complexes) que provoquen l’esclat d’una Revolució:

1. L’enfrontament de determinades estructures socials favorables a la tensió contra una conjuntura econòmica desfavorable (les crisis cícliques del capitalisme, fams provocades per males collites, situacions d’explotació econòmica exagerades, etc.).

2. L’obstinació i rigidesa de l’agent revolucionari condueixen a l’esclat de la Revolució, tot i que el govern canalitzi el descontentament social a través de reformes (fórmula habitual per a evitar un esclat revolucionari).

3. El grau de desconfiança, o inclús d’odi, dels revolucionaris vers el poder establert. És a dir, els aspectes psicològics de la Revolució.

Podem distingir diferents fases que serien comuns en tot esclat revolucionari: difusió de les idees revolucionàries, agudització de les tensions socials, cop al poder establert, establiment d’un govern moderat, establiment d’un nou govern de grups radicals, reacció antiradical i, finalment, institucionalització de la Revolució (seqüència que reflexa amb fidelitat el desenvolupament de la Revolució francesa de 1789).

En la història moderna i contemporània abunden les revolucions. Les de major transcendència, cronològicament, van ser: en el segle XVII, les revolucions angleses que van consolidar el Parlament davant de la monarquia; en el segle XVIII, la Revolució i Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 i la Revolució francesa de 1789 que donaven pas al món contemporani; en el segle XIX, les revolucions liberals burgeses inspirades en la Revolució francesa (esclats revolucionaris de 1820, 1830 i 1848), i la Comuna de París de 1871, la primera revolució obrera; i en el segle XX, les revolucions socialistes iniciades amb la Revolució Russa de 1917 a la que seguirien les revolucions xina i cubana, entre d’altres.

Per extensió, podem qualificar també com a Revolució la transformació més o menys ràpida i integral de les estructures polítiques, socials o econòmiques, tot i que aquestes es deguin a processos sense violència, com, per exemple, la Revolució Industrial.

L’stalinisme econòmic: plans quinquennals i col·lectivització de l’agricultura

Entre 1927 i 1928 l’inevitable enfrontament entre l’economia planificada i la llibertat de mercat va esclatar i es va abandonar definitivament la NEP, que fins aleshores havia coexistit amb el GOSPLAN (instrument de planificació econòmica estatal soviètic). Paradoxalment, Stalin abandonava la NEP que havia defensat davant de l’oposició d’esquerres per implantar ara un nou model de desenvolupament basat en la planificació.

La política econòmica de Stalin tenia dos objectius principals: d’una banda, crear una indústria pesant potent i capaç de sobrepassar la dels països capitalistes més avançats; i de l’altra, aconseguir per a la URSS la independència econòmica, tecnològica i militar. Per aconseguir aquestes metes, la política econòmica es va basar en la planificació estatal.

Així, el govern va dissenyar uns plans quinquennals on es marcaven una sèrie d’objectius econòmics a assolir en cinc anys. D’aquesta manera, el Primer Pla Quinquennal (1928-1933) va tenir un caràcter vinculant per a tota la producció de la URSS i va destinar tots els recursos al desenvolupament de la indústria pesant.

pla quinquennal.jpg
Cartell propagandístic del Primer Pla Quinquennal

Aquests eren els seus objectius en paraules del propi Stalin en un discurs de gener de 1933:

La tasca del Pla Quinquennal és […] transformar la URSS d’un país agrícola i dèbil, que depèn dels capitalistes, en un país industrial i potent, perfectament independent dels capricis del capitalisme mundial […]. Quin és l’objectiu essencial del Pla Quinquennal? És la indústria pesant i el seu pivot: les construccions mecàniques. Perquè només la indústria pesant pot reconstruir i redreçar el conjunt de la indústria, els transport i l’agricultura.

Per a l’esforç industrial que es pretenia fer calien uns capitals que s’havien de treure dels altres sectors econòmics, fonamentalment de l’agricultura, apropiant-se dels excedents per la força. Per aconseguir-ho, en un altre dels grans drames de la història soviètica, es van col·lectivitzar les explotacions, posant fi a la propietat privada al camp. Així, el govern va forçar els camperols a integrar-se en les granges cooperatives (kolkhozos) o en les granges estatals (sovkhozos) que s’estaven creant.

Això permetria produir amb efectius més reduïts i organitzar i mecanitzar àmplies extensions de terres on fos rendible la inversió. Així, a la vegada també s’alliberaria mà d’obra del camp per ocupar-la en el creixent sector industrial.

La col·lectivització de la terra va iniciar-se el 1929, molts cops mitjançant la coerció física o econòmica. El ritme del procés va ser brutal: si en el començament de l’any 1929 només s’havia col·lectivitzat el 4% de la terra, pel gener de 1930 ja era el 21% i el març del mateix any el 58%.

Aquesta rapidesa vertiginosa en el procés de col·lectivització va provocar problemes greus ja que era físicament impossible organitzar i mecanitzar una quantitat tan gran de terres. El mateix govern va haver de fer marxa enrere i considerar la col·lectivització com una acció voluntària, fet que va provocar que el setembre de 1930 el percentatge de terres col·lectives baixés novament al 21%. Però la tendència a la col·lectivització va continuar en els anys següents: així, el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges estatals.

Collectivization-get-rid-of-kulak.jpg
Protesta de kulaks per la col·lectivització de la terra

La desmoralització i la mala organització amb la qual es va dur a terme aquesta operació, però, van provocar que en moltes granges es donés una producció ineficaç. Per exemple, el 1932 es va produir una gran fam que va afectar tot el país, provocant una gran quantitat de víctimes mortals. El govern, a més, va culpar de la poca eficàcia de les noves granges als antics camperols propietaris, els kulaks, els quals, acusats de sabotejar la col·lectivització, van patir la repressió stalinista. Entre cinc i deu milions de kulaks, depenent de les fonts, van ser deportats o assassinats.

Aquest és el relat que realitzava Georges Luciani sobre el procés de col·lectivització de la terra en la seva obra Six ans à Moscou (1937):

Stalin va decidir el 1928 la liquidació del kulak com a classe i la col·lectivització dels camperols pobres i de nivell mitjà. Els kulaks es van resistir i es va entaular una lluita ferotge. Durant l’hivern de 1929-1930, la sisena part del món va patir una veritable guerra civil. Centenars de milers de famílies van ser desposseïdes dels seus béns i desterrades al nord. Als pobles, els que s’hi quedaven s’adherien en massa als kolkhozos, però abans sacrificaven els animals en lloc de cedir-los a les granges col·lectives […]. No s’inscrivien als kolkhozos per voluntat pròpia, sinó forçats per una intensíssima pressió econòmica i administrativa.

Allà on es produïa alguna vacil·lació, s’hi enviava la tropa, juntament amb agitadors. Hi va haver centenars de petites revoltes, molt més greus al Caucas i a Sibèria.

Més del 60% de les famílies camperoles actualment estan agrupades en kolkhozos. A les regions més productives no queden, per dir-ho així, explotacions individuals. Aquests kolkhozos majoritàriament són artels, és a dir, associacions solament dels mitjans de producció: la terra, les eines, els animals de càrrega i de tir i la mà d’obra són posats en comú i cada família conserva la casa i el clos que tenia.

La submissió de l’agricultura a la indústria i el procés de col·lectivitzacions van provocar una absència d’incentius entre els pagesos i, com a resultat, les previsions dels plans quinquennals sobre producció agrícola i ramadera mai van arribar a ser assolides, donant lloc al dèficit d’aliments. Per tant, el balanç de la col·lectivització va ser negatiu. Només a partir del 1934 podem observar uns primers símptomes de recuperació de l’agricultura, però la seva supeditació a la indústria va ser un dels punts dèbils constants de l’economia soviètica.

D’altra banda, el Segon Pla Quinquennal (1934-1938) tenia com a objectius el desenvolupament de la indústria lleugera i de béns de consum, però va centrar-se en el reforçament de la indústria dels armaments, fet que va multiplicar per deu la despesa militar. A més, va fomentar-se l’estimulació ideològica dels treballadors (stakhanovisme) per aconseguir una millora en la qualificació professional i la producció. Malgrat les limitacions imposades per les rígides directrius del pla, en aquest període va aconseguir-se un creixement industrial important. L’agricultura, per la seva banda, va millorar gràcies a la mecanització, però menys que la indústria.

Finalment, el Tercer Pla Quinquennal, iniciat el 1938, va ser interromput el juny de 1941 per la incorporació de la URSS a la Segona Guerra Mundial. Abans de ser modificat, el pla seguia les mateixes directrius que l’anterior.

1913

1928

1932

1940

Població total

170.900.000

150.500.000

163.000.000

170.600.000

Agricultura: Superfície conreada (en milions d’hectàrees)

113

130

150

Agricultura: Cereals (en milions de quintars)

687

733

689

779

Indústria: Carbó (en milions de tones)

35,9

36,4

64,9

165,9

Indústria: Petroli (en milions de tones)

9,2

11,6

21,4

31,1

Indústria: Acer (en milions de tones)

4,6

4,3

5,9

18,3

Indústria: Teixits de cotó (en milers de milions de metres quadrats)

2,6

2,6

3,9

Indústria: Teixits de llana (en milers de milions de metres quadrats)

0,08

0,08

0,11

Indústria: Camions (en unitats)

700

23.700

145.000

Comerç: Exportacions (en milions de rubles)

1.520

621

451

240

Comerç: Saldo de la balança comercial

+ 146

– 120

– 101

– 5

El resultat de l’economia planificada en els anys trenta va ser un espectacular desenvolupament de la indústria pesant i militar i de la producció. Gràcies a aquest model, la URSS es va poder situar entre les potències del terreny industrial. Però tot això va ser realitzat a costa del nivell de vida de la població, ja que les indústries productores de béns de consum gairebé no van avançar i es va patir una manca crònica de productes.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS