Les actituds espanyoles davant la guerra de Cuba

Des de 1895 la vida política de la Península va estar condicionada pels transcurs de la guerra a les colònies i per l’enfrontament amb els Estats Units. Durant tot el període d’enfrontament, tant per part del govern conservador com del liberal, la principal preocupació va residir en aconseguir un consens nacional per les accions bèl·liques i en trobar els recursos necessaris per tal de fer front als requeriments de la guerra.

La consigna de les forces del règim va ser unir-se en un esforç comú. En canvi, l’escàs èxit en el transcurs dels esdeveniments va fer que es comencessin a revelar les diferències entre grups i partidaris. A més, la societat espanyola es va dividir entre aquells que recolzaven l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels republicans i els carlistes) i els partidaris d’una solució pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns sectors nacionalistes).

La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal menor, en tant que representava un desenllaç ràpid i honrós a un problema que no tenia millor solució. Els polítics del règim eren conscients de la superioritat nord-americana i dels escassos mitjans militars amb els quals disposaven per oposar-se a ells. Sabien que la guerra estava perduda, però els semblava preferible perdre les colònies d’aquesta manera, abans que cedir-les pacíficament i posar en perill l’estabilitat del sistema polític i de la monarquia.

Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les conseqüències que podia tenir la pèrdua de Cuba o Filipines: que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un pronunciament militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars convenientment instrumentalitzats pels partits antidinàstics.

Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per la pròpia pèrdua de les colònies. Eren els grups colonials amb interessos a les illes: comerciants, “hacendados” i inversors amb interessos a Ultramar; militars i funcionaris destinats en aquestes, compromesos amb la seva administració, i amb fortes arrels econòmiques i oligàrquiques en aquells territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les societats geogràfiques de l’expansió colonial.

Els empresaris espanyols interessats en el negoci colonial però sense inversions directes a les colònies –els tèxtils catalans, els cerealistes castellans i la siderúrgia basca–, conscients què el procés independentista a les colònies era imparable i què la situació de guerra només perjudicava els seus interessos, van recolzar una sortida ràpida al conflicte, acompanyada per una dura negociació en favor del manteniment dels drets d’entrada dels productes espanyols a les antigues colònies. Allò important era mantenir la possibilitat d’obtenir beneficis de les colònies, fos qui fos l’administrador polític.

D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements legitimadors de la guerra.

Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no van aprofitar la guerra per atemptar contra el sistema polític, degut en part a que aquests grups no tenien a finals de segle, una gran implantació social, ni la capacitat per convertir-se en alternativa del govern.

La guerra, però, va provocar la consolidació de noves formacions dissidents –especialment nacionalistes i socialistes–, davant les quals s’obria un futur incert en el qual havien de trobar el seu espai polític. En canvi, els resultats de la contesa no van provocar grans variacions en el mapa polític espanyol, i, sobretot, no van suposar una amenaça pel règim. Pel que fa a l’entramat institucional, es van mantenir la Constitució, el titular de la Corona, una composició de les Corts similar, els mateixos partits i, fins i tot, els mecanismes polítics que tant es van criticar.

De la insurrecció cubana al Desastre de 1898

El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i econòmiques del govern espanyol de la Restauració borbònica vers Cuba va comportar un allunyament de l’autonomisme i que els desitjos d’emancipació i l’independentisme guanyessin cada cop més partidaris.

El 1879 va produir-se un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte anomenat Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambistes, nom amb el qual es denominava als rebels cubans, va ser derrotada l’any següent amb una relativa facilitat com a conseqüència de la manca de suport entre la població, l’escassetat de l’armament i la clara superioritat de l’exèrcit espanyol.

El 1893, José Martí, un intel·lectual cubà, va fundar el Partido Revolucionario Cubano que tenia com a objectiu aconseguir la independència de l’illa i aviat comptaria amb el recolzament dels Estats Units. El partit ràpidament va augmentar la seva base social i va rebre el suport de nombrosos cabdills revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García, personatges que s’havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar els acords que s’havien signat a la Pau de Zanjón. La importància de José Martí va eradicar en la seva capacitar d’unir obrers, sectors populars i la burgesia criolla sota el l’objectiu d’arribar a la democràcia a partir de la independència. Amb ell, se sentia identificat tot aquell que no tingués interessos colonialistes.

El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista cubà, el Crit de Baire, va donar pas a un conflicte generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però va estendre’s ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.

Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses posicions: el govern de Cánovas va adoptar una actitud molt patriotera (“hasta el último hombre y hasta la última peseta”), anunciada en discursos sorollosos i grandiloqüents; la burgesia industrial i comercial (i especialment la catalana) també era partidària de mantenir la sobirania espanyola, amb la guerra si calia; el poble es va deixar portar per la propaganda de l’“orgullo nacional”. Només una part dels republicans federal, els socialistes, els anarquistes i els catalanistes de la Unió Catalanista van protestar i van demanar l’autonomia per a Cuba i les altres illes. A més, hi havia moltes associacions obreres contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien d’anar els seus fills.

Per reprimir la revolta, el cap de govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, inicialment va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos. Aquest va buscar la pacificació de l’illa mitjançant la combinació d’una forta acció militar amb un esforç polític de conciliació amb els rebels. Martínez Campos, però, va fracassar en el seu intent de controlar militarment la insurrecció i pacificar l’illa, motiu pel qual va ser dimitir i va ser substituït pel general Valeriano Weyler per canviar la tàctica bèl·lica i iniciar una fèrria repressió.

Amb l’objectiu d’evitar que els insurrectes s’estenguessin en el món rural i aïllar els guerrillers, Weyler va dividir l’illa amb “trochas y alambradas” i va concentrar la població pagesa en campaments o camps de concentració aïllats que impedien als camperols tenir contacte amb els combatents. A més, Weyler va tractar durament els rebels, a molts dels quals va fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil, entre la qual va augmentar considerablement la mortalitat com a conseqüència de la proliferació de fams i epidèmies.

En el terreny militar, però, tot i la repressió, la guerra no era favorable als interessos espanyols ja que els combats tenien lloc a la selva (la manigua) contra unes forces disperses en el territori i amb una gran facilitat per concentrar-se pels atacs i separar-se ràpidament. Ni els soldats espanyols estaven preparats per a enfrontar-se a una amenaça d’aquest tipus ni l’exèrcit disposava dels mitjans necessaris. Així, el mal aprovisionament, la manca d’instruments i l’extensió de les malalties tropicals van causar una gran mortaldat entre les tropes i van fer que la victòria final esdevingués cada vegada un objectiu més difícil d’aconseguir.

A més, el sistema de lluita imposat per Weyler era tan cruel que va produir un gran desprestigi internacional per a Espanya, així com la protesta interessada dels Estats Units, que van muntar una gran campanya de premsa contra el domini espanyol. El govern liberal, conscient del fracàs de la via repressiva i temorós d’un conflicte amb els Estats Units, va veure’s obligat a fer dimitir Weyler. El seu substitut seria el general Ramón Blanco.

A Espanya, parlar de diàleg sobre el conflicte cubà significava fragilitat envers una oposició molt forta al govern i al sistema amb la intencionalitat d’atacar-lo. Tot i això, l’any 1897, Segismundo Moret, com a ministre d’Ultramar, va aprovar un decret en el qual atorgava una àmplia autonomia cubana, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre cubans i peninsulars i l’autonomia aranzelària, però aquesta resposta arribava massa tard. Així, els independentistes cubans, sabent-se recolzats pels Estats Units, van rebutjar l’autonomia i la fi de les hostilitats.

Davant el refús continuat per part del govern espanyol a vendre l’illa de Cuba als Estats Units, el president McKinley va reconèixer els independentistes cubans i els va ajudar obertament en el conflicte. L’abril de 1898, l’explosió fortuïta del cuirassat nord-americà Maine, enviat pel govern dels EUA al port de l’Havana com a símbol de protecció dels ciutadans nord-americans residents a l’illa, en el qual va perdre la vida la major part de la seva tripulació, va precipitar la guerra resultant ser el casus belli que necessitava l’administració nord-americana per involucrar-se en el conflicte.

Aleshores, els Estats Units van iniciar una forta campanya propagandística contra Espanya, a la qual s’acusava falsament d’haver provocat la voladura del Maine i s’exigia la retirada de Cuba. Tot i la consciència que l’exèrcit espanyol mai podria fer front amb èxit un conflicte militar amb els EUA, els dirigents polítics van considerar humiliant l’ultimàtum nord-americà, donant lloc a la guerra contra els Estats Units pel control de Cuba.

La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser ràpida i en únicament dues batalles navals va estar decidida. Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba, però la flota nord-americana era molt més moderna poderosa i va desfer-se fàcilment dels malmesos vaixells espanyols, primer a Cavite (port de Manila, Filipines, 1 de maig de 1898), i després a Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898).

La pau va ser signada a París el 10 de desembre de 1898. Pels tractats de pau Espanya cedia Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam als Estats Units que hi establiria un protectorat i va abandonar Cuba, que es convertiria en una república independent sota el protectorat/ocupació dels Estats Units, amb la consegüent frustració dels líders independentistes cubans. Pel règim espanyol va ser més important salvar la monarquia davant les amenaces internes que no pas mantenir Cuba i la resta del seu imperi colonial.

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals.

La fragilitat del colonialisme espanyol a Cuba en el segle XIX

Mentre les grans potències europees van caracteritzar-se en el segle XIX per l’articulació de grans imperis colonials i comercials, en el cas espanyol aquest procés va ser invers i va culminar amb la pèrdua del gran imperi americà forjat des de finals del segle XV. Així, en el procés de revolucions liberals que va caracteritzar el primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se donant lloc a la creació de nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

El 1868, però, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria d’ensorrar l’imperi colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns propietaris criolls i amb un important suport popular, s’iniciava la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. Per tal de pacificar l’illa, el govern d’Amadeu I va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de l’esclavitud i de concessió de reformes polítiques, però la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba (bona part d’ells catalans) a aquestes reformes va frustrar la reforma, tot encoratjant els revoltats a continuar la guerra.

Així, la guerra a Cuba va seguir sense que els diferents governs republicans que van succeir Amadeu I fossin capaços de millorar la situació. A més, les autoritats i els funcionaris espanyols a l’illa es decantaven per la solució monàrquica alfonsina i actuaven majoritàriament al marge del poder republicà. Una de les solucions frustrades que van intentar introduir-se en aquest període va ser la formulació de l’estructura federal de l’Estat que considerava Cuba (i Puerto Rico) com un territori més del conjunt d’Estats que integrarien l’Espanya federal.

Seria en el temps de la Restauració quan es possés fi a la insurrecció cubana combinant l’acció militar amb la negociació. Així, el 1878 es va signar la Pau de Zanjón que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (que no s’aprovaria fins 1888), la llibertat de comerç i la promesa de la introducció d’un seguit de reformes polítiques i administratives que donarien a Cuba representació a les corts espanyoles.

Seguint el model bipartidista que el sistema de la Restauració havia introduït a la Península, van crear-se dos grans partits que serien l’eix de la política cubana: el Partido Autonomista i la Unión Constitucional. Mentre que els constitucionalistes eren un partit de caràcter espanyolista i integrat fonamentalment pels peninsulars instal·lats a Cuba, els autonomistes propugnaven un programa reformista en el camp econòmic i polític i van ser capaços d’aconseguir una àmplia representació al parlament espanyol.

A Espanya, el Partit Liberal liderat per Sagasta va mostrar-se favorable a introduir reformes polítiques a Cuba, però només va ser capaç de concretar l’abolició formal de l’esclavitud (1888). Així, quan, el 1893, Maura va proposar un projecte de reforma de l’estatut colonial de l’illa, aquest va ser derrotat al parlament per la pressió dels grups econòmics espanyols amb negocis a Cuba, sempre intransigents a l’hora de fer cap concessió que pogués posar en perill els seus interessos econòmics i els privilegis dels que gaudien.

En el camp econòmic, a Cuba estava implantada una economia de plantació, basada en el cultiu del sucre i en menor mesura del cafè, del tabac i dels plàtans. Aquest tipus d’explotació es realitzava als “ingenios”, descansava sobre mà d’obra esclava i la producció estava bolcada cap al comerç exterior. A partir de 1880 va culminar la revolució industrial sucrera, es va modernitzar la producció mitjançant la introducció de maquinària i van aparèixer les fàbriques.

Aquestes circumstancies, juntament amb el canvi de legislació, van provocar que es passés d’un sistema esclavista a un assalariat, en el qual va anar augmentant-se la contractació de treballadors vinguts de la Península.

Les exportacions van augmentar la seva orientació cap al mercat internacional, en especial cap als Estat Units, Gran Bretanya i els països del nord d’Europa, la qual cosa va fer que es perdessin molts dels vincles que unien la illa amb la Península. La dependència del mercat nord-americà va créixer fins al punt què en 1890 es vengués més del 90% de la collita de sucre al trust sucrer de refinadores de Nova York. En xifres exactes al 1850, els Estats Units compraven el 30% de la producció de sucre, al 1880 el 80 % i al 1894, les xifres augmentaren fins al 91% del total. Aquest fet suposà una aproximació de la burgesia americana a la burgesia criolla cubana, les quals eren les encarregades de portar a terme les relacions comercials.

La Llei de Relacions Comercials amb Cuba, decretada l’any 1882 pel govern liberal de Sagasta, significava que a partir d’aleshores Cuba havia d’exportar tots els seus excedents sense aranzels, venent els seus productes, tothora, a un país tercer, els Estats Units, mentre que no podia vendre a Espanya. Per contra, Cuba, només podia rebre o comprar productes arribats des d’Espanya. La promulgació i pràctica d’aquesta llei suposaria una de les causes de la pèrdua definitiva de les colònies. L’illa viuria un malestar polític, al qual s’afegia el rebuig que provocava un règim aranzelari que responia més als interessos fiscals i proteccionistes de la metròpoli que a les necessitats dels sectors productius cubans.

Aquesta situació es va agreujar l’any 1890, quan l’administració del president nord-americà William McKinley va decidir aprovar un aranzel que restringia l’entrada del sucre i del tabac elaborat a Cuba en el mercat nord-americà, en resposta als altíssims drets que els productes americans havien de pagar a l’illa. L’adopció d’aquesta mesura va provocar la creació d’una organització en defensa dels productes cubans i en contra de la metròpoli.

L’anomenat Moviment Econòmic va reclamar una reforma aranzelària que permetés l’entrada dels productes estrangers al mercat cubà, així com la modificació de les lleis que, des de 1882, regulaven les relacions mercantils entre colònia i metròpoli i que, havien imposat un desarmament aranzelari gradual i complet pels productes peninsulars a Cuba, sense decretar una reciprocitat pels productes cubans a Espanya. La llei “Bill McKinley” suposava l’ajustament dels desequilibris econòmics d’Espanya a la política colonial, de manera que Espanya va haver de renunciar a les seves pretensions de dominació d’aquell mercat.

Espanya veient que els interessos cubans s’apropaven als interessos americans es va veure obligada aleshores a realitzar un projecte de reforma d’autonomia per a la illa, el 1893, a mans d’Antonio Maura. Aquest projecte suposava l’ampliació de les capacitats dels municipis regits per governadors i un consell d’administració consultiu, que estava format per 24 membres. En definitiva, es pretenia atorgar una certa autonomia a l’illa. Però aquest projecte també va aixecar les protestes, doncs va rebre una forta oposició per part dels colonialistes i del Partit Conservador, sectors els quals faran fracassar aquest projecte i es mostraran partidaris d’una política restrictiva i forta envers l’illa.