El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'06. La Restauració borbònica'

Les conseqüències del “Desastre de 1898”: crisi moral i regeneracionisme

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista.

La crisi moral. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.

caricatura regeneracionisme.jpgAixí, la crisi econòmica derivada de la pèrdua de les colònies va tenir unes conseqüències limitades i la necessitat de liquidar els deutes contrets arran de la guerra va possibilitar una reforma de la hisenda amb la finalitat d’incrementar la recaptació a través de l’increment de la pressió fiscal. I, políticament, el sistema de la Restauració va sobreviure amb una mala salut de ferro durant dues dècades més.

El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a Espanya i el gran efecte que va tenir en el camp intel·lectual del país. En definitiva, la crisi de 1898 va ser fonamentalment moral i ideològica i va comportar un gran impacte psicològic entre la població. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyola en un estat de desencís i de frustració perquè va significar la destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment en el qual les potències europees estaven construint extensos imperis colonials a l’Àfrica i Àsia.

A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el context internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un sistema polític fonamentat en la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent faria fortuna i es generalitzaria entre bona part de l’opinió pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en una societat que va culpar el govern i l’exèrcit d’haver claudicat davant dels Estats Units.

El regeneracionisme. Si amb la pèrdua de les primeres colònies ja havia sorgit un moviment crític amb la situació del país, la derrota de 1898 va suposar l’esclat del regeneracionisme. En resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns intel·lectuals van presentar una visió molt crítica de la història d’Espanya i van reclamar la necessitat de “regenerar” la vida política i social del país.

La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista. Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín, Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío Baroja o Àngel Gavinet van veure a Espanya immersa en una profunda crisi que només podia solucionar-se mitjançant una regeneració del sistema, la recuperació del “veritable esperit del país” i l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de suposar el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural del país.

Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter crític i regeneracionista. Es denunciarà el fracàs de la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la cultura. Es parlarà de la paralització del país (idiòcia). El pensament més reaccionari demanarà la introducció de la figura d’un dictador davant el fracàs del sistema de partits polítics. S’arribarà a culpar de la crisi a la introducció de la dinastia dels Àustries en el tron espanyol en el segle XVI.

Principals obres regeneracionistes:

  • Lucas Mallada. Los males de la patria y la futura revolución española (1890).
  • Marías Picavea. Del problema nacional. Hechos, causas y remedios (1898).
  • Damián Isern. Del desastre nacional y sus causas (1898).
  • Ramiro de Maetzu. Hacia otra España (1899).
  • Vital Fité. Las desdichas de España (1899).
  • Luis Morote. La moral de la derrota (1900).
  • Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo (1901).
  • Rafael Altamira. Psicología del pueblo español (1902).
costa.jpg
Joaquín Costa

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Costa va defensar la necessitat d’enterrar les glòries passades (“tancar amb set claus el sepulcre d’El Cid”), millorar la situació del camp espanyol, potenciar les obres públiques i elevar el nivell educatiu i cultural del país, tal i com reflectia un dels seus lemes: “Educació i rebost”.

Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme, per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la Restauració. Alguns autors consideren Costa com un precursor de l’ideari feixista pels seus plantejaments sobre una revolució política des de dalt amb la instauració d’un “cirujano de hierro”.

El final d’una època. Però, el 1898 no només va provocar el desànim dels intel·lectuals i el fi espiritual del segle XIX. La desfeta de 1898 va suposar l’inici d’una nova fase en la història constitucional del país. D’aquesta manera, el “Desastre de 1898” va significar la fi del sistema polític de la Restauració tal com l’havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris que van començar a actuar en el regnat d’Alfons XIII.

El torn de partits de la Restauració va entrar en crisi després de l’assassinat de Cánovas el 1897 i la mort de Sagasta el 1903. Els partits dinàstics havien perdut els seus líders fundacionals i entrava en escena una nova generació de polítics encapçalats per Antonio Maura i Eduardo Dato en el Partit Conservador i per José Canalejas i el comte de Romanones en el Partit Liberal. També guanyarà protagonisme el socialista Pablo Iglesias.

camilo_polavieja.jpg
Camilo Polavieja

Alguns dels nous governants van intentar aplicar a la política les idees del regeneracionisme. Així, el setembre de 1898, el general Camilo Polavieja va fer públic un manifest a favor de la regeneració política on proposava la necessitat de portar a la pràctica reformes a l’administració pública i l’aplicació d’una certa descentralització administrativa. Així, els primers pressupostos després del “desastre de 1898” van preveure una sèrie de retalls financers per frenar el dèficit públic. També van aprovar-se diferents projectes de llei relacionats amb la reforma fiscal, la política social, la descentralització administrativa, la política universitària i la política energètica.

Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els governs posteriors a la crisi del 98 no van aconseguir les profundes reformes que anunciaven, sinó que van limitar-se a deixar que el sistema continués funcionant amb la introducció d’una sèrie de canvis minúsculs. Tampoc l’oposició al règim no va poder aprofitar la crisi propiciada per la pèrdua de les colònies per la seva divisió interna.

La derrota militar també va tenir conseqüències en l’exèrcit, que havia estat acusat per una part de l’opinió pública de tenir una gran responsabilitat en la desfeta cubana. Davant d’un antimilitarisme creixent en determinats espais socials, un sector dels militars s’inclinaria cap a postures autoritàries i intransigents, convençut que els veritables culpables de la derrota havien estat uns polítics corruptes i ineficaços. D’aquesta manera, en el si de l’exèrcit van anar desenvolupant-se uns sentiments de corporativisme, que a la llarga serien nefastos pel país i derivarien en l’autoconvenciment de la necessitat d’incrementar la presència i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola.

Les actituds espanyoles davant la guerra de Cuba

Des de 1895 la vida política de la Península va estar condicionada pels transcurs de la guerra a les colònies i per l’enfrontament amb els Estats Units. Durant tot el període d’enfrontament, tant per part del govern conservador com del liberal, la principal preocupació va residir en aconseguir un consens nacional per les accions bèl·liques i en trobar els recursos necessaris per tal de fer front als requeriments de la guerra.

La consigna de les forces del règim va ser unir-se en un esforç comú. En canvi, l’escàs èxit en el transcurs dels esdeveniments va fer que es comencessin a revelar les diferències entre grups i partidaris. A més, la societat espanyola es va dividir entre aquells que recolzaven l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels republicans i els carlistes) i els partidaris d’una solució pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns sectors nacionalistes).

guerra de cuba.jpg

La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal menor, en tant que representava un desenllaç ràpid i honrós a un problema que no tenia millor solució. Els polítics del règim eren conscients de la superioritat nord-americana i dels escassos mitjans militars amb els quals disposaven per oposar-se a ells. Sabien que la guerra estava perduda, però els semblava preferible perdre les colònies d’aquesta manera, abans que cedir-les pacíficament i posar en perill l’estabilitat del sistema polític i de la monarquia.

Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les conseqüències que podia tenir la pèrdua de Cuba o Filipines: que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un pronunciament militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars convenientment instrumentalitzats pels partits antidinàstics.

Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per la pròpia pèrdua de les colònies. Eren els grups colonials amb interessos a les illes: comerciants, “hacendados” i inversors amb interessos a Ultramar; militars i funcionaris destinats en aquestes, compromesos amb la seva administració, i amb fortes arrels econòmiques i oligàrquiques en aquells territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les societats geogràfiques de l’expansió colonial.

Els empresaris espanyols interessats en el negoci colonial però sense inversions directes a les colònies –els tèxtils catalans, els cerealistes castellans i la siderúrgia basca–, conscients què el procés independentista a les colònies era imparable i què la situació de guerra només perjudicava els seus interessos, van recolzar una sortida ràpida al conflicte, acompanyada per una dura negociació en favor del manteniment dels drets d’entrada dels productes espanyols a les antigues colònies. Allò important era mantenir la possibilitat d’obtenir beneficis de les colònies, fos qui fos l’administrador polític.

D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements legitimadors de la guerra.

Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no van aprofitar la guerra per atemptar contra el sistema polític, degut en part a que aquests grups no tenien a finals de segle, una gran implantació social, ni la capacitat per convertir-se en alternativa del govern.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

La guerra, però, va provocar la consolidació de noves formacions dissidents –especialment nacionalistes i socialistes–, davant les quals s’obria un futur incert en el qual havien de trobar el seu espai polític. En canvi, els resultats de la contesa no van provocar grans variacions en el mapa polític espanyol, i, sobretot, no van suposar una amenaça pel règim. Pel que fa a l’entramat institucional, es van mantenir la Constitució, el titular de la Corona, una composició de les Corts similar, els mateixos partits i, fins i tot, els mecanismes polítics que tant es van criticar.

De la insurrecció cubana al Desastre de 1898

El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i econòmiques del govern espanyol de la Restauració borbònica vers Cuba va comportar un allunyament de l’autonomisme i que els desitjos d’emancipació i l’independentisme guanyessin cada cop més partidaris.

El 1879 va produir-se un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte anomenat Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambistes, nom amb el qual es denominava als rebels cubans, va ser derrotada l’any següent amb una relativa facilitat com a conseqüència de la manca de suport entre la població, l’escassetat de l’armament i la clara superioritat de l’exèrcit espanyol.

mambises.jpg

El 1893, José Martí, un intel·lectual cubà, va fundar el Partido Revolucionario Cubano que tenia com a objectiu aconseguir la independència de l’illa i aviat comptaria amb el recolzament dels Estats Units. El partit ràpidament va augmentar la seva base social i va rebre el suport de nombrosos cabdills revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i Calixto García, personatges que s’havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar els acords que s’havien signat a la Pau de Zanjón. La importància de José Martí va eradicar en la seva capacitar d’unir obrers, sectors populars i la burgesia criolla sota el l’objectiu d’arribar a la democràcia a partir de la independència. Amb ell, se sentia identificat tot aquell que no tingués interessos colonialistes.

Jose Marti.JPG
José Martí

El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista cubà, el Crit de Baire, va donar pas a un conflicte generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però va estendre’s ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.

cuba_mapa_guerras_de_independencia_1868_1902.jpg

Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses posicions: el govern de Cánovas va adoptar una actitud molt patriotera (“hasta el último hombre y hasta la última peseta”), anunciada en discursos sorollosos i grandiloqüents; la burgesia industrial i comercial (i especialment la catalana) també era partidària de mantenir la sobirania espanyola, amb la guerra si calia; el poble es va deixar portar per la propaganda de l’“orgullo nacional”. Només una part dels republicans federal, els socialistes, els anarquistes i els catalanistes de la Unió Catalanista van protestar i van demanar l’autonomia per a Cuba i les altres illes. A més, hi havia moltes associacions obreres contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien d’anar els seus fills.

Weyler.png
Valeriano Weyler

Per reprimir la revolta, el cap de govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, inicialment va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos. Aquest va buscar la pacificació de l’illa mitjançant la combinació d’una forta acció militar amb un esforç polític de conciliació amb els rebels. Martínez Campos, però, va fracassar en el seu intent de controlar militarment la insurrecció i pacificar l’illa, motiu pel qual va ser dimitir i va ser substituït pel general Valeriano Weyler per canviar la tàctica bèl·lica i iniciar una fèrria repressió.

Amb l’objectiu d’evitar que els insurrectes s’estenguessin en el món rural i aïllar els guerrillers, Weyler va dividir l’illa amb “trochas y alambradas” i va concentrar la població pagesa en campaments o camps de concentració aïllats que impedien als camperols tenir contacte amb els combatents. A més, Weyler va tractar durament els rebels, a molts dels quals va fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil, entre la qual va augmentar considerablement la mortalitat com a conseqüència de la proliferació de fams i epidèmies.

En el terreny militar, però, tot i la repressió, la guerra no era favorable als interessos espanyols ja que els combats tenien lloc a la selva (la manigua) contra unes forces disperses en el territori i amb una gran facilitat per concentrar-se pels atacs i separar-se ràpidament. Ni els soldats espanyols estaven preparats per a enfrontar-se a una amenaça d’aquest tipus ni l’exèrcit disposava dels mitjans necessaris. Així, el mal aprovisionament, la manca d’instruments i l’extensió de les malalties tropicals van causar una gran mortaldat entre les tropes i van fer que la victòria final esdevingués cada vegada un objectiu més difícil d’aconseguir.

A més, el sistema de lluita imposat per Weyler era tan cruel que va produir un gran desprestigi internacional per a Espanya, així com la protesta interessada dels Estats Units, que van muntar una gran campanya de premsa contra el domini espanyol. El govern liberal, conscient del fracàs de la via repressiva i temorós d’un conflicte amb els Estats Units, va veure’s obligat a fer dimitir Weyler. El seu substitut seria el general Ramón Blanco.

Santiago_campaign_1898.gif

A Espanya, parlar de diàleg sobre el conflicte cubà significava fragilitat envers una oposició molt forta al govern i al sistema amb la intencionalitat d’atacar-lo. Tot i això, l’any 1897, Segismundo Moret, com a ministre d’Ultramar, va aprovar un decret en el qual atorgava una àmplia autonomia cubana, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre cubans i peninsulars i l’autonomia aranzelària, però aquesta resposta arribava massa tard. Així, els independentistes cubans, sabent-se recolzats pels Estats Units, van rebutjar l’autonomia i la fi de les hostilitats.

uss maine.jpg
Voladura del cuirassat Maine

Davant el refús continuat per part del govern espanyol a vendre l’illa de Cuba als Estats Units, el president McKinley va reconèixer els independentistes cubans i els va ajudar obertament en el conflicte. L’abril de 1898, l’explosió fortuïta del cuirassat nord-americà Maine, enviat pel govern dels EUA al port de l’Havana com a símbol de protecció dels ciutadans nord-americans residents a l’illa, en el qual va perdre la vida la major part de la seva tripulació, va precipitar la guerra resultant ser el casus belli que necessitava l’administració nord-americana per involucrar-se en el conflicte.

Aleshores, els Estats Units van iniciar una forta campanya propagandística contra Espanya, a la qual s’acusava falsament d’haver provocat la voladura del Maine i s’exigia la retirada de Cuba. Tot i la consciència que l’exèrcit espanyol mai podria fer front amb èxit un conflicte militar amb els EUA, els dirigents polítics van considerar humiliant l’ultimàtum nord-americà, donant lloc a la guerra contra els Estats Units pel control de Cuba.

maine explosion headline.jpg

La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser ràpida i en únicament dues batalles navals va estar decidida. Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba, però la flota nord-americana era molt més moderna poderosa i va desfer-se fàcilment dels malmesos vaixells espanyols, primer a Cavite (port de Manila, Filipines, 1 de maig de 1898), i després a Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898).

Calixto_García_and_William_Ludlow_in_Cuba,_1898.jpg
Calixto Garcia, general dels rebels cubans amb el Brigadier General William Ludlow (1898)

La pau va ser signada a París el 10 de desembre de 1898. Pels tractats de pau Espanya cedia Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam als Estats Units que hi establiria un protectorat i va abandonar Cuba, que es convertiria en una república independent sota el protectorat/ocupació dels Estats Units, amb la consegüent frustració dels líders independentistes cubans. Pel règim espanyol va ser més important salvar la monarquia davant les amenaces internes que no pas mantenir Cuba i la resta del seu imperi colonial.

Jules_Cambon_signs_Treaty_of_Paris,_1899.JPG
Signatura del Tractat de París de 1898

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals.

La fragilitat del colonialisme espanyol a Cuba en el segle XIX

Mentre les grans potències europees van caracteritzar-se en el segle XIX per l’articulació de grans imperis colonials i comercials, en el cas espanyol aquest procés va ser invers i va culminar amb la pèrdua del gran imperi americà forjat des de finals del segle XV. Així, en el procés de revolucions liberals que va caracteritzar el primer terç del segle XIX, les colònies espanyoles van emancipar-se donant lloc a la creació de nombrosos Estats independents. Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

El 1868, però, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria d’ensorrar l’imperi colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns propietaris criolls i amb un important suport popular, s’iniciava la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. Per tal de pacificar l’illa, el govern d’Amadeu I va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de l’esclavitud i de concessió de reformes polítiques, però la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba (bona part d’ells catalans) a aquestes reformes va frustrar la reforma, tot encoratjant els revoltats a continuar la guerra.

Embarcament_dels_voluntaris_catalans_al_port_de_Barcelona.jpg

Així, la guerra a Cuba va seguir sense que els diferents governs republicans que van succeir Amadeu I fossin capaços de millorar la situació. A més, les autoritats i els funcionaris espanyols a l’illa es decantaven per la solució monàrquica alfonsina i actuaven majoritàriament al marge del poder republicà. Una de les solucions frustrades que van intentar introduir-se en aquest període va ser la formulació de l’estructura federal de l’Estat que considerava Cuba (i Puerto Rico) com un territori més del conjunt d’Estats que integrarien l’Espanya federal.

guerra diez años.jpg

Seria en el temps de la Restauració quan es possés fi a la insurrecció cubana combinant l’acció militar amb la negociació. Així, el 1878 es va signar la Pau de Zanjón que incloïa una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (que no s’aprovaria fins 1888), la llibertat de comerç i la promesa de la introducció d’un seguit de reformes polítiques i administratives que donarien a Cuba representació a les corts espanyoles.

Seguint el model bipartidista que el sistema de la Restauració havia introduït a la Península, van crear-se dos grans partits que serien l’eix de la política cubana: el Partido Autonomista i la Unión Constitucional. Mentre que els constitucionalistes eren un partit de caràcter espanyolista i integrat fonamentalment pels peninsulars instal·lats a Cuba, els autonomistes propugnaven un programa reformista en el camp econòmic i polític i van ser capaços d’aconseguir una àmplia representació al parlament espanyol.

A Espanya, el Partit Liberal liderat per Sagasta va mostrar-se favorable a introduir reformes polítiques a Cuba, però només va ser capaç de concretar l’abolició formal de l’esclavitud (1888). Així, quan, el 1893, Maura va proposar un projecte de reforma de l’estatut colonial de l’illa, aquest va ser derrotat al parlament per la pressió dels grups econòmics espanyols amb negocis a Cuba, sempre intransigents a l’hora de fer cap concessió que pogués posar en perill els seus interessos econòmics i els privilegis dels que gaudien.

Independencia_de_Cuba,_revista_la_flaca,_1873..jpg

En el camp econòmic, a Cuba estava implantada una economia de plantació, basada en el cultiu del sucre i en menor mesura del cafè, del tabac i dels plàtans. Aquest tipus d’explotació es realitzava als “ingenios”, descansava sobre mà d’obra esclava i la producció estava bolcada cap al comerç exterior. A partir de 1880 va culminar la revolució industrial sucrera, es va modernitzar la producció mitjançant la introducció de maquinària i van aparèixer les fàbriques.

Aquestes circumstancies, juntament amb el canvi de legislació, van provocar que es passés d’un sistema esclavista a un assalariat, en el qual va anar augmentant-se la contractació de treballadors vinguts de la Península.

Les exportacions van augmentar la seva orientació cap al mercat internacional, en especial cap als Estat Units, Gran Bretanya i els països del nord d’Europa, la qual cosa va fer que es perdessin molts dels vincles que unien la illa amb la Península. La dependència del mercat nord-americà va créixer fins al punt què en 1890 es vengués més del 90% de la collita de sucre al trust sucrer de refinadores de Nova York. En xifres exactes al 1850, els Estats Units compraven el 30% de la producció de sucre, al 1880 el 80 % i al 1894, les xifres augmentaren fins al 91% del total. Aquest fet suposà una aproximació de la burgesia americana a la burgesia criolla cubana, les quals eren les encarregades de portar a terme les relacions comercials.

La Llei de Relacions Comercials amb Cuba, decretada l’any 1882 pel govern liberal de Sagasta, significava que a partir d’aleshores Cuba havia d’exportar tots els seus excedents sense aranzels, venent els seus productes, tothora, a un país tercer, els Estats Units, mentre que no podia vendre a Espanya. Per contra, Cuba, només podia rebre o comprar productes arribats des d’Espanya. La promulgació i pràctica d’aquesta llei suposaria una de les causes de la pèrdua definitiva de les colònies. L’illa viuria un malestar polític, al qual s’afegia el rebuig que provocava un règim aranzelari que responia més als interessos fiscals i proteccionistes de la metròpoli que a les necessitats dels sectors productius cubans.

Aquesta situació es va agreujar l’any 1890, quan l’administració del president nord-americà William McKinley va decidir aprovar un aranzel que restringia l’entrada del sucre i del tabac elaborat a Cuba en el mercat nord-americà, en resposta als altíssims drets que els productes americans havien de pagar a l’illa. L’adopció d’aquesta mesura va provocar la creació d’una organització en defensa dels productes cubans i en contra de la metròpoli.

La_fallera_de_l'oncle_Sam.JPG

L’anomenat Moviment Econòmic va reclamar una reforma aranzelària que permetés l’entrada dels productes estrangers al mercat cubà, així com la modificació de les lleis que, des de 1882, regulaven les relacions mercantils entre colònia i metròpoli i que, havien imposat un desarmament aranzelari gradual i complet pels productes peninsulars a Cuba, sense decretar una reciprocitat pels productes cubans a Espanya. La llei “Bill McKinley” suposava l’ajustament dels desequilibris econòmics d’Espanya a la política colonial, de manera que Espanya va haver de renunciar a les seves pretensions de dominació d’aquell mercat.

Espanya veient que els interessos cubans s’apropaven als interessos americans es va veure obligada aleshores a realitzar un projecte de reforma d’autonomia per a la illa, el 1893, a mans d’Antonio Maura. Aquest projecte suposava l’ampliació de les capacitats dels municipis regits per governadors i un consell d’administració consultiu, que estava format per 24 membres. En definitiva, es pretenia atorgar una certa autonomia a l’illa. Però aquest projecte també va aixecar les protestes, doncs va rebre una forta oposició per part dels colonialistes i del Partit Conservador, sectors els quals faran fracassar aquest projecte i es mostraran partidaris d’una política restrictiva i forta envers l’illa.

El naixement del nacionalisme basc

El nacionalisme basc, com a moviment polític va néixer amb la figura de Sabino Arana qui va dotar-lo d’una ideologia, uns mitjans de comunicació i propaganda i d’una organització política: el Partit Nacionalista Basc (PNB) fundat el 1895. Ara bé, el nacionalisme basc té uns antecedents en el segle XIX (tant en el liberalisme com en el carlisme) que contribueixen a explicar el seu desplegament.

Sabino Arana.jpg
Sabino Arana

La doctrina araniana pel nacionalisme basc es basava en una doctrina profundament reaccionària i racista basada en la puresa de sang (els espanyols són els maketos), la religiositat, l’euskera com a signe d’identitat i la reivindicació del règim foral com a camí cap a la independència. Es a dir: “Dios y Leyes Viejas”.

En el País Basc del segle XIX hi ha tres factors que expliquen l’aparició del nacionalisme: el foralisme literari i polític; les guerres carlines i les abolicions dels furs; i la revolució industrial de Vizcaya i les seves conseqüències socials.

El regnat d’Isabel II i la primera etapa de la Restauració van suposar el ressorgiment cultural basquista, un antecedent ideològic del nacionalisme de Sabino Arana. La literatura foralista tenia un caràcter costumista i ruralista i un caràcter històrico-llegendari. Es substituïa la història per la llegenda creant una consciència de particularitat en el poble basc.

D’altra banda, a les guerres carlines trobem factors que van realçar el particularisme del territori basc i navarrès. La majoria de la seva població va situar-se al costat del carlisme i només les capitals i algunes ciutats van resistir com a illots liberals. L’abolició dels furs de 1841 va suposar l’aparició del foralisme com a moviment polític lligat al liberalisme moderat.

El foralisme defensava l’existència d’un pacte entre els territoris forals i la monarquia espanyola, però en cap cas qüestionava la nació espanyola ni es reivindicava com a Estat independent. El seu objectiu era preservar les particularitats forals del País Basc dins del nou sistema liberal.

La derrota del carlisme el 1876 i l’abolició definitiva dels furs bascos el 1877 a mans de Cánovas, van provocar una crisi d’identitat entre el poble basc que va considerar el càstig excessiu, fet que va radicalitzar el foralisme.

Paral·lelament, el 1876 s’iniciava la revolució industrial a Bilbao. A la nova societat capitalista que s’estava introduint, la gran burgesia industrial enriquida gràcies a la mineria desplaçava els notables com a classe dominant. La seva reivindicació va reduir-se a la defensa dels concerts econòmics i van mantenir una bona relació amb el nou règim restauracionista liberal.

Així, Cánovas va aprovar un règim fiscal especial pel País Basc el 1878, d’acord amb la nova elit burgesa basca. El País Basc tindria durant la Restauració una important autonomia econòmica i administrativa, però aquesta situació en cap cas s’aproximava a l’anterior. La monarquia restauracionista va tenir un dels seus pilars en la indústria i la banca basques.

En el costat oposat a les elits burgeses basques trobem a un incipient proletariat –la majoria d’origen forà– que va adscriure’s en el socialisme espanyol i va viure una intensa conflictivitat laboral a causa de la gran duresa de les condicions de vida i treball que patien.

Aquests factors socioeconòmics van provocar el descontentament dels sectors de la petita i mitjana burgesia urbana que reaccionava amb postulats ruralistes i antiindustrialistes davant del retrocés de la religió catòlica, de les costums tradicionals i de la llengua basca. El model del caserio i del món rural va idealitzar-se. Així, va sorgir un primer nacionalisme basc, enfrontat a l’oligarquia liberal i a la classe obrera socialista i amb un caràcter integrista i anticapitalista.

Després de la derrota de 1876 el carlisme va entrar en el seu declivi durant la Restauració i molts dels seus components van donar el pas cap al nacionalisme emergent. El nacionalisme aranià es trobaria proper a l’integrisme per la qüestió religiosa i la posició regionalista.

El clergat jugaria un paper important en el transvasament polític dels carlistes i els integristes al nacionalisme i es convertiria en un element propagandístic de les tesis de Sabino Arana.

Sabino Arana era fill d’una família burgesa profundament catòlica i carlista. El seu germà va ser qui va fer-li veure que la seva pàtria no era Espanya. Així, Arana va abandonar el carlisme per passar a ser nacionalista i consagrar-se a l’estudi de la llengua basca, de la història i del dret de Vizcaya. D’aquesta manera va ratificar-se en la idea de que Vizcaya no era Espanya.

A Barcelona va conèixer el sorgiment del catalanisme, però va marcar-ne les distàncies perquè el considerava només regionalisme, no nacionalisme. L’acta de naixement del nacionalisme basc la trobem en la seva obra Bizkaya por la independencia, un relat llegendari de la història basca. Arana va crear la historiografia nacionalista al servei de la seva doctrina política.

El seu lema va ser “Dios y Leyes Viejas” i es declarava antiliberal i antiespanyol. El 1895 fundava el PNB en la clandestinitat. Posteriorment adoptava el nom d’Euskadi pel País Basc i dissenyava amb el seu germà la ikurriña com a bandera basca.

pnv.JPG

800px-Flag_of_the_Basque_Country_by_Sabino_Arana.png

El nacionalisme basc va néixer contra Espanya enfrontant-se amb l’Estat restauracionista i la Constitució. Les seves essències eren la religió catòlica i la raça basca. No la llengua, a diferència del catalanisme. Considerava que el poble basc havia perdut la consciència de nació i que això l’havia portat a la decadència.

Per Arana, furs bascos i constitució espanyola eren conceptes incompatibles. El foralisme havia de ser sinònim de separatisme recuperant la independència plena. Aquest primer nacionalisme basc era profundament clerical i antiliberal (el liberalisme era pecat i un enemic de l’Església).

El projecte aranià era construir una confederació d’Estats bascos que inclogués els antics territoris forals a banda i banda dels Pirineus. A l’Euskadi independent dibuixada per Arana només hi tindrien cabuda els bascos de raça i catòlics confessionals. Així, quedaven exclosos els immigrants i els propis bascos d’ideologia liberal, republicana i socialista. Arana portava a la pràctica una utopia tradicionalista que idealitzava el món rural i era antibilbaí perquè Bilbao representava la industrialització, el liberalisme i els obrers socialistes. Tot i això, el PNB era un petit grup molt reduït i circumscrit a Bilbao.

Euskal_Herria-Euskera.png

Després del desastre de 1898 els nacionalismes van emergir amb força a Espanya i Arana era escollit diputat provincial. A Vizcaya la pèrdua de les colònies va coincidir amb la culminació de la revolució industrial, fet que va fer que tingués un caràcter menys dramàtic que a Catalunya. Al nacionalisme la derrota militar espanyola a Cuba i Filipines li va suposar una alegria ja que debilitava a l’Estat opressor d’Euskadi. Un cop Arana va ser escollit diputat el 1898, va mostrar ser un polític pragmàtic que contrastava amb el seu radicalisme anterior.

Ara, Arana abandonarà l’anticapitalisme i passarà a ser industrialista. El seu moviment començarà a ser més de nacionalització basca que d’exclusió i oposició a Espanya i als maketos. Ens trobem davant d’una evolució més política que ideològica ja que es mantenien les seves idees racistes i religioses i l’independentisme seguia present en el seu pensament.

Serà a partir de 1902 quan una onada repressiva de l’Estat contra el nacionalisme faci que Arana, després de passar per la presó, realitzi un “gir espanyolista” que proposava que, davant de la impossibilitat d’aconseguir de forma immediata la independència d’Euskadi, s’havia d’aconseguir una àmplia autonomia dins de l’Estat espanyol. És un retorn al foralisme prenacionalista.

Sabino Arana s’havia adonat de que la seva idea d’una Euskadi independent era una utopia inassolible en aquells moments, però aquest suposat “gir espanyolista” no era més que un pas enrere per després d’aconseguir l’autonomia seguir avançant cap a la consecució de la independència posteriorment.

La nació liberal espanyola i el problema regionalista en la crisi del segle XIX

Els conceptes de nació apareixen en el segle XIX i tenen dues vessants: la nació liberal (Espanya, França, Alemanya, etc) i la nació ètnico-cultural (Catalunya o Euskadi). Mentre que la nació liberal buscava un canvi econòmic i polític respecte a l’absolutisme de l’Antic Règim, els nacionalismes ètnico-culturals, nascuts sota la cultura del romanticisme, recorreran a la cultura, la llengua o a l’existència d’antigues institucions per a reclamar els seus trets diferenciadors.

Armas_abreviadas_del_rey_de_España_1864-1931.png
Escut d'armes de la monarquia espanyola en temps de la Restauració borbònica

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png

Les nacions existeixen al marge de la voluntat dels homes, aquesta és la veritat absoluta amb la que treballen alguns nacionalismes pels quals les nacions són plantejades des d’una òptica filosòfica. La nació situa el seu origen en un passat quan més llunyà millor perquè les nacions són un resultat històric, no una veritat essencial. L’aparició dels regionalismes i els nacionalismes a finals del segle XIX suposarà un dels principals fenòmens polítics de l’Espanya del segle XX. Així, la debilitat de l’articulació de l’Estat liberal espanyol i de l’estat de la pròpia nacionalització del país possibilitaria que, a diferència de França, apareguessin els regionalismes.

La nació liberal és aquella on hi ha un conjunt de persones amb drets polítics (ciutadans). La nació liberal és fruit d’un plantejament polític que apareix en el marc cultural de les monarquies absolutes que vivien en un marc pluricultural amb diverses legislacions en un mateix Estat. La nació liberal apareix amb la Revolució francesa de 1789 i arriba a Espanya amb la Constitució de Cadis de 1812.

D’aquesta manera, les institucions i els furs medievals de Castella havien de desaparèixer per donar pas al nou marc constitucional (Navarra, País Basc, etc). Les corones de Castella i Aragó tenien diferents sistemes fiscal i dins de la pròpia Castella els territoris de Navarra i el País Basc tenien una sèrie de privilegis fiscals. Espanya veurà com s’imposa un sistema liberal centralitzat.

La llengua era diferent en alguns territoris del país, i per unificar la nació s’optaria pel castellà com a llengua oficial perquè era la majoritària del país. Tant els industrials catalans com els bascos defensarien la Constitució de Cadis i una opció liberal centralista que els beneficiava econòmicament. Espanya es convertia així en una nació liberal en front de l’absolutisme borbònic del segle XVIII.

Serà a finals del segle XIX quan, després dels fracassos del Sexenni, apareguin els anomenats nacionalismes perifèrics, català i basc, amb l’articulació d’una ciutadania que tenia la decisió/voluntat de convertir-se en una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol.

La historiografia no nacionalista considera que el fracàs de la burgesia perifèrica en el seu intent de controlar l’Estat va portar-la a replegar-se en si mateixa demanant l’autonomia per augmentar el seu poder. Val a dir que no és casualitat que el nacionalisme català es desenvolupi en una de les zones més industrialitzades de l’Estat i sota la demanda del proteccionisme econòmic per a la seva indústria. Altres corrents historiogràfics, més progressistes, identifiquen el nacionalisme amb l’impuls de les classes populars que demanaven una democratització del sistema polític espanyol des del particularisme. Segurament, hauríem de buscar una síntesi entre aquestes idees per a entendre el perquè del naixement d’aquests moviments.

En qualsevol cas, l’auge dels regionalismes en l’últim quart del segle XIX es tracta d’una prolongació del procés de recuperació lingüística i històrica que es venia donant des de mitjans de segle. La base social d’aquests moviments era fonamentalment urbana i intel·lectual, però també tenia una important vinculació amb el món rural. Els components ideològics que configurarien el regionalisme van ser força heterogenis, però generalment combinaven continguts del liberalisme i del tradicionalisme, sense oblidar la pràctica federal del Sexenni. I el grau de maduració d’aquests moviments va ser divers:

Renaixensa.jpgEl catalanisme va estar al capdavant dels regionalismes consolidant la recuperació de la memòria històrica (Víctor Balaguer) i lingüística (Renaixença), tot avançant en la construcció de la consciència nacional mitjançant campanyes i mobilitzacions específiques. A més, el desajustament estructural existent entre Catalunya i l’Espanya rural va empènyer la burgesia catalana cap a un replegament regional després del fracàs en l’intent de construir una articulació econòmica moderna del conjunt espanyol.

Així, el regionalisme català combinaria la reclamació del proteccionisme econòmic amb un nacionalisme peculiar el qual, fins i tot, arribaria a incorporar un vessant imperialista amb Prat de la Riba. La iniciativa política de la burgesia catalana serà el model en el qual s’emmirallaran els altres regionalismes peninsulars. En qualsevol cas, no ens trobem davant d’un moviment de caràcter secessionista, i és que el nacionalisme català de finals del segle XIX el que buscava era afirmar la personalitat històrica de Catalunya dins d’una Espanya a la qual busca reconstruir des d’una fórmula diferent al centralisme hegemònic des de l’entronització dels Borbons en el segle XVIII.

Sabino Arana.jpg
Sabino Arana

El nacionalisme basc estarà encarà en un període de desenvolupament amb molta vinculació amb la lluita foral fins l’aparició de la figura de Sabino Arana i la formació del Partit Nacionalista Basc (PNB). El nacionalisme aranista en principi no anava més enllà del territori de Biscaia, i no seria fins 1893 quan donaria clares senyals de la seva activitat arrel de la publicació de l’obra Bizcaya por su independencia. L’efervescència del moviment va ser deguda a que les reformes de caràcter liberal que s’anaven introduint des del govern central apuntaven a un increment imminent de les quotes aforades de Navarra i Euskadi.

El 1894 va constituir-se la primera organització política basca nacionalista, per a la qual Arana va redactar una declaració de principis basada en la confessionalitat, les afirmacions de caràcter racista, la voluntat de restaurar l’ordre jurídic tradicional a Biscaia i l’aspiració de constituir Euskadi. Aquell any va onejar la Ikurrinya per primer cop. Aquest nacionalisme basc de finals de segle semblava capaç de capitalitzar l’alarma de les classes mitjanes locals davant de la creixent mobilització política i laboral dels treballadors immigrats orientats cap a posicions socialistes. Així, des de 1898, a mida que el nacionalisme anés incrementant el seu prestigi entre l’opinió de les classes tradicional dels país, Arana dirigiria el PNB cap a una acció legal i a la col·laboració amb d’altres grups de la dreta catòlica local.

El regionalisme gallec es basarà en el Rexurdimento (recuperació lingüística i històrica) i entre 1886 i 1889 exposarà tres idearis diferents que són una mostra de la diversitat interna del moviment galleguista. El 1887 es presentaria un projecte de Constitució per un Estat gallec que corresponia amb el llegat del federalisme de 1873, però, més enllà d’aquesta fita, el regionalisme gallec encara estaria en la seva fase de configuració i no arribaria a la maduresa fins el primer terç del segle XX.

En el primer terç del segle XX encara apareixerien més moviments d’aquest tipus en d’altres punts de la geografia espanyola que qüestionarien encara més el desenvolupament del procés nacionalitzador de l’Espanya liberal en el segle XIX, com ara el valencianisme (de formulació tardana i representat per Teodor Llorente i Constantí Llombart), l’aragonesisme o l’andalusisme (impulsat per Blas Infante).

El desplegament del socialisme obrer a l’Espanya de la Restauració

La Nova Federació Madrilenya, de caràcter marxista, va transformar-se, el 1879, en l’Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias, organització que seria el nucli originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El nou partit presentava tot un programa de reformes immediates que incloïen el dret d’associació, el dret de reunió, el dret de manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball i la prohibició del treball infantil, entre d’altres mesures socials.

L’any 1886 el grup socialista madrileny va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa, El Socialista, fet que va significar l’inici de l’expansió marxista a Espanya ja que en el seu entorn naixerien les bases que conduirien cap a la formació del partit (PSOE) i del sindicat (UGT). Així, des del nuclis marxistes de Madrid i Barcelona, el socialisme aniria escampant-se per la resta del país i el 1887 ja hi havia agrupacions socialistes en 28 poblacions espanyoles. Tanmateix, aquestes organitzacions no tenien cap tipus de vinculació entre elles i no totes entrarien en el partit en el moment de la seva fundació.

pablo_iglesias.JPG
Pablo Iglesias

El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el 1889 va afiliar-se a la II Internacional. El 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera i va participar en les vagues mineres d’Astúries i el País Basc. Recolzant-se en el sufragi universal, implantat per Sagasta el 1890, el PSOE va decidir participar en el procés electoral tot i que encara no s’havien eliminat les pràctiques caciquistes, obtenint alguns èxits considerables en les eleccions municipals, fonamentalment a Bilbao.

També a Barcelona, el 1888, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). La nova organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, la UGT va declarar-se no depenent de cap organització política i l’únic requisit que es necessitava per a l’admissió era respectar el reglament i els acords aprovats.

El programa ugetista tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals dels obrers i per això va defensar la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga (controlada pel sindicat) sempre que aquesta mesura fos necessària. Així, el sindicat lluitaria per la millora de les condicions laborals buscant dels poders públics una legislació que afavorís els interessos dels treballadors. Inicialment, el nou sindicat, tot i l’enfrontament inicial amb Les Tres Classes de Vapor, va veure com la major part dels seus afiliats procedien de Catalunya i per això va instal·lar la seva seu a Barcelona.

mapa-socialismo-anarquismo.pngEl PSOE va créixer lentament arreu de l’Estat, i cap a finals del segle XIX ja existien agrupacions socialistes en molts llocs de la geografia espanyola, però va ser a Madrid, al País Basc i a Astúries on el socialisme marxista va arrelar abans i amb més força. En canvi, el seu desenvolupament va ser força difícil en aquells llocs que estaven dominats per l’anarcosindicalisme, com Catalunya i Andalusia.

El poc arrelament del socialisme a Catalunya va comportar que, cap a finals del vuit-cents, de les 78 agrupacions socialistes existents a Espanya només 11 es localitzessin a Catalunya. Tot i això, el socialisme també va tenir els seus adeptes a localitats com Barcelona, Reus i Mataró, població on va ser elegit el primer regidor socialista català. Aquesta escassa presència explica que tant el PSOE primer com la UGT després desplacessin els seus òrgans directius, que inicialment estaven situats a Barcelona, cap a Madrid. Així, la capital es convertia en el centre neuràlgic de l’activitat política i sindical del socialisme espanyol.

A les primeres dècades del segle XX, el PSOE va començar a incrementar el seu nombre d’afiliats: dels 3.000 que tenia el 1899 va passar a 15.000 el 1915, i durant la dècada dels anys vint va arribar fins els 30.000 afiliats. Això va deure’s fonamentalment al fet que el partit, tot i tenir un ideari revolucionari, va participar del revisionisme tot aprofitant les oportunitats de visibilitat que donava el sistema parlamentari i no va rebutjar les aliances amb els partits burgesos. Així, el PSOE va començar a participar de les eleccions des de ben aviat i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat al congrés dels diputats com a representant de la conjunció republicano-socialista.

pablo iglesias semana tragica.jpg

D’altra banda, el sindicat socialista, la UGT, va tenir un creixement encara més gran que el PSOE en el primer terç de segle: si el 1914 comptava amb uns 120.000 afiliats, en arribar a 1921 ja havia assolit els 240.000. El sindicat, recolzant l’acció del partit, va mostrar-se partidari de l’acció política per aconseguir reformes socials i laborals, i per això defensava la participació dels representants obrers en els organismes estatals. D’entre els seus líders en aquest període va destacar la figura de Francisco Largo Caballero, que el 1918 va arribar al càrrec de secretari general del sindicat.

julian-besteiro.jpg
Julián Besteiro
largo-caballero.jpg
Francisco Largo Caballero

L’esclat de la Revolució Russa i la formació de la URSS va fer que alguns militants del socialisme espanyol es mostressin partidaris de la línia bolxevic triomfant a Rússia i s’escindissin del PSOE. Aquests dissidents acabarien formant un nou partit polític, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), un grup que tindria poca influència política fins als anys de la la Guerra Civil, tot i que tenia una militància força activa a Biscaia i Astúries.

L’anarquisme a l’Espanya de la Restauració

El 1881, la secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat del règim de la Restauració que prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Així, un sector dels antics dirigents de l’anarcosindicalisme català, contraris al nihilisme i l’insurreccionalisme, van emprendre el camí de la reorganització de l’anarquisme. La direcció de la FTRE defensava la vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a tot acte violent.

La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i la classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la FTRE va ser força difícil ja que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de dues grans tendències ideològiques: l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que suposaven divergències tàctiques respecte de la via d’acció a seguir enfront del règim restauracionista.

L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de Kroptkin i Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina havia de ser el resultat de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema econòmic. No rebutjaven l’ús de la violència.

L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode per a arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres d’aquesta tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de producció per part dels sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada individu produiria segons la seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del seu treball.

Els desacords dins d’aquesta organització, que la portarien a desaparèixer, i la repressió constant sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa o propaganda pel fet i organitzés grups autònoms revolucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra el que consideraven com els pilars fonamentals del capitalisme espanyol: l’Estat, la burgesia i l’Església. L’ambient revolucionari que crearien aquests grups va donar lloc a una atmosfera d’inestabilitat fomentada per la conflictivitat social i laboral.

Així, el terrorisme encobert sota la “propaganda pel fet” va adquirir un gran protagonisme, fonamentalment en el període 1893-1897, i van produir-se un bon nombre d’actes de violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola (Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de Barcelona (institució representativa de la societat burgesa) o bombes contra la processó del Corpus de Barcelona (símbol de la litúrgia popular eclesiàstica). Tanmateix, també van produir-se atemptats que no presentaven una finalitat clara, més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van causar víctimes innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.

oliva.jpg
Atemptat anarquista contra Alfons XII
bomba-teatro-liceo.png
Atemptat anarquista al teatre del Liceu de Barcelona, institució representativa de la societat burgesa
procesion corpus.jpg
Bombes contra la processó del Corpus de Barcelona, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica

L’anarquisme va ser acusat d’estar darrere de La Mà Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a les darreres dècades del segle XIX produint una important agitació camperola i a la qual van atribuir-se nombrosos assassinats així com l’incendi de collites i d’edificis.

Exécution_des_anarchistes_de_Xérès.jpg
La repressió de l'anarquisme andalús

Els atemptats i les revoltes anarquistes van anar seguits per una gran repressió governamental, en ocasions indiscriminada, que va portar a la generació d’una espiral de violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció, a la vegada que creava nous màrtirs dins de les files anarquistes.

El moment clau d’aquesta espiral serien els anomenats processos de Montjuïc, celebrats el 1897 a Barcelona, la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia estat reclamada des dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es resoldria amb cinc anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà d’això, el procés va tenir una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar marcat pels incidents que van produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures a les quals havien estat sotmesos, un dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca de garanties judicials va ser una evidència.

montjuicexecucions1897.jpg

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme anarquista i, en conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la revolució social com a objectiu a mig termini.

Aquesta tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits en els primers anys del segle XX amb una participació destacada en la vaga general de Barcelona del 1902 tot reclamant la reducció de la jornada laboral i l’augment de salaris. Posteriorment, des de l’anarcosindicalisme es promouria la creació de la Solidaritat Obrera (1907), una federació d’associacions de treballadors de caràcter apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària.

El 1910, aquesta organització va impulsar el naixement de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per tot el territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista. Hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista.

congreso-fundacional.png
Congrés fundacional de la CNT el 1910

Per a la CNT, l’acció revolucionària contra la burgesia i el capitalisme s’havia de dur a terme mitjançant les vagues i els boicots fins que arribés una gran vaga general revolucionària que acabés amb el sistema. Amb aquests objectius, la CNT tenia com a ideologia quatre pressupòsits bàsics:

  • La independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves institucions.
  • L’apoliticisme del moviment obrer i, en conseqüència, l’abstencionisme electoral.
  • La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
  • La voluntat d’enderrocar el capitalisme mitjançant l’expropiació dels burgesos.

Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va passar de 15.000 afiliats (1915) a 700.000 (1919) i ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. Aquest va ser el gran moment dels seus líders, Salvador Seguí “el noi del sucre”, Martí Barrera, Àngel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement va tenir un paper fonamental la celebració a Barcelona del Congrés de Sants de 1918, en el qual van crear-se els anomenats sindicats únics d’indústria, que tenien la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i reafirmar l’apoliticisme del moviment obrer així com la necessitat de la negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de les forces polítiques i dels representants de l’Estat.

CNT.jpg

Reformisme i qüestió social a l’Espanya de la Restauració

La conflictivitat social va quedar soterrada per la forta repressió dels primers anys de la Restauració, però això no va acabar amb els problemes de fons. El procés revolucionari burgés i democratitzador del Sexenni va veure’s tallat amb el cop de Estat del general Pavía al que va seguir la Restauració de la monarquia. Això va suposar una regressió respecte a l’anterior etapa. A més, el 1876, la AIT desapareixia a Filadèlfia debilitada per les escissions patides i per la a repressió que estava sotmesa el moviment obrer europeu.

RAMÓN CASAS LA CARGA.jpg

Així, cap a la dècada de 1880, la duresa de les condicions de vida i treball dels obrers, així com la creixent pressió sindical, van fer que alguns sectors del liberalisme restauracionista anessin prenent consciència de la conveniència de racionalitzar les relacions de treball de la incipient societat industrial espanyola. Per evitar la revolta social, els governs, igual que estava succeint a d’altres països europeus, van plantejar-se en aquest moment la necessitat d’exercir des de l’Estat una acció compensatòria que reglamentés les relacions econòmiques i laborals.

El 1878 van ser aprovades les primeres lleis reguladores dels treballs que eren considerats com a perillosos pels infants, la creació d’asils per a invàlids laborals i la construcció de barris per allotjar el creixent nombre d’obrers a les grans ciutats. Tot i això, l’intent del règim de practicar una política reformista va tenir un èxit nul i va tenir uns resultats totalment inapreciables.

El 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan governamental que tenia la finalitat d’informar sobre la condició obrera i promoure el reformisme social, funcionant amb uns objectius i uns mitjans molt limitats. Buscava conèixer les demandes de la classe treballadora i les seves condicions laborals. Tenia un caràcter merament informatiu i la desconfiança, tant del govern com del sindicalisme, va portar-la al fracàs. Només va ser ben acollida pel sindicalisme més reformista del les Tres Classes de Vapor.

El treball d’aquesta comissió ens ofereix dades concretes sobre la jornada laboral, salaris, accidents laborals, treball infantil i femení, associacionisme obrer, educació popular, mentalitat obrera i institucions de beneficència. Les condicions de vida obrera eren tan precàries que ens molts casos es trobaven al límit de la pobresa i era relativament fàcil traspassar el límit. Els treballs eren eventuals i la invalidesa total per accident de treball portava als treballadors, generalment, a una situació d’indigència.

Les societats de socors mutus només podien donar cobertura durant uns mesos a aquells treballadors que no rebien el salari per malaltia, però no tenien solvència per sufragar la retirada laboral dels obrers, la invalidesa permanent per accident o l’assistència sanitària i farmacèutica. Els obrers amb consciència política ideologitzada eren encara una minoria, fet que possibilitava al govern contrarestar la propaganda revolucionària que poguessin rebre. Les societats obreres, tinguessin el signe ideològic que tinguessin, tenien el seu principal objectiu en el socors mutu.

En el Congrés Sociològic Nacional, celebrat el 1883 a València, van participar representants de tot el món laboral. El seu objectiu era millorar les condicions de vida i treball mitjançant el reformisme governamental. El congrés va fracassar per l’oposició al reformisme dels patrons i per les traves que el propi govern va posar ja que la mentalitat reformista de l’Estat restauracionista era molt limitada. Només el sindicat de les Tres Classes de Vapor i el Centre Industrial de Catalunya van implicar-se a fons.

D’aquesta manera, el reformisme governamental va resultar un fracàs, fonamentalment per la no aplicació pràctica de les lleis reguladores del treball. Així, la major part de les lleis reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva a Espanya no van ser aprovades fins a les primeres dècades del segle XX.

El carlisme en els anys de la Restauració borbònica

Després de la derrota definitiva de la insurrecció carlina el 1876 el nou règim va prohibir de manera explícita l’entrada a Espanya del pretenent Carles VII de Borbó i alguns membres destacats del carlisme, com el vell heroi militar Ramon Cabrera, van reconèixer Alfons XII com a legítim rei espanyol. Tot això va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstàncies.

Carlos_(VII).jpg
Carles VII de Borbó

Cándido Nocedal, el principal dirigent carlí i representant del pretenent al país, va aconseguir d’estendre els cercles carlins per tot l’Estat, però la seva força principal va continuar residint a Navarra, el País Basc i Catalunya. La reorganització del carlisme va suposar el reforçament del seu caràcter de moviment catòlic i la pràctica d’una propaganda política agressiva a través dels òrgans de premsa afins. Aquesta agressivitat va portar el carlisme a una escissió dels sectors que formarien la Unió Catòlica, grup dirigit per Alejandro Pidal i que acabaria integrant-se en el Partit Conservador.

La renovació del partit aniria a càrrec de Juan Vázquez de Mella, que el 1886 va proposar un nou programa polític adaptat als nous temps que vivia el país en l’anomenada Acta de Loredán (nom del palau venecià on residia el pretenent Carles VII després de la seva expulsió de França). La proposta mantenia la vigència d’antics principis carlins com la unitat catòlica d’Espanya, la reclamació dels furs, l’autoritat legítima del pretenent carlí o l’oposició al sistema democràtic, però en aquesta actualització ja no hi hauria cap proclama en favor de l’Antic Règim i s’acceptava el nou ordre liberal i capitalista.

En paral·lel a la renovació dels principis carlins, la disputa religiosa va anar guanyant protagonisme al si del partit. Així, des d’un sector del carlisme s’acusava Carles VII i els principals dirigents del partit de no donar prou suport a la política catòlica impulsada des del papat contra el liberalisme, tot acusant el pretenent de “cesarisme” per donar prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la religiosa. El líder d’aquest corrent crític, Ramón Nocedal, fill del vell líder carlí, acabaria protagonitzant una escissió que donaria lloc a la formació del Partit Catòlic Nacional, que va deixar de reconèixer com a rei al pretenent carlista i va passar a actuar com un grup catòlic integrista amb força predicament en els sectors més reaccionaris de la societat.

requeté navarra.jpg

Don_Jaime_de_Borbón.jpg
Jaume de Borbó

El 1907, va fundar-se el Requetè, una organització carlina de caràcter paramilitar que prenia el seu nom dels soldats navarresos que havien lluitat al costat del pretenent carlí en la Primera Guerra Carlina. Aquests grups actuarien com a forces de xoc contra el republicanisme i l’obrerisme allà on el carlisme mantenia la seva força (Navarra, País Basc, Catalunya) i en poblacions d’Andalusia (Sevilla, Huelva) i d’altres regions on van aparèixer nous seguidors del moviment.

La mort de Carles VII de Borbó, el 1909, va convertir el seu fill, Jaume de Borbó, en el nou pretenent a la corona. Tanmateix, les lluites internes en el si del partit iniciades en les darreries del segle XIX amb l’escissió dels integristes van continuar i, amb motiu de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, un sector del carlisme va declarar-se germanòfil en oposició a la postura proaliada del pretenent. Finalitzada la guerra, el 1919, un dels principals dirigents carlins, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància per fundar el Partit Tradicionalista.

Desapareguts del joc polític i condemnats a la marginalitat parlamentària durant la Restauració, amb la proclamació de la Segona República, el 1931, el carlisme aconseguiria reunificar-se incorporant novament en el seu si a integristes i tradicionalistes, donant lloc a la formació de la Comunió Tradicionalista, un partit minoritari però que jugaria un paper destacat en els anys de la Guerra Civil i en la configuració del franquisme.

Flag_of_New_Spain.png

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS