08. Imperialisme i colonialisme – Pàgina 2

La Conferència de Berlín

30 de desembre de 2010

La necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis, arran del conflicte generat per les rivalitats entre França i Bèlgica al Congo i l’interès creixent dels comerciants alemanys per l’Àfrica central, va portar a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus.

Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una Acta General que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat Lliure del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica.

Finalment, es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori de forma efectiva) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, la prohibició de l’esclavitud i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

Extracte de l’Acta General de la Conferència de Berlín (1885):

Desitjant establir en l’esperit de mútua entesa les condicions més favorables al desenvolupament del comerç i de la civilització de determinades regions d’Àfrica, i assegurar a tots els pobles els avantatges de la lliure navegació pels dos principals rius africans que desemboquen a l’Oceà Atlàntic. Desitjosos també de prevenir els malentesos i les disputes que puguin suscitar en el futur les noves preses de possessió efectuades a les costes d’Àfrica, i preocupats al mateix temps pels mitjans d’augmentar el benestar moral i material de les poblacions indígenes, hem resolt […] reunir una Conferència ha Berlín.

Capítol Primer

Article Primer. El comerç de totes les nacions gaudirà d’una completa llibertat a la conca del Congo […], a la zona marítima de l’Oceà Atlàntic […], a la zona que s’estén des de la conca del Congo fins a l’Oceà Índic […] i fins a la desembocadura del Zambezi.

Article Segon. Tots els pavellons, sense distinció de nacionalitat, tindran accés lliure a tot el litoral dels territoris enumerats a dalt […].

Article Quart. Les mercaderies importades en aquests territoris romandran lliures de drets d’entrada i transit.

Article Cinquè. Tota potència que tingui o arribi a tenir drets de sobirania en els territoris referits

Article Sisè. Totes les potències […] es comprometen a vetllar per la conservació de les poblacions indígenes i per la millora de les seves condicions morals i materials d’existència, així com a contribuir a la supressió de l’esclavitud i sobretot el tràfic de negres […]. La llibertat de consciència i la tolerància religiosa resten expressament garantides, tant als indígenes com als nacionals i als estrangers […]. Les potències protegiran i afavoriran totes les institucions i empreses religioses encaminades a instruir els indígenes i fer-los entendre i apreciar els avantatges de la civilització […].

Capítol Sisè

Article Trenta-quatre. Tota potència que en el futur prengui possessió d’un territori situat a la costa del continent africà però fora de les seves possessions actuals, o que sense posseir-ne cap fins aleshores arribés a adquirir-lo […], acompanyarà l’Acta respectiva d’una notificació dirigida a les restants potències signants de la present Acta, amb l’objectiu de donar oportunitats a aquelles de fer valer les seves reclamacions.

Material_Historia Contemporánea_Afri1913.jpg

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica de forma accelerada. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyika) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.

Àfrica, un continent per explotar

29 de desembre de 2010

L’interès pel coneixement geogràfic i naturista de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (per exemple, l’Associació Internacional Africana de Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions missioneres (per exemple, la Societat Missionera de Londres) amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.

Així, cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza, que va travessar tot el territori del Congo. D’una manera o una altra, aquestes expedicions van permetre descobrir les línies mestres de la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.

D’aquesta manera parlava el comandant britànic Verney Lovett Cameron dels atractius del continent africà pels europeus i les possibles actuacions colonialistes a realitzar pels governs a la seva obra autobiogràfica A través d’Àfrica (1877), escrita al retornar de les seves expedicions africanes:

Verney Lovett Cameron

Els recursos militars i vegetals d’aquestes meravelloses contrades són dels més importants del món. Si es poguessin fer servir els indígenes per explotar aquestes riqueses, immenses fortunes recompensarien ben aviat els esforços dels pioners […].

Els esforços dels missioners contra el tràfic de negres només reeixiran si van acompanyats amb el desenvolupament del comerç. Negociants i missioners haurien de col·laborar en comptes de competir, com passa massa sovint […].

Alguns consideren que és inalienable el dret dels caps africans a governar els assumptes del seu poble. Però jo crec que no trobaríem cap lloc a Àfrica on la gent fos reticent davant d’un poder més ben organitzat. El poder tradicional dels caps es fonamenta en la barbàrie i en l’arbitrarisme. N’hi ha prou que un dèspota borratxo ordeni la mort d’un home perquè aquest home sigui executat immediatament. Estic convençut que l’obertura de veritables vies de comunicació frenaria el comerç de l’home per l’home i que la instauració d’un comerç legal hi posaria un aturador definitiu.

La justificació del colonialisme segons Jules Ferry

28 de desembre de 2010

Els factors econòmics que van impulsar el colonialisme van ser diversos. D’una banda, hi havia l’imperialisme comercial a la recerca d’uns mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria ja que amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors. A més existiria l’imperialisme de tipus financer. Aquesta era la justificació econòmica del colonialisme que realitzava Jules Ferry (en aquell moment Ministre d’Afers Estrangers de Tercera República) en un discurs davant del Parlament francès el juliol de 1885:

Des del punt de vista econòmic, per què unes colònies? La qüestió colonial és per als països dedicats per la naturalesa de la seva indústria a una gran exportació, com el nostre, la qüestió mateixa del mercat […]. Les colònies són, per als països més rics, una inversió de capitals de les més avantatjoses […]. Us dic que França, que sempre ha gaudit de grans capitals i n’ha exportat quantitats considerables a l’estranger […], té interès a considerar aquest aspecte de la qüestió colonial.

Però senyors, hi ha un altre aspecte més important d’aquesta qüestió que supera de molt el que acabo de tractar […]. En els temps que ens trobem i en la crisi que travessen totes les indústries europees, la fundació d’una colònia és la creació d’un mercat. S’ha assenyalat, en efecte, i els exemples abunden en la història econòmica dels pobles moderns, que n’hi ha prou que el llaç colonial subsisteixi entre la mare pàtria que produeix i les colònies que ha fundat, perquè el predomini econòmic acompanyi i suporti, d’alguna manera, el predomini polític.

Els factors ideològics que impulsaren l’imperialisme van ser de dos tipus: nacionalistes i culturals. D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials. Recuperant el discurs de Jules Ferry, aquesta era la justificació ideològica del colonialisme que realitzava:

Senyors, hi ha una segon punt que haig d’abordar, i és l’aspecte humanitari i civilitzador de la qüestió […]. Cal dir obertament que, en efecte, les races superiors tenen dret enfront de les races inferiors […]. Repeteixo que les races superiors tenen un dret perquè tenen també un deure: tenen el deure de civilitzar a les races inferiors […].

Empire_colonial_français_(1920).png — L'imperi colonial francès a finals del segle XIX

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials; França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències… Finalment, d’aquesta manera justificava políticament Jules Ferry l’expansió colonial francesa davant la cambra de diputats:

Senyors, a Europa tal com està feta, en aquesta competència de tants rivals que veiem créixer al nostre voltant […] la política de tancament o absentisme és simplement el gran camí de la decadència. Les nacions, en el nostre temps, no són grans més que per l’activitat que desenvolupen […].

Brillar sense actuar, sense barrejar-se en els assumptes del món, mantenint-se al marge de totes les combinacions europees, considerant com una trampa, com una aventura tota expansió cap a l’Àfrica o cap a l’Orient, viure d’aquesta manera, per a una gran nació, ho podeu creure, és abdicar, i en un espai de temps més curt del que podeu pensar, és baixar del primer lloc al tercer o al quart […].

Afirmo que la política colonial de França, que la política d’expansió colonial, la que ens ha impulsat a anar cap a Saigon, a la Contxinxina, i que ens condueix cap a Tunísia […], es fonamenta en una realitat sobre la qual es necessari cridar la vostra atenció un moment. És a dir, que una marina com la nostra no pot navegar sobre la superfície dels mars sense refugis sòlids, sense defenses i sense cap centre de proveïment. Cal que el nostre país es posi a fer el mateix que els altres i, atès que la política d’expansió colonial és el mòbil general de les potències europees en el moment actual, cal prendre partit a favor seu.

El colonialisme europeu a la recerca de nous mercats

27 de desembre de 2010

Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors. Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista.

Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

Aquest procés queda patent en aquest extracte d’un discurs de Jules Ferry sobre la necessitat que tenia Europa de trobar nous consumidors fora de les seves fronteres com a conseqüència de la crisi econòmica (1896):

La crisi econòmica que ha pressionat tan durament sobre el treballador europeu des del 1876 i la recessió industrial consegüent […] han conduit a França, a Alemanya i fins i tot a Anglaterra a un descens important i persistent del volum de les exportacions […]. El consum d’Europa està saturat: és imprescindible descobrir nous filons de consumidors en uns altres indrets del món […].

D’altra banda, aquestes manifestacions de Sir Henry Morton Stanley, l’explorador de l’Àfrica central, sobre les riqueses del Congo recollides a la seva obra El Congo i la creació del nou Estat lliure (1876) també reflecteixen aquesta visió de les colònies com a mercats a explotar pel capitalisme europeu:

El Congo produeix dintre dels seus confins gairebé tots els articles que cal per a satisfer les necessitats europees […], dipòsits d’or i plata, mines abundants de coure i de ferro, boscos de gran valor, que produeixen fustes molt preuades, quantitats inexhauribles de cautxú, gomes valuoses, espècies, pebre i cafè, bestiar en ramats innombrables i poblacions susceptibles d’apreciar la comoditat de la vida, sempre que se’ls protegeixi dels assalts dels malfactors desenfrenats i de les carnisseries dels traficants d’esclaus […].

Sir Henry Morton Stanley, explorador de l’Àfrica central

L’Imperialisme com a solució al problema social segons el capitalisme

23 de desembre de 2010

L’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial.

D’aquesta manera justificava l’Imperialisme europeu Cecil Rhodes, un dels empresaris britànics que van participar de la colonització d’Àfrica a través del comerç de diamants abans d’entrar en política, en una carta de 1895:

Ahir vaig anar a l’East End de Londres [una de les barriades obreres de la ciutat industrial] i vaig assistir a una assemblea d’aturats. A la reunió hi vaig escoltar discursos exaltats que no feien sinó demanar pa, pa i pa. Tornant cap a casa vaig anar reflexionant sobre el que havia escoltat i em vaig convèncer més que mai de la importància de l’Imperialisme […].

L'Àfrica colonial dominada pels anglesos on els empresaris com Rhodes movien els fils del comerç

La idea que tinc representa la solució del problema social, és a dir, per tal de salvar quaranta milions de britànics de la guerra social, nosaltres, els polítics colonials, hem de prendre possessió de nous territoris per col·locar-hi l’excés de població, per trobar-hi nous mercats on poder vendre els productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines […]. Si no voleu la guerra civil us heu de convertir en imperialistes.

L’exaltació nacionalista com a motor de l’Imperialisme

22 de desembre de 2010

Les necessitats d’engrandiment nacional, el fet que la possessió de colònies fos motiu de prestigi en el concert internacional i les possibilitats estratègiques a nivell militar que aquestes donaven als Estats europeus van conjugar-se amb la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter netament conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada. Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país i considerava que era missió d’una comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, el fet de prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

Així queda de manifest en aquest discurs de l’empresari i polític liberal britànic Joseph Chamberlain (1895-1896), aferrissat defensor de l’Imperialisme com a motor de la política exterior britànica:

En primer lloc, crec en l’Imperi Britànic i, en segon lloc, crec en la raça britànica. Crec que la raça britànica és la més gran de les races imperials que el món ha conegut […].

Joseph Chamberlain (1836-1914), empresari i polític britànic

Entre totes les nacions del globus tan sols nosaltres hem estat capaços de fundar i de conservar colònies en les condicions més diverses i a totes les regions del món. Ens hem assegurat no solament la fidel submissió de tots els ciutadans britànics, sinó també la simpatia de totes les races que viuen a l’ombra de la bandera britànica.

El mite de la raça superior

21 de desembre de 2010

Els europeus veien en el procés de colonització del darrer terç del segle XIX una manera d’afermar la seva força i la seva superioritat cultural, enfortint així l’orgull nacional. D’aquesta manera, els colonitzadors europeus van atorgar-se el deure de difondre una cultura i una civilització entre uns pobles que eren considerat inferiors. Això és el que l’escriptor britànic Rudyard Kipling va anomenar com “la feixuga tasca de l’home blanc”. És per això que podem trobar algunes expedicions colonials que, tot i ser poc rendibles econòmicament, van tirar endavant només en funció d’aquests interessos polítics i ideològics.

D’aquesta manera, el britànic J. Junt defensava la superioritat de l’home blanc europeu davant dels negres africans enumerant les raons dels seus plantejament racistes en un discurs davant la Societat Antropològica de Londres (1863):

1a. Hi ha raons tan bones per classificar el negre com una espècie diferent de la de l’europeu com n’hi ha per fer de l’ase una espècie diferent de la zebra. I si prenem en consideració la intel·ligència, hi ha una diferència més gran entre el negre i l’anglosaxó que entre goril·la i ximpanzé.

2a. Les analogies entre els negres i els micos són més grans que entre els micos i els europeus.

3a. El negre és inferior, intel·lectualment, a l’home europeu.

4a. El negre és més humà en la seva natural subordinació a l’home europeu que sota qualsevol altra circumstància.

5a. El negre tan sols pot ser humanitzat i civilitzat pels europeus.

D’altra banda, aquesta és un extracte de la definició de la paraula “Negre” al Grand Dictionnaire Universal Larousse du XIX Siècle (1872) on queda clar el pensament racista paternalista i la funció civilitzadora de l’home blanc sobre el negre:

És un fet incontestable que els negres tenen un cervell més lleuger i menys voluminós que els d’espècie blanca. Però aquesta superioritat intel·lectual, ens dóna als blancs el dret de reduir a l’esclavatge la raça inferior? No, i mil vegades no.

Si els negres s’acosten a certes espècies animals per les seves formes anatòmiques, pels seus instints grollers, se’n distàncies i aproximen als blancs en d’altres aspectes que cal tenir en compte. Estan dotats de la paraula i gràcies a la paraula podem tenir-hi relacions intel·lectuals i morals […].

La inferioritat intel·lectual dels negres, lluny de conferir-nos el dret d’abusar de la seva debilitat, ens imposa el deure d’ajudar-los i protegir-los.

La condemna de l’Imperialisme

5 de desembre de 2010

L’expansió imperialista de finals del segle XIX va tenir el suport d’una bona part de la classe política europea en el poder. Així, polítics com Jules Ferry a França, Benjamin Disraeli i Joseph Chamberlain a Gran Bretanya o el mateix president Theodore Roosevelt van ser una bona mostra.

Però, no tothom va donar suport a l’explotació imperialista. Ja en el mateix segle XIX van aixecar-se veus crítiques a l’interior de les metròpolis denunciant alguns dels postulats sobre els quals es fonamentava l’imperialisme. A Gran Bretanya, el liberal Gladstone criticaria alguns dels aspectes de la política colonial anglesa, i a França el radical Clemenceau va oposar-se a la idea de la superioritat d’unes races sobre unes altres, mentre que el socialista Jaurès denunciava de forma més contundent l’explotació i el maltractament a que eren sotmesos els pobles colonitzats.

Serien els polítics socialistes els que, malgrat a l’existència d’algunes reticències en els seus rengles, van endegar les més importants campanyes de denúncia del colonialisme. D’aquesta manera, la Segona Internacional, al Congrés de Stuttgart (1907), definiria l’imperialisme com una forma “degradada” del capitalisme i acordava que els partits socialistes tenien el deure de combatre l’explotació i la servitud colonial en totes les seves formes.

Lentament, al començament del segle XX, i gràcies a la condemna de l’imperialisme realitzada pel socialisme i altres sectors democràtics progressistes va anar-se consolidant un poderós corrent anti colonialista, els arguments del qual van anar penetrant a poc a poc en les consciències de la gent i amb el temps molts dels governs de les potències imperialistes van trobar-se, a l’interior del mateix país explotador, amb una forta oposició a la seva actuació colonial.

A més, el rebuig de la colonització paulatinament va anar estenent-se, lògicament, per les colònies. Dins de les mateixes societats indígenes van començar a sentir-se veus que, influïdes per les idees occidentals d’igualtat i llibertat, van reclamar aquests drets pels pobles colonitzats. Molts dels dirigents d’aquests moviments serien membres de l’elit indígena que havien estat educats a occident segons els ideals d’igualtat civil i política.

Així, a l’Àfrica va iniciar-se un moviment de defensa dels valors culturals propis, la negritud, que s’escamparia per tot el continent al llarg del segle XX.

D’altra banda, a Àsia, on els països dominats tenien un major desenvolupament, es generarien moviments d’alliberament nacional que reclamarien la independència. D’aquesta manera, al final del segle XIX, a l’Índia, l’anomenat Congrés Nacional Indi, dirigit per Gandhi, endegaria un moviment favorable a la independència del país que preconitzava, des de 1916, la no-cooperació amb els ocupants anglesos i la desobediència civil.

L’impacte de la colonització sobre els pobles dominats

4 de desembre de 2010

Els països colonitzats van patir un profund impacte que trasbalsaria la vida, l’administració, la cultura i l’economia dels pobles indígenes. Canviaria, fins i tot, el marc geogràfic, perquè els europeus traçarien fronteres artificials sense tenir en compte les diferències tribals, ètniques o religioses; construirien ponts, vies fèrries i carreteres sobre enormes espais verges; i artigarien boscos i prats.

La primera conseqüència seria d’ordre demogràfic. La introducció de noves vacunes, que van ajudar a combatre les epidèmies, i de noves mesures d’higiene, van permetre una reducció de la mortalitat i un augment de la població. A Algèria, per exemple, el nombre d’indígenes va passar de 2,2 milions el 1871 a 4,8 milions el 1914. Però, tot i això, els efectes no sempre serien positius perquè l’exigència de treballs forçats, a llocs com el Congo, faria disminuir la població. Ara bé, l’increment de la població trencaria l’equilibri existent entre població i recursos i es començarien a donar problemes de proveïment que donarien lloc a una subalimentació crònica.

Des del punt de vista econòmic, la situació va degradar-se per a la majoria de la població, llevat de l’aristocràcia i la burgesia locals que col·laborarien amb els colonitzadors. Així, va produir-se un procés d’expropiació de terres a les comunitats indígenes per passar a mans dels colonitzadors. En conjunt, entre 1830 i 1914, els europeus van apropiar-se de més de dos milions d’hectàrees a l’Àfrica. L’agricultura canviaria en funció de les necessitats de les metròpolis i s’abandonarien els vells conreus tradicionals per potenciar la implantació de sistemes de conreu extensiu, les plantacions, que només responien a les necessitats dels pobles conqueridors (per exemple, producció de cautxú a Indonèsia o cacau a Nigèria). Així mateix, es forçaria l’increment de la productivitat i, com que les colònies havien de comprar productes a les metròpolis, va imposar-se una economia de mercat amb la introducció de paper moneda.

Les importacions europees de productes manufacturats van desorganitzar completament l’artesania tradicional i, en alguns casos, com per exemple a l’Índia, on hi havia una pròspera indústria tèxtil de cotó amb tradició exportadora, aquesta va ser desmantellada en benefici dels teixits de cotó britànica.

A més, es produiria la total assimilació duanera i la circulació de productes entre la colònia i la metròpoli quedava lliure d’aranzels. La posició de la colònia era de clara inferioritat perquè va articular-se una estructura d’”intercanvi desigual”. La colònia quedava reduïda a un paper de subministradora de primeres matèries i de compradora de productes industrials de la metròpoli, els quals, en molts casos, eren manufactures de les primeres matèries pròpies. Els preus eren sempre desiguals, és a dir, la metròpoli fixava els preus dels productes colonials i dels productes manufacturats, però hi havia una desigualtat tan gran entre aquests diversos productes que els habitants de la colònia es veien obligats a dedicar tots els seus esforços a la producció de matèries primeres a canvi d’uns salaris que gairebé només servien per poder comprar els productes més indispensables. Es va generar d’aquesta manera una economia dual en la qual convivien una economia de mercat, controlada pels colonitzadors, i una economia tradicional i d’autoconsum destinada a satisfer les necessitats de la majoria de la població indígena.

A més, l’estructura social dels pobles colonitzats quedaria bruscament transformada com a resultat de la imposició de nous models de comportament per part dels Estats imperialistes occidentals. Els nous ritmes de treball, la llengua, la urbanització i la religió cristiana desgavellarien la vida tribal tradicional i l’antic sistema de jerarquies socials (paper dels ancians, tipus de famílies, etc.). Tanmateix, unitats ètniques o nacionals van ser dividides o ajuntades de manera artificial, trencant d’aquesta manera unitats nacionals amb centenars d’anys d’història.

D’altra banda, les llibertats polítiques i socials de que gaudien les societats metropolitanes mai no van ser efectives a les colònies, on la població indígena estava mancada de qualsevol dret d’intervenció en la vida política dels seus Estats. A més, per tal d’assegurar l’explotació del territori, les colònies estaven obligades a pagar impostos per subvencionar les obres públiques i també s’exigia el reclutament d’indígenes, que havien de col·laborar forçadament amb els exèrcits colonials.

En l’àmbit cultural, les cultures autòctones, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, van ser incapaces de resistir l’impacte de la cultura occidental, que els va fer perdre una bona part de la seva identitat i va pertorbar-ne les creences i les tradicions. El desenvolupament de l’ensenyament contribuiria a la difusió de les llengües, les creences i els models de vida europeus, mentre que les missions hi van dur a terme la difusió del cristianisme. Per la seva banda, els grups socials més elevats imitarien les formes de vestir, els models d’urbanització i els patrons de vida europeus. En resum, l’expansió colonial va posar en contacte civilitzacions molt diferents i indubtablement la més forta, l’europea, va imposar-se sobre la que era més dèbil, l’autòctona.

El Japó del tombant dels segles XIX i XX, una nova potència industrial i imperialista

3 de desembre de 2010

El Japó havia mantingut relacions comercials amb occident des del segle XVI, però des del 1639 aquestes van trencar-se iniciant un llarg període d’aïllament. Així, cap a 1850, el país dels Tokugawa era encara un Imperi de caràcter feudal tancat en les seves antigues tradicions. L’emperador era considerat com un Déu, però a la pràctica no exercia cap poder real, ja que aquest residia en mans d’un poderós shogun (general en cap) de qui depenia la noblesa feudal propietària de terres, que tenia sota el seu domini a una pagesia molt empobrida i a un arcaic exèrcit de guerrers (samurais). El paper dels comerciants i artesans era molt reduït perquè l’Estat, com a mesura de protecció, prohibia el comerç amb l’exterior i controlava les transaccions interiors.

El desvetllament japonès va produir-se arran de la presència nord-americana i europea al país (1854). Els Estats Units exigirien al shogun la signatura d’acords comercials extremadament favorables als seus interessos i l’obertura dels seus ports al comerç internacional. L’arribada d’estrangers posaria el Japó en contacte amb el món occidental, però també comportaria un sentiment d’humiliació entre la població. El desprestigi del poder va anar augmentant, afavorint que el jove emperador Mutsuhito posés fi al shogunat i prengués ell mateix les regnes del poder.

És l’anomenada Revolució Meiji (1868), que va proposar-se com a objectiu portar a terme una renovació de les arcaiques estructures econòmiques i socials del país per tal de poder plantar cara al desafiament estranger. Així, s’abolien les quatre classes hereditàries tradicionals d’època Tokugawa. En l’àmbit polític es proposaria una certa democratització, encara que limitada, i cap al 1889 s’adoptaria una constitució de caràcter autòcrata, inspirada en l’alemanya, però que continuava reservant tots els poders a l’emperador.

Imperio_Japonés.JPG

A partir d’aquell moment, el Japó va obrir-se a les noves tècniques occidentals, constituint el primer exemple de creixement industrial decretat i dirigit directament des de l’Estat. L’emperador convidaria una munió de tècnics i professors estrangers al país –alemanys per a l’exèrcit i anglesos i francesos per a la indústria–, mentre que molts joves japonesos van anar a estudiar a l’Europa occidental. A més, l’Estat va empènyer els vells guerrers samurais a convertir-se en homes de negocis i va construir amb fons públics les primeres empreses industrials.

Els resultats econòmics serien espectaculars, gràcies a un desenvolupament industrial afavorit per l’existència d’una mà d’obra abundant a baix preu i força especialitzada (entre 1846 i 1908, la població japonesa pràcticament va duplicar-se), a l’existència de grans concentracions industrials (els zaibatsu) i al constant suport de l’Estat. D’aquesta manera, en pocs anys, Japó va esdevenir una autèntica potència industrial: va desenvolupar-se el sector tèxtil i el metal·lúrgic, el 1877 ja s’havia articulat una xarxa completa de ferrocarrils, va electrificar l’arxipèlag i va construir una flota naval. Finalment, les seves aspiracions hegemòniques sobre els pobles asiàtics veïns conduirien el país cap a la cursa imperialista a finals del segle XIX.

D’aquesta manera, en paral·lel al seu creixement econòmic, el Japó va iniciar el seu expansionisme territorial davant la necessitat de proveir-se de primeres matèries i combustible, vitals pel desenvolupament industrial en un país mancat de recursos naturals, i a la recerca de mercats pels seus productes.

El 1876, el Japó iniciaria la seva expansió territorial intervenint a la península de Corea, buscant els mateixos avantatges comercials que els països europeus. De 1876 a 1885 incorporaria tota una sèrie d’illes veïnes: Kurils, Bonin, Ryukyu, etc. La intromissió japonesa a Corea provocaria la guerra amb la Xina (1894-95) que sortiria derrotada, havent de cedir als japonesos, pel Tractat de Shimonoseki (1895), Formosa i Port Arthur; Corea aconseguiria la independència i restaria sota domini nipó.

L’expansionisme japonès toparia també amb els interessos russos a la zona i desprès d’un conflicte diplomàtic va haver de cedir-los Port Arthur i compartir el protectorat sobre Corea. Amb tot, el 1905, el Japó va satisfer la seva necessitat de revenja davant Rússia derrotant el seu exèrcit i la flota tsarista (per la superioritat de la seva flota i la lentitud i allunyament dels centres d’aprovisionament russos) a la guerra russo-japonesa pel domini de Corea i Manxúria. Pel Tractat de Portsmouth (1905), el Japó ocuparia la meitat de l’illa de Sakhalin i estendria un protectorat sobre Corea i Manxúria. El 1910, Corea quedaria annexionada al Japó de forma definitiva. D’aquesta manera, el Japó esdevenia definitivament una potència imperialista, igualada amb els occidentals, a la zona asiàtica i a Pacífic.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art