Documental: “Grans civilitzacions: Egipte”

La religió a l’antic Egipte

La religió tenia una gran importància en la vida dels antic egipcis. De fet, en el segle V a.C., l’historiador grec Heròdot va afirmar en els seus escrits sobre el país del Nil que els egipcis eren el poble més religiós del món.

Els egipcis eren politeistes, és a dir, creien en molts déus, però no tots ells tenien la mateixa importància. Inicialment, les divinitats eren forces de la naturalesa. Més endavant van identificar-se amb un animal, representant físic del déu a la terra. Finalment, els déus van adoptar un cos humà i es van vestir amb les mateixes robes que feien servir els egipcis rics, tot i que alguns déus van mantenir sempre una part del seu aspecte animal, ja fos el cap o el cos.

Encara que el nombre de déus adorats pels egipcis de l’antiguitat era molt elevat, només n’hi havia set de principals. El seu déu principal era el Sol, anomenat Ra, Amon o Aton segons el període històric, i el seu culte tenia lloc a la ciutat de Tebes. D’altres déus importants eren Osiris (déu que presidia el tribunal que jutjava els morts), Isis (esposa fidel i deessa mare), Horus (déu del sol naixent), Anubis (déu funerari que conduïa els morts al tribunal d’Osiris), Thot (déu de la saviesa i inventor de l’escriptura) i Maat (símbol de la llei, l’ordre i la justícia).

Osiris era el déu més popular entre els egipcis perquè se li atribuïa la presidència del tribunal que jutjava els morts. Segons la mitologia egípcia, Osiris va ser assassinat pel seu germà Seth (déu de l’infern i del mal), que va llençar el seu cos esquarterat al Nil. Tot i això, Isis, la lleial esposa d’Osiris, va aconseguir reconstruir, amb l’ajuda del seu fill Horus, el cos d’Osiris que, d’aquesta manera, tornava a la vida.

Els antics egipcis també adoraven animals, com ara el cocodril, elements de la natura, com el Nil, i persones, com el faraó.

Els egipcis creien que els ritus religiosos eren necessaris per mantenir l’equilibri de l’univers. Per exemple, la crescuda anual del Nil depenia d’aquests ritus. Per això cada déu disposava necessàriament d’un temple en un districte o una ciutat del país on es podia practicar el culte religiós i guardar la seva estàtua.

Cada temple tenia un cos de sacerdots, que netejaven i vestien l’estàtua i practicaven els ritus. Els sacerdots rivalitzaven entre ells per tal que el seu déu tingués més influència i, en conseqüència, rebés més ofrenes i diners. Cada dia anaven en processó fins al santuari portant aliments i begudes com a ofrena a la divinitat. Els sacerdots d’alguns dels déus més importants, com els d’Amon, van acumular moltes riqueses i poder.

Aquesta gran importància de la religió en la societat egípcia va conduir el faraó Akhenaton (dinastia XVIII) a impulsar una veritable revolució religiosa, tot i que fallida. La religió va esdevenir monoteista per decret del faraó que va proclamar l’existència d’un sol déu: Aton, el disc solar. En paral·lel, el culte als altres déus era suprimit. Aquest fet va comportar la revolta dels poderosos sacerdots d’Amon, que a la mort del faraó van imposar el retorn a l’antiga religió.

Es egipcis construïen els seus temples perquè servissin d’habitatge als déus. Com que pensaven que els déus eren immortals, van utilitzar la pedra com a material de construcció, perquè resistia millor el pas del temps que la tova. L’arquitectura egípcia no utilitzava arcs ni voltes, per això les cobertes de pedra eren arquitravades. És a dir, eren sostres plans fets amb grans lloses de pedra, posades unes al costat de les altres, que se sostenien amb columnes enormes.

Gairebé tots els temples tenien dimensions colossals i una mateixa estructura.

Una llarga avinguda conduïa a una porta monumental. L’avinguda estava decorada amb estàtues d’esfinxs (figures amb cos de lleó i cap humà). Les esfinxs protegien el temple. Per entrar al temple calia travessar una portalada massissa anomenada piló. A davant hi havia obeliscs, que representaven el camí que unia la terra amb el cel. A continuació es passava a un pati envoltat de columnes enormes. Després, s’accedia a la sala hipòstila, que estava coberta i plena de columnes. Finalment, hi havia el santuari, on es conservava l’estàtua del déu.

Els egipcis creien en la vida després de la mort i pensaven que era necessari conservar els cossos per a aquesta segona vida. Tanmateix, perquè la vida després de la mort fos possible, calia que l’ànima del difunt (el ka) superés el judici del tribunal d’Osiris, en el qual es pesaven les bones i les males obres. Superat el judici, el ka havia de retrobar-se amb el cos del difunt. Per això els momificaven, és a dir, assecaven els cossos dels morts i els embolicaven amb benes per tal d’assegurar-ne la incorruptibilitat dels cadàvers.

En el cas dels faraons, dels alts funcionaris i de les persones riques, els ritus funeraris eren llargs i complexos. Després d’embalsamar els cadàvers, els guardaven en un sarcòfag de fusta i or i els enterraven en tombes decorades amb relleus i pintures, que eren la residència dels difunts. Les dimensions de les tombes estaven en relació amb la importància del mort.

El sarcòfag s’envoltava d’un aixovar amb tot allò que el mort podria necessitar en l’altra vida: aliments, vestits, perfums, joies, diversos objectes personals i fins i tot figuretes que representaven els servents. Les tombes estaven plenes de passadissos per impedir que algú robés els aixovars que contenien.

Les tombes més grans eren les dels faraons. Les seves tombes contenien una gran varietat d’objectes preciosos (mobiliari, carros, cadires i artefactes d’or i argent, entre d’altres). Les piràmides de Gizeh són les tombes més espectaculars. Més endavant, es va enterrar els faraons en tombes excavades sota terra, a la Vall dels Reis i a la Vall de les Reines.

Això explica el fet que, ja a l’antic Egipte hi hagués saquejadors que obrien i robaven la majoria de les tombes, per la qual cosa són comptades les sepultures de faraons que han arribat intactes fins als nostres dies. Una de les poques tombes reials que no van patir cap violació va ser la del faraó Tutankhamon, que va ser descoberta l’any 1922, amb un tresor extraordinari a l’interior, per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

Els grups socials i la vida quotidiana a l’antic Egipte

L’antic Egipte era una societat molt desigual, estructurada en forma de piràmide, integrada per diversos grups que tenien condicions de vida i ocupacions molt diferents.

A dalt de tot hi havia el rei o faraó, que simbolitzava la unitat del país i gaudia d’un poder absolut al ser l’amo i senyor de les terres i de les persones. El faraó concentrava a les seves mans tots els poders: dictava les lleis, governava el país, posseïa gran part de les terres, controlava el comerç i manava l’exèrcit. El seu poder era tan gran que se’l considerava un déu vivent: el fill de Ra, déu del sol.

Quan un faraó moria, el succeïa el seu fill, és a dir, es van formar autèntiques dinasties. Al llarg de la seva història Egipte va tenir 31 dinasties. En les dinasties més antigues van destacar els faraons Kheops, Kefren i Micerí, que van construir les piràmides de Gizeh. En les dinasties més modernes van destacar Tuthmosis I i Ramsès II, que van ser grans guerrers.

Els egipcis creien que els faraons eren déus. Per això, tothom s’agenollava quan passaven i ningú no podia mirar-los la cara ni tocar-los. També pensaven que tenien poders màgics, com ara fer que les aigües del Nil creixessin. Els faraons vivien envoltats de riqueses, en grans palaus amb centenars de servents i esclaus.

A continuació hi havia les classes privilegiades, que tenien la propietat –normalment per concessió del faraó– d’una bona part de les terres d’Egipte.

Aquest grup era format, en primer lloc, pels alts funcionaris: els dignataris de la cort (el primer dels quals era el visir o primer ministre), els governadors dels districtes i els alts comandaments militars. Els nobles eren els membres de la família del faraó i altres famílies que el faraó havia recompensat amb extenses terres i grans tresors. Vivien en grans vil·les envoltades de jardins.

En segon lloc hi havia els sacerdots, que dirigien els ritus religiosos, tenien cura del culte als temples, n’administraven les propietats i monopolitzaven el coneixement científic: l’astronomia i les matemàtiques. En alguns moments de la història d’Egipte, els sacerdots dels déus més importants van arribar a tenir un poder gairebé tan important com el del mateix faraó. Tenien milers de persones al seu servei, que treballaven per a ells o que els havien de donar part de les collites.

El grup social intermedi era constituït pels funcionaris o escribes, essencials per a l’administració de l’Estat, ja que coneixien l’escriptura i les tècniques de comptabilitat. També pertanyien a aquest grup els soldats i els grans comerciants.

Els escribes constituïen un cos de funcionaris, redactaven els documents oficials i portaven els comptes dels impostos reials i de les mercaderies que entraven i sortien dels magatzems del palau del faraó. Aquests funcionaris, malgrat que no poden ser considerats privilegiats, gaudien d’un gran prestigi i tenien una bona posició econòmica, perquè només ells, els sacerdots i alguns nobles sabien llegir i escriure.

El nivell inferior de la societat egípcia el formaven els artesans i, sobretot, els camperols, que constituïen la major part de la població.

Els camperols vivien de manera modesta, havien de pagar forts tributs a l’Estat, als nobles i als sacerdots, i, a més, havien de treballar de manera obligatòria i gratuïta, sempre que el faraó els ho ordenava, en diversos projectes del govern, com ara la construcció de piràmides i temples i les obres de conservació dels canals.  Aquests camperols vivien en petits poblets a la vora del Nil, en humils habitatges fets de fusta, canya i tova. La fragilitat d’aquests materials és la causa que avui dia a penes se’n conservin restes. El mobiliari, a més, era escàs i molt senzill.

La vida quotidiana de les famílies camperoles de l’antic Egipte estava subordinada a un fenomen natural: la crescuda del riu Nil. Així, cap a finals del mes d’octubre, un cop l’aigua ja s’havia retirat dels camps, i fins al mes de febrer, els camperols aprofitaven per a sembrar blat (per fer pa), ordi (per elaborar cervesa) i lli i cotó (per fabricar teixits). Entre els mesos de març i juny tenia lloc la collita, i durant la resta dels mesos de l’any els camperols eren mobilitzats massivament per a la construcció d’obres públiques.

Els escribes supervisaven la producció agrària, la major part de la qual passava a mans de l’Estat i dels temples. D’altra banda, els camperols posseïen alguns animals de conreu (bous) i diversos caps de bestiar, que els proporcionaven carn, llet i pells.

Per la seva banda, els artesans feien escultures i ceràmiques, elaboraven el papir sobre el qual s’escrivia i el lli amb què es feien vestits, i fabricaven objectes de metall.

Els comerciants compraven fusta, metalls i perfums en terres llunyanes i ho venien a Egipte.

Els servents, el nivell inferior de la societat egípcia, eren persones lliures que feien diverses feines per a un senyor a canvi d’un petit salari.

Finalment, al darrer graó de l’escala social hi havia els esclaus, generalment poc nombrosos, que solien ser presoners de guerra. No tenien drets i la majoria eren propietat del faraó, que els utilitzava per treballar a les obres públiques, les mines i l’exèrcit.

A Egipte, les dones tenien alguns drets i llibertats que no tenien altres dones de l’antiguitat. Per exemple, podien heretar i tenir propietats, vendre i comprar béns i fins i tot, en alguns casos, divorciar-se.

La majoria de les egípcies es dedicaven a cuidar la casa i els fills i també feien altres feines: fabricaven teixits, elaboraven pa, ajudaven en les tasques del camp i feien de serventes a les cases més riques. Dins de la família, generalment nombrosa, el pare, cap de família, exercia una gran autoritat sobre l’esposa i els fills.

Les dones molt poques vegades van ocupar alts càrrecs en l’administració. Amb tot, n’hi va haver algunes que van arribar a governar com a faraons, tot i que amb caràcter excepcional, i no sense la ingerència de membres masculins de la seva pròpia família, com per exemple els casos de Hatsepsut i Cleòpatra.

D’altra banda, la dieta alimentària dels antics egipcis era relativament variada. El pa i la cervesa constituïen l’alimentació bàsica de les classes populars, les quals, a més, s’alimentaven de llegums secs, verdures, fruites (figues, raïm, dàtils), pesca salada, i, en menys quantitat, carn d’aus (coloms, oques, ànecs), de cabra, de xai i de porc. Les classes més benestants tenien accés a d’altres menjars més sofisticats, com ara carn de vaca i vi.

L’Egipte dels faraons

Avui dia, com a l’Antiguitat, Egipte és un desert travessat de sud a nord per un riu immens, el Nil, que li dóna vida. Fa més de 5.000 anys, en aquest espai, al nord-est de l’Àfrica, va sorgir una de les civilitzacions més importants de la història, l’antic Egipte.

Encara que l’imperi egipci era molt gran, la població es concentrava en una franja estreta de terreny situada a la riba del riu Nil. Aquesta franja s’eixampla a mesura que el riu s’apropa a la desembocadura i acaba formant un delta molt ampli. Des de temps remots, la població egípcia ha cercat refugi als territoris per on passa el riu.

Aquestes terres, que els antics egipcis denominaven “Terra Negra” per diferenciar-les del desert anomenat “Terra Roja” (on gairebé no hi havia animals ni plantes), són molt fèrtils gràcies a les crescudes que, cada any a mitjans del mes de juny, experimenta el Nil i que provoquen la inundació de les ribes. A més, quan, a partir de l’octubre, el nivell de les aigües comença a baixar, la terra queda coberta d’un llim fèrtil que adoba les terres i hi fa possible l’existència d’una agricultura molt rica.

El riu Nil, que travessa Egipte de sud a nord i recorre més de mil quilòmetres, permetia abastar d’aigua la població; a més, es feia servir com a via de comunicació i per regar els camps de conreu. Per aprofitar millor els recursos del riu, els egipcis construïen molts dics que en retenien l’aigua i canals que la conduïen fins a les terres allunyades de la riba.

La crescuda del Nil era fonamental per als egipcis. Així, la vida a l’antic Egipte era regulada per les crescudes periòdiques del riu, de manera que un retard o una crescuda menor del que era habitual podia fer perillar greument la supervivència dels seus habitants. A fi d’evitar-ho, els egipcis van haver de convertir-se en uns agricultors experts. Mitjançant la construcció de dics i canals, els egipcis van aprendre a controlar les crescudes del riu i, alhora, a irrigar extenses zones àrides. D’aquesta manera, la producció agrícola va créixer, fet que va contribuir a l’augment de la població.

A més, el Nil també era una excel·lent via de comunicació que enllaçava les terres del sud (la Vall del Nil o Alt Egipte) amb les del nord (el Delta o Baix Egipte). El riu era solcat constantment per una munió d’embarcacions que duien mercaderies de tota mena a les ciutats que s’alçaven a les seves vores (Memfis, Heliòpolis, Tebes, etc.).

Així, en paraules de l’historiador grec Herodot (segle V a.C.): Egipte era un regal del Nil i els egipcis, coneixedors d’aquest fet, adoraven el gran riu com un déu del qual depenia la seva subsistència. Pràcticament podem dir que sense el Nil Egipte no hauria existit mai. Els egipcis consideraven el riu el creador de les terres fèrtils on vivien i eren tan conscients de la importància que tenia que fins i tot adoraven un déu, anomenat Hapi, que el representava.

Durant tres mil anys (aproximadament entre els anys 3000 i 30 a.C.), Egipte va ser un Estat poderós i va crear una civilització amb una gran personalitat, que encara avui ens impressiona.

Cap a l’any 3100 a.C., el rei Menes va aconseguir unificar els territoris del Baix i l’Alt Egipte que estaven al voltant del Nil en un sol Estat. Menes, fundador de la primera dinastia, és considerat com el primer faraó d’Egipte.

Des d’aquest moment, i al llarg de tants segles d’existència, la història de l’Antic Egipte va passar per diverses etapes. Les més importants d’aquestes etapes queden recollides en el quadre següent:

Egipte era un dels Estats més poderosos del seu temps, però també va patir períodes de divisió i de llarga decadència. Fins i tot, en alguns moments va ser ocupat per pobles veïns com els hikses, els assiris, els perses o els grecs. Finalment, l’any 30 a.C., l’emperador romà August va convertir Egipte en una província de Roma i, a poc a poc, la seva civilització mil·lenària va anar desapareixent.