El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'3.1 Les primeres civilitzacions'

El Codi d’Hammurabi

Al llarg del seu regnat, el monarca babilònic Hammurabi (1792-1750 a.C.) va realitzar una compilació de les lleis (tot i que seria més correcte parlar de sentències) que ell mateix havia dictat, creant el primer corpus legislatiu de la història que ha arribat complet fins els nostres dies. Gravat en una estela de diorita d’uns tres metres d’alçada i escrit en lletra cuneïforme acàdia, la seva finalitat era que els súbdits no poguessin excusar-se en el desconeixement davant d’una hipotètica sanció.

Louvre_code_Hammurabi.JPG

Més enllà de la seva condició jurídica, el Codi d’Hammurabi és un document excepcional per a conèixer la vida i la societat de l’època antiga en incloure disposicions legals sobre àmbits com el comerç, el pagament d’impostos, el matrimoni, el divorci, el robatori, l’esclavitud o els deutes. Per exemple, es descriuen tres tipus de castes de súbdits: els homes lliures, els semilliures i els esclaus, i les sentències s’ajustarien a la condició social i jurídica pròpia de cada casta.

El Codi recorre freqüentment a l’anomenada llei del talió. És a dir, es concebia la justícia com una forma de revenja en la qual es castigava el culpable amb una pena similar al delicte realitzat. És el famós “ull per ull”:

8. Si un home roba un bou, o una ovella, o un ase, o un porc, o una barca i [allò que l’home ha robat] pertany a la religió o a l’Estat, restituirà trenta vegades el seu valor; si pertany a un ciutadà particular, en restituirà deu vegades el seu valor. Si el lladre no posseeix el necessari per restituir, serà condemnat a mort.

196. Si un senyor treu l’ull a un membre de l’aristocràcia, se li destruirà el seu.

197. Si trenca l’os d’un altre senyor, se li trencarà l’os a ell.

198. Si destrueix l’ull d’un plebeu o trenca l’os d’un plebeu, pagarà una mina d’argent.

199. Si li buida l’ull a l’esclau d’un senyor o li trenca l’os a l’esclau d’un senyor, pagarà a l’amo la meitat del seu preu.

En la part superior de l’estela s’hi representa el déu Xamaix (Shamash, divinitat relacionada amb la justícia i els oracles) entregant les lleis a Hammurabi. A continuació trobem les 282 sentències judicials repartides en un cos de text cuneïforme que recorre les quatre cares. A més, la compilació està precedida per un pròleg que lloa el paper pacificador de Hammurabi i acaba amb un epíleg poètic al voltant de les virtuts del sobirà.

Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2.jpg

6989555480_edbbc3fab4_b.jpg

Cultura i art a l’antic Egipte

L’escriptura. L’antic Egipte va fer un gran ús de l’escriptura. Aquesta era tan important per als egipcis que van arribar a atribuir la seva invenció a un dels seus déus principals: Thot, déu de la saviesa. La realitat, però és ben diferent i no té res a veure amb intervencions divines. Pel que sembla, els egipcis van aprendre l’escriptura dels pobles de Mesopotàmia, la primera de les civilitzacions urbanes.

Egypt_Hieroglyphe2.jpgAl principi, el coneixement de l’escriptura va ser un privilegi exclusiu dels sacerdots, però ben aviat el seu privilegi es va estendre a la figura dels escribes i els funcionaris del faraó. Tot i això, la gran majoria de la població egípcia era analfabeta. Els egipcis utilitzaven l’escriptura en relleus murals i en fulls de papir, una planta molt abundant a la vora del Nil.

Tot i que hi havia diverses formes d’escriptura, la més emprada va ser la de tipus jeroglífic o sagrada. Combinava paraules i sons, que es resumien en més de 700 signes diferents. Aquest tipus d’escriptura s’utilitzava a l’antic Egipte en les tombes, als temples i a la documentació oficial.

El descobriment de l’anomenada Pedra de Rosetta, a les darreries del segle XVIII en l’expedició francesa encapçalada per Napoleó Bonaparte al país del Nil, va fer possible que l’egiptòleg Jean-François Champollion pogués desxifrar aquest tipus d’escriptura al començament del segle XIX (1822). Això va ser possible perquè aquesta pedra de basalt negre presentava un mateix text escrit en tres versions diferents: jeroglífica, demòtica (la forma simplificada de l’escriptura egípcia) i grega clàssica. Aquest fet ens ha permès obtenir un coneixement molt complet de la història egípcia.

Rosetta_Stone.jpeg
La Pedra de Rosetta

L’art. L’art egipci estava molt influït per la religió i, sobretot, per la creença en la vida després de la mort. Per això diem que la majoria d’obres d’art egipci tenien una utilitat i un sentiment màgic i religiós. D’aquesta manera, els egipcis van edificar temples perquè fossin els habitatges dels déus i tombes per als difunts. Després van decorar els temples i les tombes amb escultures i pintures que representaven els difunts, els déus i diverses cerimònies i ritus.

Altres obres d’art tenien un sentit polític. Per exemple, elaboraven estàtues enormes i pintures dels faraons per demostrar el seu poder.

Els artistes eren uns funcionaris més al servei del faraó. Treballaven en equip i no existia la figura de l’artista únic i creador. Llevat d’algunes excepcions, els seus noms no van passar a la posteritat. En realitat se’ls considerava com a simples artesans sense major consideració social.

L’art egipci va canviar molt poc durant els 3.000 anys que va durar la civilització egípcia, perquè els artistes estaven obligats a crear les seves obres seguint unes normes i uns principis molt estrictes, i, per tant, no podien innovar.

  • La falta de perspectiva. Les figures es representaven sense sentit de profunditat.
  • La frontalitat. Els objectes es mostraven sempre de cara. En el cas de les figures humanes, cada part del cos es disposava d’una manera: l’ull i les espatlles es dibuixaven de cara, però el rostre, els braços i les cames es pintaven de perfil.
  • La idealització. Preferien representar les persones amb aspecte jove i atractiu. El cos humà es mostrava com hauria de ser, no com era en realitat.
  • La immobilitat i la rigidesa. Les figures són estàtiques, amb prou feines hi ha moviment. Amb això pretenien transmetre una sensació més gran de permanència.

Es conserven moltes obres d’art egipci en perfecte estat, gràcies en part al clima sec del país i al fet que aquestes obres d’art es van mantenir amagades durant mil·lennis a l’interior de les tombes, protegides dels agents atmosfèrics.

Arquitectura. Segurament, un dels elements que més s’identifiquen amb l’antic Egipte són les piràmides. Aquestes espectaculars construccions eren les tombes monumentals dels faraons i volien ser un símbol de Ra, el déu del sol. A la cambra funerària hi havia el sarcòfag del faraó i el tresor que l’acompanyava.

800px-All_Gizah_Pyramids.jpg

Les piràmides més importants són les dels faraons Kheops i Kefren (dinastia IV), a Gizeh, que assoleixen els 140 metres d’alçària.

D’altra banda, els nobles eren enterrats en un tipus de tombes més petites, les mastabes, que tenien forma de piràmide truncada.

A partir de l’anomenat Imperi Nou, per evitar el saqueig de les tombes, els faraons van passar a ser enterrats en hipogeus, unes tombes excavades a la roca, a l’anomenada Vall dels Reis, a prop de Tebes. La més coneguda d’aquestes és la del faraó Tutankhamon, que no va patir cap violació i va ser descoberta intacta l’any 1922 per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

CAMERON_EGYPT_2006_FEB_00289.JPG

A més de tombes, a l’antic Egipte també es van construir nombrosos temples dedicats als déus. Els temples eren la residència dels déus, no estaven oberts al públic i els seu accés estava limitat, exclusivament, als sacerdots i al faraó. Els més grans, d’unes dimensions autènticament colossals, són els de Luxor i Karnak, situats a prop de Tebes. Alguns temples també van ser excavats a la muntanya, com el de Ramsès II, a Abu Simbel.

Escultura. Era de dos tipus: d’una banda, hi havia l’estatuària de faraons i déus, i de l’altra, la que representava personatges no reials.

L’estatuària dedicada als faraons i als déus es caracteritza per la rigidesa i la frontalitat amb que eren representats els personatges.

En canvi, l’estatuària que representava personatges no reials, és a dir, escribes i nobles, entre d’altre, presenta caracters d’una major naturalitat i realisme.

Finalment, a l’època del faraó Akhenaton, l’art egipci va experimentar una gran transformació. En aquest moment el faraó va ser representat, generalment, d’una forma més humanitzada i, sovint, acompanyat de la seva esposa Nefertiti i les seves filles.

Nefertiti.jpg
Bust de Nefertiti

Pintura. Va tenir un gran desenvolupament a l’antic Egipte, tant en papirs com en murals a les parets de les tombes. Molt freqüentment s’hi representaven escenes de la vida quotidiana (tasques agrícoles, escenes de caça i  activitats festives, entre d’altres), mentre que en d’altres ocasions els motius eren religiosos, com ara la representació del tribunal de les ànimes d’Osiris.

Ägyptischer_Maler_um_1400_v._Chr._001.jpg

La pintura era plana, és a dir, els colors no es barrejaven, i policroma, amb l’ús de diversos colors, de tonalitat més fosca per a representar els homes i més clara en el cas de les dones. La figura humana es mostrava sempre amb el tors en posició frontal, però amb el rostre i les cames de perfil.

La religió a l’antic Egipte

La religió tenia una gran importància en la vida dels antic egipcis. De fet, en el segle V a.C., l’historiador grec Heròdot va afirmar en els seus escrits sobre el país del Nil que els egipcis eren el poble més religiós del món.

Els egipcis eren politeistes, és a dir, creien en molts déus, però no tots ells tenien la mateixa importància. Inicialment, les divinitats eren forces de la naturalesa. Més endavant van identificar-se amb un animal, representant físic del déu a la terra. Finalment, els déus van adoptar un cos humà i es van vestir amb les mateixes robes que feien servir els egipcis rics, tot i que alguns déus van mantenir sempre una part del seu aspecte animal, ja fos el cap o el cos.

Encara que el nombre de déus adorats pels egipcis de l’antiguitat era molt elevat, només n’hi havia set de principals. El seu déu principal era el Sol, anomenat Ra, Amon o Aton segons el període històric, i el seu culte tenia lloc a la ciutat de Tebes. D’altres déus importants eren Osiris (déu que presidia el tribunal que jutjava els morts), Isis (esposa fidel i deessa mare), Horus (déu del sol naixent), Anubis (déu funerari que conduïa els morts al tribunal d’Osiris), Thot (déu de la saviesa i inventor de l’escriptura) i Maat (símbol de la llei, l’ordre i la justícia).

ra.jpg

Osiris era el déu més popular entre els egipcis perquè se li atribuïa la presidència del tribunal que jutjava els morts. Segons la mitologia egípcia, Osiris va ser assassinat pel seu germà Seth (déu de l’infern i del mal), que va llençar el seu cos esquarterat al Nil. Tot i això, Isis, la lleial esposa d’Osiris, va aconseguir reconstruir, amb l’ajuda del seu fill Horus, el cos d’Osiris que, d’aquesta manera, tornava a la vida.

osiris.jpg

Els antics egipcis també adoraven animals, com ara el cocodril, elements de la natura, com el Nil, i persones, com el faraó.

Els egipcis creien que els ritus religiosos eren necessaris per mantenir l’equilibri de l’univers. Per exemple, la crescuda anual del Nil depenia d’aquests ritus. Per això cada déu disposava necessàriament d’un temple en un districte o una ciutat del país on es podia practicar el culte religiós i guardar la seva estàtua.

Karnak_temple.jpgCada temple tenia un cos de sacerdots, que netejaven i vestien l’estàtua i practicaven els ritus. Els sacerdots rivalitzaven entre ells per tal que el seu déu tingués més influència i, en conseqüència, rebés més ofrenes i diners. Cada dia anaven en processó fins al santuari portant aliments i begudes com a ofrena a la divinitat. Els sacerdots d’alguns dels déus més importants, com els d’Amon, van acumular moltes riqueses i poder.

Aquesta gran importància de la religió en la societat egípcia va conduir el faraó Akhenaton (dinastia XVIII) a impulsar una veritable revolució religiosa, tot i que fallida. La religió va esdevenir monoteista per decret del faraó que va proclamar l’existència d’un sol déu: Aton, el disc solar. En paral·lel, el culte als altres déus era suprimit. Aquest fet va comportar la revolta dels poderosos sacerdots d’Amon, que a la mort del faraó van imposar el retorn a l’antiga religió.

Es egipcis construïen els seus temples perquè servissin d’habitatge als déus. Com que pensaven que els déus eren immortals, van utilitzar la pedra com a material de construcció, perquè resistia millor el pas del temps que la tova. L’arquitectura egípcia no utilitzava arcs ni voltes, per això les cobertes de pedra eren arquitravades. És a dir, eren sostres plans fets amb grans lloses de pedra, posades unes al costat de les altres, que se sostenien amb columnes enormes.

Gairebé tots els temples tenien dimensions colossals i una mateixa estructura.

Una llarga avinguda conduïa a una porta monumental. L’avinguda estava decorada amb estàtues d’esfinxs (figures amb cos de lleó i cap humà). Les esfinxs protegien el temple. Per entrar al temple calia travessar una portalada massissa anomenada piló. A davant hi havia obeliscs, que representaven el camí que unia la terra amb el cel. A continuació es passava a un pati envoltat de columnes enormes. Després, s’accedia a la sala hipòstila, que estava coberta i plena de columnes. Finalment, hi havia el santuari, on es conservava l’estàtua del déu.

Els egipcis creien en la vida després de la mort i pensaven que era necessari conservar els cossos per a aquesta segona vida. Tanmateix, perquè la vida després de la mort fos possible, calia que l’ànima del difunt (el ka) superés el judici del tribunal d’Osiris, en el qual es pesaven les bones i les males obres. Superat el judici, el ka havia de retrobar-se amb el cos del difunt. Per això els momificaven, és a dir, assecaven els cossos dels morts i els embolicaven amb benes per tal d’assegurar-ne la incorruptibilitat dels cadàvers.

Hunefer.jpg

En el cas dels faraons, dels alts funcionaris i de les persones riques, els ritus funeraris eren llargs i complexos. Després d’embalsamar els cadàvers, els guardaven en un sarcòfag de fusta i or i els enterraven en tombes decorades amb relleus i pintures, que eren la residència dels difunts. Les dimensions de les tombes estaven en relació amb la importància del mort.

Anubis_attending_the_mummy_of_Sennedjem.jpgEl sarcòfag s’envoltava d’un aixovar amb tot allò que el mort podria necessitar en l’altra vida: aliments, vestits, perfums, joies, diversos objectes personals i fins i tot figuretes que representaven els servents. Les tombes estaven plenes de passadissos per impedir que algú robés els aixovars que contenien.

Les tombes més grans eren les dels faraons. Les seves tombes contenien una gran varietat d’objectes preciosos (mobiliari, carros, cadires i artefactes d’or i argent, entre d’altres). Les piràmides de Gizeh són les tombes més espectaculars. Més endavant, es va enterrar els faraons en tombes excavades sota terra, a la Vall dels Reis i a la Vall de les Reines.

Això explica el fet que, ja a l’antic Egipte hi hagués saquejadors que obrien i robaven la majoria de les tombes, per la qual cosa són comptades les sepultures de faraons que han arribat intactes fins als nostres dies. Una de les poques tombes reials que no van patir cap violació va ser la del faraó Tutankhamon, que va ser descoberta l’any 1922, amb un tresor extraordinari a l’interior, per l’arqueòleg britànic Howard Carter.

Els grups socials i la vida quotidiana a l’antic Egipte

L’antic Egipte era una societat molt desigual, estructurada en forma de piràmide, integrada per diversos grups que tenien condicions de vida i ocupacions molt diferents.

425px-Tutanchamun_Maske.jpgA dalt de tot hi havia el rei o faraó, que simbolitzava la unitat del país i gaudia d’un poder absolut al ser l’amo i senyor de les terres i de les persones. El faraó concentrava a les seves mans tots els poders: dictava les lleis, governava el país, posseïa gran part de les terres, controlava el comerç i manava l’exèrcit. El seu poder era tan gran que se’l considerava un déu vivent: el fill de Ra, déu del sol.

Quan un faraó moria, el succeïa el seu fill, és a dir, es van formar autèntiques dinasties. Al llarg de la seva història Egipte va tenir 31 dinasties. En les dinasties més antigues van destacar els faraons Kheops, Kefren i Micerí, que van construir les piràmides de Gizeh. En les dinasties més modernes van destacar Tuthmosis I i Ramsès II, que van ser grans guerrers.

Els egipcis creien que els faraons eren déus. Per això, tothom s’agenollava quan passaven i ningú no podia mirar-los la cara ni tocar-los. També pensaven que tenien poders màgics, com ara fer que les aigües del Nil creixessin. Els faraons vivien envoltats de riqueses, en grans palaus amb centenars de servents i esclaus.

A continuació hi havia les classes privilegiades, que tenien la propietat –normalment per concessió del faraó– d’una bona part de les terres d’Egipte.

Aquest grup era format, en primer lloc, pels alts funcionaris: els dignataris de la cort (el primer dels quals era el visir o primer ministre), els governadors dels districtes i els alts comandaments militars. Els nobles eren els membres de la família del faraó i altres famílies que el faraó havia recompensat amb extenses terres i grans tresors. Vivien en grans vil·les envoltades de jardins.

En segon lloc hi havia els sacerdots, que dirigien els ritus religiosos, tenien cura del culte als temples, n’administraven les propietats i monopolitzaven el coneixement científic: l’astronomia i les matemàtiques. En alguns moments de la història d’Egipte, els sacerdots dels déus més importants van arribar a tenir un poder gairebé tan important com el del mateix faraó. Tenien milers de persones al seu servei, que treballaven per a ells o que els havien de donar part de les collites.

Louvre-antiquites-egyptiennes-p1020372_Cropped_and_bg_reduced.pngEl grup social intermedi era constituït pels funcionaris o escribes, essencials per a l’administració de l’Estat, ja que coneixien l’escriptura i les tècniques de comptabilitat. També pertanyien a aquest grup els soldats i els grans comerciants.

Els escribes constituïen un cos de funcionaris, redactaven els documents oficials i portaven els comptes dels impostos reials i de les mercaderies que entraven i sortien dels magatzems del palau del faraó. Aquests funcionaris, malgrat que no poden ser considerats privilegiats, gaudien d’un gran prestigi i tenien una bona posició econòmica, perquè només ells, els sacerdots i alguns nobles sabien llegir i escriure.

El nivell inferior de la societat egípcia el formaven els artesans i, sobretot, els camperols, que constituïen la major part de la població.

Els camperols vivien de manera modesta, havien de pagar forts tributs a l’Estat, als nobles i als sacerdots, i, a més, havien de treballar de manera obligatòria i gratuïta, sempre que el faraó els ho ordenava, en diversos projectes del govern, com ara la construcció de piràmides i temples i les obres de conservació dels canals.  Aquests camperols vivien en petits poblets a la vora del Nil, en humils habitatges fets de fusta, canya i tova. La fragilitat d’aquests materials és la causa que avui dia a penes se’n conservin restes. El mobiliari, a més, era escàs i molt senzill.

Tomb_of_Nakht_(2).jpgLa vida quotidiana de les famílies camperoles de l’antic Egipte estava subordinada a un fenomen natural: la crescuda del riu Nil. Així, cap a finals del mes d’octubre, un cop l’aigua ja s’havia retirat dels camps, i fins al mes de febrer, els camperols aprofitaven per a sembrar blat (per fer pa), ordi (per elaborar cervesa) i lli i cotó (per fabricar teixits). Entre els mesos de març i juny tenia lloc la collita, i durant la resta dels mesos de l’any els camperols eren mobilitzats massivament per a la construcció d’obres públiques.

Els escribes supervisaven la producció agrària, la major part de la qual passava a mans de l’Estat i dels temples. D’altra banda, els camperols posseïen alguns animals de conreu (bous) i diversos caps de bestiar, que els proporcionaven carn, llet i pells.

Per la seva banda, els artesans feien escultures i ceràmiques, elaboraven el papir sobre el qual s’escrivia i el lli amb què es feien vestits, i fabricaven objectes de metall.

Els comerciants compraven fusta, metalls i perfums en terres llunyanes i ho venien a Egipte.

Els servents, el nivell inferior de la societat egípcia, eren persones lliures que feien diverses feines per a un senyor a canvi d’un petit salari.

Finalment, al darrer graó de l’escala social hi havia els esclaus, generalment poc nombrosos, que solien ser presoners de guerra. No tenien drets i la majoria eren propietat del faraó, que els utilitzava per treballar a les obres públiques, les mines i l’exèrcit.

Maler_der_Grabkammer_des_Sennudem_001.jpg

A Egipte, les dones tenien alguns drets i llibertats que no tenien altres dones de l’antiguitat. Per exemple, podien heretar i tenir propietats, vendre i comprar béns i fins i tot, en alguns casos, divorciar-se.

La majoria de les egípcies es dedicaven a cuidar la casa i els fills i també feien altres feines: fabricaven teixits, elaboraven pa, ajudaven en les tasques del camp i feien de serventes a les cases més riques. Dins de la família, generalment nombrosa, el pare, cap de família, exercia una gran autoritat sobre l’esposa i els fills.

Les dones molt poques vegades van ocupar alts càrrecs en l’administració. Amb tot, n’hi va haver algunes que van arribar a governar com a faraons, tot i que amb caràcter excepcional, i no sense la ingerència de membres masculins de la seva pròpia família, com per exemple els casos de Hatsepsut i Cleòpatra.

D’altra banda, la dieta alimentària dels antics egipcis era relativament variada. El pa i la cervesa constituïen l’alimentació bàsica de les classes populars, les quals, a més, s’alimentaven de llegums secs, verdures, fruites (figues, raïm, dàtils), pesca salada, i, en menys quantitat, carn d’aus (coloms, oques, ànecs), de cabra, de xai i de porc. Les classes més benestants tenien accés a d’altres menjars més sofisticats, com ara carn de vaca i vi.

L’Egipte dels faraons

Avui dia, com a l’Antiguitat, Egipte és un desert travessat de sud a nord per un riu immens, el Nil, que li dóna vida. Fa més de 5.000 anys, en aquest espai, al nord-est de l’Àfrica, va sorgir una de les civilitzacions més importants de la història, l’antic Egipte.

379px-Ancient_Egypt_old_and_middle_kingdom-es.svg.pngEncara que l’imperi egipci era molt gran, la població es concentrava en una franja estreta de terreny situada a la riba del riu Nil. Aquesta franja s’eixampla a mesura que el riu s’apropa a la desembocadura i acaba formant un delta molt ampli. Des de temps remots, la població egípcia ha cercat refugi als territoris per on passa el riu.

Aquestes terres, que els antics egipcis denominaven “Terra Negra” per diferenciar-les del desert anomenat “Terra Roja” (on gairebé no hi havia animals ni plantes), són molt fèrtils gràcies a les crescudes que, cada any a mitjans del mes de juny, experimenta el Nil i que provoquen la inundació de les ribes. A més, quan, a partir de l’octubre, el nivell de les aigües comença a baixar, la terra queda coberta d’un llim fèrtil que adoba les terres i hi fa possible l’existència d’una agricultura molt rica.

El riu Nil, que travessa Egipte de sud a nord i recorre més de mil quilòmetres, permetia abastar d’aigua la població; a més, es feia servir com a via de comunicació i per regar els camps de conreu. Per aprofitar millor els recursos del riu, els egipcis construïen molts dics que en retenien l’aigua i canals que la conduïen fins a les terres allunyades de la riba.

La crescuda del Nil era fonamental per als egipcis. Així, la vida a l’antic Egipte era regulada per les crescudes periòdiques del riu, de manera que un retard o una crescuda menor del que era habitual podia fer perillar greument la supervivència dels seus habitants. A fi d’evitar-ho, els egipcis van haver de convertir-se en uns agricultors experts. Mitjançant la construcció de dics i canals, els egipcis van aprendre a controlar les crescudes del riu i, alhora, a irrigar extenses zones àrides. D’aquesta manera, la producció agrícola va créixer, fet que va contribuir a l’augment de la població.

A més, el Nil també era una excel·lent via de comunicació que enllaçava les terres del sud (la Vall del Nil o Alt Egipte) amb les del nord (el Delta o Baix Egipte). El riu era solcat constantment per una munió d’embarcacions que duien mercaderies de tota mena a les ciutats que s’alçaven a les seves vores (Memfis, Heliòpolis, Tebes, etc.).

520px-Hitt_Egypt_1450_bc.svg.png

Així, en paraules de l’historiador grec Herodot (segle V a.C.): Egipte era un regal del Nil i els egipcis, coneixedors d’aquest fet, adoraven el gran riu com un déu del qual depenia la seva subsistència. Pràcticament podem dir que sense el Nil Egipte no hauria existit mai. Els egipcis consideraven el riu el creador de les terres fèrtils on vivien i eren tan conscients de la importància que tenia que fins i tot adoraven un déu, anomenat Hapi, que el representava.

Durant tres mil anys (aproximadament entre els anys 3000 i 30 a.C.), Egipte va ser un Estat poderós i va crear una civilització amb una gran personalitat, que encara avui ens impressiona.

Cap a l’any 3100 a.C., el rei Menes va aconseguir unificar els territoris del Baix i l’Alt Egipte que estaven al voltant del Nil en un sol Estat. Menes, fundador de la primera dinastia, és considerat com el primer faraó d’Egipte.

425px-Tutanchamun_Maske.jpg

Des d’aquest moment, i al llarg de tants segles d’existència, la història de l’Antic Egipte va passar per diverses etapes. Les més importants d’aquestes etapes queden recollides en el quadre següent:

Període

Cronologia

Dinasties

Faraons destacats

Fets destacats

Època Arcaica

3032-2707 a.C.

I-II

Menes

Unificació d’Egipte

Imperi Antic

2707-2170 a.C.

III-VIII

Kheops,

Kefren

Construcció de les grans piràmides

Imperi Mitjà

2119-1793 a.C.

XI-XII

Mentuhotep II

Expansió pel sud (Núbia)

Imperi Nou

1550-1069 a.C.

XVIII-XX

Hatxepsut,

Tuthmosis III,

Akhenaton,

Tutankhamon,

Ramsès II

Expansió cap a l’Orient (Palestina, Fenícia, Síria)

Egipte era un dels Estats més poderosos del seu temps, però també va patir períodes de divisió i de llarga decadència. Fins i tot, en alguns moments va ser ocupat per pobles veïns com els hikses, els assiris, els perses o els grecs. Finalment, l’any 30 a.C., l’emperador romà August va convertir Egipte en una província de Roma i, a poc a poc, la seva civilització mil·lenària va anar desapareixent.

Mesopotàmia, la primera civilització urbana

Amb el Neolític, els grups humans s’havien fet agricultors i ramaders i s’havien tornat sedentaris. Posteriorment, fa més de 5.000 anys, la humanitat va fer un gran pas endavant en el seu desenvolupament cultural amb l’aparició de les primeres grans cultures urbanes.

Aquestes civilitzacions van aparèixer a Mesopotàmia, a la vora dels rius Tigris i Èufrates, i, una mica més tard a Egipte, al voltant del riu Nil. Més endavant, van sorgir unes altres cultures urbanes: la hindú, originada a l’entorn del riu Indus, i la xinesa, que va néixer al voltant del riu groc.

Croissant_fertile_carte.png

Totes aquestes civilitzacions, malgrat les diferències, van compartir una sèrie de característiques que els historiadors anomenem revolució urbana.

Mesopotàmia significa «entre rius», i aquesta civilització fluvial es va anomenar d’aquesta manera perquè el seu territori estava comprès entre els rius Tigris i Èufrates. Va ser la primera civilització de la qual coneixem la història gràcies a l’escriptura, i va tenir ciutats molt importants que es consideren de les més antigues del món.

Així, la història de Mesopotàmia és documentada del 10.000 a.C. al 637 d.C. (data de la conquesta musulmana). El període més important se situa, però, entre el 3100 i el 538 a.C., durant el qual va ser el bressol de tres civilitzacions: la sumèria, la babilònica i l’assíria.

Mesopotamia-ciutats3000.png

En les civilitzacions urbanes com Mesopotàmia va generalitzar-se l’ús de la roda (que va revolucionar el transport), van utilitzar-se els torns per a l’elaboració de ceràmica, es va inventar l’arada i va descobrir-se la metal·lúrgia del bronze i, més tard, la del ferro.

Totes aquestes civilitzacions urbanes van desenvolupar-se a l’entorn de grans rius. Es tractava de pobles que vivien fonamentalment de l’agricultura, per la qual cosa el control i l’aprofitament dels recursos hidràulics (construcció de dics, canals i recs) eren necessaris per assegurar la supervivència de la comunitat.

La regió mesopotàmica era una zona àrida, però la construcció de canals per al regadiu va permetre que l’agricultura s’hi desenvolupés amb molta intensitat. A més, la seva situació geogràfica la va convertir en una regió clau per al comerç entre l’Àsia Menor, el mar Mediterrani i Síria.

Mesopotàmia va tenir una llarga història. Aquesta civilització va durar des del tercer mil·lenni a.C. fins al segle VI a.C., quan els perses es van apoderar tant d’Assíria com de Caldea, fet que va comportar el final de la civilització mesopotàmica.

Una de les conseqüències d’aquest procés va ser l’aparició d’un poder polític estable i fort que unia les diferents comunitats tribals i coordinava el seu treball: l’Estat. A més, en el marc d’aquestes civilitzacions van néixer les primeres ciutats construïdes de manera ordenada i amb certa planificació, amb carrers, places, edificis públics, muralles i, sobretot, amb una zona monumental on hi havia els palaus i els temples.

Mesopotamia2600-2500.png

Mesopotamia2150-2100.png

L’agricultura va experimentar una gran millora gràcies a la realització d’obres d’irrigació i a la invenció de l’arada tirada per bous, cosa que va contribuir a l’augment de la producció. Tot això va fer possible que ja no calgués un nombre tan gran de persones per a treballar la terra.

D’aquesta manera, paulatinament, va estendre’s la divisió i especialització del treball amb l’aparició de militars, funcionaris, sacerdots, comerciants, artesans i agricultors, entre d’altres. I amb aquest procés sorgirien les primeres diferenciacions socials. Els grups privilegiats tenien tots els drets i la majoria de les riqueses.

El rei, els sacerdots, els nobles i els alts funcionaris i caps militars s’apropiaven, mitjançant els tributs de la major part de la producció agrària (l’excedent), mentre que els agricultors vivien en condicions precàries.

Així, l’aristocràcia estava formada pel rei, la seva família i la noblesa, disposava de gran part de les terres i ocupava els càrrecs més alts. Els sacerdots s’encarregaven dels rituals religiosos, vivien als temples, tenien terres, tallers artesans i col·laboraven en el govern.

D’entre els funcionaris destacaven els escribes, que sabien llegir, escriure i comptar i que, per això, tenien molt poder. Altres funcionaris eren els de correus, els intendents, els copers, etc.

La resta de gent podia ser lliure, si tenia drets, o esclaus, que no en tenien i eren tractats com si fossin coses.

Els pagesos llogaven les terres que envoltaven la ciutat, que pertanyien al rei o al temple. A canvi, havien de donar part de la collita. Cultivaven civada, blat, mongetes, cigrons, cogombres, etc. Usaven arades rudimentàries.

Els artesans treballaven als tallers. Hi havia diversos tipus d’artesans: teixidors, fusters, orfebres, perfumistes, etc.

Les dones eren propietat dels homes, i si treballaven cobraven un salari que corresponia a la meitat del salari que rebia un home adult.

Una de les característiques més importants de les civilitzacions urbanes va ser l’aparició de l’escriptura. Així, a Mesopotàmia, l’escriptura va sorgir com una necessitat dels temples per a controlar la producció, la possessió de les terres i el cobrament dels tributs.

La primera forma d’escriptura va ser la cuneïforme, que s’escrivia mitjançant un burí triangular sobre taules d’argila tova i humida, que després s’endurien al forn. L’ús de l’escriptura va permetre la redacció de lleis, la més important de les quals va ser el Codi d’Hammurabi del segle XVIII a.C. En ell, es concebia la justícia com una forma de revenja. És el famós “ull per ull”:

8. Si un home roba un bou, o una ovella, o un ase, o un porc, o una barca i [allò que l’home ha robat] pertany a la religió o a l’Estat, restituirà trenta vegades el seu valor; si pertany a un ciutadà particular, en restituirà deu vegades el seu valor. Si el lladre no posseeix el necessari per restituir, serà condemnat a mort.

196. Si un senyor treu l’ull a un membre de l’aristocràcia, se li destruirà el seu.

197. Si trenca l’os d’un altre senyor, se li trencarà l’os a ell.

198. Si destrueix l’ull d’un plebeu o trenca l’os d’un plebeu, pagarà una mina d’argent.

199. Si li buida l’ull a l’esclau d’un senyor o li trenca l’os a l’esclau d’un senyor, pagarà a l’amo la meitat del seu preu.

Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2.jpg

La religió era politeista, és a dir, amb l’existència de diversos déus. Per exemple, Enlil era el déu dels vents, i Ishtar, la deessa de la guerra, l’amor i la fecunditat. Aquestes divinitats representaven elements de la natura, n’hi havia de bons i de malignes i es manifestaven a través dels fenòmens de la natura, dels somnis o de l’art de l’endevinació. Cada ciutat de Mesopotàmia tenia un déu principal, i les diferents guerres entre ciutats que es donarien en el període de l’Antiguitat eren considerades com guerres entre déus.

20070718klpprcryc_1.Ges.SCO.png

Els mesopotàmics van ser grans constructors, el seu art era de tipus monumental, amb edificis de grans dimensions. El més representatiu era el temple (ziggurat), una enorme torre construïda sobre terrasses esglaonades amb materials pobres, com el maó i la tova. Els ziggurats tenien diverses funcions: observatori astronòmic, lloc de culte o centre d’endevinació.

Cultura, art i ciència en les primeres civilitzacions

En el període de la revolució urbana van aparèixer les primeres religions eclesiàstiques (amb sacerdots), que atribuïen a les divinitats força més poder que les societats del Neolític. Algunes d’aquestes divinitats fins i tot eren considerades responsables de l’origen del món i controlaven alguns dels fenòmens importants de la natura com el moviment del Sol, la pluja, la reproducció humana, vegetal i animal.

En general, els pobles d’origen agrari van començar adorant divinitats femenines. A mesura que unes ciutats es van anar imposant sobre unes altres, els déus de les ciutats més poderoses també s’imposaven sobre els altres. A tots aquests déus s’atribuïen llegendes i mites, amb els quals s’intentava explicar, d’una manera metafòrica, els grans misteris sobre la vida, la mort, el destí dels éssers vius, el creixement o el futur, entre d’altres.

Del comportament que les societats urbanes atribuïen a les seves divinitats n’extreien també una moral, és a dir, un conjunt de normes de conducta aplicables als éssers humans. En general, aquesta moral d’origen diví guardava una estreta relació amb les lleis elaborades pels primers estats, en les quals s’establien les formes de conducta que convenien als governants, que eren qui redactaven les lleis.

Sota el concepte religió eclesiàstica al•ludim al fet què, en relació amb les idees religioses, es va crear un cos organitzat de sacerdots, el conjunt del qual denominem clergat, responsable de tot allò que feia referència a les creences i el comportament moral dels súbdits, perquè fos del gust dels déus, i també per a retre’ls culte. Els sacerdots van ser sempre una casta privilegiada, en ser els “transmissors de la voluntat divina”, que s’esforçava per mantenir en secret els seus ritus i coneixements i per presentar-se com els exclusius dipositaris de la veritat revelada.

sfinje egipte.jpg

D’altra banda, gràcies a les restes arqueològiques, podem conèixer l’art característic d’aquests pobles. Els edificis conservats fins a l’actualitat estaven profusament decorats i els edificis de les persones humils eren força més senzills i més fràgils i el seu estat és molt pitjor. Per això, coneixem molt més bé l’art de les edificacions de governants i classes riques que no pas l’art popular. Per una raó semblant, tenim més restes arquitectòniques, escultores i plàstiques que dades relatives a la literatura, la dansa i la música.

Cal destacar un tret general: el considerable nivell tècnic que es pot apreciar en aquestes construccions. En arquitectura, es van haver de resoldre els problemes dels fonaments dels edificis de diversos pisos, els del trasllat d’enormes quantitats de materials (blocs de pedra, etc.), de l’obtenció de productes escassos a través del comerç a llarga distància, de la representació sobre un pla d’un projecte pensat en tres dimensions, de l’organització del treball de milers de persones, etc.

Totes les realitzacions artístiques responien a una intenció de comunicació social. Es tractava de que tothom captés una determinada concepció de la vida, que els governants s’encarregaven de divulgar: la importància de les divinitats, la dependència dels éssers humans respecte dels designis divins, etc. En aquelles societats, els artistes no pretenien pas de plasmar la pròpia personalitat: únicament eren artesans o especialistes que treballaven per encàrrec.

cuneiforme.jpgRespecte de l’escriptura, la complexa administració d’una ciutat i dels béns que controlava van impulsar la confecció de sistemes de registre i de càlcul força elaborats. En aquestes primeres civilitzacions urbanes va néixer l’escriptura, que ja de bon començament va ser ideogràfica: cada idea era representada mitjançant un signe o dibuix.

A Sumer (Mesopotàmia) s’han trobat una sèrie de tauletes d’argila de petites dimensions amb inscripcions realitzades mitjançant un tascó (sistema anomenat escriptura cuneïforme), en les quals es consignaren llistes dels béns acumulats al temple. En els mil•lennis següents, aquest sistema d’escriptura va anar evolucionant i simplificant-se.

A Egipte va inventar-se en principi una modalitat d’escriptura anomenada jeroglífica, que a més de servir per a recopilar els registres econòmics i les cròniques militars i polítiques, era utilitzada per a decorar les parets dels grans edificis. Més endavant, es van inventar d’altres sistemes d’escriptura més senzills per a la confecció de documents. Els egipcis van ser els primers a escriure sobre papirs (fulles o làmines elaborades amb la medul•la del tronc de la planta del mateix nom).

escriptura egpcia 01.jpg

Cap al II mil•lenni a.C., els fenicis van idear un altre sistema que simplificava molt més l’escriptura i la lectura.

Per causa de la dificultat de les primeres escriptures, en un principi el seu domini era reservat als escribes, especialistes molt privilegiats que es transmetien els coneixements i el càrrec de pares a fills. A partir de la difusió de l’alfabet fenici i d’altres de similars, l’escriptura va tenir una gran difusió i va deixar de ser el patrimoni d’una minoria. Tot i això, durant molts mil•lennis encara, la majoria de la població va continuar sent analfabeta. Només els membres de les famílies més riques i poderoses podien accedir a aquest aprenentatge.

Finalment, al si de les societats urbanes van començar a assentar-se les bases del que avui coneixem genèricament com a ciència.

Amb el temps, aquests sistemes primitius de càlcul es van fer més complexos. Els problemes del mesurament de dimensions i de la comptabilitat en els registres va estimular el desenvolupament de les matemàtiques i, sobretot, de l’aritmètica, ciència que per a alguns experts seria més antiga encara que l’escriptura.

A Egipte va desenvolupar-se una aritmètica fonamentalment additiva, que va fer un gran ús de les fraccions naturals. A Mesopotàmia, l’aritmètica no va ser tan elemental: els sumeris van descobrir el valor posicional dels nombres i manejaven nombres negatius, però van desconèixer el zero fins que, molt més tard. el van prendre de la cultura hindú. Cap a començaments del II mil•lenni a.C. l’home disposava ja d’un sistema sexagesimal complet, que encara avui s’utilitza: la divisió de l’hora en seixanta minuts i la dels angles en graus, minuts i segons.

Els conceptes geomètrics van tenir una importància secundària enfront dels aritmètics. Els problemes de geometria que s’han conservat, tant a les tauletes mesopotàmiques com als papirs egipcis, consistien en la determinació d’àrees i volums “senzills” mitjançant mètodes numèrics. Els coneixements geomètrics aplicats a les obres arquitectòniques i d’enginyeria assoleixen un nivell considerable. Els egipcis, per exemple, donaven al nombre pi el valor 3,16 i van conèixer l’anomenat “teorema de Pitàgores” mil anys abans que el mateix Pitàgores el formulés.

Un altre avenç que va caracteritzar aquestes societats urbanes va ser el mesurament de longituds, superfícies, capacitats, pesos i temps. Les unitats de mesurament, com és lògic, van variar d’una civilització a l’altra, però al principi era freqüent que totes prenguessin el propi cos humà com a punt de referència. Així, van sorgir les mesures de colze, pam, peu i estatura. Les longituds més grans es calculaven en jornades de viatge a peu. Les superfícies es calculaven, en un principi, en funció de jornades de treball. Per al comerç a llarga distància, i també per a la planificació i distribució de l’espai urbà, va començar a desenvolupar-se el que avui coneixem com a cartografia. Cap al 2500 a.C. a Mesopotàmia s’havien elaborat ja mapes cadastrals i geogràfics.

L’astronomia va rebre un fort impuls per causa de les necessitats de la litúrgia i del coneixement dels cicles agrícoles. Així, doncs, des del seu origen com a ciència es va tractar d’una activitat lligada a les classes superiors que es van plantejar el problema del calendari, però que a Mesopotàmia i a Egipte va anar bastant més enllà.

A Mesopotàmia l’interès es va centrar en el curs dels planetes i, per tant, en l’eclíptica, sobre la qual van imaginar el zodíac. Van realitzar durant segles observacions sistemàtiques, per a les quals es van dotar d’instruments molt precisos i les van enregistrar en tauletes anàlogues a les que utilitzaven per als càlculs mercantils. L’observació i la predicció dels eclipsis van ser dos dels problemes que més interès van aixecar entre els astrònoms mesopotàmics.

A Egipte, en canvi, els astrònoms van centrar el seu interès en l’equador celest i en les sortides i postes d’alguns estels sobre l’horitzó. Als egipcis devem la divisió del dia en vint-i-quatre hores, que consideraren de durada desigual segons l’estació de l’any.

El sorgiment de les ciutats i de grups socials poderosos també va estimular el desenvolupament dels coneixements en el camp de la medecina i de la salut. La pràctica de la medicina també es va diversificar. Hi va haver especialistes (generalment homes) que es dedicaven a mantenir la salut de les famílies riques, mentre que les atencions sanitàries rebudes per la majoria de la població van continuar encomanades a les dones. Les dones, per causa de la seva convivència directa amb determinats processos físics (embaràs, part, criança dels nens, cura dels malalts i els vells, etc.) es transmetien de manera generacional formes de descobrir i guarir les malalties.

Els metges especialistes al servei del temple o de la cort van poder realitzar llargues i sistemàtiques observacions i, mitjançant l’escriptura, llegar-les als seus successors. Tot i això, al llarg d’aquests mil•lennis, els diagnòstics i els remeis mèdics sempre van estar força impregnats de rituals màgics i religiosos.

A Mesopotàmia, la malaltia es considerava una manifestació del pecat i com a tal n’era tractada. A més de medicaments, massatges i intervencions quirúrgiques, es practicaven interrogatoris morals de tipus ritual, i formes d’endevinament, mitjançant l’observació de visceres de certs animals.

A Egipte, país on es venerava una deessa protectora de la salut, Sekhmet, els metges estaven organitzats en una institució que tenia oftalmòlegs, traumatòlegs, etc. Així mateix, els metges egipcis donaven gran importància als fluxos dels líquids a l’interior del cos.

Les primeres civilitzacions: la formació de l’Estat

En aquestes civilitzacions existien grups de persones que exercien un gran poder sobre tots els altres. Certament, a les comunitats neolítiques hi havia també persones que gaudien de gran prestigi i que, fins a cert punt, dirigien la vida de la col•lectivitat, però era imprescindible que poguessin tenir l’acceptació del grup, ja que no haguessin tingut prou força per a imposar-se a la voluntat col•lectiva.

En canvi, a les societats urbanes, els qui manaven podien imposar-se per la força en cas de no ser obeïts. Els historiadors solen descriure aquest procés tot afirmant que ja existeix el poder polític o que sorgeix l’Estat.

L’origen d’aquest fenomen no és totalment conegut, perquè si bé les restes arqueològiques més antigues d’aquestes civilitzacions demostren l’existència de reis i sacerdots que tenen ja un gran poder, de les etapes anteriors no en tenim dades suficients que permetin de conèixer amb detall el pas d’una relativa igualtat a una jerarquització tan intensa.

Als indrets d’agricultura irrigada de rendiment molt elevat es deuria arribar al control d’enormes quantitats d’excedents. Això va fer possible que les persones que dirigien aquestes zones en contractessin d’altres (funcionaris, soldats), el treball dels quals ja no es desenvolupava al camp, sinó que es van especialitzar a ser al servei de qui els manava.

Segurament, la majoria de la gent va acceptar aquest procés al començament, perquè proporcionava una garantia més gran de continuïtat en els aliments que la que podien trobar-se als territoris propers no sotmesos a aquest règim.

Les primeres societats amb una jerarquització tan accentuada van aparèixer en indrets de grans contrastos naturals: zones fèrtils (quan són aprofitades adequadament) envoltades de territoris desèrtics o molt poc aptes per a la vida humana. En canvi, en aquells territoris on la gent s’hi podia instal•lar sense dependre d’aquesta fèrria disciplina no s’hi van desenvolupar estats tan poderosos.

El fet és que, a poc a poc, es va anar enfortint una institució que dirigia cada cop més aspectes de la vida de la col•lectivitat i, a la vegada, controlava més riquesa, produïda per tots. En alguns indrets, com Mesopotàmia, els qui governaven eren els sacerdots del temple. En uns altres, com a Egipte, van aparèixer reis a qui s’atribuïa més o menys parentiu amb les divinitats. En tots els casos es governava en nom dels déus.

En aquestes societats, el temple va complir moltes més funcions que avui en dia. A més de ser el lloc de culte, on es veneraven els déus i se’ls oferien sacrificis, va ser també el centre des d’on es controlava la vida econòmica de la societat. S’hi organitzaven els treballs col•lectius, i es comptava que els camperols tenien l’obligació d’oferir unes hores de treball gratuïtes, es dirigien les obres públiques i es controlava el repartiment de l’aigua, s’emmagatzemaven els cereals i molts altres productes per al consum de la ciutat, es concedien préstecs en èpoques d’escassetat i es cobraven interessos, els quals si el deutor no podia pagar, esdevenia esclau, de manera temporal o definitiva.

Per una altra banda, el temple també va ser el lloc en el qual confluïen les idees i els coneixements, per a la transmissió i l’el•laboració dels quals es comptava amb els escribes, especialistes en l’escriptura.

A les ciutats on hi havia un monarca diferent dels sacerdots també s’alçaren palaus, normalment de grans dimensions, on residien els governants, les seves famílies i els servidors. Les famílies que s’havien enriquit van construir també luxoses residències que imitaven els temples i palaus.

Ben aviat es van dictar lleis que regulaven la vida de la col•lectivitat. En general es tractava d’un conjunt de normes que especificaven allò que era prohibit a cada persona en funció del seu rang social. En aquestes normes s’intentava esclarir quines eren les obligacions dels súbdits envers el poder. Juntament amb això, s’ordenaven també qüestions relatives a les relacions dels súbdits entre si: els deures de la dona amb el marit, les relacions entre l’amo i l’esclau, etc. També s’establien els càstigs per als que no complissin dites normes.

El codi de lleis més antic que coneixem és el de Hammurabi, dictat a Babilònia, i datat a començaments del II mil•lenni a.C. Aquest codi, com tots els que el van seguir, es deia que era inspirat pels déus. En aquest codi es posa de manifest la divisió existent entre les persones lliures i els esclaus. Entre les primeres hi havia els sacerdots, les famílies dels nobles i els funcionaris, les famílies artesanes i moltes de les camperoles. Les persones esclaves eren utilitzades al camp, a les obres públiques, i també per a dur a terme determinades tasques domèstiques.

Milkau_Oberer_Teil_der_Stele_mit_dem_Text_von_Hammurapis_Gesetzescode_369-2.jpg

Els governants ben aviat van envoltar-se d’ajudants que els auxiliaven en les seves tasques. Tenien funcionaris i escribes que portaven l’administració dels tributs i vigilaven l’acompliment de les ordres. A més, disposaven d’homes armats que imposaven per la força, quan ho consideraven necessari, les decisions del poder. Aquest és l’origen de l’exèrcit.

Fins aquell moment, en els enfrontaments entre les comunitats neolítiques participaven tots els homes adults, els quals, un cop acabada la contesa, tornaven al seu grup habitual. A les societats urbanes, en canvi, ja va existir l’especialització bèl•lica, perquè hi havia homes que es dedicaven exclusivament a la preparació de la guerra i cobraven a canvi un sou o rebien un altre tipus de recompensa.

Per tal de mantenir aquesta institució armada i totes les persones que treballaven per a l’administració, la qual cosa podia resultar molt costosa, es va establir un sistema de pagament de tributs per a tots els membres de la societat. S’argumentava amb això que tothom n’obtindria avantatges, per això es va imposar a totes les famílies camperoles o artesanes una aportació forçosa de béns materials o d’hores de treball, la qual era recollida i controlada pels governants. La imposició i recaptació de tributs és denominada sistema fiscal.

El poder dels governants s’estenia a tots els habitants de la ciutat i dels llogarrets més propers, els quals subministraven els aliments. El conjunt de persones i terres sotmeses a un mateix poder constituïen el que denominem ciutat-estat, que era autosuficient des del punt de vista econòmic, tot i que tingués freqüents intercanvis amb d’altres pobles.

Tanmateix, el desenvolupament d’aquestes ciutats-estat va ser força desigual. Algunes van aconseguir créixer i enriquir-se més que les veïnes i van crear exèrcits més poderosos. Per la força de les armes, conquerien les més febles i els imposaven relacions de domini, a la vegada que els obligaven a lliurar periòdicament elevats tributs. Amb això s’obria pas a la formació dels primers imperis.

En ocasions, els governants d’algunes ciutats sotmeses aconseguien d’independitzar-se o suplantar a la ciutat principal en el control de l’Imperi.

L’interès per a conquerir territoris i formar amplis imperis solament va sorgir en aquelles societats on ja existia una producció amb grans excedents i una profunda divisió social. Podem constatar també que la via utilitzada per a portar-ho a terme sempre va ser la guerra o la seva amenaça. A partir d’aquest moment, les guerres ja no van respondre a una decisió col•lectiva de la societat que decidia d’emprendre-les, sinó que varen dependre de la voluntat dels governants. Les persones que anaven a la guerra es preparaven professionalment per a la lluita, a canvi d’un sou.

Els vencedors obtenien un benefici de les guerres. Els soldats i els dirigents de l’exèrcit tenien dret a participar del botí, és a dir, els era permès de saquejar els habitatges i les possessions de les poblacions vençudes. Els governants aconseguien, a més, força esclaus, presoners de guerra, i molts altres béns. També tenien la possibilitat de continuar acumulant beneficis en el futur, a través dels tributs que imposaven als vençuts.

No obstant això, tot aquest enriquiment personal es feia, en primer lloc, a costa dels esforços de la mateixa societat, la qual havia de mantenir, també a través dels impostos, un exèrcit tan poderós. En segon lloc, sempre redundava en un empobriment de la població i, en tot cas, una mortaldat tant entre els vençuts com entre els vencedors.

Amb el temps, també va evolucionar el tipus d’armes utilitzades. Es van continuar utilitzant l’arc i les fletxes, coneguts ja pels pobles caçadors, però s’hi van afegir les destrals de coure i les llances, com a armes d’atac, i els elms, els escuts i les cotes de malla, com a elements defensius.

Els assiris (poble que va crear un gran imperi que s’estenia des de Mesopotàmia fins a Egipte) van difondre l’ús del cavall i el carro de dues rodes. La possibilitat de disposar d’armes de metall va oferir molts avantatges als exèrcits de les ciutats agrícoles, més mal defensades. El bronze va resultar força més resistent que el coure, i la posterior introducció del ferro va significar un nou pas endavant en la creixent duresa de les armes.

No obstant això, allò que realment va enfortir els exèrcits d’alguns estats va ser l’establiment del servei militar obligatori de les armes durant una temporada, obligatorietat que afectava a la majoria dels homes lliures.

L’extensió d’aquesta obligatorietat va ser paral•lela a una diferenciació cada cop més definida al si de l’exèrcit. Els oficials i els caps provenien normalment de les famílies més benestants, sota el comandament dels quals hi havia els soldats, sense cap mena de poder i que eren mantinguts i de vegades remunerats amb una paga.

Per a justificar les seves accions bèl•liques i de conquesta, els governants estimulaven la difusió d’aquelles idees en què es representaven els altres pobles com a inferiors o enemics. Amb arguments de tipus religiós o de defensa davant les amenaces, més o menys reals, s’intentava justificar la destrucció o la submissió d’una societat veïna, formada, en definitiva, per persones amb problemes molt semblants als de la societat agressora.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS