La segona Revolució Industrial: concentració empresarial, capitalisme financer i naixement de les noves potències industrials
Les necessitats d’inversions elevades a l’hora de finançar les innovacions tecnològiques i la renovació energètica van fer que les petites empreses familiars fossin cada vegada menys competitives i van propiciar un procés de concentració industrial. A més, les crisis econòmiques i l’augment de la competència reforçaven les empreses més grans, mentre marginaven les més petites, que només tenien com a sortida plegar o fusionar-se amb unes altres de més grans i resistents. Les guerres de preus per aconseguir guanyar mercats van afavorir, també, els convenis entre empreses a l’hora de fixar els preus i reduir àrees d’influència amb la finalitat de reduir la competència i impedir la davallada dels preus.
Aquesta concentració empresarial podia ser de tipus horitzontal o vertical. La concentració vertical era aquella que associava les empreses que treballaven en un mateix ram productiu (per exemple, companyies petrolieres), mentre que la concentració horitzontal integraven societats dedicades a activitats complementàries (mines de carbó, mines de ferro, plantes siderúrgiques, etc.). Des del punt de vista financer existien una multitud de formes de convenis industrials, però entre les més freqüents destacarien:
El càrtel, que consistia en una associació d’empreses dedicades al mateix sector d’activitat que establien acords amb la finalitat de restringir o eliminar la competència en el mercat d’un determinat producte, controlar la producció i la distribució, fixar els preus i aconseguir així un benefici més gran.
El trust, que seria el resultat de la fusió voluntària de diverses empreses amb la pèrdua de la seva independència productiva, comercial i jurídica per crear-ne una de nova amb l’objectiu de cobrir totes les etapes de la producció d’un article, per, d’aquesta manera, eliminar del mercat la competència. Les accions de l’empresa resultant de la fusió es repartirien entre els nous socis segons el valor de les seves antigues indústries.
El holding, que és una societat financera o corporació de companyies dominada per una única empresa que posseiria participacions de capital de diverses empreses de les quals controlaria les activitats en part o totalment. Aquest seria el principal instrument de la penetració financera que farien servir els bancs per entrar en el món de la indústria.
El monopoli, que, encara no seria una forma de concentració empresarial, seria una situació de mercat en la qual un fabricant o distribuïdor tindria l’exclusiva sobre l’elaboració o la comercialització d’un determinat producte. En aquest cas, la competència hauria estat totalment eliminada i els consumidors no podrien exercir cap tipus d’influència en els preus, fixats prèviament segons els interessos dels productors o distribuïdors al marge de les lleis de l’oferta i la demanda.
El procés de concentració industrial va donar com a resultat la formació de grans trusts o càrtels, el poder econòmic dels quals va arribar a adquirir tals dimensions com per controlar els mercats, fixar els preus tot obstaculitzant el lliure joc del mercat i impedint la lliure competència. Aquesta prepotència de les grans companyies seria especialment forta als Estats Units, on una sèrie de grups financers (com el del magnat del petroli Rockefeller) van arribar a exercir situacions gairebé monopolistes i a disposar de gran influència, fins i tot, en l’àmbit polític, fet que va propiciar l’elaboració d’una llei (Sherman Act, 1890) destinada a limitar l’actuació dels trusts.
El creixement i la renovació industrial de la segona meitat del segle XIX va suscitar noves necessitats d’ordre financer. Les indústries exigien capitals cada cop més abundants, així com una més gran facilitat a l’hora de fer els pagaments, per la qual cosa els bancs van assolir un protagonisme sense precedents fins aquell moment. L’ús dels mitjans bancaris d’intercanvi (xecs, lletres, pagarés…) va ampliar-se en detriment de la circulació de bitllets i el nombre de dipòsits bancaris va créixer, així com les agències bancàries que van multiplicar-se tot estimulant l’estalvi i la inversió. Els bancs van conèixer també un procés de concentració paral·lel al de la indústria, donant lloc a l’aparició de poderosos consorcis bancaris que abastaven un àmbit mundial.
D’altra banda, els bancs van assolir un paper preponderant com a subministradors de capital a les indústries. Però cada cop més, els bancs van voler supervisar la marxa de les indústries on havien arriscat el capital a la vegada que la indústria necessitava de la vinculació a un banc o un grup de bancs per garantir la disponibilitat de capital. D’aquesta manera, va iniciar-se un procés de fusió del capital bancari i l’industrial donant lloc al naixement del capitalisme financer. Així, un mateix grup de capitalistes tenia a les seves mans, de manera conjunta, els fils de la indústria i la banca.
Amb el protagonisme de la banca i el nou capital financer, juntament amb la concentració empresarial, el vell capitalisme de lliure iniciativa va deixar pas a una nova organització del sistema capitalista: el capitalisme monopolista o financer. Des d’aquest moment, la llei de l’oferta i la demanda van deixar de ser el factor predominant per determinar els preus i els mercats. La creació de grans empreses i de poderosos grups financers s’havia fet amb la finalitat de poder fer front a les quantioses inversions, però també per exercir un control sobre el mercat, eliminant les guerres de preus i, en definitiva, la competència.
Finalment, la preeminència econòmica que havia tingut Gran Bretanya durant tota una centúria va començar a quedar superada amb el naixement de noves potències industrials. Així, els països més beneficiats de l’onada industrial que va produir-se a les acaballes del segle XIX van ser Alemanya, que en pocs anys va convertir-se en la potència capdavantera de la indústria europea, i els Estats Units, que van saber explotar amb avantatge les oportunitats que els oferia la possibilitat d’articular un mercat tan extens i les noves formes d’organització de la producció. En l’àmbit asiàtic, el Japó va esdevenir el primer Estat del món poblat per no europeus capaç de rivalitzar amb les potències industrials.
A finals del segle XIX, l’organització industrial va orientar-se cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, estalviar temps i abaratir la producció. Cap a 1903, l’enginyer F.W. Taylor proposava un nou sistema d’organització del treball i de la producció que es coneixerà com a taylorisme. El sistema es basava en la cadena de producció, en la qual cada obrer tenia cura d’unes tasques molt concretes i pretenia eliminar tots els moviments inútils per tal de rendibilitzar al màxim la mà d’obra.
Els nous sistemes de producció van afavorir un notable increment del nombre de vehicles fabricats, fet que va comportar un abaratiment enorme del preu del producte ja que s’evitaven els temps morts entre unes feines i les altres. A més, Ford defensava la conveniència de pagar uns sous més alts als obrers per tal d’incrementar la seva capacitat adquisitiva i així convertir-los en consumidors. Estem davant de l’inici de la societat de consum.
Es va adoptar un sistema més perfeccionat de remuneració diària […] que consistia a pagar en funció de la quantitat i la qualitat d’allò que es produïa. Al cap d’un temps relativament curt el supervisor va estimular la producció de totes les treballadores augmentant el sou a les que produïen més i millor i reduint-lo a aquelles que es mostraven inferiors a les altres. Finalment, van acomiadar les obreres la lentitud i la manca d’atenció de les quals eren incorregibles.
