El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'05. Segona Revolució Industrial i triomf del gran capitalisme'

La segona Revolució Industrial: concentració empresarial, capitalisme financer i naixement de les noves potències industrials

Les necessitats d’inversions elevades a l’hora de finançar les innovacions tecnològiques i la renovació energètica van fer que les petites empreses familiars fossin cada vegada menys competitives i van propiciar un procés de concentració industrial. A més, les crisis econòmiques i l’augment de la competència reforçaven les empreses més grans, mentre marginaven les més petites, que només tenien com a sortida plegar o fusionar-se amb unes altres de més grans i resistents. Les guerres de preus per aconseguir guanyar mercats van afavorir, també, els convenis entre empreses a l’hora de fixar els preus i reduir àrees d’influència amb la finalitat de reduir la competència i impedir la davallada dels preus.

capitalisme.jpgAquesta concentració empresarial podia ser de tipus horitzontal o vertical. La concentració vertical era aquella que associava les empreses que treballaven en un mateix ram productiu (per exemple, companyies petrolieres), mentre que la concentració horitzontal integraven societats dedicades a activitats complementàries (mines de carbó, mines de ferro, plantes siderúrgiques, etc.). Des del punt de vista financer existien una multitud de formes de convenis industrials, però entre les més freqüents destacarien:

El càrtel, que consistia en una associació d’empreses dedicades al mateix sector d’activitat que establien acords amb la finalitat de restringir o eliminar la competència en el mercat d’un determinat producte, controlar la producció i la distribució, fixar els preus i aconseguir així un benefici més gran.

El trust, que seria el resultat de la fusió voluntària de diverses empreses amb la pèrdua de la seva independència productiva, comercial i jurídica per crear-ne una de nova amb l’objectiu de cobrir totes les etapes de la producció d’un article, per, d’aquesta manera, eliminar del mercat la competència. Les accions de l’empresa resultant de la fusió es repartirien entre els nous socis segons el valor de les seves antigues indústries.

El holding, que és una societat financera o corporació de companyies dominada per una única empresa que posseiria participacions de capital de diverses empreses de les quals controlaria les activitats en part o totalment. Aquest seria el principal instrument de la penetració financera que farien servir els bancs per entrar en el món de la indústria.

El monopoli, que, encara no seria una forma de concentració empresarial, seria una situació de mercat en la qual un fabricant o distribuïdor tindria l’exclusiva sobre l’elaboració o la comercialització d’un determinat producte. En aquest cas, la competència hauria estat totalment eliminada i els consumidors no podrien exercir cap tipus d’influència en els preus, fixats prèviament segons els interessos dels productors o distribuïdors al marge de les lleis de l’oferta i la demanda.

El procés de concentració industrial va donar com a resultat la formació de grans trusts o càrtels, el poder econòmic dels quals va arribar a adquirir tals dimensions com per controlar els mercats, fixar els preus tot obstaculitzant el lliure joc del mercat i impedint la lliure competència. Aquesta prepotència de les grans companyies seria especialment forta als Estats Units, on una sèrie de grups financers (com el del magnat del petroli Rockefeller) van arribar a exercir situacions gairebé monopolistes i a disposar de gran influència, fins i tot, en l’àmbit polític, fet que va propiciar l’elaboració d’una llei (Sherman Act, 1890) destinada a limitar l’actuació dels trusts.

OILSTOCK.JPG

El creixement i la renovació industrial de la segona meitat del segle XIX va suscitar noves necessitats d’ordre financer. Les indústries exigien capitals cada cop més abundants, així com una més gran facilitat a l’hora de fer els pagaments, per la qual cosa els bancs van assolir un protagonisme sense precedents fins aquell moment. L’ús dels mitjans bancaris d’intercanvi (xecs, lletres, pagarés…) va ampliar-se en detriment de la circulació de bitllets i el nombre de dipòsits bancaris va créixer, així com les agències bancàries que van multiplicar-se tot estimulant l’estalvi i la inversió. Els bancs van conèixer també un procés de concentració paral·lel al de la indústria, donant lloc a l’aparició de poderosos consorcis bancaris que abastaven un àmbit mundial.

D’altra banda, els bancs van assolir un paper preponderant com a subministradors de capital a les indústries. Però cada cop més, els bancs van voler supervisar la marxa de les indústries on havien arriscat el capital a la vegada que la indústria necessitava de la vinculació a un banc o un grup de bancs per garantir la disponibilitat de capital. D’aquesta manera, va iniciar-se un procés de fusió del capital bancari i l’industrial donant lloc al naixement del capitalisme financer. Així, un mateix grup de capitalistes tenia a les seves mans, de manera conjunta, els fils de la indústria i la banca.

Amb el protagonisme de la banca i el nou capital financer, juntament amb la concentració empresarial, el vell capitalisme de lliure iniciativa va deixar pas a una nova organització del sistema capitalista: el capitalisme monopolista o financer. Des d’aquest moment, la llei de l’oferta i la demanda van deixar de ser el factor predominant per determinar els preus i els mercats. La creació de grans empreses i de poderosos grups financers s’havia fet amb la finalitat de poder fer front a les quantioses inversions, però també per exercir un control sobre el mercat, eliminant les guerres de preus i, en definitiva, la competència.

Finalment, la preeminència econòmica que havia tingut Gran Bretanya durant tota una centúria va començar a quedar superada amb el naixement de noves potències industrials. Així, els països més beneficiats de l’onada industrial que va produir-se a les acaballes del segle XIX van ser Alemanya, que en pocs anys va convertir-se en la potència capdavantera de la indústria europea, i els Estats Units, que van saber explotar amb avantatge les oportunitats que els oferia la possibilitat d’articular un mercat tan extens i les noves formes d’organització de la producció. En l’àmbit asiàtic, el Japó va esdevenir el primer Estat del món poblat per no europeus capaç de rivalitzar amb les potències industrials.

La segona Revolució Industrial: taylorisme i fabricació en sèrie

Per tal de modernitzar les indústries i plantar cara a la competència, les empreses van haver de fer costoses inversions tecnològiques que exigien inversions de capital cada cop més elevades. En paral·lel, les empreses van fer-se cada cop més gegantines i van proposar una renovació dels sistemes d’organització del treball que asseguressin una elevada producció, minimitzar el temps invertit i uns tenir uns costos més reduïts.

MousliMarc_Taylorisme_3.jpgA finals del segle XIX, l’organització industrial va orientar-se cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, estalviar temps i abaratir la producció. Cap a 1903, l’enginyer F.W. Taylor proposava un nou sistema d’organització del treball i de la producció que es coneixerà com a taylorisme. El sistema es basava en la cadena de producció, en la qual cada obrer tenia cura d’unes tasques molt concretes i pretenia eliminar tots els moviments inútils per tal de rendibilitzar al màxim la mà d’obra.

D’aquesta manera es dividien les operacions de producció en feines petites i cada obrer s’especialitzava en una tasca concreta, rebent un salari proporcional a la feina realitzada. El resultat de la cadena seria una producció estandarditzada i massiva amb uns costos de fabricació força reduïts, però també comportava la deshumanització del treball i l’augment de la monotonia a l’exigir de l’obrer la repetició constant i mecànica de les mateixes tasques.

El nou model d’organització del treball va néixer als EUA, on les empreses buscaven nous mètodes que afavorissin una producció en massa i a bon preu per tal d’abastir el seu ampli mercat interior, en creixement constant. Seria l’empresari Henry Ford qui l’implantés primer a la seva fàbrica de muntatge de cotxes en cadena (fordisme), donant lloc a una producció estandarditzada i massiva amb uns costos més reduïts, cosa que va permetre convertir l’automòbil en un producte de consum massiu.

Fabricació i preus dels automòbils Ford:

Any Fabricació (nombre de vehicles) Preu (en dòlars)
1909 18.664 950 $
1910 34.528 780 $
1911 78.440 690 $
1912 168.220 600 $
1913 248.317 550 $
1914 308.213 490 $

1927:  The production line at a Ford motor factory in Michigan, USA.  (Photo by Hulton Archive/Getty Images)āEls nous sistemes de producció van afavorir un notable increment del nombre de vehicles fabricats, fet que va comportar un abaratiment enorme del preu del producte ja que s’evitaven els temps morts entre unes feines i les altres. A més, Ford defensava la conveniència de pagar uns sous més alts als obrers per tal d’incrementar la seva capacitat adquisitiva i així convertir-los en consumidors. Estem davant de l’inici de la societat de consum.

L’augment de la productivitat va fer necessària la recerca de nous horitzons de venda i que el consum de productes industrials es generalitzés a tots els sectors socials, fins i tot de forma precària als obrers, que fins aquell moment havien estat allunyats del món del consum. Tot un ventall de productes s’oferia ara als consumidors, mentre que un gran desplegament de la publicitat i dels sistemes de crèdit impulsava constantment al consum. L’increment del consum seria possible gràcies a un augment progressiu dels salaris (motivat per la bona marxa de l’economia i per l’acció dels sindicats), que va afavorir la millora del poder adquisitiu de les classes mitjanes i dels treballadors. Cap a 1900, la família d’un obrer especialitzat anglès ja dedicava menys del 50% dels ingressos a l’alimentació i podia destinar-ne una part al consum de béns industrials.

La segona Revolució Industrial: el desenvolupament del comerç

Aquesta nova embranzida industrial va comportar un gran augment de la producció i també un notable increment dels intercanvis. El comerç internacional va viure una gran expansió i el seu volum va multiplicar-se per set entre 1850 i 1914, gràcies als progressos del transport, a l’expansió del lliure canvi i a la producció massiva de béns que va permetre una reducció dels preus.

La primera iniciativa d’obertura de mercats al comerç internacional va donar-se a Gran Bretanya cap a 1846, quan el primer ministre Robert Peel va implantar una política econòmica lliurecanvista –lliure circulació de mercaderies sense cap tipus de restricció per part de l’Estat–. França, Bèlgica, Alemanya i altres països europeus seguirien el seu exemple, mentre que altres països mediterranis com Espanya o Itàlia, més endarrerits en el procés d’industrialització, es mostraven més partidaris del proteccionisme.

En qualsevol cas, la crisi econòmica de 1880 comportaria un retorn generalitzat al manteniment d’aranzels com a mesura de protecció de la producció nacional.

L’increment de la lliure circulació de mercaderies i l’amplitud dels intercanvis comercials van possibilitar la creació d’un nou mercat que per primer cop començava a assolir dimensions d’abast mundial. El volum del comerç internacional va multiplicar-se per set entre 1850 i 1914 gràcies als avenços del transport, a l’expansió del lliure canvi i a la producció en massa de béns, que va permetre la reducció dels preus. Cap a 1913, Europa era la gran protagonista del comerç internacional: controlava el 65% de tots els intercanvis internacionals, davant el 13% que controlaven els EUA.

Tot i això, possiblement, les innovacions més grans van donar-se en el terreny dels mercats interiors i del comerç “a la menuda”. Encara que els comerços tradicionals van continuar sent hegemònics, un nou model d’establiment comercial va començar a conquerir grans quotes de mercat: els grans magatzems. Es tractava de grans superfícies comercials polivalents que oferien una gran varietat de productes a preus més baixos que les botigues petites.

D’aquesta manera, els grans magatzems triomfarien primer a grans ciutats com Londres o París.

gran almacen siglo xix.png

Num_riser00025.jpg

Aquest nou tipus d’establiment va assolir un gran èxit als Estats Units, on van començar a proliferar els hipermercats als afores de les ciutats, van construir-se els centres d’autoservei i les cadenes de supermercats. A més, van començar a difondre’s nous sistemes de venda com la venta per correu i el pagament a terminis, que van tenir un paper decisiu per a la comercialització de productes de cost elevat, com automòbils i electrodomèstics. Les tècniques de la propaganda comercial van introduir la publicitat, la possibilitat de canviar la mercaderia si el client no en quedava satisfet i, especialment, les rebaixes i les oportunitats.

La segona Revolució Industrial: els nous sectors industrials

A les darreres dècades del segle XIX les velles indústries que havien estat el motor de la primera revolució industrial van cedir el lideratge a altres sectors que van sorgir com a conseqüència dels nous progressos industrials i tècnics. Si la primera revolució industrial havia inaugurat la indústria del carbó, el cotó i el ferro, el segon impuls industrialitzador produït a finals del segle XIX comportaria l’hegemonia de l’acer, l’automòbil, l’electricitat, el petroli i la química.

El sector metal·lúrgic va tenir una nova embranzida gràcies a la posada en funcionament del convertidor de Bessemer (1865) que permetia l’elaboració de grans quantitats d’acer a un baix preu. També va aconseguir-se la producció industrial de nous metalls, com el níquel, que en aliatge amb l’acer donava lloc a l’acer inoxidable i l’alumini.

convertidor bessemer.jpg

L’electricitat faria possible la creació de noves indústries com la producció d’aparells i productes electrònics i també faria possible la creació de la indústria cinematogràfica i, posteriorment, de la discogràfica.

La invenció del motor d’explosió i l’aplicació del petroli com a combustible van ser la base del naixement de la indústria automobilística, que va assolir un gran desenvolupament als Estats Units i ràpidament va esdevenir un dels sectors més poderosos que oferien un elevat nombre de llocs de treball i estimulaven el desenvolupament d’indústries secundàries que agafarien una gran importància (per exemple, el cautxú, els metalls no ferrosos, els aparells electrònics, etc.), especialment amb l’aparició del cotxe utilitari duta a terme per Henry Ford.

ford t.jpg

La indústria química també va ser una de les capdavanteres i Alemanya va convertir-se en la capdavantera del sector, produint més del 80% dels colorants sintètics i tints, i ocupant el primer lloc en indústria farmacèutica. També va desenvolupar-se la producció de sosa, de fertilitzants sintètics, de fibres artificials i explosius.

Finalment, la utilització del ciment armat (ciment combinat amb una carcassa de ferro) va permetre que l’enginyeria i la indústria de la construcció assolissin un gran desenvolupament. Aquest fet va fer possible l’edificació de ponts, viaductes i túnels més llargs. A més, els edificis van començar a créixer en alçada, i als EUA van començar la construcció dels primers gratacels.

tour eiffel.jpg

La segona Revolució Industrial: els nous mitjans de transport

El ferrocarril va continuar sent durant molts anys, juntament amb la navegació, el mitjà de transport per excel·lència que assegurava la circulació de mercaderies, del conreu i d’homes i dones amb una gran rapidesa i amb uns costos cada cop més baixos.

La utilització dels rails d’acer, d’una durada quinze vegades superior a la del ferro, va comportar una nova expansió de la xarxa ferroviària, que en el cas d’Alemanya va multiplicar-se per sis entre 1860 i 1913. L’electricitat va permetre innovar el transport urbà gràcies als tramvies i als ferrocarrils metropolitans; el primer tren metropolità va ser inaugurat a Londres el 1887.

Mfavground.jpg

La invenció del pedal (1865) i del pneumàtic (1888) van fer possible el sorgiment d’un dels mitjans de transport que van assolir un gran èxit popular: la bicicleta.

Però, el transport que veritablement revolucionaria els mitjans de transport va ser l’automòbil, que va esdevenir el resultat d’un conjunt d’innovacions: el motor d’explosió, el pneumàtic i la utilització del petroli com a combustible. El 1891 es posava en funcionament el primer automòbil –construït per Armand Peugot com a producte de luxe– destinat a minories i amb una producció minsa. Seria als EUA on, gràcies a la fabricació del model Ford T, l’automòbil es convertís en un producte utilitari i amb un cost més reduït.

PeugeotsigloXIX.jpg

La posada en funcionament del motor diesel aplicat a la navegació marítima va permetre incrementar la rapidesa, la regularitat i la capacitat dels vaixells i va escurçar els viatges transoceànics. A més, l’obertura de nous canals com Suez comunicant la Mediterrània amb el Mar Roig (1869) o Panamà connectant l’Atlàntic amb el Pacífic (1904) va estimular amb força el comerç marítim.

Al seu torn, a les primeres dècades del segle XX, l’aviació va passar des d’una primera fase d’experimentació tècnica a la seva explotació comercial. El primer vol d’avió el feren els germans Wright el 1903, però seria a partir de 1909, quan Bieriot travessés el Canal de la Mànega, quan l’aviació va esdevenir un fenomen industrial i militar.

La segona Revolució Industrial: les noves fonts d’energia

Malgrat que el carbó va continuar sent durant molts anys la font d’energia hegemònica en el món industrial, a finals del segle XIX van sorgir dues fonts d’energia que van acabar destronant el vapor: l’electricitat i el petroli. Tot i això, el seu ús no seria realment massiu fins al segle XX, quan van esdevenir fonamentals no tan sols per a la industria sinó per a la vida quotidiana.

fonts d'energia.jpg

L’electricitat. L’existència d’electricitat a la natura ja era coneguda des del segle XVIII, però per a la seva utilització massiva calia produir-la industrialment i tenir la capacitat de transportar-la a centenars de quilòmetres.

El primer pas per aconseguir-ho el va donar Gramme amb la invenció de la dinamo (1869) i acoblant un generador elèctric a una turbina hidràulica va aconseguir-se la potència suficient per crear un corrent elèctric important. Amb això s’havia obert el pas al funcionament de les centrals hidroelèctriques. El problema del trasllat de l’electricitat fins als centres consumidors quedaria resolt gràcies a la invenció de l’alternador i el transformador (1897).

L’electricitat tindria nombroses aplicacions en el camps dels mitjans de comunicació (telèfon, telègraf, ràdio), dels transports (ferrocarril elèctric, tramvia, metro), de la indústria (com a força motriu de la maquinària), de l’enllumenat (l’aparició de la bombeta incandescent d’Edison possibilitaria l’ús del llum elèctric a les cases, a les fàbriques i als centres urbans) i de l’oci (fonògraf, cinematògraf, etc.).

El petroli. D’altra banda, les primeres extraccions de petroli van fer-se als Estats Units, a Pennsilvània, cap a 1859 i va ser cap a 1870 quan Rockefeller va crear la primera gran companyia petroliera del món (Standard Oil Company).

petroleo.gif

Ja de bon començament, la utilització d’aquest nou combustible va encaminar-se cap a la substitució dels olis de balena en l’enllumenat públic i privat i també pel funcionament de les calefaccions. Però seria la invenció del motor d’explosió el que li va donar la destinació més important com a combustible pels nous mitjans de transport en expansió en el tombant de segle: els automòbils.

A partir de 1886, els motors de la companyia automobilística Daimler Benz van començar a utilitzar un derivat del petroli, la benzina, com a combustible pels seus automòbils. A partir d’aquí, el petroli va convertir-se en una força capaç de moure trens, vaixells, automòbils i uns primerencs avions. A més, els seus derivats van començar a utilitzar-se també en la indústria petroleoquímica per a la fabricació de plàstics, insecticides, teixits, medecines, pintures, etc.

Una Segona Revolució Industrial

Durant la primera onada industrialitzadora, produïda entre finals del segle XVIII i la primera etapa del XIX, la major part de les innovacions tecnològiques que la van fer possible no van ser el resultat de la investigació científica, sinó més aviat el fruit de l’experiència acumulada al llarg dels anys i de l’enginy dels pioners de la indústria.

Però, al llarg de l’embranzida industrial de les darreres dècades del segle XIX la investigació científica va convertir-se en un factor determinant del desenvolupament econòmic.

D’aquesta manera, les vinculacions entre ciència i indústria va anar fent-se més estretes i aquesta va reconèixer el valor de la investigació com a element per a millorar la producció.

segunda-revolucion-industrial.jpg

Així, la indústria va començar a dedicar notables quantitats de diners a la investigació, primer en col·laboració amb els laboratoris i les universitats i més endavant creant els seus propis equips d’investigadors. Com a resultat, en aquest període es van fer un important nombre d’invents que revolucionarien el món de l’energia, els mitjans de transport, la indústria i la vida quotidiana.

Moltes de les aplicacions dels nous enginys van tenir una repercussió directa en l’àmbit de la vida familiar (automòbil, llum elèctrica, electrodomèstics, fonògraf, telèfon, etc.).

Va ser així com, a finals del segle XIX, el món va entrar en una nova fase del procés d’industrialització. És l’anomenada Segona Revolució Industrial, en la qual la preeminència econòmica de la Gran Bretanya va cedir el pas a noves potències industrials com Alemanya o els Estats Units.

La modernització de l’agricultura al segle XIX

El preu dels cereals, i del blat en particular, va tenir una davallada considerable a les dues darreres dècades del segle XIX. La causa d’aquest procés va ser l’arribada massiva de cereals provinents dels països d’ultramar, on el conreu extensiu de la terra i la utilització dels nous mitjans tècnics possibilitava una elevada producció i, com a conseqüència, uns preus més baixos que els europeus. La crisi agrària de la darreria del segle va evidenciar la debilitat de l’agricultura europea, que era incapaç d’assolir uns nivells de rendibilitat semblants als americans.

Les sortides vàlides, davant de les noves condicions de l’agricultura, eren aquelles que possibilitessin abaratir la producció amb la finalitat de fer-la competitiva. D’una banda, els països van recórrer a polítiques proteccionistes que barressin el pas als productes americans. I de l’altre, es va optar per resistir la competència exterior i renovar les estructures productives amb l’aplicació de tot un seguit de millores tècniques que van permetre ampliar els rendiments i diversificar la producció.

D’entre les millores caldria assenyalar:

El perfeccionament de l’instrumental agrícola amb la difusió de la segadora, de la batedora, i de les màquines d’agarbar.

Batteuse_1881.jpg

L’aplicació dels progressos químics en la fabricació de nous fertilitzants (per exemple, el guano del Perú o el nitrat de Xile) permetria incrementar els rendiments, sobretot de la producció de blat.

La selecció de races i espècies en la ramaderia possibilitaria una pràctica més intensiva que s’orientaria cap a la producció de carn i llet.

La diversificació de la producció. La millora del nivell de vida a les ciutats exigiria una producció més especialitzada i la producció agrícola va anar diversificant-se amb el conreu de plantes industrials i de productes hortofrutícoles.

El capitalisme monopolista: els mètodes de l’Standard Oil de John D. Rockefeller

Amb el protagonisme de la banca i el nou capital financer, juntament amb la concentració empresarial, el vell capitalisme de lliure iniciativa va deixar pas a una nova organització del sistema capitalista: el capitalisme monopolista o financer. Des d’aquest moment, la llei de l’oferta i la demanda van deixar de ser el factor predominant per determinar els preus i els mercats. La creació de grans empreses i de poderosos grups financers s’havia fet amb la finalitat de poder fer front a les quantioses inversions, però també per exercir un control sobre el mercat, eliminant les guerres de preus i, en definitiva, la competència.

Standard_Oil.jpg

Extracte de l’Informe preliminar sobre els trusts i les corporacions industrials (1900):

Hem vist la importància del monopoli de l’Standard Oil […].

Mentre que aquest trust acumula aquests enormes dividends, no hi ha ni una sola refineria independent que pugui produir-ne.  Fa anys que no s’ha construït una refineria en aquest país […] i les antigues no han crescut. Les refineries independents es limiten a lluitar per la seva supervivència, esperant que una providència divina les salvarà.

Ara el trust Standard Oil posseeix nou de cada deu oleoductes de les regions productores i així controla el 90% del petroli que es produeix; fixa els preus de mercat d’aquest gran producte imposant al productor el preu de compra del petroli, i al consumidor, el preu de venda, elegint, a més, la qualitat que oferirà.

standard-oil.jpg
Els tentacles del monopolisme de l'Standard Oil

Aquest monopoli governa la producció segons les seves necessitats; augmenta els preus quan puja la demanda de petroli i els rebaixa quan la demanda disminueix, de tal manera que obté uns beneficis màxims mobilitzant poc capital, i per això fa la màxima pressió possible sobre els preus del petroli brut i aplica els preus més elevats als productes refinats.

L’Standard Oil dicta els preus a les companyies ferroviàries i imposa tarifes elevades als seus competidors, mentre que el seu petroli és transportat a preu de cost […].

OILSTOCK.JPG

El taylorisme

A finals del segle XIX, l’organització industrial va orientar-se cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d’augmentar la productivitat, estalviar temps i abaratir la producció. Cap a 1903, Frederick Winslow Taylor proposava un nou sistema d’organització del treball i de la producció que es coneixerà com a taylorisme.

taylorisme.jpg

El sistema es basava en la cadena de producció, en la qual cada obrer tenia cura d’unes tasques molt concretes i pretenia eliminar tots els moviments inútils per tal de rendibilitzar al màxim la mà d’obra. El resultat de la cadena seria una producció estandarditzada i massiva amb uns costos de fabricació força reduïts, però també comportava la deshumanització del treball i l’augment de la monotonia a l’exigir de l’obrer la repetició constant i mecànica de les mateixes tasques.

Extracte de l’obra de Frederick Winslow Taylor La direcció dels tallers (1911):

Frederick_Winslow_Taylor.jpgEs va adoptar un sistema més perfeccionat de remuneració diària […] que consistia a pagar en funció de la quantitat i la qualitat d’allò que es produïa. Al cap d’un temps relativament curt el supervisor va estimular la producció de totes les treballadores augmentant el sou a les que produïen més i millor i reduint-lo a aquelles que es mostraven inferiors a les altres. Finalment, van acomiadar les obreres la lentitud i la manca d’atenció de les quals eren incorregibles.

També es va fer un estudi detallat amb un cronòmetre del temps necessari per a fer cada operació. Es va escollir la manera més senzilla d’executar-les per tal d’eliminar tots els moviments lents o inútils i reunir en una seqüència els més ràpids i els que permetien una millor utilització dels instruments i dels materials. Aquest estudi va demostrar que les treballadores perdien xerrant una part considerable de temps.

Se’ls va impedir xerrar durant les hores de feina col·locant-les a una distància considerable. Les hores de treball van ser reduïdes de deu i mitja a nou i mitja i després a vuit i mitja […].

Els resultats final d’aquest sistema van ser els següents:

a. Trenta-cinc obreres feien la feina que abans feien cent vint.

b. Les obreres guanyaven 35,5 francs per setmana en lloc dels 17,5 anteriors.

c. Es treballaven vuit hores i mitja en lloc de meu i mitja.

d. La precisió en l’execució de la feina havia augmentat en un terç.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS