La fi de la dictadura de Primo de Rivera
La ineficàcia de la dictadura de Primo de Rivera per afrontar els problemes derivats de la crisi econòmica i la manca de base social del règim van provocar que, el 20 de gener de 1930, quan el rei i la seva camarilla van convèncer-se que la dictadura era un perill per a la supervivència de la monarquia, Alfons XII optés per retirar la seva confiança al dictador, tot forçant la seva dimissió i el seu exili a França.

El principal error de Primo de Rivera havia estat la seva confiança en un model idealitzat de la societat espanyola i les seves necessitats de reforma que no va reconèixer la necessitat de canviar les estructures socials i econòmiques del país. El dictador havia instaurat la dictadura per a salvar la monarquia i l’equilibri entre les classes dirigents. Però, després de 7 anys de dictadura van ser la pròpia monarquia i les capes dirigents les que van buscar la caiguda del dictador per salvar novament el seu estatus. El problema pel monarca era que la seva implicació en la dictadura el deixava gairebé indefens enfront dels republicans.
El general Dámaso Berenguer va ser l’encarregat de substituir Primo de Rivera amb la missió d’organitzar un procés electoral que, de forma progressiva, permetés el retorn a la normalitat constitucional i salvés la monarquia d’Alfons XIII que estava totalment desacreditada pel suport a la dictadura. Però, el govern del general Berenguer va suposar un simple parèntesi que no solucionava cap problema. La “dictablanda”, com va ser anomenada, no estava legitimada per restablir la Constitució de 1876 ni podia formular un sistema d’autèntiques llibertats democràtiques i, a més, aviat es trobaria amb l’oposició de les forces republicanes. La monarquia començava a veure com progressivament, fins i tot, militars i antics monàrquics se’n allunyaven.
L’oposició va començar a organitzar-se i, l’agost de 1930, els republicans, els catalanistes d’esquerra i el PSOE van reunir-se a Sant Sebastià per articular una plataforma d’acció conjunta contra la monarquia. Hi van assistir Manuel Azaña (Acción Republicana), Alejandro Lerroux (Alianza Republicana), Álvaro de Albornoz (Partido Radical Socialista), Marcel·lí Domingo (Partido Radical Socialista), Santiago Casares Quiroga (Federación Republicana de Galicia), Fernando de los Ríos (PSOE) i Indalecio Prieto (PSOE). Com a representants de les organitzacions catalanes van figurar-hi Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol (Acció Republicana) i Jaume Aiguader (Estat Català).
El Pacte de Sant Sebastià va ser un acord oral entre les diferents opcions allí representades, però que no va ser recollit en cap document. L’acord consistia bàsicament en la necessitat d’enderrocar la monarquia a través d’un programa mínim per presentar-se a les eleccions i constituir un comitè revolucionari que s’hauria de convertir en el govern provisional de la futura República. L’acord suposava que s’establiria la República, per la força si era necessari, i es donaria pas a un nou règim que garantís la llibertat política i religiosa, es convocarien Corts Constituents i es permetria a les regions que ho desitgessin tenir el seu estatut d’autonomia. En el pacte, els signants reconeixien el dret a l’autodeterminació del poble català, concretat en el projecte d’Estatut d’Autonomia.
El 15 de desembre de 1930 va preveure’s una insurrecció republicana en la qual havien de participar un comitè revolucionari (presidit per Alcalá Zamora i en el qual estaven integrats els signants del Pacte de Sant Sebastià) i un comitè militar (en el qual estaven implicats militars com el general Queipo de Llano i el comandant Ramón Franco). Tres dies abans de l’aixecament, però, el capità Fermín Galán va avançar-se tot proclamant la República a la localitat de Jaca.
El govern va intervenir aïllant amb facilitat la columna sublevada i afusellant els seus capitans Galán i Hernández, que d’aquesta manera esdevenien màrtirs de la causa republicana i la llibertat. També van ser detinguts, entre d’altres, Alcalá Zamora, Miguel Maura, Álvaro de Albornoz i José Giral. Tot i això, el 15 de desembre els militars de l’aeròdrom madrileny de Cuatro Vientos van sobrevolar la capital amb els seus avions, però la vaga general de suport a la insurrecció mai va produir-se i els militars sublevats van haver de marxar a Portugal. Així, en poques hores el govern recuperava el domini de la situació.

A Catalunya s’obria un període caracteritzat per la remodelació de les velles forces politiques i la formulació de noves alternatives. D’aquesta manera, el març de 1931, va crear-se l’Esquerra Republicana de Catalunya, partit format per la fusió del grup de L’Opinió de Lluhí i Vallescà, el Partit Republicà Català, la majoria de membres d’Estat Català i uns quants grups federals comarcals. D’entre els seus fundadors destacaven Francesc Macià, Lluís Companys i Bonaventura Gassol. El nou partit esdevindria hegemònic a Catalunya ja que va saber integrar les idees de catalanisme, federalisme, republicanisme i confiança en les llibertats democràtiques coexistents en la societat catalana.
Paral·lelament, el general Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i el febrer de 1931 va ser substituït per l’almirall Juan Bautista Aznar, en el que seria el darrer gabinet de la monarquia. El govern, integrat per totes les forces monàrquiques, inclosa la Lliga Regionalista, tenia com a objectiu redreçar el règim de la Restauració com si res no hagués passat i enmig d’un clima social en el qual l’oposició republicana i obrerista cada cop tenia més força.
Aleshores, Aznar va posar en marxa uns comicis als tres nivells establerts: municipals, provincials i legislatius. El nou govern va decidir convocar en primer lloc les eleccions municipals, ja que les considerava menys perilloses per a la monarquia, i va fixar-les pel 12 d’abril de 1931. En aquest context, però, la convocatòria d’eleccions municipals i provincials feta pel govern va convertir-se en un autèntic plebiscit per a un Alfons XIII que s’havia compromès excessivament amb la dictadura. En definitiva, el 12 d’abril de 1931 no va votar-se un govern municipal, sinó que va votar-se a favor o en contra de la monarquia.