La dictadura de Primo de Rivera: el directori civil (1925-1930)

La reorganització de l’Estat. El 1925, Primo de Rivera va passar a governar el país a través d’un directori civil composat per tecnòcrates i polítics, tot i que el pes dels militars va continuar sent important i el règim no va deixar de ser mai una dictadura. Aleshores, un cop instaurada la dictadura, amb la intenció de donar-li continuïtat i permanència, s’iniciaria la institucionalització del règim per superar l’Estat provisional imposat pel cop d’Estat el 1923 i per evitar un possible retorn al vell sistema restauracionista.

La solució adoptada per Primo de Rivera va ser una confluència del sentiment paternalista i de l’autoritarisme corporativista tradicional de la dreta espanyola. Igualment, el model i la influència del feixisme italià van ser molt clares en aquesta etapa de la dictadura. Així, el 1927, va crear-se l’Assemblea Nacional Consultiva, de caràcter corporatiu perquè els seus membres no eren escollits per sufragi, sinó per designació entre ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques i corporatives.

El directori civil convertia la dictadura en un règim burocràtic, conservador i nacionalista espanyol. Es tractava d’aconseguir la mobilització de determinades capes socials per assegurar que la dictadura tingués un suport permanent. L’objectiu de Primo de Rivera era organitzar una elit de notables que es convertís en la nova classe política. Primo de Rivera, seguit els tòpics regeneracionistes, aspirava a aconseguir una revolució “nacional i patriòtica” des de dalt.

Per promoure l’adhesió al nou sistema va crear-se un nou partit polític: la Unión Patriótica, el partit únic que havia de legitimar la política governamental sota el lema: “España, una, grande e indivisible”. El partit únic de la dictadura es tractava d’una formació governamental, sense un programa ideològic definit, que tenia la missió de proporcionar suport social al règim i de seguir les directrius del poder en un intent de donar una parença oberta d’un sistema dictatorial en les formes i els continguts.

La Unión Liberal era un partit antidemocràtic, antiparlamentari, antiliberal i anticomunista proper al feixisme. El seu objectiu era incorporar a la gent políticament més “neutra” i que no es sentia representada pels partits polítics tradicionals de la Restauració.  L’ideòleg del partit va ser José María Pemán, un catòlic tradicional i antiliberal. Els seus afiliats procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de l’administració i dels cacics rurals. L’única aportació del partit únic va ser l’organització de plebiscits que donaven suport a la política governamental.

Política econòmica. La dictadura va beneficiar-se de la bona conjuntura econòmica internacional dels “feliços anys vint”, tot aspirant a millorar el benestar social de la població i la de la situació laboral. En aquest context, el règim va iniciar un programa de foment de l’economia en el terreny industrial i en el de les infraestructures, tot i que gairebé no va dedicar cap esforç al problema agrari.

Les idees rectores de la política econòmica de Primo de Rivera van ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia, el proteccionisme industrial i la intensificació de l’intervencionisme estatal. L’Estat va assolir un gran protagonisme gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidroelèctrics, etc.).

Va crear-se el Consejo de la Economía Nacional per crear un pla econòmic que regulés la indústria. El govern va aprovar el Decret de Protecció de la Indústria Nacional que preveia la concessió d’ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l’exterior. També van concedir-se grans monopolis com el de la telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España (a Catalunya expropiant la línea a la Mancomunitat) o l’exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia CAMPSA, un monopoli estatal per a l’abastiment d’hidrocarburs.

En el terreny agrari, va promoure’s el regadiu mitjançant la creació de les confederacions hidrogràfiques, que pretenien l’aprofitament dels recursos hidràulics de les conques dels grans rius espanyols.

Com a conseqüència d’aquesta política, la renta nacional va augmentar, el sector serveis va registrar un desenvolupament increïble i sectors com la indústria química, el transport o l’electricitat van poder introduir noves tecnologies. La política comercial ultraproteccionista i els mètodes intervencionistes per fomentar la producció van suposar un increment de la producció industrial.

Ara bé,a política d’inversions va anar creant problemes financers cada cop més greus. El ministre d’Hisenda José Calvo Sotelo va intentar introduir una reforma fiscal basada en la introducció d’un impost progressiu sobre la renda, els productes de luxe i els beneficis. La reacció dels empresaris que consideraven que el pla era gairebé “bolxevic” va avortar aquesta iniciativa que va ser substituïda per un increment dels impostos indirectes.

A partir de 1926, la pesseta va veure com pujava la seva cotització, però aquesta revalorització de la moneda era conjuntural i aviat va arribar la caiguda de les cotitzacions de la pesseta. Això va suposar importants pèrdues econòmiques per al règim, però aquest no va caure per qüestions exclusivament econòmiques.

Política social. En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals mitjançant la intervenció de l’Estat, la integració dels sectors moderats del moviment obrer (UGT) i la repressió de les organitzacions més radicals (CNT i PCE).

Amb aquesta finalitat va crear-se l’Organització Corporativa Nacional, un sistema de sindicalisme vertical que agrupava patrons i obrers en grans corporacions i que regulava els conflictes laborals a través de la formació de comitès paritaris formats per un nombre igual de patrons i obrers. La seva missió era la reglamentació dels salaris i de les condicions de treball, i també la mediació i l’arbitratge en cas de conflicte.

El sistema corporativista va ser ben vist, encara que no en tots els seus aspectes, per una part del moviment obrer, representat per la UGT, que gràcies al seu col·laboracionisme amb la dictadura va poder moure’s amb una certa llibertat. Per contra, anarcosindicalistes i comunistes van rebutjar el model i, a més, van ser perseguits i obligats a actuar des de la clandestinitat.

L’oposició a la dictadura. L’oposició a Primo de Rivera va ser una amalgama heterogènia de forces polítiques i socials integrada per alguns dels líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, sectors de l’exèrcit i intel·lectuals.

Els antics partits del tornisme restauracionista van criticar la durada excesiva d’un règim que se suposava d’excepció i, davant la seva institucionalització des de 1925, i alguns dirigents liberals i conservadors van participar en conspiracions militars per tombar la dictadura, com ara l’anomenada “sanjuanada” de 1926, un cop d’Estat que va ser frustrat, però posava de manifest la crisi de la dictadura.

La dictadura també va exercir un fort control sobre els intel·lectuals i el món universitari mitjançant la censura i la limitació de la llibertat de càtedra universitària. Així, molts dels intel·lectuals que havien donat el seu suport inicial a la dictadura van haver de marxar cap a l’exili (Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez va exiliar-se) mentre que, en paral·lel al rebuig de la dictadura, van anar distanciant-se de la monarquia –Ortega i Gasset publicava el manifest Delenda est Monarchia–.

A més, el tancament d’algunes universitats va derivar en aldarulls i protestes d’estudiants que van ser l’origen d’un gran sindicat estudiantil: la Federación Universitaria Española, una organització d’oposició que va promoure actes a favor de la República per tot el país.

Però, el conflicte polític més persistent del període es produiria amb el republicanisme i el catalanisme. L’oposició dels republicans al règim va ser permanent i va donar lloc a l’organització de l’anomenada Alianza Republicana, que va aconseguir unir les diferents faccions del republicanisme i desenvolupar una àmplia campanya contra el rei i el dictador a l’exterior del país.

Per la seva banda, el PSOE no va participar en les diferents conspiracions contra la dictadura. Així, els socialistes no van distanciar-se formalment de la dictadura de Primo de Rivera fins a la descomposició del règim. És més, tot i que des de 1926 s’havien negat a participar en l’Assemblea Consultiva del règim, els socialistes no van rebutjar els intents continuistes del règim i van pronunciar-se a favor de la sortida republicana fins el 1929.

Finalment, els anarquistes mai van contemplar la possibilitat de col·laborar amb la dictadura i haurien d’actuar des de la clandestinitat. La forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament al seu interior entre els que defensaven posicions més possibilistes i els partidaris de posicions més radicals i violentes. Des d’aquests sectors, el 1927, es va crear la Federación Anarquista Ibèrica (FAI) amb l’objectiu de mantenir la doctrina de Bakunin i impedir que els obrers s’apropessin al reformisme socialista, a la cooperació amb els partits polítics i al comunisme soviètic.

La dictadura de Primo de Rivera: el directori militar (1923-1925)

Primo de Rivera va ser capaç de donar una imatge regeneracionista. Amb ell havien tornat al país aquelles qualitats imprescindibles que s’havien perdut en els últims anys de la Restauració: l’energia, la confiança i la determinació per aconseguir els objectius fixats. Els arguments que va fer servir Primo de Rivera per fer-se amb el poder eren la lluita contra el terrorisme i el desordre social, avortar el separatisme català (a la vegada que col·laborava amb la Lliga), la substitució del mercantilisme liberal per una política comercial proteccionista, el foment de les infraestructures del país i la purificació de la pàtria.

Primo de Rivera va rebre molts suports després del seu cop d’Estat. Tant la burgesia rural com la urbana havien creat el clima ideal per rebre el cop d’Estat com una solució als seus problemes. Amb un poder fort es podria controlar el “radicalisme” social, cosa que els polítics havien estat incapaços de fer. La dictadura es presentava, doncs, com el resultat de la convergència d’interessos dels dos grups dominants; l’oligarquia agrària i la burgesia industrial de la perifèria del país. L’altre pilar fonamental de la dictadura seria l’Església: el dictador i el rei viatjarien al Vaticà i els centres d’educació catòlics van veure com eren revaloritzats.

A aquests grups que donaven suport a la dictadura va sumar-se el PSOE de forma sorprenent. Primo de Rivera va intentar integrar en el sistema al socialisme, convençut que dictador tenia un interès real en aconseguir el benestar de la classe treballadora. En la seva concepció paternalista de la societat, el dictador buscava una harmonia entre els interessos del capital i el treball. Els socialistes van cooperar amb el sistema dictatorial a través dels Comités Paritarios que mitjançaven en els conflictes laborals. En aquest marc de col·laboració, Largo Caballero (líder d’UGT) va arribar a ser nomenat Conseller d’Estat per a problemes laborals.

La col·laboració entre la dictadura i el PSOE i la UGT va fonamentar-se en la convicció socialista de que només cooperant amb les instàncies estatals es podrien salvar les conquestes que fins aleshores havia aconseguit el moviment obrer. La dictadura era concebuda com l’única solució que podia posar fi a la conflictivitat social del període anterior i contribuir a la consolidació d’una burgesia forta que pogués acabar amb el subdesenvolupament del país i amb unes estructures socioeconòmiques arcaiques. Pels socialistes, només així es podria aconseguir la millora de la situació de la classe obrera a la ciutat i al camp.

És en aquest període quan la UGT va aconseguir estendre la seva filiació i penetrar en sectors laborals que tradicionalment havien estat fora del seu camp d’acció. En el PSOE, una facció minoritària (Indalecio Prieto i Fernando de los Rios) van oposar-se a la col·laboració amb la dictadura, però la majoria del partit estava convençuda de les millores que podrien aconseguir per a la classe treballadora.

La dictadura de Primo de Rivera és l’expressió de la crisi de l’Estat burgés. En una primera etapa, des del triomf del cop d’Estat i fins el 1925, Primo de Rivera va governar a través d’un directori militar, els membres del qual eren inicialment militars, tot i que aviat va incloure personalitats civils com José Calvo Sotelo en el Ministeri d’Hisenda o Eduardo Aunós en el Ministeri de Treball.

Les primeres mesures del directori militar van mostrar el seu caràcter dictatorial i l’objectiu d’acabar amb la vella política de la Restauració: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, censura prèvia en la premsa… Tot això acompanyat de la militarització de l’ordre públic i la repressió de l’obrerisme més radical personificat en els cenetistes i els comunistes.

A més, com que un dels principals objectius del dictador era eliminar el caciquisme, va elaborar-se un estatut municipal, un altre de provincial i es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituïts per unes juntes integrades pels contribuents més influents de cada localitat. Però la pretesa regeneració primoriverista aviat va demostrar-se com una gran farsa. Es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar al canvi d’uns cacics per uns altres.

A l’exèrcit, cap general va oposar-se a que Primo de Rivera ocupés el poder, però van disgustar-se quan va anunciar una possible retirada del Marroc. Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l’interès de Primo de Rivera, que va assumir personalment l’Alt Comissionat del Marroc el 1924. Un any després, en col·laboració amb França, va organitzar-se el desembarcament d’Alhucemas, que va saldar-se amb un gran èxit militar. Després d’acumular unes quantes derrotes, Abd el-Krim va rendir-se i va entregar-se a les autoritats franceses. A partir de 1927, l’exèrcit espanyol donaria per acabada la pacificació i l’ocupació efectiva de tot el protectorat.