El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'2.2 L’Art de l’Islam'

La mesquita de Còrdova

Durant els primers anys de la presència musulmana a la ciutat de Còrdova, cristians i musulmans compartien l’església major de la ciutat, la Basílica de Sant Vicenç, fins que Abderrahman I va comprar la part cristiana i va començar la construcció de la mesquita el 784 aprofitant la major part dels materials visigòtics de la basílica. I és que la importància artística de la ciutat cordovesa ve donada del període musulmà i es manifesta sobretot en aquesta mesquita.

La primera construcció constava d’un pati i un haram d’onze naus perpendiculars a la quibla, amb nou trams cada nau. Posteriorment, Hisam I va edificar l’antic minaret. Durant els regnats d’Abderrahman II (el 848) i d’Al-Hakam II (entre 961 i 966) la mesquita va eixamplar-se amb l’afegit de vuit trams més a les naus en direcció al sud. A l’ampliació d’Al-Hakam corresponen la quibla i el mihrab que es conserven actualment. Sota el govern d’Almansor (el 987) es va fer una darrera gran ampliació cap a l’est introduint vuit naus més, fet que va provocar que el mihrab quedés descentrat.

Mezquita_de_Córdoba_desde_el_aire_(Córdoba,_España).jpg

L’aspecte més destacable, des del punt de vista constructiu, és l’estructura de les arqueries de la sala d’oració, en les quals hi ha una superposició de suports (pilars sobre columnes clàssiques reutilitzades) i d’arcs (els inferiors de ferradura i els superiors de mig punt). En els arcs alternen les dovelles de pedra amb les de maó vermell, creant-se així una alternança cromàtica entre el blanc i el vermell que és un dels principals motius decoratius de la mesquita.

Aquesta solució estructural, que es va repetir en les successives ampliacions, respon a la necessitat d’augmentar l’alçada de la sala que, només amb les columnes, hauria resultat angoixant. Els arcs de ferradura inferiors efectuen una funció d’apuntalament de l’estructura en introduir-se en els pilars. Segons alguns autors, aquest sistema constructiu no seria totalment original ja que tindria antecedents en alguns aqüeductes romans peninsulars.

Cordoba_Mezquita.jpg

Les columnes són de marbre o granit, i els capitells reutilitzats són de tradició coríntia, mentre que els de nova talla són una estilització molt esquemàtica de les fulles d’acant.

L’ampliació més important de la mesquita va realitzar-se durant el govern del califa Al-Hakam II quan van construir-se la quibla definitiva i el mihrab, que és una cambra poligonal coberta amb una volta i decorada amb motius florals i epigràfics. L’arc de ferradura de l’entrada del mihrab, sostingut sobre una sèrie de columnetes organitzades per parelles, i l’arrabà que l’emmarca estan decorats amb motius daurats i vidrats realitzats per artesans bizantins que van arribar des de Constantinoble per a aquesta tasca.

macsura.jpg

Davant del mihrab hi ha una maqsura amb arcs lobulats entrecreuats que alternen les dovelles decorades amb relleus i les llises. En aquesta zona trobem també altres tres cúpules de nervis que no es creuen al centre, decorades amb epigrafia i arabescs. Aquest tipus de cúpula califal el trobarem més tard en algunes esglésies cristianes peninsulars, com per exemple la catedral de Jaca.

Finalment, l’ampliació d’Almansor és important per la superfície agregada al recinte, però en la pràctica no va afegir cap element d’especial interès des del punt de vista artístic.

A l’exterior de la mesquita, la decoració es limita a les portes. Les de la façana occidental, les més antigues, són arcs de ferradura amb arrabà decorats amb motius geomètrics fets amb l’alternança dels colors dels maons. D’altra banda, les de la façana oriental, corresponents a l’ampliació d’Almansor, són més recarregades, amb frisos d’arcs entrecreuats a sobre de l’arc d’accés.

mezquita1.jpg

En definitiva, per totes les característiques ressenyades, la mesquita de Còrdova, emparentada estilísticament amb les grans mesquites del nord d’Àfrica, constitueix l’obra més important de l’art hispanomusulmà i és el símbol de l’esplendor artístic i cultural que va caracteritzar el període del Califat cordovès, fins que les lluites de poder internes van conduir a la seva fragmentació i decadència.

Les societats musulmanes medievals: societat, cultura i art

Organització social i política. La societat islàmica era una societat de tipus tribal, organitzada en clans amplis, cohesionats per la solidaritat. La família era patriarcal, amb una important submissió de les dones. El matrimoni era poligàmic i endogàmic (realitzat entre membres de la mateixa comunitat), la qual cosa li donava un cert avantatge a l’hora d’absorbir i assimilar les poblacions amb les quals entrava en contacte.

g-islam-jardin.jpgEntre les tribus es podien establir pactes o vincles de clientela. Aquesta xarxa de fidelitats, basada en la solidaritat tribal, va afavorir el progrés de les conquestes, però va ser un obstacle a l’hora d’establir les bases de l’Estat ja que aquests vincles eren sempre condicionals.

Aleshores, els musulmans van tendir a prescindir dels vincles tribals, i es va recórrer als funcionaris i soldats procedents de la societat indígena o de més enllà de les fronteres de l’Islam (estranys, en definitiva, al medi tribal). Aquests funcionaris van caracteritzar-se per la seva fidelitat a la dinastia regnant.

L’estabilitat de les dinasties depenia, en part, del control de les rutes comercials i especialment de les dedicades al comerç de metalls preciosos. Quan aquest control fallava, la dinastia depenia, bàsicament, de l’excedent intern i augmentava la pressió fiscal més enllà del que era permès per la legislació islàmica. En aquest cas, el poder perdia legitimitat, i amb això el suport de la població, fet que facilitava l’esclat de revoltes i conflictes.

Cultura i ciència. A nivell cultural, la civilització islàmica va constituir una síntesi i va esdevenir transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avançaren en camps tan importants com el de la matemàtica, la medicina i la filosofia. Així, els musulmans van tenir un paper molt important en el desenvolupament de la humanitat.

Es ben conegut el paper dels àrabs com a transmissors del llegat heretat de la societat clàssica, particularment de Grècia. També van ser peoners en diversos camps de la investigació científica i van acomplir un paper fonamental en el desenvolupament de la major part de les disciplines científiques.

Com a exemple citem a Muhammad ibn Musà al-Hwarizni, del segle IX, pare de l’àlgebra (paraula d’origen àrab). De les seves investigacions provenen termes com algorisme (mètode i notació en les diferents formes de càlcul) i guarisme (cadascun dels signes o xifres aràbigues que expressen una quantitat). Al-Hwarizni també va fer progressar considerablement la trigonometria.

A més de desenvolupar l’àlgebra, els musulmans aportarien la notació decimal i el zero (d’origen hindú).

També van desenvolupar les tècniques de navegació d’origen xinès, com la carta marina, la brúixola i l’astrolabi.

000044930.png

El saber va ser assimilat i desenvolupat a les madrasses (escoles alcoràniques). Tot sovint allí ensenyaven savis acabats de convertir a l’Islam.

La formació de l’Islam va servir perquè cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l’àrab esdevingués llengua universal de l’Islam, a causa de l’expressa prohibició de traduir l’Alcorà, va servir de lligam de cultures distants.

També van crear grans biblioteques on van recollir obres seves i dels autors clàssics grecs i llatins, que d’aquesta manera es van poder conservar durant segles. Ben aviat, però, iniciarien el conreu d’una una brillant literatura aràbica (poesia, novel·la, llibres de viatges, contes, història…). De mica en mica, l’àrab desplaçaria el grec com a llengua culta; tot i que l’Islam la conservaria i estudiaria, especialment en el camp de la ciència. De les seves obres literàries van destacar especialment els Contes de les mil i una nits, on es barrejaven influències populars índies, perses i egípcies.

L’art de la imatge no va ser gaire representat fins a l’època turca. Així, l’obra d’art prototípica va ser la mesquita. Aquest edifici, de planta rectangular, continuaria la tradició bizantina que consistia a concentrat tots els efectes estètics a l’interior, mentre que descurava l’exterior, on s’adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal.

imagen_partes_mezquita.jpg

Les mesquites més importants de les primeres etapes de l’Islam són la d’Omar, a Jerusalem, la de la Meca, la de Cairuan, a Tunis, i la de Còrdova, a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós son les madrasses i les tombes fortificades (tomba de Tamerlà a Samarcanda), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans (Madinat al-Zahra a Al-Àndalus, el palau de Topkapi a Istanbul, l’Alhambra de Granada), les albergueries, els hospitals i els banys públics.

interior_mezquita.jpgL’ arquitectura islàmica té unes característiques particulars:

Es construïa amb materials pobres i poc duradors, com ara maons i guix. Aquests materials, però, es recobrien amb una decoració abundant i molt bella, que els donava una aparença de gran riquesa. L’islam prohibeix representar animals i persones. Per això, per decorar usaven motius geomètrics i vegetals. Un altre tipus de decoració era la cal·ligrafia, que és molt bonica i artística. Cobrien els murs amb textos de l’Alcorà, poemes i lloances.

La preocupació per crear ambients agradables i frescos va donar lloc a espais en els quals abundaven jocs de llum i ombra que s’aconseguien per mitjà de l’ús de vidrieres, gelosies i reflexos a les rajoles. A més, el gust per l’aigua es materialitzava en fonts, piscines, cascades, etc.

Els edificis musulmans se sostenien sobre columnes, pilars i diferents tipus d’arcs, com ara els arcs de ferradura i els polilobulats. A vegades aquests elements eren tan nombrosos que formaven autèntics boscos. Generalment, aquests edificis es cobrien amb sostres plans i de fusta, tot i que també usaven cúpules, que van arribar a ser decorades amb gran riquesa.

En arts aplicades, la ceràmica va assolir un gran desenvolupament, profusament decorada amb varietat de motius i formes. La miniatura que il·lustrava els llibres també va adquirir un gran nivell de qualitat. Els tapissos, les catifes i altres tipus d’objectes industrials com arquetes i pots per guardar joiells o perfums, generalment d’ivori, foren importants en l’art i en el comerç. En les arts aplicades es denota una forta influència de l’art persa, amb dibuixos estilitzats d’animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures sí que apareix la figura humana i són freqüents les representacions de Mahoma, encara que sense rostre.

La cultura àrab va assolir el seu punt culminant entre els segles IX i XI. Durant el segle XV, aquesta civilització entraria en decadència. Els musulmans serien expulsats de la Península Ibèrica a la fi de l’Edat Mitjana i la totalitat dels països que van constituir l’Imperi, llevat del Marroc, caurien sota l’òrbita dels turcs otomans, els quals arribarien a ocupar els Balcans i a amenaçar la ciutat de Viena.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS