La mesquita de Còrdova
Durant els primers anys de la presència musulmana a la ciutat de Còrdova, cristians i musulmans compartien l’església major de la ciutat, la Basílica de Sant Vicenç, fins que Abderrahman I va comprar la part cristiana i va començar la construcció de la mesquita el 784 aprofitant la major part dels materials visigòtics de la basílica. I és que la importància artística de la ciutat cordovesa ve donada del període musulmà i es manifesta sobretot en aquesta mesquita.
La primera construcció constava d’un pati i un haram d’onze naus perpendiculars a la quibla, amb nou trams cada nau. Posteriorment, Hisam I va edificar l’antic minaret. Durant els regnats d’Abderrahman II (el 848) i d’Al-Hakam II (entre 961 i 966) la mesquita va eixamplar-se amb l’afegit de vuit trams més a les naus en direcció al sud. A l’ampliació d’Al-Hakam corresponen la quibla i el mihrab que es conserven actualment. Sota el govern d’Almansor (el 987) es va fer una darrera gran ampliació cap a l’est introduint vuit naus més, fet que va provocar que el mihrab quedés descentrat.
L’aspecte més destacable, des del punt de vista constructiu, és l’estructura de les arqueries de la sala d’oració, en les quals hi ha una superposició de suports (pilars sobre columnes clàssiques reutilitzades) i d’arcs (els inferiors de ferradura i els superiors de mig punt). En els arcs alternen les dovelles de pedra amb les de maó vermell, creant-se així una alternança cromàtica entre el blanc i el vermell que és un dels principals motius decoratius de la mesquita.
Aquesta solució estructural, que es va repetir en les successives ampliacions, respon a la necessitat d’augmentar l’alçada de la sala que, només amb les columnes, hauria resultat angoixant. Els arcs de ferradura inferiors efectuen una funció d’apuntalament de l’estructura en introduir-se en els pilars. Segons alguns autors, aquest sistema constructiu no seria totalment original ja que tindria antecedents en alguns aqüeductes romans peninsulars.
Les columnes són de marbre o granit, i els capitells reutilitzats són de tradició coríntia, mentre que els de nova talla són una estilització molt esquemàtica de les fulles d’acant.
L’ampliació més important de la mesquita va realitzar-se durant el govern del califa Al-Hakam II quan van construir-se la quibla definitiva i el mihrab, que és una cambra poligonal coberta amb una volta i decorada amb motius florals i epigràfics. L’arc de ferradura de l’entrada del mihrab, sostingut sobre una sèrie de columnetes organitzades per parelles, i l’arrabà que l’emmarca estan decorats amb motius daurats i vidrats realitzats per artesans bizantins que van arribar des de Constantinoble per a aquesta tasca.
Davant del mihrab hi ha una maqsura amb arcs lobulats entrecreuats que alternen les dovelles decorades amb relleus i les llises. En aquesta zona trobem també altres tres cúpules de nervis que no es creuen al centre, decorades amb epigrafia i arabescs. Aquest tipus de cúpula califal el trobarem més tard en algunes esglésies cristianes peninsulars, com per exemple la catedral de Jaca.
Finalment, l’ampliació d’Almansor és important per la superfície agregada al recinte, però en la pràctica no va afegir cap element d’especial interès des del punt de vista artístic.
A l’exterior de la mesquita, la decoració es limita a les portes. Les de la façana occidental, les més antigues, són arcs de ferradura amb arrabà decorats amb motius geomètrics fets amb l’alternança dels colors dels maons. D’altra banda, les de la façana oriental, corresponents a l’ampliació d’Almansor, són més recarregades, amb frisos d’arcs entrecreuats a sobre de l’arc d’accés.
En definitiva, per totes les característiques ressenyades, la mesquita de Còrdova, emparentada estilísticament amb les grans mesquites del nord d’Àfrica, constitueix l’obra més important de l’art hispanomusulmà i és el símbol de l’esplendor artístic i cultural que va caracteritzar el període del Califat cordovès, fins que les lluites de poder internes van conduir a la seva fragmentació i decadència.