A l’època hallstàttica es va produir un progrés molt notable en l’agricultura, aconseguit potser amb la difusió del molí manual i la falç i la introducció de l’arada, instrument que va permetre la colonització cerealística intensiva de moltes comarques continentals: la Noguera, el Segrià, l’Urgell i el Baix Cinca.
Els pagesos catalans de l’època hallstàttica conreaven ordi, mill, hortalisses i verdures com la col, les faves i tres variants de blat (el Triticum aestivum, el Triticum dicoccum i el Triticum turgidum).
Com l’agricultura, també la ramaderia va conèixer aleshores un notable increment. Sembla que el cavall, que havia existit als Països Catalans en època paleolítica i s’havia extingit amb els canvis climàtics, va ser introduït (de fet, reintroduït) pels hallstàttics, que si més no van emprar-lo com a animal de sella, la qual cosa els va donar molta facilitat de moviments.
Fins aleshores els indígenes s’havien limitat a fer servir l’ase i el bou. Durant el Bronze final o els inicis de l’Edat del Ferro també va aclimatar-se la vaca, de raça marinera. Dels ossos trobats a les excavacions podem deduir que l’aliment càrnic de la població consistia en bou, cérvol, cabra, ovella i porc.
Altres aportacions fan referència a la producció tèxtil, cistelleria, tècniques constructives, etc., però la novetat més important va ser la suposada introducció del carro del tipus de galera de quatre rodes, tirat per bous i emprat amb finalitats agrícoles.
Com a terrissaires, els hallstàttics van demostrar ser hàbils artesans i van imposar noves modes: el gust per la decoració acanalada, les superfícies negres i llustroses, els perfils bicònics, etc.
Tot aquest món va estendre’s pel llevant peninsular des del Pirineu fins al riu de la Sènia o el Palància; més al sud, a les terres de València i Alacant, va prosseguir, ja en decadència, la civilització del Bronze.
Les pintures llevantines són escenes pintades als cingles i als abrics, molt sovint prop d’indrets amb aigua. Mai no s’han trobat a l’interior de coves, com passa amb les de França o de la franja cantàbrica peninsular.
Gairebé sempre al mateix lloc, van pintar diverses escenes, que no devien ser contemporànies, és a dir, no van ser pintades alhora: a vegades és indiscutible que entre unes i altres hi ha un espai de molts anys (o de segles).
Si bé en algun cas apareixen figures isolades, sobretot de bèsties, la característica general són les composicions, amb animals només, amb figures humanes o totes dues alhora, ja que normalment es tracta d’escenes de cacera o de guerra.
Això sol, tant com la repetició de la temàtica i la continuïtat dels llocs escollits, obliga a pensar que no van ser pintades únicament per plaer o per necessitat estètica. Tenien un sentit pràctic, màgico-religiós, i la hipòtesi més acceptable és la de suposar que eren santuaris de caçadors.
Per exemple, el cas de Cogul, a les Garrigues, és excepcional. L’escena principal, la dansa de les dones entorn d’un home amb els caràcters sexuals molt marcats, no pot ser sinó una dansa de la fertilitat, l’única dada que fins ara s’ha trobat que permet de veure que els santuaris podien tenir d’altres finalitats.
Els pintors de les serres començarien molt a les darreries del paleolític, potser ja a l’època mesolítica, a pintar els santuaris. Devien ser gent sorgida del vell fons gravetià i epigravetià.
Vivien en zones arraconades, fora dels llocs de comunicació fàcil per on circularien les novetats, i es mantindrien en una economia de caçadors com un fenomen arcaïtzant, durant segles i segles. Adoptarien lentament novetats que gent probablement nova de les planes havien introduït i amb el temps van esdevenir també en part pastors.
A Gavà trobem un conjunt de mines en galeria, considerades les més antigues d’Europa, de les quals s’extreien diversos minerals, entre els quals destaca la variscita –mineral de color verd, antigament anomenat calaïta– utilitzada per fer joies.
Les mines van ser explotades entre el 3.400 i el 2.340 a.C. per grups que pertanyien a la cultura dels sepulcres de fossa. Aquestes comunitats neolítiques tenien els seus assentaments principals en terres planes i aptes per al conreu i, al mateix temps, en tenien d’altres destinats a funcions com la ramaderia, la caça i la pesca o, com el cas de Gavà, a l’obtenció de minerals.
D’entre les troballes de les mines, destaca l’anomenada venus de Gavà, figura femenina d’argila relacionada amb el culte a la fertilitat.
La cova de l’Aragó és al Rosselló, a la Catalunya nord, en el terme municipal de Talteüll, 19 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà. La cova és a l’extrem meridional del massís de les Corberes, a l’oest del litoral mediterrani i a 40 quilòmetres dels Pirineus, en una abrupta cornisa a 100 metres sobre el llit del riu Verdoble.
Es tracta d’una vasta cavitat, de 35 metres de llargària i 10 metres d’amplària màxima, que s’obre a l’est per un gran atri i comunica per un avenç amb l’altiplà.
La fauna és excepcionalment abundant i ben conservada en tots els diversos sòls d’hàbitat de la Cova de l’Aragó.
Els carnívors són representats pel llop etrusc, la guineu polar arcaica –més petita que la guineu comuna i amb un pelatge que canvia de color segons l’estació–, el cuó –una mena de gos salvatge que caça en bandes–, l’os de Deninger –animal rodanxó i massís que presenta una part posterior baixa i un front corb–, el gat salvatge, el linx de les cavernes, la pantera i el lleó de les cavernes molt més grossos, aquests dos, que no les formes africanes actuals–.
Els herbívors que hi trobem són el ren, la daina, l’elafoide –cérvol gros com una daina però amb més puntes a les banyes–, el cérvol coronat (la corona característica del cérvol roig no hi és, en la cornamenta d’aquest cérvol), el premagaceront –primer representant dels cérvols gegants del quaternari, amb les dimensions d’un cérvol canadenc actual, el Wapiti–, el bisó de les estepes –animal enorme de 2,70 metres de llarg per una alçaria a la creu de 1,95 metres–, l’ur, el bou mesquer primitiu –l’àrea de distribució del qual són avui les zones circumpolars–, el mufló antic, el tar –mena de cabra salvatge que actualment viu a les regions muntanyenques del continent asiàtic–, l’isard, l’elefant antic –amb els ullals no gaire corbs i molt divergents–, el cavall de Mosbach –animal fort l’alçada del qual era de1,60 metres a la creu–, el rinoceront del prat, el conill, la llebre xiuladora –que actualment viu a les estepes fredes d’Àsia– i el castor.
A part dels nombrosos mamífers, s’hi han trobat restes d’ocells i de rosegadors.
Respecte de la flora, s’han trobat tres associacions vegetals a la Cova de l’Aragó:
1. Els pins silvestres i els bedolls, aportats de les zones muntanyenques més properes.
2. Les alzines i els roures, com també els salzes i els verns –bastant rars–, que probablement creixien tot al llarg de la vall del riu Verdoble.
3. Els tàxons termòfils o clarament mediterranis –pins marítims, oleàcies, alzines, pistatxos, boixos nogueres, plàtans, vinya salvatge– són sens dubte una mostra de la flora que creixia als vessants del peu de la cova.
Finalment, respecte de l’hàbitat, aquests caçadors col·locaven en el sòl un empedrat que els devia servir d’eficaç aïllament contra la humitat i que impedia alhora que s’enfonsessin a la sorra. En alguns casos, portaven grans blocs de l’exterior i els col·locaven sobre els sols de l’hàbitat. Un d’aquests blocs que va servir d’enclusa, justament amb percussors i ossos trencats, assenyala l’existència d’un emplaçament on devien trencar els ossos per extreure’n la medul·la.
El cau del Duc de Torroella és una cova situada al massís del Montgrí, a uns dos-cents metres sobre el nivell del mar. Per la seva situació estratègica –domini de la plana del Baix Ter– va ser ocupada intensament per l’home prehistòric, fa uns 300.000 anys.
Els seus habitants s’alimentaven dels animals que vivien en el massís i la plana, sobretot de cavalls, tot i que també s’han trobat ossos d’elefant antic, rinoceront, ós i linx.
S’han descobert restes d’indústries lítiques i ossos d’animals cremats, per la qual cosa s’ha deduït que ja coneixien el foc.
El nom de cau del Duc prové d’aquesta au nocturna rapinyaire, actualment pràcticament desapareguda però molt abundant antigament al massís de Montgrí.
La prehistòria és una llarguíssima etapa del passat que abraça un període de temps molt superior al milió d’anys. En ella va aparèixer el gènere Homo i, amb ell, les primeres manifestacions de la cultura material. Aquesta etapa de la història s’ha dividit en diferents períodes segons els materials emprats pels homes (pedra o metalls) i el grau de desenvolupament que aquests van assolir (Paleolític/Neolític; bronze/ferro). A Catalunya aquesta va ser la seva evolució.
El Paleolític a Catalunya:
Durant el Paleolític, l’home és un caçador-recol·lector; és un nòmada a la recerca d’animals per caçar i de fruits per recol·lectar, amb la finalitat d’alimentar el grup. Sovint es refugiava en coves (cal recordar que en aquest període la Terra viu els efectes de les glaciacions) i en aquestes trobem les primeres manifestacions artístiques: les pintures rupestres. Tanmateix, durant el final del paleolític van aparèixer els primers signes d’espiritualitat a través de les venus, figuretes femenines protectores de la fecunditat.
A l’actual territori de Catalunya, i en l’àmbit dels anomenats Països Catalans, hi ha abundants mostres de jaciments paleolítics.
La resta humana més antiga que s’ha trobat a Catalunya, concretament a la Cova de l’Aragó (Rosselló), és l’anomenat home de Talteüll. Aquest individu, un home jove, va viure en ple Paleolític inferior, fa aproximadament uns 450.000 anys, i els experts l’han catalogat com un Homo Erectus. D’uns vint anys d’edat, l’home de Talteüll tenia el front enfonsat, estava mancat de mentó i presentava una capacitat craniana d’uns 1.050 cm3.
Crani de l'home de Talteüll, la resta humana més antiga trobada a Catalunya (450.000 anys)
Del paleolític inferior també destaquen els jaciments localitzats a les comarques gironines, com el Puig d’en Roca, el més antic de Catalunya, o el cau del Duc de Torroella.
La mandíbula de Banyoles (pre-neandertal) té una antiguitat d'uns 180.000 anys
Tanmateix, una altra resta humana de gran interès trobada a Catalunya és la mandíbula de Banyoles, que pertany a una dona d’entre 40 i 50 anys, probablement corresponent a un tipus primitiu de Neandertal. Aquestes restes estan datades en el Paleolític mitjà amb una antiguitat d’uns 180.000 anys.
Del paleolític mitjà també cal esmentar els jaciments situats en el nucli de Serinyà (Cova d’en Pau i l’Arbreda), el de Reus (bòbila Sugranyes i bòbila del Cavallet) i, especialment, l’abric Romaní de Capellades que va servir de refugi temporal als neandertals. En aquest abric s’hi ha trobat moltes restes òssies dels animals que caçaven (cérvols, bous, cavalls i isards, entre d’altres) i nombrosos estris de pedra.
Finalment, del paleolític superior, la zona amb més troballes arqueològiques és la de Banyoles i Serinyà.
El mesolític a Catalunya:
El pas del Paleolític al Neolític no es va realitzar d’una manera immediata sinó a través d’un període de transició conegut com a mesolític. Durant el mesolític, l’home va anar adaptant-se a les noves condicions ambientals derivades de la finalització de les glaciacions.
A Catalunya, el període mesolític es caracteritza per les pintures de l’anomenat art rupestre llevantí trobades a Cogul i Ulldecona.
El neolític a Catalunya:
Coincidint amb la finalització de les glaciacions, la humanitat va evolucionar cap a una nova etapa de la prehistòria: el Neolític.
Aquesta etapa va suposar un canvi qualitatiu molt important respecte del Paleolític –l’historiador Carlo Cipolla el qualifica com la primera revolució de la humanitat– ja que l’home va evolucionar i va passar de ser un caçador recol·lector a produir els seus propis aliments mitjançant l’agricultura i la ramaderia, per bé que la caça, la recol·lecció i la pesca no van abandonar-se del tot.
El pas d’una economia depredadora a una altra de productiva va representar un procés de sedentarització i de millores tècniques, com l’aparició de la ceràmica. De forma paral·lela, les venus van ser substituïdes per les deesses-mare, divinitats protectores de la fecunditat dels camps i els ramats.
A Catalunya, el neolític va arribar pels voltants de l’any 4.500 a.C. procedent de les cultures més desenvolupades del Pròxim Orient. Va ser aleshores quan es va desenvolupar la primera cultura neolítica a terres catalanes.
El Neolític antic (4.500-3.500 a.C.), també es anomenat com a cultura montserratina per haver-ne trobat restes a Montserrat, i es caracteritza per la presència de ceràmica cardial, decorada mitjançant la incisió de la vora dentada d’una petxina anomenada Cardium edule. Els homes i dones del Neolític antic vivien en poblats al costat de terres aptes per al conreu i tenien una intensa activitat ramadera.
El Neolític ple es va assolir amb la cultura dels sepulcres de fossa (3.500-2.500 a.C.). Aquesta es coneguda pels seus ritus funeraris formats per fosses excavades a terra (probablement a sota de les cabanes) que contenien aixovars funeraris compostos per eines, armes, ornaments personals i peces de ceràmica (sense decorar i llisa). Els poblats d’aquesta cultura se situaven a prop dels rius i es troben en extenses zones de Catalunya.
D’aquesta etapa, les restes més importants que es coneixen a Catalunya són el poblat de la Draga de Banyoles (Pla de l’Estany) i les mines de Can Tintorer a Gavà (Baix Llobregat).
L’edat dels metalls a Catalunya:
Cap a finals del neolític, els pobles més desenvolupats del Pròxim Orient van conèixer la metal·lúrgia. Aquest fet va significar un pas endavant força destacat en l’evolució de la humanitat ja que va suposar un progrés en la construcció i resistència d’objectes i, sobretot, va provocar la superioritat militar dels pobles que dominaven aquesta nova tecnologia.
A les terres catalanes, els metalls van arribar, de la mateixa manera que el neolític, a través d’una nova colonització, en aquest cas protagonitzada per la cultura metal·lúrgica, caracteritzada pels seus monuments funeraris (dolmens, sepulcres de corredor, etc.).
Aquests consistien en construccions de pedra de grans dimensions (originàriament recoberts per túmuls de terra i pedra) destinats a enterraments col·lectius. A Catalunya es conserven unes tres-centes construccions megalítiques de dimensions reduïdes. En el seu interior s’han trobat aixovars funeraris amb objectes encara de sílex i os però també de coure.
El megalitisme, juntament amb altres cultures com el vas campaniforme, van estar presents a Catalunya durant el calcolític (tercer mil·lenni i gran part del segon mil·lenni a.C.), concentrant-se sobretot a les contrades situades entre el Llobregat i els Pirineus.
Entre els segles XI i VIII a.C. es va produir el pas del calcolític al bronze. Aquesta evolució va ser protagonitzada pels anomenats prospectors minerals centreeuropeus, els quals van colonitzar Catalunya a la recerca de noves terres de conreu i jaciments miners, barrejant-se amb la població indígena.
L’impacte d’aquests grups, entre els quals destaquen els pobles dels camps d’urnes i els comerciants fenicis, va ser molt gran, amb innovacions tan importants com l’arada, la reintroducció del cavall i noves tècniques ceramístiques i metal·lúrgiques com les del ferro, tot i que encara en una fase inicial.
La penetració d’aquests pobles i la seva fusió amb la població indígena va contribuir de manera decisiva a la formació dels pobles preromans, i va culminar amb l’aparició de la cultura ibèrica al segle VI a.C. El ple desenvolupament de la cultura del ferro, però, no s’assoliria a Catalunya fins a l’arribada dels grecs cap al 600 a.C.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
Els seus habitants s’alimentaven dels animals que vivien en el massís i la plana, sobretot de cavalls, tot i que també s’han trobat ossos d’elefant antic, rinoceront, ós i linx.
Aquests consistien en construccions de pedra de grans dimensions (originàriament recoberts per túmuls de terra i pedra) destinats a enterraments col·lectius. A Catalunya es conserven unes tres-centes construccions megalítiques de dimensions reduïdes. En el seu interior s’han trobat aixovars funeraris amb objectes encara de sílex i os però també de coure.
