El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'05. El Sexenni Democràtic'

Els intents de proclamació de l’Estat Català de 1873

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República Espanyola, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència d’un monarca. A Catalunya, la totalitat del republicanisme, corrent polític hegemònic des de la Revolució, va pressionar perquè el nou règim s’establís sobre una estructura federal. Però la direcció del Partit Republicà, des de Madrid, va aliar-se amb els monàrquics constitucionals per evitar un reconversió revolucionària que hauria donat la força política real a les ciutats i les regions. És a dir, l’hauria arrencat al poder central.

Alegoría_I_República_Española.jpg

Amb aquest rebuig al federalisme, el govern va guanyar-se l’hostilitat dels federals intransigents. Així, en resposta, van produir-se diferents actes polítics hostils a la República centralista: a Rubí va proclamar-se la República federal, l’Ajuntament de la vila de Gràcia va demanar que la Diputació de Barcelona es constituís en “Convenció” i rebutgés qualsevol règim no federal, l’Ajuntament d’Olesa va demanar la República federal, i a aquesta petició van sumar-s’hi localitats com Riudebitlles, Sant Pol, Sant Esteve de Palautordera o Arenys de Munt, entre d’altres. La flama estava encesa.

La Diputació de Barcelona, en mans dels federals, va veure’s sotmesa a la pressió dels intransigents, els quals volien la instauració immediata d’un règim republicà federal. D’aquesta manera, el 13 de febrer, el diputat provincial Carreras va presentar una proposició segons la qual:

1º. La Diputación provincial de Barcelona proclama la constitución de la provincia de Barcelona en estado republicano federal de Barcelona.

2º. La Diputación se constituye interinamente en Representación soberana del Estado republicano federal de Barcelona, dentro de la federación republicana de España.

Aquesta proclamació havia de ser comunicada a les altres Diputacions catalanes i el primer acord a signar seria la proclamació de l’autonomia dels municipis de la província. Segons els intransigents, si Pi i Margall, Figueras i Castelar havien acceptat el poder, només podia ser per instaurar la República federal, i si no ho feien era perquè a Madrid era hegemònic el corrent monàrquic. Per això, l’opció d’homes com Carreras era la pressió des de les províncies per avançar en una articulació federal de l’Estat.

Ara bé, dins del republicanisme català també hi havia persones com Sunyer i Capdevila que, tot i assenyalar que l’aspiració era la proclamació de la República federal, en el context de l’esclat carlí i davant la inestabilitat de la naixent República consideraven que el més assenyat era esperar la decisió d’unes futures Corts constituents, coincidint amb el punt de vista oficial del partit. En conseqüència, la proposta de Carreras no va ser aprovada.

I Republica.jpgL’estat de pau que es vivia a Barcelona va ser precari. Així, el 20 de febrer, desertava el capità general, Eugenio de Gaminde, incapaç de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven de desafecte a la República. Un dia després, esclataven manifestacions que reclamaven a la Diputació la proclamació de la “Convenció de l’Estat de Catalunya”. Tanmateix, la Diputació, temorosa, no va aprovar cap gir revolucionari.

El 9 de març, però, la situació d’agitació revolucionària havia derivat en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República federal i les manifestacions dirigides per l’obrerisme i els federalistes intransigents feien necessària una acció política immediata. Aleshores, el diputat provincial Baldomer Lostau i Prats va iniciar una maniobra política orientada a evitar el conflicte revolucionari mitjançant la dissolució de la Diputació. Això implicava la proclamació de l’Estat Català dins de la República federal espanyola a través de la creació un comitè executiu amb facultats discrecionals nascut en el si de la pròpia Diputació. A més, en un gest cap als sectors revolucionaris, la Diputació dissolia l’exèrcit obligatori i el transformava en un cos voluntari al servei de la República.

La dissolució de l’exèrcit per convertir-lo en un cos voluntari resultava temerària. Així, l’Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les Diputacions Provincials de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears van protestar enèrgicament contra la mesura de Lostau: amb els carlins aixecats en armes no es podia prescindir de l’exèrcit. Per això, de forma immediata va crear-se una Junta d’Armament i Defensa.

La crisi política catalana, conseqüència de l’acceleració del procés revolucionari, havia portat Catalunya a la proclamació, a través de la Diputació de Barcelona, d’un règim federal sense que les Corts haguessin dictaminat encara el tipus de República que s’instauraria. Ni tan sols s’havien realitzat les eleccions que havien de donar pas a una cambra republicana, i que es produirien el maig. El govern de Madrid no podia restar de braços plegats i permetre aquesta deriva federalista sense que unes eleccions legitimessin la naixent República.

Estanislao_Figueras.png
Estanislau Figueras

Aleshores, el mateix president del govern, Estanislau Figueras, va traslladar-se a Catalunya. El seu objectiu era frenar la marxa cap al federalisme per salvar així la República. L’11 de març, després de l’entrevista amb els membres de la Diputació provincial de Barcelona i amb els delegats de Girona, Tarragona, Lleida i les Balears, la descomposició del poder va ser frenada. L’Estat Català no havia arribat a sortir del bressol que ja havia desaparegut.

Tot i això, el 5 d’abril va produir-se un darrer acte polític dels membres de l’Estat Català quan aquests van enviar al president Figueras una carta demanant la creació d’una Junta d’armament i defensa de Catalunya que havia d’estar formada per quatre delegats de cada província i presidida per l’autoritat militar superior de Catalunya amb l’objectiu d’organitzar el sotmetent català. La proposta de l’Estat Català ja no apareixia en l’escrit.

Els fets transcorreguts entre febrer i març de 1873 ens porten a tres reflexions: en primer lloc, l’Estat Català proclamat per Lostau no va ser mai un intent secessionista de Catalunya, sinó la proposta d’una articulació federalista del Principat en el context de la naixent República espanyola; i en segon terme, aquesta resposta va ser conseqüència de la pressió popular, de l’acceleració del procés revolucionari iniciat el Setembre de 1868, de les reclamacions que es succeïen des dels federalistes intransigents passant per l’obrerisme, i no pas la resposta política articulada a un projecte legislatiu majoritari; i en tercer punt, aquest Estat Català mai va ser un projecte polític efectiu ja que no va donar pas a cap articulació legislativa de la “República catalana”. El catalanisme polític encara no havia nascut. Però seria conseqüència, entre d’altres raons, del desencís produït per la frustració del breu lapse republicà.

L’onada internacionalista a Espanya: el domini anarcosindicalista durant el Sexenni Democràtic

La Revolució de Setembre de 1868 va crear un clima favorable a les llibertats polítiques i sindicals, fet que va permetre l’auge del moviment obrer després de la repressió dels anys del moderantisme. En aquest context van aparèixer el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona i el sindicat Les Tres Classes de Vapor de tendència reformista i pro republicana que reunia tots els oficis del sector tèxtil de Barcelona (filadors, teixidors mecànics i jornalers) sense sobrepassar el seu àmbit.

D’altra banda, la Primera Internacional (AIT) havia nascut a Londres el 1864 com a amalgama d’organitzacions i individualitats representants del moviment obrer i amb la intenció de presentar la classe treballadora com a eix de qualsevol canvi polític i social radical. L’AIT estava dividida en dues grans tendències: el marxisme i l’anarquisme.

primera internacional.jpg

Per a Marx, el socialisme havia de ser la conseqüència de l’existència d’un sistema capitalista altament desenvolupat i d’una classe obrera madura i ben organitzada que sota la direcció d’un partit obrer assoliria el triomf revolucionari. Per contra, Bakunin confiava en la possibilitat de la revolució immediata i per a realitzar-la confiava en les masses de treballadors agraris i urbans que empesos per la misèria protagonitzessin un aixecament, tot rebutjant les tàctiques marxistes del joc polític. Davant aquesta diversitat de postures, el trencament de l’AIT es faria efectiu en poc temps i aquesta divisió també es traslladaria a Espanya.

Amb motiu de la Revolució de 1868, el Comitè Central de l’AIT va enviar a Espanya un enviat, l’italià garibaldià Giusseppe Fanelli, que va visitar Madrid i Barcelona per crear-hi els primers nuclis de la Internacional Obrera i donar a conèixer els seus principis: propietat col·lectiva de la terra i dels instruments del treball, i emancipació del proletariat. Fanelli, en la seva visita a Espanya va difondre els ideals anarquistes com si aquests fossin els de la Internacional Obrera. Membre de l’organització anarquista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, Fanelli va connectar a Madrid amb membres del centre cultural obrer Fomento de las Artes, i a Barcelona amb líders com Lorenzo Pellicer i Ramon Farga Pellicer, representants d’un grup més heterogeni que el madrileny.

Fanelli_Madrid.JPG

El 1869, els conflictes socials van esclatar a Espanya amb duresa: van produir-se atacs a la propietat, ocupacions de terres, motins i saqueigs, i les vagues urbanes van multiplicar-se. En aquestes condicions va produir-se un aixecament republicà, el setembre, que seria durament reprimit. El fracàs de la insurrecció seria un factor decisiu en l’encaminament del moviment obrer cap a l’abstencionisme polític i l’anarquisme en constatar que l’Estat espanyol donava l’esquena a les reivindicacions dels treballadors.

A partir del 1869, l’ internacionalisme va difondre’s per tota Espanya, i cap al 1870 ja hi havia uns 7.000 afiliats de l’AIT, dels quals un terç eren de la ciutat de Barcelona, un altre terç de la resta de Catalunya, i el terç restant procedia de la resta de l’Estat, fonamentalment d’Andalusia i el País Valencià. En aquest context, les societats obreres de Barcelona van convocar el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) on van estar representades totes les tendències obreristes (bakuninistes, cooperativistes i sindicalistes).

En el congrés obrer de 1870 van debatre’s quatre grans temes: l’acció sindical, les cooperatives, l’organització obrera i la lluita política. Van adoptar-se acords clarament concordants amb la línia anarquista de l’obrerisme, es va definir la vaga com l’arma fonamental del proletariat, va establir-se l’apoliticisme i com a instrument per a la revolució social va establir-se l’acció directa tot refusant el cooperativisme. La FRE va inclinar-se per establir sindicats d’ofici connectats en dos nivells, d’una banda els d’un mateix ofici en un mateixa localitat, i per sobre les federacions locals. A aquest èxit de la FRE va contribuir el fet que els sindicats Les Tres Classes de Vapor i la Unió Manufacturera li donessin suport.

Barcelona_1870-_1er_Congreso_Obrero_Espanol.jpg

En mig d’aquest auge de l’anarquisme, el 1871 arribaria a Madrid Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, i va impulsar la creació d’un grup d’internacionalistes madrilenys més favorable a les posicions marxistes. Integrat per figures com Pablo Iglesias, Francisco Mora i José Mesa, aquest grup va desenvolupar una àmplia campanya favorable a les necessitats que la classe obrera conquerís el poder polític.

Paul_Lafargue.jpg
Paul Lafargue

Paral·lelament, el fracàs de la Comuna de París de 1871 va marcar l’inici de la decadència de l’AIT que va veure com l’organització era il·legalitzada arreu d’Europa. En canvi, els fets de la Comuna van apassionar els internacionalistes espanyols mentre que el govern liberal, temorós d’un contagi revolucionari, va posar en marxa una política repressiva que comportaria la il·legalització de la FRE el 1872.

Per a la FRE s’obria un període clandestinitat, i els fets de la Comuna van contribuir a consolidar la separació entre l’obrerisme i el republicanisme. A nivell intern, les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar amb l’expulsió del grup madrileny de la FRE i amb la fundació de la Nueva Federación Madrileña, de caràcter netament marxista, però la majoria de les organitzacions espanyoles de l’AIT van mantenir l’orientació bakuninista, fet que es consolidaria quan els sindicats catalans van desentendre’s de la Internacional.

Novament en la legalitat, el 1873, els nuclis espanyols de la FRE van continuar la seva expansió i durant la Primera República van assolir el seu màxim nombre d’afiliats, prop de 40.000. Dins de l’organització van anar imposant-se els postulats revolucionaris per sobre del pragmatisme. Després del fracàs de les revoltes cantonalistes, en les quals van participar nombrosos elements bakuninistes, es posaria punt i final a la col·laboració entre l’anarquisme i el republicanisme i s’iniciaria el declivi de la FRE.

El nou règim de la Restauració il·legalitzaria la FRE que va haver de moure’s en la clandestinitat mentre patia una sagnia espectacular de militància en les federacions locals i per part dels sindicats afiliats. Tanmateix, la trajectòria de la FRE va configurar el que serien l’anarquisme i els socialisme marxista a Espanya fins els anys trenta del segle XX. Així, l’anarquisme va mantenir la seva supremacia a Andalusia i el “triangle revolucionari” (Barcelona, Saragossa i València), mentre que el socialisme controlaria Madrid, Astúries i el País Basc.

La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)

El carlisme va ser el moviment de caràcter contrarevolucionari de més llarga durada a l’Europa contemporània perquè va tenir la capacitat de generar un gran suport social a la seva causa. Per tant, el seu èxit no només pot explicar-se pels reclutaments forçosos ja que el carlisme no només tenia adeptes en el món rural sinó que sectors socials baixos estaven identificats amb la contrarevolució per la influència que rebien en els seus espais de sociabilitat.

Carlos_(VII).jpg
El pretenent carlí Carles VII

El carlisme no seria un compartiment contrarevolucionari estancat, sinó que es mostraria permeable al moviment catòlic i integrista de finals de segle. A més, la cultura política carlina va establir una simbologia i un vocabulari propis, un calendari commemoratiu i una memòria específica amb el seu panteó d’herois i màrtirs que permetia la seva continuïtat tot i les successives derrotes militars.

Durant el Sexenni Democràtic, el carlisme, beneficiat pel clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou règim, es reorganitzaria com a força política després de la crisi que havia suposat la derrota a les dues guerres del segle XIX. A més, la desaparició dels moderats del panorama polític va suposar que els carlistes poguessin ocupar l’espai tradicional de la dreta política amb un discurs proper al neocatolicisme que va donar-li suport. D’altra banda, el carlisme encara conservava una certa força en algunes regions del nord d’Espanya, tot i les derrotes que havia patit el moviment i la crisi de direcció que havia patit en els últims anys amb motiu de la successió del cabdillatge del moviment.

El carlisme seguia representant a les forces que s’oposaven a acceptar els canvis socioeconòmics i polítics que s’havien produït a Espanya amb la Revolució liberal del segle XIX. Tanmateix, el moviment estava dividit en dues tendències: els legalistes (partidaris de participar en la vida política) i els activistes (partidaris d’una nova insurrecció). Els legalistes van demostrar en les eleccions de 1869 i 1871 que el carlisme podia jugar un paper significatiu en el joc polític espanyol a l’espera de que arribés el moment en que poguessin arribar al poder, però, tot i el relatiu èxit electoral a les eleccions, un influent sector seguia apostant per la via armada per fer-se amb el poder.

L’arribada al tron espanyol d’Amadeu de Savoia, els excessos anticlericals i la proclamació de la llibertat religiosa a la Constitució van donar-los els arguments necessaris per tornar a emprendre la lluita armada. Quan, a les eleccions de 1872, el govern va oposar-se a la participació dels candidats carlistes amb uns mitjans il·legals les posicions més reaccionàries contra Amadeu I i el règim democràtic van veure’s reforçades i els activistes van presentar-se com l’única via possible per al triomf del carlisme a Espanya. Per això, el 1872, van iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

TerceraGuerraCarlista.jpg

La Tercera Guerra Carlina va adquirir un caràcter de guerra santa al crit de “Déu, Pàtria i Rei!”. La rebel·lió va començar al País Basc i aviat es va estendre per Navarra i algunes zones de Catalunya, el nord del País Valencià i l’Aragó sota la promesa del retorn als furs medievals. Malgrat no comportar un autèntic perill per a la monarquia d’Amadeu I, el conflicte carlí va suposar un nou focus d’inestabilitat en un país que semblava ingovernable. A més, una facció del carlisme va començar a evolucionar fins a proposar-se com una força política d’orientació ultracatòlica i oposada a la monarquia.

Caricatura_editada_en_la_revista_La_Flaca_en_1869._El_clero_visto_como_cómplice_del_carlismo.JPG

Amb la instauració de la Primera República, el 1873, les esperances carlines van veure’s encara més encoratjades. D’un enfrontament inicial amb uns quants escamots armats es va passar a un autèntic front obert, amb el reclutament d’un exèrcit, que va aconseguir fer-se amb el domini de diferents territoris tradicionalment carlins. El mes de juliol la guerra es va estendre per gran part de Catalunya, des d’on es van realitzar incursions cap a Terol i Conca, i el front va consolidar-se a les províncies basques i al Maestrat.

A les zones sublevades es va anar articulant un embrió d’Estat carlí, i els ajuntaments i les diputacions van començar a organitzar-se sota principis forals, tot impulsant les llengües pròpies i les institucions regionals. Estella es convertiria així en un Estat carlí des de l’estiu de 1873. Alguns èxits militars de les tropes governamentals van impedir l’extensió del conflicte a les ciutats, però van ser incapaces de reprimir-lo definitivament. Així, el conflicte s’allargaria fins el 1876 ja que els carlistes dominaven la major part del País Basc i Navarra amb l’excepció de les grans capitals.

caballeracarlistadela3giw9.jpg

A Catalunya, l’acció de les tropes carlistes, sota el comandament de Ramon Tristany i Francesc Savalls, va aconseguir algunes victòries, com la d’Alpens (1873) i la de Castellfollit (1874). Aquest mateix any els carlins insurrectes van conquerir sorpresivament la plaça forta de la Seu d’Urgell i van ocupar ciutats com Igualada, Manresa, Vic i Olot, que en els conflictes anteriors ni tan sols s’havien vist amenaçades.

carlismo.jpgPerò, la restauració de la dinastia borbònica en la figura d’Alfons XII va fer que el carlisme perdés una part dels suports conservadors que el recolzaven perquè aquests ja estaven satisfets pel retorn a un sistema que garantia una certa estabilitat al país després de la situació erràtica dels últims anys. Així, l’ofensiva de l’exèrcit liberal al llarg de 1875 va aconseguir expulsar els carlins de les places on s’havien fet forts, derrotant-los a tot Catalunya, així com també al País Valencià i l’Aragó.

El conflicte encara es perllongaria uns mesos més al País Basc i Navarra, on va traslladar-se la major part de l’exèrcit governamental. Malgrat l’episòdica victòria carlina en la Batalla de Lakar, la campanya militar desenvolupada des de finals de 1875 va aconseguir d’afeblir la resistència navarresa i basca fins a la seva rendició total l’any 1876 quan Estella va caure en mans de Primo de Rivera i el propi rei Alfons XII va posar-se al capdavant de les tropes per acabar personalment amb els últims focus de resistència. El febrer de 1876, Carles VII va creuar la frontera en direcció cap a l’exili francès posant fi a la guerra i a les seves pretensions al tron espanyol. La conseqüència immediata de la guerra seria l’abolició definitiva del règim foral basc i navarrès.

Aquest seria l’últim intent insurreccional d’uns carlistes que van demostrar la seva feblesa estructural al no ser capaç de derrotar al règim republicà que era excessivament fràgil com a conseqüència de la conjunció de diversos factors: la divisió entre activistes i legalistes, la consolidació del liberalisme a Espanya, la incapacitat d’aglutinar a tota l’oposició conservadora a la Revolució de Setembre, la manca de confiança per part de l’exèrcit i la manca de suport popular a les grans ciutats.

El moviment cantonal

El cantonalisme va ser un fenomen complex en el qual es barrejaven les aspiracions autonomistes propiciades des del republicanisme federal intransigent amb les aspiracions de revolució social inspirades en les noves idees internacionalistes que havien penetrat a Espanya a través de la FRE.  La proclamació dels cantons independents, amb els seus governs autònoms i la seva legislació particular, va ser doncs la conseqüència d’aplicar de manera radical i directa l’estructura federal des de baix, impulsada, a la vegada, pel desig d’avançar en el procés de reformes socials.

Durant el breu govern de Pi i Margall, a les zones amb una forta implantació republicana, la població, radicalitzada per les aspiracions revolucionàries expandides pels nuclis anarquistes de la Internacional Obrera, es va revoltar formant cantons independents. Pi i Margall no va ser capaç de controlar els excessos dels federalistes més radicals que van portar les seves doctrines cap als extrems més radicals ja que va mancar-li l’habilitat i l’energia per a garantir l’ordre mitjançant l’aplicació del programa democràtic i la instal·lació del sistema federal des de dalt.

Així, el federalisme des de baix va esclatar contra la seva política legalista a causa de la desintegració de les forces d’ordre públic, que majoritàriament estaven dedicades a contenir la Tercera Guerra Carlista; el desencantament popular pel retard en aplicar el federalisme; i l’inici de la federació estatal des de baix mitjançant cantons

Revolución_cantonal_de_1873.png

Al llarg del mes de juliol de 1873 es van proclamar els cantons de Cartagena, Sevilla, Cadis, Granada, Màlaga, Bailèn, Andújar, Tarifa, Algesires, Castelló, València, Alacant, Torrevella, Alamansa i Salamanca. Tot i que la situació va poder controlar-se amb una relativa rapidesa, la insurrecció iniciada a Andalusia va extendre’s pel llevant, Extremadura i Castella. El triomf de la insurrecció anava acompanyada de la formació d’una junta revolucionària que ocupava l’Ajuntament, proclamava el cantó i destituïa a les autoritats dependents del govern central.

En el cas del cantonalisme a Alcoi, en aquesta localitat s’havia instal·lat la seu de la Comissió Federal de la Federació Regional espanyola de l’AIT. Quan una vaga general organitzada pels bakuninistes va derivar cap a una situació de violència generalitzada que va acabar amb l’assassinat de l’alcalde i l’incendi d’una fàbrica. Aleshores, el govern va haver de recórrer a l’exèrcit per a restablir l’ordre tres dies més tard. El cas d’Alcoi va ser l’únic relacionat amb l’internacionalisme i la “revolució municipal” del moviment obrer. Per tant, el cantonalisme no ha de lligar-se a l’obrerisme, tot i que en alguns casos va haver-hi una relació més ideològica que pràctica.

Després de derrotar la sublevació d’Alcoi, va esclatar la insurrecció a Cartagena, el cas més destacat del moviment cantonal ja que Cartagena va ser independent entre juliol de 1873 i gener de 1874. La proclamació del cantó de Cartagena va produir-se amb col·laboració amb el Comitè de Salud Pública de Madrid que va instar als intransigents a revoltar-se i constituir una junta revolucionària. Els insurrectes van ocupar les cases consistorials i van intentar atraure a la marineria de la base naval. El moviment cantonal va veure’s reforçat així per la col·laboració de les tripulacions dels vaixells de guerra Almansa i Vitòria i per la unió als insurrectes del regiment Iberia que el govern havia enviat per a derrotar els sublevats.

problemas republicanos.jpg

La revolució cantonal va ser un cop de mà d’una “burgesia de cafè” que ja havia protagonitzat la revolució de 1868. Els protagonistes de les insurreccions cantonalistes eren un conglomerat social format per artesans, estudiants, professors, intel·lectuals, petits comerciants i assalariats, que van ser dirigits, generalment, pels federals intransigents, decebuts pel rumb dels esdeveniments de la nova República. En definitiva, el cantonalisme va ser un moviment petitburgès que buscava la descentralització de l’Estat, la laïcització, la igualtat entre els homes i la superioritat de l’individu per sobre de la societat.

Després de la dimissió de Pi i Margall com a president del govern, Salmerón va recórrer a l’exèrcit per a derrotar la insurrecció cantonal. Així, el general Pavía va reunir un exèrcit format per uns 3.000 homes que van ser suficients per anar derrotant els desorganitzats cantons andalusos. Córdoba, Sevilla i Cádiz van caure entre els últims dies de juliol i primers d’agost del 1873, i només Cartagena va resistir l’assetjament fins el gener de 1874. Van ser els elements d’ordre els que sufoquessin la insurrecció cantonal. La repressió contra el cantonalisme va ser relativament ràpida (amb l’excepció de Cartagena) ja que aquest moviment no estava preparat per a defensar-se de l’exèrcit i en poc més de quinze dies Pavía havia acabat amb el moviment.

La Primera República (1873-1874)

L’11 de febrer de 1873 es proclamava la República, el darrer acte de la Revolució de Setembre i el primer assaig republicà que s’intentava al país un cop que les Corts van decidir sotmetre a votació el model d’Estat a establir en absència de monarca. La Primera República va ser aprovada per una àmplia majoria de 258 vots a favor per només 32 en contra. Per a presidir el govern va ser elegit el republicà federal Estanislau Figueras, que governaria amb membres del seu partit i amb el suport d’alguns republicans unitaris.

Alegoría_I_República_Española.jpg

A Catalunya, aquesta proclamació va espantar la burgesia, que no s’esperava aquest desenllaç després de l’abdicació d’Amadeu I de Savoia. En realitat, aquest fet no era esperat ni per les mateixes forces republicanes, minoritàries dintre del parlament espanyol. Les dades de la votació del règim republicà no reflectien un suport real a la nova forma de govern ja que gran part de la cambra era monàrquica i el seu vot republicà va respondre a una estratègia que permetia guanyar temps per organitzar el retorn dels Borbó al tron espanyol.

I Republica.jpgAixí doncs, la República sense cultura republicana va néixer amb poques possibilitats d’èxit, fet que es va fer evident per l’aïllament internacional que va patir el nou règim: només els Estats Units i Suïssa van reconèixer la Primera República, mentre que les potències europees (la França republicana, l’Alemanya de Bismarck, l’Anglaterra victoriana, etc.) observaven el règim com un germen revolucionari que podia posar en perill l’estabilitat d’una Europa majoritàriament burgesa i conservadora. Ni van reconèixer-la perquè no es refiaven del nou sistema de govern espanyol.

La instauració de la República va suposar un esclat de radicalisme per part dels sectors més extremistes de la societat. Per exemple, a Andalusia es va estendre des dels primers dies un ampli moviment insurreccional que pretenia donar solució al problema secular de la fam de terres de la pagesia.

A Catalunya, el nou sistema va ser rebut amb l’entusiasme de les classes populars, que creien que havia arribat el moment de fer realitat les seves aspiracions de canvi social. Així, en moltes poblacions els federals van ocupar les corporacions municipals i van constituir Juntes Revolucionàries. Aquesta situació va traduir-se en una nova visibilitat del moviment obrer català que va reivindicaria la reducció de la jornada laboral i l’augment dels salaris. Fins i tot, a Barcelona, va arribar a proclamar-se l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, tot i que això no va arribar a portar-se a la pràctica. A la vegada, la instauració de la República va comportar un rebrot del carlisme català, que va arribar a ocupar Igualada i Cardedeu.

Estanislao_Figueras.png
Estanislau Figueras

Tot i aquesta eufòria d’alguns sectors de les classes populars, una gran part dels dirigents del republicanisme federal, encarregats de posar en funcionament la República, es trobaven força allunyats de les aspiracions revolucionàries de les seves bases. L’interès dels dirigents republicans de respectar la legalitat es va exterioritzar en la dissolució de les Juntes i en la repressió de les revoltes populars.

Un cop pacificat el panorama, es van convocar eleccions a Corts constituents. Els republicans federals van fer-se amb la majoria a la nova cambra per una amplíssima majoria mentre que radicals i constitucionalistes, grups procedents de l’antiga Unió Liberal, progressistes, demòcrates i moderats alfonsins no van aconseguir més que alguns escons. Tanmateix, aquests resultats són enganyosos ja que un 60% de l’electorat va abstenir-se en les votacions. A més, ben aviat la major part de les forces polítiques va situar-se en contra del nou règim republicà. La disjuntiva entre monarquia i república suposava dos programes polítics i socials totalment antagònics.

Així, l’evolució de la Primera República a nivell estatal va ser caòtica per la conjunció de les divisions internes entre els mateixos republicans, escindits entre unitaristes i federalistes; l’esclat de la insurrecció cantonalista iniciada a Cartagena i estesa a Andalusia i el Llevant peninsular; les vagues obreres revolucionàries de juliol de 1873; els problemes derivats de les sublevacions carlina i cubana; i la indiferència de la major part de la població, cansada de la inestabilitat política existent.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg
Francesc Pi i Margall

Les Corts es van obrir l’1 de juliol de 1873 i el dia 7 van proclamar la República Democràtica Federal, en un intent del govern per construir el sistema federal des de dalt. La presidència d’aquesta va quedar en mans d’Estanislau Figueras, però aquest va dimitir pocs dies després, deixant el càrrec en mans de Francesc Pi i Margall. Aquest intentaria buscar aconseguir a la vegada l’ordre i la federació del país emprenent grans reformes: elaboració d’una constitució federal, separació entre Església i Estat, concessió de la independència a les colònies, restauració de la disciplina en l’exèrcit, i elaboració de tot un seguit de lleis socials. Tanmateix, els pocs mesos de duració de l’experiència republicana no permetrien assolir el desenvolupament d’aquesta legislació reformista.

Al juliol es va presentar a les Corts el projecte de la nova Constitució federal, un intent de construir una nova versió federal de l’Estat, però aquest pràcticament no va arribar a ser debatut, i tampoc aprovat. La Constitució Republicana Federal de 1873 seguia la línia de la Constitució de 1869 en relació amb la implantació de la democràcia i amb el reconeixement dels drets i les llibertats civils a més d’anar acompanyat d’una àmplia legislació social (abolició de les quintes, abolició dels consums, regulació del treball dels menors, fixació de la jornada màxima de treball, ensenyament públic, etc.).

Amb tot, l’aspecte més innovador del projecte de Constitució era l’estructura de l’Estat ja que s’establia que la nació espanyola estava integrada per disset Estats, entre els quals es comptava Cuba, i es declarava que el poder emanava de tres nivells: els municipis, els Estats regionals i l’Estat federal. Els nous Estats regionals haurien comptat amb autonomia econòmica, administrativa i política, fet que havia de ser compatible amb l’existència de la nació espanyola (no qüestionada), i haurien d’haver elaborat les seves pròpies constitucions, també compatibles amb la de l’Estat federal. El president republicà seria l’encarregat de mantenir l’equilibri entre els Estats que composarien la federació. D’aquesta manera, per primer cop en la història d’Espanya, un projecte constitucional plantejava un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes.

Conflictos_en_la_I_República_Española.png
La insurrecció cantonal i la Tercera Guerra Carlina a l'Espanya de la Primera República

D’altra banda, la Primera República va haver d’enfrontar-se a greus problemes que van paralitzar l’acció del govern: per la guerra carlista, la guerra de Cuba i la insurrecció cantonalista. A més, quan els dirigents republicans van fer-se amb el poder, l’Estat es trobava sense diners per afrontar els problemes que patia. El deute exterior espanyol va situar-se al voltant dels 3.800 milions de pessetes.

Nicolas_Salmeron.jpg
Nicolás Salmerón

El moviment cantonal no reconeixia l’autoritat del poder central en el seu intent de construir el federalisme des de dalt i el seu intent insurreccional va portar a una guerra civil que va desgastar fortament al govern federal d’un Pi i Margall que, partidari de la negociació i contrari a sufocar la revolta per les armes, va haver de dimitir. El seu substitut va ser Nicolás Salmerón, que va iniciar un acostament a les classes conservadores del país i, mostrant una actitud de fermesa, va donar per acabada la política de negociació amb els cantons per iniciar una acció militar contra el moviment.

Amb l’excepció del cantó de Cartagena, la intervenció militar, dirigida pels els militars monàrquics Pavía i Martínez Campos, va acabar ràpidament amb la insurrecció, però va donar un poder immens als generals que havien assumit la repressió, permetent a l’exèrcit presentar-se com l’única força capaç de contenir la revolució social. El problema d’aquesta política era que els militars no donaven suport a la República i deixar el règim a les seves mans significava liquidar el projecte federal.

En aquest context, Salmerón va dimitir perquè es considerava moralment incapaç de signar les penes de mort imposades per l’autoritat militar als activistes cantonalistes. Així, el 7 de setembre, el republicà unitari Emilio Castelar, molt més conservador en qüestions socials i ben relacionat amb les forces militars, va ser proclamat nou president. Aquest nomenament va ser ben rebut per les classes benestants catalanes i de la resta de l’Estat ja que sota la seva presidència la República iniciaria un progressiu desplaçament cap a la dreta sota una política d’ordre, autoritat i govern per donar solució als problemes que patia el país.

Emilio_Castelar.jpg
Emilio Castelar

Per realitzar aquesta política, Castelar va aconseguir plens poders de les Corts per reorganitzar l’exèrcit, obtenir un crèdit i governar amb el Parlament tancat fins el gener de 1874. Com que comptava amb escassos suports a les Corts, i davant del temor de ser destituït per la majoria federal, Castelar va començar a governar de manera autoritària, fent costat als sectors polítics més conservadors i recolzant-se en l’exèrcit com a garantia d’ordre públic.

En resposta, els diputats van acordar presentar una moció de censura al govern per forçar la dimissió de Castelar un cop es reprenguessin les sessions parlamentàries i retornar així al republicanisme democràtic. D’aquesta manera, quan el 3 de gener de 1874 van tornar a obrir-se les Corts, el govern de Castelar va ser derrotat per 120 vots contra 100, el que obria pas a un nou govern federal. Davant d’aquest situació, un nou pronunciament, ara del general Pavía, capità general de Castella, encapçalant a amplis sector de l’exèrcit i la Guardia Civil, va forçar la dissolució de les Corts republicanes. L’exèrcit recuperava el paper que havia realitzat en l’Espanya liberal: davant una crisi política assumia la “responsabilitat de recuperar l’ordre i reconduir la marxa del país” segons el que ells consideraven que era la “voluntat nacional”.

General_Pavía_en_las_Cortes.png

Francisco-serrano.jpg
Francisco Serrano y Domínguez

La principal mostra de la fragilitat de la República va ser que davant el cop d’Estat de Pavía gairebé no va haver-hi resistència política ni popular. El general Serrano es situava com a president d’un règim, amb el suport d’una coalició d’unionistes i progressistes, en qual oficialment encara existia la República però que en realitat va esdevenir una dictadura autoritària amb una nova clientela política formada per l’alta burgesia, l’aristocràcia, el clergat i les classes mitjanes i populars que estaven descontentes amb la inseguretat i el desordre que patia el país.

Durant tot l’any 1874, el Serrano va tenir com a principal objectiu combatre els carlins i estabilitzar un règim republicà de caràcter conservador, però els sectors de l’antic moderantisme i de la Unió Liberal que podien donar suport a aquest règim ja preparaven la tornada de la monarquia dels Borbons. Espanya havia arribat al màxim grau d’esgotament polític i, després d’una revolució, un règim provisional, una monarquia democràtica i una república inestable en només sis anys, el règim de Serrano es presentava als ulls dels espanyols amb un futur escàs.

Finalment, el 29 de setembre, el general Arsenio Martínez Campos va fer un pronunciament a Sagunt per proclamar com a nou rei d’Espanya el príncep Alfons, fill d’Isabel II. La restauració monàrquica dels Borbons no va trobar grans dificultats i resistències. El desembre, el nou monarca signava el Manifest de Sanghurst, redactat per Cánovas del Castillo, on es sintetitzava el programa de la nova monarquia: un règim conservador i catòlic que tindria com a principal objectiu garantir el funcionament del sistema polític liberal i restablir l’estabilitat política i l’ordre social. La burgesia catalana es disposava a rebre amb joia el nou rei Alfons XII després del desgavell de la Gloriosa, a l’espera d’un període d’estabilitat i prosperitat.  Així s’iniciava el sistema de la Restauració borbònica.

El regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873)

Un cop que les Corts van prendre la decisió de pronunciar-se a favor d’una monarquia constitucional, el principal problema era trobar un nou rei per al país ja que, amb l’exili dels Borbons, Espanya s’havia convertit en una monarquia sense monarca. No era una tasca senzilla ja que el nou monarca havia de culminar la revolució, facilitar el compromís entre els partits, no provocar internacionalment a la França de Napoleó III i comptar amb el major recolzament internacional possible. Així es descartava el retorn de la dinastia borbònica amb Isabel II i també es descartava la solució carlista.

La recerca d’un nou rei va dividir a la coalició vencedora de la revolució perquè cada partit buscava nomenar un candidat que donés resposta als seus interessos particulars. Finalment, la llista de candidats va veure’s reduïda a quatre noms: Amadeu de Savoia, el duc de Montpensier, el rei Ferran de Portugal i el príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen d’Alemanya.

prim serrano y topete subastan la corona de espana.jpg
Prim, Serrano i Topete subhastant el tron espanyol entre els diferents candidats europeus segons una caricatura de l'època

Els candidats al tron espanyol:

Duc de Montpensier: Antoni d’Orleans era el candidat de la Unió Liberal perquè estava casat amb la infanta Lluisa Fernanda, germana de la destronada Isabel II. El principal inconvenient va posar-lo Napoleó III que es negava a veure instaurat en el tron espanyol a un membre de la casa d’Orleans.

Ferran de Coburgo: Progressistes i demòcrates van proposar el vidu de la reina de Portugal que podia aconseguir en el futur una Unió Ibèrica. Anglaterra i França van oposar-se i el propi Ferran, que ja era gran, no va donar lloc al joc que pretenien alguns espanyols.

Leopold Hohenzollern: Prim va apostar per ell, però novament va topar amb l’oposició de Napoleó III que veia un perill per a l’equilibri europeu que un pretenent alemany accedís al tron espanyol.

Amadeu de Savoia: Les negociacions amb Victor Manuel d’Itàlia per a portar Amadeu I al tron espanyol van portar-se amb gran discreció per Prim que va portar les gestions. Era un home amb una concepció democràtica de la monarquia i membre d’una dinastia que gaudia de gran popularitat per haver estat un dels artífexs de la unificació italiana.

caricatura, subasta de reys, La Flaca.jpg
Espanya convertida en una sucursal de col·locació de monarques segons una caricatura de l'època

Finalment, Prim va apostar per la candidatura d’Amadeu de Savoia, que només tenia 26 anys quan les Corts van elegir-lo com a nou rei d’Espanya, amb 191 vots a favor sobre 311 diputats, el novembre de 1870. Amadeu I arribaria al port de Cartagena el mes següent, només tres dies després de l’assassinat del general Prim, el seu principal defensor i conseller més fidel. Amb aquest mal inici, a principis de gener va ser proclamat monarca per les Corts que, després de prendre-li jurament van dissoldre’s per donar pas a la nova etapa de la monarquia parlamentària.

AMADEO%20DE%20SABOYA%20ANTE%20EL%20F%C9RETRO%20DE%20PRIM.jpg
Amadeu I davant del fèretre del general Prim

La nova dinastia comptaria, ja des d’un bon començament, amb un suport més aviat escàs. El rei satisfeia les aspiracions dels progressistes i els unionistes, tot i que no tots els sectors d’aquests partits n’eren partidaris, però despertava una forta oposició entre l’aristocràcia, el clergat i les diferents camarilles que havien sobreviscut al destronament d’Isabel II. I aquesta oposició encara va ser més forta quan el monarca va mostrar la seva intenció de mantenir la neutralitat en qüestions polítiques que li exigia la Constitució i va reduir les despeses sumptuoses de la cort.

D’altra banda, també una part de l’exèrcit va mostrar la seva resistència a expressar fidelitat al nou monarca, fet especialment greu en el moment en que va desfermar-se el conflicte carlí o en esclatar la insurrecció cubana. Amadeu I tampoc no va comptar amb el suport popular, ja fos pel seu caràcter de rei estranger o per l’arrelament del republicanisme en algunes zones del país.

Amadeo_I,_rey_de_España.jpg
Amadeu I

En els seus dos anys de regnat, Amadeu de Savoia va intentar consolidar un règim plenament parlamentari i democràtic, però les dificultats econòmiques i la inestabilitat política van ser la constant del seu regnat. Els problemes econòmics de la hisenda pública continuaven sent greus, sent necessària l’emissió de més deute públic; i l’enfrontament entre els partits polítics va ser una constant del període, mentre el conflicte carlí anava revifant-se, esclatava la guerra a Cuba i es produïen insurreccions republicanes arreu del país.

Els moderats, que consideraven il·legítima la nova monarquia i es mantenien fidels als Borbó, van plantejar una oberta oposició al nou monarca. El seu principal dirigent, Cánovas del Castillo, va anar captant molts dirigents unionistes i progressistes descontents i els va convèncer que la restauració de la monarquia borbònica en la figura del príncep Alfons, el fill d’Isabel II, era una garantia d’ordre i estabilitat pel país. La nova opció alfonsina va comptar decididament amb el suport de l’Església, contrària a la nova situació, sobretot després que el clergat fos obligat a jurar la Constitució de 1869. També van fer-li costat les elits dels diners, oposades a un règim que legislava en contra dels seus interessos i establia mesures com l’abolició de l’esclavitud a Cuba o la regulació del treball infantil.

Per la seva banda, els carlins, beneficiats pel clima de llibertat que havia suposat la instauració del nou règim, van poder reorganitzar-se com a força política. L’arribada al tron d’Amadeu de Savoia va donar-los arguments per tornar a la lluita armada i iniciar un nou conflicte armat amb l’objectiu de portar al tron el seu candidat, Carles VII.

Al món colonial, el 1868, després de l’anomenat “Grito de Yara” s’havia iniciat una insurrecció a Cuba que derivaria en la Guerra dels Deu Anys. La revolta, dirigida per alguns propietaris criolls, va comptar ràpidament amb el suport popular a l’illa en establir com a un dels seus objectius la fi de l’esclavitud. El govern d’Amadeu I va intentar donar resposta a la insurrecció endegant un projecte d’abolició de l’esclavitud i proposant la concessió de reformes polítiques en l’administració colonial. Tanmateix, la negativa dels sectors econòmics amb interessos a Cuba, bona part d’ells catalans, va frustrar la possibilitat d’una solució pacífica al conflicte i va convertir la guerra en un greu maldecap pel govern.

El 1872, a la vegada que esclatava la Tercera Guerra Carlina, van produir-se noves insurreccions de caràcter federalista en les quals es combinava l’acció dels republicans amb la influència de les idees de l’obrerisme internacionalista de l’AIT, especialment dels anarquistes. Tot i que aquestes insurreccions van ser reprimides, van fer créixer el distanciament entre bona part de la població i la monarquia amadeista. Per exemple, a les eleccions de 1872, la participació electoral a la ciutat de Barcelona va situar-se en només el 19% mentre que en el conjunt de l’Estat la mitjana del període va ser del 31%.

Amb tot, la crisi final del regnat d’Amadeu I va ser deguda a la desintegració de la coalició governamental de progressistes, unionistes i demòcrates, ja que en només dos anys van formar-se sis governs diferents i va ser necessari convocar eleccions tres vegades. A tot això, l’oposició al règim va practicar una política abstencionista total que va debilitar enormement el règim. Amadeu I va acabar amb només el suport dels progressistes i això va conduir cap el fracàs de la nova monarquia sorgida de la revolució.

Els governs del regnat d’Amadeu I:

1. Govern de Serrano (gener-juny 1871): En el govern estaven representades al govern totes les forces monàrquiques revolucionàries, però la crisi provocada per la revolta de Cuba va fer caure el gabinet.

2. Govern de Ruiz Zorrilla (juliol-novembre 1871): Les dificultats per formar un govern estable van fer tancar les Corts.

3. Govern del general Malcampo (novembre-desembre 1871): La incapacitat del govern per afrontar les crítiques procedents de radicals i carlistes van portar Malcampo a dimitir només un mes després d’accedir al poder.

Ruiz Zorrilla.png
Manuel Ruiz Zorrilla

4. Govern de Sagasta (desembre 1871-abril 1872): Sagasta va convocar eleccions i va imposar-se en els comicis. El descobriment d’un fons de 2 milions de pessetes sense justificar, però, va fer caure el seu govern.

5. Govern de Serrano (abril-juny 1872): Govern efímer de transició.

6. Govern de Ruiz Zorrilla (juny 1872-febrer 1873): Format després d’unes noves eleccions amb aclaparadora majoria dels radicals, la guerra de Cuba, la guerra carlista i les insurreccions republicanes van entorpir la tasca del nou govern que va portar a terme importants reformes com retallar el pressupost de l’Església i abolir l’esclavitud a Puerto Rico. La nul·la col·laboració de conservadors i moderats va deixar el govern en mans del extremistes. El govern de Ruiz Zorrilla va prendre la decisió de dissoldre el Cos d’Artilleria i el decret va ser presentat a Amadeu I que l’havia de signar, fet que l’hauria enfrontat frontalment amb un exèrcit dubtosament fidel a la seva persona. En canvi, si no el signava s’enfrontaria amb els únics polítics que encara li donaven suport.

Finalment, el monarca va signar el decret i, privat de tota mena de suport, l’11 de febrer de 1873, va presentar la seva renúncia al tron i va abandonar Espanya deixant darrere seu la impressió d’haver regnat en un país ingovernable i contrari a la monarquia democràtica. Ara només quedava una alternativa possible per a mantenir la Revolució de Setembre: la proclamació de la Primera República.

Caricatura_etapas_del_sexenio_La_Flaca_1874.jpg
De la Revolució de Setembre a la proclamació de la República després de l'abdicació d'Amadeu I segons una caricatura de l'època

El nou panorama polític després de la Revolució de Setembre de 1868

A partir de la Revolució Gloriosa de 1868, el panorama polític espanyol va estar dominat per tres grans tendències que esdevindrien les principals protagonistes del Sexenni Democràtic: els moderats, la conjunció monàrquico-democràtica i els republicans. Al marge del sistema polític trobem el carlisme, que experimentaria una important revifalla en aquest període, i el moviment obrer anarquista, articulat al voltant de FRE.

Així, a la dreta del sistema polític van situar-se els antics moderats, que majoritàriament van mantenir-se fidels a la reina Isabel II i van exercir d’oposició al govern i les seves reformes. Comptaven amb el suport dels grups nobiliaris i dels grans propietaris agrícoles.

Al centre hi havia una conjunció monàrquico-democràtica, que dominava les Corts i agrupava una majoria de diputats progressistes articulats al voltant de les figures de Prim i Serrano, grup que a la mort de Prim (1871) es fragmentaria entre els radicals de Ruiz Zorrilla i els constitucionalistes de Sagasta; el sector unionista, liberals de dretes, però sense el dogmatisme dels conservadors; i un petit grup de demòcrates moderats i monàrquics. Des de la coalició es defensava una forma de govern monàrquica, però subordinada a la sobirania nacional representada a les Corts, i un ampli respecte per les llibertats públiques. Comptaven amb el suport de la burgesia financera i industrial, de les classes mitjanes urbanes, d’amplis sectors de l’exèrcit i d’un gran nombre d’intel·lectuals.

Finalment, a l’esquerra del sistema hi havia els republicans integrants del Partit Republicà Federal, sorgit arran d’una escissió del Partit Demòcrata per part d’un grup de col·lectius partidaris del federalisme com a principi bàsic d’estructuració política de l’Estat i dirigit per Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueres. El federalisme propugnava un sistema de pactes establerts lliurement entre els diferents pobles o regions d’Espanya com a model per articular l’Estat. Defensava la forma republicana de govern, la separació entre Església i Estat, s’oposaven a la intervenció de l’exèrcit en la vida política, promulgaven una ampliació dels drets democràtics i l’intervencionisme de l’Estat en la regulació de les condicions laborals de la classe treballadora. La seva militància es nodria de petits burgesos, artesans i obrers.

Dins del republicanisme hi havia tres grans tendències que entenien de forma diferent la configuració de l’Estat republicà:

1. Els federalistes benèvols, els quals, encapçalats per Pi i Margall, controlaven la direcció del partit, eren partidaris del respecte a la legalitat i creixen que el federalisme havia d’establir-se “des de dalt a baix”, és a dir, impulsat pel govern en un model centrífug que suposaria l’existència d’una unitat política descentralitzadora. L’entitat superior (Estat) seria inqüestionable pels benèvols.

2. Els federalistes intransigents, encapçalats per José María de Orense, que donaven suport a la insurrecció popular com a mètode per a proclamar la república federal “des de baix a dalt” en un model centrípet que unificaria les unitats polítiques preexistents i en llibertat. Segons els intransigents, per a formar part de l’Estat federal s’havia de tenir la voluntat d’integrar-se’n.

3. Els republicans unitaris, encapçalats per Emilio Castelar, que defensaven la unitat de l’Estat, eren contraris al federalisme i mantenien posicions socials i econòmiques més conservadores. El seu model autoritari de República acabaria conduint cap a la Restauració borbònica.

La Constitució de 1869 i el govern provisional (1868-1871)

El nou govern provisional instaurat després de la caiguda d’Isabel II, encapçalat pels generals Serrano i Prim, va promulgar un seguit de decrets per donar satisfacció a algunes demandes populars (llibertat d’impremta, dret de reunió i associació, sufragi universal, etc.) i va convocar eleccions a Corts constituents pel gener de 1869. Aquests serien els primers comicis celebrats a Espanya on es garantia la igualtat mitjançant el sufragi universal masculí per a homes majors de 25 anys.

govern provisional 1869.jpg
El govern provisional de 1869: Figuerola, Sagasta, Ruiz Zorrilla, Prim, Serrano, Topete, Lopez de Ayala, Romero Ortiz i Lorenzana

La tendència monàrquico-democràtica va obtenir una clara victòria a les eleccions amb 236 diputats (dels quals 159 eren progressistes). Els republicans, per la seva banda, van aconseguir una presència notable al nou Parlament amb 85 escons i un 25% dels vots. A Catalunya, els republicans del Partit Republicà Democràtic Federal van guanyar clarament amb 21 escons dels 37 a escollir. En les noves Corts també hi hauria una minoria carlina i un grup de moderats fidels a Isabel II.

constitucion-1869.jpgLes Corts es reunirien el febrer de 1869 per elaborar una nova Constitució seguint la tradició constitucional de 1812 i 1837, i que seria aprovada el juny. La Constitució de 1869 perfilava un règim de llibertats molt ampli en comparació amb d’altres Estats europeus del període, i recollia algunes de les reivindicacions democràtiques del moviment revolucionari. Els fets més significatius del nou text constitucional serien el reconeixement dels drets civils, la independència del sistema polític respecte a la Corona i la reforma de les estructures de poder, superant els límits del liberalisme de 1837 i 1845.

Basada en el principi de la sobirania nacional, la Constitució de 1869 confirmava el sufragi universal masculí, incloïa una amplíssima declaració de drets i llibertats civils, i garantia la llibertat de residència, la llibertat de premsa, reunió i associació, l’ensenyament i la llibertat de culte, encara que es comprometia a mantenir el culte catòlic.

Una de les qüestions més polèmiques va ser la introducció de la llibertat de culte i la regulació de la relació entre Església i Estat. La dreta no va poder imposar la unitat catòlica però sí el manteniment del culte i el clergat catòlic, metre que l’esquerra va haver de renunciar a l’aspiració de separar Estat i Església a canvi del reconeixement de la llibertat confessional. Així, l’Estat va patir una relativa laïcització que comportaria un nou auge del carlisme com a defensor del catolicisme a Espanya.

La Constitució establia la divisió de poders, amb la preeminència del legislatiu (dividit en dues cambres, Congrés i Senat) sobre l’executiu. Així, l’Estat es declarava monàrquic, però la potestat de fer les lleis únicament residiria en les Corts, i el monarca, amb uns poders força limitats, només les promulgava sense dret a vetar-les. Les Corts s’havien de constituir en el veritable centre de poder de l’Estat. També es proclamava la independència del poder judicial, tot posant els mitjans per aconseguir-la amb la instauració d’un sistema d’oposicions a la judicatura, amb la qual cosa els jutges deixaven de ser nomenats pel govern.

1869constitucion.jpg

Proclamada la Constitució, les Corts van confirmar el general Serrano com a regent i al general Prim com a cap de govern. La feina que tenien per endavant no era gens fàcil ja que els republicans eren contraris a la solució monàrquica, els carlins tornaven a l’activitat insurreccional, la crisi econòmica persistia i, a més, calia trobar un nou rei que ocupés el tron espanyol.

Francisco-serrano.jpg
Francisco Serrano y Domínguez, regent d'Espanya el 1869

Un dels objectius de la Revolució Gloriosa era la reorientació de la política econòmica espanyola. El govern provisional pretenia establir una legislació que impulsés el creixement econòmic i obrís l’economia espanyola als països més desenvolupats d’Europa. Per això, la política econòmica que es va practicar en aquesta etapa va caracteritzar-se per la defensa del lliurecanvisme i per l’obertura del mercat espanyol a l’entrada de capitals estrangers.

El Ministre d’Hisenda, Laureà Figuerola, va suprimir la contribució dels consums, tot i que es va tornar a restablir per les hisendes locals amb una nova llei l’any 1870. Per a compensar la pèrdua d’ingressos que comportava la supressió dels consums, el govern va introduir una contribució personal que gravava tots els ciutadans de manera directa i proporcional a la seva renda. Un altre decret va establir la pesseta com a unitat monetària.

Però el problema més greu era el caòtic estat en que es trobava la hisenda espanyola, amb un enorme dèficit públic, al qual calia sumar el deute contret amb la banca estrangera. A més, la crisi dels ferrocarrils només semblava que pogués tenir solució emprant recursos públics per a subvencionar les companyies ferroviàries.

Per intentar donar una resposta a aquesta situació, el govern va promulgar la Llei de Mines de 1871, que establia la venda o concessió de jaciments minerals a companyies privades, principalment estrangeres, a les que oferia nombroses facilitats. La forta demanda estrangera va fer que les companyies privades es convertissin en les propietàries de la majoria de les mines espanyoles a canvi d’un pagament anual. Amb els ingressos obtinguts d’aquesta “desamortització del subsòl”, es va fer front a la devolució dels préstecs.

PRIM.jpg
Joan Prim i Prats, cap de govern espanyol el 1869

L’única excepció a la liberalització de les mines va ser el ferro basc, que no va sortir a la venta gràcies als furs bascos que deien que era un bé propietat del poble basc. La siderúrgia basca va viure un gran desenvolupament en aquest període gràcies a la introducció del convertidor Bessener, que va fer possible el treball del ferro de pitjor qualitat –com era el cas del ferro basc– i després exportar-lo cap a Anglaterra.

La darrera gran actuació econòmica d’aquest període va ser la implantació d’una economia lliurecanvista mitjançant la liberalització dels intercanvis exteriors, aprovada el juliol de 1869, mitjançant la Llei de bases aranzelàries que posava fi a la secular tradició proteccionista de l’economia espanyola. Aquesta mesura va comptar ràpidament amb l’oposició dels industrials cotoners catalans i dels cerealistes castellans, que van veure perillar el seu monopoli sobre el mercat espanyol.

La Constitució de 1869 i el nou sistema polític van introduir una sèrie de canvis polític i econòmics rellevants, però no van satisfer algunes de les reivindicacions populars més esteses, fet que acabaria derivant en un sentiment de frustració. La forma de govern monàrquica va suposar que s’acabés l’esperança de canvi que s’identificava amb la instauració d’un règim republicà, el manteniment del culte catòlic i del clergat va topar amb els anhels laïcistes d’alguns sectors, i la limitació de l’abast de les reformes socials va disgustar camperols i obrers.

A Catalunya, aquests esdeveniments van viure’s molt de prop. En el moment de la Revolució, els sectors burgesos implicats feien costat al general Prim mentre que les bases obreres fonamentalment eren republicanes i federalistes. Això va veure’s traduït en les eleccions de 1869, quan a la ciutat de Barcelona va triomfar la candidatura federal i obrerista encapçalada per Francesc Pi i Margall. Paral·lelament, un altre federalista, Valentí Almirall, impulsava el Pacte Federal de Tortosa, una aliança entre les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, València i Balears (els antics dominis de la Corona d’Aragó) que defensava l’organització política federal com a sistema de govern.

D’aquesta manera, el desencís popular amb el govern provisional va estimular l’auge del republicanisme federal a Catalunya i a d’altres punts de la geografia espanyola. Així, pel setembre de 1869, hi va haver un aixecament federal arreu del Principat (Igualada, Vilanova, Reus, Balaguer, Figueres i Barcelona) durament reprimit per Prim amb la imposició de l’estat de guerra. I, posteriorment, el 1870, va esclatar una nova revolta contra les quintes (reclutament per a l’exèrcit), restablertes arran de la insurrecció cubana. En definitiva, Espanya es dividia políticament entre dues capitals: Madrid, com a centre del moviment liberal i centralista; i Barcelona, centre del moviment democràtic i federalista.

La Revolució Gloriosa de Setembre de 1868

El setembre de 1868 tot estava preparat per que es posés en pràctica el compromís acordat en el Pacte d’Ostende, es tractava d’organitzar un pronunciament militar que portés a la convocatòria d’unes Corts constituents que liquidessin el sistema isabelí. Així, el dia 18, l’esquadra concentrada a la badia de Cadis sota el comandament del brigadier Juan Bautista Topete va iniciar el pronunciament contra el govern d’Isabel II.

cadiz la revolucion gloriosa.jpg

El general Prim, exiliat a Londres, i el general Serrano, desterrat a les Illes Canàries, van reunir-se amb els insurrectes per passar a encapçalar el moviment i publicar un manifest contrari a la reina, que acabava amb l’ambigua proclama de “¡Viva España con honra!”. El moviment va estendre’s arreu de la Península sense que ni el govern ni la corona fossin capaços de neutralitzar-lo. Quan les escasses tropes fidels a la monarquia van ser derrotades per Serrano a la Batalla d’Alcolea, el govern no va tenir cap altra sortida que la dimissió, i la reina Isabel II, que es trobava estiuejant a Sant Sebastià, va haver de sortir cap a l’exili francès el 29 de setembre.

A més del pronunciament militar, en la Revolució Alegoria_Revolucionaria_La_Gloriosa.jpgde Setembre hi van tenir un gran protagonisme les forces populars, en especial a les ciutats, dirigides per elements demòcrates i republicans. Així, a moltes ciutats la revolució va extendre’s mitjançant la formació de Juntes revolucionàries que van ser les encarregades d’organitzar la insurrecció i de fer les crides al poble. El recolzament popular va ser importantíssim perquè la revolució triomfés.

El guió era sempre el mateix: es formaven juntes revolucionàries que realitzaven reivindicacions extremistes que eren semblants arreu del territori espanyol: demandes de llibertat, sobirania, separació de l’Església i l’Estat, supressió de les quintes, sufragi universal, abolició d’impostos de consums, eleccions a corts constituents, llibertat de premsa i impremta, repartiment de la propietat i, en alguns casos, proclamació de la República. D’aquesta manera, paral·lelament a la revolució oficial, la Revolución Gloriosa, encapçalada per Prim i Serrano, van existir altres intents revolucionaris a càrrec de les juntes que s’havien format per tot el país i que van fracassar.

A Catalunya, el cop militar que va destronar Isabel II va suposar l’inici d’un procés revolucionari amb un accentuat caràcter antiborbònic i republicà. Així, a Barcelona, la Junta Revolucionària, que aviat es constituiria com a Junta de Catalunya, va esdevenir la nova autoritat política i va prendre una sèrie de mesures de desmantellament del sistema: nomenament de nous càrrecs (governador civil, ajuntament, diputació), formació de la Milícia per a controlar l’ordre públic, i l’inici de l’enderrocament de la Ciutadella, símbol del poder absolutista i centralista dels Borbons des del segle XVIII. La perspectiva d’aquesta Junta Revolucionària era formar, com el 1808, una Junta Central que comptés amb representats de les diferents juntes provincials i dirigís el procés de reforma política tenint en compte les demandes populars.

revolucion 1868.jpg

El radicalisme d’algunes de les propostes de les juntes revolucionàries, però, no podia ser compartit pels dirigents unionistes i progressistes que formaven part del pronunciament militar. Així, en els primers dies d’octubre, després de prendre Madrid, els insurrectes van proposar a la Junta revolucionària madrilenya, que ja estava sota el seu control, i sense consultar a les altres juntes provincials, el nomenament d’un govern provisional de caràcter centrista i que deixava fora els republicans i demòcrates.

El general Serrano va ser proclamat regent, i Prim, president d’un govern integrat exclusivament per progressistes i unionistes. Immediatament, el nou executiu va ordenar la dissolució de les Juntes i el desarmament de la Milícia Nacional, deixant ben clar que la revolució social no es trobava en l’agenda dels vencedors de la revolució. Aquests havien instrumentalitzat les demandes del poble per fer caure els Borbons i fer-se amb el poder, sense cap intenció de fer canvis més radicals. D’aquesta manera, el desenvolupament de la Revolució de Setembre seria el d’un simple moviment reformista que no buscava transformacions radicals sinó el canvi polític.

Els orígens de la Revolució Gloriosa de 1868

El darrer període del regnat d’Isabel II, entre 1863 i 1868, va estar marcat per una inestabilitat continuada dels governs moderats que deixava paleses les dificultats i deficiències del sistema liberal espanyol. El règim isabelí estava en una franca descomposició que, a més, s’agreujaria per l’esclat d’una greu crisi econòmica que mostrava la debilitat del capitalisme espanyol i agreujava el malestar social.

Crisi econòmica i malestar social. El regnat d’Isabel II va tenir una fase d’expansió econòmica, que coincidia amb un cicle de creixement europeu generalitzat. Però, a mitjans dels anys seixanta la situació econòmica mundial va fer un tomb donant pas a la primera gran crisi del sistema capitalista, manifestada amb especial virulència en els àmbits financer i industrial. A Espanya, a més, aquesta crisi va veure’s agreujada per la coincidència amb una important crisi de subsistències que va afectar, especialment, les condicions de vida de les classes populars. Així, la depressió cíclica que afectava a l’economia europea va manifestar-se a Espanya com una crisi amb múltiples facetes a les finances de l’Estat, a l’exportació, a la producció industrial i la subsistència.

Isabel II.png
Isabel II

La crisi financera, i amb ella l ’inici de la crisi del model de creixement de la burgesia catalana, va originar-se arran dels problemes derivats del funcionament de la xarxa ferroviària i de. La seva construcció havia comportat una gran inversió de capital en la borsa i per accelerar el ritme de construcció entre 1857 i 1866 van emetre’s gran quantitat d’accions i emprèstits donant lloc a l’especulació amb les accions que va generar una bombolla ferroviària. I quan va iniciar-se l’explotació de les línies va veure’s que el seu rendiment econòmic era molt baix, resultant un negoci ruïnós.

L’escàs desenvolupament industrial espanyol i la persistència d’una economia de base agrària, amb un alt grau d’autoconsum, originava una escassa utilització del ferrocarril, tant pel transport de viatgers com de mercaderies. Amb els beneficis bruts que va produir el ferrocarril, els inversors no podien més que fer front al pagament dels interessos de les obligacions i gairebé no podien complir amb les amortitzacions del deute. En conseqüència, el valor de les accions ferroviàries es va enfonsar i els inversors van exigir subvencions al govern com a compensació. Però aquest no disposava de fons i no podia recórrer al préstec, perquè també s’havien enfonsat les cotitzacions del deute públic (els bons de 100 rals valien al mercat només 35 rals el 1866).

Circulaven pagarés per valor de més de 120 milions de rals i les societats de crèdit no podien respondre a més enllà de 20 milions. La situació de fallida financera va provocar la crisi de molts bancs i societats de crèdit, que van cancel·lar els préstecs i van estendre l’alarma entre particulars i empreses. El malestar afectava a totes les classes socials i feia més fàcil la irritació contra un govern que havia contribuït a originar aquests mals i ara no era capaç d’actuar a la recerca de solucions.

La crisi de les finances va coincidir en el temps amb una greu crisi industrial a Catalunya provocada pel que es coneix com la “fam de cotó”. La indústria tèxtil cotonera catalana, que suposava la majoria del sector industrial de l’època, va experimentar una forta recessió per l’escassetat de cotó en floca ja que la Guerra de Secessió nord-americana (1861-1865) havia interromput el subministrament i encarit aquesta matèria primera. Moltes petites indústries no van comptar amb els recursos suficients per a fer front a aquesta pujada de preus que coincidia amb una davallada de la demanda de productes tèxtils com a conseqüència de la crisi econòmica generalitzada i de l’increment dels preus dels aliments.

La crisi de subsistències, iniciada el 1866, va marcar el punt d’inflexió per a l’enfonsament definitiu del règim. A partir d’una sèrie de males collites va produir-se l’escassetat de blat, aliment bàsic en el règim d’alimentació de la societat espanyola del període. Immediatament els preus van començar a augmentar donant lloc a que, en només dos anys, el preu del blat s’incrementés un 65%. El preu del pa va experimentar la pujada corresponent així com d’altres productes bàsics com l’arròs o el bacallà. Amb aquesta crisi tradicional quedava clar que la revolució liberal no havia estat capaç d’articular un mercat interior en el país que permetés l’abastiment en temps de crisi.

Ramon_Maria_Narvaez.jpg
Ramon María Narváez

La combinació de la crisi agrícola, industrial i financera va agreujar la situació i el malestar amb el govern va extendre’s entre la població. Al camp, la fam va provocar un clima de forta violència social. I a les ciutats la conseqüència de la crisi va ser una onada d’atur que va provocar una davallada del nivell de vida de les classes treballadores. La situació interna del país era explosiva i a això havia de sumar-se la crisi política.

De la crisi política al Pacte d’Ostende. A mitjans dels anys seixanta bona part de la societat espanyola tenia motius per estar descontenta amb el sistema polític, econòmic i social del règim isabelí. Els grans negociants reclamaven un govern que adoptés mesures per salvar les seves inversions en la borsa, els industrials reclamaven la instauració del proteccionisme, i els obrers i pagesos denunciaven la misèria en la qual vivien.

En aquest context, després de la revolta dels sergents de la Caserna de San Gil i de la repressió que va acompanyar-la, el 1866, O’Donnell va ser apartat del govern per Isabel II i va haver de marxar cap a l’exili, però els governs moderats que van succeir-se (Narváez i González Bravo) no van ser capaços de realitzar cap reforma democràtica i van continuar governant per decret, van tancar les corts i van inhibir-se clarament davant els problemes que sacsejaven el país.

Un dels problemes més greus del falsejat sistema parlamentari espanyol del segle XIX era la dificultat de que es produïssin amb normalitat els canvis necessaris en els equips de govern. L’única forma de que aquests es produïssin era recórrer al pronunciament, un cop militar disfressat de moviment revolucionari. Amb aquests cops es buscava espantar als governants per fer-los accedir al canvi i que accedís un nou partit al govern, acontentant les masses populars amb manifestos “revolucionaris” i l’assumpció del poder par part de les juntes que teòricament representarien a les forces populars fins la ràpida arribada del militar alliberador de torn que permetia la tornada a la normalitat.

losborbonesenpelotas.jpg
Caricatura satírica sobre la Cort d'Isabel II

Així, davant la impossibilitat d’accedir al poder pels mecanismes constitucionals, el Partit Progressista, dirigit pel general Prim, va passar a practicar una política de retraïment negant-se a participar de les eleccions i defensant la conspiració com a únic mitjà viable per accedir al govern. En la mateixa posició es va situar el Partit Demòcrata. Ambdós partits van signar el la seva aliança a la ciutat belga d’Ostende el 1867 (Pacte d’Ostende). El compromís proposava la fi de la monarquia isabelina i deixava la decisió sobre la nova forma de govern a instaurar a Espanya (monarquia o república) en mans d’unes corts constituents que serien elegides per sufragi universal un cop triomfés la revolució.

govern provisional 1869.jpg
El govern provisional sorgit del Pacte d'Ostende
Luis_Gonzalez_Bravo.jpg
Luis González Bravo

Paral·lelament, a Madrid, Narváez tornava a dirigir el govern amb mà dura i tots els elements sospitosos van haver de tornar a exiliar-se perquè eren perseguits pel règim. A l’estiu de 1867, un aixecament popular de caràcter antiborbònic va estendre’s per Catalunya, amb focus importants al Priorat, Reus i l’Empordà. En aquest moviment estaven implicats progressistes, demòcrates i republicans. L’aixecament, però, va fracassar i la repressió va ser especialment dura amb els elements republicans.

Cap a finals de 1867, després de la mort d’O’Donnell, la Unió Liberal es sumava al Pacte d’Ostende de la mà del seu nou líder Serrano. Això va suposar que la major part dels militars amb rang passessin a donar suport a l’oposició i que el moviment opositor adquirís un caràcter més conservador, propi d’un pronunciament militar, malgrat que les proclames i els manifestos parlessin de revolució i utilitzessin les reivindicacions de llibertat i justícia social. El govern es quedava d’aquesta manera amb una base de poder absolutament precària ja que l’únic sector que encara era fidel a la monarquia isabelina era la camarilla més reaccionària dels moderats. Amb el govern de Luis González Bravo s’estava iniciant la dissolució definitiva del sistema que seria enterrat per la Gloriosa Revolució de setembre de 1868.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS