El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'3.3 L’Art del segle XVIII'

Jacques-Louis David: El jurament del Joc de Pilota

En situar l’esclat de la Revolució francesa tots tenim una data simbòlica al cap: 14 de juliol de 1789, la presa de la Bastilla. En realitat, però, la Revolució ja havia començat amb anterioritat a l’esclat popular. És més, sense els fets que s’havien desenvolupat prèviament en les sessions dels Estats Generals que es celebraven a Versalles no es pot entendre la transcendència de la data simbòlica del 14 de juliol.

Així, la Revolució comença, almenys en el terreny polític, el 17 de juny, quan els representants del Tercer Estat van constituir-se en Assemblea Nacional per liquidar l’absolutisme. La reacció del monarca no va fer-se esperar. Lluís XVI, pressionat pels estaments privilegiats, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions que es celebraven en la sala des Menus Plaisirs.

Serment_du_Jeu_de_Paume_-_Jacques-Louis_David.jpg

El 20 de juny de 1789, en pavelló del Jeu de Paume de Versalles, el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. Allà van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament, els assemblearis van continuar la sessió. No hi havia marxa enrere i, el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevindria constituent.

El 1790, Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell”, seria l’encarregat d’immortalitzar el fet per encàrrec de la Societat d’Amics de la Constitució. Tot i que el projecte inicial era realitzar una gran pintura que homenatgés els 630 diputats d’aquella Assemblea, la manca de pressupost i les lluites polítiques entre revolucionaris i contrarevolucionaris van aturar l’encàrrec. Tanmateix, David va realitzar una versió de petites dimensions que avui podem admirar al Museu Carnavalet de París.

Jacques_Louis_David_-_Le_serment_du_Jeu_de_Paume_-_Google_Art_Project.jpg

Tota l’escena gira a l’entorn de la figura central, el diputat Jean Sylvain Bailly, l’encarregat de llegir en veu alta el text del jurament escrit per Pierre Bevière:

L’Assemblea Nacional, considerant que ha estat cridada a fixar la constitució del Regne, portar a terme la regeneració de l’ordre públic i mantenir els verdaders principis de la monarquia, res no pot impedir que continuï les seves deliberacions a qualsevol lloc on es pugui veure forçada a establir-se, i que en darrer terme, l’Assemblea Nacional és allà on els seus membres es trobin reunits;

Disposa que tots els membres d’aquesta Assemblea prestin, a l’instant, jurament solemne de no separar-se mai, i de reunir-se allà on les circumstàncies ho exigeixin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids, i que un cop prestat l’esmentat jurament, tots els membres i cadascun d’ells en particular confirmaran, amb la seva firma, aquesta resolució indestructible. 

En primer pla, un altre punt reclama l’atenció de l’espectador: dos membres del clergat confraternitzen amb els revolucionaris del Tercer Estat. Són el frare Dom Gerle (que en realitat no es trobava present en el jurament del 20 de juny) i el pastor protestant Rabaut-Saint-Etienne. Revolucionaris, cristians i protestants units davant d’un objectiu superior: la llibertat del poble francès.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 1.jpg

A través de les finestres es filtra una llum que il·lumina Bailly, però també penetra el poble en l’escena. El vent agita les cortines i evoca la joia d’una multitud que camina vers la llibertat. David pinta homes, dones i nens que, des de l’exterior, són testimonis, però també protagonistes del jurament dels seus representants.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 2.jpg

En mig de l’entusiasme i l’aprovació general recreada per David, només una figura sembla desentendre’s de l’acció: és el diputat Martin Dauch, el qual rebutja el jurament llegit per Bailly. És l’únic diputat del Tercer Estat present a la sessió que va negar-se a jurar aquell 20 de juny. Es troba en l’extrem dret de la imatge, assegut en una cadira i de braços creuats, gairebé amagat, decebut davant allò que observava. En realitat, Dauch va defensar el seu “no” al jurament de forma enèrgica, però la força de la imatge el faria passar a la història d’una manera força diferent.

Le_Serment_du_Jeu_de_paume 3.jpg

Le_Serment_du_Jeu_de_paume.jpg

Art i cultura en la Catalunya del segle XVIII

A la Catalunya del segle XVIII, després de la Guerra de Successió, es va produir un procés de renovació artística que va anar imposant en l’àmbit artístic un barroquisme que es va decantar en les darreries del segle vers el refinament del rococó i cap a les severitats del neoclassicisme i l’academicisme francès.

Així, molts dels arquitectes de la transició del barroquisme al neoclassicisme van ser enginyers militars borbònics, els quals, seguint la influència francesa, van introduir un nou concepte urbà basat en la planificació de l’espai. És a dir, l’arquitectura va experimentar una renovació important gràcies a l’impuls de l’enginyeria militar i la protecció que aquesta renovació va rebre des de l’Acadèmia de Matemàtiques. En qualsevol cas, a Catalunya no hi va haver un predomini del neoclassicisme en sentit pur, sinó que sovint es mesclava amb les severitats del rococó.

Puerto_BCN_grabado_francés_XVIII.jpg
Barcelona segons un gravat francès del segle XVIII

Cal tenir present que des de la segona meitat del segle XVIII, aquest “neoclassicisme temperat” va convertir-se, de la mateixa manera que havia succeït amb el barroc, en l’estil de la burgesia emergent, la qual, en funció de les seves possibilitats econòmiques i de les seves necessitats, va ser la responsable de la remodelació de la ciutat de Barcelona, encara dins del recinte emmurallat.

Durant el regnat de Felip V van crear-se dos edificis fonamentals com a mostra de l’evolució del barroc cap al rococó i de la recuperació clàssica: la Ciutadella de Barcelona, la Universitat de Cervera, l’Ajuntament de Manresa, el Col·legi de Cirurgia de Barcelona, el Palau de la Virreina, el Palau Moja i el Palau March. Posteriorment, el punt d’inflexió cap el neoclassicisme el trobem cap a finals del segle amb la construcció de la Duana Vella (actual seu de la delegació del govern de l’Estat a Barcelona).

ciuradella bcn.jpg
La Ciutadella de Barcelona
CERVERA_INT._UNIVERSITAT.JPG
Universitat de Cervera
Palau-de-la-Virreina.jpg
Palau de la Virreina

Una altra novetat arquitectònica del segle va ser l’esgrafiat de les façanes, fonamentalment amb escenes camperoles, de jocs o mitològiques. En aquest sentit, els exemples més destacats són l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona i l’església de Sant Celoni.

Casa_dels_Velers_des_de_la_Via_Laietana.jpg
Edifici del Gremi de Velers de Barcelona
esglesia_st._celoni.jpg
Església de Sant Celoni

En el camp de l’escultura, les influències barroques dels agremiats del primer terç de segle aviat es veurien arraconades per les tendències neoclàssiques dels acadèmics que recorrien a temàtiques mitològiques i al·legòriques. Respecte dels artistes, l’escultura va restar dominada per les grans dinasties d’artistes, com ara els Sunyer d’Igualada, els Martí de Vic (Josep Martí és l’autor de la decoració del Santuari de la Gleva), i sobretot els Costa (Pau Costa és l’autor del retaule de l’església d’Arenys de Mar).

DSCF4400.JPG
Retaule de l’església d’Arenys de Mar

Finalment, en el camp de la pintura, va brillar la figura d’Antoni Viladomat, pintor d’un estil barroc temperat i autor de la sèrie de pintures de La vida de Sant Francesc d’Assís al convent de Sant Francesc de Barcelona i del magnífic conjunt de la capella dels Dolors de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Gràcies a la seva obra i a la tasca dels seus deixebles Francesc i Manuel Tremulles, Catalunya va integrar-se en els corrents europeus.

Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg
Antoni Viladomat: Jesús concedeix a Sant Francesc la indulgència de la Porciúncula
ViladomatFrancescSopar.jpg
Antoni Viladomat: Sopar de Sant Francesc
Antoni_Viladomat-_Un_boig_estén_la_capa_perquè_hi_passi_per_sobre_sant_Francesc_nen-_MNAC.jpg
Antoni Viladomat: Un boig estén la capa perquè hi passi per sobre sant Francesc nen

Cal destacar la tasca de l’Escola de la Llotja, antiga Escola de Nobles Arts, que sostenia la Junta de Comerç de Barcelona, la qual va esdevenir un important centre impulsor de les arts, que va concedir moltes pensions per a anar a estudiar a França i Itàlia.

Més enllà de l’art, cal tenir present l’interès que va desvetllar el teatre, sobretot les tragèdies, els drames i les comèdies en llengua castellana que s’adreçaven a les classes benestants, tot i que també existia una dramatúrgia popular representada en llengua catalana i que tractava temàtiques més properes a la realitat.

Monestir Montserrat.jpg
Monestir de Montserrat

Finalment, un altre element cultural destacat de la Catalunya il·lustrada és la música. Un dels centres de formació musical de la Catalunya del segle XVIII va ser l’abadia de Montserrat, institució molt oberta als corrents europeus, sobretot francesos i italians. Però les circumstàncies polítiques i socials que comportaven l’absència d’una vida pública oficial i la manca de patrocini de cara als afers musicals van obligar els músics catalans a emigrar. Així, l’activitat creadora de Catalunya va restar molt migrada i aïllada dels corrents europeus. Tanmateix, l’òpera va tenir un important ressò popular a Barcelona, reflex de la sintonia dels gustos dels catalans amb els de la resta d’Europa.

Jacques-Louis David: La mort de Joseph Bara

La Revolució francesa va comptar amb un geni artístic format en el neoclassicisme: Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell” que va dibuixar algunes de les estampes propagandístiques més reconegudes del període. De la seva obra revolucionària destaquen El jurament del Joc de Pilota (1791), La mort de Marat (1793), Le Peletier assassinat (1793) i La mort de Joseph Bara (1794). Aproximem-nos a aquesta darrera obra, un cant revolucionari didàctic i exemplificador.

Mort_de_Barra.JPG

En la Mort de Joseph Bara ens enfrontem a la mort d’un màrtir de la Revolució, un noi de catorze anys que va perdre la vida en la campanya de la Vendée, segons les paraules de Robespierre, per negar-se a cridar “Visca el rei!”. Joseph Bara es transformava en un exemple republicà, un màrtir a explotar per la propaganda revolucionària. Un jove aprenent d’hússar que havia mort per negar-se a entregar els cavalls que guardava als insurgents contrarevolucionaris que van assaltar-lo.

David transforma el màrtir per transformar-lo en un exemple didàctic, tot evitant la presència de qualsevol signe de violència. Segurament per això la composició es caracteritza per la simplicitat. Deliberadament el quadre transmet una sensació d’inconclusió, reflectint una vida trencada prematurament per les forces de la tirania i la contrarevolució, pels enemics de la nova França republicana. Així, la figura del jove Bara esdevé una figura efeminada, asexuada, esculpida sota un fons difús i eteri, mentre que les forces de la insurgència vendeniana es limiten a una presència espectral arraconada a l’esquerra de la imatge.

L’adolescent s’arrossega abans de morir, en una imatge de debilitat i vulnerabilitat que ens mostra la maldat de l’enemic. Ara bé, el Jove Bara presenta un gest final de superació moral i espiritual. A les seves mans observem l’escarapel·la revolucionària i una carta il·legible. És un fet que aquesta representació no tenia res a veure amb la realitat, però això no importa perquè la seva força resideix en el simbolisme. Havia mort un jove desconegut, però la Revolució ja tenia un màrtir que es convertia en el contrapunt al Marat assassinat un any abans.

Goya: les pintures negres

El passat liberal i l’amistat amb els francesos convertirien Goya en un individu sospitós en el context de la Restauració absolutista de Ferran VII. Malalt, vell i perseguit, el geni aragonès va refugiar-se en una modesta casa situada a la vora del Manzanares, l’anomenada Quinta del Sordo, on lliure de qualsevol condicionant va pintar, entre 1819 i 1823, les parets de dues habitacions per a si mateix. Són les anomenades pintures negres, catorze quadres que possiblement integren l’obra cimera de Goya, tant per la seva modernitat com per la força de la seva expressió.

Quinta del Sordo.png

Les pintures negres composen un conjunt iconogràficament desbaratat executat amb una gran llibertat pictòrica, en una tècnica d’oli al Secco sobre la superfície d’arrebossat de la paret de la Quinta del Sordo que combinava negres de fum, blanc i terra. Els olis van ser traslladats a llenç a 1873 i actualment s’exposen al Museu del Prado de Madrid.

Els temes són propis d’un malson. Però, són només al·lucinacions? És difícil pronunciar-se perquè Goya no va deixar cap escrit que ens ajudi a interpretar-les. I si és complicat interpretar-les individualment, més difícil encara resulta trobar una interpretació orgànica per tota la sèrie decorativa en la seva ubicació original. És a dir, el significat global d’aquestes obres encara avui és un enigma per als historiadors de l’art.

Què va impulsar el pintor a endinsar-se en aquest món de malsons i al·lucinacions? Els consens entre els especialistes ens condueix cap a les causes psicològiques personals. La consciència de decadència física i proximitat de la mort influeix en la temàtica i l’estat d’ànim que transmet la seva visualització. Goya ens endinsa en un món al·lucinant de bruixes, bocs (el “macho cabrío” de la llengua castellana), lluites fratricides, amenaces planetàries, processons nocturnes… Un món poblat per la por i la superstició. En qualsevol cas, una de les pàgines més originals de l’art goyesc.

Una de les possibles claus de la interpretació de les pintures negres la trobem en que sense cap mena de dubte és la visió més terrorífica de tot el conjunt: Saturn devorant els seus fills. En aquesta imatge Saturn representa a la vegada a Cronos, el déu del temps, i la guerra, dues realitats que tot ho devoren i ho destrueixen. El temps, un jutge inexorable del qual no es pot fugir. La guerra, el monstre que havia castigat cruelment Espanya en la Guerra de la Independència i la seguiria castigant en els anys que vindrien. Les dues grans forces de la destrucció en el món de l’artista.

Saturno_devorando_a_su_hijo.jpg
Saturn devorant els seus fills

La resta de les pintures de la sala inferior tenen una relació temàtica, com ara la visió espectral de l’Akelarre. L’acompanyen La romería de San Isidro, Judith y Holofernes, La Leocadia i Un viejo y un fraile.

El_Aquelarre.jpg
L'Akelarre
La_romería_de_San_Isidro.jpg
La romería de San Isidro
Judith_y_Holofernes.jpg
Judith y Holofernes
La_Leocadia.jpg
La Leocadia
Un viejo y un fraile.jpg
Un viejo y un fraile

De les pintures de la sala superior destaca la Baralla a garrotades pel seu color i per la força de les dues figures centrals. Completen aquesta sala les obres Asmodea, Peregrinación a la fuente de San Isidro, Átropos, Dos mujeres riéndose de un hombre, Hombres leyendo, El perro i Cabezas en un paisaje.

Riña_a_garrotazos.jpg
Baralla a garrotades
Asmodea.jpg
Asmodea
Atropos_o_Las_Parcas.jpg
Atropos
Mujeres_riendo.jpg
Dos mujeres riéndose de un hombre
Hombres_leyendo.jpg
Hombres leyendo
el perro.jpg
El perro
Cabezas_en_un_paisaje.jpg
Cabezas en un paisaje

És a dir, Goya s’endinsa en el món del somni, del malson. Un món irracional que sembla governat per la bogeria. Fins i tot la manera de pintar ens permet veure l’agitació interior que sacsejava l’artista i la seva impotència davant del món que l’envoltava. Les pinzellades són llargues, i semblen distribuïdes amb ràbia, la pasta pictòrica és gruixuda, els colors s’enfosqueixen i estan marcats pel predomini del negre, del no-color. Tot un estat d’ànim que ens envaeix en situar-nos davant de la darrera joia pictòrica del geni aragonès.

Goya i la Guerra de la Independència

L’esclat de la guerra popular contra la invasió napoleònica va sacsejar la consciència de Goya, que durant el conflicte realitza una sèrie de dibuixos preparatoris per a una nova col·lecció de gravats: Los desastres de la guerra, amb visions d’una crueltat impressionant. Els horrors viscuts en la guerra l’havien transformat profundament i la seva obra derivaria cap a una expressió pessimista i crítica. I aquesta transformació es pot observar nítidament en la sèrie de vuitanta-dos aiguaforts, realitzats entre 1810 i 1820, que integren la sèrie: els abusos i les crueltats comeses pels soldats napoleònics en la lluita amb el poble espanyol, juntament amb la fam i la misèria derivada de la guerra marquen la col·lecció.

Goya_Yo_lo_vi.jpg
Desastres de la Guerra 44: Yo lo vi.
Goya-Guerra_(15).jpg
Desastres de la Guerra 15: Y no hay remedio.
Goya_No_se_puede_mirar.jpg
Desastres de la Guerra 26: No se puede mirar.

Però la gran contribució de Goya a la memòria de la Guerra de la Independència es troba en els dos grans llenços que pintaria el 1814 per encàrrec de la Regència: El dos de mayo de 1808 en Madrid (també conegut com La càrrega dels mamelucs) i El tres de mayo de 1808 en Madrid (també anomenat com El afusellaments de la Moncloa o Els afusellaments del tres de maig). El tractament de la guerra és absolutament innovador: en aquests quadres no es representa la noblesa lluitant per la defensa de la nació, sinó que és el poble qui encarna el protagonisme de la lluita. A més, Goya no busca la glorificació dels fets, sinó que ens presenta la irracionalitat i l’extrema crueltat del conflicte bèl·lic.

La càrrega dels mamelucs representa l’enfrontament entre el poble de Madrid i l’exèrcit francès el 2 de maig de 1808 que marca el començament de la Guerra de la Independència. El tema és la resistència popular davant de la invasió: el poble insurgent ataca els mamelucs, els mercenaris egipcis que combatien al costat de l’exèrcit francès. És un tema plenament contemporani. La nació insurrecta, en el sentit que es concebia per part dels revolucionaris francesos, lluita i resisteix contra un enemic implacable i manifestament superior que aixafa la revolta de forma sagnant. El poble es representa sense retòrica, sense necessitat de possats heroics per a la història. Goya pren partit per la nació a través de la representació realista dels rostres deformats davant la mort.

Carga_de_los_mamelucos_restaurado.jpg

D’altra banda, Els afusellaments del tres de maig és un quadre cabdal de la pintura moderna. És una instantània de la matinada de el 3 de maig de 1808, quan els soldats francesos van executar els presoners fets en la en la revolta popular del 2 de maig com a represàlia. El simbolisme és impressionant. La llum és la clau de la composició. A través del fanal es delimiten dues zones d’interès per a l’espectador, la zona il·luminada on els condemnats esperen el destí ineludible de la mort i la zona enfosquida on s’alineen els soldats sense rostre dels soldats que esperen l’ordre de disparar. Tot un artifici dramàtic que ens trasllada a la crueltat extrema de la guerra, tot convertint en herois els revoltats anònims, el poble insurrecte contra l’invasor.

El_tres_de_mayo_de_1808_en_Madrid.jpg

Goya: Los Caprichos

Amb l’objectiu de recuperar-se d’una greu malaltia conseqüència de la qual quedaria sord, Goya va passar un temps a Cadis entre 1792 i 1793, a casa del seu amic Sebastián Martínez, qui posseïa una magnífica col·lecció de gravats gràcies a les seves relacions comercials. Gràcies a aquests gravats, l’artista aragonès va poder conèixer l’obra de caricaturistes anglesos com Hogart i la del magnífic dibuixant i gravador italià Piranesi. Ja fos com a conseqüència de la malaltia o el resultat de les noves influències rebudes, el caràcter de Goya va tombar cap a la introspecció. Així, des d’aquest moment, la seva obra prendria un caràcter personal i privat on el sentit crític i les obsessions personals esdevindrien els principals protagonistes.

Retornat a Madrid, entre els anys 1797 i 1799, i en paral·lel a la seva tasca com a pintor de cambra de la monarquia, Goya realitza la primera de les quatre grans sèries de gravats que publicaria al llarg de la seva vida: Los caprichos. La col·lecció consta de vuitanta estampes gravades a l’aiguafort i aiguatinta amb un dibuix caricaturesc i un text d’estil concentrat i satíric, amb aire de dites populars. Amb aquesta col·lecció Goya inicia el gravat romàntic i contemporani a Espanya.

Francisco_Goya_y_Lucientes_Pintor.jpg
Frontispici de «Los caprichos»

La sèrie de Los Caprichos es pot dividir en tres grups temàtics. Les primeres trenta-cinc estampes, el grup més heterogeni, fan referència a l’amor, els matrimonis per interès i la prostitució, tot i que també trobem temes com l’educació dels nobles, la injustícia o la política, és a dir, ens trobem davant d’un grup dedicat a la crítica de costums. En un segon bloc, dels Capritxos 36 a 42, trobem com a protagonista l’ase, el qual, en una simbologia força evident, desenvolupa diferents oficis continuant amb el passeig per la societat de l’Antic Règim. I des del gravat 43, la sèrie s’endinsa en el món demoníac de la nit, els somnis, les bruixes, els follets i els diables.

El gravat més emblemàtic dels Capritxos, i possiblement de tota l’obra gràfica goyesca, és el gravat 43: El sueño de la razón produce monstruos. Destinat inicialment a encapçalar l’obra, Goya va optar per substituir-lo per una portada on apareix un autoretrat de perfil i desplaçar-lo al centre de la col·lecció, esdevenint una mena de frontissa entre el món real costumista i el món demoníac que sorgeix en el darrer bloc temàtic.

Capricho_43,_El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos.jpg
Capricho 43: «El sueño de la razón produce monstruos»

A l’estampa podem observar un home assegut (potser el mateix Goya?) que s’ha quedat adormit sobre la seva taula de treball, en la qual hi ha diversos papers, pinzells, llibres i plomes. Al seu voltant es desenvolupa un món oníric, una visió de malson. Així, alcen el vol una munió de bèsties nocturnes (òlibes, ratpenats) mentre que al costat dels seus peus hi trobem un linx. Al frontal de la taula trobem la inscripció que dóna nom al gravat: El sueño de la razón produce monstruos.

Com hem d’interpretar aquesta imatge? D’una banda, tenim el posat del protagonista adormit, representat en una posició tradicionalment lligada amb la malenconia i rodejat dels instruments de treball d’un pensador il·lustrat. De l’altra, mitjançant l’ambientació nocturna ens endinsem en el mal, en la bogeria. És a dir, l’home il·lustrat vençut pel somni ha entrat en el món dels monstres una vegada s’ha apagat el món de les llums. En aquest sentit, el comentari del mateix Goya en un manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional resulta esclaridor: “La fantasía abandonada de la razón produce monstruos imposibles; unida con ella es madre de las artes y origen de las maravillas”. La llum de la Il·lustració es combina amb la foscor i la irracionalitat: és la doble cara de l’ésser humà.

El_sueño_(dibujo_preparatorio_1797).jpg
Dibuix preparatori de «El sueño de la razón produce monstruos»
El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos-boceto.jpg
Dibuix preparatori de «El sueño de la razón produce monstruos»

Goya: les Majas

El 1798 Goya va ser nomenat pintor del rei i com a pintor de cambra va desenvolupar una intensa tasca de retratista de la família reial i d’altres personatges de la cort. D’aquesta època són també les Majas, la nua i la vestida. Ambdós quadres donen un tractament oposat del mateix tema: la dona en el tombant de segle, una bella dona estirada plàcidament en un llit i mirant directament a l’observador. Ara bé, mentre que la Maja nua presenta una pinzellada treballada, ben acabada, en la Maja vestida el pintor utilitza una tècnica ràpida de grans pinzellades que confereixen a l’obra un aspecte d’esbós, d’obra inacabada.

Majas desnuda y vestida.jpg

Per què una Maja nua? Segurament per continuar la tradició de dones nues de la Historia de l’Art, per trobar el seu lloc a la història. Des de la Venus del mirall de Velázquez no s’havia realitzat cap intent. Però en aquesta ocasió el pintor no cerca excuses per realitzar el seu treball. No existeix el pretext mitològic ni l’al·legoria, només una intensa atmosfera de quotidianitat que ens presenta una dona real, una dona contemporània a Goya.

La nuesa de la Maja s’ha de veure dins d’una certa, incipient i fràgil, llibertat sexual a l’Espanya del tombant entre els segles XVIII i XIX. És el resultat d’una època històricament superada, d’un incipient desvetllament il·lustrat que lluita contra la reacció conservadora. La societat estamental que havia sotmès a la dona pel simple fet de ser dona comença a ser part del passat, tot i les seves resistències a desaparèixer. Tanmateix, podem creure que Goya no estava còmode enfrontant-se a la nuesa, per això no va repetir el tema.

P00742A01NF2008 001

No es pot millorar la lectura de l’obra i el seu temps que realitza el mestre José Enrique Ruiz-Domènec:

La modelo (se dice que la duquesa de Alba, aunque no es seguro) se siente atraída, al igual que el artista, por la conmoción de la época, como si de su sensual gesto dependiera el final de un mundo opresor e hipócrita. En su sonrisa se aprecia que ella también ha aprendido a desconfiar de la vorágine de su tiempo, que en Madrid adopta frecuentemente un tono de altiva indiferencia. La suave curva que conduce desde su poderoso seno derecho hasta el firme vientre, donde descansa un sexo apenas entreabierto, le sirve sobre todo para delimitar las percepciones de un futuro que aún podía malograrse, recoger y hurgar, refinar y condensar decenas de años en busca de la liberación a través del desnudo.

Lo que el historiador Kenneth Clark nos enseñó en su clásico ensayo El desnudo: un estudio de la forma ideal, Goya lo hace con un compromiso emocional y una pasión que desbordan los tiempos al estar encerrados en un arte de la pintura jamás igualado. La Maja desnuda es un retrato a la vez profundamente sensual y tersamente intelectual.

Pocas veces, y con tan hermosa serenidad, se ha dicho más sobre la encrucijada histórica de un país de lo que Goya dice aquí y lega al futuro. Llegará un tiempo en el que profundizará en el otro extremo de la conducta humana, en la violencia y la represión: pero ahora solo se interesa por la pasión de verdad, no por esos juegos de alcoba sin sexo del “encantador” Príncipe de la Paz. Aquí el sexo está en primer plano: esta mujer lo reclama, y no tienen nada que ver con una pretendida lubricidad de la mirada masculina. Es la sensibilidad moderna a favor del honor femenino que encontrará en Jane Austen su referente.

P00741A01NF2008 001

Tot indica que la Maja nua és una obra d’encàrrec, pintada abans de 1800, i que la Maja vestida es va pintar desprès, entre 1802 i 1805. Tanmateix, una obra depèn de l’altra. Per això Manuel Godoy, el seu primer propietari, les tenia una rere de l’altra i mitjançant un mecanisme que feia aixecar la vestida i aparèixer la nua sorprenia el públic cortesà que passava pel seu despatx. I és que sembla que estiguin fetes per ser observades en successió, però la primacia temporal de la Maja nua significaria que, en el moment de ser pintat, el quadre no estava pensat per formar parella. Va ser una feliç conseqüència dels tabús persistents en aquella època.

La Maja vestida omple la tela i presenta molts punts de reclam per a l’espectador: les sabatetes, l’ombra al pubis, les corbes de la cintura cap el pit, l’expressió provocativa de la cara… Però, en el fons, la Maja vestida sembla una mascara de la nua, tot identificant la sexualitat femenina amb un artifici. Una mascarada que convida l’espectador a aixecar la mascara i veure que s’amaga al seu darrere: la Maja nua. En certa manera, l’afortunada successió d’ambdues versions ens condueix cap a la imatge de la nuesa transformada en icona. Una icona emmascarada i segrestada per a l’adoració privada tot reconeixent l’existència del tabú moral.

majas.jpg

Goya: La família de Carles IV

Francisco de Goya (1746-1828), com a pintor del rei i pintor de cambra de la cort des de 1798, va pintar nombrosos retrats de la família reial, dels quals el més famós és La família de Carles IV (1800-1801), conservada en el Museu del Prado. Es tracta d’un gran llenç de 280 per 336 centímetres que representa amb un realisme impecable al rei Carles IV amb la reina Maria Lluïsa, els seus quatre fills, els germans i germanes dels reis amb els seus cònjuges i un personatge femení sense rostre definit en el qual, probablement, hi havia la intenció de representar les faccions de la futura esposa del príncep Ferran, el qual havia no s’havia compromès.  A l’extrem esquerre del quadre apareix el mateix Goya davant d’un llenç. Tota l’obra anterior de Goya es resumeix en aquesta composició.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV.jpg

L’escena es desenvolupa en una estança del palau reial, amb dos quadres com a paisatge de fons. La composició és aparentment senzilla. Tots els personatges estan alineats en paral·lel a l’espectador, però Goya destaca clarament les figures del rei i de l’hereu, Carles IV i el futur Ferran VII, els quals s’avancen lleugerament i apareixen il·luminats amb nitidesa. La reina i els tres infants també reben una llum clara, mentre que els altres membres de la família reial queden en una situació més endarrerida i menys il·luminada.

El sentit del color de Goya es manifesta aquí en tot el seu esplendor mitjançant els vestits blancs i daurats de les dones i els blaus i vermells dels homes, destacant el magnífic vermell del vestit de l’infant Francesc de Paula. Els rostres estan treballats de forma acurada i minuciosa, creant imatges realistes fins a l’extrem, veritables, apareixen en contrast amb la pinzellada més solta i lleugera dels vestits.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 2.jpg
Carles IV, rei d’Espanya; Antoni de Borbó, germà del rei; Carlota Joaquima, germana del rei; Lluís, príncep de Parma; i la infanta Maria Lluïsa amb l’infant Carles Lluís als seus braços

Sovint s’ha considerat que aquest quadre seria un exemple de la poca simpatia que el pintor aragonès sentiria vers la figura del rei. Fins i tot, alguns historiadors de l’art han volgut veure una intencionalitat satírica en el realisme extrem de les faccions. Segurament això és conseqüència de la valoració històrica que s’ha fet del monarca: és una figura que mai ha inspirat respecte.

Ara bé, és poc probable que un pintor com Goya, que acabava d’assolir la seva aspiració de convertir-se en pintor de la cort, mostrés aquesta actitud en un quadre d’encàrrec. Tanmateix, la realitat és que La família de Carles IV acaba convertint-se en una reflexió sobre l’Espanya de la crisi de l’Antic Règim, voluntària o involuntàriament. Mitjançant la seva pintura, Goya presenta i fa comprendre a la societat espanyola qui són els membres de la família reial. El pintor capta el material biogràfic de tots els personatges representats, creant una relació entre l’espectador i l’ambient de la cort, entre l’Espanya feble i decadent del tombant entre dues èpoques i una família desgraciada i fastuosa que dirigeix els camins de l’Estat.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 3.jpg
La reina Maria Lluïsa acompanyada de l’infant Francesc de Paula i la infanta Maria Isabel

Tanmateix, també caldria apropar-se a l’obra des d’una altra perspectiva menys explorada, però present en la composició: el realisme despietat del pintor desprèn una intencionalitat humanitzadora de la família reial. Els gestos amorosos dels reis cap als seus fills petits, la mà de l’infant Carles Maria Isidre posada a la cintura del germà gran, la infanta Maria Lluïsa amb el nadó als braços, l’absència d’elements al·legòrics… Vista l’experiència de la Revolució francesa i la tragèdia dels Borbons francesos, Carles IV i Goya presenten una nova imatge de la monarquia per a la història, una imatge pròpia dels seus temps en la qual destaquen els valors terrenals en un intent d’apropar-se a la sensibilitat del poble. Una imatge, però, que deixava nu al monarca. Desemmascarava la seva trista realitat.

Un altre element a considerar és la presència de l’artista en el llenç. Goya es reivindica com a pintor, es posa en la mateixa posició que Velázquez havia adoptat a Les Menines, però des d’una nova perspectiva: el pintor apareix en segon terme, des de la penombra. En canvi, si bé Velázquez va justificar la seva presència a Les Menines mitjançant l’artifici visual del mirall que explicava la seva presència, en La família de Carles IV Goya prescindeix de les justificacions estilístiques. Ell és el pintor de la cort i això és suficient per explicar la seva presència.

Francisco_de_Goya-Familia_de_Carlos_IV 4.jpg
El príncep Ferran en primer terme; acompanyat per l’infant Carles Maria Isidre; Maria Josefa, germana del rei; i la futura esposa del príncep sense rostre definit. En darrer terme apareix el mateix Goya

Aleshores, com veia Goya la família reial espanyola? Humana i decadent. La família de Carles IV és una imatge poderosa, esdevinguda icona d’un país i d’una etapa històrica. Ningú com ell va ser capaç d’apropar-se així a un rei de l’Antic Règim i captar. L’extrem realisme del quadre censura la incapacitat d’un rei que sense estar preparat per entendre els canvis que s’estaven produint al seu voltant i la seva veritable transcendència va haver de fer front des de la impotència i la por a aquell període transcendental de la història que transcorre entre 1789 i 1808. La història ha estat despietada amb Carles IV i un dels grans culpables d’aquest judici és Goya perquè el va representar tal i com era, sense maquillatges que emmascaressin la seva mediocritat.

Jacques-Louis David: El jurament dels Horacis

París va ser el centre vital del neoclassicisme europeu gràcies a la figura magistral de Jacques-Louis David (1748-1825). En la seva obra El jurament dels Horacis, presentada al Saló de Roma de 1785, trobem el manifest del neoclassicisme pictòric, una pintura moral que revelaria tot el seu sentit amb l’esclat de la Revolució francesa. Definitivament, l’art es converteix en un agent més en la configuració de la moral social contemporània.

David-Oath_of_the_Horatii-1784.jpg

L’obra, que esdevindria el paradigma dels valors de la nova societat sorgida de la Revolució, va ser encarregada, paradoxalment si tenim en compte l’evolució política de David, pel senyor d’Angivillier per al rei Lluís XVI de França. La pintura estava inspirada en la tragèdia literària Horaci, de Pierre Corneille, basada, a la seva vegada, en la Història de Roma de Tit Livi. De l’èxit d’aquesta obra depenia en bona part el seu futur com a pintor. Per això, David es va traslladar a Roma per pintar el quadre bevent directament de les fonts clàssiques.

El tema es pot considerar històric ja que narra un episodi de la història llegendària de l’antiga Roma: l’enfrontament entre els Horacis i els Curiacis en el transcurs de la guerra entre Roma i la ciutat d’Alba Longa per l’hegemonia a la Itàlia central. Ens trobem en el segle VII a.C., en el marc històric de la Roma llegendària. És un combat singular en el qual els tres germans Curiacis representen Alba Longa i els Horacis simbolitzen Roma. És una contesa entre campions de dues famílies, i del resultat del combat personal es veuria a quina de les dues ciutats correspondria la supremacia. En definitiva, una metàfora de la guerra i del compromís amb la pàtria.

Després de la lluita, la llegenda ens diu que només sobreviuria el major dels germans Horacis, el qual entraria triomfant a Roma. Però la història no s’acaba aquí, en realitat tot just comença el drama. Camil·la, la germana de l’Horaci vencedor, rep la victòria romana desconsolada. Era la promesa d’un dels Curiacis morts en combat i retreu al seu germà l’assassinat del seu estimat. L’Horaci matarà la seva germana per plorar la mort de l’enemic de Roma, sent posteriorment jutjat i condemnat a mort pel Senat per l’assassinat de Camil·la. Finalment, però, l’Horaci serà perdonat gràcies a la intervenció del pare, abatut per la mort dels seus fills en defensa de la ciutat de Roma. Una oda a la pàtria i al compromís.

David-Oath_of_the_Horatii Detall.jpg

Quin instant de la llegenda havia de ser capturat per David en la seva obra? D’aquesta elecció en dependria l’èxit o el fracàs de la pintura. Finalment va optar pel jurament. Òbviament era una decisió ideològica i política per part de David, el qual il·lustra en la seva obra el moment en què els germans Horacis juren al seu pare l’acompliment de la missió que els ha estat encomanada. Lluitaran fins a la mort per Roma. D’aquesta manera, l’objectiu del pintor no era simplement reproduir un episodi històric, sinó també retre culte a les virtuts cíviques del sacrifici personal, l’honor i la llibertat, simbolitzades per l’actitud dels Horacis.

Tanmateix, David no va voler prescindir de la tragèdia humana representada per les dones de la família, especialment per Camil·la, la gran perdedora d’aquesta confrontació. Guanyi qui guanyi en el combat, ella sempre hi perdrà. És el contrapunt dramàtic de l’escena.

D’aquesta manera, el pintor situa els protagonistes en tres grups ben diferenciats: els germans soldats, a l’esquerra; al centre, la figura del pare; i a la dreta, un grup de dones abatudes pel dolor. El pintor utilitza fidelment la perspectiva lineal i separa l’obra en tres espais, marcats pels arcs arquitectònics que veiem al fons. David exalta, així, el moment del compromís davant el deure, un deure ciutadà que s’ha de sobreposar als sentiments personals. Aquest és l’exemple de virtuts que va significar l’obra per a la gent del seu temps.

David-Oath_of_the_Horatii Detall 2.jpg

Els dos primers grups, és a dir, els homes, conformen una composició rectangular, paral·lela a les línies arquitectòniques i en la qual les espases esdevenen un centre gairebé geomètric, mentre que les dones, més properes a l’espectador, conformen una composició triangular.

Amb un dibuix precís, David modela nítidament les figures amb unes formes clares i rotundes. Les figures estan nítidament modelades, amb un clar predomini del dibuix sobre el color. La tensió de la musculatura dels cossos masculins, el suau moviment dels vestits, els gestos decidits, la sensació de desmai transmesa per les dones, les expressions de dolor… Tot contribueix a fer creïble l’escena. A més, David utilitza la línia recta pels personatges masculins i la línia corba pels femenins, fet que reforça l’actitud més agressiva dels homes i la més sentimental de les dones.

La utilització de colors brillants, però amb una gamma limitada en la qual predominen els vermells, grisos i ocres, ajuda a precisar els contorns i accentua la claredat del dibuix sense oblidar el valor simbòlic de la passió representada pel color vermell de la túnica del pare. a més, David utilitza colors més foscos pel fons i més clars per als personatges, apropant així aquests a l’espectador i allunyant el fons.

D’altra banda, la llum, que està projectada des de l’esquerra del quadre sense que es pugui apreciar cap focus lumínic visible, també contribueix a aproximar les figures a l’espectador i allunyar el fons arquitectònic tenebrós. A la vegada, l’ombra que projecten els cossos dels tres germans accentua la impressió de decisió en el seu pas endavant i projecta cap endarrere la figura del pare. Tot plegat contribuint a ressaltar el dramatisme de l’escena.

David-Oath_of_the_Horatii Detall 3.jpg

Finalment, el Jurament dels Horacis va rebre els més grans elogis. Els sectors socials que propugnaven un canvi polític hi van veure la plasmació del seu programa: la fidelitat a la pàtria, la primacia dels interessos polítics sobre els sentiments personals, el triomf de la moral del deure i l’exaltació del compromís individual amb els deures cívics. Plasmació, d’altra banda, de la fórmula del jurament com a contracte cívic entre l’individu i el bé col·lectiu que proposava Rousseau. És a dir, el Jurament pot interpretar-se com l’exemple suprem de la virtut cívica, l’expressió màxima del contracte entre el ciutadà i l’Estat.

Francisco de Goya

Francisco de Goya y Lucientes va néixer el 1746 a Fuentedetodos (Saragossa). Fill d’un daurador, molt jove ja va abandonar el seu poble per traslladar-se a la capital aragonesa, on va fer l’aprenentatge com a pintor al taller de José Luzán. Posteriorment, completaria el seu aprenentatge amb estades a Madrid i Itàlia, on va entrar en contacte amb el neoclassicisme. El matrimoni (1773) amb la germana del pintor Francisco Bayeu li va facilitar el trasllat a Madrid i l’establiment de contactes amb Anton Raphael Mengs, el pintor neoclàssic que en aquells moments presidia l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Protegit de la duquessa d’Osuna, el 1785 va convertir-se en pintor de Carles III.

goya_vicente_lopez.jpg
Francisco de Goya

En aquella època el pintor aragonès es limitava als quadres costumistes i els retrats, és a dir, encara es trobava lluny de mostrar el seu geni artístic. En aquesta primera etapa de formació i introducció en la cort treballa com un pintor de formació neoclàssica. El més destacat d’aquest període són els cartons per a tapissos que va realitzar entre 1775 i 1791, de temàtica costumista en general (El para-sol, Les quatre estacions, El paleta ferit, etc.).

El_Quitasol.jpg
El para-sol (1777), obra realitzada pels cartons per a tapissos. La temàtica és costumista, quasi frívola, presentant una visió optimista de la vida, pròpia del gust rococó
Los_duques_de_Osuna_y_sus_hijos.jpg
Els ducs d'Osuna i els seus fills (1788), el pintor es converteix en el retratista de moda de l'alta societat aristocràtica

Seria a partir de 1792, després d’uns mesos de malaltia i convalescència que li deixarien una sordesa crònica, quan va començar l’etapa de reconeixement públic de Goya. Primer va ingressar a l’Acadèmia i després va començar a rebre encàrrecs importants fins que va convertir-se en el pintor de cambra del rei Carles IV el 1799.  Exercint el seu càrrec, Goya va desenvolupar una intensa tasca com a retratista de la família reial i d’altres personatges de la cort. D’aquestes obres destaca La família de Carles IV, un quadre on el pintor retrata amb un realisme implacable els membres de la família reial.

Familia de Carlos IV.jpg
La família de Carles IV (1800), una obra d'un realisme implacable per representar els membres de la família reial

Aleshores, el pintor va entrar en contacte amb els intel·lectuals il·lustrats de la cort dels Borbons, com ara Jovellanos o Moratín, tot integrant-se en les reunions dels salons aristocràtics. Semblava que el pintor aragonès havia assolit les seves aspiracions: era el retratista de moda entre l’aristocràcia, havia triomfat en el camp artístic i social i podia viure sense cap tipus d’estretor econòmica.

Jovellanos.jpg
Jovellanos (1798), retrat que subratlla la profunditat psicològica i la naturalitat en l'actitud del personatge
Goya_Maja_vestida.jpg
La maja vestida (1802-1805)
Goya_Maja_desnuda.jpg
La maja nua (1790-1800)
El_sueño_de_la_razón_produce_monstruos.jpg
El somni de la raó produeix monstres (1799), gravat de la sèrie dels Capritxos

Els esdeveniments posteriors, personals i polítics, van marcar profundament la seva vida i la seva evolució artística. L’esclat de la Guerra de la Independència, l’ocupació francesa, la posterior restauració absolutista de Ferran VII, la persecució dels afrancesats i els liberals… Tot plegat va apartar Goya de la vida cortesana. Els horrors viscuts en la guerra l’havien transformat. A més la seva sordesa va inclinar-lo cap a l’aïllament i la introspecció. La seva obra es transformaria en una expressió pessimista i crítica.

Carga_de_los_mamelucos.jpg
El dos de maig (1814) també conegut com La càrrega dels mamelucs
El_Tres_de_Mayo.jpg
El tres de maig (1814), també conegut com Els afusellaments del tres de maig o Els afusellaments de la muntanya del Príncep Pius
Carretas al  cementerio.jpg
Carretes al cementiri (1810-1815), gravat de la sèrie Els estralls de la guerra
El_coloso.jpg
El colós (1812), al·legoria de la guerra

Liberal convençut, els excessos de l’absolutisme restaurat van comportar el seu aïllament del món públic, fins al punt de convertir-lo en un vell sospitós, emmalaltit i gairebé oblidat refugiat en la seva Quinta del Sordo. Així, amb la repressió absolutista posterior al Trienni Liberal, el 1823, el geni aragonès va emprendre el camí de l’exili. Goya va passar els darrers anys de la seva vida exiliat a Bordeus, on va morir el 1828. Moria la persona, però la seva obra es mantindria, immortal, com un tresor de la història de l’art universal, la precursora de tots els camins de l’art europeu contemporani.

Saturno_devorando_a_su_hijo.jpg
Saturn devorant el seu fill (1819-1823), el temps i la guerra, dues realitats que tot ho devoren, en les pintures negres
Viejos_comiendo_sopa.jpg
Dos vells menjant sopa (1819-1823), la vellesa presentada com a metàfora de decrepitud, pobresa i soledat

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS