La literatura heroica i popular dels cantars de gesta va tenir la seva variant culta en una sèrie de relats del que s’anomena literatura cavalleresca. Nascuda en el segle XII, es tracta d’obres narrades primer en vers, i posteriorment en prosa, protagonitzades principalment per personatges dels cercles llegendaris carolingi i bretó, és a dir, a l’entorn de les figures de l’emperador Carlemany i del llegendari rei britànic Artur.
Château de Rodengo (segle XIII). Font: http://commons.wikimedia.org/
Aparegudes primer en vers, com una prolongació o continuació de l’èpica medieval, per a passar després a ser escrites en prosa, les novel·les de cavalleries (o roman courtois) són el reflex del seu temps perquè ens presenten l’aspiració de la noblesa cortesana a configurar el món idealitzat dels seus avantpassats. Un món caracteritzat i mogut fonamentalment per tres elements: l’aventura, l’amor i la lleialtat als seus iguals.
Els cavallers continuen sent personatges caracteritzats per la seva valentia, com a la cançó de gesta, però ara les seves gestes ja no venen dictades per la seva fidelitat al rei o a Déu, sinó que són un servei a l’amor. És a dir, són un exercici de submissió o vassallatge a la seva dama. Ja no lideren grans exèrcits triomfants, sinó que actuen individualment i per motius personals.
El servei amorós es codifica, es creen unes normes artificials, a la vegada que encantadores, que honren l’amor terrenal amb tots els elements propis de l’amor diví. El cavaller va a la recerca de la perfecció per complaure la seva dama, unint l’elegància a la valentia pròpia de l’home de la cort feudal.
Lancelot du Lac. Miniature d'Évrard d'Espinques tirée du Lancelot en prose (BNF, Fr.116, 1475). Font: http://commons.wikimedia.org/
La dona esdevé, doncs, una peça fonamental en el desenvolupament de l’acció. La dama ennobleix el seu cavaller sotmetent-lo a proves per permetre-li demostrar el seu valor. I l’amor, que pot actuar contra l’honor, o, fins i tot, contra la raó, és també l’origen de totes les virtuts i gestes que condueixen cap a la fama i la perfecció moral el cavaller protagonista del relat.
I és que per a la dama no n’hi ha prou amb les heroïcitats, també s’ha de saber estimar i patir en silenci, amb discreció i prudència, ser enginyós per expressar la passió i saber humiliar-se per mostrar adoració. Només quan el cavaller ha sofert tots els capricis de la seva estimada, el seu ídol, és recompensat. Evidentment, tot això representa un ideal, no un reflex del que passava en la realitat.
Nascuda en una família camperola acomodada de la Lorena, Joana d’Arc (1412-1431) va veure en la seva infància el seu país envaït per tropes angleses i borgonyones en el context de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Quan els exèrcits invasors van assetjar Orleans i el delfí Carles va veure’s obligat a refugiar-se a Chinon, el 1428, Joana va sentir unes visions místiques que van impulsar-la a lluitar per França al costat de Carles VII. Mèdicament, aquestes veus podrien atribuir-se a al·lucinacions, alguna variant d’esquizofrènia o problemes mentals. També es pot imputar a algun tipus d’obsessió causada per l’entorn religiós de la seva família i l’assistència regular a misses. En qualsevol cas, sembla totalment descartable que Joana mentís.
Retrat de Joana d'Arc datat el 1485 (Centre historique des Archives nationales, París, AE II 2490)
Així, amb una escorta facilitada per Robert de Baudricourt, Joana va presentar-se als quarters generals de Chinon on el delfí, desesperat, va confiar-li una força armada amb la qual, pel maig de 1429, va aconseguir de batre els anglesos i aixecar el setge sobre Orleans.
La figura de la jove, sempre vestida d’home i amb l’armadura pròpia d’un cavaller, va fascinar els seus compatriotes. No importava si es tractava de nobles cavallers o simples camperols, els francesos van caure seduïts per aquesta donzella guerrera. Les cròniques expliquen que, fins i tot, s’apropaven a la jove per a tocar el seu estendard i la seva roba, als quals van atribuir-se poders curatius. Així doncs, el mite francès per excel·lència prenia forma des de la base de la societat, però abraçava tot el ventall estamental.
Miniatura de les "Vigiles de Charles VII" de Martial d'Auvergne (Bibliothèque nationale de France, Français 5054, París)
El 17 de juliol de 1429, Carles VII era coronat a Reims com a nou rei de França. Aquí, però, començarien les desavinences amb Joana. La jove donzella va dirigir un atac, infructuós, contra París, mentre que el rei esperava avançar cap a la pau per la via de la diplomàcia i buscava tancar-la en un convent. Tot i la manca de suport reial, el 23 de maig de 1430, Joana va entrar a Compiègne al davant d’un escamot de soldats. Però la sort giraria l’esquena a la donzella: l’endemà era capturada pels borgonyons i venuda als anglesos.
Joana no era una presonera més per als anglesos: una dona soldat en un temps de cavallers i amb una aureola mística al seu voltat. El símbol de la resistència francesa havia caigut. Un tribunal eclesiàstic l’acusaria de bruixeria i la condemnaria per heretge. Condemnada a la foguera com a heretge relapsa, Joana moria a la plaça del mercat vell de Rouen, davant de milers de persones, el 30 de maig de 1431. Només tenia 19 anys.
Jean-Auguste-Dominique Ingres: "Jeanne d'Arc au sacre du roi Charles VII" (Musée du Louvre)
La llegenda de Joana, però, acabava de néixer. Alguns presents en l’execució van afirmar haver vist Jesús a la plaça enduent-se l’ànima de Joana. D’altres rumors asseguraven que aquesta va sortir del seu cos en forma de colom. Fins i tot alguns van jurar haver vist com, en el darrer moment, entre el fum, es suplantava la donzella per un cadàver. Els rumors continuarien amb la teoria que, supervivent al martiri, s’havia casat amb Robert des Armoises. Igualment hi ha testimonis que diuen que els soldats van reclamar veure la morta, carbonitzada, abans que la llencessin al Sena.
Amb la victòria de Carles VII, el 1456, Joana d’Arc va ser rehabilitada solemnement pel papa Calixt III i va ser considerada com a màrtir i com a símbol de la unitat dels francesos. Arribats al segle XX, el papa Pius X la va beatificar, l’abril del 1909, basant-se en un miracle poc ortodox: haver “salvat França”. El 1920 va ser canonitzada per Benet XV i el 1922 França va ser triada com a patrona nacional.
Hermann Anton Stilke: "Joan of Arc's Death at the Stake" (Hermitage Museum)
Després d’un llarg cicle de creixement demogràfic i econòmic, el segle XIV va ser una època de crisi generalitzada per a tota la població europea provocada per les males collites, l’esgotament de les terres, el descobriment dels límits del creixement de l’economia feudal, la generalització de les guerres i l’expansió de les malalties. És el que coneixem com a crisi de la baixa edat mitjana. És temps de nous sentiments, de noves expressions culturals com a resposta a la realitat emergent. És el moment del triomf de la mort en l’imaginari dels europeus.
La pesta negra va causar la mortaldat més gran, ja que a nivell mèdic es desconeixien els microbis i els mecanismes de contagi. Després d’una sèrie d’anys de males collites, el 1347 va arribar a Sicília una terrible malaltia, la pesta negra o pesta bubònica, que posteriorment es va escampar per altres ports mediterranis. Des d’allà, aviat va arribar a gran part del territori europeu, especialment a les zones més poblades i a les ciutats, on el contagi era més ràpid.
Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. En poc més de quatre anys, a Europa moririen uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció van resultar inútils: van ordenar-se quarantenes, es va prohibir el comerç entre ciutats i es van tapiar cases amb malalts a dins. Però tot va ser inútil i es van veure afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats.
La pesta va deixar una profunda petjada en la demografia, l’economia i l’imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava, etc. El món feudal trontollava. En conseqüència, la pesta va quedar profundament gravada en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, representada tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures.
En aquest cas, per il·lustrar aquest nou context, ens apropem a El triomf de la mort, el fresc monumental que decora el claustre que tanca el cementeri de la catedral de Pisa. Tot i que l’obra està datada el 1340, amb anterioritat a l’arribada de la pesta negra, el florentí Buonamico Buffalmacco (1290-1340) ja capta en ella el clima de precarietat i fugacitat que caracteritzaven l’Europa del segle XIV. És més, la mateixa temàtica és una novetat en la iconografia europea medieval.
Podem dividir el mural en tres grans zones temàtiques: l’esquerra, dedicada a la trobada entre els morts i els vius; la dreta, que escenifica una batalla entre àngels i dimonis per triomfar sobre les ànimes dels morts; i, finalment, en el marge dret inferior, la vida despreocupada dels joves.
A l’esquerra del mural una comitiva de nobles que camina direcció a una jornada de caça topa amb la mort, la qual apareix representada per tres cadàvers que descansen en tombes obertes. Podem observar com cadascun dels personatges reacciona de forma diferent davant de la mort: les senyores presenten una actitud reflexiva mentre que els homes es tapen el nas davant de la putrefacció dels cadàvers i s’avancen amb curiositat cap els morts.
En canvi, a la part central i dreta de la representació trobem la igualtat de l’ésser humà enfront de la mort: eclesiàstics i nobles perden els seus privilegis davant la mort. Les ànimes dels representants dels sectors privilegiats del feudalisme, simbolitzades en forma de nens que emergeixen de la boca dels morts, es veuen en mans dels dimonis. I al marge, els joves representants de la noblesa gaudeixen i festegen aliens a la decadència. Carpe diem. La jerarquia medieval trontolla i l’art esdevé testimoni.
Els Jocs Florals són un certamen literari que des del segle XIX s’associa amb la Renaixença, el naixement del catalanisme i la ciutat de Barcelona. En realitat, però, els Jocs Florals tenen el seu origen a la Provença, a Tolosa de Llenguadoc. Així, el 1323, es fundava la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors, institució que buscava la restauració de la poesia trobadoresca i de la llengua poètica occitana a través del premi de les més altes virtuts poètiques. La tradició es mantindria fins el 1484.
Inspirats en les festes celebrades a Roma en honor de la deessa Flora, els Set Trobadors van adreçar una lletra dirigida a tots els trobadors “de la Langue d’Oc” encoratjant-los a participar i guanyar una “Violeta de fin aur”, premi atorgat a la millor composició: “per so, la joya li donem / d’aytal flor en senhal d’onor”. La crida va tenir ressò i el 3 de maig de 1324 va celebrar-se el certamen literari al qual van assistir, també, els dotze Capítols de la ciutat de Tolosa. D’aquest certamen medieval es conserven un centenar de composicions, en general de temàtica religiosa i allunyades dels habituals models trobadorescs de l’amor cortesà, i d’una qualitat més aviat escassa. Nombrosos autors catalans van participar en els jocs florals de Tolosa, entre altres Joan Blanc, Jaume Rovira, Bernat de Palaol i Llorenç Mallol.
No seria fins el 1393 quan, per desig del rei Joan el Caçador, el Consistori de la Gaia Ciència es va instaurar a Barcelona introduint a Catalunya la tradició del certamen literari dels Jocs Florals. Sense l’existència dels prejudicis morals i polítics que caracteritzaven els Jocs Florals de Tolosa, els de Barcelona van permetre el conreu de la poesia amorosa de tipus trobadoresc, molt freqüent a la cort a la darreria del segle XIV i el començament del XV. Interromputs aquests certàmens a finals del segle XV, i substituïts per d’altres d’eminentment religiosos, la tradició no va ser represa fins a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona el 1859 en plena Renaixença.
Segona i darrera entrega de l’entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, per al seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.
Aquest regne absolut de la religió catòlica també afectava a la vida de les dones. Com era la vida d’una dona barcelonina? La integritat d’una noble es conservava més que la dona d’un artesà, per exemple? Quina diferència hi havia entre la vida d’una dona de ciutat amb la que residia als pobles petits, sota la dura mà dels senyors feudals?
És prou conegut que el paper que el cristianisme culturalment hegemònic reservava per a la dona medieval era el de submissió al marit, dedicació a la vida domèstica i ser mare. Tanmateix, aquesta lectura és restrictiva en apropar-nos a una gran ciutat com la Barcelona del segle XIV i podem trobar dones jugant papers molt diferents en la societat. Per exemple, trobem grans dones amb un important paper en la vida pública com ara Elisenda de Montcada, la quarta esposa de Jaume II el Just i fundadora del Monestir de Pedralbes. Per tant, la ciutat suposa una certa avantguarda cultural respecte de les dones, les quals troben un ambient menys angoixant i submís que en el món rural. Això sí, sempre sota el jou de l’estratificació social pròpia d’una societat d’Antic Règim. La gran diferència amb el món rural és que allà la dona no només era esposa i procreadora, sinó també una força de treball més a emprar en el camp quan era necessari i de cost zero. En canvi, a les ciutats podem documentar els primers treballs assalariats femenins.
Crec que no es pot parlar del S.XIV sense esmentar la Pesta Bubònica, com es va viure aquesta malaltia a Catalunya? I més concretament, al nucli urbà de Barcelona?
Aquesta epidèmia va causar una gran mortaldat a Europa. Tot i que no podem disposar de xifres exactes, es calcula que en molt poc temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. També Catalunya va experimentar una gran mortaldat, principalment entre els sectors populars de les ciutats i els pagesos pobres, i el nombre d’habitants del Principat va reduir-se gairebé en una tercera part. Per exemple, en el cas de la ciutat de Barcelona: cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s’havia reduït fins a 20.000, és a dir, la ciutat de Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle. En conseqüència, la pesta va quedar gravada a foc en el pensament cristià i perduraria en l’imaginari durant segles sota la forma d’una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. Per tant, estem davant d’un drama humà absolut.
Estic realitzant també un paral·lelisme amb la novel·la L’Església del Mar d’Ildefonso Falcones i la realitat. La novel·la explica la història d’un camperol que escapa del seu senyor feudal cap a la ciutat de Barcelona, aquesta situació va ocórrer de manera sovint a la realitat? També es parla de la “carta de residència” que s’obtenia al residir un any a la ciutat comtal, també és una dada verídica?
El que explica Falcones en la seva novel·la és tot verídic, però mai ho podem confondre amb la realitat general. Fugir del senyor feudal ni era fàcil ni estava ben vist socialment. Segons la cultura cristiana hegemònica tothom jugava un paper en la societat de l’Antic Règim, la famosa piràmide feudal, i aquest ordre venia donat per la voluntat de Déu. És a dir, els oprimits no tenien dret a revoltar-se contra la injustícia perquè estaven oposant-se a la voluntat divina que els havia reservat aquest paper en el món terrenal. I el control social ja se’n cuidava de fer perdurar aquesta situació. Per tant, el cas de fugides cap a la llibertat són més aviat escassos.
Respecte de les cartes de residència, eren un instrument per censar la població i que aquesta pagués impostos al municipi.
En quant a la construcció, Santa Maria del Mar és una Basílica que mostra al món molts trets característics del Gòtic català, que va ser totalment diferent al Gòtic de la resta de la Península Ibèrica o de la resta d’Europa. Per què el Gòtic català va ser tant diferent?
En realitat, si bé l’art gòtic és el primer art pròpiament europeu, aquest presenta grans diferències territorials o nacionals. En el cas català, el gòtic és el nostre art nacional per excel·lència i amb una personalitat pròpia indubtable. Per què? És difícil de trobar una única explicació satisfactòria, però segurament això és així perquè respon a un període irrepetible de la nostra història. El segle XIV a Barcelona conjuga la crisi amb l’esplendor i això es reflecteix en l’art ineludiblement. La preocupació per crear espais unitaris i diàfans, de cercar l’equilibri i l’harmonia respon a les necessitats de la societat del moment, com tot art.
Com a historiador, pot donar una breu descripció del que va significar la construcció de la església de Santa Maria del Mar per a Barcelona? Si coneix alguna dada curiosa relacionada amb la construcció o la vida de la ciutat durant aquella època estaria encantada de que la pogués compartir.
La construcció de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, el millor testimoni de la Barcelona medieval i la seva cultura. La seva majestuositat serena encara avui continua intacta, tot combinant la sobrietat i la racionalitat del gòtic català. És el millor exemple d’un temps d’esplendor ciutadà: l’harmonia de les proporcions, la simplicitat de l’estructura i l’absència d’ornamentacions supèrflues… És un edifici irrepetible i simbòlic. Una icona nacional que sovint s’oblida amb massa facilitat.
Pensa que els pobres vivien en edificis minúsculs situats en carrers estrets i insalubres, que molts mariners residien en cases amb un únic espai que servia per a totes les funcions domèstiques, hi havia ciutadans que es veien obligats a viure en locals comercials perquè no podien permetre’s pagar una habitació, els rellogats en aquests espais minúsculs eren habituals, es podia arribar a donar el cas de compartir el llit amb els familiars i amb rellogats si era necessari… viure no era gens fàcil, i en aquest context, quin impacte havia de causar en els barcelonins passar a Santa Maria: immensa, diàfana, única. I és que la religió era l’eix del món medieval i Santa Maria del Mar el refugi d’un poble en temps de crisi.
Reprodueixo una entrevista que em va realitzar l’Anna Gil, una estudiant de batxillerat, pel seu treball de recerca sobre el context històric de l’Església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Espero que sigui del vostre interès.
L’Església de Santa Maria del Mar es va començar a construir l’any 1329, poc després que la Catedral de Barcelona. Creu que Santa Maria del Mar, finançada totalment pel poble, sense ajuda del clergat o la noblesa, està a la alçada de comparar-se amb la Catedral, anomenant-se com “la Catedral del Poble”?
En aquest sentit, podem considerar que Santa Maria del Mar és un temple que a nivell d’imaginari popular resulta ser la veritable catedral de Barcelona, tot i no tenir mai aquesta categoria dins de la jerarquia territorial de l’Església. Això va ser possible, fonamentalment, pel fet que la catedral, la de veritat, no va acabar-se fins a finals de l’edat mitjana i en un context de crisi econòmica i decadència política que va deslluir el procés. De la mateixa manera, el fet que la construcció de Santa Maria del Mar impliqués tot un barri, el de la Ribera, va possibilitar aquest caràcter popular del temple. Santa Maria és el resultat d’un projecte que implicava tots els gremis relacionats amb l’activitat portuària, però, tot i que sovint són oblidats, també els menestrals, els mercaders i els nobles del carrer Montcada. És a dir, era el resultat d’un projecte conjunt i que va comportar una mobilització de recursos humans que va derivar en aquesta popularitat. En definitiva, es pot considerar que aquest monument és reflex de la darrera empenta comercial i marítima de Catalunya en el segle XIV, el temps de l’expansió mediterrània.
A l’investigar sobre Santa Maria del Mar, apareix molt sovint el nom de bastaix. Qui eren exactament els bastaixos? Quina importància van tenir a la construcció de la Catedral? Per què treballaven a la construcció de manera totalment gratuïta?
Els bastaixos o macips, les figures dels quals trobem representades en els capitells i en els repussats de bronze de les portes de l’església, eren els encarregats de descarregar i transportar les mercaderies des de les platges o els molls de Barcelona fins a la duana, el pesatge reial, o els magatzems particulars, entre el segle XIII i el segle XV. Ells van ser els encarregats de transportar, sobre les seves espatlles, la pedra necessària per a la realització de l’obra de Santa Maria del Mar des de la pedrera reial de Montjuic fins als peus de l’església. Aquesta feina van prestar-la gratuïtament, però a canvi van obtenir una sèrie de privilegis socials importants per a l’època, com ara la possibilitat de constituir-se com a confraria.
M’ha interessat molt parlar del context històric de la ciutat de Barcelona durant aquella època, que va començar a ser una gran potència comercial però també va viure una crisi de fam bastant important. Creu que la Barcelona del S.XIV estava a l’alçada de les grans ciutats del continent d’aquell moment?
La Barcelona del segle XIV, malgrat la crisi, encara és una de les grans capitals econòmiques de l’Europa occidental, un dels ports més potents de la Mediterrània i el centre redistribuidor més important de la Península. Si bé la capitalitat cultural ja comença a desplaçar-se cap a París, les grans ciutats es troben encara en el Mediterrani. És més, els darrers estudis ens indiquen que la crisi econòmica i financera baixmedieval quan realment va afectar Barcelona va ser en el segle XV, i més com a conseqüències de disputes internes que de factors externs. És veritat que la fam va ser present en la Catalunya del segle XIV, però una ciutat oberta al comerç com Barcelona ho va patir menys que el món rural. Ara bé, el segle XIV català és el final d’una època i l’inici d’una transició gens clara cap a un nou món polític, econòmic, social i cultural, i la ciutat de Barcelona no pot deslligar-se d’aquest procés. Les contradiccions, però, no es farien presents de forma clara fins el segle XV.
És també molt interessant comentar la marcada jerarquia que regnava a la Barcelona medieval. Qui era exactament el veguer de la ciutat? Quina funció tenia? Seria com l’alcalde de l’actualitat? I qui eren els prohoms? Qualsevol podia ser prohom, o havia de tenir un cert rang social o reputació?
El veguer era l’autoritat delegada de la corona a la vegueria de Barcelona, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. És a dir, en absència del comte-rei, era la màxima autoritat sobre el territori que tenia encomanat. No se’l pot comparar amb la figura de l’alcalde actual perquè les vegueries anaven territorialment més enllà dels municipis i sovint entraven en conflicte jurisdiccional amb els governs de les ciutats. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona restava en mans del Consell de Cent, el que avui anomenaríem com l’ajuntament de la ciutat. El Consell de Cent estava format per cinc consellers i un consell de cent prohoms (normalment menys de cent) escollits entre el patriciat urbà, els mercaders i els menestrals barcelonins.
Respecte dels prohoms, aquests eren l’elit de la societat de l’Antic Règim. En el cas de Barcelona, podem considerar que aquests prohoms es trobaven entre els ciutadans honrats o patriciat urbà: antics mercaders enriquits, exfuncionaris reials, rendistes, membres de la petita noblesa establerts a la ciutat, etc. Així, el patriciat urbà pot definir-se com una oligarquia mercantil i financera que, en el cas de Barcelona, ha estat quantificada en 100 individus dels 40.000 habitants que tenia la ciutat en la segona meitat del segle XIV. El seu poder econòmic i la seva influència els va permetre monopolitzar els governs municipals i la representació del braç reial (el de les ciutats) a les Corts.
La Església catòlica va regnar absolutament sobre cap altra religió a Europa, va beneficiar això a l’expansió d’Europa o tot el contrari? La veritat és que no es podia considerar que aquest absolutisme catòlic comportés una certa tolerància cap a les altres religions. Van ser discriminats els practicants d’altres religions que vivien a la Barcelona del S.XIV-XV? Si així va ser, de quina manera?
La religió catòlica, o millor dit, el triomf del cristianisme en les seves diferents versions, es troba indubtablement en la base del naixement d’Europa. Gràcies al triomf del cristianisme i els seus símbols podem trobar un nexe d’unió entre les diferents cultures i regnes que els pobles germànics havien aixecat en la desintegració de l’Imperi Romà. Però no només això. Gràcies a la tasca dels scriptoria monàstics el llegat del món clàssic va sobreviure. I com a conseqüència de la cultura cristiana van desenvolupar-se institucions comunes als diferents regnes europeus com els gremis, els hospitals, les universitats… I va néixer el romànic i el gòtic, el primer art genuïnament europeu. És a dir, la religió cristiana és un element fonamental en el naixement de la cultura europea.
Ara bé, el cristianisme hegemònic també va suposar l’existència d’unes minories religioses en conflicte permanent. La religió en aquest període és un fet social, no privat com a l’actualitat, i la religiositat és una arma ideològica de primer ordre que es concreta en un sentiment de superioritat social i política de la cultura cristiana per sobre de la jueva i musulmana. En el cas de la Barcelona del segle XIV hem de parlar fonamentalment d’una important i activa minoria jueva que va convertir-se en el boc expiatori de les contradiccions socials i les inseguretats desfermades a finals de segle per l’esclat de la crisi. Així, l’agost de 1391 va produir-se l’assalt al call jueu de la ciutat i una gran matança de jueus. Això ja anava bé a les autoritats i unes víctimes innocents van convertir-se en la coartada política sobre la qual mantenir l’ordre establert. És cert que els assaltants més significats van ser esquarterats vius en la plaça pública, un càstig exemplaritzant, però no va anar-se més enllà a la recerca dels veritables orígens dels saqueigs i de qui s’havia beneficiat d’aquests.
Patriota escocès per excel·lència, personatge real a mig camí de la llegenda, William Wallace (Elderslie, 1270) va encapçalar la resistència escocesa contra la invasió d’Eduard I d’Anglaterra. La manca de fonts contemporànies als fets ha convertit la seva figura en un mite, un heroi nacional: l’home que va derrotar els anglesos a Stirling (1297) en la lluita per les llibertats escoceses, però que va ser vençut a Falkirk (1298). Pres pels anglesos, va ser traslladat a Londres on seria cruelment executat el 1305.
William Wallace
Abans d’apropar-nos a la seva figura, però, cal entendre el context. I així emergeix el seu antagonista: Eduard I d’Anglaterra (1239-1307), el Longshanks, el primer rei de la dinastia Plantagenet que va llançar-se a la conquesta anglesa de les Illes Britàniques. Sotmès Gal·les des de 1282, Escòcia esdevenia el gran objectiu del monarca. L’annexió escocesa semblava un objectiu senzill en un moment de debilitat del regne: la mort d’Alexandre III (1241-1286) portava Margarida de Noruega (1283-1290), una nena de dos anys, al tron. La nena-reina, però, va morir en un accident naval durant el viatge d’anada a Escòcia.
Sense rei, la noblesa escocesa va fraccionar-se per iniciar la lluita pel poder. En aquest context, John Balliol va ser coronat com a nou rei d’Escòcia a l’abadia de Scone el 1292. Era el candidat d’Eduard I, el qual pensava que amb aquesta maniobra successòria havia sotmès Escòcia al seu vassallatge. Tanmateix, Balliol no va acceptar la submissió als interessos d’Anglaterra i va cercar el suport de la França de Felip IV. En descobrir el doble joc, Eduard I va llançar-se definitivament a la conquesta militar d’Escòcia. És aleshores quan emergeix la figura del líder de la revolta escocesa contra l’invasor: William Wallace.
Eduard I d'Anglaterra
Tot i la manca de fonts, coneixem que Wallace va ser declarat proscrit de la justícia després d’assassinar un anglès en una baralla. Si fem cas del poema de Blind Harry The Actes and Deidis of the Illustre and Vallyeant Campioun Schir William Wallace (1480), Wallace responia amb l’assassinat de l’agutzil Lanark a la mort de la seva esposa a mans dels anglesos. Mite o realitat? Els fets estan massa allunyats en el temps de la font, però resulta una bonica i eficaç recreació literària.
Ara bé, la realitat de la revolta escocesa és molt menys prosaica del que sembla. L’èpica nacional amb la qual ens arriba serveix per emmascarar una situació gens romàntica i molt més pragmàtica: els rebels s’aixecaven contra un nou senyor feudal, el que es concretava en una revolta dirigida fonamentalment contra les noves càrregues fiscals derivades de la introducció de la monarquia anglesa a Escòcia. És l’altra cara de la construcció dels Estats moderns, la sobirania reial es concreta en la capacitat d’esdevenir recaptadors d’impostos en competència directa amb els senyors feudals.
En qualsevol cas, Wallace va esdevenir el líder de la revolta contra l’invasor en no acceptar el tractat de submissió a Anglaterra, firmat el 1297 pels nobles escocesos. Tanmateix, tot i que els rebels van assaltar unes quantes fortaleses angleses al nord del riu Forth, res indicava que la revolta no hagués de ser esclafada aviat pels exèrcits anglesos.
Però, l’11 de setembre de 1297, el líder escocès va convertir-se en llegenda. Els exèrcits anglesos eren derrotats a la Batalla del Pont de Stirling a mans dels rebels escocesos. Segons la Crònica de Lanercost, el comandant anglès Hugh de Cressingham va ser escorxat i amb la seva pell Wallace es va fer una funda per a l’espasa. A continuació, els homes de Wallace, un exèrcit cada vegada més nombrós, integrat fonamentalment per artesans i grangers, van passejar-se victoriosos pel nord del país.
Eduard I no estava disposat a acceptar la derrota a mans d’un plebeu i va reorganitzar els seus exèrcits, desplaçant-se ell mateix cap al camp de batalla. 12.000 soldats d’infanteria i 2.000 cavallers van acompanyar-lo a la guerra, el millor exèrcit que podria aconseguir. La batalla definitiva arribaria a Falkirk, el juliol de 1298. La cavalleria escocesa dirigida per John Comyn va desertar, i William Wallace va veure’s sol davant del poderós exèrcit anglès. Els arquers anglesos van massacrar els rebels escocesos amb les seves fletxes de foc, però Wallace va aconseguir fugir.
The Trial of Sir William Wallace at Westminster
Desenganyat de la noblesa escocesa, Wallace va haver d’amagar-se i abandonar la lluita contra l’invasor. Finalment, el 1305, va ser capturat a prop de Glasgow i jutjat per traïció a la monarquia anglesa. Eduard I no va mostrar cap tipus de pietat i després del judici va condemnar Wallace a morir executat de la manera més cruel i exemplificant possible: el 23 d’agost de 1305, Wallace era arrossegat per un cavall des de Wetsminster fins a Simthfield i posteriorment va ser esquarterat i decapitat. Les seves despulles van ser repartides per Escòcia i el seu cap va penjar del pont de Londres com a símbol de la victòria d’Eduard I sobre els rebels. Tanmateix, el domini d’Eduard I sobre Escòcia era més una il·lusió que una realitat
Les identitats ètniques, culturals, polítiques o nacionals són plàstiques. Es fan, es desfan i es refan històricament, al llarg del temps. És a dir, són el resultat d’una elaboració, de la invenció de la tradició, i estan subjectes a un context històric. La lògica que marca la seva trajectòria no és autogenètica, sinó que emana de la memòria que construeix aquesta identitat. De la mateixa manera, aquestes identitats no són unidireccionals ni la memòria que les elabora és espontània. En realitat, la memòria és induïda des de les instàncies del poder polític que són les que indiquen que és allò que cal recordar i quins són els elements que convé oblidar. Tot plegat és el que es coneix com a constructivisme històric.
En el cas de Catalunya, la construcció d’aquesta identitat fonamentada en l’elaboració/construcció de la memòria històrica del país arrenca en l’edat mitjana, concretament entre finals del segle XI i inicis del segle XII, tot just dos segles després de la construcció de la realitat política representada.
Tanmateix, en els segles IX i X ja trobem algunes obres històriques que posen de manifest el paper fonamental de l’Església en la retenció i recreació de la memòria de Catalunya. Un paper jugat sempre des de l’activisme polític. Per exemple, podem citar la Crònica dels rei francs (939-940) del bisbe Gotmar de Girona, els cronicons dels monestirs de Ripoll i Cuixà (segle XI) o la Memoria historica comitum Ripacurcensium (1078) del monjo Domènec d’Alaó. Podem considerar aquests primers textos com un paradigma del servei de l’Església al poder polític d’unes dinasties comtals necessitades d’una mítica fonamentació que expliqués i justifiqués la seva projecció política.
La gestió de la memòria històrica dels comtats per part de l’Església contribueix a consolidar les dinasties comtals. És en aquest context que es redacta la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae (1170-1195) al monestir de Ripoll. Aquesta obra, primer esbós d’una història de Catalunya, és la veritable justificació del poder comtal i de la preeminència del casal de Barcelona, tot dotant la figura del comte de Barcelona d’un pretès origen destacat en el servei dels monarques carolingis, els quals li haurien conferit el poder amb el qual es consolidava la puixança de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera, l’Església elabora el discurs que busca justificar i recolzar políticament les empreses comtals.
Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae
D’aquesta manera, els pilars de la identitat política catalana medieval es fonamenten en la Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae juntament amb els Usatici Barchinonae (una recopilació dels usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní, realitzat el 1173) i el Liber feudorum maior (un cartulari que recull els documents referents als dominis de la casa comtal de Barcelona i la resta de cases comtals que van integrar-se en ella, realitzat cap a 1192).
Usatici BarchinonaeLiber feudorum maior
Però, arribats als segles XII i XIII, el transmissor del missatge de la memòria històrica catalana no només és l’Església a través de les cròniques dels monestirs o la pròpia casa comtal mitjançant les compilacions de documentació, sinó que aquesta troba un aliat fonamental en la cançó de gesta que els joglars popularitzen a la cort. És en aquest sentit que hem d’interpretar llegendes com la que relaciona el comte de Barcelona amb l’emperadriu alemanya, llegenda que es difon quan Ramon Berenguer IV es troba en tractes amb el Sacre Imperi per incorporar Provença als seus dominis. És a dir, la cançó de gesta actua com a eina de reconstrucció de la memòria catalana i justificació de l’status quo polític.
I a la tasca dels monestirs, al reforçament polític del casal de Barcelona i a la cançó de gesta encara s’hauria d’afegir un quart element que en els segles XII i XIII irromp en la construcció de la identitat i la memòria de Catalunya: la poesia trobadoresca. Una literatura que esdevé el retrat d’una societat idealitzada, una societat medieval imbuïda per l’atmosfera del feudalisme com a marc de les relacions socials del país. Alfons el Trobador (1154-1196) va entendre millor que cap altre el potencial polític d’aquesta literatura en la construcció del país, tant pel prestigi de la cort com per l’efecte derivat de la difusió dels poemes. S’està creant l’ideal del noble guerrer i culte, cúspide de la idealització de la societat feudal. Per això, des de la monarquia es protegirà la literatura al llarg d’aquest període.
Geografia de la literatura trobadoresca
Finalment, fins al segle XIII es van anar renovant les Gesta Comitum Barcinonensium et regum Aragoniae, així com d’altres obres eclesiàstiques de justificació i promoció del poder reial, però des d’aquest moment i al llarg del segle XIV apareixen les cròniques escrites en català, una nova historiografia hereva de la cançó de gesta i que es desenvolupa al servei de la monarquia i les seves gestes políticomilitars. Quatre grans cròniques marquen aquesta nova eina al servei de la memòria històrica: El llibre dels feits de Jaume I el Conqueridor (segle XIII); la Crònica de Bernat Desclot (1288); la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328); i la Crònica de Pere III el Cerimoniós (1382-1385).
Aquests textos comparteixen unes característiques comunes. D’una banda, les cròniques són escrites a instància de la monarquia i tenen un caràcter polític de propaganda i justificació de l’acció governamental dels monarques, figures centrals del relat. També tenen un caràcter didàctic perquè serveixen de model i d’exemple per als futurs reis i prínceps catalans. A més, la visió dels fets que mostren és providencialista i exalten l’heroisme i el patriotisme de la dinastia tot allunyant-se de qualsevol pretensió d’objectivitat. Finalment, cal tenir present que historien fets contemporanis als narradors, a la manera d’unes memòries modernes, esdevenint el testimoni del seu temps. Des del punt de vista literari, alguns episodis s’acosten als temes de les velles cançons de gesta mentre que d’altres s’atansen a les novel·les de cavalleria posteriors, per tant és una barreja entre realitat i ficció.
Llibre dels feits de Jaume I el ConqueridorCrònica de Bernat DesclotCrònica de Ramon Muntaner
Ara bé, cal tenir present que tots aquests elements que configuren la incipient memòria històrica de Catalunya en l’edat mitjana s’encabeixen dins de la cultura eclesiàstica i la cultura cortesana. És a dir, sempre al marge del poble treballador. Aleshores, si això és possible de traslladar al món medieval, què és el que defineix el poble com a català? La llengua catalana, la religió cristiana i la figura del rei, segurament els únics elements que poden permetre una percepció conjunta de la societat catalana en aquest període.
D’aquesta manera, l’aglutinador bàsic de la identitat dels catalans és la llengua. El fet de compartir llengua comporta que es participi en una mateixa evolució social, donant pas a la recreació d’una identitat compartida per tots els estaments de la societat feudal. Igualment, el cristianisme comporta la creació d’una identitat conjunta superior, la qual permet establir les fronteres entre “ells” i “nosaltres”. I finalment, la identitat comunament compartida sota la fidelitat al monarca aporta la noció de pàtria.
La introducció de la Inquisició a Catalunya data de finals del segle XII quan, el 1194, Alfons el Trobador va promulgar a Lleida un document contra els valdesos (heretges del cristianisme romà), subscrit per alts dignataris de la clerecia i de la noblesa, en el qual se’ls declarava enemics públics de Crist i dels seus regnes. El 1198, Pere el Catòlic va promulgar una constitució en el mateix sentit. D’aquesta manera, des del segle XIII, podem veure com la Inquisició s’institucionalitza a la Corona d’Aragó, sempre sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies, primer dels valdesos i posteriorment dels càtars.
Ramon de Penyafort
Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), la inquisició va fer un gran pas endavant cap a la institucionalització amb la figura del dominic Ramon de Penyafort, el qual va configurar-la i va vincular-hi en certa mesura el seu orde de predicadors. D’aquesta manera, el desplegament de la Inquisició era un fet a Catalunya abans del 1240. I en el Concili de Tarragona de 1242 va realitzar-se la codificació definitiva de la institució per acomodar-la dins del context medieval català.
Si bé la Inquisició medieval va actuar fonamentalment sobre les heretgies valdesa i càtara, també van produir-se processos esporàdics i ressonants en el context de l’època, especialment durant el segle XIV, com ara el dels templers, sobre els quals va dictar-se una sentència absolutòria a Tarragona el 1312, o el de l’alquimista i teòleg Arnau de Vilanova, substanciat el 1316, quan ja era mort. Després d’un període força repressiu encapçalat per l’inquisidor Nicolau Eimeric (1356-1399), aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant a la Corona d’Aragó durant el segle XV.
Quan el 1478 els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV la butlla que els permetia organitzar el tribunal del Sant Ofici a la Corona de Castella sota el control directe de la monarquia com a instrument repressiu contra els judaïtzants, Ferran el Catòlic va voler introduir aquesta Inquisició moderna a Catalunya i els altres regnes de la Corona d’Aragó.
Així, el 1481, el rei catòlic va nomenar dos inquisidors, Cristòfol de Gualbes i Joan Orts, per a substituir a València els representants de la vella Inquisició medieval. En resposta, Sixt IV va expedir la butlla Gregis dominici, amb la qual es rectificaven les mesures preses per Ferran i es restaurava la Inquisició eclesiàstica medieval. S’iniciava una dura batalla diplomàtica en la qual s’imposarien els criteris de Ferran el Catòlic: el 1483 Tomás de Torquemada, confessor dels Reis Catòlics, era nomenat Inquisidor general de les corones de Castella i Aragó. Així, la Inquisició era implantada a Saragossa i València (1484), Barcelona (1486), Mallorca (1488), Sicília (1487) i Sardenya (1492), però mai va introduir-se a Nàpols.
L’oposició a la introducció de la nova Inquisició va ser intensa en la Corona d’Aragó, especialment per part de les institucions catalanes, les quals es resistien a la introducció del Sant Ofici perquè el consideraven una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic. D’aquesta manera, la Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona i d’altres institucions, com la cúria episcopal, van resistir-se a acceptar la nova institució de la monarquia. Segons les institucions catalanes, la Inquisició emprava uns procediments judicials que atemptaven contra les lleis i constitucions del país i les seves atribucions topaven amb les pròpies dels tribunals de les institucions catalanes. És a dir, era un conflicte de jurisdiccions.
Tomás de Torquemada
Tanmateix, la resistència va ser inútil. El febrer de 1486, el papa Innocenci VIII va destituir tots els inquisidors papals a la Corona d’Aragó. A continuació, Ferran el Catòlic va nomenar Alonso de Espina i Sancho Marín com a inquisidors del Tribunal de Barcelona. El 14 de desembre de 1487 es produïa el primer acte públic de la nova Inquisició a la ciutat comtal: una processó de penitenciats van ser reconciliats amb la fe catòlica en un acte de fe realitzat a la Plaça del Rei. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors, i només vint-i-cinc van ser absoltes. S’iniciava una etapa fosca de la història del país.
Habitualment, la crítica historiogràfica catalana a aquesta acció deriva en el fet que va suposar la introducció i aplicació d’una mentalitat forana, un eufemisme que evita parlar de mentalitat castellana, per part de Ferran el Catòlic. Però això és fals. La realitat és que la Inquisició formava part d’un projecte polític comú impulsat pels Reis Catòlics i que Ferran compartia cegament: la unitat religiosa dels regnes de la monarquia. El problema, en realitat, era de jurisdiccions, immunitats i privilegis, així com de resistència de les oligarquies catalanes a les tendències autoritàries de la monarquia en detriment del pactisme, tensions que s’estaven reproduint arreu d’Europa en aquest període.
L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. D’aquesta manera, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició valenciana. Sovint es presenta el tribunal com un instrument de castellanització. És només una veritat a mitges ja que alguns inquisidors van ser d’origen català, certament una minoria, però la majoria de càrrecs menors van ser ocupats sistemàticament per gent del país.
Instaurada la Inquisició, l’oposició institucional no va cessar. Així, en cada convocatòria de corts els representants dels braços catalans van presentar queixes contra les actuacions del tribunal i un seguit de propostes per ajustar el funcionament a les lleis catalanes. A més, durant molts anys els consellers de Barcelona van negar-se a acceptar les invitacions dels inquisidors per a participar en els actes de fe celebrats a la capital catalana.
Entre el 1507 i el 1518 les tensions van suavitzar-se temporalment per donar pas a un període de pretesa autonomia inquisitorial catalana amb els nomenaments com a inquisidors del bisbe de Vic i de Lleida Joan d’Énguera (1507-13) i els bisbes de Tortosa Lluís Mercader (1513-16) i Adriaan Floriszoon (1516). Però el 1518 el càrrec es fusionaria i tots els tribunals locals passaren a dependre del Consell de la Suprema. En conseqüència, des d’aquest moment, l’organització i el procediment de la Inquisició va ser comú a Castella i a Aragó.
Els xocs entre la Inquisició i les institucions catalanes van ser habituals des de la introducció de la dinastia dels Àustries. Per exemple, el 1528, podem trobar una causa oberta al Tribunal de Barcelona contra la mateixa Diputació del General, quan aquesta va negar-se a pagar al Sant Ofici les pensions d’uns censals que rebia un condemnat per heretgia.
Destaca l’enfrontament de 1532, quan l’inquisidor Fernando de Lloaces va empresonar una sèrie de ciutadans de Barcelona acusats de blasfèmia. Una comissió de juristes i teòlegs, promoguda pels diputats de la Generalitat, els consellers de la ciutat i el bisbe de Barcelona, van dictaminar que l’inquisidor s’havia excedit en les seves competències i les institucions catalanes van obrir un procediment contra Lloaces. La monarquia va haver d’intervenir per aconseguir un sobreseïment mutu del cas.
En realitat, l’actuació de Lloaces contra la blasfèmia a Barcelona era la resposta als procés que la Diputació del General havia iniciat uns mesos abans contra el receptor general de la Inquisició, el qual havia estat acusat de vendre teles i sedes procedents dels béns embargats als condemnats sense el consentiment de la Generalitat que veia com no rebia els impostos derivats de la venda. És a dir, el resultat d’un nou conflicte de jurisdiccions, immunitats i privilegis.
Un altre conflicte institucional destacat entre la Inquisició i la Diputació del General pel xoc de jurisdiccions va esclatar el 1568. En aquesta ocasió, els inquisidors i els familiars dels membres del Sant Ofici van negar-se a pagar els impostos corresponents a la Generalitat. L’escalada de les tensions institucionals, els inquisidors Padilla i Zurita van excomunicar els diputats i oïdors de la Generalitat i van empresonar el diputat Andreu Ferrer. Una nova intervenció reial va permetre arribar a una concòrdia que limitava el nombre de familiars del Sant Ofici i les seves competències.
Lògicament, mentre que les institucions catalanes veien amenaçades les seves jurisdiccions, immunitats i privilegis, els inquisidors del Tribunal de Barcelona representaven el contrapunt i consideraven que la força i la pressió de les lleis i de les institucions del Principat els impedien exercir les seves funcions. En definitiva, el conflicte institucional mai va ser totalment resolt fins el segle XVIII.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
