Jesús de Natzaret: la família terrenal del fill de Déu

Respecte de la família de Jesús, si ens remetem a les fonts evangèliques i a la interpretació que el cristianisme ha fet de la seva figura, només tenim constància de l’existència de dos personatges: Josep i Maria, pare i mare de Crist. Però el dubte històric existeix: Jesús va tenir germans i fills? El dogma cristià ens diu que Maria era verge, que va néixer, viure i morir sense conèixer les relacions sexuals amb el seu home. En aquest cas Jesús seria fill únic. Igualment, de Crist se’ns diu que va néixer, viure i morir sense conèixer cap dona. És a dir, no tindria descendència. Aquestes creences són pilars fonamentals dels cristianisme catòlic, apostòlic i romà.

Això, però, no acaba d’entendre’s en el context històric i geogràfic palestí del segle I a.C. Prendre matrimoni i fer efectius els deures conjugals que aquesta relació comportava era gairebé una convenció social, una obligació. La solteria era, doncs, un motiu de desprestigi. Que podria justificar una vida immaculada i allunyada dels plaers sexuals de la Verge Maria en aquells temps: res. La justificació arribaria segles després a través del dogma cristià que va edificar l’Església de Roma.

Però, qui eren els pares del fill de Déu? D’entrada ens enfrontem amb el fet que no hi ha cap referència ni informació verificable, a més dels evangelis, sobre l’existència i la vida de Josep i Maria. Per tant, d’aquí haurem d’extreure la informació i especular amb els coneixements que tenim sobre la història del període.

Josep, el pare de Jesús, era fuster, però això no s’ha d’associar exactament amb el sentit que actualment atorguem a aquesta professió. En realitat, per apropar-nos al context històric del període, la seva professió l’hem de relacionar amb el terme grec tekton, és a dir, aquell que treballa la fusta i la pedra. Un artesà, això és el que era Josep. Segurament, no un ebenista, sinó un artesà que construïa arades o portes. I hem de suposar que va iniciar el jove Jesús en aquest ofici. Poc més sabem de la seva figura.

Maria, la mare de Jesús, un personatge transcendental en la configuració del dogma cristià, també és un personatge fosc respecte a les referències a la seva figura. Compromesa amb Josep, abans de les noces, l’àngel Gabriel li va anunciar que seria la mare del Messies profetitzat per obra de l’Esperit Sant. Però, després del naixement i del retorn d’Egipte és una figura que desapareix del Nou Testament convertint-se en un element secundari. La seva reaparició serà als peus de la creu per acomiadar-se del seu fill mort.

Tradicionalment, s’explica que Josep era un home gran en néixer Jesús i que en el moment de la crucifixió ja hauria mort. Ara bé, cap de les dades històriques conegudes avalaria aquesta teoria. Respecte de la mare, la Verge María, els estudiosos coincideixen a l’hora d’afirmar que va sobreviure el seu fill.

Alguns autors sostenen que Jesús va tenir germans i germanes, inclús s’afirma que Josep i Maria van configurar el que avui definiríem com una família nombrosa de la qual Jesús hauria estat el primogènit. Aquesta referència als germans la trobem a Sant Marc, Sant Joan, Sant Pau i Flavi Josefus. Tanmateix, d’altres autors asseguren que aquests germans de Crist en realitat serien o bé els apòstols, o familiars propers, o fins i tot germanastres procedents d’un matrimoni previ de Sant Josep. La negació de l’existència d’aquests germans no seria, i cal tenir-ho present, una qüestió menor ja que la presència històrica d’uns germans carnals de Crist qüestionarien el dogma fundacional del cristianisme: la virginitat de Maria, la immaculada concepció de la mare de Déu.

Així, per exemple, a l’Evangeli de Sant Marc trobem aquesta referència: “No és aquest el fuster, el fill de Maria i germà de Jaume, Josep, Simeó i Judes? No estan les seves germanes entre nosaltres?”. I com aquesta podem trobar d’altres referències en els evangelis. Podia ser una referència a familiars propers, uns cosins, com defensa l’Església? Impossible. La lectura és inequívoca i si Jesús va tenir germans, aquest ho van ser en el sentit literal que avui li donem a la paraula.

Però encara podem anar un pas més enllà i preguntar-nos per la seva descendència. És una qüestió polèmica, però que no cal descartar si ens tornem a situar en el context històric i ens remetem a les fonts. Per a acceptar una hipotètica descendència de Crist, en primer lloc, aquest hauria d’haver-se casat. I d’aquesta possibilitat no en tenim constància, però no ho hem de descartar ja que en aquells temps, com apuntàvem en el cas de Josep i Maria, no prendre matrimoni i consumar-lo era un problema social de gran transcendència.

Ara bé, si cerquem en els textos oficials de l’Església no trobem resposta sobre aquesta qüestió. Podem deduir una relació propera, gairebé íntima, entre Jesús i Maria Magdalena, però aquesta és negada per l’Església. Hem de recórrer a fonts externes per trobar-nos amb aquest polèmic passatge: “l’estimava més que a tots els deixebles i acostumava a besar-la a la boca sovint”, és l’evangeli de Felip, un dels apòcrifs. Com s’atreveixen a afirmar alguns investigadors, les bodes de Canà van ser en realitat les núpcies del fill de Déu? És per això que en aquell moment va reaparèixer la figura Verge Maria, present en la boda? I si això hagués estat així, el fet de tenir descendència hauria estat una conseqüència lògica de l’amor i del seu temps. Mai ho sabrem, però és la interpretació històrica més coherent.

Jesús de Natzaret: l’enigma del naixement de Crist

Aproximar-se a la figura de Jesús des d’una perspectiva històrica sempre es complex per la tipologia de les fonts amb les quals ens hem d’enfrontar: els evangelis canònics, els evangelis apòcrifs, testimonis jueus, textos rabínics i fonts paganes de l’època romana. Una boira espessa teixida per la tradició cristiana ens dificulta el contacte amb el Jesús històric, però això no impossibilita establir alguns detalls de la figura extraordinària que va canviar el món establint les bases del cristianisme. A la seva figura dedicarem una sèrie d’entrades per mirar d’aportar llum als mites que la religió i la tradició han anat teixint des de l’antiguitat fins els nostres dies.

—————————————————————-

Per començar, les dates sobre el seu naixement no encaixen amb les que va estipular la tradició cristiana. Sembla evident que Jesús no va néixer l’any 1 de la nostra era, sinó que això respondria a una simple convenció del calendari, igual que la data del 25 de desembre. És més, probablement ni tan sols va néixer el mes de desembre, perquè en l’Evangeli de Lluc podem llegir que quan va produir-se el naixement els pastors dormien a l’aire lliure, un fet impossible si situem la data del natalici en el mes de desembre ja que l’hivern palestí es caracteritzava per les baixes temperatures que arribaven a situar-se sota zero. Per tant, Jesús hauria nascut a la primavera o a l’estiu.

De fet, els primers cristians no celebraven el naixement de Jesús, sinó el seu baptisme. I per a situar aquesta data va establir-se, també de forma arbitrària, el 6 de gener. Aleshores, per què va establir-se posteriorment una celebració en la data del 25 de desembre? Per combatre i diluir cultes pagans amb un arrelament profund en la societat tardoromama.

Va ser en el segle IV quan va decidir-se la separació d’ambdues festivitats. En aquell temps existia la creença que el solstici d’hivern es produïa el 25 de desembre i aquell dia totes les religions paganes celebraven el culte a la deïtat solar, el Sol Invictus i Mitra, déus solars, redemptors i salvadors que comptaven amb certs paral·lelismes amb la figura de Crist. Així, davant la impossibilitat d’eliminar una tradició tan arrelada, l’Església va optar per reconvertir-la tot atorgant-li un significat cristià. D’aquesta manera va néixer el dia de Nadal, el dia de la Nativitat de Jesús, un tradició mil·lenària configurada a través de la reconversió al cristianisme de la festivitat pagana del solstici.

Respecte de l’any del naixement de Jesús, el primer en tractar de determinar-lo va ser Dionís l’Exigu, monjo erudit i matemàtic del segle VI que amb els seus càlculs va esdevenir el pare del nostre calendari. Segons Dionís, Jesús hauria nascut el 753 AUC (ad urbe condita), és a dir, 753 anys després de la fundació de la ciutat de Roma. I des d’aquest moment, el naixement de Crist va passar a ser considerat com l’any 1 de la nova era cristiana, el I Anno Domini. Havia nascut la numeració anual que lligada a la hegemonia cristiana triomfaria fins els nostres dies en el món occidental. Ara bé, aquesta datació presentaria seriosos problemes, no des del punt de la litúrgia, que en cap cas va veure’s afectada, però sí des del punt de vista de la cronologia històrica. I és que les dates no encaixen amb els fets.

El naixement del fill de Déu està vinculat,segons les fonts evangèliques canòniques que tracten la infantesa de Jesús (Mateu i Lluc), al regnat d’Herodes el Gran. Així, l’Evangeli de Mateu atribueix a Herodes la matança dels innocents, motiu pel qual Josep i Maria haurien de refugiar-se a Egipte per protegir la vida del nen. Així, la família només hauria retornat a Galilea després de la mort del tetrarca de Judea, Galilea, Samària, i Idumea, datada històricament l’any 4 a.C. Amb aquesta referència cronològica acceptada per la majoria d’estudiosos, les altres referències evangèliques no acaben de funcionar. I òbviament queda totalment descartada la data simbòlica de l’any 1 d.C. que marca l’inici de l’era cristiana.

D’aquesta manera, si hem de situar el natalici de Crist en el regnat d’Herodes el Gran, en el relat evangèlic sobre el naixement de Crist trobem referències a dos esdeveniments que no coincideixen històricament entre sí i que esdevenen problemàtics a l’hora d’encabir-los en la cronologia del regnat d’Herodes. Un d’ells és la famosa aparició d’una estrella, fet referenciat per Mateu, i l’altre és l’elaboració d’un cens, citat per Lluc.

Respecte de l’estrella, algunes teories associen la seva aparició amb el pas del cometa Halley, el qual passa periòdicament dins del camp d’albirament terrestre. Els científics han establert que en aquells anys el cometa va passar per l’òrbita de la Terra l’any 12 a.C., any en el qual van celebrar-se les festes d’inauguració del Temple de Jerusalem, fet que justificaria la presència dels tres reis d’Orient en la capital jueva. Nova incongruència cronològica respecte del naixement de Jesús.

I l’elaboració del cens recollida per Lluc ens torna a sacsejar cronològicament: Quirí, governador de Síria, va rebre l’ordre de realitzar un cens tributari de Judea, Samària, i Idumea el 6 d.C., fet que ens situaria deu anys després de la mort d’Herodes i divuit anys després del pas del cometa Halley per l’òrbita terrestre. Per solucionar aquest problema de cronologia, alguns erudits han justificat aquest fet atribuint a Quirí un empadronament realitzat entre 9 i 6 a.C., quan aquest actuava com a delegat de l’emperador romà en aquest territori. En qualsevol cas, sempre en una data allunyada del I Anno Domini.

Arrel d’aquesta combinació de dates, algunes força contradictòries entre sí, els experts han convingut que Jesús va néixer en una data indeterminada que hauríem de situar entre 8 i 4 a.C. I mai en el mes de desembre, sinó en la primavera o l’estiu. La tradició i la litúrgia cristiana, com podem observar, és una cosa i la realitat històrica una altra de ben diferent. Sigui com sigui, aquest ball cronològic mai farà canviar la data de la festivitat i la seva simbologia. I és que el regne de Déu no és d’aquest món, i poc deu influir en la seva litúrgia que ens moguem uns anys amunt o a baix.

Potser els més afectats per aquest ball cronològic siguin els amics de les profecies apocalíptiques perquè és el mil·lenarisme el que realment tindria un greu problema a l’hora de fer els seus càlculs sobre una hipotètica fi del món.