La Transició: la construcció de la democràcia

Els mesos següents a l’aprovació de la Llei de Reforma Política va tenir lloc un procés d’intenses negociacions entre el govern i algunes forces polítiques democràtiques, així com discrets contactes amb el Partit Comunista, per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar els partits polítics i establir les condicions per a la celebració d’unes eleccions generals. L’oposició considerava que les qüestions decisives per a consolidar el procés de Transició iniciat amb el referèndum eren el desmantellament de les institucions més emblemàtiques del franquisme i l’establiment de les condicions de participació en unes futures eleccions. En paral·lel, al carrer, als llocs de treball, a les universitats i a les associacions de veïns es multiplicaven les mobilitzacions i les demandes de democràcia.

El primer pas va ser la publicació d’una sèrie de decrets que van permetre la llibertat sindical, una àmplia amnistia pels delictes polítics comesos durant el franquisme i la legalització dels partits polítics, amb l’excepció del Partit Comunista, Esquerra Republicana de Catalunya, i les organitzacions de l’esquerra radical. De la mateixa manera, es va dissoldre el Tribunal de Orden Público (TOP) i es va iniciar el desmantellament del Movimiento Nacional i la seva premsa, així com el sindicalisme vertical de CNS.

Per assolir l’èxit, la confrontació amb el govern de Suárez havia de ser política i pacífica, a la recerca de pactes que conduïssin cap a la democràcia. L’oposició democràtica, en conseqüència, no va dubtar a l’hora de manifestar la seva repulsa per la via violenta com a camí per arribar a l’establiment d’un règim de llibertats plenes. Ara bé, el canvi polític que s’estava gestant va provocar un desencantament en una part de l’esquerra que considerava que el trencament amb el franquisme no era suficientment radical. Així, una part de l’extrema esquerra (FRAP, GRAPO i ETA) va intensificar la seva acció terrorista per aconseguir una ruptura revolucionària que anés més enllà d’una possible reforma des de l’Estat o d’una ruptura de caràcter democràtic.

De la mateixa manera, la ultradreta i els immobilistes van trobar en el procés de reforma política la justificació necessària per a mobilitzar-se. Les organitzacions d’extrema dreta, com ara Cristo Rey, van apel·lar directament a la violència per aturar la reforma democràtica: crema de llibreries, apallissament de militants de partits i sindicats, boicots dels actes de l’oposició democràtica… L’objectiu era evident: crear un ambient de terror que evités la reclamació de les llibertats democràtiques.

En aquest sentit, l’acció més sagnant de la ultradreta la trobem en l’assassinat, el gener de 1977, de sis advocats laboralistes propers al PCE al carrer Atocha de Madrid. Tanmateix, l’enterrament dels morts va convertir-se en una multitudinària manifestació de repulsa contra les accions de l’extrema dreta franquista i la possible protecció de que semblaven gaudir aquestes organitzacions per part de les forces de seguretat de l’Estat.

En aquest context, el govern, debilitat davant de les acusacions de l’oposició de mostrar-se tou davant de l’exèrcit i les restes del franquisme, i conscient de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions democràtiques, va veure’s obligat a recuperar la iniciativa. Així, Suárez, l’abril de 1977, va legalitzar el Partit Comunista, a la qual s’oposaven radicalment els immobilistes i amplis sectors de l’exèrcit. I a continuació, garantint la legitimitat democràtica gràcies a la participació dels comunistes, va convocar eleccions generals pel 15 de juny de 1977.

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. El nom de la mateixa coalició era tota una declaració d’intencions: Centro, per distanciar-se de tant de la dreta reformista identificada amb el franquisme com de l’esquerra; i Democrático, per legitimar la renúncia al franquisme que havien realitzat els seus dirigents.

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8.

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país.

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

La Transició: immobilistes, reformistes i rupturistes

La Transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Un procés en el qual sempre es destaca el paper de la corona i d’una part essencial del personal polític franquista, però en el qual no sempre es reconeix el paper protagonista com a motor arrossegador cap al canvi dels moviments socials i la extraordinària importància que els canvis socioeconòmics experimentats a Espanya des dels anys seixanta com a element indispensable per entendre les transformacions polítiques del període.

El panorama polític a la mort de Franco presentava tres grans alternatives polítiques. Els immobilistes defensaven la continuïtat del franquisme; els reformistes apostaven per una reforma promoguda des de les mateixes institucions franquistes i que conduís d’una manera lenta i limitada cap a la democratització; i l’oposició antifranquista majoritàriament optava per una ruptura amb el règim i la construcció d’un nou sistema polític liderada per les forces democràtiques.

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I era coronat com a nou rei d’Espanya segons les previsions de la Ley de Sucesión. Aquesta entronització va anar acompanyada per la incertesa. En primer lloc, els homes durs del franquisme van deixar clar que obeirien Joan Carles perquè així ho disposava el testament de Franco. I, en segon lloc, l’oposició, fins i tot els monàrquics liberals, veia reflectida en la figura del nou monarca l’essència del continuisme franquista.

La realitat demostrava la soledat del nou monarca i la necessitat de trobar els seus propis aliats per a mantenir la corona. En aquest sentit, Joan Carles va cercar la col·laboració del seu vell mentor polític, Torcuato Fernández-Miranda, al qual va nomenar president de les Corts i del Consell del Regne. Igualment, el rei va disposar que la continuïtat al capdavant del govern de Carlos Arias Navarro, el qual va formar un gabinet heterogeni al qual s’incorporaven reformistes com Manuel Fraga i José María de Areilza. Tanmateix, era un govern que no trencava amb el passat franquista.

D’aquest primer govern de la monarquia de Joan Carles I s’esperava l’acceleració de les reformes que havien de conduir a la democratització progressiva del sistema polític espanyol. Ara bé, quan Arias Navarro va presentar el seu programa de govern a les Corts, es va fer evident que la seva aposta política es fonamentava en el continuisme franquista. La seva proposta no anava més enllà del vell “esperit del 12 de febrer” i es limitava a formular unes lleis restrictives sobre el dret de reunió i associació que no preveien l’existència de partits polítics. És a dir, Arias Navarro feia seu el discurs del búnquer i pensava deixar l’espai necessari perquè el possibilisme polític avancés cap a la introducció dels canvis necessaris.

Davant de l’immobilisme i el continuisme franquista, l’oposició va prendre la iniciativa per promoure una sèrie de mobilitzacions populars que reclamaven les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. Igualment, la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática van unir-se en l’anomenada Coordinación Democrática, la “Platajunta”. La seva proposta es traduïa en una ruptura democràtica que endegués un procés constituent a través de l’establiment d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions generals.

En paral·lel, la conflictivitat social creixia exponencialment. I la protesta social ja no es limitava a reivindicacions laborals o salarials, sinó que incloïa la demanda de democràcia i llibertats. D’aquesta manera, les mobilitzacions de l’hivern de 1975-1976 van assolir unes dimensions desconegudes: a Catalunya, el País Basc, Madrid, València, Navarra i Sevilla les vagues van marcar el període. Per exemple, el 1976, només a Barcelona van produir-se més mobilitzacions, més treballadors en conflicte i hores no treballades que en el conjunt de l’Estat espanyol en qualsevol dels anys de la dictadura. I quan el govern i els empresaris van respondre a les mobilitzacions laborals amb la repressió (és en aquest context quan Manuel Fraga va fer famosa l’expressió “la calle es mía”) la situació encara es va agreujar més amb la radicalització dels conflictes i l’extensió de la solidaritat i el recolzament de les reivindicacions democràtiques.

En el si del franquisme, els reformistes van veure amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro, la creixent efervescència social que recorria el país i la imatge repressora del règim poguessin desprestigiar la monarquia i beneficiar les posicions rupturistes de l’oposició. El seu projecte de canvi volia promoure una reforma progressiva del sistema polític a partir de l’evolució de les lleis i de les institucions franquistes, així com l’establiment d’un pacte amb l’oposició.

D’altra banda, les relacions entre Joan Carles I i Arias Navarro van deteriorar-se ràpidament. En primer lloc, el 20 de novembre de 1975, Arias no havia avisat Joan Carles de la mort de Franco, fet que va comportar que l’hereu a la corona conegués la notícia per terceres persones. En segon lloc, Arias es considerava el garant del testament polític de Franco, i en conseqüència va intentar deixar el rei en una posició secundària. I, finalment, la creixent enemistat entre el president del govern i els sectors reformistes del franquisme van portar el rei a forçar la dimissió d’Arias Navarro.

Davant d’aquesta situació, el rei Joan Carles, aconsellat per Fernández-Miranda, va pensar en dipositar la seva confiança per a realitzar les reformes necessàries en un home jove, procedent del règim i amb vocació reformista: Adolfo Suárez, el Ministre del Movimiento. El mèrit de Suárez residia en l’acurada i positiva imatge que, quan era director de TVE, havia realitzat sobre l’aleshores príncep.

El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez era nomenat nou president del govern, l’anomenat govern dels “penenes”. L’oposició va rebre el nomenament amb moltes reserves, ja que la seva figura s’identificava plenament amb el Movimiento i la Coordinación Democrática va convocar manifestacions de protesta que tornarien a treure milers de ciutadans al carrer. Tanmateix, Suárez, conscient que calia anul·lar les resistències dels immobilistes i atreure cap al seu projecte el gruix de l’oposició democràtica, va saber governar amb elements reformistes propers a la democràcia cristiana europea.

Així, Suárez va prendre la iniciativa política, va iniciar els contactes amb les forces democràtiques de l’oposició, va autoritzar el dret de reunió, manifestació, propaganda i associació i va promulgar un indult per a bona part dels presos polítics sempre que no estiguessin vinculats a delictes de sang. A més, el nou govern va proposar una Llei de Reforma Política que reconeixia, tot i que amb limitacions evidents, els drets fonamentals de les persones, conferia potestat legislativa en exclusiva a la representació popular i preveia la introducció d’un sistema democràtic.

El següent pas era portar la Llei de Reforma Política a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés incert que conduiria a la democratització del règim, aquesta va ser aprovada per les Corts per 425 vots a favor i només 59 en contra. Aquesta unanimitat va ser possible gràcies a les negociacions subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts dels procuradors franquistes i en les quals se’ls va garantir que si s’instaurava la democràcia no s’exigirien responsabilitats polítiques als còmplices de la dictadura. Igualment, era una prova de la incapacitat dels sectors immobilistes per oposar-se a la reforma.

La Llei de Reforma Política va ser sotmesa a referèndum el 15 de desembre de 1976. Davant d’aquesta situació, l’oposició democràtica va adoptar una actitud ambivalent: si bé creia que no es podia acceptar formalment un projecte de reforma política que sorgia d’un govern legitimat pel mateix franquisme, també considerava irresponsable oposar-se frontalment a una opció d’obertura política. Per això, l’oposició va optar per defensar l’alternativa de l’abstenció.

Tanmateix, un abstencionisme poc combatiu per part d’una oposició cada cop més conscient de la necessitat d’acceptar la col·laboració i el pacte amb els sectors reformistes del règim i una propaganda institucional decantada obertament pel sí van conduir a la població a votar afirmativament per la Llei de Reforma Política. Així, la llei va ser aprovada pel 81% dels votants i amb una abstenció que es situava en el 30% del cens. S’obria el camí cap a la construcció de la democràcia espanyola. Ara bé, el projecte de Suárez comportava la reforma del règim franquista des del propi règim, una transformació des de dalt, una “democratització sense demòcrates”.