El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'3.4 La Convenció i el Govern Revolucionari'

Edvard Munch: La mort de Marat

Una de les grans icones de la Revolució francesa: l’assassinat de Marat a mans de Charlotte Corday, la clàssica imatge immortalitzada per Jacques-Louis David. Aquest és el tema que recupera Edvard Munch (1863-1944), el pare de l’expressionisme, en aquest quadre de 1907 que podem observar en el Munch Museet d’Oslo.

death-of-marat-i-1907.jpg

Mite revolucionari en morir, Marat era l’amic del poble, aquell que amb els seus escrits havia descobert els enemics del poble, els enemics de la Revolució, fins al punt de pagar el preu de la defensa de la Revolució amb la seva vida. Ara bé, Marat també és la figura que millor representa els excessos de la Revolució: des de les pàgines del seu diari va instigar constantment les masses de la capital a l’acció revolucionària mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania i es comprometia amb el Terror.

El 13 de juliol de 1793, Corday va arribar-se fins a la casa de l’amic del poble. Anava armada amb un ganivet de carnisser. Però el seu objectiu no era una presa fàcil. Només després d’enviar una nota en la qual denunciava els membres de la Gironda de Caen va poder accedir a les seves habitacions. Igual que David un dia abans, Corday va trobar Marat treballant en els seus escrits a la banyera. Ella va donar-li els noms dels girondins que s’havien aixecat contra el Govern Revolucionari i ell va donar-li garanties que aviat serien empresonats i guillotinats. Aleshores, Corday va treure el ganivet que portava amagat entre la rova i va clavar-li al pit. Marat va morir instantàniament.

Què podia buscar Munch en recuperar aquesta icona revolucionària en el tombant dels segles XIX i XX? Podem fer una lectura política del quadre? O darrera de la pintura s’amaga quelcom més personal i dramàtic?

La realitat és que el pintor noruec despulla l’obra de qualsevol connotació històrica i revolucionària. Així, el quadre esdevé un símbol, una metàfora de l’amor i la mort que uneix homes i dones. I encara podem trobar una lectura personal: el 1902  Munch protagonitza una escena del que avui anomenaríem violència domèstica amb la seva parella Tulla Larsen i perd un dit de la mà dreta com a conseqüència d’un tret accidental. Aquest episodi suposava el trencament definitiu de la parella i el fet decisiu per a realitzar el pas cap a la sublimació artística del fet històric. El crit infinit de l’artista, l’ànima turmentada del pintor emergeix en el seu màxim esplendor.

death-of-marat-i-1907.jpg

El cadàver de Marat es troba estirat sobre el llit, amb els braços oberts en forma de creu i el cos cobert de ferides. És una representació totalment oposada a la realitat històrica, aquella que va captar magistralment Jacques-Louis David, i que busca subratllar la dimensió al·legòrica de l’episodi.

Tanmateix, Marat no és el veritable protagonista del quadre. El revolucionari amic del poble passa a ser una figura secundària en favor de Charlotte Corday, la seva assassina, la dona obsessionada amb la idea de matar l’home a qui percebia com una “bèstia” per les seves denúncies incendiàries sobre la traïció dels girondins. Corday buscava salvar França i la Revolució, l’assassinat de Marat era la seva manera de resoldre les matances i la guerra civil soterrada que s’estaven produint.

death-of-marat-i-1907 1.jpg

Munch presenta l’assassina en primer pla, despullada de qualsevol vestimenta. Una dona nua enfrontada a un home mort també despullat. La mirada fixa es perd en l’infinit. L’expressió no és de triomf, sinó apagada, melancòlica. El triomf de la mort no és motiu d’alegria. La carn de la noia és pàl·lida, tacada per la sang de l’home mort. En realitat hem d’entendre Corday, la jove assassina melancòlica, com l’única figura viva en una composició de mort.

Jacques-Louis David: La mort de Joseph Bara

La Revolució francesa va comptar amb un geni artístic format en el neoclassicisme: Jacques-Louis David (1748-1825), l’anomenat “Robespierre del pinzell” que va dibuixar algunes de les estampes propagandístiques més reconegudes del període. De la seva obra revolucionària destaquen El jurament del Joc de Pilota (1791), La mort de Marat (1793), Le Peletier assassinat (1793) i La mort de Joseph Bara (1794). Aproximem-nos a aquesta darrera obra, un cant revolucionari didàctic i exemplificador.

Mort_de_Barra.JPG

En la Mort de Joseph Bara ens enfrontem a la mort d’un màrtir de la Revolució, un noi de catorze anys que va perdre la vida en la campanya de la Vendée, segons les paraules de Robespierre, per negar-se a cridar “Visca el rei!”. Joseph Bara es transformava en un exemple republicà, un màrtir a explotar per la propaganda revolucionària. Un jove aprenent d’hússar que havia mort per negar-se a entregar els cavalls que guardava als insurgents contrarevolucionaris que van assaltar-lo.

David transforma el màrtir per transformar-lo en un exemple didàctic, tot evitant la presència de qualsevol signe de violència. Segurament per això la composició es caracteritza per la simplicitat. Deliberadament el quadre transmet una sensació d’inconclusió, reflectint una vida trencada prematurament per les forces de la tirania i la contrarevolució, pels enemics de la nova França republicana. Així, la figura del jove Bara esdevé una figura efeminada, asexuada, esculpida sota un fons difús i eteri, mentre que les forces de la insurgència vendeniana es limiten a una presència espectral arraconada a l’esquerra de la imatge.

L’adolescent s’arrossega abans de morir, en una imatge de debilitat i vulnerabilitat que ens mostra la maldat de l’enemic. Ara bé, el Jove Bara presenta un gest final de superació moral i espiritual. A les seves mans observem l’escarapel·la revolucionària i una carta il·legible. És un fet que aquesta representació no tenia res a veure amb la realitat, però això no importa perquè la seva força resideix en el simbolisme. Havia mort un jove desconegut, però la Revolució ja tenia un màrtir que es convertia en el contrapunt al Marat assassinat un any abans.

Jacques-Louis David: La mort de Marat

La Revolució francesa va comptar amb un geni artístic format en el neoclassicisme: Jacques-Louis David (1748-1825), el “Robespierre del pinzell” que va dibuixar algunes de les estampes més reconegudes del període. De la seva obra revolucionària destaquen El jurament del Joc de Pilota (1791), Le Peletier assassinat (1793), La mort de Joseph Bara (1794) i, per sobre de totes, La mort de Marat (1793), una pintura a l’oli que actualment s’exposa al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica a Brussel·les.

Death_of_Marat_by_David.jpg

La mort de Marat és un dels exemples d’art polític més excelsos de la història, però a la vegada també és la composició més personal i emotiva de David, amic de Jean-Paul Marat, al qual havia visitat el dia abans del seu assassinat. David l’havia trobat treballant amb diligència, com era habitual, mentre prenia un bany fred i tenia el cap embolcallat amb un turbant impregnat de vinagre. Eren els remeis de l’època per alleugerir, davant la calor asfixiant del mes de juliol a París, la psoriasis crònica que patia. Així el retrataria en el seu quadre/homenatge. I és que el cop de la mort de l’amic i company jacobí va commocionar profundament el pintor, qui va buscar retre homenatge al nou màrtir de la Revolució.

Qui va ser Jean-Paul Marat? Mite revolucionari en morir, Marat era l’amic del poble, aquell que amb els seus escrits havia descobert els enemics del poble, els enemics de la Revolució, fins al punt de pagar el preu de la defensa de la Revolució amb la seva vida. Ara bé, Marat també és la figura que millor representa els excessos de la Revolució: des de les pàgines del seu diari va instigar constantment les masses de la capital a l’acció revolucionària mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania i es comprometia amb el Terror.

I qui era la seva assassina? Per què Charlotte Corday va desplaçar-se des de Caen fins a París per acabar amb la vida de Marat? Corday era una dona obsessionada amb la idea d’assassinar l’home a qui percebia com una “bèstia” per les seves denúncies incendiàries sobre la traïció dels girondins. Assassinant Marat buscava salvar França i la Revolució, era la seva manera de resoldre les matances i la guerra civil soterrada que s’estava produint.

Un dia després de la darrera trobada entre David i Marat, el 13 de juliol de 1793, Corday va arribar-se fins a la casa de l’amic del poble. Anava armada amb un ganivet de carnisser. Però el seu objectiu no era una presa fàcil. Només després d’enviar una nota en la qual denunciava els membres de la Gironda de Caen va poder accedir a les seves habitacions. Igual que David un dia abans, Corday va trobar Marat treballant en els seus escrits a la banyera. Ella va donar-li els noms dels girondins que s’havien aixecat contra el Govern Revolucionari i ell va donar-li garanties que aviat serien empresonats i guillotinats. Aleshores, Corday va treure el ganivet que portava amagat entre la rova i va clavar-li al pit. Marat va morir instantàniament.

L’encarregat d’organitzar el funeral va ser el mateix Jacques-Louis David. Marat va ser enterrat en una cova sota la inscripció Ami du peuple, mentre que el seu cor era col·locat en el club dels Cordeliers. Posteriorment, el cadàver seria traslladat al Panteó com a màrtir de la Revolució.

Decidit a commemorar la figura del seu amic assassinat, David va pintar el seu retrat al cap de poc temps per encàrrec de la Convenció. David va haver de treballar ràpidament, i quatre mesos després presentava el resultat: una imatge senzilla i punyent. La mort de Marat és la millor obra de David, un pas definitiu del pintor cap a la modernitat i una afirmació política inspirada i inspiradora a la vegada.

David va eliminar tots els elements que caracteritzaven l’austeritat de les habitacions de Marat. No va deixar rastre de les pistoles que reposaven en els prestatges, l’estampat de les parets o la banyera en forma de sabata. La simplicitat extrema havia de caracteritzar l’obra. Òbviament, la representació de l’amic assassinat tenia una funció propagandística i David va complir el seu objectiu amb escreix. El màrtir de la Revolució prenia forma.

Death_of_Marat_by_David_(detail 2).jpg

El quadre està cobert per una gran foscor que només es trenca en topar amb la visió del cos mort de Marat. La foscor s’estén més enllà de la meitat de l’obra fins a topar amb el cos agonitzant del revolucionari, representat a la banyera, amb el turbant que alleugeria els símptomes de la seva malaltia crònica. La senzillesa s’imposa: només un cos, la banyera i la fusta on escrivia (acompanyada de la inscripció “A Marat. David. L’An II”).

El cos de Marat es converteix, gràcies al pinzell de David, en una impressionant combinació de bust clàssic i gest de Crist agonitzant. L’espectador pot sentir una sensació desagradable en apropar-se al rostre del difunt, pres de la mateixa màscara mortuòria de Marat. Tanmateix, un aire de noblesa recorre l’escena.

Death_of_Marat_by_David_(detail 3).jpg

Igualment, David va eliminar Charlotte Corday de l’escena. Ara bé, ella hi és present. L’espectador pot observar dues cartes: una és l’escrit/esquer de Corday per forçar la trobada amb Marat, l’altra una carta de Marat a una vídua patriòtica desconeguda a la qual ofereix caritat. La carta de Corday diu: “Sigui suficient que jo sigui desgraciada per tenir dret a la teva benevolència”. La carta de Marat diu: “Donaràs aquest assignat a aquella mare i els seus cinc fills, el marit de la qual va morir defensant la seva pàtria”. La idea que transmet David és simple: una astuta i interessada Corday que enganya el patriota revolucionari Marat, preocupat en la caritat cap a les víctimes de la Revolució.

Death_of_Marat_by_David_(detail).jpg

La guillotina, el giny que no va inventar el doctor Guillotin

La guillotina és una làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort.

Quan el 10 d’octubre de 1789 el doctor i diputat per París Joseph Ignace Guillotin (1738-1814) va demanar a l’Assemblea Nacional francesa que aprovés l’ús de la guillotina, feia segles que el morbós giny ja estava inventat. La més antiga que es coneix ja s’utilitzava a Escòcia en el segle XIV (la Maiden), però també els alemanys (la Fallbeil), els anglesos (la gibbet), els italians i els propis francesos del migdia la van fer servir abans que els revolucionaris francesos.

guillotine_large.jpg

I si fem cas de l’opinió del doctor Guillotin, i de l’Assemblea francesa, l’ús de la mannaia (com era anomenada a Itàlia) era un progrés. Guillotin no va proposar-la com a una mesura venjativa sinó com a mesura filantròpica (pietosa o humanitària) davant de les tècniques que s’havien utilitzat fins aquell moment: la destral, el desmembrament amb cavalls o l’empalament, que anaven acompanyats d’una lenta i penosa agonia. La guillotina es proposava també com a mètode igualitari, ja que, durant l’Antic Règim, s’utilitzaven instruments diferents segons la classe social a què pertanyia l’executat. I és que, fins aquell moment, només els membres de l’aristocràcia tenien el privilegi de ser ajusticiats sense patir cap agonia mitjançant la decapitació per espasa o destral.

La idea del doctor, però, no va tenir èxit immediatament. Així, quan va presentar-la, el 1789, l’Assemblea no la va aprovar. Sí que va acceptar, en canvi, les altres propostes de Guillotin. Així, va posar-se en pràctica l’estandardització de les penes d’àmbit estatal, el respecte a la família de l’ajusticiat i l’obligació de retornar el cadàver als seus parents.

guillotine_15229_lg.gif

Amb el pas del temps l’Assemblea Nacional va accedir a instaurar la guillotina com a instrument oficial d’execució a França i, el 1791, va encarregar a l’artesà alemany Tobias Schmidt, un fabricant de pianos, el disseny de la màquina. Diuen que el secretari de l’Acadèmia de Cirurgia i Medicina, el doctor Antoine Louis, va fer d’assessor de l’Assemblea. D’aquesta manera, va provar l’invent, primer amb uns corderets i després amb cadàvers de l’hospital de Bicêtre de París, i hi va donar el vistiplau. Per això, al principi, la guillotina va ser batejada per Marat com la Louisette. Curiosament, el mortífer giny sempre va rebre noms femenins.

El primer ajusticiat mitjançant la guillotina va ser un delinqüent anomenat Pelletier, el 27 de maig de 1792. En el moment d’aprovar la guillotina com a mitjà de suplici , pocs, i menys que cap altre el propi doctor Guillotin, deurien pensar que, a més de ràpides i igualitàries, les execucions amb aquella nova eina serien molt més senzilles. En l’època que coneixem amb el nom de “Terror”, entre setembre de 1793 i juliol de 1794, van instal·lar-se a l’Estat francès un total de cinquanta guillotines treballant a ple rendiment. A París les fonts ens diuen que les guillotines funcionaven durant sis hores al dia, i es calcula que en aquells deu mesos van passar pel cadafal 19.000 persones. Fora de París, el nombre de guillotinats va ser, aproximadament, de 42.000. Sovint, les execucions mitjançant la guillotina es convertien en escenificacions públiques amb finalitats disciplinàries.

guillotina 2.jpg

El doctor Guillotin, que segons alguns autors també investigava si hi havia vida després de la mort, no va acabar, com diuen uns altres, víctima de la seva pròpia medicina, sinó de mort natural, a casa seva, el 1814. Probablement, moria amb el neguit que la mortífera invenció portés, des del 1800 aproximadament, el seu cognom.

Adoptada el 1792 com a mitjà de suplici únic, la guillotina no va quedar en desús fins que va ser abolida la pena de mort a França el 1981. El giny era utilitzat per aplicar la pena capital per delictes comuns. La darrera execució amb guillotina a França s’havia donat el 1977, quan Hamida Djandoubi, un immigrant tunisenc que havia assassinat la seva companya, va ser ajusticiat a la presó de Marsella.

Curiosament, en ple regnat del Terror, el 1794, vint anys abans de la mort del doctor Guillotin, havia mort el primer defensor europeu d’acabar amb la pena de mort, el milanès Cesare Bonesana Beccaria, seguidor dels enciclopedistes francesos, el qual, el 1764, havia escrit el Tractat dels delictes i les penes, on es pronunciava obertament en contra de la tortura i la pena de mort. En les seves paraules, “la pena de mort no és un dret, sinó una guerra de la nació contra el ciutadà” perquè els homes no poden atribuir-se el dret de matar els seus semblants.

El Gran Terror (setembre de 1793 – agost de 1794)

La majoria de la Convenció, un cop eliminada l’ala dreta representada per la Gironda després de les jornades de 2 de juny de 1793, patiria de forma creixent la influència dels sans-culottes parisencs i seguiria les directrius de la tendència de la Muntanya. En aquest marc, un dels comitès de l’assemblea, el Comitè de Salut Pública, aniria adquirint paulatinament una creixent importància. D’altre banda, amb ocasió de la festa de la 10 d’agost de 1793, els federats demanarien la suspensió de la Constitució de l’Any I fins a la consecució de la pau i la implantació del Govern Revolucionari.

Els convencionals, sota la direcció de la Muntanya i sotmesos a la pressió de les masses populars parisenques, van adoptar un conjunt de mesures destinades a enfrontar-se amb aquesta situació i van començar a advertir aleshores la necessitat d’estabilitzar el nou règim sorgit arran de la caiguda de la monarquia sota un govern d’excepció. Amb aquest objectiu començarien a treballar-ne els engranatges governamentals.

A l’organització del govern d’excepció, definida mitjançant els textos de 10 d’octubre i 4 de desembre de 1793, la batejarien com Govern Revolucionari, expressió que serviria per a designar el règim polític elaborat per la Convenció sota la pressió de les necessitats i sense referència a cap text constitucional. Així, el decret de 10 d’octubre definiria aquest caràcter d’excepció a l’afirmar que “El govern provisional de França es declara revolucionari fins a la consecució de la pau”.

El Comitè de Salut Pública disposaria des d’aquest moment d’un arsenal repressiu força important i del Terror. Terror, entès com a arma dirigida contra els enemics de la Revolució situats al marge del curs normal de la justícia per a ser jutjats pel Tribunal Revolucionari, que aplicaria un procediment i una escala de penes fixades per la Convenció contra els acaparadors, els revoltats i els aristòcrates. El Terror estava dirigit a acabar físicament amb els enemics de la Revolució i la Convenció va instaurar-lo com a conseqüència de la jornada popular de 5 de setembre de 1793.

Terror Guillotine.jpg

El Terror, en la seva vessant judicial, es recolzaria en la Llei de Sospitosos de 27 de setembre de 1793 i en la xarxa de tribunals revolucionaris instaurats tant a París com a les províncies. La situació de fora de la llei, mitjançant un vot de la Convenció, suprimia tot tipus de procediment i implicava l’aplicació de la pena de mort en les vint-i-quatre hores següents a la detenció. Els rebels que havien estat detinguts amb les armes a la mà caurien sota aquesta condició fora de la llei. A més, les societats populars rebien poders de vigilància i de policia.

En la seva vessant econòmica, el Terror es basaria en les lleis que reprimien l’acaparament, en les lleis del màximum dels preus i els salaris, i en les lleis que obligaven comerciants i productors a declarar els seus estocs i a sotmetre’s als registres i incautacions per part dels ajuntaments. Des del 10 d’octubre, el Comitè de Salut Pública coordinaria la política de subsistències a escala nacional. Així, la fixació dels preus quedava establerta mitjançant un màxim calculat sobre els preus de 1790 incrementat en un 30%, primer per a una llista de vint-i-quatre articles (27 de juliol) i després per a més d’una cinquantena (2 d’octubre). D’altra banda, el mínim dels salaris es calculava sobre el salari de 1790 incrementat en un 50%.

Les finances públiques es sostindrien mitjançant emprèstits forçosos sobre els rics. En darrera instància, tot aquest procés adquiria un cert perfil de política social ja que jugava amb la redistribució de les rendes. Així, els considerats “rics” perdien una part del seu excedent de riquesa en benefici dels menys beneficiats i els indigents. L’Estat faria servir aquests emprèstits per a la realització d’una política d’instrucció i d’assistència. Els agents encarregats de l’execució d’aquesta política serien els exèrcits revolucionaris i els representants en missió.

ben25_tellier_001f.jpg

En paral·lel a la implantació del Terror judicial i econòmic, des de novembre de 1793, tant a París com als departaments, aniria desenvolupant-se una acció dirigida contra l’Església catòlica que s’acostuma a denominar com descristianització. Els orígens d’aquesta política hem de buscar-los en l’acció dels hebertistes, intèrprets dels sentiments dels sans-culottes.

Un dels principals instruments de la descristianització seria l’exèrcit revolucionari, i especialment els destacaments parisencs enviats a l’oest i a la vall de Roine. Alguns representants en missió afavoririen la descristianització, trobant recolzament en les societats populars locals.

Aquesta política pretenia la total desaparició del culte i les costums catòliques. Per exemple, la Convenció va adoptar el calendari republicà que suprimia els diumenges, el dia de culte obligatori dels catòlics en l’Antic Règim, substituint-lo pel decadi, a més de canviar el nom dels mesos i fixar el començament de la nova era en la data de proclamació de la República.

Una part dels convencionals proposaria l’organització d’un culte nacional que permetés la canalització de la religiositat de les masses cap als ideals republicans. Per exemple, s’introdueix el culte als màrtirs revolucionaris republicans: Marat, assassinat el 13 de juliol de 1793; Charlier, executat pels contrarevolucionaris a Lió el 16 de juliol de 1793; Le Pelletier de Saint-Fargeau, membre de la Convenció i diputat regicida assassinat per un fervent monàrquic. Posteriorment, s’incorporarien a la llista personatges com Bara, un tamborer de catorze anys de l’exèrcit republicà que va ser executat pels revoltats de la Vendée després d’haver-se negat a cridar “Visca el rei!”, o Viala, que havia tallat un pont a Avinyó per impedir la retirada dels federalistes i havia resultat mort.

El 20 de brumari de l’any II (10 de novembre de 1793) va celebrar-se a Notre Dame la festa de la Raó. Les autoritats republicanes revolucionàries animaven els sacerdots a renunciar a les seves funcions, a que es dessacralitzessin i dipositessin davant de les autoritats les seves cartes de sacerdoci i a que es casessin; cas en el qual se’ls mantindrien les retribucions derivades de la Constitució Civil del Clergat. Així, per exemple, Gobel, bisbe electe de la ciutat de París, va dimitir de les seves funcions el 6 de novembre. Aprofitant les mesures d’incautació de les campanes i dels objectes de plata de les esglésies, els organismes revolucionaris van imposar molts cops el tancament dels espais de culte.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

En conjunt, si bé la gran majoria d’aquestes accions descristianitzadores van ser resultat de iniciatives més o menys individuals i espontànies –administracions revolucionàries, clubs, societats populars, exèrcit–, el Govern Revolucionari les permetria i faria seves molts cops.

El 25 de desembre de 1793, Robespierre, en un discurs davant de la Convenció justificaria aquesta organització excepcional a causa de la gravetat de la situació i argumenta que la Convenció no podia aplicar la Constitució ni convocar eleccions a causa de la “guerra de la llibertat” que imposava un règim diferent del règim constitucional que seria el de la “llibertat i la pau”. Per tant, el Govern Revolucionari i el Terror serien el règim de la defensa revolucionària contra els aristòcrates i en benefici del poble, sense caure en l’anarquia ja que sempre es recolzaria en les bases reglamentàries existents i votades per la Convenció.

Robespierre seguiria argumentant que existien dos perills en aquesta política: d’una banda, la moderació i la debilitat, de l’altre, els excessos i la temeritat. Segons la màxima figura política del període i home fort del Govern Revolucionari, aquest hauria de situar-se al mig dels dos extrems. Així, Robespierre denunciava el fanatisme religiós i el fanatisme descristianitzador. Finalment, l’Incorruptible apel·laria novament a la teoria del “complot exterior” descobert el mes de novembre i, per això, convidava els diputats a mantenir una actitud vigilant.

Aquest discurs pot ser considerat com tota una declaració d’intencions polítiques que assenyalava amb fermesa la voluntat del Govern Revolucionari d’allunyar-se dels extrems i de buscar l’estabilització.

Terreur_Nantes.jpg

Tot un conjunt de mesures derivades ens indica l’existència d’una intenció per part del govern de replegar-se en relació a les conquestes populars aconseguides pels sans-culottes en les jornades de setembre. Així, es suprimirien els exèrcits revolucionaris, es retirarien els representants en missió i s’abandonaria la política de descristianització.

El 5 de febrer de 1794, Robespierre presentant l’Informe sobre els principis de moral política que han de guiar la Convenció considerava que:

la força del govern popular en una fase de revolució consisteix en la virtut i en el terror. La virtut sense la qual el terror és funest, el terror sense el qual la virtut és impotent […] El govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania […] Que la tirania regni durant un únic dia, i al dia següent ja no quedarà un sol patriota. Fins a quan es donarà que la fúria dels dèspotes sigui anomenada justícia i la justícia del poble barbàrie i rebel·lió?.

Després d’un esforç militar sense precedents, el Comitè de Salut Pública va aconseguir imposar-se als enemics de la Revolució, tant a la guerra interior com a la guerra exterior. A l’interior, durant l’estiu van començar a ser derrotats els alçaments contrarevolucionaris de la Vendée i després de la victòria de Savenay (desembre) va iniciar-se la repressió del moviment a través de les “columnes infernals”. D’altra banda, les victòries aconseguides sobre la Primera Coalició permetrien allunyar el perill, rebutjant els enemics fora de les fronteres de la República. D’aquesta manera, des de l’estiu de 1794, els exèrcits de la Revolució passarien a l’ofensiva.

guillotina.jpgDos faccions s’oposarien a la tendència dominant de la Muntanya, agrupada a l’entorn del Comitè de Salut Pública i de la figura de Robespierre. D’una banda, la facció hebertista que pretenia un reforçament del Terror, mentre que a l’altre extrem, la facció indulgent pressionaria en favor de alleujar el rigor de la repressió. Seguint aquesta política d’equidistància entre els extrems, el març de 1794, els caps hebertistes van ser detinguts i jutjats per temptativa d’insurrecció armada, condemnats a mort i executats. Dies després, Robespierre aconseguiria la detenció dels indulgents que van ser portats davant del Tribunal Revolucionari, jutjats i condemnats a mort el 6 d’abril.

En aquest marc, començaria a desenvolupar-se una política favorable als dits indigents, justificada en la recerca de la igualtat. Així, entre febrer i març de 1794, van aprovar-se un conjunt de lleis que preveien la confiscació dels béns dels enemics de la República, l’inventarització d’aquests nous béns nacionals i el seu repartiment entre els indigents. Amb aquest motiu, l’11 de maig s’obria el Gran Llibre de la Beneficència on havien d’inscriure’s tots els indigents.

D’altra banda, per a permetre l’aplicació de la llei de 25 de desembre de 1793 (5 de nivós), que definia la instrucció elemental com a obligatòria i gratuïta, i aprofitant el canvi de signe de la guerra, va decidir-se el desbloqueig dels crèdits corresponents. També, el 4 de llengües regionals eren sospitoses de federalisme i feudalisme.

El 8 de juny, el Comitè de Salut Pública, encapçalat per Robespierre, faria acte de presència amb tots els diputats en la gran festa religiosa i cívica en honor de l’Ésser Suprem.

En mig de tot aquest conjunt de mesures que buscaven apuntalar i consolidar la Revolució en un moment d’ofensiva, va reorganitzar-se el Terror judicial. Tots els expedients es concentren al Tribunal Revolucionari de París i es suprimeixen els tribunals revolucionaris locals. La llei de 10 de juny de 1794 ampliaria la noció de sospitós i simplificaria el procés del Tribunal. El nombre d’execucions capitals, totes concentrades a París, va incrementar-se fins a arribar a gairebé 2.000 en el mes de juny. La guillotina va començar a funcionar durant sis hores diàries.

Arrestation_de_Robespierre.jpgEl 9 de Termidor, davant de l’escalada del Terror i l’increment, desmesurat per a alguns, de les mesures socials, l’assemblea va declarar fora de la llei a Robespierre i els seus aliats. Amb conformitat a la pròpia llei que havien aprovat, van ser executats sense judici previ al dia següent (28 de juliol).

Rebutjant el que van qualificar de dictadura del Comitè de Salut Pública i la política terrorista, la Convenció va adoptar, durant el segon semestre de 1794, un conjunt de mesures dirigides a desmantellar els mecanismes del Govern Revolucionari. Des del 31 de juliol el Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat General restarien sotmesos a la norma de renovació mensual mitjançant elecció de la Convenció Termidoriana i per tal d’evitar els membres permanents, un diputat no podia ser escollit fins després del termini d’un mes. A més, el 24 d’agost, les comissions executives que havien de substituir els ministres van passar a ser dependents cadascuna de l’autoritat d’un dels comitès competents de la Convenció. Finalment, el 12 de setembre es reduiria a tres mesos el període de missions dels diputats i, a més, els representants a províncies haurien de sotmetre’s al vot de la Convenció per a introduir els seus decrets.

En el pla judicial, les lleis terroristes serien paulatinament desmantellades. Així, l’1 d’agost es derogava la llei de pradial. D’altra banda, va procedir-se a la renovació del personal del Tribunal Revolucionari i va reduir-se el nombre de comitès de vigilància deixant tan sols un comitè per barri a París i un per districte a les províncies.

Tot i això, tot i que la Convenció Termidoriana va buscar l’alleujament de la pressió del Terror i permetre que els sospitosos detinguts sense proves consistents recuperessin la llibertat, va buscar-se un fràgil equilibri per tal d’evitar que aquesta reforma obrís les portes a la contrarevolució. Per això, es mantindrien les lleis contra els emigrats i contra el clergat refractari.

El Terror econòmic, d’altra banda, va perdurar durant força més temps del que alguns autors segueixen denominant com centralisme jacobí i el Terror judicial. Així, si bé el 9 de novembre van introduir-se mesures que esmenaven les lleis sobre l’acaparament aquestes només substituïen la pena de mort per penes de confiscació dels productes acaparats. Igualment, va modificar-se la llei del màximum deixant en mans de les autoritats de cada districte la fixació del preu màxim. Seria el desembre de 1794 quan el màximum quedava abolit. La Convenció Termidoriana tancaria algunes de les manufactures estatals i liberalitzaria les importacions.

Respecte del Terror religiós o descristianització, si bé aquesta ja havia viscut una frenada important després de 1793, els termidorians van restablir la llibertat de cultes i permetre el retorn a l’activitat de les esglésies que no havien estats ocupades (21 de febrer de 1795). Gràcies a aquesta mesura, s’acabaria restablint el culte i el clergat constitucional s’organitzaria al voltant de l’abat Grégoire. Inclús acabarien reapareixent els clergues refractaris de 1791, com a mínim aquells que no havien estat declarats sospitosos o havien escapat de la guillotina. Tot i això, val a dir que el culte a l’Ésser Suprem va seguir present en alguns grupuscles.

Des de la perspectiva de la quantitat, i fent servir les dades aportades per Donald Green, el Terror judicial va donar un nombre de morts que arriba fins els 16.594 guillotinats en tot el període –des de març de 1793 fins a l’agost de 1794–. Les xifres més importants correspondrien a novembre de 1793 (3.300) i gener de 1794 (3.500), el que suposa la meitat de les execucions totals.

Cruikshank_-_The_Radical's_Arms.png

Cal destacar, però, que tot i la importància de les xifres i la impossibilitat de comptabilitzar l’impacte d’una sola mort en la població francesa del període, aquestes 16.594 víctimes només suposarien una petita proporció del conjunt de persones que van ser detingudes com a sospitoses, que sumarien un nombre proper a les 500.000.

D’aquestes 16.594 víctimes, el 75% va ser executat en conformitat amb els termes establerts per la llei marcial aplicable en els departaments revoltats –percentatge que es correspon, a més, amb el de rebels detinguts amb armes en mà–. Així, el 15% de les víctimes van ser executades en aplicació del concepte de contrarevolució –conspiració, emigració, traïció o connivència amb l’enemic, entre d’altres–. D’aquests, els clergues refractaris representarien el 2% de les víctimes i els acaparadors l’1,5%.

Per categories socials, els camperols amb el 28% d’execucions i les diferents categories “treballadores” amb el 31,25% serien els principals damnificats del Terror, fet que dóna una bona mostra del caràcter popular que en alguns llocs va tenir la contrarevolució, i assenyala el caràcter defensiu de la repressió terrorista.

Finalment, analitzant la distribució geogràfica de les víctimes, podem concloure que la repressió terrorista estaria clarament relacionada amb les zones amb un major potencial contrarevolucionari: el 70% de les víctimes procedien de París (2.639), els departaments del Loira, la Vendée (7.050) i el Roine (1.880). Així, el 20% de les víctimes provenia de les zones que podem qualificar d’insurrecció secundària.

Ara bé, per a realitzar un anàlisi complet del que va suposar quantitativament el Terror a la Revolució francesa caldria afegir-hi les víctimes de les execucions sumàries i les matances en represàlia que van produir-se tant a la Vendée com a l’oest del país.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes

A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.

Sans-culotte.jpg

No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.

Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.

sansculotte.jpgÒbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.

Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.

Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.

El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.

Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.

Sans-Culottes.jpg

En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.

Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).

Un_sans-culotte_instrument_de_crimes_1793.jpg

Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.

El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.

sans_culottes.jpg

Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.

L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Jacobins

El Club dels Jacobins va ser una associació política que va funcionar a la França revolucionària entre 1789 i 1799. Creada el 1789 a Versalles amb la participació del club dels anomenats bretons dels Estats Generals (Le Chapelier, Lanjuinais), el trasllat a París de l’Assemblea Constituent va fer que al nucli original es sumessin diputats de diferents províncies (Sieyès, Barnave) i que sota la denominació de “Societat d’Amics de la Constituent” s’instal·lessin al refectori del convent dels dominics del carrer Saint-Honoré. Aviat faria fortuna el nom de “jacobins” al ser aquest el nom amb el que els dominics eren coneguts al París de l’època.

Jacobin Club.jpg
El Club dels Jacobins a la rue Saint-Honoré

Al club dels jacobins podien anar no només els diputats de la Constituent, sinó tots aquells que paguessin la quota de soci, força elevada. En aquest període inicial la seva tendència era més aviat moderada, fundant diferents filials a les províncies i aconseguint ràpidament una important influència en l’opinió pública.

Seria després de la fugida de Varennes quan gran part dels seus membres s’escindirien dels seus rengles per fundar el club feuillant o falletista (juliol de 1791). Des d’aquell moment el club jacobí va fer fer-se més democràtic en el seu funcionament sota la direcció de Robespierre i Pétion, fet que comportaria la marxa dels membres de la Gironda del club (setembre de 1792) al qual s’havien anat incorporant durant la Legislativa. El club va esdevenir des d’aquest moment com a òrgan rector de la Muntanya en la Convenció sota el domini i lideratge de Robespierre.

Així doncs, és en el si de la muntanya on trobem l’expressió política dels jacobins, un moviment heterogeni i de definició imprecisa i que mai va arribar a convertir-se en la tendència hegemònica de la Revolució, ni tan sols durant el Govern Revolucionari. Ells mateixos es denominaven a si mateixos patriotes o republicans i fins el seu domini (1793-1794) no van ser començats a ser identificats com a una tendència diferenciada que practicava el Terror com a política (terme molt discutible perquè tots els governs van practicar un “terror” d’una o altra manera). A més, van ser calumniats al qualificar-se’ls d’anarquistes, terroristes o sanguinaris i per “pervertir” el sistema representatiu. Cal ser rigorós en el discurs, i aclarir que si els jacobins eren una minoria dins de la minoria de la muntanya, va ser la Convenció la que va aprovar la seva política (no es sostenible la teoria de que una minoria imposa una política a la majoria).

opening_devise.jpg

El jacobinisme va ser un moviment que va anar configurant-se al llarg de la Revolució a través dels aconteixements i que evolucionava segons les diferents conjuntures. Tota mena d’elements polítics republicans es poden distingir en el seu si. així, existeix un model jacobí parisenc (hegemònic en la interpretació historiogràfica), però també un model de les províncies i una derivació radical que pot arribar a confondre’s amb el moviment de les seccions i la sans culotterie.

Robespierre2.jpg
Maximilien Robespierre

També cal puntualitzar que el robespierrisme és una tendència en el si del jacobinisme, això si, la única tendència capaç de realitzar una síntesi del programa igualitarista del moviment popular i de teoritzar una fórmula de societat coherent, al temps que donava solucions concretes a les necessitats que el dia a dia anava imposant a mida que el context revolucionari es radicalitzava. D’aquesta manera, va ser el robespierrisme el que va donar l’impuls definitiu al Govern Revolucionari per salvar i desenvolupar les conquestes realitzades en els anys anteriors. Així, el moviment cordelier i jacobí va ser salvat en el seu programa per la seva tendència més radical.

Per tant, el jacobinisme s’ha d’entendre com la diversa estructura de clubs i societats populars que van anar sorgint des de 1789 generant una opinió pública creixentment republicana i democràtica. Aquesta diversitat explicaria la política d’aliances de la muntanya en la Convenció per consolidar la Revolució i guanyar la guerra. Aquesta heterogeneïtat derivada de la conjunció dels diversos clubs explica que, tot i la importància de les elits polítiques i culturals en la seva composició, cada cop hi trobem una major presència de capes populars acomodades (en detriment de l’oligarquia mercantil). Aquestes capes populars acomodades de tenders i artesans acabarien esdevenint una autèntica classe política en l’any II de la Convenció.

La formació del moviment jacobí no va ser lineal ni homogènia ni lineal ja que va recollir gran multiplicitat d’expressions del republicanisme polític francès. Sense l’important impuls que els militants de les diferents associacions van donar a les societats jacobines i populars, la Convenció no hauria estat capaç de superar les crisis i restablir la unitat nacional francesa, ni solucionar els problemes d’abastiment de la població i l’exèrcit, ni salvar la cara a la guerra contra Europa. Això sí, tot i que la tendència a la unitat era una nota predominant, les divisions existien tant a París com a les províncies, entre cordeliers, jacobins i robespierristes, els principals grups que composaven la muntanya. Especialment en el que es refereix al model d’organització del poder executiu (centralitat legislativa robespierrista i federalisme jacobí, per exemple).

Comite_de_Salut_Public.jpg

Després del cop de Termidor (11 de novembre de 1794), el club dels jacobins va ser clausurat. Tot i així, a començaments del període directorial, Babeuf i Lebois van reorganitzar-lo sota el nom de “Societat d’Amics de la República” o club del Panteó. Les seves intrigues subversives portarien a una nova dissolució el 1796.

Una nova reorganització del grup sota la direcció de Prieur de la Marne, Bouchotte i Le Peletier va impulsar per darrer cop el grup sota la denominació de “Societat dels Amics de la Llibertat i la Igualtat” o club Manège (perquè es reunien a la sala amb aquest nom del Palau de les Tulleries, on s’havia reunit la Constituent anteriorment). Va arribar a estendre noves filials per les províncies, però aviat va veure com se li prohibia l’accés a la Sala del Manège i va haver de traslladar-se a Saint Thomàs-d’Aquin, abans de desaparèixer definitivament l’agost de 1799.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Girondins

La Gironda va ser un grup polític francès que va actuar en el si de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció. Els principals caps girondins van ser: Brissot (diputat per París i líder del grup anomenat “brissotí”), Condorcet i diversos diputats de la zona de Bordeus (Gironde) encapçalats per Vegniaud. És a partir d’aquests darrers d’on prové el nom de girondins que donaria veu a tota la tendència política. Els girondins freqüentaven el famós saló parisenc de Madame Roland on es reunien habitualment.

Delaroche_Girondins.jpg

D’entrada, hem de puntualitzar que establir els límits dels continguts i termes que aquí analitzarem és força complicat ja que en cap cas ens trobem davant de partits polítics, sinó de tendències que a la seva vegada es fragmenten en el seu propi si. Es a dir, quan parlem de Gironda, muntanya, etc. hem de tenir clar que ens referim a una divisió més o menys artificiosa que es practica per a estructurar les tendències del període. D’aquesta manera, la Gironda s’ha d’entendre com un grup complex que no pot reduir-se a l’enemic –o força oposada– a la muntanya. Era un conjunt amb una filosofia pròpia que ja va manifestar-se des del primer moment de la Revolució com un moviment que esdevindria clau en el desenvolupament del pensament democràtic i transmissor dels corrents intel·lectuals. Formada majoritàriament per intel·lectuals i juristes sorgits de la burgesia mitjana de les províncies, era la representació de la utopia il·lustrada.

girondins.jpg

Representava la lluita contra l’Antic Règim econòmic i social que limitava el desenvolupament d’una societat de petits i mitjans productors, sense cap trava a la lliure circulació i la formulació d’un Estat compromès en l’economia com a eina per aconseguir l’harmonia social a través d’evitar l’excessiva desigualtat i cercant un ordre social que contribuís al desenvolupament de la iniciativa privada dels individus. És una formulació plenament integrada en el liberalisme primerenc del segle XIX (llibertat, igualtat i propietat).

Jérôme_Pétion_de_Villeneuve.jpg
Jérôme Pétion de Villeneuve, alcalde de París

La Gironda estava allunyada del capitalisme comercial de caire més antic i del liberalisme salvatge regit només per la norma del mercat, tot i que la muntanya anirà uns passos més enllà en la seva concepció (i pressionat per l’aliança amb

el moviment popular). Es a dir, el pensament girondí no era tant diferent del montagnard en la seva filosofia política. Ambdós compartien una idea similar del paper de l’Estat en la societat (com també de la centralitat de París), tot i que els fets (revolució federalista) i les interpretacions posteriors ens donen una imatge diferent. Si la Gironda va tenir una estreta relació amb les províncies, va ser pel temor a un perill derivat de l’ultra-revolucionarisme practicat pels sectors més radicals. El federalisme mai va estar present en les seves proclames polítiques i si va haver un aixecament contra París, aquest només pot entendre’s per l’aliança de la muntanya i els sans-culottes des de 1793.

Comptaven amb una forquilla de 135 a 165 diputats i dominaven en especial el litoral atlàntic, al nord i est de París, a la zona de Lyon, a la Provença i en el Llenguadoc. La seva implantació a l’est de França va ser força més limitada. Generalment integrats per una generació uns deu anys major que els montgnards, els girondins estarien més influïts per l’optimisme de la Il·lustració. Republicans convençuts, els diputats de la Gironda i la plana junt amb els nuclis “brissotins” van trobar la seva unitat en la defensa de la legalitat republicana.

Ideològicament, els girondins eren contraris a la ideologia igualitària del poble de París i es recolzaven principalment en les administracions departamentals i en la burgesia dels negocis. Volterians, desitjaven el triomf la burgesia il·lustrada i van oposar-se als avenços revolucionaris produïts des de 1792. El seu propòsit va ser sempre el pacte amb una monarquia nacional un cop modificada l’actitud “errada” dels monarques, fet que va donar-lis gran popularitat en els primers moments de la Revolució.

Jean-MarieRoland.jpg
Jean-Marie Roland, un dels líders de la Gironda

El 1791, un girondí, Pétion, va ser alcalde de París amb el suport de la cort i, el 1792, Roland, Clavière i Servan va ser cridats per Lluís XVI per formar part del gabinet ministerial encapçalat pel general Dumoriez. Ràpidament compromesos pels fracassos d’un gabinet de govern que ells no controlaven directament i per les derrotes militars dels exercits francesos, els girondins van haver d’endurir la seva política. Lluís XVI va destituir-los del govern, però, un cop caigut Dumoriez, va jugar novament amb la possibilitat de fer-los tornar al poder, atraient-los novament a la seva òrbita.

La insurrecció del 10 d’agost a les Tulleries, que va suposar la fi de la monarquia, i en la qual els girondins no varen participar, va marcar el final del seu període de poder i domini a l’Assemblea. Des d’aquell moment, els girondins van veure’s cada cop més desplaçats i acorralats pels jacobins triomfants en la Convenció. En un darrer intent per recuperar el poder, van explotar al màxim el terror de la burgesia davant les matances de setembre i van aprofitar l’alleujament temporal provocat per la victòria de Valmy (20 de setembre de 1792) per a obtenir alguns èxits a la Comuna de París.

Tot i això, la seva actitud “legalista” durant el procés a Lluís XVI va ser considerada com una traïció a la causa revolucionària. Els jacobins els farien responsables dels fracassos militars de la primavera de 1793 i, l’espurna definitiva de la seva caiguda en desgràcia, es veurien compromesos amb la traïció de Dumoriez. Aquest cúmul de circumstàncies va fer que els girondins passessin a realitzar una política agressiva en la denúncia del Terror: van portar Marat acusat d’injúries davant el Tribunal Revolucionari (que va declarar-lo innocent), van crear una comissió per a investigar les exaltacions de la Comuna i van impulsar la detenció d’Hébert (amenaçant amb la destrucció de mig París que demanava des dels carrers el seu alliberament).

Aquestes mesures agressives que buscaven la pròpia supervivència del grup polític van suposar la pèrdua definitiva de popularitat entre els sectors populars, provocant l’assalt dels sans-culottes parisencs a la Convenció el 31 de maig de 1793, fet que va marcar la seva fi. Quaranta-un membres de la Gironda van ser condemnats a mort i d’altres, com Roland i Pétion, van haver de fugir a províncies on van intentar, sense èxit, promoure l’agitació federalista i van acabar suïcidant-se.

Girondists Force.jpg

Els supervivents al Terror van haver d’esperar a la reacció termidoriana per a recuperar els seus llocs a la Convenció (juliol de 1794).

Acta Constitucional francesa de 24 de juny de 1793

La Constitució, o Acta Constitucional, de 1793 es convertia, després de l’experiència de 1791, en un “compromís entre la democràcia representativa i la democràcia directa”.

La deriva jacobina marcava un sistema no aplicat mai, que delimitava totalment el poder executiu de la (des del 1792) República francesa.

El poder hauria recaigut en un Consell Executiu de 24 membres delimitat per la Convenció (parlament) unicameral i escollida per sufragi universal (masculí). L’Assemblea era la que realment centralitzava la majoria del poder. És a dir, tot i la gran avançada democratitzadora, aquesta acta desdibuixava, en certa mesura, la separació de poders.

  • Promulgada: Constitució de 1793 (aprovada per la Convenció Nacional el 24 de juny de 1793). No va arribar a ser aplicada en la pràctica.
  • Tendència: Democràtica jacobina.
  • Principis d’Organització Política: República: Sobirania Nacional.
  • Poder Executiu: Consell Executiu:
    • 24 membres.
    • Direcció i control de l’administració general.
    • Execució de lleis i decrets del poder legislatiu.
    • Negocia els Tractats.
    • Responsable davant la llei i el poder legislatiu.
    • Resideix amb el poder legislatiu.
    • Es renova per meitats cada legislatura.
  • Poder Legislatiu: Convenció Nacional.
    • 1 diputat per cada 40.000 individus.
    • Parlament unicameral.
    • Proposa lleis i dicta decrets.
    • Legislació civil i criminal.
    • Administració d’ingressos i despeses de la República.
    • Reorganització del territori francès.
    • Instrucció pública.
    • Política de defensa.
    • Política monetària.
    • Ratificació dels Tractats.
    • Convoca el poder executiu.
  • Poder Judicial: Justícia Civil i Justícia Penal.
    • Justícia Civil:
      • Regulat pel poder legislatiu.
      • Escollit anualment.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu (centralització al parlament).
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals.
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi universal masculí.
      • Elecció directa.
      • Plebiscits sobre les lleis.
    • Assemblees electorals:
      • És ciutadà tot home nascut i domiciliat a França de 21 anys d’edat.
      • 1 elector per cada 200.000 ciutadans.
      • Tot ciutadà que exerceix els seus drets és elegible.
  • Drets i Llibertats Fonamentals: Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà (24 de juny de 1793).
    • Basada en el Dret Natural.
    • Igualtat.
    • Seguretat.
    • Llibertat.
    • Lliure exercici dels cultes.
    • Instrucció comú.
    • Assistència pública.
    • Llibertat de premsa.
    • Dret de petició.
    • Dret de reunió en societats populars.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat:
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
  • Control de Constitucionalitat: Tribunal de Cassació.
  • Reforma de la Constitució: Si la meitat més un dels departaments o la desena part de les assemblees primàries en demana la revisió. Convocatòria de Assemblees primàries per donar lloc a una nova Convenció Nacional.

constitution-francaise-1793.png

La conjuntura bèl·lica va impedir que el text tingués vigència, però no va ser totalment oblidat ja que la Convenció (sempre electa) va establir un sistema de govern fortament centralitzat a través del poder legislatiu.

L’Acta Constitucional de 1793 restava en punt mort fins a la seva posterior aplicació un cop solucionada la guerra, però la situació va donar un tomb conservador que cristal·litzaria en una nova constitució que consagraria la victòria del liberalisme conservador.

Text complet en francès: acte-constitutionnel-1793

Text complet en castellà: acta-constitucional-de-24-de-junio-de-1793

Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793)

Una nova Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà precedia la Constitució francesa de 1793 votada per la Convenció el 24 de juny d’aquell any. Aquesta, però, era molt més radical que la de 1789, fet que s’explica pel context polític d’instauració de la nova democràcia política per la pròpia Acta Constitucional. D’aquesta manera, la nova Declaració, basada en el Dret Natural, proclamava la llibertat econòmica i completava el dret de resistència a l’opressió amb el dret de rebel·lió. Reconeixia també els drets a l’educació, al treball i a l’assistència pública. No arribava, però, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que Robespierre proposava.

Declaration_des_Droits_de_l'Homme_et_du_Citoyen_de_1793.jpg

Text de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793):

El pueblo francés, convencido de que el olvido y el menosprecio de los derechos naturales del hombre son la sola causa de los problemas del mundo, ha resuelto exponer, en una declaración solemne, estos derechos sagrados e inalienables, para que todos los ciudadanos puedan comparar los actos del gobierno y el funcionamiento de toda institución social y no se deje jamás oprimir y abatir por la tiranía; con la finalidad de que el pueblo tenga siempre delante de sus ojos las bases de su libertad y de su bienestar; el magistrado, las reglas de sus deberes; el legislador, el objeto de su misión.

En consecuencia, proclama, en presencia del ser supremo, la declaración siguiente de los derechos del hombre y del ciudadano.

Artículo primero. La finalidad de la sociedad es el bienestar común. El gobierno es instituido para garantizar al hombre la vigencia de sus derechos naturales e imprescriptibles.

Artículo 2. Estos derechos son la igualdad, la libertad, la seguridad, la propiedad.

Artículo 3. Todos los hombres son iguales por naturaleza y ante la ley.

Artículo 4. La ley es la expresión libre y solemne de la voluntad general; es la misma para todos, sea para proteger o para castigar; no puede ordenar más que lo que es justo y útil para la sociedad; no puede prohibir más que lo que es nocivo.

Artículo 5. Todos los ciudadanos tienen igualdad de acceso a la Función Pública. Los pueblos libres no conocen otro motivo de preferencia, en sus elecciones, que las virtudes y los conocimientos.

Artículo 6. La libertad es el poder que tiene el hombre de hacer todo aquello que no cause perjuicio a los derechos de los demás; tiene por principio la naturaleza; por regla, la justicia; por salvaguarda, la ley; su límite moral viene dado por la máxima “no hagas a los demás lo que no quieras que te hagan a ti”.

Artículo 7. El derecho a manifestar sus ideas y opiniones, sea a través de la prensa, sea a través de cualquier otro medio, el derecho a reunirse pacíficamente, el libre ejercicio de los cultos, no pueden ser prohibidos. La necesidad de enunciar estos derechos supone, o bien la presencia, o bien el recuerdo reciente del despotismo.

Artículo 8. La seguridad consiste en la protección acordada por la sociedad a cada uno de sus miembros para la conservación de su persona, de sus derechos y de sus propiedades.

Artículo 9. La ley debe proteger la libertad pública e individual contra la opresión de los que la administran.

Artículo 10. Nadie puede ser acusado, arrestado y mantenido en confinamiento, excepto en los casos determinados por la ley, y de acuerdo con las formas por ésta prescritas. Todo ciudadano requerido o aprehendido por virtud de la ley debe obedecer inmediatamente, y se hace culpable si ofrece resistencia.

Artículo 11. Todo acto ejercido contra un hombre fuera de los casos y de las formas previstos por la ley, es arbitrario y tiránico; todo aquél al que se le quisiere imponer violentamente, tiene el derecho de rechazarlo por la fuerza.

Artículo 12. Todo aquel que promueva, solicite, ejecute o haga que sean ejecutadas órdenes arbitrarias, es culpable y debe ser castigado.

Artículo 13. Todo hombre es considerado inocente hasta que sea declarado culpable. Por lo tanto, siempre que su detención se haga indispensable, la ley ha de reprimir firmemente todo rigor mayor del necesario para asegurar su persona.

Artículo 14. Nadie puede ser juzgado ni condenado sin haber sido previamente escuchado y enjuiciado, y en virtud de una ley promulgada con anterioridad al delito. Toda ley que castigue los delitos cometidos antes de su existencia no es sino una tiranía; el efecto retroactivo otorgado a la ley constituiría un crimen.

Artículo 15. La ley no debe imponer otras penas que aquéllas que son estricta y evidentemente necesarias; las penas deben ser proporcionales a los delitos y útiles a la sociedad.

Artículo 16. El derecho de propiedad es el que pertenece a todo ciudadano para disfrutar y disponer a su gusto de sus bienes, de sus ingresos, del fruto de su trabajo y de sus industrias.

Artículo 17. Ningún género de trabajo, de cultura, de comercio, puede prohibirse a la iniciativa de los ciudadanos.

Artículo 18. Todo hombre puede comprometer sus servicios, su tiempo; pero no puede venderse, ni ser vendido; su persona no es una propiedad alienable. La ley no reconoce la domesticación; no puede existir más que un compromiso de respeto y reconocimiento entre quien trabaja y su empleador.

Artículo 19. Nadie puede ser privado de ninguna parte de su propiedad, sin su consentimiento, excepto en los casos de necesidad pública evidente, legalmente comprobada, y bajo la condición de una justa y objetiva indemnización.

Artículo 20. Ninguna contribución puede ser establecida por utilidad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a participar en el establecimiento de las contribuciones, de velar por el uso de las mismas y de que les sean rendidas las cuentas.

Artículo 21. La asistencia social es una deuda sagrada. La sociedad debe asegurar la subsistencia de los ciudadanos desprotegidos, ya sea procurándoles un trabajo, ya sea asegurando los medios de existencia a los que no estén en condiciones de trabajar.

Artículo 22. La educación es necesidad de todos. La sociedad debe esforzarse al máximo para favorecer el progreso de la razón pública, y poner la educación pública al alcance de todos los ciudadanos.

Artículo 23. La garantía social consiste en la acción de todos para asegurar a cada uno el disfrute y la conservación de sus derechos; esta garantía reposa sobre la soberanía nacional.

Artículo 24. No puede existir si los límites de la función pública no son claramente determinados por la ley, y, si la responsabilidad de todos los funcionarios no está asegurada.

Artículo 25. La soberanía reside en el pueblo; es una e indivisible, imprescriptible e inalienable.

Artículo 26. Ninguna parte del pueblo puede ejercer la representación del pueblo entero, pero cada sección del pueblo reunido en forma soberana, tiene derecho a expresar su voluntad con entera libertad.

Artículo 27. Todo individuo que usurpe la soberanía habría de recibir muerte inmediata a manos de los hombres libres.

Artículo 28. El pueblo tiene siempre el derecho a revisar, reformar y cambiar la Constitución. Una generación no puede comprometer con sus leyes a generaciones futuras.

Artículo 29. Cada ciudadano tiene derecho, en condiciones de igualdad, a participar en la elaboración de la ley y en el nombramiento de sus mandatarios o agentes.

Artículo 30. Las funciones públicas son de carácter temporal; no pueden ser consideradas como un privilegio ni como una recompensa, sí en cambio como un deber.

Artículo 31. Los delitos de los mandatarios del pueblo y de sus agentes no deben quedar jamás impunes. Nadie tiene derecho a considerarse más inviolable que el resto de los ciudadanos.

Artículo 32. El derecho de presentar peticiones a los depositarios de la autoridad pública no puede, en ningún caso, ser prohibido, suspendido o limitado.

Artículo 33. La resistencia a la opresión es la consecuencia de los otros derechos del hombre.

Artículo 34. Existe opresión contra el cuerpo social cuando uno solo de sus miembros es oprimido. Hay opresión contra cada miembro cuando el cuerpo social es oprimido.

Artículo 35. Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo la insurreción es para el pueblo, y para cada porción del pueblo, el más sagrado de sus derechos y el más indispensable de sus deberes.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS