14 de maig de 2011
La majoria de la Convenció, un cop eliminada l’ala dreta representada per la Gironda després de les jornades de 2 de juny de 1793, patiria de forma creixent la influència dels sans-culottes parisencs i seguiria les directrius de la tendència de la Muntanya. En aquest marc, un dels comitès de l’assemblea, el Comitè de Salut Pública, aniria adquirint paulatinament una creixent importància. D’altre banda, amb ocasió de la festa de la 10 d’agost de 1793, els federats demanarien la suspensió de la Constitució de l’Any I fins a la consecució de la pau i la implantació del Govern Revolucionari.
Els convencionals, sota la direcció de la Muntanya i sotmesos a la pressió de les masses populars parisenques, van adoptar un conjunt de mesures destinades a enfrontar-se amb aquesta situació i van començar a advertir aleshores la necessitat d’estabilitzar el nou règim sorgit arran de la caiguda de la monarquia sota un govern d’excepció. Amb aquest objectiu començarien a treballar-ne els engranatges governamentals.
A l’organització del govern d’excepció, definida mitjançant els textos de 10 d’octubre i 4 de desembre de 1793, la batejarien com Govern Revolucionari, expressió que serviria per a designar el règim polític elaborat per la Convenció sota la pressió de les necessitats i sense referència a cap text constitucional. Així, el decret de 10 d’octubre definiria aquest caràcter d’excepció a l’afirmar que “El govern provisional de França es declara revolucionari fins a la consecució de la pau”.
El Comitè de Salut Pública disposaria des d’aquest moment d’un arsenal repressiu força important i del Terror. Terror, entès com a arma dirigida contra els enemics de la Revolució situats al marge del curs normal de la justícia per a ser jutjats pel Tribunal Revolucionari, que aplicaria un procediment i una escala de penes fixades per la Convenció contra els acaparadors, els revoltats i els aristòcrates. El Terror estava dirigit a acabar físicament amb els enemics de la Revolució i la Convenció va instaurar-lo com a conseqüència de la jornada popular de 5 de setembre de 1793.
El Terror, en la seva vessant judicial, es recolzaria en la Llei de Sospitosos de 27 de setembre de 1793 i en la xarxa de tribunals revolucionaris instaurats tant a París com a les províncies. La situació de fora de la llei, mitjançant un vot de la Convenció, suprimia tot tipus de procediment i implicava l’aplicació de la pena de mort en les vint-i-quatre hores següents a la detenció. Els rebels que havien estat detinguts amb les armes a la mà caurien sota aquesta condició fora de la llei. A més, les societats populars rebien poders de vigilància i de policia.
En la seva vessant econòmica, el Terror es basaria en les lleis que reprimien l’acaparament, en les lleis del màximum dels preus i els salaris, i en les lleis que obligaven comerciants i productors a declarar els seus estocs i a sotmetre’s als registres i incautacions per part dels ajuntaments. Des del 10 d’octubre, el Comitè de Salut Pública coordinaria la política de subsistències a escala nacional. Així, la fixació dels preus quedava establerta mitjançant un màxim calculat sobre els preus de 1790 incrementat en un 30%, primer per a una llista de vint-i-quatre articles (27 de juliol) i després per a més d’una cinquantena (2 d’octubre). D’altra banda, el mínim dels salaris es calculava sobre el salari de 1790 incrementat en un 50%.
Les finances públiques es sostindrien mitjançant emprèstits forçosos sobre els rics. En darrera instància, tot aquest procés adquiria un cert perfil de política social ja que jugava amb la redistribució de les rendes. Així, els considerats “rics” perdien una part del seu excedent de riquesa en benefici dels menys beneficiats i els indigents. L’Estat faria servir aquests emprèstits per a la realització d’una política d’instrucció i d’assistència. Els agents encarregats de l’execució d’aquesta política serien els exèrcits revolucionaris i els representants en missió.
En paral·lel a la implantació del Terror judicial i econòmic, des de novembre de 1793, tant a París com als departaments, aniria desenvolupant-se una acció dirigida contra l’Església catòlica que s’acostuma a denominar com descristianització. Els orígens d’aquesta política hem de buscar-los en l’acció dels hebertistes, intèrprets dels sentiments dels sans-culottes.
Un dels principals instruments de la descristianització seria l’exèrcit revolucionari, i especialment els destacaments parisencs enviats a l’oest i a la vall de Roine. Alguns representants en missió afavoririen la descristianització, trobant recolzament en les societats populars locals.
Aquesta política pretenia la total desaparició del culte i les costums catòliques. Per exemple, la Convenció va adoptar el calendari republicà que suprimia els diumenges, el dia de culte obligatori dels catòlics en l’Antic Règim, substituint-lo pel decadi, a més de canviar el nom dels mesos i fixar el començament de la nova era en la data de proclamació de la República.
Una part dels convencionals proposaria l’organització d’un culte nacional que permetés la canalització de la religiositat de les masses cap als ideals republicans. Per exemple, s’introdueix el culte als màrtirs revolucionaris republicans: Marat, assassinat el 13 de juliol de 1793; Charlier, executat pels contrarevolucionaris a Lió el 16 de juliol de 1793; Le Pelletier de Saint-Fargeau, membre de la Convenció i diputat regicida assassinat per un fervent monàrquic. Posteriorment, s’incorporarien a la llista personatges com Bara, un tamborer de catorze anys de l’exèrcit republicà que va ser executat pels revoltats de la Vendée després d’haver-se negat a cridar “Visca el rei!”, o Viala, que havia tallat un pont a Avinyó per impedir la retirada dels federalistes i havia resultat mort.
El 20 de brumari de l’any II (10 de novembre de 1793) va celebrar-se a Notre Dame la festa de la Raó. Les autoritats republicanes revolucionàries animaven els sacerdots a renunciar a les seves funcions, a que es dessacralitzessin i dipositessin davant de les autoritats les seves cartes de sacerdoci i a que es casessin; cas en el qual se’ls mantindrien les retribucions derivades de la Constitució Civil del Clergat. Així, per exemple, Gobel, bisbe electe de la ciutat de París, va dimitir de les seves funcions el 6 de novembre. Aprofitant les mesures d’incautació de les campanes i dels objectes de plata de les esglésies, els organismes revolucionaris van imposar molts cops el tancament dels espais de culte.
En conjunt, si bé la gran majoria d’aquestes accions descristianitzadores van ser resultat de iniciatives més o menys individuals i espontànies –administracions revolucionàries, clubs, societats populars, exèrcit–, el Govern Revolucionari les permetria i faria seves molts cops.
El 25 de desembre de 1793, Robespierre, en un discurs davant de la Convenció justificaria aquesta organització excepcional a causa de la gravetat de la situació i argumenta que la Convenció no podia aplicar la Constitució ni convocar eleccions a causa de la “guerra de la llibertat” que imposava un règim diferent del règim constitucional que seria el de la “llibertat i la pau”. Per tant, el Govern Revolucionari i el Terror serien el règim de la defensa revolucionària contra els aristòcrates i en benefici del poble, sense caure en l’anarquia ja que sempre es recolzaria en les bases reglamentàries existents i votades per la Convenció.
Robespierre seguiria argumentant que existien dos perills en aquesta política: d’una banda, la moderació i la debilitat, de l’altre, els excessos i la temeritat. Segons la màxima figura política del període i home fort del Govern Revolucionari, aquest hauria de situar-se al mig dels dos extrems. Així, Robespierre denunciava el fanatisme religiós i el fanatisme descristianitzador. Finalment, l’Incorruptible apel·laria novament a la teoria del “complot exterior” descobert el mes de novembre i, per això, convidava els diputats a mantenir una actitud vigilant.
Aquest discurs pot ser considerat com tota una declaració d’intencions polítiques que assenyalava amb fermesa la voluntat del Govern Revolucionari d’allunyar-se dels extrems i de buscar l’estabilització.
Tot un conjunt de mesures derivades ens indica l’existència d’una intenció per part del govern de replegar-se en relació a les conquestes populars aconseguides pels sans-culottes en les jornades de setembre. Així, es suprimirien els exèrcits revolucionaris, es retirarien els representants en missió i s’abandonaria la política de descristianització.
El 5 de febrer de 1794, Robespierre presentant l’Informe sobre els principis de moral política que han de guiar la Convenció considerava que:
la força del govern popular en una fase de revolució consisteix en la virtut i en el terror. La virtut sense la qual el terror és funest, el terror sense el qual la virtut és impotent […] El govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania […] Que la tirania regni durant un únic dia, i al dia següent ja no quedarà un sol patriota. Fins a quan es donarà que la fúria dels dèspotes sigui anomenada justícia i la justícia del poble barbàrie i rebel·lió?.
Després d’un esforç militar sense precedents, el Comitè de Salut Pública va aconseguir imposar-se als enemics de la Revolució, tant a la guerra interior com a la guerra exterior. A l’interior, durant l’estiu van començar a ser derrotats els alçaments contrarevolucionaris de la Vendée i després de la victòria de Savenay (desembre) va iniciar-se la repressió del moviment a través de les “columnes infernals”. D’altra banda, les victòries aconseguides sobre la Primera Coalició permetrien allunyar el perill, rebutjant els enemics fora de les fronteres de la República. D’aquesta manera, des de l’estiu de 1794, els exèrcits de la Revolució passarien a l’ofensiva.
Dos faccions s’oposarien a la tendència dominant de la Muntanya, agrupada a l’entorn del Comitè de Salut Pública i de la figura de Robespierre. D’una banda, la facció hebertista que pretenia un reforçament del Terror, mentre que a l’altre extrem, la facció indulgent pressionaria en favor de alleujar el rigor de la repressió. Seguint aquesta política d’equidistància entre els extrems, el març de 1794, els caps hebertistes van ser detinguts i jutjats per temptativa d’insurrecció armada, condemnats a mort i executats. Dies després, Robespierre aconseguiria la detenció dels indulgents que van ser portats davant del Tribunal Revolucionari, jutjats i condemnats a mort el 6 d’abril.
En aquest marc, començaria a desenvolupar-se una política favorable als dits indigents, justificada en la recerca de la igualtat. Així, entre febrer i març de 1794, van aprovar-se un conjunt de lleis que preveien la confiscació dels béns dels enemics de la República, l’inventarització d’aquests nous béns nacionals i el seu repartiment entre els indigents. Amb aquest motiu, l’11 de maig s’obria el Gran Llibre de la Beneficència on havien d’inscriure’s tots els indigents.
D’altra banda, per a permetre l’aplicació de la llei de 25 de desembre de 1793 (5 de nivós), que definia la instrucció elemental com a obligatòria i gratuïta, i aprofitant el canvi de signe de la guerra, va decidir-se el desbloqueig dels crèdits corresponents. També, el 4 de llengües regionals eren sospitoses de federalisme i feudalisme.
El 8 de juny, el Comitè de Salut Pública, encapçalat per Robespierre, faria acte de presència amb tots els diputats en la gran festa religiosa i cívica en honor de l’Ésser Suprem.
En mig de tot aquest conjunt de mesures que buscaven apuntalar i consolidar la Revolució en un moment d’ofensiva, va reorganitzar-se el Terror judicial. Tots els expedients es concentren al Tribunal Revolucionari de París i es suprimeixen els tribunals revolucionaris locals. La llei de 10 de juny de 1794 ampliaria la noció de sospitós i simplificaria el procés del Tribunal. El nombre d’execucions capitals, totes concentrades a París, va incrementar-se fins a arribar a gairebé 2.000 en el mes de juny. La guillotina va començar a funcionar durant sis hores diàries.
El 9 de Termidor, davant de l’escalada del Terror i l’increment, desmesurat per a alguns, de les mesures socials, l’assemblea va declarar fora de la llei a Robespierre i els seus aliats. Amb conformitat a la pròpia llei que havien aprovat, van ser executats sense judici previ al dia següent (28 de juliol).
Rebutjant el que van qualificar de dictadura del Comitè de Salut Pública i la política terrorista, la Convenció va adoptar, durant el segon semestre de 1794, un conjunt de mesures dirigides a desmantellar els mecanismes del Govern Revolucionari. Des del 31 de juliol el Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat General restarien sotmesos a la norma de renovació mensual mitjançant elecció de la Convenció Termidoriana i per tal d’evitar els membres permanents, un diputat no podia ser escollit fins després del termini d’un mes. A més, el 24 d’agost, les comissions executives que havien de substituir els ministres van passar a ser dependents cadascuna de l’autoritat d’un dels comitès competents de la Convenció. Finalment, el 12 de setembre es reduiria a tres mesos el període de missions dels diputats i, a més, els representants a províncies haurien de sotmetre’s al vot de la Convenció per a introduir els seus decrets.
En el pla judicial, les lleis terroristes serien paulatinament desmantellades. Així, l’1 d’agost es derogava la llei de pradial. D’altra banda, va procedir-se a la renovació del personal del Tribunal Revolucionari i va reduir-se el nombre de comitès de vigilància deixant tan sols un comitè per barri a París i un per districte a les províncies.
Tot i això, tot i que la Convenció Termidoriana va buscar l’alleujament de la pressió del Terror i permetre que els sospitosos detinguts sense proves consistents recuperessin la llibertat, va buscar-se un fràgil equilibri per tal d’evitar que aquesta reforma obrís les portes a la contrarevolució. Per això, es mantindrien les lleis contra els emigrats i contra el clergat refractari.
El Terror econòmic, d’altra banda, va perdurar durant força més temps del que alguns autors segueixen denominant com centralisme jacobí i el Terror judicial. Així, si bé el 9 de novembre van introduir-se mesures que esmenaven les lleis sobre l’acaparament aquestes només substituïen la pena de mort per penes de confiscació dels productes acaparats. Igualment, va modificar-se la llei del màximum deixant en mans de les autoritats de cada districte la fixació del preu màxim. Seria el desembre de 1794 quan el màximum quedava abolit. La Convenció Termidoriana tancaria algunes de les manufactures estatals i liberalitzaria les importacions.
Respecte del Terror religiós o descristianització, si bé aquesta ja havia viscut una frenada important després de 1793, els termidorians van restablir la llibertat de cultes i permetre el retorn a l’activitat de les esglésies que no havien estats ocupades (21 de febrer de 1795). Gràcies a aquesta mesura, s’acabaria restablint el culte i el clergat constitucional s’organitzaria al voltant de l’abat Grégoire. Inclús acabarien reapareixent els clergues refractaris de 1791, com a mínim aquells que no havien estat declarats sospitosos o havien escapat de la guillotina. Tot i això, val a dir que el culte a l’Ésser Suprem va seguir present en alguns grupuscles.
Des de la perspectiva de la quantitat, i fent servir les dades aportades per Donald Green, el Terror judicial va donar un nombre de morts que arriba fins els 16.594 guillotinats en tot el període –des de març de 1793 fins a l’agost de 1794–. Les xifres més importants correspondrien a novembre de 1793 (3.300) i gener de 1794 (3.500), el que suposa la meitat de les execucions totals.
Cal destacar, però, que tot i la importància de les xifres i la impossibilitat de comptabilitzar l’impacte d’una sola mort en la població francesa del període, aquestes 16.594 víctimes només suposarien una petita proporció del conjunt de persones que van ser detingudes com a sospitoses, que sumarien un nombre proper a les 500.000.
D’aquestes 16.594 víctimes, el 75% va ser executat en conformitat amb els termes establerts per la llei marcial aplicable en els departaments revoltats –percentatge que es correspon, a més, amb el de rebels detinguts amb armes en mà–. Així, el 15% de les víctimes van ser executades en aplicació del concepte de contrarevolució –conspiració, emigració, traïció o connivència amb l’enemic, entre d’altres–. D’aquests, els clergues refractaris representarien el 2% de les víctimes i els acaparadors l’1,5%.
Per categories socials, els camperols amb el 28% d’execucions i les diferents categories “treballadores” amb el 31,25% serien els principals damnificats del Terror, fet que dóna una bona mostra del caràcter popular que en alguns llocs va tenir la contrarevolució, i assenyala el caràcter defensiu de la repressió terrorista.
Finalment, analitzant la distribució geogràfica de les víctimes, podem concloure que la repressió terrorista estaria clarament relacionada amb les zones amb un major potencial contrarevolucionari: el 70% de les víctimes procedien de París (2.639), els departaments del Loira, la Vendée (7.050) i el Roine (1.880). Així, el 20% de les víctimes provenia de les zones que podem qualificar d’insurrecció secundària.
Ara bé, per a realitzar un anàlisi complet del que va suposar quantitativament el Terror a la Revolució francesa caldria afegir-hi les víctimes de les execucions sumàries i les matances en represàlia que van produir-se tant a la Vendée com a l’oest del país.
Òbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.
