El 129è president de la Generalitat?
El propassat 24 de desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment existeix aquesta continuïtat?
La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu reial.
Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català.
La Diputació del General estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.
Abolida per Felip V mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX. Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context, suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.
La història és suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.
La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval, quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de nova sota la denominació de Generalitat.
És a dir, la Generalitat de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el 1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006 serien els encarregats de regular les seves competències polítiques, econòmiques, socials i culturals.
Per tant, podem establir una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República, però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i legitimitat.
Així, de la mateixa manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya, en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).
