El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'5. Història Moderna'

Voltaire, Càndid i l’optimisme

Voltaire és el pseudònim de François Marie Aruet (1694-1778), un dels grans intel·lectuals del segle XVIII. De gran influència a l’Europa del seu temps, en tots els seus escrits va defensar la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals del ciutadà… Idees trencadores i innovadores per al seu temps. Idees que obririen les portes a la Revolució francesa i a una nova etapa de la història.

Nascut a París, va rebre una bona educació amb els jesuïtes. La seva vocació d’escriptor va desvetllar-se aviat i des d’aquest moment Voltaire ja va escriure tota la seva vida. Va escriure diferents tractats històrics i filosòfics, tragèdies, un poema èpic i una sèrie de relats breus que avui resulten el producte més valuós de la seva abundant literatura.

Voltaire.jpg

Intel·ligent i crític, intel·lectual polifacètic, apassionat defensor de la llibertat de pensament, va censurar les diferents formes que va adoptar el despotisme en el seu temps, així com la superstició i el fanatisme religiós. Una discussió amb el favorit de Lluís XV va portar-lo a l’exili a Anglaterra, on va descobrir les virtuts del parlamentarisme i les llibertats que gaudien els anglesos. Igualment va ser un admirador de la Prússia del dèspota il·lustrat Frederic el Gran.

Retornat a França, va esdevenir home de negocis i mitjançant l’especulació va aconseguir fer una gran fortuna. Possiblement va ser l’home de lletres més ric de la història. I això li va permetre la independència que necessitava per denunciar la intolerància, la tirania i la injustícia del seu temps.

Per a sobreviure a la repressió policial, va fer-se amb dues residències a la frontera franco-suïssa, una a la banda francesa i una altra al cantó suís. Així, quan el perseguien els francesos al·legava ser ciutadà de Suïssa i quan el perseguien els oficials suïssos l’argúcia s’invertia.

Igualment, va guanyar-se l’estimació de molts ciutadans i camperols dels voltants. No només perquè els defensés en els seus textos, sinó perquè no dubtava en acudir als tribunals a ajudar-los contra les injustícies del feudalisme tardà. I així va viure fins a la seva mort, esdevingut un petit reietó del pensament il·lustrat que rebia a la seva mansió nombrosos admiradors que s’adreçaven a sentir-lo parlar de llibertat, tolerància i drets de l’home.

Voltaire_Philosophy_of_Newton_frontispiece.jpg

Literàriament, Voltaire considerava que la novel·la era un gènere superficial, farcit d’enamoraments i aventures extravagants. Per això, el filòsof va dotar els seus relats de consistència ideològica per donar pas als Contes filosòfics, una sèrie de narracions realment extravagants i iròniques, però carregades de sentit per fer meditar i pensar els lectors. És la millor sàtira dels móns idealitzats i perfectes.

Així, per exemple, a Zading aprofita una exòtica història oriental per a reflexionar sobre la felicitat humana i els capricis del destí. I a L’ingenu contempla la “civilitzada” França del seu temps des de la perspectiva d’un “salvatge” que acaba d’arribar-hi. En definitiva, des de la senzillesa, la intel·ligència i la ironia, Voltaire recrea les seves preocupacions sobre el món que l’envoltava.

A Càndid utilitza el gènere d’aventures per a satiritzar, no sense un cert punt d’amargor, les teories filosòfiques, la justícia, les pràctiques religioses i els governs triomfants del moment. És, per tant, una resposta a l’optimisme filosòfic, la concepció que assegurava que tot passava per a bé en el millor dels móns possibles.

Així, Càndid és una breu novel·la d’aprenentatge protagonitzada per un personatge simple i optimista que creu viure en el millor dels móns possibles. Càndid neix en el millor dels castells, té els millors pares i és educat pels millors tutors. Un d’ells, el filòsof i libidinós Pangloss és qui convenç el protagonista que aquest és el millor dels món possibles… I aquí comencen a succeir-se les desgràcies.

candide.jpg

Les experiències que viu mostren al protagonista una realitat molt diferent a la que havia après del seu mestre. Així, el castell és assetjat i conquerit i la seva família és cruelment assassinada. Càndid aconsegueix escapar en companyia del seu tutor Pangloss i de la seva estimada Cunegunda (la qual ha estat violada sense que Càndid se n’adoni perquè això és impossible en el millor dels móns possibles).

I els tres personatges inicien un viatge en el qual patiran continuats enganys, estafes, pallisses i robatoris. Potser sembla una història tràgica, però no ho és. Al contrari. És una història hilarant com a conseqüència de l’incurable optimisme de Càndid, el qual resisteix a tots els infortunis. Finalment, un cop ho ha perdut tot, decideix retirar-se a viure a la costa on conrearà un jardí.

El món perfecte és inabastable. I pensar que hi vius és una filosofia covard i mandrosa. Si la gent de bona fe, com Càndid, es limités a cuidar del seu jardí el món quedaria en mans de les males persones. En conseqüència, Càndid és l’oposat a un Voltaire que va dedicar la seva vida a les necessitats dels altres.

Treball de disseny de la pàgina web: Best Website Hosting

William Shakespeare

Poeta, dramaturg, actor… Conegut habitualment com el gran poeta nacional d’Anglaterra i considerat per bona part de la crítica com el millor dramaturg de la història de la literatura, William Shakespeare (1564-1616) és un dels escriptors que ha exercit una influència més gran en tots els països i èpoques. A través de la fusió de la tradició popular i la culta, Shakespeare va aconseguir un teatre per a tots els públics esdevenint l’autor teatral més important de tots els temps.

shakespeare.jpg
William Shakespeare

Londres seria la ciutat que marcaria la vida de Shakespeare des del punt de vista professional. Allà va trobar diverses feines vinculades al món del teatre, començant com a simple actor en els teatres The Globe i Blackfriars. Amb només vint anys ja era membre de la companyia de Lord Chamberlain, la més prestigiosa de la ciutat. Però ell volia ser dramaturg, i aquest seria el següent pas que assoliria.

Cap a 1610 va retirar-se al seu poble, on va viure fins a la seva mort acompanyat de la família que havia deixat enrere per treballar en el seu somni i gaudint de la vida rural. Shakespeare moria el 23 d’abril de 1616, el mateix dia que Miguel de Cervantes, però en un altre calendari (la catòlica Monarquia Hispànica seguia el calendari gregorià mentre que Anglaterra encara seguia el calendari julià).

Cap altre escriptor ha aconseguit aprofundir en l’ànima humana com Shakespeare ho va fer en les seves obres. Capaç d’expressar les passions més íntimes i les contradiccions humanes magistralment, l’autor va ser capaç d’utilitzar un llenguatge profund que arriba a tots els públics. En la quarantena d’obres que va escriure, va abraçar tots els gèneres dramàtics del moment amb èxit revolucionant el teatre del seu temps. Igualment, va escriure poemes (fonamentalment sonets).

La pregunta és obligada: per què les obres de Shakespeare mantenen vigent l’interès del públic segles després de la seva publicació? Perquè els temes tractats en les seves obres (amors, passions, desitjos, interessos, patiments, alegries) són eterns i permeten que el lector contemporani s’hi vegi reflectit. Potser alguns elements són aliens a un lector dels nostres dies (l’ús de la mitologia clàssica, per exemple), però prescindint-ne d’aquests l’obra s’entén igualment.

En conseqüència, les obres teatrals de Shakespeare esdevenen universals perquè commouen tant un espectador del segle XVI com un d’actual. I és que els seus personatges són literàriament reals, persones de carn i ossos amb virtuts i defectes, protagonistes amb desitjos i canvis d’estat d’ànim que són versemblants i propers als ulls de qualsevol lector. És a dir, Shakespeare transmet una sensació d’autenticitat que genera una “il·lusió de la vida” a través del llenguatge.

Miguel de Cervantes

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), l’anomenat “Príncipe de los Ingenios”, el principal escriptor de la història de la literatura castellana, va viure en el tombat dels segles XVI i XVII. Personatge intempestiu de la història d’Espanya, Cervantes és a la vegada “cima y síntesis de la literatura española en un momento en que todas las formas culturales de la Península Ibérica se hallaban en plena madurez”.

Cervantes.jpg

Va néixer a Alcalá de Henares, fill d’un cirurgià sense posició econòmica i que canviava freqüentment de residència per a poder guanyar-se la vida. Per això va estudiar a diverses ciutats castellanes com Córdoba, Sevilla, Madrid i Salamanca. Tanmateix, Cervantes va tenir una sòlida formació humanista que va iniciar a Espanya sota la disciplina de Juan López de Hoyos i que va continuar a Itàlia.

Estatua de MIGUEL DE CERVANTES (1547-1616) en la entrada de la Biblioteca Nacional de España, en Madrid. Esculpida por Juan Vancell Puigcercós.El 1569 va marxar a Itàlia, possiblement exiliat fugint d’un conflicte amb la justícia. Allí va ser protegit de Giulio Acquaviva (futur cardenal). Va enrolar-se a l’exèrcit i va participar a la Batalla de Lepant (1571) com a membre del terç de Montcada, on combatent contra l’armada turca va rebre un tret que va deixar-li inutilitzada la mà esquerra. També va participar en la conquesta de Tunis (1573).

El 1575, quan retornava cap a territori espanyol, va ser fet presoner juntament amb el seu germà Rodrigo per un corsari algerià quan es trobaven a tocar de la Costa Brava i va veure’s captiu a Alger durant cinc anys. Després de quatre intents frustrats de fuga seria escatat pels frares trinitaris (tot i que alguns historiadors parlen del pagament d’un rescat de 800 ducats, el qual hauria arruïnat els pares de l’escriptor).

Després de desembarcar a València, Cervantes va retornar a Madrid on va escriure les seves primeres obres de teatre. Fruit de les seves relacions amb Ana de Villafranca va néixer la seva filla Isabel de Saavedra. Posteriorment, el 1584, es casaria amb la manxega Catalina de Palacios y Salazar, un matrimoni desgraciat possiblement motivat per qüestions econòmiques.

Un any després apareixia la seva primera novel•la: La Galatea (1585). La literatura, però, no seria mai la seva forma de guanyar-se la vida. Així, entre 1587 i 1600 viuria a Sevilla exercint de comisario de abastos, requisant cereals i oli per a l’expedició que Felip II plantejava realitzar contra Anglaterra, i cobrador de rendes de l’Estat.

És una etapa marcada novament pels problemes amb la justícia. El 1592 va ser empresonat per unes suposades irregularitats administratives i econòmiques, i el 1597 tornaria a trepitjar la presó després de que el banquer en el qual havia dipositat els diners dels impostos es declarés en bancarrota. El procés judicial contra Cervantes es perllongaria fins el 1603, quan va ser exculpat.

Des de 1603 resideix a Valladolid, a la cort de Felip III, amb la seva família. El 1605 apareix publicat El Quijote, però l’èxit de les aventures de l’Alonso Quijano es veuria enterbolit per un nou afer obscur i que incloïa la seva família el portaria de retorn a la presó: la mort del noble Gaspar de Ezpeleta davant la seva casa. Cervantes i la seva família va ser processats, però van ser absolts.

El_ingenioso_hidalgo_don_Quijote_de_la_Mancha.jpg

El 1608 s’instal•la a Madrid acompanyat de la seva germana i filla. Ara bé, Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

Retornat a Madrid i esperonat per l’aparició del Quijote de Avellaneda, escriu la segona part d’El Quijote (publicada el 1615), però tot i l’èxit de l’obra viu en la pobresa. En aquesta etapa publica també les Novelas Ejemplares (1613), el poema Viaje al Parnaso (1614) i les Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados (1615). Mor el 23 d’abril de 1616. Tres dies abans de morir havia acabat d’escriure la seva darrera novel•la: Los trabajos de Persiles y Sigismunda (publicada pòstumament el 1617).

L’État, c’est moi

Lluís XIV de França (1643-1715), el Rei Sol, l’absolutisme encarnat en la figura de l’home més poderós del segle XVII. Un pintor català: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud, nascut a Perpinyà quan aquest territori encara es trobava sota domini dels comtes de Barcelona); un quadre històric:  Retrat de Lluís XIV (1701).

Louis_XIV_of_France.jpg
Louis XIV en grand costume royal (1701)

Prototip de la representació majestàtica, imperial, Rigaud capta l’essència de l’absolutisme: un monarca omnipotent, poderós i orgullós, l’home que era l’encarnació viva de l’Estat. “L’État c’est moi”, aquella frase atribuïda al Rei Sol per Jacques-Antoine Dulaure a la seva Histoire de Paris (1834) i que Lluís XIV mai va pronunciar, tot i que segurament sí l’hauria signat. En el seu llit de mort sí que va arribar a afirmar: “Je m’en vais, mais l’État demeurera toujours” (“Jo me’n vaig, però l’Estat [la meva obra] quedarà per sempre”).

Orfe des dels cinc anys, el petit Lluís va veure com durant la regència de la seva mare, Anna d’Àustria, mentre ell era menor d’edat, una revolta de la noblesa francesa i del Parlament de París posava en perill el seu tron. Sufocada la Fronda (1648-1653) pel primer ministre, el Cardenal Mazzarino, aquells fets marcarien el futur govern del Rei Sol. Havia arribat el moment de reforçar l’autoritat monàrquica i avançar cap a la versió més acabada de l’absolutisme, del rei com a encarnació mateixa de l’Estat, de portar a la pràctica, i fins a les últimes conseqüències, les formes de govern pròpies de la monarquia de dret diví.

Rigaud_Hyacinthe_-_Louis_XIV,_roi_de_France.jpg
Louis XIV, roi de France (1701)

El 1682 va abandonar París i va traslladar la cort a Versalles. El fastuós palau, els jardins i les fonts van permetre al rei mostrar el seu poder immens. Tota la brillant vida de Versalles girava al seu voltant, convertit en l’epicentre del poder, la persona més important i poderosa de França i d’Europa, el gran astre de la galàxia absolutista: el Rei Sol. Els poderosos nobles esdevenien ara servils cortesans entretinguts en una vida fastuosa de festes i recepcions, allunyats de les seves propietats en el món versallesc, sense consciencia de ser vigilats de prop. En aquest entorn, la noblesa mai es tornaria a revoltar.

Retornant al quadre de Rigaud, tot l’imaginari de l’absolutisme es condensa en un cop de pinzell: la corona, el ceptre, la mà de la justícia, el mantell reial, l’espasa de França i la flor de lis del Borbó. Una posició ferma, règia, imperial. Potser mai ho va pronunciar, però, evidentment, l’Estat era ell.

La bandera espanyola

Ni amb els Reis Catòlics, ni amb els Àustries, ni amb els primers Borbons. Fins el 1785 la Monarquia Hispànica no va tenir una bandera comuna que s’identifiqués amb l’Estat, sinó que van emprar-se diferents estendards reials, locals o nobiliaris com a conseqüència de la naturalesa composta de la monarquia. Així, l’actual bandera espanyola no apareix fins el regnat de Carles III i inicialment amb un objectiu limitat: una ensenya nacional que identifiqués internacionalment l’armada espanyola.

Banner_of_arms_crown_of_Castille.png
Bandera de la Corona de Castella
Senyera.png
Bandera de la Corona d'Aragó
Bandera_de_Reino_de_Navarra.png
Bandera del Regne de Navarra

D’aquesta manera, Carles III va decidir, d’entre diferents projectes de combinació de colors, establir la bandera la vermella i groga perquè tenia una millor visibilitat des del mar:

Para evitar los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la Bandera Nacional de que usa Mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas, equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima; y el Gallardete en las mismas tres listas y el Escudo a lo largo, sobre Quadrado amarillo en la parte superior. Y que las demás Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismo colores, debiendo ser la lista de enmedio amarilla y del ancho de la tercera parte de la bandera, y cada una de las partes dividida en dos partes iguales encarnada y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo a Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Océano, y en el Mediterráneo desde el primero de año de mil setecientos ochenta y seis; en la América Septentrional desde principio de julio siguiente; y en los demás Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento.

Banderas_elegidas_por_Carlos_III.jpg

Vuit anys més tard, Carles IV va estendre l’ús de la nova bandera a les places marítimes. Tanmateix, no va ser fins a la Guerra del Francès quan la nova bandera espanyola va popularitzar-se: Cadis, precisament com a conseqüència de la seva condició de plaça marítima, va utilitzar la bandera vermella i groga com a símbol de la seva llibertat i resistència davant de l’exèrcit francès. Posteriorment, el 1843, Isabel II va decretar el seu ús com a ensenya de l’exèrcit de terra. Igualment, cal tenir present que no seria fins a la dècada de 1860 quan el seu ús va consolidar-se com a pavelló d’Espanya.

Pendón_heráldico_de_los_Reyes_Catolicos_de_1492-1504.png
Ensenya dels Reis Catòlics (1492-1504)
Flag_of_New_Spain.png
Creu de Borgonya, ensenya d'ultramar de la Monarquia Hispànica dels Àustries (1506-1701)
Pabellón_sencillo_de_la_Armada_de_España_1701_1785.png
Pavelló de l'Armada espanyola sota els Borbons (1701-1785)
Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png
Bandera de guerra d'Espanya des de 1785

El Motí d’Aranjuez

18 de març de 1808, Aranjuez. Després de l’ocupació napoleònica de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, va dirigir-se cap a Madrid. La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Davant d’això, la cort de Carles IV va traslladar-se a Aranjuez i Godoy va aconseguir de convèncer el monarca de la necessitat que la família reial anés a Andalusia per embarcar-se camí d’Amèrica. En aquest context, l’oposició cortesana va fer córrer el rumor que Godoy planejava segrestar la família reial. L’oposició ja tenia planejat el seu cop.

motin-de-aranjuez.jpg

La matinada del 17 de març escatava el motí, un aixecament protagonitzat per les capes populars (soldats, camperols i treballadors del palau), però dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i amb un objectiu clar: la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la greu crisi que patia el país.

La casa de Godoy, sempre fortament vigilada per la guàrdia reial, va veure’s desprotegida de cop i volta. El totpoderós ministre que va enfrontar-se amb la crisi de l’Antic Règim va haver de refugiar-se a les golfes, amagat sota una catifa, humiliat, fins que va reaparèixer el 19 de març. En aquell moment era una ombra de l’estadista que havia pretès ser, una figura famèlica i assedegada que demanava la seva absolució. El preferit del rei havia caigut definitivament en desgràcia i no es retrobaria amb els vells monarques fins al seu exili francès.

arajuez.jpg

Carles IV també va ser abandonat. Els seus ministres i cortesans van abandonar el vaixell d’un monarca que s’enfonsava presoner dels seus suports a Godoy i Napoleó. Només la coronació de Ferran podia frenar els rebels. Així, el motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV –el qual va abdicar la corona en el príncep Ferran el 19 de març– i Godoy –empresonat i destituït–, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola.

Un motí popular havia acabat amb la monarquia de Carles IV, però un motí teledirigit per Ferran VII i la noblesa. Fins i tot la reina Maria Lluïsa ho tenia clar: “Mi hijo Fernando era el jefe de la Conjuración. Las tropas estaban ganadas por él; él hizo poner una de las luces de su cuarto en una ventana para señal de que comenzase la explosión”. Però la situació era més complexa. No era simplement canviar un monarca per un altre. Els fets d’Aranjuez eren una reacció contra l’absolutisme borbònic i a la recerca de la introducció d’un govern aristocràtic.

EC001698වᓵ

Ferran VII era proclamat rei d’Espanya i entrava triomfant a Madrid el 24 de març davant de l’aplaudiment popular, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

D’altra banda, els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

La Batalla de Trafalgar

La Pau de Basilea de 1795 va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment, Espanya serà novament un aliat subordinat de la França del Directori, en aquest cas contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva francoespanyola contra Anglaterra. Seguint aquesta política, i ja amb Napoleó Bonaparte instal·lat al poder amb el Consolat, el 1801, Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic.

En aquest context, quan Napoleó va ser proclamat emperador, en 1804, es declararia el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal restaria com l’únic aliat continental dels britànics en el continent europeu. Davant d’aquesta situació, Carles IV es tornaria a aliar amb França. Ara bé, l’aliança amb Napoleó era un perill per una Espanya immersa en una greu crisi política, econòmica, social i cultural. L’aliança hispano-francesa conduïa directament cap a la guerra amb Anglaterra i la Tercera Coalició, exactament el darrer que necessitava el país.

info22.jpg

El 1805 el govern espanyol es veia obligat a posar la seva esquadra naval al servei de Napoleó. Els exèrcits navals de França i Espanya, integrats per 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i per 15 vaixells per part espanyola, van reunir-se a Cadis sota el comandament de l’almirall Pierre Villenueve, el qual no aixecava massa simpaties entre els mariners espanyols, i l’espanyol Federico Gravina. Quan van sortir del port van trobar-se cara a cara amb la flota anglesa, comandada per l’almirall Horatio Nelson i composta per 27 vaixells i 6 fragates, la qual va bloquejar-los i va llançar la seva ofensiva davant del cap de Trafalgar.

El xoc passaria a la història. Era la matinada del 21 d’octubre de 1805, la data de la Batalla de Trafalgar, l’enfrontament naval més important del segle XIX. Mentre la flota francoespanyola es trobava estesa en forma d’arc a sis quilòmetres, l’almirall Nelson encoratjava els seus homes amb la famosa frase que passaria a la posteritat: “Anglaterra espera que tots els homes compleixin amb el seu deure”. Aleshores, els anglesos van atacar perpendicularment mitjançant dues columnes que primer van dividir la flota francoespanyola i després van atacar els vaixells.

Vice-Amiral_Pierre_Charles_de_Villeneuve.jpg
Pierre Charles de Villeneuve
Federico_Gravina.jpg
Federico Gravina
Horatio Nelson.jpg
Horatio Nelson

En menys de sis hores de batalla en el front de Trafalgar, 4.480 mariners francesos i espanyols havien mort en combat, 2.220 es trobaven ferits en diferents graus, 7.000 havien estat fets presoners, prop d’una dotzena de vaixells havien estat destrossats i no trigarien a enfonsar-se en les profunditats de l’oceà, una altra dotzena havia estat apressada pels anglesos, Villeneuve era pres amb el seu vaixell Bucentaure i el contraalmirall Dumanoir fugia en desbandada… Només nou vaixells, comandats per Gravina, tornarien a Cadis. La victòria anglesa era indiscutible, per molt que Nelson hagués mort sobre la nau Victory i el seu cadàver es trobés amagat en una barrica de conyac. El balanç de 449 mariners morts i 1.214 ferits no amagava la victòria total sobre Napoleó.

El resultat conferia aires de tragèdia a la desfeta. Les aigües del cap Trafalgar havien esdevingut un mar de la mort en el qual la flota naval espanyola s’havia enfonsat per sempre més com a conseqüència del desastre. Espanya havia perdut deu vaixells. Igualment, la preponderància naval francesa restava tocada de mort, tot liquidant l’intent napoleònic d’imposar-se en el domini marítim. França havia perdut dotze dels seus vaixells. Així, Anglaterra s’havia guanyat una preponderància marítima que es mantindria fins a la Segona Guerra Mundial. I l’almirall Nelson havia esdevingut llegenda.

Trafalgar-Auguste_Mayer.jpg

Mort_nelson.jpg

La Guerra Gran (1793-1795)

Tot i que, inicialment, la monarquia de Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va carregar-se de raons per declarar la guerra a la República francesa naixent de la Revolució. Així, el 7 de març de 1793, la Convenció declarava la guerra a Espanya. Va ser la Guerra Gran, en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb decidida vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes, amb una divisió d’auxiliars portuguesos, armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

Ara bé, aquesta victòria inicial era un miratge. La realitat era que tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès. I això va canviar quan l’exèrcit espanyol, mal proveït, va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. Per tot Catalunya va començar a sentir-se el perill d’una invasió de l’exèrcit republicà. Així, el govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

guerra gran.jpg

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comitè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Dugommier.png
El general Dugommier

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor. El conflicte s’havia convertit en una “guerra a mort” i es multiplicaven els episodis de crims, saqueigs i pillatges. Molts pobles de la frontera van veure’s destruïts i arruïnats.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

godoy-carlos4.jpg

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. En realitat, ambdós països volien acabar amb les hostilitats

El 22 de juliol de 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica. Les fronteres entre França i Espanya restaven com abans de la guerra, França adquiria la colònia de Santo Domingo i Godoy emergia com el Príncep de la Pau gràcies a l’èxit de la negociació. Ironies del destí, el principal instigador del conflicte va veure’s recompensat per acabar la guerra sense pèrdues territorials significatives, però a canvi d’haver arruïnat encara més l’economia del país.

Gaspar Melchor de Jovellanos

El darrer representant de la Il·lustració espanyola del segle XVIII és l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811). Polític, poeta, dramaturg, crític d’art i literatura, assagista, teòric de l’educació… Un valor intel·lectual de primer ordre. Fill d’una família de la petita noblesa, Jovellanos va canviar els estudis eclesiàstics pels de dret. El 1768 va ser nomenat Alcalde del crimen de l’Audiència de Sevilla, i des d’aquesta posició va poder entrar en contacte amb el nucli il·lustrat encapçalat per Olavide i va començar a forjar el seu projecte social i intel·lectual.

JOVELLANOS EN SAN LORENZO.jpg

Posteriorment, el 1778, va instal·lar-se a Madrid per convertir-se en alcalde de casa y corte. A la capital va conèixer el grup il·lustrat reformista de Carles III, format per figures com Campomanes, Floridablanca o Cabarrús, i va participar en diferents organismes il·lustrats com l’Academia de la Historia o l’Academia de San Fernando. La seva ràpida ascensió, però, es veuria truncada el 1790 quan, com a conseqüència de la seva amistat amb Cabarrús, va ser desterrat a Gijón, on va fundar l’Instituto Asturiano (1794).

Per encàrrec de la Societat Econòmica de Madrid va escriure el Informe en el expediente de ley agraria (1795), on va mostrar-se partidari d’un capitalisme agrari individualista, va assenyalar els problemes bàsics del camp (l’amortització de les terres) i va proposar una sèrie de solucions perfectament adequades als seus propòsits com el tancament dels camps i l’establiment dels mecanismes del lliure mercat en la fixació dels preus dels cereals.

informe-expediente-ley-agraria.jpg

Jovellanos va distingir-se per unes idees renovadores: humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la Inquisició, racionalització de l’ensenyament, liberalisme econòmic, etc. Tot això va concretar-se en obres com Sobre los medios de promover la felicidad en el Principado (1781), Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811) o Sobre la necesidad de cultivar en el Principado el estudio de las ciencias (1812), expressen els seus principals plantejaments politicoeconòmics i la seva preocupació per l’educació com a eina fonamental per a transformar la societat.

Secretari de Gràcia i Justícia des de 1797, des d’aquesta posició va lluitar contra la Inquisició i va intentar introduir una reforma de la universitat. Tanmateix, els seus plantejaments reformistes van topar amb les orientacions polítiques reaccionàries del moment. Així, Godoy va aconseguir la seva destitució, després d’haver estat objecte d’un intent d’assassinat, el 1798. Des d’aleshores, Jovellanos va convertir-se en objectiu de la Inquisició fins a ser empresonat el 1802.

jovellanos.jpg

No recuperaria la llibertat fins el 1808, després del Motí d’Aranjuez i l’abdicació de Carles IV. Tot i això, va negar-se a participar en l’equip afrancesat de Josep I i va convertir-se en delegat d’Astúries a la Junta Central. Els seus esforços en el procés constituent van dirigir-se a frenar qualsevol excés revolucionari mitjançant la defensa del bicameralisme que conservés el pes polític de la noblesa i el clergat. És a dir, Jovellanos representava la tendència il·lustrada oposada alhora a l’Antic Règim i a la introducció del liberalisme polític.

Manuel Godoy

Don Manuel Godoy y Álvarez de Faria (1767-1851): duque de Alcudia, grande de España, regidor perpetuo de la ciudad de Santiago, caballero del Toisón de Oro, Gran Cruz de la Orden de Carlos III, consejero de Estado, primer secretario, secretario de la reina, gentilhombre de cámara, comendador de Valencia del Ventoso, superintendente general de Correos y Caminos, capitán general de los Reales Ejércitos, inspector y sargento mayor del Real Cuerpo de Guardia de Corps… És a dir, l’home clau en el tombant de segle, la figura que va haver de fer front a la crisi de l’Antic Règim davant de la incapacitat de Carles IV. Tanmateix, les preguntes assalten a l’observador. Per què Godoy? Qui era aquest estadista instantani? Realment estava capacitat per aquesta tasca?

Manuel_Godoy.jpg

Godoy afirmava en les seves memòries: “En mi vida entendí de guitarra, ni de cantar, ni podía acudir a esas habilidades, que no tenía, para sostenerme en la corte. Yo diré pocas cosas sobre esto, y observaré el decoro que requiere el buen nombre de la reina, como conviene entre españoles”. Aleshores, per què aquest hidalgo extremeny, que el 1784 s’havia enrolat en els guàrdies de corps de Madrid, va arribar a la cúspide del poder?

Possiblement per la seva insignificança política. Des de la seva arribada a Palau va mostrar-se disposat a satisfer la família reial en allò que fos necessari, establint una cordial amistat amb els prínceps d’Astúries, especialment amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui els rumors ens diuen que va esdevenir amant (el “semental de la reina” de l’obra de Pérez-Reverte). La distància que Godoy va mantenir entre els partidaris de Floridablanca i el bàndol d’Aranda el convertia en una figura neutral i insignificant, però també en un personatge al servei del rei, un polític tenaç i un esperit suposadament il·lustrat però allunyat del reformisme borbònic. Així, el 1792, substituïa Aranda com a primer ministre de Carles IV:

No fue culpa ni ambición de parte mía que se hubiera propuesto y quisiere Carlos IV tener un hombre de quien fiarse como hechura propia suya, cuyo interés personal fuese al suyo, cuya suerte pendiese en todo caso de la suya, cuyo consejo y cuyo juicio, libre de influencias y relaciones anteriores, fuese un medio más para su acierto o su resguardo, en los días temerosos que ofrecía Europa. Por esa idea, todo suya, me colmó de favores, me formó un patrimonio, me elevó a la grandeza y ligó mi fortuna con la suya.

Els esdeveniments van permetre la seva ràpida carrera, treballada o no des del llit de la reina. Després de seixanta anys de Pactes de Família, França era el principal problema de la monarquia: Lluís XVI havia estat guillotinat i la República revolucionària s’aixecava com la gran amenaça d’Espanya. Semblava raonable unir-se a la coalició de països que havien declarat la guerra a la Convenció, una aliança que compensaria el lamentable estat de l’exèrcit espanyol. Ara bé, la guerra contra la França revolucionària (1793-1795) resultaria un desastre més. Aleshores, Godoy va promoure la idea que la millor sortida diplomàtica era la pau i aliança amb França. Ja s’havia convertit en el Príncep de la Pau.

El_joven_Manuel_Godoy.jpgPerò Godoy, més enllà del favor reial, no comptava amb una base per exercir el poder. Així, va haver de fabricar la seva camarilla mitjançant el clientelisme. Però va fracassar entre l’aristocràcia, només el suport de Carles IV i Maria Lluïsa juntament amb la burocràcia pròpia de l’absolutisme van permetre-li el govern del país. En realitat, era un peó de la monarquia, la qual va construir la imatge del superministre, el gran estadista, que dirigia el país.

Per exemple, Godoy s’havia enamorat de Josefa de Tudó i Catalán, però els reis no podien permetre un casament amb una noia procedent d’una família modesta i van arreglar el matrimoni amb Maria Teresa de Borbó, la comtessa de Chinchón i cosina germana de Carles IV. Tanmateix, Godoy mai va abandonar la seva amant. Això va engrandir la seva fama d’Homme à femmes. Una amant a palau i una altra a casa? No existeixen proves, però els rumors corrien sense fre per la cort i més enllà. I això convertia Godoy en un personatge gens modèlic als ulls dels espanyols.

L’aliança amb la França revolucionària va resultar un despropòsit. Dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-1808) van desballestar el circuit comercial amb Amèrica, la recessió econòmica es va fer present i les finances públiques van arribar al límit. Per pal·liar les necessitats financeres, Godoy va portar a terme una primera desamortització que va posar en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; igualment, va aconseguir els breus pontificis que possibilitaven la venda d’una setena part dels béns eclesiàstics. Potser era una sortida temporal a la crisi, però el cost era massa elevat perquè l’enemic eclesiàstic que creava no el suplia amb noves aliances.

Les pressions dels grups il·lustrats i l’animadversió declarada dels membres del Directori francès van provocar la seva destitució el 1798, però al cap de dos anys ja havia recuperat el poder efectiu. Tanmateix, els fracassos de la guerra contra Anglaterra, el seu despotisme ministerial, la crisi econòmica i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó, van suposar una ràpida pèrdua de prestigi. La crisi de l’Antic Règim donava pas a les conxorxes entre l’aristocràcia espanyola i els mateixos francesos, encapçalades pel mateix príncep d’Astúries, el futur Ferran VII.

La frustrada conspiració d’El Escorial de 1807 marca el final d’una etapa. Godoy va intentar processar el príncep Ferran, fet que el va desprestigiar més encara als ulls d’una opinió pública que havia perdut tota esperança en Carles IV i el seu favorit. Signat el Tractat de Fontainebleau de 1807, i en adonar-se de les clares intencions franceses d’enderrocar els Borbó, va planejar una fugida dels sobirans a Amèrica, però el Motí d’Aranjuez de 19 de març de 1808 va obligar Carles IV a abdicar i va portar Godoy a la presó. En conèixer els esdeveniments, Napoleó el va reclamar a Baiona, on va esdevenir un ninot de l’emperador en l’afer de les abdicacions. Havia signat la seva sentència de mort política. Només li restava l’exili, en el qual va seguir a la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on donaria forma a les seves Memorias. La Guerra del Francès havia condemnat el Príncep de la Pau.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS