Els Estats Units van irrompre amb força en l’esfera internacional en ens anys noranta del segle XIX. Començava una nova era d’intervencionisme que s’edificaria a poc a poc, fins que en mig segle, després de la Segona Guerra Mundial, el país esdevindria la principal potència mundial a nivell econòmic i polític.
Per trobar les causes d’aquesta orientació imperialista nord-americana no només ens hem de centrar en els motius econòmics, ja que l’imperialisme dels EUA va anar molt més enllà. El país ja tenia un amplíssim mercat intern que era capaç d’absorbir l’oferta industrial. És per això que els historiadors consideren que en l’expansionisme nord-americà van prevaler les raons ideològiques i geopolítiques per sobre de les consideracions econòmiques.
D’una banda, el sentiment de superioritat del poble nord-americà va ser exaltat per diverses doctrines:
La Doctrina Monroe precisava que el continent americà era l’àrea d’influència dels Estats Units i, per tant, un territori vedat als europeus. Anomenada així pel president del mateix nom que va formular-la, aparentment era un crit anti-imperialista. Segons Monroe, cap Estat europeu tenia el dret a estendre el seu domini sobre Amèrica (és la famosa expressió “Amèrica pels americans”). Però, aquesta doctrina derivaria en l’eix d’una política intervencionista per part dels EUA a Llatinoamèrica ja que els nord-americans es reservaven el dret a intervenir en el continent sempre que fossin amenaçats els seus interessos.
I la Doctrina del Destí Manifest defensava que el nord-americà era el poble triat per Déu, fet que els permetia apropiar-se de les terres que consideraven destinades a formar part dels Estats Units. Aquesta expressió va aparèixer publicada per primer cop el 1845, en l’article “Annexió”, per un periodista, John O’Sullivan, que defensava que “el poble nord-americà, en qualitat de poble elegit té un fi manifestat per Déu segons el qual li és permès apropiar-se de tot territori que estigués destinat a formar part dels Estats Units”.
Aquestes doctrines van consolidar en el país un fort sentiment nacionalista que se sustentava en una suposada superioritat racial, política, religiosa, cultural i tècnica de la raça blanca anglosaxona sobre els llatins que poblaven la majoria del continent americà. Idees que, òbviament, no eren noves ja que, al mateix temps, els europeus les estaven fent servir per a justificar la seva expansió colonial als continents africà i asiàtic.
D’altra banda, les concepcions geopolítiques defensades per l’almirall i historiador Alfred T. Mahan van tenir un ampli seguiment. La proposta de l’estrateg naval Mahan, preocupat per la defensa d’una frontera tan extensa, passava per consolidar la posició dels Estats Units mitjançant el domini estratègic del mar, a través del control d’importants bases navals i el desenvolupament d’una flota de guerra, més que per l’annexió de territoris.
La conjunció de totes aquestes idees van justificar el dret a la intervenció per part dels Estats Units, que es succeirien al Carib i en d’altres estats americans, al Pacífic i a la Xina.
