El calendari a pagès durant l’edat mitjana

El pagès medieval, seguint una tradició ancestral que gairebé va restar inalterable fins a la introducció del maquinisme en el camp en el segle XIX, efectuava un seguit de feines periòdiques que les fonts gràfiques, com la portalada de Ripoll, ens il·lustren detalladament.

Així, per l’octubre amb l’arribada de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i llit dels animals, i es treballava la terra amb l’aixada, el càvec, la fanga o l’arada, escampava la llavor pels solcs i es passava el trill per igualar la terra i enterrar la llavor.

Pel novembre, es portaven els porcs al bosc a pasturar, i mentre aquests cercaven aglans, el pagès feia llenya per a passar el fred de l’hivern.

Pel desembre i pel gener es feia la matança dels porcs i dels xais. Pel març es podaven els arbres i es cavava la vinya. Per l’abril, a mida que arribava el bon temps, es caçava i es pescava.

Pel juny, sota la calor de l’estiu, es segava l’ordi i la civada amb la falç, deixant els rostolls alts per poder adobar les terres, i després es passava l’arada per barrejar els rostolls amb la terra humida.

Pel juliol se segava el blat. Per l’agost es feia la batuda i s’adobaven les tones. I pel setembre es veremava. I d’aquesta manera novament començava el cicle de treball del pagès medieval. Una rutina que en bona part d’Europa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria.

L’economia feudal: el món rural

La majoria de la població medieval vivia i treballava al camp (el 90 % de la població estava formada per camperols), i la vida urbana era pràcticament inexistent. L’Occident europeu comptava, als segles VI i VII, amb una densitat de població estimada de 5 a 6 habitants per km² a la Gàl·lia i a Hispània, una mica més al nord d’Itàlia, i només de 2,3 a la Germània. El predomini de boscos i les pastures, la manca d’estris agrícoles i de braços per treballar la terra expliquen la ruralització d’Occident.

Les ciutats s’havien despoblat i, excepte alguns territoris de la Península Ibèrica i de la Itàlica, la població no superava els sis mil habitants. Es construïa poc i s’aprofitaven materials d’antany. Així, la civilització medieval era quasi exclusivament rural. Tothom vivia una existència dominada pel cicle dels treballs agrícoles i la seva subsistència depenia de la terra, de la qual obtenien tots els recursos. Era una economia de subsistència dominada per la satisfacció de les necessitats alimentàries, i malgrat el protagonisme de la terra, aquesta tenia un rendiment extremadament dèbil.

Van formar-se les senyories (conjunt de terres d’un senyor), la vida econòmica de les quals era autosuficient. En alguns indrets, les famílies vivien a prop de les terres de conreu (hàbitat dispers) i, en d’altres, agrupades en viles. Les formes de satisfer les necessitats materials eren força precàries. L’agricultura resultava escassament productiva i els rendiments molt baixos.

A la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident va deixar de practicar-se el conreu intensiu i el guaret esdevindria un sistema universal. En el nord d’Europa, la humitat de la capa superficial del sòl va permetre la rotació triennal dels conreus i va obligar a la utilització d’una arada pesada, amb la fita de conrear terrenys més espessos i treballar la terra amb més profunditat; però a causa del seus cost, només va ser viable en sistemes d’explotació comunal.

En canvi, a l’àrea mediterrània, on s’havia d’intentar preservar la humitat, el sistema de rotació triennal no tindria utilitat en aquest període perquè els cereals no es podien plantar a la primavera (s’assecaven abans de la collita). La manca de civada consegüent va provocar una manca de bestiar i d’adob natural per fertilitzar la terra i, per tant, un procés de desforestació dirigit a cercar un suplement d’alimentació per al bestiar.

Els instruments eren molt senzills, generalment de fusta i fabricats per les mateixes famílies camperoles. Els pocs instruments de ferro els proporcionava un artesà especialitzat i de gran prestigi a la vila: el ferrer.

L’ús de l’arada lleugera, sense rella, tenia una eficàcia molt limitada per la seva poca penetració a la terra, fet que comportà un sistema de rotació biennal, perquè cada camp no donava més que una collita cada dos anys. Amb tot, però, moltes terres no podien mantenir aquest ritme de producció i havien d’abandonar-se al cap d’alguns anys. Per compensar aquesta pèrdua es guanyarien altres terres per al conreu mitjançant l’arrabassament o crema de boscos.

Per tant, l’agricultura era devoradora d’espai, extensiva, seminòmada i dedicada a l’autosuficiència, inclosa la manufacturera. Els propietaris acostumaven a ser la noblesa nativa o romana, els magnats germànics i els grans monestirs. L’explotació fonamentada amb esclaus minvava, mentre augmentava el treball de pagesos, als quals es pagava cedint-los una tros de terra per la seva subsistència.

L’alimentació bàsica estava constituïda pels cereals: blat, sègol, espelta i civada, que també s’utilitzava per a la fabricació de cervesa. Es conreava, a més, llegums, hortalisses i arbres fruiters.

Tanmateix, es practicava la ramaderia. Les vaques i les ovelles proporcionaven llet per a elaborar formatge; i els ovins, llana per a teixir. Del porc, que es criava als boscos, se n’aprofitava la carn, que es conservava després de la matança. El bou servia com a animal de tir, substituït en altres llocs per l’ase o la mula. Els ocells de corral més freqüents eren la gallina i l’oca.

També es consumia peix (que era salat per a la seva conservació). Els senyors tenien vivers en els seus dominis per a criar peixos d’aigua dolça.

La caça major, reservada generalment als senyors, permetia d’obtenir cérvols, cabirols, etc., i la caça menor consistia en la captura de llebres, conills i ocells.

Tot això es complementava amb l’aprofitament dels boscos, que durant l’edat mitjana tenien a Europa una extensió molt més gran que l’actual i que van acomplir una funció de gran importància per a la supervivència de la població. Als boscos es podien recollir fruits silvestres, mel d’abella i plantes medicinals, entre d’altres.

Però, sobretot, en els boscos s’aconseguia la fusta per a la construcció de les cases (les cases es feien amb pedra solament a la Mediterrània) i llenya per a escalfar-se. Les veles per a la il·luminació es feien amb greix animal. El bosc també podia servir de refugi per a amagar-se, però hi podien sorgir també grans perills per a la població: bandolers i animals salvatges (ossos, senglars, llops i guineus). Per això calia posar tanques a les viles.

Les famílies pageses tenien dret a l’usdefruit d’unes terres. Això significava que podien viure del que hi obtinguessin, a canvi de lliurar-ne una part al propietari de les terres i de prestar una sèrie de serveis: hores de treball a les terres del senyor (reserva senyorial), manteniment dels camins, etc.

Els terrenys de pastura comunal i els serveis col·lectius, abans de lliure accés, van passar a ser controlats pel senyor feudal, i el pagès havia de pagar també per l’ús del forn i els molins.

A les senyories hi havia una organització del treball que suposava que les activitats de cadascú, o les de cada família, eren complementàries amb les de tots els altres. Es feia molt difícil que algú, pel seu compte, pogués modificar la forma o el ritme del seu treball, ja que hauria pogut entorpir l’activitat col·lectiva. Així, tota la família, fins i tot els nens i els vells, treballaven de sol a sol amb eines molt rudimentàries.

La vida camperola implicava unes rutines, repetides durant segles. Els deures i drets establerts al voltant de la terra, tant per part de les famílies pageses com de les famílies nobles, es transmetien de generació en generació. Fossin els que fossin, aquests drets i deures (que anirien variant lentament amb el pas del temps), el que és cert és que a la majoria de la població tan sols se’ls permetia de sobreviure i, de vegades, amb grans dificultats.

Els rendiments dels conreus, sobretot el dels cereals, eren molt baixos: un gra de sembrat en generava de dos a quatre i, fins i tot, menys de dos grans. La productivitat era baixa i es volgué compensar amb conreus extensius. En aquestes circumstàncies, es produïren grans mortaldats a causa de manca d’alimentació. La fam a Occident abans de l’any 1000 era un fet habitual a la Germània i a la Gàl·lia. Quan es produïen excedents, els senyors laics i els eclesiàstics trobaven la forma de desviar-los en el seu profit.

En aquestes condicions, tota inclemència climatològica esdevenia catastròfica. Una mala collita provocada per excessives pluges, gelades o plagues produïa una baixada del rendiment per sota el mínim necessari per la subsistència: la fam i les epidèmies n’eren les conseqüències lògiques. Les periòdiques crisis de subsistència serien una constant de l’economia medieval.

Els sistemes de propietat de les terres fonamentals eren l’alou, la tinença i el feu.

1. L’alou era el domini ple i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles.

2. La tinença va sorgir de la fragmentació del gran domini alodial que va constituir l’inici del benefici o honor comtal. El concepte de tinença també va aplicar-se al lot del domini que el propietari lliurava a un conreador lliure perquè hi visqués amb la seva família i li donés certs serveis a canvi. El primer sentit fa referència al benefici que el príncep atorgava, a canvi de serveis, als vassalls per exercir funcions de govern en nom seu. En el segon, la tinença menor era el mansus, o parcel·la habitada per la família camperola, que es conreava els dies de la setmana que no s’havia de donar servei al senyor feudal i proporcionava les bases de subsistència al camperol i la seva família.

3. El feu era l’extensió de terra que posseïa un home lliure, per concessió del senyor, a canvi de declarar-se vassall d’aquest i obligar-se a determinades càrregues que es pagaven en serveis o en espècies, entre els quals figuren en lloc destacat el servei militar. A cada feu hi havia un castell, que era la residència del senyor, diversos poblets on vivien els camperols que depenien del senyor, i terres de conreu, pastures i boscos.

Aquestes tres formes de possessió de la terra principals es trobaven barrejades en la senyoria territorial. Aquesta senyoria o gran domini estava dividit en la reserva senyorial, que era el centre de l’administració del domini i residència de la família senyorial. La senyoria tenia dues funcions: lloc de les edificacions (magatzems, forns, molí, farga) i el terreny que proporcionava els seus aliments més freqüents.

Als seus feus els senyors impartien justícia i cobraven impostos. Els camperols havien de pagar impostos quan feien servir el molí, el forn i la premsa, que eren propietat del senyor. A més, els senyors cobraven impostos als comerciants que travessaven els seus dominis (peatge) i quan creuaven els ponts (pontatge).

El retorn a l’estructura comercial i urbana de l’Imperi Romà va esdevenir impossible. Les ciutats es convertirien en petits centres rurals i l’economia es transformaria en un sistema de producció per a l’autoconsum.

Els intercanvis comercials, entre els segles VI i X, van disminuir a Occident i a les terres interiors va ser força estrany l’ús de monedes en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agràries orientaven la producció al consum propi i si hi havia excedents acostumaven a ser adquirits pels pagesos de la zona que anaven al nucli de l’explotació a bescanviar productes.

La manca d’un poder públic ben organitzat i que mantingués les infraestructures vials va produir que el comerç només es pogués realitzar de forma fluvial o marítima. A més a més el bandidatge va fer que només un comerç d’articles molt cotitzats justifiqués l’organització i el manteniment de transports a llarga distància.

En conseqüència, a l’interior d’Occident només subsistirien els mercats d’aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, comtes, bisbes) o les que eren centres de redistribució d’una ruta comercial de productes d’alt interès, com era el cas de la sal.

La noblesa feudal

La noblesa feudal, composta pels cavallers i les seves famílies, s’encarregava de defensar la població militarment segons la teoria dels ordres en que es dividia la societat medieval. És a dir, la guerra era la seva activitat principal. A la vegada, però, eren senyors feudals i al voltant de la seva ideologia s’edificaria l’imaginari del feudalisme.

En el segle IX l’hàbitat dels nobles era la “vil·la”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit. Seria a partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, com a resultat de les incursions normandes i de la descomposició de l’Imperi Carolingi, quan els càrrecs comtals passarien, lentament, a ser hereditaris i començarien a construir-se els edificis fortificats.

Les famílies comtals aconseguirien que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.

La descentralització del poder comportaria un buit de poder, les comunicacions esdevindrien insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugirien, el perill d’invasions seria constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, a cada comtat es muntaria un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciarien, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d’un poderós per assegurar-se protecció i seguretat.

D’aquesta manera, les caseries aïllades s’agruparien entorn de la casa del senyor, el qual procediria a fortificar-la. Així naixia el castell rudimentari que, a partir del segle X, es transformaria en símbol del poder.

Al capdavant de cada fortalesa es posava un cavaller, que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres (feus) que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l’heretabilitat de les funcions militars provocaria la formació d’un segon estament de noblesa: la cavalleria.

Per protegir-se, els castells estaven envoltats de fossats i tenien una o diverses files de muralles amb torres. L’interior presentava una estructura complexa: hi havia estables per guardar els cavalls i el bestiar, grans patis en què entrenaven els militars, una ferreria, pous i graners i una capella pròpia.

A la torre de l’homenatge hi vivia el senyor i la seva família. Per això era la construcció més alta i protegida. Dins la torre, el gran saló era el centre vital: el senyor hi rebia els cavallers i hi celebrava festes, banquets, balls i representacions, per a les quals es feien venir joglars, trobadors i artistes ambulants que cantaven i recitaven poemes.

D’aquesta manera, el noble feudal va ser un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols als quals havia cedit part de la seva terra en usdefruit. El castell rebia els seus vassalls i el personal encarregat de l’administració de la casa i de les terres. Des del castell administrava justícia perquè el feudatari tenia dret a jutjar els seus vassalls i serfs. Ara bé, no tots els nobles eren iguals de poderosos. Alguns eren amos de grans feus i d’immenses riqueses, mentre que d’altres només tenien les armes i un cavall.

La guerra, els duels, la caça i els tornejos constituirien les coordenades de la vida dels nobles. Lluitaven a cavall, i com a armes portaven una llança, l’escut, l’espasa i la maça.

Els fills dels nobles començaven la seva educació militar ja des de nens. De petits, servien de patges i escuders d’un noble important, amb el qual aprenien les diferents tècniques de combat. I quan arribaven a la majoria d’edat, es convertien en cavallers després d’una cerimònia específica.

En cas de declarar-se la guerra, el rei convocava els cavallers i els demanava ajuda militar. Els cavallers i els seus vassalls hi acudien amb les tropes i formaven una mainada. Quan la gerra s’acabava, nobles i guerrers tornaven als feus fins al proper requeriment reial.

Els nobles havien d’estar sempre preparats per anar a la guerra i per això s’entrenaven contínuament. Una de les formes més comunes d’entrenament en aquest període eren els tornejos, combats que, malgrat que no eren a vida o mort, resultaven molt importants per guanyar prestigi i respecte.

A més, partir de finals del segle XII, la noblesa gaudiria d’un règim jurídic exempt d’impostos i alliberats de les penes corporals.

D’altra banda, la funció fonamental de les dones nobles era casar-se i tenir fills que asseguressin la pervivència del llinatge. Els matrimonis els concertaven els pares, a vegades quan els fills i sobretot les filles encara eren molt joves. Les que es quedaven solteres ingressaven als monestirs. Les dones dirigien la feina dels servents, educaven els nens més petits i brodaven i teixien. Rarament sortien del castell i estaven sotmeses completament al marit, al qual no podien desobeir sota pena de càstigs corporals.

Els vassalls dels nobles tenien moltes obligacions. La principal de totes era l’obligació del servei militar. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passés pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner mitjançant una contribució; i havia d’aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller, entre d’altres.

Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava de l’assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts col·laboraven en l’administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l’exercici del poder polític.