5.6 L’Espanya del segle XVIII: De la Nova Planta a la crisi de l’Antic Règim

La bandera espanyola

19 de desembre de 2012

Ni amb els Reis Catòlics, ni amb els Àustries, ni amb els primers Borbons. Fins el 1785 la Monarquia Hispànica no va tenir una bandera comuna que s’identifiqués amb l’Estat, sinó que van emprar-se diferents estendards reials, locals o nobiliaris com a conseqüència de la naturalesa composta de la monarquia. Així, l’actual bandera espanyola no apareix fins el regnat de Carles III i inicialment amb un objectiu limitat: una ensenya nacional que identifiqués internacionalment l’armada espanyola.

D’aquesta manera, Carles III va decidir, d’entre diferents projectes de combinació de colors, establir la bandera la vermella i groga perquè tenia una millor visibilitat des del mar:

Para evitar los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la Bandera Nacional de que usa Mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas, equivocándose a largas distancias ó con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis Buques de guerra de Bandera dividida a lo largo en tres listas, de las cuales la alta y la baja sean encarnadas y del ancho cada una de la cuarta parte del total, y la de enmedio, amarilla, colocándose en ésta el Escudo de mis Reales Armas, reducido a los dos quarteles de Castilla y León, con la Corona Real encima; y el Gallardete en las mismas tres listas y el Escudo a lo largo, sobre Quadrado amarillo en la parte superior. Y que las demás Embarcaciones usen, sin Escudo, los mismo colores, debiendo ser la lista de enmedio amarilla y del ancho de la tercera parte de la bandera, y cada una de las partes dividida en dos partes iguales encarnada y amarilla alternativamente, todo con arreglo al adjunto diseño. No podrá usarse de otros Pavellones en los Mares del Norte por lo respectivo a Europa hasta el paralelo de Tenerife en el Océano, y en el Mediterráneo desde el primero de año de mil setecientos ochenta y seis; en la América Septentrional desde principio de julio siguiente; y en los demás Mares desde primero del año mil setecientos ochenta y siete. Tendréislo entendido para su cumplimiento.

Vuit anys més tard, Carles IV va estendre l’ús de la nova bandera a les places marítimes. Tanmateix, no va ser fins a la Guerra del Francès quan la nova bandera espanyola va popularitzar-se: Cadis, precisament com a conseqüència de la seva condició de plaça marítima, va utilitzar la bandera vermella i groga com a símbol de la seva llibertat i resistència davant de l’exèrcit francès. Posteriorment, el 1843, Isabel II va decretar el seu ús com a ensenya de l’exèrcit de terra. Igualment, cal tenir present que no seria fins a la dècada de 1860 quan el seu ús va consolidar-se com a pavelló d’Espanya.

Pendón_heráldico_de_los_Reyes_Catolicos_de_1492-1504.png — Ensenya dels Reis Catòlics (1492-1504)

Creu de Borgonya, ensenya d'ultramar de la Monarquia Hispànica dels Àustries (1506-1701)

Pabellón_sencillo_de_la_Armada_de_España_1701_1785.png — Pavelló de l'Armada espanyola sota els Borbons (1701-1785)

Flag_of_Spain_(1785-1873_and_1875-1931).png — Bandera de guerra d'Espanya des de 1785

El Motí d’Aranjuez

5 de desembre de 2012

18 de març de 1808, Aranjuez. Després de l’ocupació napoleònica de Portugal, un exèrcit francès, conduït per Murat, va dirigir-se cap a Madrid. La por que la presència francesa acabés en una invasió real del país va anar prenent cos entre la població. Davant d’això, la cort de Carles IV va traslladar-se a Aranjuez i Godoy va aconseguir de convèncer el monarca de la necessitat que la família reial anés a Andalusia per embarcar-se camí d’Amèrica. En aquest context, l’oposició cortesana va fer córrer el rumor que Godoy planejava segrestar la família reial. L’oposició ja tenia planejat el seu cop.

La matinada del 17 de març escatava el motí, un aixecament protagonitzat per les capes populars (soldats, camperols i treballadors del palau), però dirigit per l’aristocràcia palatina, el clergat i els oficials de l’exèrcit, i amb un objectiu clar: la caiguda del valido Godoy i l’abdicació de Carles IV en la figura del príncep Ferran, esperança de redreçament de la greu crisi que patia el país.

La casa de Godoy, sempre fortament vigilada per la guàrdia reial, va veure’s desprotegida de cop i volta. El totpoderós ministre que va enfrontar-se amb la crisi de l’Antic Règim va haver de refugiar-se a les golfes, amagat sota una catifa, humiliat, fins que va reaparèixer el 19 de març. En aquell moment era una ombra de l’estadista que havia pretès ser, una figura famèlica i assedegada que demanava la seva absolució. El preferit del rei havia caigut definitivament en desgràcia i no es retrobaria amb els vells monarques fins al seu exili francès.

Carles IV també va ser abandonat. Els seus ministres i cortesans van abandonar el vaixell d’un monarca que s’enfonsava presoner dels seus suports a Godoy i Napoleó. Només la coronació de Ferran podia frenar els rebels. Així, el motí triomfar i els amotinats van aconseguir el seu objectiu de derrocar Carles IV –el qual va abdicar la corona en el príncep Ferran el 19 de març– i Godoy –empresonat i destituït–, però els fets sobretot van evidenciar la profunda crisi en la qual estava immersa la monarquia espanyola.

Un motí popular havia acabat amb la monarquia de Carles IV, però un motí teledirigit per Ferran VII i la noblesa. Fins i tot la reina Maria Lluïsa ho tenia clar: “Mi hijo Fernando era el jefe de la Conjuración. Las tropas estaban ganadas por él; él hizo poner una de las luces de su cuarto en una ventana para señal de que comenzase la explosión”. Però la situació era més complexa. No era simplement canviar un monarca per un altre. Els fets d’Aranjuez eren una reacció contra l’absolutisme borbònic i a la recerca de la introducció d’un govern aristocràtic.

EC001698වᓵ

Ferran VII era proclamat rei d’Espanya i entrava triomfant a Madrid el 24 de març davant de l’aplaudiment popular, però Carles IV no va acceptar la derrota i va recórrer a demanar auxili a Napoleó per a recuperar el tron arrabassat pel seu propi fill.

D’altra banda, els fets van confirmar a Napoleó la seva convicció de la feblesa, la corrupció i la incapacitat de la monarquia dels Borbons espanyols, i el van decidir a ocupar el país per fer-ne un satèl·lit de l’Imperi. Així Espanya es regeneraria il·lustradament en agraïment a que ajudés a la lluita contra Anglaterra i a l’engrandiment de França. A més, dominar Espanya volia dir tenir el comandament de les índies i controlar el corrent de metalls preciosos que procedien de les colònies americanes. L’emperador estava convençut que l’Espanya d’inicis del segle XIX, governada per una dinastia inepta, seria un enemic sense importància i que podia dominar-se amb poc esforç en la seva lluita pel control d’Europa.

La Batalla de Trafalgar

3 de desembre de 2012

La Pau de Basilea de 1795 va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment, Espanya serà novament un aliat subordinat de la França del Directori, en aquest cas contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva francoespanyola contra Anglaterra. Seguint aquesta política, i ja amb Napoleó Bonaparte instal·lat al poder amb el Consolat, el 1801, Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic.

En aquest context, quan Napoleó va ser proclamat emperador, en 1804, es declararia el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal restaria com l’únic aliat continental dels britànics en el continent europeu. Davant d’aquesta situació, Carles IV es tornaria a aliar amb França. Ara bé, l’aliança amb Napoleó era un perill per una Espanya immersa en una greu crisi política, econòmica, social i cultural. L’aliança hispano-francesa conduïa directament cap a la guerra amb Anglaterra i la Tercera Coalició, exactament el darrer que necessitava el país.

El 1805 el govern espanyol es veia obligat a posar la seva esquadra naval al servei de Napoleó. Els exèrcits navals de França i Espanya, integrats per 18 vaixells i 7 fragates per part francesa i per 15 vaixells per part espanyola, van reunir-se a Cadis sota el comandament de l’almirall Pierre Villenueve, el qual no aixecava massa simpaties entre els mariners espanyols, i l’espanyol Federico Gravina. Quan van sortir del port van trobar-se cara a cara amb la flota anglesa, comandada per l’almirall Horatio Nelson i composta per 27 vaixells i 6 fragates, la qual va bloquejar-los i va llançar la seva ofensiva davant del cap de Trafalgar.

El xoc passaria a la història. Era la matinada del 21 d’octubre de 1805, la data de la Batalla de Trafalgar, l’enfrontament naval més important del segle XIX. Mentre la flota francoespanyola es trobava estesa en forma d’arc a sis quilòmetres, l’almirall Nelson encoratjava els seus homes amb la famosa frase que passaria a la posteritat: “Anglaterra espera que tots els homes compleixin amb el seu deure”. Aleshores, els anglesos van atacar perpendicularment mitjançant dues columnes que primer van dividir la flota francoespanyola i després van atacar els vaixells.

En menys de sis hores de batalla en el front de Trafalgar, 4.480 mariners francesos i espanyols havien mort en combat, 2.220 es trobaven ferits en diferents graus, 7.000 havien estat fets presoners, prop d’una dotzena de vaixells havien estat destrossats i no trigarien a enfonsar-se en les profunditats de l’oceà, una altra dotzena havia estat apressada pels anglesos, Villeneuve era pres amb el seu vaixell Bucentaure i el contraalmirall Dumanoir fugia en desbandada… Només nou vaixells, comandats per Gravina, tornarien a Cadis. La victòria anglesa era indiscutible, per molt que Nelson hagués mort sobre la nau Victory i el seu cadàver es trobés amagat en una barrica de conyac. El balanç de 449 mariners morts i 1.214 ferits no amagava la victòria total sobre Napoleó.

El resultat conferia aires de tragèdia a la desfeta. Les aigües del cap Trafalgar havien esdevingut un mar de la mort en el qual la flota naval espanyola s’havia enfonsat per sempre més com a conseqüència del desastre. Espanya havia perdut deu vaixells. Igualment, la preponderància naval francesa restava tocada de mort, tot liquidant l’intent napoleònic d’imposar-se en el domini marítim. França havia perdut dotze dels seus vaixells. Així, Anglaterra s’havia guanyat una preponderància marítima que es mantindria fins a la Segona Guerra Mundial. I l’almirall Nelson havia esdevingut llegenda.

La Guerra Gran (1793-1795)

27 de novembre de 2012

Tot i que, inicialment, la monarquia de Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va carregar-se de raons per declarar la guerra a la República francesa naixent de la Revolució. Així, el 7 de març de 1793, la Convenció declarava la guerra a Espanya. Va ser la Guerra Gran, en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb decidida vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes, amb una divisió d’auxiliars portuguesos, armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Ara bé, aquesta victòria inicial era un miratge. La realitat era que tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès. I això va canviar quan l’exèrcit espanyol, mal proveït, va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. Per tot Catalunya va començar a sentir-se el perill d’una invasió de l’exèrcit republicà. Així, el govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

guerra gran.jpg

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comitè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor. El conflicte s’havia convertit en una “guerra a mort” i es multiplicaven els episodis de crims, saqueigs i pillatges. Molts pobles de la frontera van veure’s destruïts i arruïnats.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. En realitat, ambdós països volien acabar amb les hostilitats

El 22 de juliol de 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica. Les fronteres entre França i Espanya restaven com abans de la guerra, França adquiria la colònia de Santo Domingo i Godoy emergia com el Príncep de la Pau gràcies a l’èxit de la negociació. Ironies del destí, el principal instigador del conflicte va veure’s recompensat per acabar la guerra sense pèrdues territorials significatives, però a canvi d’haver arruïnat encara més l’economia del país.

Gaspar Melchor de Jovellanos

23 de novembre de 2012

El darrer representant de la Il·lustració espanyola del segle XVIII és l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811). Polític, poeta, dramaturg, crític d’art i literatura, assagista, teòric de l’educació… Un valor intel·lectual de primer ordre. Fill d’una família de la petita noblesa, Jovellanos va canviar els estudis eclesiàstics pels de dret. El 1768 va ser nomenat Alcalde del crimen de l’Audiència de Sevilla, i des d’aquesta posició va poder entrar en contacte amb el nucli il·lustrat encapçalat per Olavide i va començar a forjar el seu projecte social i intel·lectual.

JOVELLANOS EN SAN LORENZO.jpg

Posteriorment, el 1778, va instal·lar-se a Madrid per convertir-se en alcalde de casa y corte. A la capital va conèixer el grup il·lustrat reformista de Carles III, format per figures com Campomanes, Floridablanca o Cabarrús, i va participar en diferents organismes il·lustrats com l’Academia de la Historia o l’Academia de San Fernando. La seva ràpida ascensió, però, es veuria truncada el 1790 quan, com a conseqüència de la seva amistat amb Cabarrús, va ser desterrat a Gijón, on va fundar l’Instituto Asturiano (1794).

Per encàrrec de la Societat Econòmica de Madrid va escriure el Informe en el expediente de ley agraria (1795), on va mostrar-se partidari d’un capitalisme agrari individualista, va assenyalar els problemes bàsics del camp (l’amortització de les terres) i va proposar una sèrie de solucions perfectament adequades als seus propòsits com el tancament dels camps i l’establiment dels mecanismes del lliure mercat en la fixació dels preus dels cereals.

Jovellanos va distingir-se per unes idees renovadores: humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la Inquisició, racionalització de l’ensenyament, liberalisme econòmic, etc. Tot això va concretar-se en obres com Sobre los medios de promover la felicidad en el Principado (1781), Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811) o Sobre la necesidad de cultivar en el Principado el estudio de las ciencias (1812), expressen els seus principals plantejaments politicoeconòmics i la seva preocupació per l’educació com a eina fonamental per a transformar la societat.

Secretari de Gràcia i Justícia des de 1797, des d’aquesta posició va lluitar contra la Inquisició i va intentar introduir una reforma de la universitat. Tanmateix, els seus plantejaments reformistes van topar amb les orientacions polítiques reaccionàries del moment. Així, Godoy va aconseguir la seva destitució, després d’haver estat objecte d’un intent d’assassinat, el 1798. Des d’aleshores, Jovellanos va convertir-se en objectiu de la Inquisició fins a ser empresonat el 1802.

No recuperaria la llibertat fins el 1808, després del Motí d’Aranjuez i l’abdicació de Carles IV. Tot i això, va negar-se a participar en l’equip afrancesat de Josep I i va convertir-se en delegat d’Astúries a la Junta Central. Els seus esforços en el procés constituent van dirigir-se a frenar qualsevol excés revolucionari mitjançant la defensa del bicameralisme que conservés el pes polític de la noblesa i el clergat. És a dir, Jovellanos representava la tendència il·lustrada oposada alhora a l’Antic Règim i a la introducció del liberalisme polític.

Manuel Godoy

19 de novembre de 2012

Don Manuel Godoy y Álvarez de Faria (1767-1851): duque de Alcudia, grande de España, regidor perpetuo de la ciudad de Santiago, caballero del Toisón de Oro, Gran Cruz de la Orden de Carlos III, consejero de Estado, primer secretario, secretario de la reina, gentilhombre de cámara, comendador de Valencia del Ventoso, superintendente general de Correos y Caminos, capitán general de los Reales Ejércitos, inspector y sargento mayor del Real Cuerpo de Guardia de Corps… És a dir, l’home clau en el tombant de segle, la figura que va haver de fer front a la crisi de l’Antic Règim davant de la incapacitat de Carles IV. Tanmateix, les preguntes assalten a l’observador. Per què Godoy? Qui era aquest estadista instantani? Realment estava capacitat per aquesta tasca?

Godoy afirmava en les seves memòries: “En mi vida entendí de guitarra, ni de cantar, ni podía acudir a esas habilidades, que no tenía, para sostenerme en la corte. Yo diré pocas cosas sobre esto, y observaré el decoro que requiere el buen nombre de la reina, como conviene entre españoles”. Aleshores, per què aquest hidalgo extremeny, que el 1784 s’havia enrolat en els guàrdies de corps de Madrid, va arribar a la cúspide del poder?

Possiblement per la seva insignificança política. Des de la seva arribada a Palau va mostrar-se disposat a satisfer la família reial en allò que fos necessari, establint una cordial amistat amb els prínceps d’Astúries, especialment amb la futura reina Maria Lluïsa, de qui els rumors ens diuen que va esdevenir amant (el “semental de la reina” de l’obra de Pérez-Reverte). La distància que Godoy va mantenir entre els partidaris de Floridablanca i el bàndol d’Aranda el convertia en una figura neutral i insignificant, però també en un personatge al servei del rei, un polític tenaç i un esperit suposadament il·lustrat però allunyat del reformisme borbònic. Així, el 1792, substituïa Aranda com a primer ministre de Carles IV:

No fue culpa ni ambición de parte mía que se hubiera propuesto y quisiere Carlos IV tener un hombre de quien fiarse como hechura propia suya, cuyo interés personal fuese al suyo, cuya suerte pendiese en todo caso de la suya, cuyo consejo y cuyo juicio, libre de influencias y relaciones anteriores, fuese un medio más para su acierto o su resguardo, en los días temerosos que ofrecía Europa. Por esa idea, todo suya, me colmó de favores, me formó un patrimonio, me elevó a la grandeza y ligó mi fortuna con la suya.

Els esdeveniments van permetre la seva ràpida carrera, treballada o no des del llit de la reina. Després de seixanta anys de Pactes de Família, França era el principal problema de la monarquia: Lluís XVI havia estat guillotinat i la República revolucionària s’aixecava com la gran amenaça d’Espanya. Semblava raonable unir-se a la coalició de països que havien declarat la guerra a la Convenció, una aliança que compensaria el lamentable estat de l’exèrcit espanyol. Ara bé, la guerra contra la França revolucionària (1793-1795) resultaria un desastre més. Aleshores, Godoy va promoure la idea que la millor sortida diplomàtica era la pau i aliança amb França. Ja s’havia convertit en el Príncep de la Pau.

Però Godoy, més enllà del favor reial, no comptava amb una base per exercir el poder. Així, va haver de fabricar la seva camarilla mitjançant el clientelisme. Però va fracassar entre l’aristocràcia, només el suport de Carles IV i Maria Lluïsa juntament amb la burocràcia pròpia de l’absolutisme van permetre-li el govern del país. En realitat, era un peó de la monarquia, la qual va construir la imatge del superministre, el gran estadista, que dirigia el país.

Per exemple, Godoy s’havia enamorat de Josefa de Tudó i Catalán, però els reis no podien permetre un casament amb una noia procedent d’una família modesta i van arreglar el matrimoni amb Maria Teresa de Borbó, la comtessa de Chinchón i cosina germana de Carles IV. Tanmateix, Godoy mai va abandonar la seva amant. Això va engrandir la seva fama d’Homme à femmes. Una amant a palau i una altra a casa? No existeixen proves, però els rumors corrien sense fre per la cort i més enllà. I això convertia Godoy en un personatge gens modèlic als ulls dels espanyols.

L’aliança amb la França revolucionària va resultar un despropòsit. Dues guerres amb Anglaterra (1796-1802 i 1804-1808) van desballestar el circuit comercial amb Amèrica, la recessió econòmica es va fer present i les finances públiques van arribar al límit. Per pal·liar les necessitats financeres, Godoy va portar a terme una primera desamortització que va posar en circulació un 15% de les terres eclesiàstiques a la corona de Castella; igualment, va aconseguir els breus pontificis que possibilitaven la venda d’una setena part dels béns eclesiàstics. Potser era una sortida temporal a la crisi, però el cost era massa elevat perquè l’enemic eclesiàstic que creava no el suplia amb noves aliances.

Les pressions dels grups il·lustrats i l’animadversió declarada dels membres del Directori francès van provocar la seva destitució el 1798, però al cap de dos anys ja havia recuperat el poder efectiu. Tanmateix, els fracassos de la guerra contra Anglaterra, el seu despotisme ministerial, la crisi econòmica i la seva feblesa davant les pressions de Napoleó, van suposar una ràpida pèrdua de prestigi. La crisi de l’Antic Règim donava pas a les conxorxes entre l’aristocràcia espanyola i els mateixos francesos, encapçalades pel mateix príncep d’Astúries, el futur Ferran VII.

La frustrada conspiració d’El Escorial de 1807 marca el final d’una etapa. Godoy va intentar processar el príncep Ferran, fet que el va desprestigiar més encara als ulls d’una opinió pública que havia perdut tota esperança en Carles IV i el seu favorit. Signat el Tractat de Fontainebleau de 1807, i en adonar-se de les clares intencions franceses d’enderrocar els Borbó, va planejar una fugida dels sobirans a Amèrica, però el Motí d’Aranjuez de 19 de març de 1808 va obligar Carles IV a abdicar i va portar Godoy a la presó. En conèixer els esdeveniments, Napoleó el va reclamar a Baiona, on va esdevenir un ninot de l’emperador en l’afer de les abdicacions. Havia signat la seva sentència de mort política. Només li restava l’exili, en el qual va seguir a la reina Maria Lluïsa a Itàlia i el 1832 a París, on donaria forma a les seves Memorias. La Guerra del Francès havia condemnat el Príncep de la Pau.

Maria Lluïsa de Parma

16 de novembre de 2012

Filla del duc Felip I de Parma i de la princesa Elisabet de França, la sang reial corria per les seves venes: néta de Felip V per part de pare i néta de Lluís XV de França per part de mare, Maria Lluïsa de Parma (1759-1819) va casar-se el 1765 amb el fill de Carles III, Carles el príncep d’Astúries i futur rei d’Espanya. Entronitzat Carles IV el 1788, la reina va començar a jugar un paper fonamental en la política espanyola del tombant de segle. Sempre al costat del seu espòs quan aquest rebia els ministres, era molt més intel·ligent, capaç i ambiciosa que el monarca, tot i que a ulls del poble sempre va ser un personatge marcat per l’escàndol.

Maria_Luisa_of_Parma,_Queen_of_Spain.jpg — Maria Lluïsa de Parma

Maria Lluïsa, famosa per la seva fastuositat i la seva elegància, immortalitzades pel pinzell de Goya, com a reina de l’Antic Règim tenia un paper assignat en el si de la família reial: proporcionar l’hereu que perpetués els Borbons en el tron. Però la reina mai va resignar-se a aquest paper fonamental, a la vegada que secundari. Els testimonis ens presenten una esposa dominant, ja des dels primers anys del matrimoni, fet molt habitual entre els Borbons. També ens dibuixen una reina amistosa i de gran gesticulació social en la vida cortesana, especialment entre els homes.

D’aspecte voluptuós, ulls penetrants i posat arrogant, la reina va complir amb escreix la seva funció biològica en el si de la monarquia: set fills del matrimoni van arribar a l’edat adulta. Ara bé, això no va valer-li l’estima dels espanyols. Sempre envoltada per la polèmica, l’escàndol de les possibles infidelitats, abans i després de conèixer Manuel Godoy, marca la seva biografia. No existeix cap prova concloent, simples xafarderies cortesanes, però el rumor va fer fortuna i Maria Lluïsa mai va preocupar-se per desmentir aquesta propaganda adversa. Al contrari, va introduir a la cort el més controvertit dels seus favorits, un Godoy que es convertiria en la figura clau del govern que havia de gestionar la crisi de l’Antic Règim.

familia de carlos iv.jpg — La família de Carles IV

No era la millor imatge per a la monarquia, just en el moment en el qual des de la França revolucionària es jutjava aquesta institució. Així, en paraules del liberal Antonio Alcalá Galiano:

Lo que pasaba en España entre desórdenes de la reina, debilidad y descuido del rey y soberbia de un privado, demostraba que la autoridad real puede, por culpa de quien la ejerce, desdorarse a sí propia e irse achicando y enflaqueciendo hasta causarse daño igual o superior al que nace de la oposición más violenta o aun de rebeliones declaradas.

La crisi de la monarquia era un fet. Carles IV i Maria Lluïsa van veure’s obligats a abdicar com a conseqüència del motí d’Aranjuez de març del 1808. I el mes següent, a Baiona, Napoleó va exigí de Ferran VII la devolució de la corona als seus pares, per aconseguir immediatament la renúncia definitiva d’aquests a favor del seu germà Josep Bonaparte. Després d’un còmode retir a la França napoleònica, amb la restauració de Ferran VII a Espanya, Maria Lluïsa seguiria seguí el seu marit a l’exili italià, juntament amb l’antic favorit Godoy, íntimament lligat als sentiments de la reina fins a la fi de la seva existència.

Carles IV

12 de novembre de 2012

L’absolutisme del segle XVIII necessitava la figura d’un monarca, el rei que era l’eix de la piràmide i donava sentit al sistema. Aquest no havia de ser necessàriament un gran rei, ni tan sols un bon rei. Als monarques absolutistes només se’ls hi demanava que fossin actius i capaços d’avaluar els consells que rebien abans de prendre les grans decisions. Avantatges de la transmissió sanguínia del poder i de la voluntat divina que els legitimava. Per això aquests monarques s’acompanyaven de la figura d’un primer ministre que fos els transmissor de la credibilitat del regne, tant a l’interior com a l’exterior.

Ara bé, arribats a la crisi de l’Antic Règim, l’Espanya dels Borbons va veure’s en mans de Carles IV (1748-1819) un monarca que podríem situar en aquella categoria que els francesos anomenen com un roi fainéant, un personatge immadur i incapaç d’aportar res de nou a la monarquia en un temps de transformacions i sacsejades revolucionàries. Així, Carles IV només podia aportar a la corona el seu sentit del deure, una aportació que sovint es veia anul·lada per la gran indolència que caracteritzava.

Escassament preparat, sense experiència prèvia com a governant i dèbil de caràcter, Carles IV era un monarca que només s’apassionava per la caça, la fusteria, les seves col·leccions de rellotges, el violí i la pintura. Era un rei que vivia absent del món que l’envoltava. Infantil en els seus coneixements i en la capacitat d’analitzar els esdeveniment que estaven transformant el món. No és que fos incapaç de prendre decisions polítiques, és que la política no l’interessava. Els seus interessos es dirigien cap al mecenatge de les arts, no cap als assumptes d’Estat. En conseqüència, les circumstàncies personals del monarca contribuirien al desprestigi de l’absolutisme i de la institució monàrquica.

Arribat al tron el 1788, aviat s’hauria d’enfrontar amb l’esclat de la Revolució francesa. El problema és que mai va arribar a entendre que estava passant realment al país dels seus avantpassats. Això explica la política erràtica de la monarquia espanyola. Primer, el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, va intentar evitar la introducció de les idees revolucionàries establint un cordó policíac a la frontera dels Pirineus. Però aviat va fer-se necessari un intent de reforçar la situació precària de Lluís XVI de França. Per això el poder va ser confiat al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, el qual va mantenir una actitud expectant davant la França revolucionària. En qualsevol cas, aquests equilibris polítics van representar la liquidació dels pressuposts del despotisme il·lustrat, i un retrocés en el procés de liberalització cultural del país.

Anton_Raphael_Mengs,_Prince_of_Asturias,_Future_Charles_IV_of_Spain_(са_1765)_-_02.jpg — Carles IV

Un nou cop d’efecte arribaria amb la destitució d’Aranda, el 1792, per la pressió de la reina Maria Lluïsa. Arribava al poder el favorit (i amant?) de la reina, Manuel de Godoy, un jove militar que gaudiria del favor de Carles IV durant tot el seu regnat com a ministre universal amb un poder absolut. Però el paper de Carles IV i Godoy es complicava: Lluís XVI era executat i França es convertia en una República. El temps de les indecisions s’havia acabat i Espanya declarava la guerra a França.

La campanya, coneguda com la Guerra Gran o Guerra de la Convenció (1793-1795), d’entrada va resultar molt popular i va iniciar-se amb bons auguris. Tanmateix, el desastrós proveïment, la pèssima preparació de l’exèrcit i l’escassa moral de la tropa davant els exèrcits francesos que van envair l’Empordà i el País Basc van portar Espanya a la capitulació. La Pau de Basilea de 1795 suposava el canvi d’aliances i la consagració del paper de Godoy.

Capgirat el marc d’aliances internacionals, l’Espanya de Carles IV restava sota l’òrbita del Directori francès per tal de mantenir l’aliança tradicional francoespanyola contra els anglesos, el rival més temut i que atacava repetidament els interessos comercials amb Amèrica. I aquesta situació acabaria per convertir-se en submissió a l’arribada de Napoleó al poder. Tot i els esforços de Godoy per mantenir la neutralitat espanyola, els continuats atacs anglesos a la flota americana van forçar Carles IV a declarar la guerra a la Gran Bretanya i a col·laborar amb Napoleó, que aleshores projectava l’assalt a Anglaterra. Ara bé, la desastrosa batalla de Trafalgar (1805) enfonsaria definitivament la potència marítima creada pels primers Borbó i deixava Espanya sense flota necessària per defensar les Índies poc després. De la mateixa manera, les guerres continuades contra Anglaterra arruïnarien el comerç i malmetrien greument el crèdit de la monarquia.

familia de carlos iv.jpg

Com a conseqüència de la desfeta, l’oposició contra Godoy, especialment viva entre la noblesa, va cristal·litzar entorn del príncep d’Astúries, el futur Ferran VII. En paral·lel, un Godoy enlluernat pel poder creixent de Napoleó va signar el Tractat de Fontainebleau de 1807, pel qual es repartia el regne de Portugal amb l’emperador francès. Això ja era massa per a la noblesa i el Motí d’Aranjuez del 18 març de 1808 va provocar la caiguda de Godoy i l’abdicació de Carles IV a favor de Ferran VII. El rei indolent s’havia deixat perdre el tron per confiar en un favorit que actuava seguint un impuls polític propi de temps passats, totalment inadequat a la realitat del tombant de segle.

En conèixer els esdeveniments, Napoleó va reunir pare i fill a Baiona, presentant-se com a intermediari entre els dos monarques. L’emperador va obligar Ferran a retornar el tron a Carles, però aquest immediatament va abdicar en favor de Napoleó. Així, la corona d’Espanya va passar a Josep Bonaparte, l’anomenat Pepe Botella, el germà de l’emperador. Mentre a la península bullia la Guerra del Francès, la família reial s’estava en un dolç retir a França. Només un cop derrotat Napoleó, Ferran VII va tornar a ser rei d’Espanya com si res no hagués passat. Tanmateix, no va deixar tornar mai el seu pare, que va morir a l’exili, a Itàlia on s’havia retirt amb Maria Lluïsa i Godoy, des del 1819.

Els rebomboris del pa: ecos catalans de la Revolució francesa?

9 de novembre de 2012

El febrer de 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució francesa, una revolta popular molt important, els anomenats rebomboris del pa, amb incidència a diverses poblacions catalanes (Barcelona, Vic, Mataró), van canalitzar el descontentament produït per l’escassetat, la crisi de subsistències i l’increment reiterat dels preus dels cereals. Però, què van significar els rebomboris del pa? Era un episodi propi de la crisi de l’Antic Règim? Es tractava d’un simple avalot popular de subsistències o era un eco de la Revolució francesa que s’apropava?

Les males collites del 1787 i del 1788 havien provocat una forta puja del preu del blat durant els mesos de gener i febrer del 1789, alhora que les varietats més econòmiques de pa, com el pa morè, escassejaven i eren de mala qualitat. En aquest context, i després d’alguns indicis del descontentament popular manifestats anteriorment, l’anunci d’un nou augment significatiu del preu a partir del dia 1 de març va desembocar en l’esclat d’un avalot popular a Barcelona la nit abans de l’increment dels preus.

Així, el 28 de febrer, una multitud descontenta va assaltar, saquejar i cremar el pastim de la ciutat (la fleca municipal, l’únic lloc autoritzat on la població podia coure el pa i que havia estat privatitzat el 1767), a la vegada que s’apoderava del pa, de la pasta per a coure i dels diners. Aquest episodi va donar pas a l’assalt de les cases dels arrendadors de fabricació i venda de pa. Tot això, malgrat l’oposició de les tropes enviades a reduir els amotinats pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, el comte d’El Asalto.

Ilustracion-sobre-el-Rebombori_54241554381_53389389549_600_396.jpg

Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, va deixar en el seu dietari, el Calaix de Sastre (1769-1819), la següent narració dels fets:

En la nit del 28 de febrer –havent donat nova ordre lo govern sobre augmentar los preus del pa, de resultes de l’escandall del blanc, mitjà i moreno, per no haver trobat pa a les taules la pobra gent, volent-se pujar, al mateix temps de ser car, no podent-ne menjar per lo tant dolent, especialment lo moreno, se alborotà de mala manera lo poble baix, passant a cremar a totes les barraques del pa i lo pastim, havent començat lo alborot a dos quarts de vuit y posant foc en la primera barraca de la Boqueria a tres quarts de vuit y en seguida a totes les demés […]. Lo senyor Conde de Asalto tingué que fugir de Palàcio, i escapat, no sé si a la Ciutadela, per la quimera que li portaven, per voler-lo matar; havent fet arrenglar a la cavalleria per seguritat de sa persona. Mil tropelies se cometeren en aquella nit, anat los amotinats cap a casa en Torres per matar-lo, o fer-ne de ell un mal joc, ab la intenció de cremar-li la casa i tots sos trastos; havent tingut ell que fugir, no sé si per taulades a algun paratge amagat.

Durant els tres dies següents, es reproduïren els incidents. Així, les protestes van estendre’s contra l’alça dels preus d’altres aliments bàsics, com la carn, el vi i l’oli. Tanmateix, un grup de revoltats va entrar violentament a la catedral i va tocar les campanes a sometent. Igualment, la revolta va estendre’s a Vic i Mataró.

Finalment, la revolta va ser sufocada per les tropes del comte d’El Asalto amb l’ajut de les patrulles organitzades per la noblesa, els regidors, les classes dirigents i la gent dels gremis. Les patrulles van evitar nous incidents i van obligar els botiguers a obrir els seus establiments. Així, els fets van evidenciar la feblesa de l’exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora van evidenciar la fermesa de les classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la generalització de la revolta. Tanmateix, un cop apaivagat l’esclat popular,els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu del blat i a garantir-ne la qualitat. En conseqüència, el 2 de març, la revolta havia acabat.

Les conseqüències dels avalots, però, van ser força importants. La repressió, continuada pel comte de Lacy, el qual va ser nomenat nou capità general de Catalunya, va ser contundent: el 28 de maig van ser executats públicament cinc homes i una dona, i més d’un centenar de persones van ser deportades als presidis del nord d’Àfrica. A més, l’exèrcit es va tornar a fer càrrec de l’ordre públic al cap i casal de Catalunya durant diversos mesos. Molts barcelonins van expressar la seva protesta davant la repressió marxant de la ciutat el dia de les execucions.

La revolta contra la pujada del pa, així com la denúncia de la mala qualitat d’aquest com a conseqüència de la corrupció i el frau protagonitzat per assentistes i autoritats, ens condueixen cap a una típica crisi de subsistències. És a dir, els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant de l’augment del preu del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. En cap cas ens trobem davant d’una revolució social, política i cultural com la que esclataria mesos després a París. Sense ideari, organització ni dirigents propis reconeguts, la revolta no reunia les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica Revolució. Ara bé, darrera de la forta repressió sí que podem trobar la por al contagi revolucionari procedent del país veí.

El comte de Floridablanca

5 de novembre de 2012

José Moñino y Redondo (1728-1808), comte de Floridablanca i doctor en lleis per la Universitat de Salamanca, és un dels millors exemples que trobem per explicar com la Il·lustració espanyola buscava introduir reformes en el funcionament de l’Estat sense qüestionar globalment l’ordre social establert i sempre des de la defensa dels principis de l’absolutisme i les prerrogatives de la corona.

"D. José Moñino, conde de Floridablanca". — José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca

La seva condició d’advocat va posar-lo en contacte amb el duc d’Alba qui, el 1766, a instàncies del comte d’Aranda, va introduir-lo en el Consell de Castella amb el càrrec de fiscal d’afers criminals. Aquesta posició privilegiada va permetre la seva intervenció en la investigació dels fets que van derivar en el Motí d’Esquilache i en les gestions que portarien, el 1767, a l’expulsió dels jesuïtes dels territoris de la monarquia.

El seu ascens a la cort de Carles III es consumaria el 1772, quan va ser nomenat ambaixador a Roma. La seva missió a la Santa Seu era aconseguir que Climent XIV extingís definitivament la Companyia de Jesús. I ho va aconseguir el 1773. La seva tasca política i intel·lectual sempre va destacar per la defensa de les prerrogatives de la corona davant dels altres poders de l’Estat, especialment de l’Església, i, en recompensa, Carles III va concedir-li el títol de comte de Floridablanca.

El 1777 va ser nomenat secretari d’Estat, càrrec des del qual va imposar uns criteris de reformisme moderat, en estreta col·laboració amb Campomanes. Floridablanca va dirigir la política exterior de Carles III cap al reforçament de les posicions espanyoles enfront d’Anglaterra. En aquest sentit, Espanya va intervenir en la Guerra d’Independència dels Estats Units al costat de França i, després de la desfeta anglesa, va cobrar-se la recuperació de l’illa de Menorca i la Florida. Igualment, va consolidar l’aliança amb els prínceps italians de la casa de Borbó i amb Portugal.

El seu reformisme va manifestar-se en la creació del Banco de San Carlos, l’impuls de les obres públiques i l’ampliació de la llibertat comercial amb Amèrica. De la mateixa manera, va buscar la modernització d’Espanya a través de les Societats Econòmiques d’Amics del País, la potenciació de la premsa i les reformes universitàries. Finalment, des del 1787, va presidir la Junta d’Estat, un intent de coordinació de les diferents secretaries que composaven el govern.

L’enfrontament amb el comte d’Aranda va portar Floridablanca a presentar la dimissió en un Memorial adreçat al rei el 1788, però el testament de Carles III indicava que Floridablanca havia de continuar en el càrrec i que Carles IV havia de fer-li confiança.

La seva visió reformista de la política va fer un tomb des de 1789. Alarmat per l’impacte de la Revolució francesa, va iniciar una forta reacció per evitar el contagi revolucionari, la qual va concretar-se en una forta censura i en la repressió contra els reformistes més destacats (Cabarrús, Jovellanos, Campomanes).

Tanmateix, ell mateix seria destituït el 1792. Desterrat i empresonat a Pamplona pel comte d’Aranda, Floridablanca era acusat de corrupció i abús d’autoritat. Absolt de les seves responsabilitats polítiques per Godoy, va retirar-se a la seva Múrcia natal, on va viure el seu darrer moment de glòria política: el 1808 va organitzar la junta de Múrcia contra l’ocupació francesa i va ser elegit president de la Junta Central. Pocs mesos després, consumada l’ocupació napoleònica, moriria a Sevilla.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art