Els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”).

Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.

Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven.

Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord. Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar.

El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, el president McKinley (amb el suport de poderosos mitjans econòmics, la premsa i els mitjans nacionalistes) va declarar la guerra a Espanya. Així, els Estats Units van destruir la feble armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic.

La consolidació de la posició dels Estats Units al Carib i al Pacífic es va completar amb la política intervencionista del president Theodore Roosevelt (1901-1908). Aquest president va imposar la política del big stick (el bon bastó), per la qual els EUA es reservaven el dret a intervenir en els assumptes interns de les repúbliques hispanoamericanes, tal i com va expressar en el seu missatge anual a la nació de 6 de desembre de 1904:

És fals dir que els Estats Units senten una necessitat de terres o alimenten projectes respecte d’altre nacions de l’hemisferi occidental […].

Tot el que el nostre país desitja és veure els seus veïns estables en l’ordre i la prosperitat […]. Si una nació mostra que sap actuar amb eficàcia i amb raó […], si manté l’ordre i satisfà les seves obligacions, no ha de témer una intervenció dels Estats Units. Mals crònics o una incapacitat que comporti una relaxació general […], poden provocar a Amèrica, igual que en d’altres llocs, la intervenció […].

Afirmant la Doctrina Monroe, prenent les mesures que hem pres pel que fa a Cuba, Veneçuela i Panamà, i esforçant-nos per limitar la guerra a l’Extrem Orient i assegurar la porta oberta a Xina, hem actuat en interès nostre i de la humanitat sencera […].

Si volem ser veritablement un gran poble, hem d’esforçar-nos de bona fe per fer un gran paper al món […]. L’any 1898 nosaltres no vam poder evitar de trobar-nos cara a cara amb el problema de la guerra amb Espanya. Igualment, avui dia no podem eludir les responsabilitats que ens incumbeixen a les Hawaii, Cuba, Puerto Rico i les Filipines. No ens podem mantenir tancats a l’interior de les nostres fronteres i acceptar que no som sinó un conjunts de revenedors que no tenen cap interès pel que passa fora […]. Si volem tenir un lloc en la lluita per la supremacia naval i comercial, hem d’erigir el nostre poder fora de les nostres fronteres. Hem de construir un canal ístmic i hem d’aconseguir posicions avantatjoses que facin sentir la nostra veu a l’hora de decidir el destí dels oceans de l’est i l’oest.

Això, des del punt de vista comercial. Des del punt de vista de l’honor internacional, l’argument és encara més fort. Els canons que van retronar sobre Manila i Santiago ens han donat èxits i glòria, però també ens han creat obligacions. Si nosaltres hem expulsat una tirania medieval [sic] per deixar lloc a una anarquia salvatge, hauria estat millor no començar aquesta tasca […].

Tinc poca paciència amb els que emmascaren la seva timidesa amb un pretext d’humanitarisme, i que parlen amb un to hipòcrita de “llibertat” i “consentiment dels governats” […]. Les seves doctrines, si es posessin en pràctica, ens forçarien a deixar organitzar-se els apatxes d’Arizona i a refusar tota intervenció en cap reserva índia. Les seves doctrines condemnen els vostres avantpassats i els meus per haver-se establert als Estats Units.

D’aquesta manera, el 1903, els Estats Units provocarien la independència de Panamà respecte de Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme, aconseguint l’ocupació militar de tots dos costats del canal, la construcció del qual va acabar el 1914.

Des d’aleshores, les intervencions armades dels Estats Units van ser constants fins arribar a controlar gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib. Així, els EUA van intervenir a la República Dominicana (1905), a Cuba (1906, on van aconseguir la cessió de la base naval de Guantànamo), a Nicaragua (1909), a Hondures (1910), a Haití (1914) i, fins i tot, a la Xina (1899-1901, per a sufocar la revolta dels bòxers).

La justificació que s’emprava davant d’aquestes intervencions constants, com ja va preconitzar Roosevelt, era la defensa dels interessos nord-americans, que sempre es consideraven amenaçats per moviments desestabilitzadors.