9 d'octubre de 2010
El 891 la ciutat va ser recuperada per la dinastia comtal dels Capets. No seria fins a la introducció de la dinastia Capeta quan París va tornar a ser la capital indiscutible del país. Hug Capet, el comte de París, era escollit rei de França el 987, instaurant la dinastia Capeta i donant lloc durant el segle XI a una època d’expansió ininterrompuda de la ciutat que passaria de ser la capital d’un petit regne a esdevenir la principal ciutat francesa gràcies a l’annexió dels senyorius d’altres senyors per part de la nova dinastia. La presència novament de la Cort reial, instal·lada a la Conciergerie, i el caire religiós de la monarquia va fer que en ella hi confluïssin nobles i clergues que aportarien un nou esplendor a la urbs parisenca.
La ciutat esdevindria aleshores un important centre artesà i comercial i tornaria a créixer per les dues bandes del Sena. Tot i que podem considerar Hug Capet com el primer rei de França, la realitat és que els seus dominis efectius es reduïen a la ciutat de París, els voltants de la capital i la regió d’Orleans. La resta de França es trobava feudalitzada com a conseqüència de segles de divisions territorials per les herències merovíngies i carolíngies i el poder residia en poderosos senyors feudals i en l’Església.
Felip II l’August, rei de França entre 1179 i 1223, seria el gran monarca medieval per a la ciutat de París, amb la seva Cort instal·lada al palau del Louvre, el monarca va ampliar el territori francès al derrotar els Pantegenet anglesos capitanejats per Ricard Cor de Lleó i va reforçar la figura de la monarquia tot aprofitant-se de les disputes entre els senyors feudals per reforçar el paper reial. A més, va iniciar algunes de les grans construccions de la urbs parisenca. Les construccions civils (muralles, Louvre, ponts sobre el Sena, pavimentació de carrers, mercat de Les Halles) i religioses (Saint-Denis, Notre Dame) van proliferar des d’aquest moment.
L’existència de les muralles explica la seva distribució circular ja que els bulevards concèntrics van anar substituint les successives muralles i l’escasa presència de jardins per la massificació de l’espai. No només això, sinó que va preocupar-se pel benestar dels ciutadans parisencs construint tres hospitals i va contenir les epidèmies donant ordre de crear aqüeductes per donar sortida a l’aigua putrefacte del clavegueram. Bona part d’aquesta obra pública seria finançada pels gremis d’artesans i comerciants de la ciutat, aliats fidels del monarca.
En el segle XIII, París ja era la ciutat més poblada (amb uns 200.000 habitants aproximadament) i la més rica d’Occident. En els seus carrers convivien artesans, comerciants, estudiants, frares, clergues, joglars, prestamistes, soldats, prostitutes, captaires, cortesans i el propi rei, configurant la miscel·lània característica d’un gran capital medieval. En aquest període, la ciutat estava administrada per un solo home, el prebost del rei. Aviat, però, cap al 1210, la rica burgesia local, sota la direcció dels gremis més poderosos, s’organitzaria per tal de reglamentar la vida econòmica de la capital. El 1268, la poderosa corporació dels barquers va adoptar el seu lema, “Fluctuat nec mergitur” (flota però no s’enfonsa), que més endavant es convertiria en el lema de la ciutat.
A la mort de Felip August aquest ritme de creixement no va aturar-se, i amb l’ascens al tron de Sant Lluís IX. Tot i la seva dedicació a la guerra contra els infidels en les Croades i a la lluita territorial amb Anglaterra, el monarca no va deixar de banda la seva capital i va promoure la construcció d’esglésies i de la residència universitària que esdevindria l’embrió de la Sorbona.
Urbanísticament, va ser en aquesta època quan París va configurar una divisió territorial especialitzada –amb la Cité com a centre polític i religiós, la vora dreta com a zona comercial amb l’epicentre a Les Halles, i l’esquerra cultural, universitària i intel·lectual–. Va se a la “Île de la Cité” on van construir-se la catedral de Notre Dame (començada en 1163 i finalitzada el 1345), la Sainte-Chapelle (sota Sant Lluís, el 1246) i el palau reial de la Cité (la Conciergerie) seria ampliat per Felip el Bell entre 1285 i 1314. D’altra banda, la tradició intel·lectual de la “rive gauche” data de la instal·lació en el segle XII de mestres dissidents de la Cité com a conseqüència de les imposicions del canceller de Notre Dame que vigilava las ensenyances, fet que va portar a alguns mestres a instal·lar-se fora de l’abast de la seva autoritat i a ensenyar a les granges de les muntanyes de Santa Genoveva. A partir de 1250, unes seixanta institucions començarien a rebre prop de 700 “escholiers” donant-los llit i refugi intel·lectual. La institució més famosa i reconeguda seria la fundada en 1257 per Robert de Sorbon: La Sorbonne. La Universitat de París serà des d’aquest moment un dels grans centres intel·lectuals en filosofia i teologia de la cristiandat medieval.
El segle XIII finalitzaria amb el regnat de Felip IV, un període d’ordre amb la implantació del Parlament de París amb funcions legislatives, judicials i fiscals; a més de la regulació del comerç i de la Fira de Saint Denis, fet que va donar un nou auge econòmic a la urbs. Nogensmenys, el regnat de Felip el Bell també portaria desordres derivats de les seves creixents despeses en les campanyes militars i en engrandir els luxes de la Cort, sumades a una sèrie de males collites que van comportar un període d’empobriment del poble i fam, derivant en motins populars. Impossibilitat per a incrementar els impostos sobre la població i perseguit pels deutes acumulats pels Capets després de tres segles de campanyes militars i embelliment de la Cort, Felip va optar, en connivència amb el papa Climent V, per iniciar un procés d’heretgia contra l’Ordre del Temple per fer-se amb els seu tresor, acabant amb les seves activitats i fent-se amb els seus béns. El mestre del Temple, Jacques de Molay acabaria sent executat a la foguera a una illa de la Cité. Amb el seu estil, Felip el Bell consolidaria l’autoritat reial, però a la vegada esdevenia un precursor de l’absolutisme.
En el segle XIV, però, van iniciar-se temps més difícils per a la ciutat: la població va esgotar-se per les citades fams de 1315-17 i per l’epidèmia de pesta de 1348-49. A més, la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) entre França i Anglaterra va convertir París en un focus constant d’agitació. Iniciada per Eduard III d’Anglaterra, net de Felip IV, el conflicte arrencava com un plet pel tron francès en instaurar-se a França la dinastia Valois en la figura de Felip VI (també Capet per part de mare). Quan el Parlament de París va rebutjar la candidatura d’Eduard, aquest va enviar les seves tropes a França iniciant les hostilitats bèl·liques. La Pau de Brétigny (1360) suposava una treva en el conflicte que suposava la consolidació de la dinastia Valois a canvi de les places de Crécy, Poitiers i Calais per a Anglaterra.
El 1356, el nou prelat dels comerciants parisencs, Étienne Marcel, va llançar un pols al Delfí francès Carles V pel control de la ciutat aprofitant l’absència del rei Felip VI. Així, Marcel va fer al Delfí signar una acta que li atorgava plens poders sobre la ciutat amb l’excusa que era necessari un poder fort per defensar de l’ofensiva anglesa. La pressió dels poderosos gremis i de bona part del poble que veia una possibilitat de fugir de la guerra. Carles va haver de fugir de la ciutat i assetjar-la amb l’exèrcit reial. Traït pel seu propi lloctinent, Marcel seria empresonat i executat. Carles V un cop es coronés rei convertiria el prebost dels gremis en el prebost de París, sota el seu control directe per evitar noves agitacions procedents de la pujant burgesia comercial.
Des de 1369, Carles V aconseguiria recuperar part de les places perdudes, però quan el seu successor, Carles VI el Boig, va haver de fer front a les rebel·lions dels borgonyons aliats amb els anglesos, la guerra va posar-se clarament en contra dels interessos francesos, arribant les tropes angleses a controlar bona part de França, París inclosa. El 1420, la ciutat va arribar a ser ocupada pels anglesos i fins 1436 Carles VII no va reconquerir la ciutat. Els anglesos van instal·lar-hi una Cort encapçalada pel Duc de Bedford, regent del rei Enric VI menor d’edat. Els efectes de la guerra van minvar la resistència parisenca i la ciutat va ressentir-se fortament. L’únic consol va arribar quan les notícies de la recuperació de l’exèrcit de Carles VII van creuar les muralles. Tot i la recuperació reial i el mite de Joana d’Arc com a heroïna i inspiradora de la victòria sobre els anglesos, París va restar setze anys en mans angleses.
Les continues guerres de la Baixa Edat Mitjana van frenar temporalment l’expansió parisenca, però van tenir un efecte decisiu: van consolidar la posició política de la burgesia enfront dels reis. Durant el segle XV, un cop superada la guerra, aquesta va esdevenir la segona urbs d’Europa després de Constantinopla. Focus receptor d’un ininterromput corrent immigratori, motor econòmic del regne, París es convertiria paral·lelament en un centre difusor de la cultura renaixentista a França.
Escandalós com cap altre, Sade va parlar de la naturalesa en termes propis de l’evolucionisme darwinista, aproximadament un quart de segle abans de l’aparició de l’obra de Darwin, i va descriure els seus desitjos sexuals més irracionals, tot això cent anys abans que Sigmund Freud descobrís al món l’existència de l’inconscient. D’aquesta manera, el personatge i la seva obra esdevenen un element necessari per comprendre la cara més fosca i desconeguda de la França del segle XVIII. La crítica moderna veuria en la seva obra l’expressió de la revolta de l’individu contra la societat i la religió.
L’escàndol del bordell va córrer de boca en boca per l’alta societat parisenca, la qual no va dubtar a l’hora de condemnar-lo i com a “monstre”. Dues penes de presó caurien sobre marquès. Però això no va ser suficient com per allunyar-lo dels escàndols. Així, el 1766 abandonaria la seva dona per donar pas a una existència marcada per l’alternança de la disbauxa, l’escàndol i la presó.
Amb l’esclat de la Revolució francesa, el 1789, els empresonats a La Bastilla van ser alliberats. Sade tornava a la llibertat, però es trobava amb una França en metamorfosi on els principis aristocràtics ja no eren hegemònics. El fet de trobar-se enfrontat amb un món en transformació va comportar per a Sade una nova etapa d’activisme polític. Així, el 1790, va unir-se a la causa jacobina a través de la publicació de pamflets polítics revolucionaris. Tres anys després, coincidint amb la introducció del Govern Revolucionari, arribaria a ser secretari del Club dels Jacobins, però va abandonar el càrrec escandalitzat pel Terror. Ell, que havia practicat tot tipus de tortures i havia arribat a assassinar per satisfer les seves passions sexuals, no era capaç d’enfrontar-se a la mort en la guillotina de persones anònimes sospitoses d’integrar la contrarevolució. Tota una paradoxa vital.
