La Catalunya del Baix Imperi Romà
El cristianisme. L’arribada del cristianisme a Catalunya no és ben coneguda. Sembla comprovat, però, que va arribar ben aviat, i a través del mar. Segons la tradició, per no dir la llegenda, el cristianisme hauria arribat a terres catalanes, pels volts de l’any 60 d.C., gràcies a la predicació de Sant Pau a Tàrraco, és a dir, ja des dels seus inicis el cristianisme hauria estat present a Catalunya.
Inicialment, els cristians van ser tolerats pels romans i la naixent Església catalana va mantenir relacions fluides amb els regnes cristians del nord d’Àfrica, d’on provindrien molts dels predicadors i bisbes que van escampar la paraula de Jesús per Hispània. Així, des de mitjans del segle III a Catalunya va haver una Església cristiana organitzada, amb bisbes, sacerdots i un culte més o menys públic.
Però quan van esclatar els primers símptomes de descomposició del món romà van començar les persecucions, com a la resta de l’Imperi, especialment entre els segles II i III. Així, al gener de l’any 259, el bisbe de Tarragona, Sant Fructuós, va ser empresonat, jutjat i cremat viu a l’amfiteatre de Tarragona. Posteriorment, en els anys 303 i 304, per ordre de Dioclecià, la persecució s’enduriria: Sant Feliu va patir martiri a Girona, Santa Eulàlia a Barcelona i Sant Cugat a l’Octaviani Augusti Castrum (Sant Cugat del Vallès).
La situació de persecució dels cristians va canviar, però, arran de la publicació de l’edicte de Milà (313) per part de l’emperador Constantí: van acabar les persecucions i va produir-se una etapa d’expansió del cristianisme, com ho reflecteixen els documents sobre els bisbats de Tarragona, Girona i Barcelona del segle IV, amb personatges importants com Sant Pacià, un destacat escriptor i bisbe de Barcelona entre els anys 360 i 390.
La ruralització. La crisi que va travessar el món romà a partir del segle III, lògicament, també va afectar Hispània. Les terres catalanes van sentir les incursions dels pobles bàrbars i les ciutats van començar a deshabitar-se, iniciant-se un irrefrenable procés de ruralització de l’economia i la societat similar al que s’estava donant en la resta dels territoris imperials.
D’aquesta manera, al camp es va iniciar un procés de concentració de la terra en poques mans, de manera que el latifundisme va començar a tenir una certa importància. A causa de l’augment dels impostos, molts dels camperols que treballaven les terres catalanes van arruïnar-se i, en conseqüència, van haver de buscar la protecció dels grans propietaris, convertint-se en colons. Els rics, propietaris de terres, van abandonar les ciutats per a fixar la seva residència en les vil·les que tenien al camp, que de mica en mica van anar convertint-se en grans unitats econòmiques autosuficients.
A la ciutat, la crisi va afectar especialment les activitats comercials i artesanes, provocant l’empobriment de bona part de la població. Això comportaria, a la vegada, una agudització de les tensions socials, que, amb l’afegit de les invasions germàniques, són la causa de la construcció o remodelació de les muralles de moltes de les ciutats hispanoromanes. La crisi va comportar, per tant, que les ciutats perdessin molta població.
Així, des del segle III, la ciutat de Tàrraco va iniciar un procés de decadència a causa de les incursions dels pobles germànics i, a la seva vegada, Bàrcino va ser parcialment destruïda en un altre atac. Per la seva banda, Empúries va ser pràcticament abandonada.
A poc a poc, la situació va anar deteriorant-se, agreujada per l’anarquia militar romana, fins que, finalment, l’any 470 els visigots, un poble germànic que s’havia establit a la Gàl·lia des de començaments del segle V, van començar la conquesta de la Tarraconense. A Catalunya s’acabava així una llarga etapa de cinc segles de domini romà i se n’iniciava una altra de nova en el camí cap a l’edat mitjana.
L’amfiteatre quedava fora de les muralles de la ciutat, entre aquestes i el mar. Va construir-se aprofitant el pendent del terreny. La meitat va excavar-se en la roca i l’altre meitat va construir-se d’obra.
Aquestes diferències inicials, però, van anar desapareixent, i, l’any 74 d.C., l’emperador Vespasià va atorgar la categoria de ciutats de dret llatí a tots els municipis urbans de les províncies hispàniques.
Respecte als grups socials, a les ciutats destacava una classe benestant que s’havia enriquit per diferents vies: les terres de conreu, el comerç, la manufactura o les propietats urbanes. La resta de ciutadans lliures eren majoritàriament artesans que es dedicaven a oficis diversos. Una part important de la producció depenia del treball dels esclaus. Les zones rurals, en canvi, estaven dominades per mitjans propietaris de terres, en les quals treballaven camperols, molts dels quals també eren esclaus.
Mort Asdrúbal, el 221 a.C., el va succeir Hanníbal, el qual aviat va començar a fer preparatius per a anar contra Roma. El conflicte va esclatar l’any 218 a.C., quan els cartaginesos van assetjar i ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma. Hanníbal, amb un gran exèrcit, va creuar Catalunya per l’interior, evitant les ciutats amigues de Roma i derrotant al seu pas les tribus que se li oposaven, mentre es dirigia cap a Itàlia.
L’any 206 a.C., després d’expulsar els seus enemics de la Península, Publi Corneli Escipió va passar a l’Àfrica, on, després de la victòria de Zama, va donar fi a la Segona Guerra Púnica amb la derrota total de Cartago.
