L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI era un fet: que “l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit.
Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el territori és un element distintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. El distintiu del nostre temps és que a totes les altres associacions i individus només se’ls concedeix el dret a la violència física en la mesura que l’Estat ho permet. L’Estat és l’única font del dret a la violència.
Max Weber
Aleshores política significaria, per tant, per a nosaltres, l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els distints Estats o, dins d’un mateix Estat, entre els distints grups d’homes que el componen (…) qui fa política aspira al poder; al poder com a mitjà per a la consecució d’altres fins (idealistes o egoistes) o al poder pel poder, per a gaudir del sentiment de prestigi que confereix.
L’estat, com totes les associacions polítiques que històricament l’han precedit, és una relació de dominació d’homes sobre homes que se sosté mitjançant la violència legítima (és a dir, la que és vista com a tal). Per subsistir necessita, doncs, que els dominats acatin l’autoritat que pretenen tenir aquells que dominen en aquell moment. Quan i per què fan això? En quins motius interns de justificació i en quins mitjans externs es fonamenta aquesta dominació?
Cap a 1920, l’Europa de la postguerra estava formada per vint-i-vuit Estats, i tots, excepte Hongria i Rússia (URSS) eren democràcies o sistemes parlamentaris. Ara bé, tot i l’aparent triomf de les democràcies que va seguir la Primera Guerra Mundial, els governs democràtics no van ser capaços de resoldre els greus problemes polítics, socials i econòmics que es plantejaven en el període d’entreguerres. Per aquesta raó, amplis sectors de la població van creure que la democràcia liberal parlamentària representava un sistema democràtic caducat i incapaç de fer front els nous i dramàtics problemes derivats de la postguerra, i van defensar la necessitat d’articular Estats forts i autoritaris per afrontar la situació.
El comte Carlo Sforza (1878-1952), polític i diplomàtic italià durant la monarquia de Víctor Manuel III, va dimitir i va exiliar-se a París quan Mussolini va pujar al poder. A la seva obra Dictateurs et dictatures d’après-guerre (1931) analitzava d’aquesta manera el procés de crisi de les democràcies que afectava l’Europa del període d’entreguerres i va comportar l’ascens dels feixismes:
No va ser sinó després de la Primera Guerra Mundial quan les dictadures van irrompre a Europa […].
Si hem de ser francs, sota la pomposa divinització de l’Estat no era difícil descobrir algunes passions i alguns egoismes. Aquestes passions eren: la revenja ofensiva de les democràcies contra les democràcies, sota una forma violenta que és l’efecte dels hàbits de la guerra; la lluita incitada pels industrials i els grans terratinents contra el perill bolxevic, en realitat contra tota forma de moviment socialista; i, finalment, encara que era menys important, si més no fora d’Alemanya, el moviment antisemita.
Un cert desencant respecte a les velles institucions parlamentàries va fer la resta […].
Així, tot i que el model feixista no va implantar-se de manera general, sí que va ser un element característic i extens en l’Europa d’entreguerres. Instal·lat plenament a Itàlia (Mussolini) i Alemanya (Hitler), va tenir manifestacions perifèriques i particulars en diversos països europeus: Portugal amb la dictadura de Salazar (1928); Espanya amb les dictadures de Primo de Rivera (1923) i Franco (1939); la Grècia de Metaxas (1936), Àustria, Hongria i Romania, entre d’altres.
Només vint anys van separar l’acabament de la Gran Guerra (1914-1919) de l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El període és tan breu que fins i tot podríem pensar que ens trobem davant d’un únic conflicte bèl·lic que, iniciat el 1914, no arriba a la seva conclusió fins el 1945. Portant aquesta hipòtesi a l’extrem, el període d’entreguerres i el fràgil equilibri entre democràcies i totalitarismes que el va caracteritzar podria ser analitzat com un període intermedi, un breu descans, que permetés el naixement d’una nova generació de soldats per incorporar al front.
Els orígens més llunyans de la Segona Guerra Mundial cal buscar-los en el nou ordre internacional que havia sorgit del final de la Gran Guerra. El Tractat de Versalles de 1919, en comptes de crear un clima de reconciliació entre les nacions enfrontades, va donar pas a que es fomentés un sentiment d’humiliació i ressentiment. Les clàusules del Tractat de Versalles van convertir Alemanya, fins aquell moment una potència dominant, en un país empobrit, endeutat i controlat per les potències vencedores.
Excepte la qüestió de les reparacions de guerra, que va poder ser renegociada, la resta del Tractat va mantenir tots els seus aspectes impositius, donant lloc a una situació de tensió permanent entre Alemanya i els vencedors que no es resoldria fins a la signatura dels pactes de Locarno de 1925. Tot i això, l’etapa de distensió iniciada amb el retorn d’Alemanya al sistema de relacions internacionals seria breu. Els nacionalistes alemanys mai van poder acceptar les condicions/imposicions de pau de Versalles, tot generant un sentiment de revenja que el nazisme va saber explotar amb èxit.
D’altra banda, la crisi derivada del crac de 1929 tindria uns efectes més o menys immediats en les economies europees. Així, per exemple, a Alemanya, amb una dependència total dels crèdits nord-americans, l’arribada de la Gran Depressió va comportar l’esclat d’una crisi econòmica generalitzada (inflació, atur). Una de les conseqüències de l’ambient de desesperació que va comportar la crisi econòmica a Alemanya va ser l’arribada de Hitler al poder.
La crisi econòmica va trencar l’esperit de col·laboració internacional que havia caracteritzat la segona meitat dels anys vint. Els governs van començar a orientar les seves mesures cap al nacionalisme econòmic, amb l’elevació de les taxes duaneres i la pràctica d’una política autàrquica. Un nacionalisme econòmic que afavoriria l’ascensió del nacionalisme polític. Els països buscarien solucionar la depressió i l’atur amb grans inversions estatals, fonamentalment obres públiques i armament. El mateix exercici de l’autarquia semblava preparar els Estats per a una economia de guerra.
L’expansió de la crisi de 1929 i la Gran Depressió va crear un context favorable al sorgiment dels feixismes. En el rerefons dels feixismes, i en especial del nazisme, hi havia una clara voluntat d’hegemonia política. Així, Mussolini a Itàlia i, sobretot, Hitler a Alemanya van dur a terme una política exterior agressiva i d’expansionisme militar que justificaven per necessitats econòmiques (teoria de l’espai vital nazi) o per prestigi històric (reconstrucció de l’Imperi Romà pel feixisme). Hitler mai va ocultar que la finalitat de la seva política era la de conquerir un espai vital per a garantir la supervivència d’Alemanya i la creació d’un imperi. A més, les potències feixistes van desenvolupar una intensa cursa d’armaments que va fomentar un clima de tensió prebèl·lica a Europa.
Finalment, davant la política agressiva practicada pels règims totalitaris nazi i feixista, les democràcies o bé no van saber implicar-se en els problemes del món d’entreguerres (els Estats Units van practicar l’aïllacionisme respecte de la política europea) o van estar centrades en la solució de la multiplicació dels problemes interns propis (augment de l’atur, vagues, agitació social, crisi política, etc.). El retraïment i la feblesa de les democràcies, sumat al fracàs polític que va suposar la creació de la Societat de Nacions, organisme incapaç de reaccionar davant les agressions nazi-feixistes que s’estaven produint, van estimular el bel·licisme i van acabar conduint cap a l’esclat d’una nova guerra de dimensions desconegudes.
La crisi nord-americana de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. La coalició democràtica que sustentava la República de Weimar va enfonsar-se donant lloc a la radicalització dels partits polítics més virulents. Quan l’economia va tornar a entrar en crisi, Alemanya va veure’s novament immersa en una crisi política. Cap dels problemes polítics subjacents en el procés de democratització del país s’havia resolt veritablement durant els anys vint.
La crisi de la democràcia de Weimar:
1930
1932 (VII)
1932 (XI)
Vots
Escons
Vots
Escons
Vots
Escons
KPD
13%
77
14,3%
89
16,9%
100
SPD
24,5%
143
21,6%
133
20,4
121
Zentrum
11,8%
68
12,5%
75
11,9%
70
DVP
4,5%
30
1,2%
7
1,9%
11
DNVP
7%
41
6%
37
8,3%
52
BVP
3%
19
3%
22
3%
20
NSDAP
18,3%
103
37,3%
230
33%
196
Participació
82%
84,1%
80,6%
El president Hindenburg va resistir-se als intents del govern per limitar els poders extraordinaris del president de la República i no va actuar contra aquells que planejaven fer servir un règim presidencialista com a eina per acabar amb la democràcia parlamentària. Però, el 1930 amb la crisi econòmica mundial la situació alemanya va agreujar-se amb l’increment de l’atur. La crisi va provocar una deriva autoritària del règim. El DVP va anar allunyant-se de la República democràtica i el Zentrum va començar a parlar d’aplicar polítiques d’autoritat.
Paul von Hindenburg
El 1930 Hindenburg amb la complicitat del DVP i el DNVP va motivar un canvi en la cancelleria que va portar Brunning al poder per iniciativa del president de la República que aplicava l’article 48. El president de la República era considerat l’autèntic representant del poble. El canceller Brunning va anomenar el seu govern “gabinet de soldats del front”. El nou govern era molt conservador i nacionalista i feia servir els decrets presidencials d’emergència si era necessari. Brunning va pujar els impostos i va crear aranzels proteccionistes com a mesura contra la crisi econòmica.
L’article 48, pensat com un recurs per fer front a crisis i situacions d’emergència, va convertir-se en una arma per destruir el sistema parlamentari i obrir pas a una dictadura. En situació d’emergència es substituïen les polítiques de coalició per cancellers presidencials que seguien les instruccions del president. Els cancellers presidencials serien Brunning, Von Popen, Scheicher i Hitler, que arribaria al poder el 1933.
El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.
Davant d’aquesta situació, la coalició de Weimar va enfonsar-se. Els governs es succeiran en poc temps sense aturar el problema. La República de Weimar va suïcidar-se pel trencament intern i va ser assassinada pels atacs externs. L’ofensiva política que iniciarà el NSDAP i el rebuig de l’elit econòmica i les classes mitjanes van precipitar la caiguda del règim. La sortida democràtica a la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial va ser un mal menor per aquests sectors davant la por a una sortida revolucionària per una societat que, en general, no era ni demòcrata, ni republicana.
Es donaven les condicions ideals per que es donés una radicalització dels partits polítics més virulents. Les classes mitjanes dubtaven d’un règim democràtic on l’esquerra tingués tant pes polític, per això, amb la crisi, van derivar cap a posicions autoritàries que solucionessin la crisi. La vinculació de l’economia alemanya al mercat mundial i els lligams establerts amb els Estats Units a través del Pla Young que finançava la república a base de préstecs i inversió privada nord-americana va fer que el 1931 la crisi fos molt intensa. Es va arribar a la xifra de sis milions d’aturats.
La crisi derivada de la Gran Depressió crearà les circumstàncies que facilitaran el creixement del nazisme. Les classes mitjanes i els petits propietaris rurals patiran els efectes de la crisi econòmica i al mateix temps es resistiran al procés de proletarització a que es veien abocats. No representats per la dreta tradicional ni pels partits d’esquerra, aquestes seran les bases electorals del nazisme. El NSDAP va aconseguir l’hegemonia dins del nacionalisme i va aconseguir un important ascens electoral a les eleccions de 1930 amb el 18,3% dels vots. L’NSDAP va convertir-se així en la segona força política per darrere de l’SPD. Ara, Hitler llençarà al carrer a les SA com a grups de xoc socials enfrontant-se als sindicats lliures i als obrers.
La política econòmica alemanya estarà marcada per la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Altra ajuda important per a l’ascens del nazisme serà la dels grans sectors industrials que estaven seriosament perjudicats per la crisi i es veien amenaçats per les seves possibles conseqüències. Per garantir la seva supervivència, el capitalisme alemany apostava per una solució autoritària imitant l’exemple italià.
La coalició de Weimar es veia trencada definitivament durant el govern del canceller Brüning (1930-32) que va començar a plantejar la necessitat d’implantar polítiques d’autoritat aplicant l’article 48 de la constitució. La idea de buscar un règim d’emergència amb cancellers presidencials va ser recolzada per Von Papen del Zentrum que plantejava l’entrada del partit nazi en el govern.
Von Papen buscava arribar a la cancelleria mitjançant l’Estat d’emergència i que Hindenburg concentrés a la seva figura tot el poder per delegació. Les eleccions presidencials ratificaran l’ascens del nazisme. L’SPD i el centre democràtic van mobilitzar el seu electorat a favor de Hindenburg com un mal menor per evitar que Hitler arribés a la presidència de la república. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya.
Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1932):
Hindenburg (DNVP) → 53%
Hitler (NSDAP) → 36%
Thallman (KPD) → 10%
Franz von Papen
Hindenburg exercirà el poder que li atorgava la constitució i aplicant l’article 48 nomenarà canceller presidencial a Von Papen que no va ser capaç d’integrar el nazisme al poder. El Zentrum no va acceptar una possible aliança amb el NSDAP i Hitler va posar les seves condicions per integrar-se en el govern. Hitler només entraria en un govern on ell mateix fos el canceller. El fracàs de Von Papen conduïa a les eleccions de novembre de 1932 que suposarien un petit retrocés del Zentrum i del NSDAP que perdia prop de dos milions d’electors a favor de la dreta tradicional però seguia com la força política més votada.
Les eleccions dibuixaven un nou panorama d’inestabilitat per a la República que va permetre que es concretés la deriva cap a l’autoritarisme presidencial de Hindenburg que recolzaria el projecte de Schleicher que proposava un govern de concentració de la dreta que integrés el DNVP, el NSDAP i els sindicats per poder realitzar una política econòmica intervencionista. Schleicher va recolzar-se per plantejar el seu projecte en Strasser, així pensava aconseguir la unió de la dreta, peró no va poder seguir endavant amb els seus plantejaments. La gran indústria (Krupp, Thyessen, Schacht) s’havia apropat definitivament al nazisme finançant-lo i donant-li suport.
D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials i el seu fill, tot i depreciar-lo com a personatge per la seva mediocre trajectòria a l’exèrcit. A continuació es formava un govern d’unió nacional amb el NSDAP, el DNVP (Hugenberg) i el Zentrum (Von Papen). Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia.
Superats els processos revolucionaris que s’havien produït a l’acabament de la guerra i durant el procés de formació de la República, l’acatament de Tractat de Versalles serà el principal de la República durant els anys vint. Els tractats de pau de París van suposar per Alemanya pèrdues territorials, limitacions militars i unes altes reparacions de guerra que suposaran una forta hipoteca econòmica.
La República haurà de digerir el diktat de Versalles, el que motivarà les primeres discrepàncies internes entre el grup constitucional perquè el DDP no ratificarà el Tractat de Versalles al parlament. Aquesta desavinença va ser temporal, però resultava un signe de que la societat alemanya no es considerava l’única culpable de la guerra. L’amargor davant el diktat de Versalles alimentarà l’oposició nacionalista de dretes, la poca adhesió de la classe mitjana a la República i l’agitació de l’esquerra revolucionària. El nacionalisme denunciarà que la derrota no va ser militar, sinó una traïció dels polítics alemanys.
D’altra banda, el comunisme considerava que amb la pau imposada a Alemanya hi havia un sotmetiment a l’imperialisme franco-britànic. La realitat es que la coalició weimariana tampoc es sentia identificada amb el Tractat de Versalles. Aquest caliu va facilitar l’aparició de nombrosos grupuscles polítics, cossos paramilitars –alguns dels quals encara continuaven combatent a l’est–, agrupacions d’aturats i antics soldats desmobilitzats. Aquests sectors de població sense un futur clar complicarien l’evolució d’un país que s’aixecava de la guerra amb grans dificultats.
La pau imposada va fer que el març de 1920 hi hagués un intent de cop d’Estat protagonitzat per Kapp amb el recolzament de grups militars que van estar a punt d’apoderar-se de Berlín. Una vaga general de defensa del règim va evitar que triomfés el cop d’Estat. L’èxit de la vaga general, el fet que l’USPD i el KPD consideressin que Ebert era un mal menor preferible abans que Kapp i la paralització del país davant la impotència dels rebels van portar al fracàs el cop de Kapp. Amb la derrota dels colpistes i la integració del DVP d’Stresemann en el sistema el govern republicà va consolidar-se però encara faltava solucionar els problemes econòmics que afectaven a Alemanya.
Evolució del Reichstag (1919-1928):
1919
1920
1924 (V)
1924 (XII)
1928
Vots
Escons
Vots
Escons
Vots
Escons
Vots
Escons
Vots
Escons
KPD
–
–
2%
4
10,6%
54
12,6%
62
9%
45
USPD
7,6%
22
18%
84
–
–
–
–
–
–
SPD
38%
165
21,7%
102
29,8%
153
20,5%
100
26%
131
DDP
18,5%
75
8,3%
39
5%
25
5,7%
28
6,3%
32
Zentrum
19,7%
91
13,6%
64
12%
62
13,4%
65
13,6%
69
DVP
4,4%
19
14%
65
8,7%
45
9,2%
45
10%
51
DNVP
10,3%
44
15%
71
14,2%
73
19,5%
95
20,5%
103
BVP
–
–
4,4%
21
3%
16
3,2%
16
3,7%
19
NSDAP
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
Participació
83%
79,2%
77,4%
78,8%
75,6%
Altres problemes que va haver d’afrontar la República de Weimar eren la dificultat de recuperar-se econòmicament per la pèrdua de territoris, el retorn dels soldats del front, la reconversió econòmica l’atur, el descens de la demanda interna i la inflació agreujada per les reparacions de guerra.
Acusada pels vencedors de ser la culpable de la guerra, Alemanya va haver d’afrontar el pagament de les reparacions de guerra, fet que va dificultar des del començament la recuperació econòmica del país. El tema de les reparacions va col·locar els aliats en un dilema; per poder pagar Alemanya s’havia de recuperar econòmicament. En el cas contrari, una Alemanya enfonsada econòmicament seria un perill revolucionari i no podria fer front a les reparacions.
La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica del país. El 1923 Alemanya arribarà a patir un procés d’hiperinflació. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles. L’augment dels salaris depreciarà el marc. S’arribarà a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.
Els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veuran com els seus diners desapareixien. Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.
A més de la crisi econòmica, Alemanya va haver de patir l’agitació separatista de Baviera i Renània amb el suport dels francesos. Aquesta era l’última regió industrial alemanya i la seva pèrdua suposava l’enfonsament definitiu pel país. El 1923 França va ocupar la conca del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra, el que va tornar a desencadenar l’agitació nacionalista. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar que França obtingués els resultats previstos. El govern francès va cobrar part dels endarreriments, però la tensió amb Alemanya va augmentar i els aliats no van aprovar aquesta acció de pressió.
La República es veurà assetjada per tots els fronts. Aquesta crisi va suposar la major pressió sobre la República en els anys vint. Així, l’octubre de 1923 el KPD promourà un nou intent insurreccional antirrepublicà que no prosperarà. El Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler va intentar també un cop d’Estat a Munic que pretenia realitzar una “marxa sobre Berlín” imitant Mussolini. Hitler fracassarà i acabarà a la presó després d’un judici. Alemanya semblava abocada a la descomposició de la República de Weimar.
Aquesta situació extrema portarà als Estats Units a intervenir amb l’aprovació del Pla Dawes que significarà l’acord perquè Alemanya pogués pagar el deute a llarg termini. Així Alemanya accedia al crèdit exterior que va fer possible la recuperació del país. Davant d’aquesta situació va formar-se el govern de la Gran Coalició.
L’SPD, el Zentrum, el DDP i el DVP van formar un govern d’unió nacional encapçalat per Stresemann que va permetre superar la crisi arribant així a un període d’estabilitat política que dominarà la resta dels anys vint. El final de la “lluita pel Ruhr”, la reforma monetària i el Pla Dawes van permetre estabilitzar l’economia i que la democràcia parlamentària pogués funcionar.
Gustav Stresemann
El govern del nou canceller Stresemann començarà a controlar la situació econòmica amb la col·laboració dels governs britànic i nord-americà. Alemanya va retornar a l’escena internacional iniciant un període d’estabilitat. El KPD deixarà de ser un enemic per a la República amb la signatura del Tractat de Rapallo amb l’URSS que establia la col·laboració econòmica i militar i el reconeixement del comunisme. Ara el KPD es limitarà a una acció propagandística del comunisme i el nacionalisme i l’extrema dreta es limitaran a ser un moviment dispers i dividit que no suposava cap perill pel règim republicà.
El 1925 es signava a Suïssa el Tractat de Locarno amb Gran Bretanya, França, Bèlgica, Itàlia i altres països menors on es renunciava a la modificació per la força de les fronteres europees. El reconeixement per part dels alemanys de les fronteres europees va facilitar la normalització de les relacions internacionals. Alemanya va entrar a la Societat de Nacions.
A Locarno van aprovar-se els punts bàsics que havien de garantir la futura convivència continental. Alemanya renunciava a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i acceptava les fronteres europees. França, a canvi, havia d’abandonar Renània abans del temps previst. L’SDN acceptava Alemanya com a país membre i la pressió dels Estats Units aconseguia la rebaixa del deute alemany per les reparacions de guerra. Els banquers nord-americans van començar a prestar diners i a fer fortes inversions al país germànic.
Friedrich Ebert
Els moviments separatistes perdien així el suport exterior de França i diluïen deixant de ser una amenaça per a la República. La desactivació de fronts de conflicte interns, la recuperació de les relacions exteriors i la reactivació econòmica van permetre l’estabilització de la República de Weimar.
La col·laboració dels bancs nord-americans, amb excés de capacitat creditícia, va facilitar el capital necessari per reactivar el país econòmicament. Els crèdits procedents dels Estats Units van permetre el rellançament industrial. Així, el 1928 la producció recuperava els nivells de 1913 tot i la mutilació d’espais industrials.
Tot i això, l’economia alemanya no va ser capaç de resoldre el problema de l’atur que es situava en unes taxes que voltaven el 9-12%, fet que afavoria el descontentament social. Els acords entre patronal i sindicats que havien permès la consolidació de la República van trencar-se en aquest període tornant a la confrontació tradicional. A la indústria siderúrgica va produir-se el principal enfrontament dels sindicats amb les dinasties Krupp i Von Thyssen endurint les seves posicions davant les reclamacions obreres.
El 1925 va morir el socialdemòcrata Ebert que era el president de la República alemanya. Les eleccions a la presidència van donar a la primera volta la victòria a Jarres, candidat de la coalició DVP-DNVP però sense aconseguir la majoria absoluta que era necessària.
Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-primera volta):
Jarres (DVP-DNVP): 38%
Braun (SPD): 29%
Marx (Zentrum): 14,5%
Thallman (KPD): 7%
A la segona volta podien presentar-se nous candidats i realitzar noves coalicions. Així, l’SPD i el Zentrum van unir-se al voltant del candidat catòlic Marx per superar la coalició de dretes. Davant la unió dels constitucionalistes Jarres va renunciar a favor de Hindenburg; un candidat dretà, heroi de la Primera Guerra Mundial i símbol del II Reich. El nou candidat va reagrupar a la dreta ideològica alemanya. Si l’esquerra representada per l’SPD i el KPD s’hagués unit als partits de centre haguessin guanyat amb tota seguritat, però aquest acord no va ser possible per les discrepàncies entre socialdemòcrates i comunistes.
Paul von Hindenburg
Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-segona volta):
Hindenburg (DVP-DNVP): 48,3%
Marx (SPD-Zentrum): 45,3%
Thallman (KPD): 6,4%
Hindenburg va imposar-se a la coalició weimariana de l’SPD i el Zentrum accedint així a la presidència de la República un personatge que no formava part dels partits tradicionals de la República, amb una ideologia dretana vinculada al DVP i que esdevindria clau en l’esfondrament de la democràcia alemanya per la seva complicitat en l’arribada de Hitler a la cancelleria el 1933.
SPD: La socialdemocràcia alemanya era un partit obrer sense implantació al camp ni a les classes mitjanes de la societat alemanya. El seu programa presentava un socialisme reformista que buscarà consolidar la democràcia. Mai va aconseguir la majoria absoluta i va haver de pactar amb el Zentrum i el DDP.
DDP: El centre polític de la República tenia una implantació desigual entre les classes mitjanes de les grans capitals industrials. Era un partit democràtic fràgil i sense tradició. Al llarg dels anys vint s’anirà enfonsant electoralment.
Zentrum: El partit catòlic interclassista completa el que van ser els tres grans pilars de la nova república democràtica. Era un partit conservador amb alguns elements propis de l’extrema dreta. Amb la crisi de la República giraran cap a la dreta amb Von Popen.
KPD: El Partit Comunista alemany va néixer el 1921 com una escissió de l’USPD. Va convertir-se en un partit de masses que s’oposava a la república burgesa i apostava per la via revolucionària. La seva alternativa a la república democràtica era la república soviètica de consells.
DVP: El Partit Popular alemany de tendència liberal moderada representava els interessos de la burgesia industrial i agrària. Votarà en contra de la Constitució però acabarà integrant-se a les coalicions de govern sota la direcció d’Stresemann. A la mort del dirigent popular el DVP evolucionarà cap a la dreta.
DNVP: El Partit Nacional Popular alemany era un partit de masses, monàrquic i amb una forta implantació a Prússia. Nostàlgics de l’Imperi, antimarxistes, antisemites i interclassistes tant al camp com a la ciutat el seu principal dirigent era Hugenberg. El seu aliat era el BVP (Partit Popular de Baviera) que seguia la mateixa ideologia. Aquests són els enemics del sistema des de la dreta política.
NSDAP: El Partit Nacionalsocialista alemany no creixerà electoralment fins el crac de 1929. D’altra banda, els moviments folklòrics van tenir la seva importància amb la creació de societats secretes i clubs universitaris d’agitació pangermanista i hegemonística contraris a la República.
La creació de la República de Weimar el 1919 introduïa la democràcia a Alemanya amb una constitució que suposava la introducció d’un estat federal, democràtic i parlamentari amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional, el que va permetre que hi hagués una gran varietat de partits, el que dificultaria la formació de majories i la governabilitat del país.
La Constitució de 1919 establia la capital a Weimar trencant amb la capitalitat de Berlín del II Reich. En qualsevol cas, Weimar era una capital més formal que real. La nova constitució responia al compromís entre les principals forces formadores de la República: l’SPD, el Zentrum i el DDP.
Els socialistes eren la minoria majoritària però van cedir la ponència constitucional al DDP perquè Preuss, inspirant-se en el pensament de Max Weber, presentés el text constitucional amb la intenció d’harmonitzar el nou règim i un estat fort. Així s’estenia el règim democràtic a tota Alemanya amb sufragi universal masculí i femení per als majors de 20 anys per l’elecció dels poders de la república i els landers. L’antic imperi s’extenia sobre regnes, principats i ciutats lliures; ara s’establia un règim gairebé federal amb un poder central que predominava sobre els landers.
La República de Weimar va establir la divisió de poders executiu, legislatiu i judicial. Això va suposar la fi de l’autonomia de l’exèrcit alemany que passava a dependre del poder civil. La constitució buscava l’equilibri entre el president de la República i el canceller que era el cap del govern. El president de la República tenia importants funcions, però la intenció no era crear un règim presidencialista, sinó buscar un equilibri amb el parlamentarisme. Així, el president era escollit per sufragi universal directe per un mandat de 7 anys sense límit de mandats. El president representava la sobirania nacional.
El canceller era el cap de l’executiu, responsable davant el Reichstag (parlament alemany). La iniciativa a l’hora d’encarregar la formació de govern i anomenar el canceller corresponia al president de la República. El canceller tenia un mandat de 4 anys i podia ser destituït pel president sense l’aprovació del Reichstag. En situacions d’emergència, el president tenia l’atribució de governar mitjançant decrets llei i referèndums prescindint del Reichstag i deixant el canceller com una mera figura administrativa de gestió (article 48 de la constitució). L’esperit de la constitució mantenia grans similituds amb una monarquia constitucional per les atribucions presidencialistes que tenia el president legitimat per ser escollit pel poble.
Així, es conciliava el passat imperial amb un present democràtic on hi havia un fort pes de la tradició monàrquica. El govern en condicions normals estava en mans del canceller però el president podia decretar una situació d’emergència aplicant l’article 48 per governar i exercir el seu poder. La República va establir-se amb un govern als landers i un senat territorial amb iniciativa legislativa en qüestions socials, culturals i religioses per tractar de superar les diferències territorials. El constitucionalisme històric alemany va imposar-se a l’hora de formular la Constitució de 1919. L’Estat podia intervenir social i econòmicament trencant amb el liberalisme tradicional. S’acceptarà la creació de consells d’empresa amb presència conjunta de patronal i treballadors i existia un Consell Econòmic del Reich (Zag) amb potestat per intervenir socialment.
Una de les principals conseqüències de la Primera Guerra Mundial va ser l’esclat de les revolucions que van produir-se a Rússia, Alemanya i altres territoris vençuts com Hongria, Baviera i territoris de Centre-Europa i l’Europa Oriental. A partir de l’enfonsament del sistema anterior s’imposarà un procés revolucionari que portarà a Rússia a ser el primer estat comunista i a Alemanya s’imposarà un sistema democràtic. Si bé Rússia definirà un nou sistema polític entre febrer de 1917 i principis de 1918 amb la signatura de la pau de Brest-Litovsk, Alemanya, per la seva banda, iniciarà el període revolucionari amb la caiguda del II Reich el 1918 que portarà a la creació de la República de Weimar el 1919.
El procés revolucionari més important serà el que es donarà a Alemanya perquè posarà fi a la guerra. Ens trobem davant d’una revolució política que es plantejarà el dubte entre una revolució de tipus socialista o la instauració d’una república democràtica sense paral·lelismes amb el règim comunista rus. En el cas alemany no ens trobem davant d’un ensorrament del sistema social com va passar a Rússia. Localment va poder haver alguna confrontació social, però principalment ens trobem davant de l’enfonsament de l’Estat amb una forta crisi política.
Alemanya era un Estat social i econòmicament estable i en una situació d’expansió on els socialistes no eren una oposició revolucionària. El règim imperial alemany, d’altra banda era autoritari i no democràtic. Serà la crisi produïda per la derrota a la guerra i la incapacitat de l’emperador per assumir-la i iniciar un procés reformista el que precipiti la revolució. El sistema imperial alemany s’havia esgotat a causa del desgast produït pel desenvolupament de la Primera Guerra Mundial. La consciència de que els Imperis centrals no podien guanyar la guerra va extendre’s tot i l’absència del front oriental després de signar la pau de Brest-Litovsk amb Rússia.
L’última ofensiva de les potències centrals no va prosperar i es temia una contraofensiva aliada en territori alemany. Davant aquesta situació els cercles polítics de Berlín l’octubre de 1918 van iniciar una sèrie d’accions de pressió a l’Imperi per signar la pau. Així, el Zentrum catòlic conservador i l’SPD va plantejar, amb el suport del DVP (Partit Liberal), la formació d’una nou govern de concentració que portés Alemanya cap el final de la guerra després de negociar amb els aliats.
La figura del príncep Max de Bade serà clau en la formació del nou govern al qual es sumarà el DDP (Partit Demòcrata). Era una revolució que seguia la tradició prussiana de “revolucions des de dalt”. Amb unes reformes democràtiques suaus es buscava la clemència dels aliats en unes hipotètiques negociacions de pau i evitar una “revolució des de baix”. Alemanya es convertia en una monarquia constitucional.
Aquest govern no podrà consolidar-se en el poder pel rebuig del Kàiser Guillem II i l’alt comandament de l’exèrcit alemany que encara consideraven possible guanyar la guerra i creien que una negociació suposaria la rendició alemanya davant els aliats. La realitat era que demanar un armistici era una qüestió política que no depenia dels comandaments militars. Amb aquesta oposició militar i imperial es va sabotejar la revolució des de dalt.
Max de Bade plantejava el sotmetiment de l’exèrcit i l’emperador a un règim constitucional ple que portés la democràcia a Alemanya. Segons l’estructura imperial, l’exèrcit era autònom i l’emperador era el seu únic superior, fet que reforçava la figura del Kàiser confonent autoritarisme i militarisme. Prússia era el nucli fort de l’Imperi i encara funcionava amb sistemes no democràtics que garantien el poder imperial. Max de Bade planejava unes reformes que portés el sistema alemany cap a la democràcia, però l’oposició de l’emperador va fer impossible que es produís aquesta reforma.
Així, el Kaiser va retirar-se a Spa on va conspirar amb l’estat major de l’exèrcit. L’octubre de 1918 l’alt comandament militar imperial va ordenar a la flota alemanya que ataqués a la flota aliada al Mar del Nord. Davant d’aquest fet esclatarà la revolució política. La flota va amotinar-se a Kiel i va constituir un consell de mariners que entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre van controlar la ciutat.
Aquest fet va fer esclatar una sèrie d’insurreccions locals populars que es traduïen en la formació de consells de ciutadans arreu del territori. A Munic va arribar a constituir-se un consell local i el 9 de novembre la revolució va arribar a Berlín provocant la renúncia de Max de Bade i l’abdicació del Kàiser Guillem II. A Berlín, els soldats van negar-se a intervenir contra una manifestació massiva d’obrers de les fàbriques i marins revolucionaris que exigien el final immediat de la guerra. La revolució des de baix semblava que s’estava produint.
L’ensorrament de l’Imperi va fer que Friedrich Ebert, màxim dirigent de l’SPD, intentés formar un govern capaç de controlar la situació formant un govern de coalició per evitar la revolució social i portar Alemanya cap a un règim democràtic. La seva proposta, però, es va veure desbordada perquè Scheideman, un altre dirigent de l’SPD, va proclamar la república. Davant d’aquesta situació Ebert va formar un govern revolucionari amb el suport del consell d’obrers de Berlín, anomenant-lo Consell de Representants del Poble. Aquest govern estava integrat per tres membres de l’SPD i tres membres de l’USPD. Tota Alemanya va passar a ser governada per una sèrie de consells locals amb majoria de l’SPD a la zona del sud-est alemany.
Friedrich Ebert
La majoria dels consells van constituir-se en coalició entre l’SPD i l’USPD tot i que els conservadors també van formar alguns consells. L’Imperi s’havia ensorrat, però al contrari que a Rússia, immediatament va haver-hi una presa del poder local sense que es donés una confrontació oberta entre classes. Els consells alemanys no eren soviets a l’estil leninista i consideraven que la seva funció principal era legitimar democràticament el govern d’Ebert.
A més, peces fonamentals de l’Estat com l’exèrcit, amb el mariscal Groener al capdavant, van reconèixer el Consell de Representants del Poble d’Ebert com a nou govern alemany tot i l’oposició dels sectors més conservadors. La realitat es que l’exèrcit no estava disposat a que el país acabés en mans de l’esquerra revolucionària. La patronal també va reconèixer el nou govern i va arribar a un pacte amb els sindicats reconeixent-los com a representants efectius dels obrers, accedint a la jornada laboral de 8 hores i admetent la participació social dels treballadors a les empreses. Els sindicats, per la seva banda, van prometre’s a respectar les relacions de la propietat capitalista i a oposar-se a qualsevol experiment socialista. Així, Ebert aconseguia l’acatament social corporatiu i exterior per al nou règim.
Va signar-se un pacte immediat que posés fi a la guerra perquè no condicionés el procés revolucionari alemany tal com havia passat a Rússia. Així, en poc més d’una setmana els socialistes van controlar la major part del territori. L’SPD volia circumscriure el procés revolucionari alemany a la constitució d’una república democràtica que portés a la pràctica una política social progressiva. La proposta democràtica d’Ebert descartava que es produís un procés similar al rus que portés l’esclat d’un conflicte social. En front de la proposta de l’SPD, l’USPD no va poder mantenir una sola proposta de futur pel país per la seva divisió interna.
Sectors que integraven l’USPD:
Sector Moderat: Els seus principals dirigents eran Kautski i Bernstein. Era un sector reformista que coincidia amb els plantejaments democràtics de l’SPD demanat la formació d’una assemblea constituent i una política social reformista.
Sector Radical: Haase volia orientar Alemanya cap a una república de consells que donés el poder al poble.
Sector Espartaquista: El sector marxista amb Rosa Luxemburg i Liebknecht al capdavant proposava una república socialista de consells creant un partit revolucionari que provoqués una forta agitació revolucionària immediata. El desembre de 1918 aquest sector es constituirà en el KPD (Partit Comunista Alemany) que tot i els seus destacats dirigents va tenir poc recolzament popular.
En últim terme, era el Congrés dels consells de representants del poble qui prendria la decisió sobre el futur d’Alemanya. Així, dels 486 delegats que hi havia al Congrés, prop de dues terceres parts eren militants de l’SPD, uns cent pertanyien als socialistes independents de l’USPD i el sector espartaquista només tenia 10 representants quedant-se sense el suport necessari per poder tirar endavant la seva via política.
Tot i que els consells de treballadors i soldats no eren de tendència revolucionària i la majoria eren fidels a l’SPD, Ebert estava disposat a destruir-los. El Congrés dels consells de representants del poble finalment va celebrar-se i va rebutjar la formació d’una república de consells per plantejar una sèrie de reformes socials com la socialització de la indústria i la substitució de l’exèrcit per una milícia popular. L’SPD tenia una força que els seus rivals d’esquerra no van poder contrarestar.
L’SPD no volia que es produís un procés de ruptura que portés cap a un procés revolucionari armat i per això va promoure una important política social. La situació va accelerar-se i el 28 de desembre l’USPD va abandonar el Consell de Representants del Poble permitint que l’SPD controlés en solitari la situació. L’esquerra socialista havia entrat en conflicte pel control de la policia el que va trencar la coalició de govern. La sortida de l’USPD va permetre l’entrada de Noske al Consell de Representants del poble com a representant de la cartera d’interior per reconstruir la policia i l’exèrcit integrant els cossos constituïts per antics oficials de l’Imperi a l’aparell policial alemany.
Finalment, s’abandonarà la idea de les milícies populars per formar un exèrcit que es veurà molt limitat pel Tractat de Versalles. Així, Alemanya constituirà una república democràtica aprofitant l’aparell de l’Estat imperial alemanya, el que acabarà portant la República de Weimar a la crisi.
Rosa Luxemburg
El gener de 1919 va produir-se l’alçament espartaquista davant l’acomiadament del cap de la policia de Berlín, membre de l’USPD. Així, l’USPD, el KPD i els representants revolucionaris van organitzar una gran manifestació contra aquesta decisió del govern d’Ebert. Davant aquesta manifestació Ebert i Noske van enviar a l’exèrcit contra els manifestants provocant una forta repressió. Liebknecht i Luxemburg van ser assassinats juntament amb altres 150 persones. Ebert i el seu govern havien acabat eficaçment amb l’esquerra radical. L’alçament espartaquista va ser una manifestació irreflexiva i caòtica que va organitzar el Front Popular contra el gir dretà del govern d’Ebert. No hi havia plans per realitzar un alçament armat tot i que d’haver estat ben organitzat podia haver tingut èxit.
Així, el 19 de gener de 1919 es van celebrar les eleccions per constituir l’Assemblea Constituent amb l’aplicació del sufragi universal i una participació del 83% tot i que els comunistes del KPD va cridar a l’abstenció. La victòria va ser clara pels pilars de la república democràtica (SPD, Zentrum i DVP).
Resultats de les eleccions a l’Assemblea Constituent (gener 1919):
USPD 7,6% (22 escons)
SPD 38% (165 escons)
DDP 18;5% (75 escons)
Zentrum 19,7% (91 escons)
DVP 4,4% (19 escons)
DNVP 10,3% (44 escons)
Així, en poc més de 3 mesos Alemanya va constituir-se en una república democràtica, amb una constitució que conduiria l’Estat alemany a la configuració d’una república federal, democràtica i parlamentària amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema electoral estrictament proporcional que donarà lloc a una gran diversitat de partits, fet que dificultaria la formació de majories parlamentàries i la governabilitat del país. Finalment, l’onze d’agost de 1919 Ebert va signar la nova constitució alemanya.
El procés d’unificació italiana va configurar una monarquia liberal constitucional bassada en un sistema censatari força restringit que potenciava els interessos industrials i comercials del nord en contrast amb el sud agrari i controlat pels grans propietaris (cacics i màfia). El nacionalisme estava molt arrelat des del segle XIX amb la proclamació de l’autoafirmació de la nació italiana.
En la primera dècada del segle XX Giolitti va impulsar una sèrie de reformes que van consolidar el sistema liberal italià i va introduir una nova política exterior que buscava l’expansió colonial. D’aquesta manera, el nacionalisme italià es convertirà en un moviment agressiu que buscava en el passat imperial romà els estímuls necessaris per justificar l’imperialisme i el colonialisme tardà. El 1911 Itàlia annexionava Líbia com a colònia tot i no tenir cap riquesa en el seu territori. Líbia seria el punt d’entrada d’Itàlia a Àfrica. Aquest fet va fer convenient una reforma electoral que obrís en part el sufragi a l’Itàlia del nord per rebre el suport popular per a l’empresa imperial.
Giovanni Giolitti
El 1912 s’instaurava el sufragi masculí per aquells homes de més de 21 anys que sabessin llegir i escriure i als majors de 30 anys que haguessin complert el servei militar. La política italiana s’obria així a la política de masses. El 1913 es ratificava la victòria electoral dels grups liberals i conservadors tradicionals amb un fort creixement del Partit Socialista italià (PSI) i del Partit Popular italià (PPI) catòlic i confessional que tenia un programa de reforma social que va atreure a les classes mitjanes.
Cambra de diputats del parlament italià (1913-1924):
1913
1919
1921
1924
PCI
–
–
16
18
PSI
52
156
122
22
PSU
–
–
60
25
Republicans
9
9
7
7
PPI
29
100
107
40
Constitucionalistes
410
209
–
34
Bloc Nacional
–
–
275
–
Llista nacional
–
–
–
355
Partit Feixista*
–
–
(35)
(20)
Altres
8
34
8
14
TOTAL
508
535
Majoria
255
268
El control de les elits es posarà en qüestió després de la Primera Guerra Mundial quan Itàlia va declarar-se neutral en un principi però va acabar entrant en guerra al costat de l’Entesa després dels acords secrets de Londres de 1915. Els sectors bel·licistes partidaris de la participació d’Itàlia a la guerra consideraven que la neutralitat deixava el país com una potència de segona fila com Espanya i que s’havia d’actuar contra Àustria per incorporar la zona est de Venècia, el sud del Tirol i altres objectius al Mediterrani oriental (projecció cap a Grècia i la costa dàlmata). Els intervencionistes van practicar un fort nacionalisme per afavorir la participació d’Itàlia a la guerra mentre que el PSI estava dividit entre el sector maximalista majoritari i els sectors reformistes però era contrari a la participació a la guerra.
Mussolini va mostrar-se favorable a favor de l’entrada d’Itàlia a la guerra i des d’Avanti, l’òrgan de premsa del PSI, va iniciar una forta campanya favorable a la guerra. Finalment, Mussolini va abandonar el PSI per formar el seu propi moviment des del diari El Poble Italià que tenia un finançament ocult proporcionat pels grans industrials del país que tenien interessos en participar del conflicte.
Mussolini a les trinxeres del front italià de la Gran Guerra
Finalment, Itàlia entrava a la Primera Guerra Mundial aportant 7,5 milions de soldats que majoritàriament provenien del sud del país. El saldo final del conflicte bèl·lic va ser superior als 700.000 morts i un milió de ferits. En acabar la guerra, la frustració que va produir la no concessió de les aspiracions territorials italianes amb la negativa a l’annexió del Fiume va generar una forta crisi. El nacionalisme es veia reforçat per la sensació de frustració (vittoria mutilata) i va generar una forta mobilització amb la figura de G. D’Annunzio al capdavant.
Gabriele D'Annunzio
Tot i pertànyer al bàndol dels vencedors, Itàlia no va obtenir les compensacions territorials i econòmiques que esperava. La suma d’aquests factors va crear una situació que el govern va ser incapaç de solucionar. Els tractats de pau de Paris van concedir a Itàlia el Tirol del nord i l’Alto Adigio però no van satisfer les seves pretensions a la costa dàlmata. El Fiume havia estat atribuït pels tractats de pau a Iugoslàvia tot i les pretensions del primer ministre italià Orlando i el nacionalisme italià més radical encapçalat pel poeta D’Annunzio la considerava italiana.
Així, D’Annunzio va organitzar un grup d’excombatents per ocupar el Fiume i forçar la seva annexió. El govern italià no va acceptar aquesta política de fets consumats i no va reconèixer l’annexió del Fiume el que va convertir els partits constitucionals i l’elit política italiana en un objectiu més de les crítiques nacionalistes. D’annunzio va utilitzar per ocupar el Fiume el 1919 una escenografia on proliferaven els uniformes, les formacions i les senyeres italianes, una escenografia que el feixisme faria seva de seguida. Finalment, Giolitti va signar el Tractat de Rapallo el 1920 on es declarava el Fiume com a ciutat lliure.
El sentiment de frustració s’accentuava entre els sectors nacionalistes. A més, l’economia italiana es trobava en una situació molt feble, arruïnada per la guerra, ia fragilitat dels governs italians impossibilitava el prendre les reformes financeres i socials necessàries per superar la crisi.
Benito Mussolini i Gabriele D'Annunzio
El 1919 es produïa una nova reforma electoral que universalitzava el sufragi masculí en plena crisi política, econòmica, social i d’identitat nacional. Itàlia es convertirà en un dels espais més agitats d’Europa el que el 1919 suposarà un canvi de signe polític a les eleccions. Els partits tradicionals van perdre la majoria i van veure com creixien amb força el PSI (156 escons) i el PPI (100 escons). El resultat de les eleccions de 1919 va donar lloc a un nou joc d’aliances per formar un govern amb el suficient recolzament popular i parlamentari.
Tot indicava que s’estava ensorrant el règim liberal que es trobava desbordat per l’agitació nacionalista produïda pel rebuig dels tractats de Versalles que potenciaven el regne de Iugoslàvia impedint l’expansió italiana als Balcans. Els moviments reivindicatius s’havien intensificat tant en la indústria com en l’agricultura entre 1919 i 1920, els “dos anys rojos”. La manca d’activitat industrial generava atur, el deute extern hipotecava els pressupostos, l’alça dels preus perjudicava amplis sectors socials, al sud del país els camperols ocupaven terres i les vagues obreres es multiplicaven a les ciutats del nord. L’estiu de 1920 la crisi era general.
A la forta inestabilitat social li va succeir una forta agitació política. Els sectors maximalistes del PSI va plantejar-se la sortida revolucionària a la crisi tot i no ser un grup homogeni. El sector liderat per Serrati era partidari de concentrar-se en la conquesta del poder per la via electoral per poder realitzar la transició cap a un nou estat socialista italià. Altres sectors del socialisme (Bordiga) creien que per la via electoral no s’arribaria al poder i plantejaven una insurrecció de tipus bolxevic per fer-se amb el poder. El socialisme tenia la seva base electoral al nord i al centre del país però en el sud subdesenvolupat no tenia recolzament.
D’altra banda, Turati optava per la via parlamentària creant una coalició de govern que incorporés el PPI de Dom Sturzo. Les alternatives al règim liberal italià després de 1919, però, requerien d’una política de masses que ni PSI ni PPI van aconseguir portar a terme.
Ku Klux Klan (KKK) va ser el nom que van adoptar diverses organitzacions dels Estats Units, que van predicar la supremacia de la raça blanca, l’antisemitisme, el racisme, l’anticatolicisme, l’anticomunisme, l’homofòbia i el nativisme.
Amb freqüència, aquestes organitzacions van recórrer al terrorisme, la violència i els actes intimidadors com la cremada de creus, per tal d’oprimir i transmetre un estat de por a les seves víctimes.
La primera encarnació del Klan va ser fundada a finals de 1865 per veterans de l’Exèrcit dels Estat Confederats d’Amèrica que, després de la Guerra de Secessió, van voler resistir-se a la Reconstrucció. Era un intent dels derrotats confederats per mantenir la supremacia de la raça blanca per sobre de la població negra.
L’organització va adoptar ràpidament mètodes violents per aconseguir els seus objectius. Tot i això, hi va haver una reacció que en poc temps va arrossegar l’organització al fracàs, ja que els personatges de l’elit surenya veien el Klan com una excusa per tal que les tropes federals es mantinguessin actives als Estat del Sud. El KKK va ser completament dissolt el 1870 pel President republicà Ulysses S. Grant, a través de l’Acta de drets civils de 1871.
El Dia d’Acció de Gràcies de 1915, a Atlanta, William Simons va fundar el nou Ku Klux Klan. Novament, l’objectiu del Klan era defensar els valors dels que consideraven els “autèntics americans”, és a dir, blancs, anglosaxons i protestants davant de l’amenaça catòlica, jueva, immigrant i negra.
Aquesta nova associació s’inspirava en el poder que tenien els mitjans de comunicació de masses. La pel·lícula El naixement d’una nació, i l’antisemitisme transmès a les cròniques periodístiques del judici del presumpte assassí Leo Frank, van contribuir a la ja esmentada inspiració.
Amb l’ajuda de dos agents publicitaris, el Klan va estendre’s pels estats del sud del país. Vestits amb túniques blanques i caputxes, es reunien en cerimònies rituals, cremaven creus i desfilaven amenaçadorament per les ciutats del sud. A finals de 1920, el KKK havia esdevingut una organització rica i poderosa.
El segon KKK va ser una organització més formal que el seu antecessor, que comptava amb membres registrats i amb una estructura estatal i nacional. El nombre de membres va arribar a xifres entre quatre i cinc milions d’afiliats.
Els actes de violència contra la població negra i els defensors dels drets civils van proliferar a ciutats com Alabama o Georgia. Els aldarulls van arribar a l’extrem que des de la premsa novaiorquesa va acusar-se el Klan de ser el responsable de tota la violència racista. Pels cosmopolites ciutadans del nord del país, el KKK era la mostra del racisme i l’endarreriment del sud.
Mentrestant, incendis, intimidacions i assassinats van provocar una investigació del Congrés nord-americà que no va arribar a demostrar la culpabilitat del Klan en els actes de violència. Les acusacions i l’escàndol, però, van comportar la caiguda de Simons, que seria substituït pel nou Mag Imperial Evans el 1923.
Després d’intentar intervenir en política, el fanatisme del Klan va anar reduint el seu poder i la capacitat d’influència. Nous escàndols deixarien l’organització en una situació residual en els anys trenta, especialment en el període de la Gran depressió, el 1929, i durant la Segona Guerra Mundial, ja que alguns dels membres més destacats del Klan van protagonitzar grans escàndols per recolzar l’Alemanya nazi.
D’aleshores ençà, diferents agrupacions han utilitzat aquest nom, incloent les que s’oposaven a l’Acta de Drets Civils i a la segregació de les dècades de 1950 i 1960. Alguns membres d’aquelles organitzacions van arribar a ser condemnats per diversos crims. I encara que avui dia dotzenes d’organitzacions utilitzin les sigles o part del nom per designar-se, els membres reals són només del voltant d’uns quants milers. Aquests grups, amb operacions separades en petites unitats aïllades, són grups d’odi i racisme extrem.
El KKK va ser també important a la província canadenca de Saskatchewan en els anys vint i trenta del segle XX com a organització contra els catòlics, els immigrants i els franco-canadencs.
L’AUTOR
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.
Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.
La política econòmica alemanya estarà marcada per la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Altra ajuda important per a l’ascens del nazisme serà la dels grans sectors industrials que estaven seriosament perjudicats per la crisi i es veien amenaçats per les seves possibles conseqüències. Per garantir la seva supervivència, el capitalisme alemany apostava per una solució autoritària imitant l’exemple italià.
La forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica del país. El 1923 Alemanya arribarà a patir un procés d’hiperinflació. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles. L’augment dels salaris depreciarà el marc. S’arribarà a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.
L’última ofensiva de les potències centrals no va prosperar i es temia una contraofensiva aliada en territori alemany. Davant aquesta situació els cercles polítics de Berlín l’octubre de 1918 van iniciar una sèrie d’accions de pressió a l’Imperi per signar la pau. Així, el Zentrum catòlic conservador i l’SPD va plantejar, amb el suport del DVP (Partit Liberal), la formació d’una nou govern de concentració que portés Alemanya cap el final de la guerra després de negociar amb els aliats.
