La formació del proletariat i les seves condicions de vida i treball
El procés de revolució liberal burgesa va transformar les relacions socials perquè va suprimir els privilegis i va igualar tots els homes davant la llei i la fiscalitat. D’aquesta manera va sorgir un nou Estat basat en l’existència d’individus jurídicament lliures i iguals davant de la llei. La desaparició dels privilegis d’origen feudal i de les categories jurídiques estamentals va provocar l’aparició d’enfrontaments de classe que van manifestar-se especialment en el terreny econòmic.
Des del segle XIX la principal diferència entre les persones seria la riquesa. El poder econòmic va esdevenir la categoria bàsica de definició social i va organitzar la societat en dos grups contra posats: la burgesia (posseïdora dels mitjans de producció) i el proletariat (força de treball). Sorgia així un nou tipus de conflicte social, un conflicte de classes, que posava l’accent, més que no pas en la lluita per les llibertats polítiques (que també), en la lluita per la igualtat social.
La revolució industrial va provocar, en molts casos, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Les masses d’homes, de dones i d’infants que van abandonar el camp per anar cap a les grans ciutats industrials van haver de deixar els seus vells hàbits de vida i es van veure obligats a assumir-ne uns altres, que als primers temps eren més durs per a ells i, sobretot, diferents i desconeguts.
Si bé és cert que la vida al camp no havia estat mai excessivament bona, sens dubte tenia un ritme molt més humà. Per exemple, molts dies a l’hivern no es podia treballar, les hores de sol eren poques durant molts mesos de l’any i les famílies podien tenir un descans. Així mateix, les festes religioses, les fires i els mercats permetien un temps de descans i uns hàbits de sociabilitat que la nova societat industrial faria desaparèixer. Les formes de vida pageses tenien el seu propi ritme de treball; en la família els homes, les dones, el nens i els ancians ocupaven un lloc definit; i existia una tradició i una cultura pròpia del món rural que era l’única que coneixien.
A la ciutat tot això no hi era. La família va transformar-se profundament, i el vell grup familiar ampli (avis, pares, fills, nets, oncles, cosins, etc.) propi del camp i de les tasques agrícoles va anar donant pas cap a la família nuclear (pares i fills), l’única que permetien els petits habitatges i els escassos salaris industrials. Els ingressos eren tan baixos que tots els membres havien de treballar de seguida que podien: nens i vells van esdevenir una càrrega, boques de més per alimentar. Els fills, que ara ja no podien fer petites feines auxiliars com feien al camp, calia enviar-los a treballar a les fàbriques per alimentar-los.
Les velles relacions veïnals i familiars van desaparèixer, els ritmes de treball industrial ja no distingien entre l’estiu i l’hivern, i el rellotge i les sirenes de les fàbriques imposarien uns hàbits de regularitat i puntualitat desconeguts per ells fins aleshores. Finalment, tots els seus coneixements i referents culturals provenien del món rural, per tant, durant una bona etapa els nous proletaris industrials conviurien amb el desconcert per adaptar-se a una nova i difícil forma de treballar, de viure i de relacionar-se.
Així, d’aquestes masses pageses desplaçades cap a les fàbriques que es multiplicaven amb la industrialització va néixer l’obrer assalariat: el proletari, aquell que només posseïa la seva força de treball i la seva descendència. El maquinisme va fer desaparèixer lentament la figura de l’artesà que dominava tot el procés de fabricació d’un producte i que, molts cops, venia el fruit del seu propi treball. La divisió del treball imposada arran de la revolució industrial va fer que cada obrer participés d’una petita part del procés productiu. Ja no es necessitava ni una gran especialització ni una habilitat o força singulars. Els assalariats van esdevenir la força de treball necessària per moure màquines o manipular objectes que es comprava, per la seva abundància, a baix preu.
Segons els defensors teòrics del liberalisme econòmic, el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns van enriquir-se i van millorar molt el seu nivell de vida tant material com cultural, masses immenses de proletaris van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici i de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris va comportar no sol que hi hagués uns salaris baixos pels obrers assalariats, sinó també unes pèssimes condicions de treball.
A les fàbriques es treballaria fins al límit de l’esgotament físic, durant hores i hores (12-16 hores diàries), en unes condicions ambientals terribles, amb sorolls i fums asfixiants i cap tipus de condició higiènica. Més terrible encara era la vida dels miners del carbó, ficats en galeries estretes, sense veure la llum del sol, amb el perill constant dels enderrocaments i les explosions de gas grisú.
La vida esdevenia un seguit de feina a canvi d’uns salaris que només permetien la subsistència, si és que ho permetien. A més, es cobrava per jornada treballada o per feines a preu fet, per tant, si no hi havia feina, es feia festa o s’estava malalt, no hi havia salari. Era un fet corrent que nens i dones treballessin per completar els minsos salaris, tant a les fàbriques com a les mines amb uns salaris inferiors als dels homes –per exemple, a Anglaterra el sou dels nens equivalia a un 10% del dels homes, i el de les dones al voltant del 40%–.
D’altra banda, la disciplina laboral era molt dura dins la fàbrica i no existia cap tipus de legislació que fixés les condicions de feina: els obrers podien ser acomiadats en el moment en que l’amo ho desitgés i els càstigs i les penalitzacions eren freqüents. La moral burgesa imperant en el segle XIX veia als treballadors com uns mandrosos, considerava l’oci com un vici (el dels obrers, no el seu, és clar) i va elevar a virtuts gairebé sacralitzades la disciplina, la puntualitat i el treball fins a l’extenuació.
Al començament de la industrialització no hi havia cap mena de legislació laboral que regulés les mínimes condicions de treball o que garantís alguna protecció en el cas de malaltia o accident. L’Estat no donava cap protecció als obrers i tan sols intervenia quan l’ordre públic estava amenaçat per les vagues o els conflictes laborals. Les primeres lleis reguladores del treball no s’introduirien fins a 1833 quan Gran Bretanya amb la promulgació de la “Factory Bill”, va introduir una legislació que regulava la inspecció sobre les condicions de treball a la indústria tèxtil anglesa.
Quan els treballadors plegaven de la feina la vida no millorava. La majoria dels obrers provenien del medi rural i havien emigrat a les ciutats industrials a la recerca de feina, fet que els va portar a instal·lar-se en barris que no tenien les condicions necessàries de salubritat i higiene.
Els habitatges obrers eren molt petits i fins a deu o dotze persones podien amuntegar-se en habitacions insalubres. A més, els carrers on es trobaven no estaven asfaltats, eren plens de fang i no comptaven amb serveis higiènics, clavegueram, ni aigua potable. Les pèssimes condicions higièniques, la fatiga, les malalties derivades de la feina, la desnutrició o les epidèmies de còlera, posaven fi aviat a la vida de les famílies obreres ja que s’estenien amb gran rapidesa.
A l’arribar als 40 o 50 anys els obrers ja eren vells (si hi arribaven). En moltes ocasions, l’alcohol era l’únic paradís permès pels treballadors, l’única manera de fugir de la crua realitat. L’alcoholisme va estendre’s ràpidament en el segle XIX, i amb ell noves misèries, drames familiars, pèrdua del treball i famílies desfetes.
Els nens i les nenes feien llargues fornades laborals de catorze hores, que a vegades eren de setze, i rebien un salari més baix que el dels adults. L’assistència a l’escola era poc freqüent: els infants només hi anaven durant dos o tres anys, el temps just per aprendre a llegir i escriure de forma rudimentària i per adquirir uns coneixement mínims i molt deficients.
Segons aquesta nova concepció econòmica, l’enriquiment de la societat passaria per l’enriquiment de l’individu. I aquest hauria de conduir les seves activitats econòmiques segons la llei de l’oferta i la demanda que condicionaria la producció i el mercat, fent inútil la intervenció de l’Estat. La riquesa de les nacions provindria, doncs, de la capacitat productiva total del país, entesa com la suma de l’esforç col·lectiu.
A mida que les empreses industrials naixents passessin de ser familiars a convertir-se en factories més complexes, cada vegada necessitarien de la inversió de capitals més forts i derivarien en la creació de societats d’accionistes. El capital, dividit en múltiples accions seria invertit i retingut pels posseïdors d’accions. Cada acció produiria un benefici anual pels accionistes: el dividend. Les accions, a la seva vegada, es podrien comprar o vendre a la borsa de valors segons les lleis de l’oferta i la demanda, i el seu valor pujaria o baixaria d’acord amb la prosperitat o decadència de l’empresa. En aquest darrer cas, els accionistes mirarien de vendre les seves accions el més ràpidament possible. La pèrdua total de valor de les accions portaria l’empresa al crac borsàtil.
D’aquesta manera, el model anglès va evolucionar des d’un sistema de producció de caràcter domèstic i dispers desenvolupat des de mitjans del segle XVII (domestic system) al sistema fabril (factoy system) que requeria d’una gran quantitat de mà d’obra, de matèries primeres, i d’energia per aconseguir uns productes manufacturats a baix preu que satisfessin les necessitats de la demanda.
La Revolució Industrial va posar fi a la propietat senyorial i a l’existència dels béns comunals pròpia de l’Antic Règim, per deixar pas a la propietat privada de la terra. Aquesta individualització de la propietat va estimular els conreadors a invertir i introduir millores tècniques per augmentar la producció i obtenir així més beneficis.
Aquest augment demogràfic va constituir un factor molt important per al progrés econòmic d’Europa. Com una reacció en cadena, el fet que hi hagués més persones va provocar que també hi hagués més demanda de productes i, en conseqüència, es produís un augment del consum. A la seva vegada, l’augment de la demanda va estimular la innovació tecnològica.
