El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Arxiu de la categoria
'01. El naixement del món industrial'

La formació del proletariat i les seves condicions de vida i treball

El procés de revolució liberal burgesa va transformar les relacions socials perquè va suprimir els privilegis i va igualar tots els homes davant la llei i la fiscalitat. D’aquesta manera va sorgir un nou Estat basat en l’existència d’individus jurídicament lliures i iguals davant de la llei. La desaparició dels privilegis d’origen feudal i de les categories jurídiques estamentals va provocar l’aparició d’enfrontaments de classe que van manifestar-se especialment en el terreny econòmic.

Des del segle XIX la principal diferència entre les persones seria la riquesa. El poder econòmic va esdevenir la categoria bàsica de definició social i va organitzar la societat en dos grups contra posats: la burgesia (posseïdora dels mitjans de producció) i el proletariat (força de treball). Sorgia així un nou tipus de conflicte social, un conflicte de classes, que posava l’accent, més que no pas en la lluita per les llibertats polítiques (que també), en la lluita per la igualtat social.

fabrica.jpgLa revolució industrial va provocar, en molts casos, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Les masses d’homes, de dones i d’infants que van abandonar el camp per anar cap a les grans ciutats industrials van haver de deixar els seus vells hàbits de vida i es van veure obligats a assumir-ne uns altres, que als primers temps eren més durs per a ells i, sobretot, diferents i desconeguts.

Si bé és cert que la vida al camp no havia estat mai excessivament bona, sens dubte tenia un ritme molt més humà. Per exemple, molts dies a l’hivern no es podia treballar, les hores de sol eren poques durant molts mesos de l’any i les famílies podien tenir un descans. Així mateix, les festes religioses, les fires i els mercats permetien un temps de descans i uns hàbits de sociabilitat que la nova societat industrial faria desaparèixer. Les formes de vida pageses tenien el seu propi ritme de treball; en la família els homes, les dones, el nens i els ancians ocupaven un lloc definit; i existia una tradició i una cultura pròpia del món rural que era l’única que coneixien.

A la ciutat tot això no hi era. La família va transformar-se profundament, i el vell grup familiar ampli (avis, pares, fills, nets, oncles, cosins, etc.) propi del camp i de les tasques agrícoles va anar donant pas cap a la família nuclear (pares i fills), l’única que permetien els petits habitatges i els escassos salaris industrials. Els ingressos eren tan baixos que tots els membres havien de treballar de seguida que podien: nens i vells van esdevenir una càrrega, boques de més per alimentar. Els fills, que ara ja no podien fer petites feines auxiliars com feien al camp, calia enviar-los a treballar a les fàbriques per alimentar-los.

Les velles relacions veïnals i familiars van desaparèixer, els ritmes de treball industrial ja no distingien entre l’estiu i l’hivern, i el rellotge i les sirenes de les fàbriques imposarien uns hàbits de regularitat i puntualitat desconeguts per ells fins aleshores. Finalment, tots els seus coneixements i referents culturals provenien del món rural, per tant, durant una bona etapa els nous proletaris industrials conviurien amb el desconcert per adaptar-se a una nova i difícil forma de treballar, de viure i de relacionar-se.

revolució industrial.jpgAixí, d’aquestes masses pageses desplaçades cap a les fàbriques que es multiplicaven amb la industrialització va néixer l’obrer assalariat: el proletari, aquell que només posseïa la seva força de treball i la seva descendència. El maquinisme va fer desaparèixer lentament la figura de l’artesà que dominava tot el procés de fabricació d’un producte i que, molts cops, venia el fruit del seu propi treball. La divisió del treball imposada arran de la revolució industrial va fer que cada obrer participés d’una petita part del procés productiu. Ja no es necessitava ni una gran especialització ni una habilitat o força singulars. Els assalariats van esdevenir la força de treball necessària per moure màquines o manipular objectes que es comprava, per la seva abundància, a baix preu.

Segons els defensors teòrics del liberalisme econòmic, el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns van enriquir-se i van millorar molt el seu nivell de vida tant material com cultural, masses immenses de proletaris van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici i de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris va comportar no sol que hi hagués uns salaris baixos pels obrers assalariats, sinó també unes pèssimes condicions de treball.

movobrero.jpg

A les fàbriques es treballaria fins al límit de l’esgotament físic, durant hores i hores (12-16 hores diàries), en unes condicions ambientals terribles, amb sorolls i fums asfixiants i cap tipus de condició higiènica. Més terrible encara era la vida dels miners del carbó, ficats en galeries estretes, sense veure la llum del sol, amb el perill constant dels enderrocaments i les explosions de gas grisú.

La vida esdevenia un seguit de feina a canvi d’uns salaris que només permetien la subsistència, si és que ho permetien. A més, es cobrava per jornada treballada o per feines a preu fet, per tant, si no hi havia feina, es feia festa o s’estava malalt, no hi havia salari. Era un fet corrent que nens i dones treballessin per completar els minsos salaris, tant a les fàbriques com a les mines amb uns salaris inferiors als dels homes –per exemple, a Anglaterra el sou dels nens equivalia a un 10% del dels homes, i el de les dones al voltant del 40%–.

taller.jpg

D’altra banda, la disciplina laboral era molt dura dins la fàbrica i no existia cap tipus de legislació que fixés les condicions de feina: els obrers podien ser acomiadats en el moment en que l’amo ho desitgés i els càstigs i les penalitzacions eren freqüents. La moral burgesa imperant en el segle XIX veia als treballadors com uns mandrosos, considerava l’oci com un vici (el dels obrers, no el seu, és clar) i va elevar a virtuts gairebé sacralitzades la disciplina, la puntualitat i el treball fins a l’extenuació.

Al començament de la industrialització no hi havia cap mena de legislació laboral que regulés les mínimes condicions de treball o que garantís alguna protecció en el cas de malaltia o accident. L’Estat no donava cap protecció als obrers i tan sols intervenia quan l’ordre públic estava amenaçat per les vagues o els conflictes laborals. Les primeres lleis reguladores del treball no s’introduirien fins a 1833 quan Gran Bretanya amb la promulgació de la “Factory Bill”, va introduir una legislació que regulava la inspecció sobre les condicions de treball a la indústria tèxtil anglesa.

Quan els treballadors plegaven de la feina la vida no millorava. La majoria dels obrers provenien del medi rural i havien emigrat a les ciutats industrials a la recerca de feina, fet que els va portar a instal·lar-se en barris que no tenien les condicions necessàries de salubritat i higiene.

habitatges-obrer-burges.JPG

Els habitatges obrers eren molt petits i fins a deu o dotze persones podien amuntegar-se en habitacions insalubres. A més, els carrers on es trobaven no estaven asfaltats, eren plens de fang i no comptaven amb serveis higiènics, clavegueram, ni aigua potable. Les pèssimes condicions higièniques, la fatiga, les malalties derivades de la feina, la desnutrició o les epidèmies de còlera, posaven fi aviat a la vida de les famílies obreres ja que s’estenien amb gran rapidesa.

A l’arribar als 40 o 50 anys els obrers ja eren vells (si hi arribaven). En moltes ocasions, l’alcohol era l’únic paradís permès pels treballadors, l’única manera de fugir de la crua realitat. L’alcoholisme va estendre’s ràpidament en el segle XIX, i amb ell noves misèries, drames familiars, pèrdua del treball i famílies desfetes.

La prohibició als treballadors britànics d’associar-se

El primer ministre britànic, el conservador William Pitt (el Jove), davant del temor a l’esclat de motins populars, va promoure les Combination Acts de 1799-1800, que van prohibir qualsevol associació amb finalitats laborals.

Aquesta legislació va ser el resultat de la por produïda pels esdeveniments viscuts a la França revolucionària. Les Combination Acts van estar en vigor fins el 1824, quan el Parlament va derogar la legislació mitjançant una llei que permetia la lliure associació, però va continuar sense autoritzar els sindicats obrers, que no es van legalitzar fins al període 1871-1875.

Extracte de les Combination Acts (1800):

I. Queda sancionat […] que tots els contractes, convenis i acords de tota mena que en qualsevol moment s’estipulin des d’ara entre qualsevol obrer de la indústria i altres persones amb l’objectiu d’obtenir augments salarials per a ells mateixos, o per a qualsevol altre obrer a jornada o treballador, o un altre de qualsevol indústria, comerç o feina o amb l’objectiu de disminuir o alterar l’horari habitual o el temps de feina, o per obstaculitzar o impedir a una o més persones que contractin qui considerin més adequat per a la feina o amb l’objectiu de controlar o limitar les persones que dirigeixen una indústria, comerç o empresa […], serà il·legal, nul i sense efectes […].

III. Tot obrer […] que després de l’aprovació d’aquesta llei ingressi en qualsevol associació amb la finalitat d’obtenir un augment de sou o per reduir o alterar les hores o la durada de l’horari de treball, o per reduir la quantitat de feina, o amb qualsevol altre objectiu contrari a aquesta llei o que, per mitjà de diners o de persuasió, incitació o intimidació, o qualsevol altre mitjà, s’esforci amb premeditació o malícia a allunyar un obrer, treballador o altra persona sense feina d’una indústria, comerç o empresa, o impedeixi que una altra persona que vulgui tenir feina en aquesta indústria, comerç o empresa pugui ser contractada per un industrial, comerciant o persona que dirigeix l’empresa; i que sigui declarat culpable segons la llei d’una de les esmentades transgressions, després de la pròpia confessió o després del testimoni d’una o més persones dignes de confiança, davant de dos jutges de pau del comtat […] o del lloc on es cometin els delictes, en el termini de tres mesos solars serà condemnat per aquests jutges […] a presó per un període no superior a tres mesos solars; o bé a una casa de correcció […] per un període no superior a dos mesos solars.

El treball infantil

El treball infantil era una part essencial de l’economia familiar i fins i tot es considerava convenient. Predominava la idea que treballar era bo per als nens, perquè d’aquesta manera se’ls feia útils per a la societat, se’ls hi permetia ajudar a la família i se’ls feia madurar abans.

planella_tejedora.jpgEls nens i les nenes feien llargues fornades laborals de catorze hores, que a vegades eren de setze, i rebien un salari més baix que el dels adults. L’assistència a l’escola era poc freqüent: els infants només hi anaven durant dos o tres anys, el temps just per aprendre a llegir i escriure de forma rudimentària i per adquirir uns coneixement mínims i molt deficients.

Una mostra de l’eficiència laboral que tenien és que cap al 1820 un nen amb dos telers podia produir quinze vegades més que un artesà rural.

D’aquesta manera denunciava el treball infantil el socialista utòpic Robert Owen en les seves Observacions sobre l’efecte que té el sistema de manufacturació (1815):

Avui dia els nens han de treballar sense parar per guanyar-se la mera subsistència: no se’ls ha acostumat a diversions innocents, sanes i intel·ligents; no se’ls concedeix temps lliure si és que abans hi estaven acostumats. No saben que és l’esbarjo, només l’aturada de la feina. Estan envoltats d’altres nens en les mateixes circumstàncies i, d’aquesta manera, en passar de la infància a la joventut, a poc a poc s’inicien, especialment els homes, però sovint també les dones, en els seductors plaers de la droga i l’alcoholisme. Per a això els ha preparat la dura feina diària, la falta de costums millors i el buit total de les seves ments.

La legislació protectora de la infància va ser escassa i es va aplicar sense gaire interès. La prohibició de treballar per als menors de nou anys es va establir al Regne Unit en la Factory Act o Llei Industrial del 1833, però a penes es va complir. Només a partir del 1844, la situació dels treballadors infantils va començar a millorar. Malgrat tot, a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX treballava més d’un terç de la població menor de 15 anys.

El reglament d’una fàbrica tèxtil anglesa

Durant el segle XIX les condicions dels treballadors fabrils van tenir unes característiques comunes a gairebé tots els països industrialitzats. Així, llargues jornades laborals, des de la sortida del sol fins que es ponia; disciplina estricta amb càstigs corporals o sancions econòmiques, segons la reglamentació de cada empresa; supressió del descans dominical i dels festius; acomiadaments freqüents i inexistència de pensions per malaltia o atur; i absència de drets laborals i sindicals.

Aquest era el reglament d’una fàbrica tèxtil anglesa recollit al Political Register de 30 d’agost de 1823:

A Tyldesley, a prop de Manchester, els homes treballen, inclosa l’hora de dinar, 14 hores al dia, a una temperatura de 80 a 84 graus Fahrenheit (26,6 a 28,8 graus centígrads). La porta està tancada durant les hores de feina, excepte els trenta minuts que dura l’hora del te. Els treballadors no poden anar a buscar aigua per refrescar-se enmig de l’atmosfera sufocant de la filatura. I encara més, l’aigua de pluja està sota cadenat, per ordre del patró; si no, els filadors podrien utilitzar-la.

Vet aquí les multes que els imposaven segons les infraccions comeses:

Infracció

Xílings

Filador que hagi obert una finestra

1

Filador que hagi reparat la corretja del seu tambor i hagi encès el bec del gas

2

Filador que abandoni el seu teler i es deixi el gas encès

2

Filador que encengui el gas massa aviat

1

Filador que encengui el gas massa tard al matí

2

Filador que hagi obert massa la clau del gas

1

Filador que xiuli mentre treballa

1

Filador que tingui deixalles sobre el carro

1

Filador que arribi 5 minuts després de l’últim toc de campana

1

Una nova societat de classes

El creixement demogràfic i la mecanització i concentració de les societats agrícoles va obligar la mà d’obra excedent del camp a emigrar cap a la ciutat on es convertiria en la principal força de treball de la naixent indústria. El gran nombre de treballadors i el seu agrupament van donar lloc a l’aparició d’una nova classe social: la classe obrera o proletariat, fet que alteraria profundament l’ordre social establert fins aquell moment.

Des de l’edat mitjana la societat estava dividida en estaments als quals es pertanyia per naixement, amb obligacions i aplicacions de les lleis diferents per a cadascun d’ells. Així, existien dos estaments privilegiats –clergat i noblesa– on es reunia una minoria de la població i un estament majoritari –tercer estat– sobre el que recauria la càrrega impositiva. La promoció social, tot i ser possible, era molt limitada a la pràctica. La Revolució francesa i la seva expansió a través de les guerres napoleòniques trencaria políticament aquest sistema unificant la llei i els impostos per a tots els ciutadans.

Paral·lelament, la liberalització de l’economia introduiria una nova divisió social, les classes, fonamentada en les diferències en la possessió de la riquesa. A diferència dels estaments, que eren tancats, el nou sistema permetria accedir o canviar de classe a través de d’una promoció social basada en l’enriquiment de l’individu. Així, a poc a poc, la industrialització va consolidar l’existència d’una societat de classes articulada al voltant de dos grans grups: la burgesia i el proletariat.

La classe alta, a la qual pertanyien l’aristocràcia de la terra (l’antiga noblesa) i l’aristocràcia dels diners (l’alta burgesia composada pels grans terratinents, rendistes, empresaris, banquers, grans constructors, etc.). Seria la dominadora del món financer i, en gran part, del polític. Es donaria un atansament progressiu entre els dos grups que l’integraven ja que a la vella noblesa l’interessava entrar en el món dels negocis i l’alta burgesia entroncar, per raons de prestigi social, amb el llustre nobiliari. Aquesta seria la burgesia triomfant de les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX.

burgesia segle xix.jpg

La classe mitjana agruparia als representants de les professions liberals (metges, advocats, militars, artistes, entre d’altres) i a la mitjana i petita burgesia formada per empresaris i agricultors mitjans, comerciants, artesans qualificats, etc. amb un nivell de renda suficient per ser inclosos en un cens del sufragi restringit o censatari. Igual que la classe alta, tindrien accés a la cultura de forma usual. Tindran un paper relatiu en aquest període de canvi, però el seu creixement farà que des de finals del segle XIX i al llarg del segle XX adquireixin un gran protagonisme.

Les classes populars o proletariat reunirien al seu si als treballadors, industrials i agrícoles, de renda baixa i que, amb prou feines, guanyaven suficient per sobreviure. Són la major part de la població. Entre els components d’aquest sector social sorgiria el proletariat urbà, format per aquells treballadors de la indústria que venien la seva força de treball a canvi d’un salari, tant baix que a penes permetia cap tipus d’estalvi. Les seves jornades laborals serien llarguíssimes i no tindrien temps ni mitjans per accedir a la cultura.

revolució industrial.jpg

La supressió dels antics gremis –corporacions professionals d’artesans d’un mateix ofici, reconegudes oficialment pels poders públics–, que regulaven l’aprenentatge i l’accés al món laboral, va deixar els assalariats a mercè de la llei de l’oferta i la demanda, la lliure contractació i acomiadament, les jornades de treball de 12 o 14 hores, les oscil·lacions salarials o la inseguretat en el treball, entre d’altres qüestions. Paulatinament, aquesta classe aniria prenent consciència de la seva força social, no sense dificultats, exigint, arribats a mitjans de segle, uns canvis en la situació laboral que els governs, sota la seva pressió, aniran regulant molt lentament.

Les condicions de vida que havien de patir els treballadors eren força degradants. La majoria dels obrers, vinguts d’un sistema de producció rural, hauran d’adaptar-se al sistema industrial i urbà amb pocs o cap mitjà. viuran acimats en habitatges petits i llòbrecs, sense aigua corrent ni comunes, en barris nascuts a l’entorn de les fàbriques i sense cap mena d’infraestructures. No arribaran a sobrepassar l’analfabetisme ja que hauran d’iniciar la seva inserció laboral des de molt joves no podran accedir a l’escola. El seu únic patrimoni serà el treball, fet que els exposava a la misèria quan emmalaltien.

Dins d’aquest grup cal ressaltar el paper de les dones. Obligades a treballar per a completar els minsos salaris dels conjugues, es veuran empleades en el servei domèstic o en feines auxiliars a les fàbriques, amb jornades de la mateixa durada que la dels homes però amb uns salaris encara més baixos. A més, hauran d’atendre, seguint la mentalitat tradicional, tot el referent a la llar i l’educació dels fills, el que suposava una doble jornada laboral. Les dones no tindrien cap mena d’accés a un ensenyament que no estigués encaminat a la preparació pel matrimoni o el servei domèstic i seran el grup social que més trigaria a aconseguir que els seus drets polítics fossin reconeguts.

El capitalisme liberal

Fins al darrer quart del segle XVIII l’economia va fonamentar-se principalment en les teories del mercantilisme –acumulació de metalls preciosos per part dels Estats, intervencionisme estatal, proteccionisme econòmic– i la fisiocràcia –volum de producció agrària–. Seria el 1776 quan l’anglès Adam Smith amb la seva obra Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les Nacions fonamentaria una nova teoria: el liberalisme econòmic, base del capitalisme.

AdamSmith.jpgSegons aquesta nova concepció econòmica, l’enriquiment de la societat passaria per l’enriquiment de l’individu. I aquest hauria de conduir les seves activitats econòmiques segons la llei de l’oferta i la demanda que condicionaria la producció i el mercat, fent inútil la intervenció de l’Estat. La riquesa de les nacions provindria, doncs, de la capacitat productiva total del país, entesa com la suma de l’esforç col·lectiu.

El paper de l’Estat s’hauria de reduir, per tant, a la garantia de l’ordenació i just desenvolupament d’aquest procés. Per a arribar a un funcionament perfecte s’hauria de suprimir qualsevol mena de regulació de l’intercanvi comercial (duanes nacionals, peatges, monopolis estatals, etc.) per donar pas al lliure canvi. Aquest plantejament estaria en consonància amb la ideologia del liberalisme polític que propugna el valor de l’individu enfront de sistemes de govern tancats com les monarquies absolutes del segle XVIII.

Aquest sistema necessita pel seu desenvolupament l’acumulació de riquesa (el capital que s’origina a partir de l’estalvi i l’acumulació de beneficis del treball) en mans privades i la inversió d’aquest capital financer. El primer capital que va finançar la Revolució Industrial provindria fonamentalment dels beneficis generats per la revolució agrícola, els quals mancats de la possibilitat de trobar noves formes d’inversió en el món rural cercarien nous beneficis en el món fabril i la construcció dels ferrocarrils. D’altra banda, el comerç colonial del segle XVIII també va generar un capital comercial que, en part, s’invertiria a la indústria.

Wealth_of_Nations.jpgA mida que les empreses industrials naixents passessin de ser familiars a convertir-se en factories més complexes, cada vegada necessitarien de la inversió de capitals més forts i derivarien en la creació de societats d’accionistes. El capital, dividit en múltiples accions seria invertit i retingut pels posseïdors d’accions. Cada acció produiria un benefici anual pels accionistes: el dividend. Les accions, a la seva vegada, es podrien comprar o vendre a la borsa de valors segons les lleis de l’oferta i la demanda, i el seu valor pujaria o baixaria d’acord amb la prosperitat o decadència de l’empresa. En aquest darrer cas, els accionistes mirarien de vendre les seves accions el més ràpidament possible. La pèrdua total de valor de les accions portaria l’empresa al crac borsàtil.

Una altra modalitat de finançament empresarial que apareix en aquest període són les obligacions comprades pels inversors: crèdits, en general de quantitats no massa elevades, que es comprarien a una entitat o empresa a un valor fix, amortitzable en un temps determinat i que es pot comprar i vendre a la borsa de valors. En definitiva, són un préstec que es fa a una empresa que ha de retornar el seu valor a un termini i interès fixos. No tindrien un risc tan gran com les accions.

També la banca va evolucionar des d’una posició pròpia de l’Antic Règim de simple dipòsit de diners fins a la conformació en banca de negocis. Aquesta empraria els capitals dipositats provinents de l’estalvi per a concedir crèdits a les empreses a canvi d’un interès fixat, o per fer negocis. L’estalviador rebria una part d’aquests interessos i la banca es quedaria amb la resta dels beneficis. Durant el segle XIX i fins el 1914 el sistema monetari internacional va basar-se en el patró or –equivalència establerta, a tipus fix, entre una moneda i una quantitat d’or de determinada qualitat– que garantia l’estabilitat de les monedes nacionals de forma que aquestes conservessin un valor fix, i els intercanvis internacionals no fossin destorbats per les fluctuacions del valor de canvi de les monedes a nivell internacional.

Els orígens de la industrialització: màquines, vapor, fàbriques, cotó i ferro

Fins al segle XVIII, les manufactures s’elaboraven en petits tallers artesans que es concentraven a les ciutats. Els artesans feien la feina manualment: no usaven màquines i només s’ajudaven amb algunes eines. Cada artesà feia les peces completes i seguia un ritme de producció condicionat pels límits del treball manual.

Seria des de finals del segle XVIII quan apareixerien i es generalitzarien les fàbriques, establiments en els quals els treballadors (obrers) utilitzaven les màquines per treballar. L’aparició de les fàbriques va tenir dues conseqüències: d’una banda, les activitats industrials es van concentrar en determinats llocs; de l’altra, es va modificar l’organització del treball i cada obrer va passar a realitzar una feina especialitzada, és a dir, una tasca específica en el si del conjunt productiu (divisió del treball).

factory_system.jpg

El continu procés d’innovacions tecnològiques va ser el factor més característic de la revolució industrial. I dues van ser les seves principals plataformes: les fonts d’energia i la mecanització del procés productiu. La introducció de màquines va anar substituint progressivament la feina manual i va anar transformant els antics sistemes de treball artesà.

Fins aquest moment l’energia era hidràulica, eòlica o d’origen animal o humà. L’aparició de la màquina de vapor combinada amb el carbó va donar lloc a un nou tipus d’energia: el vapor, capaç de transformar-se en força motriu i transmetre-la a qualsevol enginy. La màquina de vapor, es fonamentava en la força de la pressió d’aquest transmesa

per un èmbol a una biela. Inventada per James Watt el 1769, va aplicar-se a diversos processos com la bomba per a l’extracció d’aigua a les mines, va adjuntar-se a la màquina de filar el 1785, va aplicar-se a la navegació el 1807 i al ferrocarril el 1825. El vapor és, sense cap dubte, el veritable motor de la primera revolució industrial.

Maquina_vapor_Watt_ETSIIM.jpg

La producció d’hulla en el segle XIX (en milions de tones):

Gran Bretanya Estats Units Alemanya França
1780 6 0,3 0,8
1800 10 1 1
1820 12,5 1,5 1,1
1840 30 2,1 3,5 3
1860 80 13 17 8
1880 149 83 47 19
1900 230 245 100 33

El carbó de pedra o mineral ja era explotat a Anglaterra des del segle XVI, però s’utilitzava molt més el carbó vegetal. Seria a la segona meitat del segle XVIII quan començaria a ser extret industrialment per la demanda generada per l’expansió de la màquina de vapor i les fargues. La seva extracció seria progressiva fins a la dècada de 1950 quan la producció va estancar-se en benefici d’altres recursos. Com a font massiva d’energia, el carbó és una de les bases de la revolució industrial.

La mecanització i la divisió del treball van fer augmentar la productivitat, és a dir, en el mateix període de temps un obrer era capaç d’elaborar més peces que un artesà. Per això es van abaratir els costos de fabricació i els preus dels productes industrials van disminuir. Així, els productes industrials van poder arribar a un nombre més gran de consumidors.

Anglaterra va ser el primer país en desenvolupar el llançament industrial perquè reunia les condicions econòmiques necessàries perquè es produís la Revolució Industrial: un creixent comerç colonial basat en la importació de primeres matèries per a productes industrials, un comerç interior en expansió a causa del creixement demogràfic i una millora de les comunicacions.

A la Gran Bretanya trobem prou mà d’obra i un ampli mercat per als seus productes gràcies a les possessions colonials d’ultramar i al creixement demogràfic del vuit-cents. A més, el país disposava de matèries primeres i abundant carbó mineral, la font d’energia que es va utilitzar per fer funcionar les primeres màquines. Igualment, la nova mentalitat liberal estava molt estesa a tot el país i era la base de les lleis que elaborava el Parlament.

industria-textil-siglo-xix.pngD’aquesta manera, el model anglès va evolucionar des d’un sistema de producció de caràcter domèstic i dispers desenvolupat des de mitjans del segle XVII (domestic system) al sistema fabril (factoy system) que requeria d’una gran quantitat de mà d’obra, de matèries primeres, i d’energia per aconseguir uns productes manufacturats a baix preu que satisfessin les necessitats de la demanda.

Ara bé, aquest procés es desenvoluparia també, en paral·lel, a d’altres punts d’Europa. Els canvis es donarien especialment a partir de 1780 a partir de la reorganització del vell sistema de treball a domicili manufacturat tant en el món rural com a través dels gremis urbans (especialment centrat en el món del tèxtil) ja que les fàbriques no acabarien de estendre’s a Anglaterra i arreu d’Europa fins als anys vint del segle XIX.

Entre el 1820 i el 1840, les innovacions de la Revolució Industrial es van estendre per Europa. França, Alemanya i Bèlgica van ser els primers països que van seguir els passos dels anglesos, mentre que a la resta dels Estats europeus la industrialització només es va desenvolupar en determinades regions i en determinats sectors de producció (a Catalunya, per exemple, va viure’s el creixement del sector tèxtil).

Els tres grans eixos de la industrialització serien, per tant, els comerciants de la ciutat, els artesans rurals i els artesans urbans. Inicialment estaríem parlant d’un sistema dispers en el qual els artesans rurals treballarien amb les màquines tradicionals combinant la producció industrial amb l’agricultura tradicional i els artesans urbans treballarien en grans manufactures on paulatinament s’aniria introduint la nova maquinària.

Al substituir el sistema a domicili pel sistema fabril les zones rurals es desindustrialitzarien majoritàriament, però hi hauria excepcions on s’introduirien les noves tecnologies. Amb la mecanització apareixerien moviments ludistes contraris a la introducció de les màquines que deixava sense oferta de treball els obrers. Cal dir, però, que el sistema de treball artesanal no va acabar de desaparèixer ja que en la ciutat va coexistir amb les màquines per a realitzar les tasques de producció més delicades. El treball infantil a la indústria tèxtil o a la mineria són una mostra de la duresa de les condicions de vida que va imposar la revolució industrial.

Les indústries del cotó i la siderúrgia serien les que canviarien més ràpidament convertint-se així en les veritables protagonistes de la revolució industrial.

planella_tejedora.jpgLa indústria tèxtil cotonera va ser la que va integrar les innovacions tècniques amb més rapidesa. Basada en la producció de teixits de cotó va viure una creixent demanda des de mitjans del segle XVIII generada per l’increment demogràfic. Les principals innovacions que introduiria la revolució industrial serien la filadora waterframe (Arkwright, 1769), la llançadora volant (J. Kay, 1733) i el teler mecànic (Cartwright, 1833).

Com a conseqüència d’aquestes innovacions, Anglaterra va passar d’una producció de 1.000 tones de teixits de cotó el 1750 a 25.000 tones el 1800, desplaçant la producció de teixits de llana. Cap a l’any 1800, unes 350.000 persones treballaven filant i teixint peces de cotó amb filadores i teler mecànics.

A més, en el cas anglès es beneficiava de la prohibició d’importar teles de l’Índia, de la manca de control per part dels gremis i de l’existència d’una matèria prima barata com el cotó. La facilitat per a incrementar la producció de cotó (un conreu) per sobre de la llana (procedent de la ramaderia) explica en part el protagonisme creixent d’aquest teixit. Colònies angleses com l’Índia i l’Egipte seran dos territoris grans cultivadors i subministradors de cotó a preus baixos.

En aquestes condicions, aviat els productes tèxtils britànics, barats i de bona qualitat, van inundar els mercats mundials.

La indústria siderúrgica va veure’s arrossegada per la creixent demanda de màquines des de les fàbriques tèxtils assolint un gran desenvolupament a mitjans del segle XIX. Aquesta va basar el seu desenvolupament en l’ús massiu del carbó mineral de coc (1713), de gran potència calorífica, i en l’obtenció d’un ferro més mal·leable i menys trencadís per mitjà de l’ús de la pudelació introduït en els alts forns moderns el 1783 per Henry Cort (consistent a batre industrialment la massa de metall en estat incandescent per obtenir un producte amb un baix contingut de carboni i eliminant les impureses) i el laminatge que convertien la massa de ferro en barres molt més manejables per la indústria.

En conseqüència, entre el 1720 i el 1850, la producció del ferro es va multiplicar per cent. La demanda de ferro era tan elevada perquè aquest material s’utilitzava per elaborar les màquines tèxtils i les noves eines agrícoles. A més, el desenvolupament del ferrocarril també desencadenaria un gran increment de la demanda i la producció de ferro.

Els orígens de la industrialització: la revolució dels transports

L’increment en la producció d’articles creava excedents agrícoles i industrials per abastir el mercat, a la vegada que la indústria demandava cada vegada quantitats més grans de matèries primeres. Aquesta situació provocaria la necessitat d’articular nous mitjans i noves vies de transport.

D’aquesta manera, des de mitjans del segle XVIII, a la Gran Bretanya i bona part d’Europa es va produir una millora dels mitjans de comunicació tradicionals. Així doncs, es van reparar camins i carreteres i es van construir canals per millorar el transport fluvial. Però el fenomen realment innovador va ser la incorporació de la màquina de vapor al transport terrestre i al marítim.

Ch_de_fer_Lyon_StEtienne.png

El ferrocarril. Els primers ferrocarrils es van utilitzar a les mines de carbó, on el mineral era transportat amb unes vagonetes que anaven damunt d’uns rails, primer de fusta i, més endavant de ferro. La primera gran innovació va ser la construcció d’un carril de ferro proveït d’una pestanya sobre la qual se situaven les rodes, un mecanisme que impedia que el ferrocarril descarrilés fàcilment.

La invenció de la locomotora per Stephenson (1814), que accionava el ferrocarril mitjançant una màquina de vapor va permetre traslladar els estocs de productes en un volum i un temps mai aconseguits anteriorment. El 1825 ja funcionava regularment una línea de càrrega entre Stocton i Darlington. Posteriorment, l’aparició de la locomotora Rocket el 1829 va permetre un desenvolupament constant d’aquest model de transport. El 1830 una primera línea de passatgers ja unia les ciutats de Manchester i Liverpool.

Stephenson's_Rocket.jpg

Ràpidament s’articularia una xarxa de transport ferroviari a la Gran Bretanya i poc temps desprès s’iniciaria la creació de la xarxa internacional de comunicacions ferroviàries. A Espanya, el primer ferrocarril que va funcionar unia les ciutats de Barcelona i Mataró (1848) i el trajecte entre Madrid i Aranjuez s’inaugurava el 1851.

A la vegada que es creava una indústria pròpia (la construcció ferroviària), el tren estimulava altres sectors com la indústria siderúrgia el carbó o la construcció, estrenyent encara més la relació entre el ferro, material de les vies i les locomotores, i el carbó, utilitzat com a combustible.

El ferrocarril va permetre escurçar enormement la durada dels trajectes, va augmentar la seguretat dels viatges i, gràcies a la seva capacitat de càrrega, va abaratir el transport de les mercaderies.

El transport naval. Més complicacions va tenir l’aplicació de la revolució industrial al desenvolupament naval. Els primers vaixells de vapor van començar a funcionar als Estats Units cap al 1807, i el 1847 els vaixells podien travessar l’Atlàntic en quinze dies.

Però, tot i això, l’aplicació del vapor en forma de rodes de pales cap a 1840 no va acabar de resoldre els problemes tècnics que van derivar-se fins els volts de 1880 amb l’adopció de l’hèlix com a sistema motriu de propulsió. A partir d’aquest moment, la navegació a vapor es va fer molt segura, més regular i bastant ràpida.

En aquests primers moments era un sistema de navegació mixta ja que continuava aprofitant-se de la força del vent. En qualsevol cas, la introducció del vapor va permetre una relativa independència respecte dels vents i les marees permetent un tràfic continuat al llarg de tot l’any. Així, més enllà dels entrebancs tècnics, les flotes van començar a especialitzar-se i la marina mercant va incrementar el seu tràfic transoceànic facilitant l’emigració, els intercanvis comercials i la posterior colonització, a més de generar una nova demanda siderúrgica.

El transport terrestre. Finalment, el transport terrestre per carretera va beneficiar-se en aquest període de nous traçats i de la consolidació de les xarxes viàries estatals fonamentades sobre els antics camins reials; es desenvoluparien les comunicacions fluvials ampliant i estenent els tradicionals canals de navegació fluvial; i les noves necessitats del transport estimularien la creació d’una “arquitectura del ferro” amb la construcció de ponts, estacions i ports.

Conseqüències de la revolució dels transports. Els nous transports, cada vegada més ràpids, més segurs i amb més capacitat de càrrega, van tenir un impacte econòmic i social molt gran. La millora dels transports va permetre apropar la producció agrícola i industrial als consumidors.

Es va produir un fort creixement del comerç, perquè es van reduir els temps de travessia i els costos del transport. A més, l’increment de la producció havia fet necessari ampliar els reduïts mercats locals i comarcals per a consolidar un mercat molt més ampli i homogeni.

L’economia mundial es va especialitzar donant pas a una economia de mercat. Així, els països industrialitzats obtenien primeres matèries a les colònies, les importaven a la metròpoli i elaboraven productes manufacturats, que després exportaven a les colònies i a d’altres països. És a dir, no es produïa per al consum propi, sinó per a la venda posterior.

Els nous transports també van permetre diversificar la dieta de la població, perquè es van poder transportar aliments peribles, i van facilitar l’emigració a altres països i continents, perquè es van abaratir els preus dels passatges.

Els orígens de la industrialització: la revolució agrícola del segle XVIII

El creixement demogràfic iniciat en el segle XVIII hauria estat impossible sense una ampliació de l’oferta d’aliments. El primer que demanava una població en creixement era més aliments, i, per això, els primers canvis econòmics de la Revolució Industrial els trobem en el sector primari. A la seva vegada, l’augment de la demanda d’aliments, com a resultat de l’increment de la població, va provocar l’alça del preu dels productes agrícoles, fet que va estimular els propietaris a augmentar la producció.

La millora de l’oferta d’aliments va realitzar-se mitjançant un augment de la productivitat. Així, la revolució agrícola, iniciada a començaments del segle XVIII, va comportar canvis de dos tipus: de les estructures de la propietat agrària tradicional (privatització del sòl a través de la reforma agrària) i de les tècniques de producció i conreu.

themes_fieldscapes.jpgLa Revolució Industrial va posar fi a la propietat senyorial i a l’existència dels béns comunals pròpia de l’Antic Règim, per deixar pas a la propietat privada de la terra. Aquesta individualització de la propietat va estimular els conreadors a invertir i introduir millores tècniques per augmentar la producció i obtenir així més beneficis.

D’aquesta manera, a Anglaterra, el canvi de les estructures va suposar la modificació de la tinença de la terra i de la superfície conreable a través d’un procés de privatització. Els grans propietaris van aconseguir apoderar-se de les terres comunals per a la seva millora mitjançant la Llei d’Encerclaments (Enclosure Act) de manera que van formar grans unitats de conreu més fàcils d’explotar i on introduir innovacions tècniques i mecàniques. Aquesta mesura perjudicava als petits propietaris o arrendataris que van veure’s obligats a col·locar-se de jornalers o a emigrar a la ciutat. A França i Espanya, en canvi, va ser l’expropiació per part de l’Estat dels béns de l’Església –a través de les desamortitzacions– la que va donar l’oportunitat d’adquirir terres a la noblesa i la burgesia.

El tancament de terres a Anglaterra:

Anys Nombre de tancaments Nombre d’acres tancats
1727-1760 56 74.518
1761-1792 339 478.259
1793-1802 182 273.891
1803-1815 564 739.743
1816-1845 244 199.300

En paral·lel a la concentració de terres conreables va produir-se una gran millora en les tècniques de producció. Va generalitzar-se l’ús d’adobs orgànics i va introduir-se el sistema de rotació quadriennal segons una successió de conreus (per exemple, naps-civada-farratge-blat) que no esgotava tant els camps, suprimia el guaret, diversificava la producció i proporcionava alhora aliments herbacis per alimentar bestiar. Seria al comtat de Norfolk on s’iniciaria la introducció d’aquestes tècniques (Sistema Norfolk).

D’altra banda, s’introduirien també nous conreus de semi regadiu com el blat de moro, la patata, la remolatxa sucrera i el tomàquet, més segurs al no ser tant dependents de les condicions meteorològiques i que afavoririen una dieta més rica i més variada. Per tant, estem davant del canvi a un conreu intensiu que no deixava descansar la terra i permetria incrementar la producció a través de l’ús de nous mitjans (rec, adobs, etc.).

Unes altres millores van ser la sembra en fileres separades de solcs i la utilització de noves arades, com la de Rotherdam, que gràcies a la seva forma triangular i ser construïdes amb ferro removien la terra amb més facilitat. A més, paulatinament, s’aniria introduint també la mecanització en algunes de les feines clàssiques del camp: la sembradora (Jetro Tull, 1730), la segadora (Mackormick, 1830) o la batedora (Turner, 1831) permetrien l’abaratiment de la producció.

Batteuse_1881.jpg

També la ramaderia viuria les seves reformes. Ara, gràcies a la nova rotació de conreus, una part de les terres de cultiu es dedicarien a la producció de farratges per alimentar els animals. D’aquesta manera, el nombre de caps de bestiar va incrementar-se i va produir-se un desenvolupament de l’estabulació. Així, la carn deixava de ser un aliment només a l’abast dels més rics.

Aquests dos factors van contribuir, a través de l’excedent, a la transició d’una agricultura tradicional cap a una agricultura d’economia de mercat. Entre el 1700 i el 1800 la producció agrària es va incrementar de tal manera que, per exemple, els rendiments agrícoles van augmentar un 90%.

Així, la revolució agrícola, afavorida per l’increment dels preus agraris, va contribuir a la revolució industrial com a subministradora d’aliments per a la població dels naixents centres industrials, com a proveïdora de l’excedent de mà d’obra, com a consumidora de productes industrials i amb la inversió del capital acumulat dels beneficis agrícoles en d’altres negocis com podien ser la indústria o la borsa.

Els orígens de la industrialització: la revolució demogràfica

Fins al segle XVIII, la població europea va créixer molt lentament. Encara que la taxa de natalitat era molt elevada, la mortalitat també era molt alta com a conseqüència de les malalties infeccioses i dels períodes de fam.

20070417klpgeogra_63.Ees.SCO.png

Gràcies al avenços de la higiene, la medicina i l’agricultura –en certa mesura preconitzats per la Il·lustració del segle XVIII– la població va entrar a partir de 1750 en una fase de desenvolupament denominada de “transició demogràfica“. Un transició caracteritzada pel manteniment de l’índex de natalitat (al voltant del 30 per mil) i la disminució paulatina de l’índex de mortalitat (amb uns valors continguts del 20 per mil).

Així, les epidèmies de pesta bubònica que havien assolat Europa van començar a desaparèixer progressivament i van aparèixer les primeres vacunes, com ara la de la verola. Aquest procés faria que la majoria dels països europeus pràcticament dupliquessin la seva població en l’espai d’un segle. Paral·lelament, també s’incrementaria l’esperança de vida, que passaria dels 38 anys a finals del segle XVIII a assolir els 50 a finals del XIX.

Així, els aproximadament 150 milions d’habitants amb què comptava Europa cap a 1750 es transformarien en 190 milions el 1800 i en 300 milions cap a 1870. El ritme de creixement va ser més gran i més ràpid a la Gran Bretanya, on la població es va arribar a duplicar al llarg del segle XVIII, passant de cinc milions a deu milions d’habitants.

El creixement de la població europea (1750-1850):

1750 1800 1850
Bèlgica 2.200.000 3.100.000 4.300.000
França 21.000.000 27.300.000 35.800.000
Gran Bretanya 7.400.000 10.500.000 20.800.000
Itàlia 16.000.000 17.200.000 24.400.000
Rússia 28.000.000 35.500.000 68.500.000
Espanya 8.200.000 10.500.000 15.700.000

creixpobl.jpgAquest augment demogràfic va constituir un factor molt important per al progrés econòmic d’Europa. Com una reacció en cadena, el fet que hi hagués més persones va provocar que també hi hagués més demanda de productes i, en conseqüència, es produís un augment del consum. A la seva vegada, l’augment de la demanda va estimular la innovació tecnològica.

D’altra banda, aquest creixement també va afectar a la distribució de la població mitjançant el fenomen de l’emigració i la urbanització. Les ciutats, gràcies a la indústria, atraurien mà d’obra sobrant del camp (l’èxode rural) i iniciarien un procés de desenvolupament espectacular. Les condicions de vida dels immigrants rurals a la ciutat serien força complicades: l’amuntegament, la divisió contínua dels habitatges, la insalubritat d’aquests, la manca de serveis mínims…

Tot plegat faria del naixent col·lectiu obrer un dels moviments més reivindicatius. Aquesta serà una constant que persistirà en el temps sempre que analitzem un procés d’industrialització –per exemple, l’Espanya dels anys seixanta del segle XX– i que encara avui trobem en els països en desenvolupament de l’anomenat Tercer Món.

D’altra banda, l’excedent de població europea també s’alleugeriria amb l’emigració transoceànica. Anglesos i alemanys es dirigirien fonamentalment cap a les costes americanes des d’on es distribuirien a l’interior del continent. També Austràlia i Sud-àfrica serien destí de població europea emigrada, especialment des de mitjans de segle.

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS