El primer corpus cultural del cristianisme
Més enllà de la difusió del cristianisme com a model religiós, entre els segles V i VIII, l’església de Roma va trobar-se davant el repte de donar forma al corpus cultural que aspirava a transmetre als pobles romanogermànics d’occident que estava evangelitzant. Sense aquest corpus cultural la tasca de cristianització mai hagués triomfat. Era necessari un model hegemònic que penetrés en la societat europea, que introduís les bases per articular una comunitat que anava més enllà dels regnes germànics.
El debat sobre la composició d’aquest corpus es remuntava als mateixos inicis de l’Església. S’havia de trobar una resposta al gran dilema: era acceptable que els cristians assumissin l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia al Déu veritable? És a dir, el debat havia de trobar la forma d’integrar en el cristianisme l’herència cultural, filosòfica, artística i literària del món grecoromà. A més, s’havia de superar el dualisme grec entre ànima i cos i la tradició hebrea d’un ésser humà total.
Ràpidament van existir dos posicionaments: els que entenien la necessitat d’acollir elements de la cultura pagana grecoromana i els que rebutjaven frontalment la introducció d’elements herètics en el corpus cultural cristià. Finalment, però, acabarien per triomfar els posicionaments integradors. Sota aquest principi ja podien establir-se les bases del corpus cultural del cristianisme. O el que és el mateix, de la primera construcció cultural pròpiament europea, el fonament intel·lectual d’Europa fins el segle XII.
Així, a començaments del segle V es fixava el currículum de les anomenades arts liberals. Uns continguts que havien de perdurar durant segles dividits entre el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia). D’aquesta manera, la distribució dels continguts del coneixement medieval i la seva base lingüística llatina van comportar un triomf de l’enciclopedisme per sobre del pensament original. Igualment, el grec va ser desplaçat definitivament pel llatí com a llengua de la cultura occidental. Condemnat a desaparèixer com a llengua viva en benefici de les llengües romàniques, el llatí es convertiria en la llengua de la litúrgia i de la cultura.
Tanmateix, la reducció del nombre d’escoles en benefici de la cultura monacal i episcopal va permetre la conservació de l’herència clàssica, però també va suposar que el seu estudi es veiés condemnat a un segon terme en benefici dels estudis sobre la Bíblia i els textos dels pares de l’Església.
De la mateixa manera, quan l’Església va llançar-se definitivament a la tasca d’evangelització d’Europa, en el segle VII, els destinataris de l’ensenyament van anar disminuint en proporció al gran territori que abastava el cristianisme. Això va suposar un baix nivell de preparació dels sacerdots, els quals moltes vegades eren pràcticament analfabets segons denunciava el missioner Sant Bonifaci.
En la creació d’aquest corpus cultural, el primer gran pensador va ser Boeci (480-525), el qual va traduir del grec al llatí bona part de les obres d’Aristòteles. Gràcies a aquestes traduccions, reunides en la Logica vetus, els principis de la filosofia aristotèlica van poder ser estudiats en les escoles europees des del segle XI. De la mateixa manera, Boeci va crear una sèrie de definicions i va desenvolupar un llatí instrumental pràctic per a l’especulació teològica i filosòfica. Finalment, el seu opuscle De consolatione philosophiae va introduir la reflexió filosòfica de base estoica.

Una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural del cristianisme va ser Cassiodor (485-580), el qual va proposar-se la creació d’una universitat cristiana. Va fracassar, però el seu llegat va contribuir decisivament. A més, en les Institutiones va articular un programa que integrava les arts liberals del trivium i el quadrivium en el marc de la cultura sagrada. També va ser autor d’un tractat d’ortografia i transcripció de textos que seria molt emprat pels copistes dels scriptoria monàstics.

El tercer personatge que va contribuir al desenvolupament del corpus cultural cristià va ser el papa Gregori el Gran (543-604), el qual va insistir en la idea de que l’objectiu final dels arts liberals era la preparació intel·lectual per comprendre la paraula de Déu. El papa Gregori va ser un gran pedagog de la moral cristiana. D’entre la seva obra cal destacar les Moralia, unes orientacions per a la vida monàstica; la Regula pastoris, un manual per a la pràctica dels bisbes; i els Diàlegs, una sèrie de biografies sobre la vida dels sants de l’Església.

Més enllà de Roma, una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural medieval va ser Isidor de Sevilla (570-636), el qual va composar una enciclopèdia, les Etimologiae o Orígens, que resumia i simplificava els coneixements de l’antiguitat per posar-los al servei de la fe cristiana. La seva obra va tenir una difusió extraordinària, convertint-se en un manual imprescindible en les biblioteques monàstiques medievals. Sant Isidor va ser l’últim dels pensadors filòsofs cristians, i l’últim dels grans pares llatins de l’Església.

Finalment, la darrera personalitat que va contribuir a la construcció del corpus cultural cristià va ser Beda el Venerable (672-735), un monjo benedictí d’Anglaterra que va dedicar-se a la redacció de llibres científics i exegètics, destacant per la seva obra històrica amb volums com la Historia ecclesiastica gentis Anglorum o De natura rerum. Seguint l’herència de Sant Isidor, Beda va resumir els continguts de l’herència clàssica per posar-los al servei del cristianisme medieval.
