4.1 La fragmentació del Món Antic – Ciències Socials en Xarxa

El primer corpus cultural del cristianisme

12 d'abril de 2012

Més enllà de la difusió del cristianisme com a model religiós, entre els segles V i VIII, l’església de Roma va trobar-se davant el repte de donar forma al corpus cultural que aspirava a transmetre als pobles romanogermànics d’occident que estava evangelitzant. Sense aquest corpus cultural la tasca de cristianització mai hagués triomfat. Era necessari un model hegemònic que penetrés en la societat europea, que introduís les bases per articular una comunitat que anava més enllà dels regnes germànics.

El debat sobre la composició d’aquest corpus es remuntava als mateixos inicis de l’Església. S’havia de trobar una resposta al gran dilema: era acceptable que els cristians assumissin l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia al Déu veritable? És a dir, el debat havia de trobar la forma d’integrar en el cristianisme l’herència cultural, filosòfica, artística i literària del món grecoromà. A més, s’havia de superar el dualisme grec entre ànima i cos i la tradició hebrea d’un ésser humà total.

Ràpidament van existir dos posicionaments: els que entenien la necessitat d’acollir elements de la cultura pagana grecoromana i els que rebutjaven frontalment la introducció d’elements herètics en el corpus cultural cristià. Finalment, però, acabarien per triomfar els posicionaments integradors. Sota aquest principi ja podien establir-se les bases del corpus cultural del cristianisme. O el que és el mateix, de la primera construcció cultural pròpiament europea, el fonament intel·lectual d’Europa fins el segle XII.

Així, a començaments del segle V es fixava el currículum de les anomenades arts liberals. Uns continguts que havien de perdurar durant segles dividits entre el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia). D’aquesta manera, la distribució dels continguts del coneixement medieval i la seva base lingüística llatina van comportar un triomf de l’enciclopedisme per sobre del pensament original. Igualment, el grec va ser desplaçat definitivament pel llatí com a llengua de la cultura occidental. Condemnat a desaparèixer com a llengua viva en benefici de les llengües romàniques, el llatí es convertiria en la llengua de la litúrgia i de la cultura.

Image title: Scriptorium Monk at Work Source: Blades, William: “Pentateuch of Printing with a Chapter on Judges” (1891)

Tanmateix, la reducció del nombre d’escoles en benefici de la cultura monacal i episcopal va permetre la conservació de l’herència clàssica, però també va suposar que el seu estudi es veiés condemnat a un segon terme en benefici dels estudis sobre la Bíblia i els textos dels pares de l’Església.

De la mateixa manera, quan l’Església va llançar-se definitivament a la tasca d’evangelització d’Europa, en el segle VII, els destinataris de l’ensenyament van anar disminuint en proporció al gran territori que abastava el cristianisme. Això va suposar un baix nivell de preparació dels sacerdots, els quals moltes vegades eren pràcticament analfabets segons denunciava el missioner Sant Bonifaci.

En la creació d’aquest corpus cultural, el primer gran pensador va ser Boeci (480-525), el qual va traduir del grec al llatí bona part de les obres d’Aristòteles. Gràcies a aquestes traduccions, reunides en la Logica vetus, els principis de la filosofia aristotèlica van poder ser estudiats en les escoles europees des del segle XI. De la mateixa manera, Boeci va crear una sèrie de definicions i va desenvolupar un llatí instrumental pràctic per a l’especulació teològica i filosòfica. Finalment, el seu opuscle De consolatione philosophiae va introduir la reflexió filosòfica de base estoica.

Una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural del cristianisme va ser Cassiodor (485-580), el qual va proposar-se la creació d’una universitat cristiana. Va fracassar, però el seu llegat va contribuir decisivament. A més, en les Institutiones va articular un programa que integrava les arts liberals del trivium i el quadrivium en el marc de la cultura sagrada. També va ser autor d’un tractat d’ortografia i transcripció de textos que seria molt emprat pels copistes dels scriptoria monàstics.

El tercer personatge que va contribuir al desenvolupament del corpus cultural cristià va ser el papa Gregori el Gran (543-604), el qual va insistir en la idea de que l’objectiu final dels arts liberals era la preparació intel·lectual per comprendre la paraula de Déu. El papa Gregori va ser un gran pedagog de la moral cristiana. D’entre la seva obra cal destacar les Moralia, unes orientacions per a la vida monàstica; la Regula pastoris, un manual per a la pràctica dels bisbes; i els Diàlegs, una sèrie de biografies sobre la vida dels sants de l’Església.

Més enllà de Roma, una altra figura destacada en l’articulació del corpus cultural medieval va ser Isidor de Sevilla (570-636), el qual va composar una enciclopèdia, les Etimologiae o Orígens, que resumia i simplificava els coneixements de l’antiguitat per posar-los al servei de la fe cristiana. La seva obra va tenir una difusió extraordinària, convertint-se en un manual imprescindible en les biblioteques monàstiques medievals. Sant Isidor va ser l’últim dels pensadors filòsofs cristians, i l’últim dels grans pares llatins de l’Església.

Finalment, la darrera personalitat que va contribuir a la construcció del corpus cultural cristià va ser Beda el Venerable (672-735), un monjo benedictí d’Anglaterra que va dedicar-se a la redacció de llibres científics i exegètics, destacant per la seva obra històrica amb volums com la Historia ecclesiastica gentis Anglorum o De natura rerum. Seguint l’herència de Sant Isidor, Beda va resumir els continguts de l’herència clàssica per posar-los al servei del cristianisme medieval.

La conversió d’Europa: doctrina, monestirs i missioners

23 de març de 2012

El gran repte del cristianisme en el segle VI era la conversió d’Europa sota el domini de Roma. I el repte va ser assumit pel papa Gregori I el Gran (590-604), el qual va dirigir-se cap a tres grans grups potencials: els cristians, els arrians i els pagans. En aquest sentit, el debat doctrinal havia de deixar pas a la conversió de les ànimes. Per això, l’Església va fer seu el discurs de Sant Agustí, l’elaboració doctrinal més completa del cristianisme de l’antiguitat tardana, perquè simplificava el missatge i permetia la seva difusió. Del triomf d’aquesta conversió dependria, en bona part, el naixement de la cristiandat occidental.

La simplificació del missatge del cristianisme permetia, a més, una certa folklorització i germanització del discurs per poder apropar-se a la nova realitat europea existent després de la desintegració de l’Imperi Romà. Així, el missatge del cristianisme implicava la integració dels creients en una civilització superior a través d’una declaració personal de fe en els misteris de la religió i una instrumentalització visual d’aquesta mitjançant el culte als sants, la formalització dels sagraments i la celebració de la missa.

Els misteris de la religió a transmetre entre la població s’articulaven al voltant dels principis establerts en el Concili de Nicea de 325. És a dir, la fe en l’existència d’un Déu creador del món i dels homes, d’uns primers pares que haurien estat expulsats del Paradís en cometre el Pecat Original, en l’encarnació de Déu en Crist, en la resurrecció després de la mort i la vida eterna, etc.

El primer instrument sobre el qual es transmetria i desenvoluparia la fe seria el culte als sants: homes i dones de vida cristiana exemplar. I els primers a explotar eren els màrtirs, aquells que s’havien enfrontat a la mort abans que a la renúncia en les seves creences. El seu culte, a la recerca de protecció i ajuda miraculosa, va generalitzar-se a través de les imatges o icones, així com la veneració de relíquies i tombes, destí de peregrinacions.

Un segon instrument sobre el qual es sostindria la difusió del cristianisme va ser la missa com a compendi de la fe. Model instaurat pels papes dels segles V i VI, la missa ja havia desenvolupat el seu cànon actual en el segle VII.

I el tercer instrument que va recolzar la cristianització va ser la formalització dels sagraments. D’aquests, en destaquen dos: el baptisme (primer com a signe de conversió dels adults i després aplicat als nens de les societats convertides) i la penitència (sovint un càstig públic exemplificant i que es combinava amb les confessions orals al sacerdot). Gràcies a la generalització dels sagraments, l’Església començava a exercir el control social de la societat cristiana. I aquest control proporcionava un poder immens.

Tenim la doctrina, però ens falten els protagonistes del procés d’evangelització d’Europa: missioners i monjos.

El monacat no era una institució exclusiva del cristianisme. Així, l’aparició de persones que aspiraven a la perfecta comunió amb Déu mitjançant l’oració contemplativa i la manca de lligams terrenals es pot documentar en diverses cultures de l’antiguitat. La versió cristiana d’aquest fenomen la trobem al Mediterrani oriental, en el segle III. L’aparició del monacat combinava tres modalitats: anacoreta (individual, persones que destinaven la seva vida a l’oració, el treball i la penitència), laura (comunitària, combinava l’oració individual amb la litúrgia de la comunitat) i cenobítica (comunitària, subjecta a la pràctica religiosa sota una regla comuna).

Aviat, els cenobis, els monestirs del romànic, es convertirien en autèntics centres de l’activitat econòmica, la beneficència i la cultura de la vida medieval. Això sí, entre els segles V i VIII, l’existència d’una regla de comportament que regulava la vida religiosa monacal habitualment suposava la combinació de diferents disposicions reunides en els anomenats codex regularum o còdexs de l’abat. A més, en aquest període, coexistien dos model monàstics: l’irlandès i el romà.

El monacat irlandès, obra de Sant Patrici (387-461), religiós britó, missioner evangelitzador de les terres d’Irlanda i fundador del cristianisme en aquesta illa. El seu model consistia en l’articulació de monestirs integrats per nuclis familiars marcats per un sever ascetisme. Aquests es caracteritzaven per l’elevat nombre de monjos, l’exercici de la jurisdicció episcopal (per sobre del bisbe), la pràctica de litúrgies pròpies (per exemple, el baptisme), l’escriptura llatina i una incansable activitat evangelitzadora sobre les illes britàniques i el continent.

El monacat romà, obra de Sant Benet (480-550), patró d’Europa i patriarca del monacat occidental després de la seva tasca al fundar el monestir de Monte Cassino, regit per la regla benedictina. La regla de Sant Benet proposava un model allunyat de l’individualisme i l’ascetisme, un model bastit sobre la base del reconeixement de la comunitat monàstica com a gran família en la qual els monjos se sotmetien a l’autoritat de l’abat, el líder vitalici del monestir. La seva activitat se sustentava sobre un doble principi: ora et labora. I el desenvolupament de la regla es caracteritzava per la pràctica d’una vida rutinària que distribuïa el temps entre l’oració individual o col·lectiva, el treball manual i el descans. Els monjos només podien abandonar el monestir en comptades ocasions i desenvolupaven tasques d’instrucció i hospitalitat vers als membres aliens a la comunitat. Així, la regla benedictina donava pas a un microcosmos social autosuficient tant en el camp espiritual com econòmica i socialment.

Tot i això, la cristianització dels regnes germànics no va ser una tasca fàcil. Si bé van produir-se moltes conversions per la via del baptisme, la realitat és que l’evangelització real de la societat europea va ser lenta. Les circumstàncies no permetien que el procés s’accelerés.

Cronològicament, la conversió d’Europa va iniciar-se amb els sueus, en el segle V, però aquests posteriorment retornarien a l’arrianisme. A continuació es convertirien els burgundis. Però no va ser fins al baptisme de Clodoveu, rei dels francs, el 490, quan la cristianització d’Europa va fer el pas decisiu. Després de la França merovíngia seguiria la Hispània visigòtica amb la conversió de Recared i la celebració del III Concili de Toledo, el 589. En canvi, a Itàlia, la irrupció dels llombards (568) va alentir el procés. I a Anglaterra la presència anglosaxona va suposar una evangelització caòtica en la qual els monjos romans i irlandesos van competir per liderar el procés, fins que, el 664, en el sínode de Whitby, els monjos irlandesos van haver d’acceptar l’autoritat, litúrgia i organització de Roma.

400px-Cornelis_Bloemaert_-_S._Bonifacius.jpg — Sant Bonifaci

Finalment, els missioners van ser protagonistes indiscutibles de la cristianització d’Europa. I la gran figura evangelitzadora va ser el britànic Winfrith, el futur Sant Bonifaci, missioner, sant i màrtir del catolicisme, el qual va propagar el cristianisme en l’Imperi Franc durant el segle VIII. Deutor intel·lectual de l’obra de Gregori el Gran, la seva tasca va consistir en reformar l’Església franca per completar l’expansió del benedictisme i fer difusió del missatge cristià més enllà del Rin. I va ser gràcies al recolzament del poder secular, en concret del majordom franc Carles Martell, que va poder realitzar la seva missió.

Gràcies a la combinació d’aquests elements, arribats al segle VIII, Europa s’havia cristianitzat. Encara no era un triomf definitiu, però el bressol cristià de la societat europea ja havia instaurat les seves bases. El següent pas hauria de ser l’elaboració d’un corpus cultural i el naixement d’una organització política que donés sentit al procés.

El naixement de la cristiandat occidental

20 de març de 2012

La creació d’una cristiandat grecoromana, la cristiandat llatina, va ser conseqüència d’un procés que va allargar-se entre els segles V i VIII. D’aquesta manera, les bases de la cristiandat occidental, la pròpia de l’època carolíngia, però també del món medieval, van assentar-se entre 451-452, data del Concili de Calcedònia i de la mediació del papa Lleó I davant Àtila, i el 754, any de la mort de Sant Bonifaci (l’evangelitzador dels pobles germànics) i de la unció de Pipí el Breu pel papa Esteve II.

Al llarg d’aquests tres segles de construcció de la cristiandat occidental podem parlar de l’existència de dues esglésies. D’una banda, la de l’Imperi Bizantí, recolzada i mediatitzada per la figura de l’emperador, preocupada per la qüestió del dogma en el marc d’una societat amb la presència d’una poderosa herència grecoromana. I de l’altra, l’església de l’occident romanogermànic, la qual va deixar de banda l’herència romana per a dedicar-se a la configuració i construcció d’una nova Església adequada als nous temps.

370px-Herrera_mozo_San_León_magno_Lienzo._Óvalo._164_x_105_cm._Museo_del_Prado.jpg — Lleó I

L’Església va copiar la seva organització del govern civil de l’Imperi, establint la figura dels arquebisbes al capdavant de les províncies eclesiàstiques i la dels bisbes en les ciutats que exercien de capital eclesial. Ara bé, més enllà de l’existència d’aquests dos esglaons, quatre ciutats van mantenir la seva primacia gràcies a la condició de ciutats apostòliques, és a dir, fundades per un apòstol, fet que les situava en un rang superior i les feia esdevenir seus patriarcals. A l’occident europeu aquest rang només el tenia Roma, fet que va catapultar el bisbe romà com a líder i arquitecte de la cristiandat medieval.

El fet que les societats romanogermàniques de l’antiguitat tardana es caracteritzessin per la fortalesa de les aristocràcies i per la privatització de les relacions socials va derivar en un ascens de la figura dels bisbes i en l’aparició d’esglésies “privades”. La força dels bisbes residia tant en la riquesa i el poder de les famílies de les quals procedien com en el seu èxit en la lluita per l’establiment d’un nou model de govern. És a dir, els bisbes van ser els únics personatges que van mantenir-se al capdavant de les seves ciutats i territoris mentre l’Imperi Romà s’esfondrava. És aquí on hem de cercar l’èxit de l’església, en la seva capacitat de supervivència i adaptació als nous temps.

Supervivents a la desaparició de l’Imperi, els bisbes aviat van exercir la seva influència a través dels concilis provincials o nacionals. I molts van començar a exercir com a autèntics senyors dels seus territoris: acumulaven terres i grans patrimonis gràcies a les donacions i les almoines dels fidels, cada cop més nombrosos. El seu enfortiment va ser tan destacat que, fins i tot, alguns governs van arribar a establir unes primeres desamortitzacions. Aquest, per exemple, va ser el cas de Carles Martell al regne franc en la dècada de 720.

L’augment del nombre de bisbats en aquest període va anar acompanyat, lògicament, de l’increment dels temples cristians existents. Segurament aquest creixement del nombre d’esglésies és el millor testimoni del ritme d’evangelització dels regnes germànics al llarg de l’antiguitat tardana. Inicialment, les esglésies havien nascut en el món urbà, ocupant l’espai que els martiria havien emprat. Més endavant, amb la crisi de l’Imperi, el conseqüent procés de ruralització i l’increment del nombre de fidels començarien a multiplicar-se el nombre de temples en el món rural. Així van sorgir les parròquies, amb una pica baptismal i un rector nomenat pel bisbe.

Aquestes esglésies del món rural compartien territori amb les esglésies privades, el que a Germània s’anomenava com Eigenlirchen. És a dir, temples construïts en els dominis dels grans propietaris, els quals exercien el dret de presentació del clergue que estava al capdavant de l’església senyorial. Així, entre els segles V i XI, les esglésies dels senyors, esgarrades de la jurisdicció del bisbat i alienables a voluntat del propietari, van constituir una correlació, dins de l’àmbit eclesiàstic, dels processos de privatització i debilitament del poder públic.

I finalment cal apropar-se a la figura del papat. Dels quaranta-set papes que van ocupar el càrrec en aquest llarg període de construcció de la cristiandat occidental (451-754) només tres van tenir veritable transcendència històrica: Lleó I, Gelasi I i Gregori I el Gran. Tots tres van contribuir a l’elaboració d’una doctrina que contribuís a fer del bisbe de Roma el cap de l’Església occidental.

Lleó I (440-471) va aprofitar-se de la debilitat del poder dels regnes germànics i de la desaparició de l’autoritat imperial a Roma. La primacia universal del bisbe de Roma va ser acceptada pels germànics ja que no suposava cap entrebanc en el seu exercici de dominació territorial. En canvi, el rebuig a la primacia romana va arribar des de Bizanci. El patriarca de Constantinoble aspirava a convertir-se en el titular ecumènic i a reivindicar el caràcter universal de la seva autoritat. En aquest context, l’enfrontament entre ambdues esglésies va ser positiu per a Roma, el qual va passar a ser identificat amb l’espai occidental.

La importància de Gelasi I (492-496) radica en la seva tesi política: les dues espases. És a dir, el papat proposava la separació de poders entre l’esfera temporal i l’espiritual. El seu objectiu era el reconeixement de l’auctoritas pontifícia per sobre de la potestas règia. És un debat que definiria una part de la cultura occidental. Així, segons Gelasi, l’obligació de tot poder polític era imposar els objectius morals que l’Església proposava. Amb aquest gest, el papa contribuïa decisivament a reforçar el paper de Roma com a guia espiritual de l’occident i encetava el camí cap a al futur medieval en promoure la independència de l’Església respecte de l’Imperi.

Ara bé, seria un segle després, en temps del pontificat de Gregori I el Gran (590-604), el Servus servorum Dei, quan el programa polític dibuixat per Lleó I i Gelasi I s’imposés definitivament. I el Magne va introduir el canvi des de tres vessants: la filosòfica, la doctrinal i l’espiritual. És el gran repte dels segles VI i VII. En el programa intel·lectual, el papa va recollir l’herència de Sant Agustí i alguns aspectes de la filosofia grega. En el programa doctrinal, va treballar per la independència de Roma respecte de l’Imperi Bizantí i pel dret de l’Església a proposar els seus objectius a les monarquies. I en el programa espiritual va promoure un episcopat preocupat per la conversió dels europeus, tot estimulant l’acció evangelitzadora.

Imposada la primacia del Patrimoni de Sant Pere, el següent gran repte de Roma seria la conversió definitiva d’Europa.

La França merovíngia

13 de març de 2012

Dels pobles germànics, els francs van ser els que van aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà en l’antiguitat tardana. Va ser en el segle IV quan, des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia actuant com a pobles federats de Roma. Així, inicialment van instal·lar-se en el territori de l’actual Bèlgica i en el nord de França. Va ser a la desaparició de l’Imperi, el 476, quan els francs van emergir com a autoritat hereva de Roma i van disputar el domini del territori a visigots (regne de Tolosa), burgundis (regne de Borgonya) i el magister militum (petit territori parisenc, residu de la dominació romana).

499px-Adhémar_de_Monteil_à_Antioche.jpeg

El creador del regne franc va ser Clodoveu (481-511), el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar definitivament les diferències existents entre gal·loromans i francs. Amb la seva conversió al catolicisme, Clodoveu va consolidar l’aliança dels francs amb l’aristocràcia gal·loromana que dirigia les funcions administratives, especialment les eclesiàstiques mitjançant el control dels bisbats.

D’aquesta manera, gràcies a l’aliança de Clodoveu amb l’aristocràcia gal·loromana, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots de França després de la seva derrota a la batalla de Vouillé de 507. Expulsats els visigots, Clodoveu va fer de París la capital del seu regne (508) i va llançar una ofensiva sobre Borgonya fins que va convertir l’afeblit regne en un protectorat franc.

La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. Clodoveu en la seva lluita per fer-se amb els territoris controlats per visigots i burgundis va forjar un regne que s’estenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin, ocupant gairebé la totalitat de la França actual –amb l’excepció de la Provença i Bretanya–, Bèlgica, els Països Baixos i la part oest d’Alemanya. L’emperador oriental, Anastasi, va concedir-li el títol de cònsol amb dret a fer servir la insígnia imperial. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.

Clodoveu va morir el 511 i, segons la llei sàlica, el regne va dividir-se entre els seus quatre fills. La divisió de l’herència va realitzar-se sense tenir en compte la coherència territorial i política, sinó en funció del repartiment de les rendes d’una forma equitativa entre els quatre germans. D’aquesta manera, la història del regne franc va veure’s presidida per la fragmentació de la realitat socioespacial de la Gàl·lia. A aquesta fragmentació van contribuir la diversitat de grups francs establerts a França, el creixent poder dels bisbes, representants dels interessos de la vella aristocràcia gal·loromana, i la implantació dels primers monestirs (Saint-Germain-des-Pres a París). A més, la fragmentació va derivar en un reforçament de les identitats regionals.

577px-La_division_de_la_Gaule_en_511.svg.png

Així, en el si de la França merovíngia van sorgir tres regnes francs: Neustria, Austrasia i Borgonya, al quals hem de sumar els ducats de Champange i Toulouse. El projecte polític merovingi va ser un laboratori d’integració social i cultural que repartia la seva capitalitat per les quatre grans ciutats franceses de l’època: Reims, Orleans, Soissons i París. En conseqüència, si bé sumant els territoris de la dinastia merovíngia França esdevenia la nació més poderosa d’Europa a finals del segle VI, la realitat és que la divisió constant dels regnes seguint la llei sàlica i les pugnes internes per fer-se amb el poder van anar fragmentant cada cop més el regne creat per Clodoveu.

A la mort de Dagobert I, el 639, la força dels diferents espais regionals va imposar-se definitivament a través de l’exercici del poder de les diferents aristocràcies locals. Aquestes van fer de les tres monarquies merovíngies una joguina en les seves mans, fins al punt que la figura del monarca va començar a difuminar-se en favor dels majordoms de palau, els poderosos ministres principals dels reis i veritables posseïdors del poder. Aquests majordoms són els que van assentar les bases de les veritables dinasties aristocràtiques, mentre pugnaven per fer-se amb el control dels nomenaments dels bisbes de les diferents seus episcopals.

Dagobert_reçoit_le_royaume_Franc.jpg — Dagobert I

La fragmentació va comportar la debilitat de la monarquia, però va donar pas a un procés original i decisiu en la configuració de l’Europa medieval: la negociació de l’espai com a fet polític va derivar en la creació d’un espai econòmic en el qual els grans latifundis de la vella classes senatorial romana van convertir-se en senyorius nobiliaris mitjançant les aliances matrimonials entre gal·loromans i francs.

Els grans vencedors de la lluita aristocràtica pel poder merovingi van ser els majordoms d’Austrasia, regne que s’estenia des de Reims fins a les fronteres del Rhin. La condició de regne de frontera que havia de fer front a les ofensives de bàvars i turingis va atorgar als majordoms d’Austrasia un poder militar i una autoritat política superior a la que cap altre poder va ser capaç d’acumular en els diferents regnes merovingis.

Des de començaments del segle VII, el predomini dels majordoms de palau austrasians va fer-se evident: Arnulf de Metz i Pipí de Laden, caps de les principals famílies aristocràtiques de la regió van crear, mitjançant el casament dels seus fills Ansegisel i Begga, les bases d’una veritable dinastia de poderosos i influents majordoms. I el procés culminaria en la figura de Pipí de Herstal, el seu nét, el qual, el 687, va unificar sota el seu domini les majordomies dels tres regnes. És així com el càrrec de majordom va esdevenir hereditari en la família dels Pipins, l’origen de la dinastia carolíngia.

A la mort de Pipí de Herstal, el 714, el succeiria en el càrrec Carles Martell, el seu fill bastard. Els èxits de la seva etapa de govern establirien les bases per a la construcció política de l’Imperi Carolingi sota el lideratge del seu nét, Carlemany. Però aquesta ja no és la història dels merovingis. Començava una nova etapa en la qual hem de buscar les arrels de la història de França, i també les d’Europa.

La Hispània visigòtica

8 de març de 2012

Els visigots eren el poble més romanitzat d’entre els pobles germànics (malnomenats bàrbars) que s’havien fet un espai en el si de l’Imperi Romà. Entre el 376, quan van creuar la frontera del Danubi, i el 507, quan, després de la seva derrota a mans dels francs de Clodoveu a la Batalla de Vouillé, van haver de renunciar als seus establiments en el sud de la Gàl·lia per instal·lar-se definitivament a la Península Ibèrica, a Hispània, havien passat més d’un segle de peregrinatge per les terres de l’Imperi, familiaritzant-se amb les seves estructures. En conseqüència, els visigots havien adquirit un vernís de romanització, convertint-se fins i tot al cristianisme, per bé que van adoptar l’arrianisme.

L’arrianisme era una doctrina religiosa, professada per Arri al segle IV, que negava la divinitat de Jesucrist. Per a Arri, Déu era només el Pare i, per tant, el Fill era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació. L’arrianisme va ser condemnat en el Concili de Nicea (325), en el qual va afirmar-se que el Fill va ser engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare.

El rei visigot Ataülf, en l’any 415, va arribar a Catalunya com aliat de Roma per a lluitar contra els altres pobles bàrbars –sueus, vàndals i alans– i va establir la seva cort a la ciutat de Barcelona (la vella Bàrcino). La seva presència, però, va ser breu, ja que va morir assassinat l’agost del mateix any. Aleshores els visigots van traslladar-se al sud de la Península on van lluitar contra vàndals i alans, rebent com a pagament per part de Roma el dret a establir-se a Aquitània.

VISIGODOS Y SUEVOS1.JPG

Cap a l’any 470 va produir-se la veritable invasió visigòtica de Catalunya. Una expedició enviada per Euric va ocupar la Tarraconense, que va ser annexionada al Regne de Tolosa. El domini de la Tarraconense, però, no va resultar fàcil ja que els hispanoromans van oposar una forta resistència dirigida per l’aristocràcia. Des de mitjans del segle VI, especialment després de la derrota dels visigots davant els francs a Vouillé (507), va iniciar-se la definitiva penetració dels visigots a la Península Ibèrica. Inicialment, la capital va traslladar-se de Narbona a Barcelona (entre 531 i 572), a causa de la garantia defensiva que suposaven les seves muralles, per a més tard situar-la definitivament a Toledo.

Una vegada instal·lats a la Península, van començar a relacionar-se amb la població hispanoromana, donant pas a una fusió entre ambdues societats. Així, la construcció de la Hispània visigòtica va fonamentar-se en diversos factors: l’establiment de matrimonis entre visigots i autòctons, els progressos en l’articulació d’un únic sistema administratiu i judicial, i la defensa contra l’amenaça dels francs en la frontera del Pirineu i dels bizantins a Múrcia i l’Andalusia oriental. Però aquest procés no va ser ni ràpid ni immediat.

La presència visigòtica no va significar cap canvi important en les estructures socioeconòmiques característiques del període del Baix Imperi Romà ja que els visigots eren una minoria d’uns 200.000 homes davant dels 6 milions d’hispanoromans. És a dir, els visigots, aproximadament, només suposaven el 3% de la població peninsular. Tanmateix, els visigots van ser capaços d’imposar el seu poder militar i van monopolitzar el poder. D’aquesta manera, el procés de ruralització iniciat des del segle III va continuar i va accentuar-se arran de la crisi de la monarquia visigòtica provocada pels continuats enfrontaments interns, especialment entre els partidaris de la monarquia electiva i els partidaris de la monarquia hereditària, fet que debilitava la institució monàrquica.

A més, en un principi, la convivència de visigots i hispanoromans no deuria ser gens fàcil ja que aquests dos grups estaven separats i regits per lleis diferents: el codi d’Euric per als visigots, i el breviari d’Alaric per als hispans. A més, ambdues poblacions professaven diferents religions: arrianisme i cristianisme.

A partir del regnat de Leovigild (572-586), va iniciar-se una reforma important de l’Estat visigot que va intentar assolir la unitat territorial de la Península i la integració social de les dues poblacions sota els canons religiosos arrians. Aquesta política va trobar una forta oposició per part del seu propi fill, Hermenegild, el qual, recolzat pels grans propietaris hispanoromans de l¡aristocràcia Bètica, va revoltar-se en defensa del catolicisme. La revolta va estendre’s per Roses i Tarragona, sent finalment sufocada i acabant amb l’execució d’Hermenegild a Tarragona.

En qualsevol cas, exceptuant la qüestió religiosa, l’èxit va acompanyar el monarca en la seva política d’integració. D’aquesta manera, Leovigild va assegurar l’hegemonia política de l’autoritat visigoda a la Península Ibèrica i va crear un mínim aparell polític i administratiu, l’officium palatinum, nucli formatiu de l’Aula Règia.

El seu successor, Recared (586-601), va renunciar a l’arrianisme per convertir el regne visigot al cristianisme (Concili de Toledo de 589), assolint la unitat religiosa. Aquesta decisió va assentar les bases per a l’engrandiment de l’Església catòlica, la qual en poc temps aconseguia la immunitat fiscal, el reconeixement de la inalienabilitat de les seves propietats i la força legal per a imposar les decisions conciliars en la vida política. És més, l’Església va convertir-se en portaveu de les exigències d’una aristocràcia en expansió. L’Església es convertia així en una institució amb un fort poder econòmic, monopolitzadora de la cultura i, el que és més important, amb una gran influència política dins de l’Estat.

El darrer pas en el camí de la unificació arribaria des del camp del dret. La divisió jurídica de la població visigòtica i hispanoromana va mantenir-se fins a la publicació del Liber Iudiciorum (654) durant el regnat de Recesvint, fet que, juntament amb l’adopció de la llengua llatina, afavoririen definitivament la integració d’ambdues comunitats. Des d’aquest moment, un únic codi legal, inspirat en el dret tardoromà, s’aplicaria a tota la població. Aquestes mesures, però, van anar acompanyades d’una reforma administrativa que deixava tots els càrrecs del govern municipal, provincial i d’administració de justícia en mans dels magnats visigots, una aristocràcia triomfant que portaria el regne a la descomposició.

Liber_Iudiciorum_visigòtic.png

La successió hereditària reial no va quedar mai establerta segons la llei visigoda, malgrat els diversos intents realitzats, fet que va provocar freqüents regicidis, usurpacions i lluites pel tron. De fet, llevat d’alguns pocs anys de relativa calma, la segona meitat del segle VII va caracteritzar-se per la profunda inestabilitat política per què va travessar la monarquia visigòtica i que va conduir a un evident procés de pre-feudalització un cop l’aristocràcia va fer-se amb el poder.

En aquest context, a la mort de Recesvint (672) la noblesa va escollir Vamba com a nou monarca, però la seva elecció va trobar l’oposició dels nobles de la Septimània, els quals van revoltar-se. El rei va enviar un exèrcit contra ells, dirigit pel comte Paulus el qual, en arribar, va unir-se als rebels i, havent aconseguit l’ajuda del duc de la Tarraconense i la complicitat d’importants personatges (d’entre ells algun bisbe català), va coronar-se com a “rei de l’orient”, intentant separar-se del regne de Toledo. Finalment, però, la sublevació de Paulus no va triomfar i va ser dominada el 673.

El darrer episodi de les pugnes nobiliàries visigòtiques va produir-se a la mort de Vítiza, quan van disputar-se la seva successió el seu fill, Àkhila II, i el duc de la Bètica, Roderic. El primer va propiciar l’arribada dels musulmans a la Península al cercar la seva ajuda contra Roderic. Aquest va ser derrotat a la Batalla del Riu Guadalete (711), fet que va significar l’inici de l’ocupació del regne visigot pels musulmans. El somni visigòtic s’havia esvaït. L’antiguitat tardana donava pas a l’edat mitjana.

L’Imperi Carolingi

15 de juliol de 2010

D’entre tots els regnes sorgits arran de les invasions germàniques i la desintegració de l’Imperi romà en el segle V, el que va tenir una força més gran i més amplitud territorial va ser el Regne dels Francs, el qual va esdevenir un Imperi, l’anomenat Imperi Carolingi.

La primera dinastia del regne franc havia estat la merovíngia, de la qual el rei més important, Clodoveu, s’havia convertit molt aviat al cristianisme. A la cort dels monarques merovingis, davant la feblesa dels reis, un càrrec polític molt destacat era el dels “majordoms de palau”, uns funcionaris d’alt rang.

Un d’aquests majordoms, Carles Martell, va ser qui va dirigir les tropes que van aturar la invasió àrabo-musulmana en territori franc (a la Batalla de Poitiers de 732). El seu fill, Pipí el Breu, amb el suport del papat, va destronar el rei merovingi, el 751, va fer-se coronar rei i va establir una nova dinastia, l’anomenada dinastia carolíngia.

A Pipí el va succeir el seu fill, Carlemany, sota el regnat del qual es realitzarien moltes conquestes territorials amb l’objectiu d’intentar tornar a fundar l’Imperi Romà d’Occident

Va destruir el regne llombard, va annexionar-lo i va confirmar el domini papal sobre un conjunt de territoris a la Península Itàlica (els futurs Estats Pontificis). A la Península Ibèrica, va lluitar contra els musulmans i els va obligar a replegar-se al sud del riu Llobregat. Va sotmetre els pobles germànics no cristianitzats del nord i centre d’Europa (com, per exemple, els saxons) i va lluitar contra els pobles eslaus establerts a l’Elba i al Danubi.

Carlemany creia que un sobirà que havia sotmès i governava sobre diferents pobles requeria un títol superior al de rei. A més, el Papa necessitava ajuda i protecció enfront el creixent poder dels bizantins i els llombards. Fruit d’aquestes dues circumstàncies es produiria la coronació de Carlemany com a emperador.

Així, el dia de Nadal de l’any 800, Carlemany, rei dels francs, un cop assolida la unificació de tota la Gàl·lia, la Llombardia, la Saxònia, la Frísia i la Catalunya Vella, va ser coronat emperador pel papa Lleó III. Era el primer cop des de la caiguda de l’Imperi Romà que algú tornava a fer servir aquest títol a Occident, però aquest nou Imperi distava molt de ser la monarquia universal, ben aviat el contrari, ja que va esdevenir el punt de partença del procés que conduiria cap a la formació del feudalisme europeu.

Com a resultat d’això, l’emperador intervenia en el nomenament dels bisbes i abats i presidia concilis. El títol d’emperador significava tenir dret a dirigir la vida política de tots els cristians i garantir la seva unitat. Per tant, suposava que l’emperador Carlemany estava per sobre de tots els sobirans locals.

Tota l’administració de l’Imperi Carolingi es centralitzaria en la figura de l’emperador i en una cort sense residència fixa.

A la vegada, Carlemany va realitzar una reforma administrativa dividint el territori de l’Imperi en grans circumscripcions, els comtats (uns dos-cents), al capdavant dels quals va posar un funcionari extret de la noblesa franca, el comte, delegat de l’emperador, unit a ell mitjançant un jurament de fidelitat. Al capdavant d’aquests hi situava un comte, que era el funcionari responsable de cobrar els impostos, reclutar homes armats, exercir justícia i rebre els juraments de fidelitat que vinculaven els homes lliures del comtat a l’emperador.

El territori comtal solia dividir-se, a la seva vegada, en vegueries en les quals actuava, en representació del comte, el veguer.

A les zones frontereres de la circumscripció administrativa, que exigien una vigilància militar més accentuada, Carlemany va crear les marques, territoris amb un exercit dirigit pels marquesos (en la pràctica, uns cabdills militars).

Però el control del comte o del marquès no era absolut perquè dins dels seus territoris podien existir bisbats o monestirs i propietats alodials, els titulars de les quals estaven vinculats directament a l’emperador i gaudien de facultats semblants a les dels comtes.

A prop de l’emperador restaven els missi-dominici (missatges del senyor, és a dir, de l’emperador), amb funcions d’ambaixadors volants amb plens poders per resoldre els nombrosos problemes que s’anessin plantejant i per controlar l’activitat dels comtes. És a dir, persones que vigilaven l’actuació de tots aquests funcionaris.

Antigament, els cabdills germànics es comprometien, a canvi de la fidelitat dels seus homes, a proporcionar-los sempre aliments, vestits i armes. A mesura que van entrar en el procés de sedentarització, la garantia de la satisfacció de les seves necessitats materials va consistir en el lliurament de terres, amb persones que les conreaven, perquè els proporcionessin rendes suficients.

D’aquesta manera, els caps, per tal d’aconseguir més adhesions, es van veure impulsats de forma constant a intentar la conquesta de noves terres. A mesura que eren conquerides, el rei les concedia en benefici o feu (és a dir, condicionades a la prestació de serveis), als nobles que l’havien ajudat.

Per una banda, per a poder administrar els extensos territoris de l’Imperi, els carolingis es van envoltar de molts funcionaris, als quals lliuraven les terres pels seus serveis. Tant els beneficis com les terres dels funcionaris estaven condicionats a la prestació d’una serie de serveis. Si el vassall o el funcionari no complien amb les seves obligacions vers l’altre, les terres podien retornar al rei.

Amb els senyors, laics o eclesiàstics, el rei establia unes relacions de vassallatge. Mitjançant la cerimònia de l’homenatge, el vassall s’encomanava i jurava fidelitat al senyor (en aquest cas, el rei) i, a canvi, aquest li lliurava el benefici o feu. El vassall, d’aquesta manera, restava obligat a prestar ajut militar i consell al senyor sempre que li demanés, mentre que aquest havia de protegir el vassall i mantenir la integritat del benefici o feu que li havia concedit davant de possibles agressions exteriors.

Els vassalls del rei podien, al seu torn, ser senyors d’altres vassalls, anomenats barons o cavallers. D’aquesta manera, es van anar establint una sèrie de vincles de dependència, de compromisos personals, al cim de les quals hi havia el monarca, tot i que amb un poder bastant simbòlic.

A l’imperi, hi predominava un tipus de vida de caràcter rural. La majoria de la població vivia de l’agricultura i residia al camp. Les ciutats eren petites, i l’artesania i el comerç, escassos.

Pel que fa a la cultura, Carlemany va intentar d’impulsar la vida cultural del seu regne. A la seva cort d’Aquisgrà, la capital de l’Imperi, va reunir els savis més importants de la seva època. Va fer crear la Schola Palatina per tal de fomentar tot el possible la vida intel·lectual. Aquesta escola va servir de model per a unes altres.

Així, va crear una escola al mateix palau d’Aquisgrà on sistematitzaria les matèries d’estudi, que foren agrupades en tres nivells: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica), el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música) i la teologia, o ciència de Déu, culminació de tot el saber.

A més, en època de Carlemany, els monestirs, que havien estat creats com a llocs de retir i oració, es van convertir en centres d’educació i de cultura, al mateix temps que s’hi seguien realitzant activitats econòmiques.

Tanmateix, l’Imperi Carolingi va durar poc. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A causa de tot això l’emperador no podia pagar els càrrecs administratius i, per cobrir les despeses dels serveis públics, va assignar als comtes i marquesos una renda extreta de la terra que els era confiada per governar.

De mica en mica, sobretot a partir de la mort de Carlemany, l’any 814, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi. Durant el regnat del seu fill, Lluís el Piadós, es van produir enfrontaments entre el nou emperador i els nets de Carlemany, conflictes que desembocarien en el Tractat de Verdum (843) en la divisió de l’Imperi en tres regnes: l’oriental per Lluís, el central per Lotari i l’occidental per Carles, que en èpoques posteriors es dividirien encara més i que preconfiguraven ja la divisió actual de l’Occident europeu.

Europe 843-870.jpg

Els antics funcionaris privatitzarien la seva funció pública –administració, justícia i govern general d’un territori- i la transmeteren en herència als seus fills. Sorgia, així, un nou estament dirigent de terratinents que explotava els seus territoris conreats per pagesos, la majoria dels quals restaven adscrits al territori, i en conseqüència es venien i es compraven juntament amb la terra. Els càrrecs públics i les terres administrades van ser considerats com a propietat privada, mentre que els esclaus i els pagesos lliures anirien transformant-se en serfs adscrits a una terra que treballaven per ells en una petita part i pels senyors propietaris en la major part.

Un segle després de la mort de Carlemany, la major part dels comtats s’havien tornat petits Estats autònoms. Havia començat el trànsit cap al feudalisme.

L’Imperi Bizantí: economia, societat, cultura i decadència política

13 de juliol de 2010

La base econòmica, social i cultural de Bizanci. En el sistema econòmic de l’Imperi Bizantí van tenir gran transcendència la vida urbana i les activitats artesanals i comercials que s’hi relacionaven. Constantinoble, Efes i Tessalònica es consideraven de les més importants de l’època. Així, les ciutats van conservar les funcions que havien exercit durant l’etapa de l’Imperi romà: eren la seu dels bisbats i de les institucions de govern i de l’exèrcit. Igualment, s’hi va desenvolupar una artesania de gran qualitat (seda, esmalts, tapissos…) i eren el centre dels intercanvis comercials.

Constantinoble estava ben situada des del punt de vista comercial i militar, ja que des del seu port es podia controlar per terra i per mar les zones més perilloses d’Orient. A més, el veïnatge amb les fèrtils terres de Tràcia o de l’Àsia Menor oferia la garantia en el subministrament d’aliments.

La ciutat de Constantinoble i la seva zona comercial, el Corn d’Or, formaven un dels ports mediterranis més importants. Allí s’hi creuaven dues rutes de comerç, una marítima que unia la Mediterrània i la Mar Negra, i una altra terrestre, que connectava el continent europeu amb Àsia. S’hi va desenvolupar també una variada artesania, sobretot de producció d’objectes de luxe.

L’Imperi bizantí va gaudir d’una prosperitat econòmica molt gran. La base econòmica de Bizanci la constituïen la riquesa de la terra i el comerç d’exportació, tant d’articles de luxe (teixits, especialment la seda, sola o amb brocats d’or i plata; seguida de peces fines de llana, cotó i lli) com de tecnologia (entre els segles V i X, Constantinoble va exportar la cúpula sobre base quadrada a tot Europa, per exemple). Els bizantins van dominar el comerç mediterrani i les grans rutes que unien Europa amb l’Àsia i l’Àfrica.

Aquest comerç va donar a les arques de l’Estat un superàvit constant i una balança de pagaments comercials favorable. Reflex d’això va ser la fermesa de la moneda bizantina, el solidus, el valor del qual (4,48 grams d’or) es mantindria pràcticament inalterable des de la seva creació per Constantí, fundador de la capital de l’Imperi, fins el segle XII i va convertir-se en la moneda de referència en el món dels intercanvis de l’època.

Tot i això, l’economia de la resta de l’Imperi era fonamentalment agrària. Hi havia grans latifundis en poder dels tradicionals terratinents. També van concedir-se moltes terres als funcionaris que controlaven diverses províncies (els quals tenien el poder civil i militar) i a l’Església per a la creació de monestirs.

Aquestes terres eren conreades per famílies camperoles en règim de colonat. Al principi, hi havia també petits propietaris, però progressivament van anar empobrint-se i van passar a ser controlats pels grans senyors.

Al principi, l’Imperi bizantí va mantenir les formes de vida de l’Imperi romà. No obstant això, després del regnat de Justinià cada cop va anar adoptant més elements d’origen grec. La llengua grega va substituir el llatí com a llengua oficial i l’Església bizantina es va anar allunyant de l’Església de Roma.

L’Imperi bizantí va desenvolupar un art molt ric. Com que a Bizanci la religió era tan important, la major part de les obres d’art que en conservem són religioses. En arquitectura, destaquen les nombroses esglésies, que tenien planta de creu grega i estaven cobertes per grans cúpules. La basílica de Santa Sofia (537) n’és el millor exemple. Un altre element típic de l’art bizantí van ser els mosaics, que cobrien les parets i els sostres de les esglésies i palaus.

Segles VII a XII. Durant la segona etapa, que arriba fins al segle XII, va desaparèixer el caràcter romà de l’administració estatal i es va imposar el grec com a llengua oficial. Malgrat que es va aconseguir d’impedir els intents de conquesta per part de diversos pobles (perses, eslaus, àrabs), al llarg d’aquest període Bizanci va perdre molts territoris, que van passar a pertànyer a l’Imperi Islàmic, a l’Àsia Menor i al nord d’Àfrica, entre d’altres.

Bizancio a mediados del siglo VII.jpg

Primer els llombards i després els normands van arrabassar a l’Imperi Bizantí les seves possessions al centre i nord de la Península Itàlica (l’Imperi només va poder conservar Venècia durant uns segles). Després, els visigots van expulsar els bizantins de la península Ibèrica. A més, durant els segles VII i VIII, els musulmans van conquerir tota la costa mediterrània de l’Àfrica, i també Síria i Palestina. Des d’aleshores, l’Imperi bizantí va quedar reduït a la península d’Anatòlia, els Balcans i el sud de la Península Itàlica.

En aquest període es va afeblir el poder central de l’emperador enfront de la noblesa terratinent, la qual va aconseguir la immunitat fiscal de les seves possessions i el dret a quedar-se amb els impostos de l’Imperi que pagaven els camperols. Al mateix temps, els senyors van organitzar les seves pròpies forces armades.

A l’Imperi bizantí, la religió amarava la vida i la cultura i era un motiu fonamental de disputes. Per exemple, en el segle VIII, els emperadors van prohibir el culte a les imatges santes; aquesta prohibició va provocar molts avalots i finalment es va haver de derogar.

Al segle IX es va produir la ruptura religiosa entre les Esglésies de Roma i Bizanci. Després d’haver-se restablert la unitat religiosa durant un breu període, al segle XI aquesta es va tornar a trencar, aquesta vegada de manera definitiva. Això va donar lloc al que es coneix com a Cisma d’Orient, amb la separació definitiva el 1054 entre l’Església catòlica, que reconeixia l’autoritat del papa, i l’Església bizantina o ortodoxa, que reconeixia la del patriarca de Constantinoble.

Els monjos ortodoxos van evangelitzar els pobles de l’est d’Europa. Per això, l’Església ortodoxa és la majoritària a països com Rússia, Lituània, Bielorrússia, Bulgària o Romania, entre d’altres, a més de ser-ho també a Grècia i Macedònia, territoris de dominació directa de l’Imperi Bizantí.

Segles XII a XV. A la tercera etapa, que abraça fins al segle XV, l’Imperi va continuar subsistint, però ja força reduït territorialment. A principi del segle XV, només quedava Constantinoble en mans bizantines. La pèrdua del domini absolut sobre la Mediterrània des del segle VII, l’expansió de l’islam i els canvis en l’agricultura, el comerç marítim i l’exèrcit portarien a la descomposició de l’Imperi.

Les causes profundes de la descomposició de l’Imperi les trobem en els enfrontaments amb l’islam els segles VII i VIII que van tallar el gran comerç mediterrani, en la dependència de Bizanci respecte dels mercaders venecians i en l’exigència de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l’exèrcit. La ruïna de l’Estat, la creixent feudalització del camp i el despoblament rural posarien fi a l’Imperi.

Per una part, va perdre el paper comercial que havia acomplert en èpoques anteriors. Per una altra, es van intensificar les lluites internes entre els senyors, els quals van aconseguir augmentar el seu poder polític local, enfront del poder central de l’emperador, cada cop més feble. Per últim, va tenir una gran importància la pressió dels turcs (és a dir, l’Imperi Islàmic sota el control turc).

A tot això cal afegir el fet que una de les croades (expedicions militars beneïdes i que comptaven amb el suport de l’Església de Roma) va ser desviada del seu objectiu inicial (Egipte) i es va dirigir cap a Bizanci: Constantinoble va ser saquejada i el seu territori dividit entre nobles occidentals en principats feudals.

Aquesta llarga decadència política, econòmica i militar de Bizanci va culminar amb la presa de Constantinoble, després d’un setge molt llarg, el 1453, a mans dels turcs otomans. Així es posava fi al vell Imperi Bizantí.

L’Imperi Bizantí: l’auge de l’època de Justinià

13 de juliol de 2010

La crisi del segle III va sotraguejar de manera considerable l’economia del sector occidental de l’Imperi. En canvi, a la zona oriental, el comerç marítim, les tasques artesanals i una agricultura no sotmesa a la dominació dels terratinents va permetre la consolidació d’una civilització urbana i una economia monetària.

La pressió dels pobles bàrbars a les fronteres ja havia portat a Dioclecià, l’any 286, a la divisió política de l’Imperi en dues parts: Orient i Occident; quedava a la part oriental el territori més ric i amb millors facilitats per resistir els atacs dels bàrbars. Així, l’Imperi d’Orient, més ric que el d’Occident, va ser capaç de resistir les invasions germàniques.

Quan l’any 476 l’emperador d’Orient va rebre des de Roma les insígnies imperials arrabassades pels invasors al darrer emperador romà, Ròmul August, pot dir-se que amb elles anava el reconeixement que el centre de l’autoritat al món mediterrani passava ara la ciutat de Constantinoble. Aquest imperi es va mantenir deu segles amb el nom d’Imperi bizantí. Va tenir com a capital la ciutat de Constantinoble, que abans s’anomenava Bizanci.

Segles V a VII. A l’evolució de l’Imperi Bizantí durant l’edat mitjana es distingeixen tres etapes ben diferenciades. La primera abraça fins a començament del segle VII. Durant aquesta època, l’Imperi va mantenir l’herència llatina heretada de l’Imperi Romà.

La idea de recuperar l’Imperi perdut va sorgir força vegades durant la història, la més important de les quals en el segle VI, sota el regnat de l’emperador Justinià I (527-565), durant el regnat del qual, es pot afirmar que Bizanci va viure la seva època més gloriosa.

Justinià, que va governar juntament amb la seva esposa Teodora, va intentar, fins i tot, tornar a construir la unitat imperial mediterrània. Per a dur-la a cap va impulsar la conquesta del nord d’Àfrica occidental (l’antic regne dels vàndals), el sud de la Península Ibèrica (fins aleshores sota el control dels visigots) i gran part del territori d’Itàlia (en poder dels ostrogots) a mans dels seus exèrcits comandats per Belisari i Narsès.

Aquesta política mediterrània va obligar l’emperador bizantí a signar la pau amb Pèrsia (Estat que en aquesta època tornava a ser una gran potència i representava una seriosa amenaça militar) i a deixar desprotegits els Balcans, fet que va propiciar la posterior penetració dels pobles eslaus a la Península Balcànica.

Així, en època de Justinià I, i abans de l’allau musulmana, l’àrea mediterrània va tornar a ser unificada des de Constantinoble. El triomf militar va ser espectacular, però efímer en el temps.

Justinià també va actualitzar les lleis romanes a través de l’elaboració el Corpus Iuris Civilis o Codi de Justinià, una recopilació de moltes lleis romanes, complementades per d’altres bizantines. Aquesta va ser la tasca de més repercussió històrica del seu regnat. Justinià va encarregar al seu ministre de justícia Tribonià que recopilés la reglamentació romana en un sol codi, acabat el 529, que va rebre el nom de Codex Iustinianeus. Després es recopilarien les sentències (en l’anomenat Digest o Pandectae, és a dir, l’obra que ho conté tot). Juntament amb les Institutiones i les Noveŀlae (lleis noves) formarien el Corpus Iuris Civilis.

D’altra banda, per a governar un imperi tan extens calia una bona organització. Així, l’emperador o basileu concentrava tots els poders: dirigia l’exèrcit i l’administració i era el cap religiós. D’altra banda, Justinià va potenciar el desenvolupament d’una poderosa burocràcia estatal, una àmplia xarxa de funcionaris especialitzats controlada per l’emperador i que executaven les seves ordres per tot l’Imperi,. A més, Justinià es va envoltar d’una luxosa cort, va organitzar un exèrcit molt poderós que en defensava les fronteres i va articular un cos de diplomàtics que mantenia les relacions amb altres pobles i afavoria el comerç.

Per tal de mantenir les despeses de l’Estat i l’exèrcit, es va imposar un fort sistema fiscal: es cobraven impostos als propietaris de terres, als comerciants i a tots els súbdits, els quals, a més, havien de realitzar per a l’Estat una sèrie de serveis gratuïts.

L’Església, com a hereva directa de l’Imperi Romà, va tenir una gran importància en la vida política de l’Imperi Bizantí. Com havia estat característic en el Baix Imperi Romà, els emperadors bizantins van continuar intervenint activament en el control de l’Església, i per això, els patriarques de Constantinoble van començar a discutir la primacia de l’Església de Roma i de la figura del Papa.

Durant els primers segles de la història de Bizanci, l’Església va viure intenses polèmiques teològiques (qüestions relatives a la naturalesa divina) que, de vegades, expressaven el descontentament social. Les idees teològiques que no van aconseguir triomfar van ser considerades heretgies i, per tant, perseguides.

Una primera onada d’heretgies va tenir com a centre de discussió el problema de la naturalesa (divina o humana) de Crist, com per exemple l’arrianisme (impulsat per Arri), que rebutjava la idea que Jesús fos home i Déu al mateix temps (el que s’havia denominat com la doble naturalesa de Crist).

Una altra heretgia posterior va ser la dels iconoclastes, els quals consideraven que era condemnable retre culte a les imatges (icones).

Ambdues postures, l’arrianisme i la iconoclàstia, després d’una època de gran difusió, van ser derrotades i perseguides per la jerarquia eclesiàstica ortodoxa.

Pobles invasors i regnes germànics a l’Europa de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana

12 de juliol de 2010

L’antic Imperi Romà d’Occident va quedar fragmentat en nombrosos regnes, molts dels quals van tenir una vida molt curta. Els més importants i estables van ser el dels francs (a la Gàl·lia), el dels anglosaxons (a Britània) i el dels visigots (a Hispània).

Els francs:

Aquest poble va ser el que va aconseguir crear l’Estat més extens i durador dels sorgits arran de la descomposició de l’Imperi Romà. També va ser el primer a iniciar la seva fusió amb la població sotmesa. Des de la frontera del Rin, els francs van avançar cap a la Gàl·lia, primer com a pobles federats de Roma (segle IV) i finalment van imposar-se a la població gal·loromana.

El creador del regne franc va ser Clodoveu, el qual va aconseguir unir sota el seu control les diverses tribus franques, va repartir terres entre els caps militars, es va convertir al cristianisme i va intentar esborrar les diferències entre gal·loromans i francs. Els francs, inicialment, van establir un regne estable al nord, que amb el temps va dominar la resta dels regnes germànics establerts al territori de l’antiga Gàl·lia.

D’aquesta manera, amb Clodoveu, el regne franc va conquerir molts territoris al sud de la Gàl·lia fins a foragitar els visigots (a la batalla de Vouillé de 507), els quals van refugiar-se en terres hispàniques. La seva conversió al cristianisme va afavorir la construcció del nou Estat, que va gaudir d’un important esplendor cultural. La dinastia de Clodoveu, anomenada merovíngia, va regnar en el territori franc fins a mitjans del segle VIII, quan França ja era l’Estat més poderós de l’Europa occidental.

Angles i saxons:

En el començament del segle V, els romans van veure’s obligats a abandonar les seves possessions a les illes britàniques, ja que, en unes terres poc romanitzades com eren aquelles, eren incapaços de defensar-se dels atacs exteriors amb èxit.

Cap a la meitat del mateix segle, aquestes terres van ser ocupades per angles i saxons, els quals, després de derrotar els britans, van crear set petits estats (l’anomenada Heptarquia) que arraconarien a la població autòctona celta, que es refugiaria a Gal·les, Cornualla, la Bretanya francesa i Escòcia.

Segles més tard, des de finals del segle VIII, els mateixos angles i saxons van haver d’afrontar uns nous invasors: els normands. Aquests invasors danesos acabarien conquerint tot el territori anglès el 1013.

Els visigots:

Cap al segle I, a la desembocadura del Vístula, vivien els gots, els quals, a partir del segle II, van traslladar-se cap al sud-est, i es van dividir en visigots i ostrogots.

Cap al segle IV, els visigots van convertir-se en un poble federat de Roma, tot i que es van sublevar en diverses ocasions contra l’Imperi. Després de recórrer el territori imperial cap a Occident i saquejar la mateixa ciutat de Roma (410), els visigots s’instal·larien a la part sud de la Gàl·lia. El seu rei, Euric, va fer redactar el primer codi de lleis visigot, vàlid tan sols per al seu poble. Aquest regne, però, va durar poc temps, ja que els francs van foragitar els visigots de la Gàl·lia l’any 507.

VISIGODOS Y SUEVOS1.JPG

Ja a la Península Ibèrica, van fundar el Regne de Toledo. A partir del segle VI, amb la conversió al catolicisme de la noblesa i l’establiment d’un nou codi de lleis (que equiparava a les poblacions visigoda i hispano-romana), es va intensificar el procés de romanització d’aquest poble germànic. Els visigots es van mesclar amb la població mitjançant matrimonis amb els terratinents peninsulars.

La monarquia visigòtica, però, a causa de les lluites internes entre l’aristocràcia, no va aconseguir consolidar-se i no va poder evitar la invasió per part de les tropes àrabs l’any 711, quan va ser derrotada a la Batalla de Guadalete.

Els vàndals:

A mitjans del segle V, els vàndals van creuar la frontera de l’Imperi i, després travessar la Gàl·lia i Hispània, van passar l’estret de Gibraltar, pressionats pels visigots. A mitjans de segle, s’havien establert al nord d’Àfrica, on van crear el primer regne germànic a l’interior del territori imperial, des d’on van realitzar expedicions de saqueig i pirateria marítima. Aquest regne es mantindria fins a mitjans del segle VI, quan va ser conquerit per tropes bizantines.

Els ostrogots:

Aquest poble got, assentat al costat de la Mar Negra, va patir l’atac dels huns a la darreria del segle IV i es va veure obligat a desplaçar-se cap a Occident. L’any 476, el seu cabdill, Teodoric, va fer-se elegir rei a Roma i va fundar el regne ostrogot d’Itàlia. Aquest regne va durar molt poc de temps ja que va haver de fer front a atacs bizantins. En el regne ostrogot es mantindria clarament diferenciada la població autòctona de la conqueridora.

Els llombards:

Originaris de les regions de la Mar Bàltica, els llombards van descendir cap al sud i, ja al segle VI, van penetrar a la Península Itàlica on van instal·lar-se a la seva zona septentrional. Van crear un regne germànic i van sotmetre la població llatina. Tot i això, van patir importants atacs, tant des del regne franc com des de l’Imperi Bizantí. Al segle VII, van convertir-se al catolicisme i van elaborar un codi legislatiu d’inspiració clarament romana, vàlid per a tota la població. Al segle VIII, gran part del seu regne va ser conquerit pels francs.

Els normands:

Els normands són coneguts també pel nom de víkings. Procedien d’Escandinàvia i formaven tres grups principals: noruecs, suecs i danesos.

L’organització social d’aquests pobles era molt similar a la dels germànics. No obstant això, les característiques físiques del seu territori (muntanyós i poc apte per al conreu) van condicionar les seves formes de vida. La necessitat d’importar molts dels productes de consum i la gran quantitat de costes del territori els va empènyer ben aviat a l’activitat marítima. Van desenvolupar tècniques pròpies de navegació i de construcció de vaixells (van introduir la quilla); van dedicar-se a la pesca, al comerç (venien peix sec i pells, i compraven cereals, draps, vi i armes) i a la pirateria.

A causa de la superpoblació dels seus territoris i a conflictes interns, van estendre’s cap a altres indrets. Entre els segles VII i VIII, van aconseguir de dominar tota la Mar Bàltica. A partir d’aleshores es van dedicar a saquejar i conquerir terres de les costes atlàntiques, i després de les mediterrànies. Solien aparèixer a les desembocadures dels rius i des d’allí remuntaven el curs cap a l’interior.

Els suecs van penetrar com a mercaders per Europa Oriental, a la regió de Novgorod, on van començar la seva sedentarització. Des d’allà van impulsar una important ruta comercial que arribaria fins a Bizanci.

Els noruecs, per la seva banda, van expandir-se per les illes atlàntiques, Islàndia, Irlanda i, finalment, al segle X, van descobrir Groenlàndia i les costes d’Amèrica del Nord.

Els normanda danesos van ser els que van tenir més presència a l’Europa Occidental. Van establir-se a la desembocadura del Sena i van crear un petit Estat, Normandia, que més endavant esdevindria dependent del Regne Franc (segle X) i abraçaria el cristianisme. Entrant pel Tàmesis també van atacar les illes britàniques i, al segle X, van conquerir gran part d’Anglaterra. Van realitzar saqueigs i pillatges per les costes de la Península Ibèrica, les Balears, el sud de França i la Península Itàlica, on van establir-se i van crear un regne.

Els eslaus:

Aquest poble, d’origen indoeuropeu, estava organitzat en clans de famílies patriarcals, els caps de les quals constituïen una aristocràcia militar. Originàriament, vivien a la Rússia occidental, des d’on es van estendre cap a Occident i, al segle VIII, van poblar el Baix Danubi, els Alps orientals i les terres a l’est de l’Elba, abandonades pels germànics.

klphisuni_56.Ees.SCO.png

Pel seu establiment posterior podem dividir els eslaus en tres grans grups: eslaus orientals (russos), occidentals (polonesos, txecs) i meridionals (eslovens, servis, croates).

A partir del segle VI, les influències bizantines i germàniques van determinar la lenta conversió d’aquests pobles al cristianisme i la fundació de petits estats en els quals l’organització eclesiàstica va tenir un poder considerable. Alguns d’aquests pobles van admetre la seva dependència religiosa respecte de l’Església de Roma, altres de la de Bizanci, i alguns van fundar esglésies independents.

Al segle IX es va crear, al voltant de la ciutat de Kiev, el primer regne rus. Hi governava un príncep, al costat d’una assemblea de boiars (rics comerciants i terratinents). Posteriorment, va unificar-se amb el regne víking del nord, Novgorod. Durant el segle X, aquest potent Estat va rivalitzar amb Bizanci, al mateix temps que rebia pregones influències. No obstant això, al segle XI va desaparèixer l’anterior unitat política i en el seu lloc van sorgir nombrosos principats.

A la regió polonesa, els prínceps o caps militars dels eslaus mantenien freqüents guerres entre si. Això va propiciar que fins al segle X fossin objecte de nombrosos atacs dels pobles germànics, els quals van apoderar-se de moltes de les seves terres. A les darreries del segle X, els eslaus es van sublevar i van formar l’Estat Polonès. També en el segle X es va fundar l’Estat Txec (Regne de Bohèmia). Finalment, cal esmentar la creació del Regne Búlgar, per part d’eslaus i búlgars, aquests darrers descendents dels huns.

Els hongaresos:

Els hongaresos provenien, com els huns, de les estepes d’Euràsia septentrional. Originàriament, eren pobles nòmades i ramaders que, cap al segle IX, van avançar lentament cap a Occident i van atacar militarment els regnes cristians. Es van establir al Danubi mitjà, on van iniciar la seva sedentarització, i, al segle IX, van convertir-se al cristianisme. Finalment, van aconseguir de crear un Estat de gran amplitud territorial.

Els àrabs:

L’Imperi Islàmic, en la seva expansió, va conquerir a les darreries del segle VII i principis del VIII molts territoris que havien pertangut a l’Imperi Bizantí, així com el nord d’Àfrica. Els àrabs van aconseguir també fer-se amos de la Península Ibèrica. Van travessar els Pirineus, però el 732 van ser obligats a retirar-se cap al sud.

Des d’Al-Àndalus, el territori musulmà a la Península Ibèrica, van exercir una enorme influència sobre els regnes cristians occidentals. La civilització islàmica va construir, durant molt de temps, un pont econòmic i cultural entre l’Occident europeu i les civilitzacions orientals asiàtiques.

Els pobles germànics

12 de juliol de 2010

La caiguda de l’Imperi Romà, el 476, a causa de la violenta penetració dels pobles germànics va iniciar-se, en la pràctica, dos segles abans.

La crisi del segle III ja va trencar l’equilibri establert pel fundador de l’Imperi (Octavi August) per diversos fronts: els bàrbars (estrangers) començarien a penetrar en l’Imperi en ràtzies difícils de controlar, la tècnica romandria estancada (ja que el sistema esclavista feia innecessària la recerca de més productivitat i eficiència en les tasques del camp), el sistema agrari esdevindria cada cop més improductiu i l’aparell de l’Estat suportaria una inestabilitat quasi permanent.

A més, la dualitat de l’estructura econòmica del Mediterrani, que s’accentuaria progressivament, va permetre a l’Imperi Romà d’Orient de mantenir una riquesa fonamentada en una xarxa de ciutats i en el comerç, mentre que l’Imperi Romà d’Occident sofria un procés continu de ruralització i estancament comercial que s’accentuaria en el segle V quan l’aparell estatal romà es dissoldria dins els regnes germànics.

Entre els segles IV i V la situació al vell imperi va anar empitjorant. A la forta crisi interna, amb devaluació constant de la moneda i pressió fiscal que va arruïnar molts municipis, cal sumar-hi la pressió a les fronteres.

Constantí I el Gran va incorporar els bàrbars a les legions, així suplia les baixes de l’exerciti i provava de reduir l’enemic. Però aquest nou exèrcit mercenari i bàrbar resultaria encara més car i contraposat al model clàssic d’exèrcit de milícies ciutadanes que sempre havien estat defensores de l’Imperi.

A més, va deixar que els gots habitessin en terres de l’Imperi a canvi del seu suport militar davant altres invasors, és l’anomenat foedus got: a la pràctica, es creaven zones autònomes dins l’Imperi.

A la mort de l’emperador Teodosi, l’Imperi es dividia en dues zones: Occident i Orient. Els gots havien guanyat la batalla fonamental a Adrianòpolis, i els sueus, vàndals i alans entraven a Hispània. Masses de pobles germànics creuaven el Rin. Diverses tribus conqueriren Britània. Els visigots, ja cristianitzats i federats amb l’Imperi, campaven per Itàlia, Gàl·lia i Hispània. El 410 saquejaven Roma. El nord d’Àfrica va passar a mans dels vàndals. A mitjans del segle V, Ravenna, la nova capital romana, ja quasi no tenia poder.

L’Imperi era ja una ficció. L’any 476, un poble bàrbar, els hèruls, comandat pel seu capitost germànic Odoacre, deposava el darrer emperador romà Ròmul Augústul: l’aparell político-administratiu de l’Imperi Romà d’Occident, ja malmès per la constant crisi dels darrers anys, deixava d’existir definitivament.

Entre els pobles que van penetrar a Europa, procedents de l’Est, en destaquen els germànics, la presència dels quals ja havia condicionat l’existència de l’Imperi Romà en els darrers segles de la seva existència. Una mica més tard es va produir l’arribada dels normands, procedents del nord d’Europa, i dels eslaus i hongaresos, d’origen asiàtic.

A mesura que van anar prenent contacte amb l’Imperi Romà (en enfrontaments bèl·lics o bé mitjançant els pactes que els convertien en pobles federats), les formes de vida dels pobles germànics es van transformar i van adoptar costums propis del món romà.

A la darreria del segle V, l’Imperi Romà d’Occident desapareixia i es convertia en un conjunt de territoris dominats pels pobles germànics. A partir d’aleshores, aquestes transformacions es van accentuar encara més. Els germànics van experimentar un procés de sedentarització i van intentar de convertir-se en terratinents, mitjançant l’ocupació de terres i, en alguns casos, l’expulsió dels antics propietaris, o bé a través d’una política matrimonial que els emparentés amb ells.

Bréviaire_d'Alaric_(Clermont).jpg Es calcula que en aquesta primera fase migratòria els bàrbars no depassarien el milió de persones, alhora que la població preexistent en tot l’antic Imperi devia voltar els 16 milions. Aquest fet explica que els bàrbars en el seu assentament sobre el territori romà es limitessin a expropiar només una part dels latifundis que posseïen els terratinents romans. Eren una minoria que va imposar el seu predomini militar sobre la població autòctona.

Els germànics van crear monarquies que, amb el pas del temps, deixarien de ser electives i esdevindrien hereditàries. Van imitar el costum de redactar lleis escrites (en llengua llatina) i després van adoptar la pròpia legislació romana. Es van cristianitzar i amb això van aconseguir el suport de l’Església cristiana, la institució de més influència en aquests segles, facilitant la fusió dels invasors amb la població autòctona.

Així, va produir-se una administració dual en tots els ordres: el dret germànic de caràcter consuetudinari i privat conviuria amb el dret romà d’inspiració pública, aplicats ambdós a les respectives comunitats; l’administració va continuar en mans dels alts funcionaris romans pel que fa als habitants de l’Imperi; en la qüestió religiosa, els bàrbars es convertirien al cristianisme, a partir de la segona generació, però també ho farien a l’heretgia arriana, de forma que conviurien dues jerarquies episcopals.

Tot i això, aquesta evolució no va ser exactament la mateixa en tots els pobles germànics. Alguns van mantenir-se com a grup dominant, separat de la resta de la població sotmesa, a la qual li era prohibit, per exemple, l’ús de les armes.

No obstant això, en aquells territoris on aquests pobles van aconseguir de crear estats duradors, s’hi va produir un procés de fusió amb la població indígena, en aportar alguns trets d’origen germànic a l’organització social de la població medieval occidental (com, per exemple, els llaços de dependència personal entre els guerrers, entre d’altres).

Les transformacions generals que van experimentar els pobles germànics (angles i saxons, francs, visigots, vàndals, ostrogots o llombards, d’entre els més destacats) van ser les mateixes que, segles més tard, haurien de viure altres pobles invasors de diversa procedència: normands, eslaus i hongaresos.

Ciències
Socials
en Xarxa

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art