París, art per totes bandes

París ocupa un lloc privilegiat a l’àmbit artístic i cultural a nivell mundial en els darrers segles. Allí van néixer moviments artístics com l’expressionisme, el surrealisme i el fauvisme, i importants figures de l’art i el pensament como René Descartes, Voltaire, Victor Hugo, Émile Zola, Alexandre Dumas fill, Edgar Degas, Claude Monet, Jean-Paul Sartre, Jean Renoir, Louis Malle o Henri Cartier Bresson. També va acollir a nombrosos artistes estrangers com Luis Buñuel, Leonardo da Vinci, Vincent van Gogh, Pablo Picasso, Frederic Chopin, Franz Liszt i a escriptors com Ernest Hemingway, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Samuel Beckett, Julio Cortázar, Francis Scott Fitgerald, Joyce o Oscar Wilde i moltes altres celebritats com Lenin, Iasser Arafat o Alexander von Humboldt. A més, la ciutat compta amb la major aglomeració de d’obres d’art repartides en els seus múltiples museus i en col·leccions privades. D’altra banda, el patrimoni arquitectònic de París també esdevé espectacular.

A continuació farem un recorregut per la història de l’art que podem observar a París. Entre les escasses runes romàniques destaca part del campanar i l’església de Saint-Germain-des-Prés (segles X-XII). Obres bàsiques del gòtic primitiu són la Basílica de Saint-Denis (segles XII-XIII) i la catedral de Notre Dame (començada el 1163 i acabada el 1345). El gòtic rayonnant (segles XIII-XIV) té un monument extraordinari a la Sainte-Chapelle, consagrada el 1248. Del gòtic florit (segle XV) en resten obres com bona part de Saint-Germain-l’Auxerrois i de Saint Séverin. Entre l’arquitectura gòtica civil destacarem alguns hôtels com els de Sens o Cluny (segle XV).

L’arquitectura renaixentista (segle XVI) és representada per esglésies com Saint Eustache o Saint Etienne-du-Mont. L’art clàssic francès (segles XVI i XVII) va marcar les construccions de l’època d’Enric IV (per exemple la Plaça des Vosges) i del regnat de Lluís XIV (bona part del Louvre –columnata de Perrault– i  els Invàlids –amb la seva església du Dôme de J. Hardouin-Mansart). En el segle XVIII parlarem de l’estil Lluís XV, el que vol dir el triomf del Rococó en els petits palaus, com el Soubise o el de Rohan, però també hi hagué urbanitzacions monumentals com la Plaça de la Concorde (concebuda per Gabriel) i grans edificis clàssics com el Pantheon de Soufflot.

Amb la Revolució i l’Imperi s’imposaria el neoclassicisme monumental representat, per exemple, per la Madeleine o els Arcs del Triomf del Carrousel (1806-1808) i de l’Étoile (iniciat el 1806 i acabat el 1836 per Lluís Felip). La fisonomia actual de París es deurà als canvis iniciats en el segle XIX per Napoleó III que encarregaria al baró Haussmann la remodelació urbanística de la ciutat. Ell traçaria les grans avingudes, la distribució del clavegueram i els nous parcs que defineixen el París actual. Les Halles (gran mercat) marcaria, a finals de segle, la norma de la nova arquitectura: el predomini del ferro. Aquesta trobaria en els 300 metres d’alçada de la Torre Eiffel (1887-89) la seva culminació més espectacular.

De les construccions del segle XX cal destacar el pavelló suís de la Cité Universitaire (de Le Corbusier, 1933); el Palais de Chaillot (seu de museus, 1937); el Palau de la UNESCO (1955-58); el Centre Maine-Montparnasse (1961-63); el nou estadi del Parc del Prínceps (1972); el Centre d’Art Pompidou (1977); Les Halles (1979); el nou barri de La Villete, el sector de la Défense i l’Estadi de France a Saint-Denis (1998).

Des de la segona meitat del segle XIX, la ciutat va convertir-se en la Meca d’una bohèmia idealitzada i un dels principals centres d’atracció d’artistes de tot el món que van residir-hi llargues temporades per a estudiar les diverses escoles i acadèmies artístiques, així com per participar en els famosos Salons. Els artistes van convertir els barris de Montmartre i Montparnasse en grans emporis artístics.

Entre els museus de la ciutat destaquem: el Louvre, el Des Arts-Décoratifs, els dos d’Art Modern, el Carnavalet (història de la ciutat), el de Cluny (art medieval), el d’Orsay, i diversos espais monogràfics d’artistes (per exemple, Rodin). El centralisme rígid de l’Estat francès ha fet de París el nucli de la cultura i l’únic centre musical de França, així, a part de l’Òpera (1875), la ciutat disposa de diverses sales de concerts i també és un centre important de música lleugera i varietats.

París en xifres

El carrer més llarg, el punt més alt, el nombre de ponts sobre el riu Sena, els jardins, els arbres, les fonts, els taxis… Una selecció de xifres insòlita, instructiva, impressionant i sorprenent per comprendre les veritables dimensions de París.

Per començar…

1. 2.142.800 habitants el 2005 i 10.539 hectàrees: una diminuta porció de França, que compta en el seu territori continental amb 54.396.500 hectàrees (és a dir, 543.965 km²), sense comptar els departaments i territoris d’ultramar.
2. 54,74 km de perímetre (incloent-hi els boscs).
3. 48°50’ de latitud nord, 2°20’ de longitud.
4. 20 districtes.

13 km de Sena

1. Superfície del Sena en al seu pas per París: 63 hectàrees.
2. Profunditat: de 3,40 metres en el pont Nationale a 5,70 metres en el pont Mirabeau.
3. Velocitat del riu: 2 km/h aproximadament.
4. Temperatura: de 5,3° a 24,6°; mitjana: 14,1°.
5. Punt més ample a París: aproximadament 200 metres (a prop del pont de Grenelle).
6. Punt més estret: aproximadament 30 metres (Quai de Montebello).
7. París està travessat per 7,6 km de canals.
8. 68 ponts i passarel·les gestionades pel servei de canals.
9. 37 ponts sobre el Sena, 31 dels quals són ponts viaris, 4 passarel·les, 2 ponts exclusivament ferroviaris i 32 il·luminats.

La capital amb més arbres d’Europa

1. 478.000 arbres, 120 espècies principals, 8.000 arbres al bulevard perifèric.
2. 2 boscs: Vincennes a l’est i Boulogne a l’oest.
3. Superfície del bosc de Boulogne: 852 hectàrees.
4. Superfície del bosc de Vincennes 995 hectàrees.
5. 400 parcs i jardins.

1 bulevard perifèric

1. 35 km: longitud del bulevard perifèric.
2. 99 càmeres de televigilància.

6.700 milions de euros de pressupost

1. Pressupost global de París (2007): 6.700 milions d’euros.
2. 47.000 agents, de los quals un 49,4% dones.
3. 60.000 comerços: París posseeix l’índex de comerços de proximitat més elevat de França.

Bicicletes, tramvia, taxis…

1. 7.9 km de tramvia en els bulevards des Maréchaux.
2. 1.451 estacions Vélib’ (bicicletes en autoservei) i 20.000 bicicletes disponibles a finals de 2007.
3. 300 metres: distància mitjana entre cada estació Vélib’.
4. 370 km de pistes per a bicicletes.
5. 30.000 places de estacionament per a vehicles de dos rodes.
6. 1.365 milions de viatges efectuats a l’any en el metro (el 2005).
7. 800.000 places d’estacionament.
8. 15.200 taxis en circulació.

Escoles i centres d’oci

1. 263.812 alumnes escolaritzats en los establiments escolars públics el 2006: 135.570 en els parvularis i escoles elementals; 128.242 en els col·legis i instituts.
2. 138.527 alumnes escolaritzats en els establiments escolars privats el 2006 (dels quals 91.818 en establiments escolars sota contracte).
3. 782.927 nens acollits en els centres d’oci dels dimecres (2005).
4. 25.748: número de places d’acollida col·lectiva (escoles bressol, infantils, etc.) per a menors de tres anys el 2006.

380 equipaments esportius

1. 139 gimnasos i sales d’esport especialitzades.
2. 37 estadis i 37 piscines.
3. 46 centres de tennis.
4. 12 parcs per a patins i monopatins.

Infraestructures y equipaments

1. 6.100 carrers a París.
2. 13.260 glorietes.
3. 3.000 km: la longitud de les voreres.
4. 13 km de via ràpida a la vora dreta del Sena i 3,4 km de via ràpida a la vora esquerra.
5. 33,7 km de bulevards des Maréchaux al voltant de París.
6. 4,4 km de Grands bulevards (entre la Plaça de la Madeleine i la Plaça de la Bastilla).
7. 9.884 bancs, 107 rellotges i 1.856 marquesines d’autobús.
8. 109 fonts “per a beure” Wallace.
9. 2.417 km de galeries de clavegueram.

Els rècords parisencs

1. La via més llarga: rue de Vaugirard (districtes 6 y 15): 4,36 km.
2. La via més curta: rue Degrés (districte 2): 5,75 m.
3. La més estreta: rue du Chat-qui-Pêche (districte 5): 1,80 m.
4. La més ampla: avenue Foch (districte 16): 120 m.
5. La més inclinada: rue Gasnier-Guy (districte 20): 17,4%.
6. Punt més baix a la via pública: 30,5 m (cantonada rue Leblanc i rue Saint-Charles, districte 15).
7. Punt més alt: 148,45 m (40, rue du Télégraphe, districte 20).

La ciutat de la cultura

1. 374 sales de cinema.
2. 730 pel·lícules a l’any i 3.432 dies de filmació.
3. 30 milions de espectadores a l’any en els cinemes parisencs.
4. 134 museus.
5. 143 teatres.
6. 242 punts il·luminats (hotels, esglésies, estàtues, fonts i edificis nacionals).
7. 55 biblioteques municipals.

París, capital del turisme

1. Primer destí turístic del món.
2. 27 milions de turistes a l’any.
3. 60% de clients estrangers en els hotels.

4. 825 congressos organitzats el 2005.

París, els barris i les rodalies

El Barri Llatí:

Centre neuràlgic de la vora esquerra del Sena, el seu origen es remunta a la primitiva ciutat romana. Situat davant l’illa de la Cité, el seu perímetre aproximat va des del Sena fins més enllà del Panteó, i des de la Rue Monge fins els Jardins de Luxemburg. Tradicional districte universitari, el seu caràcter de la barri estudiantil el trobem en el segle XIII, quan la Universitat va traslladar-se des de Notre Dame fins a la Sorbona. El punt de referència de la zona és la Place de Saint Michel. D’entre els espais d’interès que podem trobar-hi destacarem la pròpia Universitat de la Sorbona amb la seva església, el Col·legi de França, la Universitat Descartes, el Panteó, el Museu de Cluny i els temples de Saint Severin, Saint Etienne, Saint Jacques i Val de Grece.

El Marais:

Un dels barris més antics del marge dret del Sena, situat enfront de l’Illa de Sant Lluís. El seu nom significa en francès “el Pantà” perquè antigament les crescudes del riu convertien la zona en un maresma. Creuat transversalment per la Rue Rivoli, va ser el districte aristocràtic per excel·lència de la ciutat fins a mitjans del segle XVIII, amb el centre neuràlgic a la Place des Vosges i extrems a l’Hôtel de Ville i la Plaça de la Bastilla. Amb la Revolució, els nobles que encara hi residien majoritàriament van abandonar les seves residències i aquestes van ser ocupades per burgesos i artesans que també van traslladar-hi els seus negocis. Actualment, és un barri de classe mitjana, amb una important tradició jueva. Rehabilitat quasi en la seva totalitat des de 1962, molts dels seus edificis històrics han esdevingut institucions culturals. Destacarem el Museu Picasso, el Museu Carnavalet, els Arxius Nacionals, i edificis com els hotels de Sully, de Lamoignon o de Sens, així com les esglésies de Sant Gervasi i Sant Pau-Sant Lluís.

Montmartre:

Antic municipi francès, a l’actualitat és un dels barris de la ciutat de París amb una història més rica. D’origen romà, trobem la primera menció sobre Montmartre en el martiri de Saint Denis –el primer bisbe de la Lutècia romana– a l’àrea on actualment s’aixeca la basílica del mateix nom. Anomenat en un principi com el Mons Martyrium (Mont dels Màrtirs), a l’Edat Mitjana va convertir-se en una zona conventual. El 1589, Enric IV de Navarra va residir allà durant l’assetjament a la capital francesa durant les Guerres de Religió. Durant la Revolució Francesa els convents que poblaven el municipi van ser destruïts i el 1871 va convertir-se en escenari de les lluites que va provocar la Comuna de París. Aquest barri va convertir-se gairebé en un espai mitificat a finals del segle XIX quan va esdevenir l’epicentre de la vida dels artistes i pintors que van arribar-hi atrets pel seu aire bohemi i romàntic. Així, Montmartre va convertir-se en la casa de molts dels artistes francesos i estrangers que residien a la ciutat. En ell va néixer el cubisme, al Bateau-Lavoir, on entre d’altres van treballar Picasso i Braque. Abans d’incorporar-se a la municipalitat de París, era un lloc on podíem trobar nombroses vinyes, camps de blat i pastures per a la cria d’ovelles. En canvi, a l’actualitat, Montmartre és un barri comercial parisenc que consisteix en una aglomeració de locals de diversió, bars i varietats. L’epicentre de la diversió el podem situar a la banda sud del barri, entre la Place Pigalle i la Place Blanche. Tot i això, més enllà de l’allau turística que pateix, encara avui podem trobar en molts racons del barri aquell ambient pintoresc que va fer de Montmartre el lloc de trobada dels artistes romàntics. El barri es perllonga des de la citada Place Pigalle fins a l’església del Sacre Coeur, des d’on es poden veure unes vistes privilegiades del barri.

Montparnasse:

Quan a principis del segle XX els artistes començaren a abandonar Montmartre, van anar a instal·lar-se a la vora esquerra del Sena, en el barri de Montparnasse. Així, en els anys vint aquesta zona va esdevenir un espai privilegiat del París bohemi, amb un important nombre de polítics exiliats, artistes i escriptors que realitzaven tertúlies en els seus típics cafès. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el barri ja havia perdut part del seu encant bohemi per convertir-se actualment en un districte de grans edificis de vivendes i oficines aixecats en els darrers anys, amb la Torre Montparnasse (1973) com a principal ensenya. El passat bohemi i cosmopolita del barri reapareixen a les nits, quan obren les seves portes gran quantitat de boîtes i clubs nocturns per a aquells parisencs i turistes que busquen el sabor de la nuit parisenca.

Nanterre:

Municipi de la Banlieu situat al sud-oest del Gran París metropolità, Nanterre ha esdevingut un important centre administratiu, industrial i universitari francès. Els edificis de la Universitat París X daten de 1964, i els destaquem perquè va ser allí on van iniciar-se els conflictes de Maig del 68, seu de múltiples assemblees d’estudiants, la policia intervendria el 22 de març, esdevenint detonant de la revolta estudiantil.

Faubourg Saint Antoine:

Barri de tradició obrera, famós per l’aixecament de barricades en els diversos processos revolucionaris i revoltes que ha viscut la ciutat en la seva història. Deu el seu nom a la històrica abadia de Saint Antoine des Champs, espai abandonat on s’aixecaria el 1964 l’Hospital Universitari. El seu perímetre rodeja el traçat de la Rue Saint Antoine, entre  la Plaça de la Bastilla i la Plaça de la Nació, a l’est del Marais. Conserva edificis de gran valor històric com l’església de Santa Margarida, temple del segle XVII, on suposadament descansen les restes de Lluís XVII, el Delfí-nen que va morir el 1795 en plena Revolució francesa.

Saint Cloud:

Situat en l’extrem nord de París, a l’altra banda del Sena, Saint Cloud és avui una ciutat suburbial de l’àrea metropolitana parisenca amb una llarga tradició històrica. El seu antic castell, destruït per un incendi el 1871, va ser un escenari privilegiat de diverses intrigues polítiques i de la Cort francesa. Entre els més destacats remarcarem el cop d’Estat de 18 de Brumari de Napoleó (1799), la proclamació de Napoleó com a emperador (1804), el casament de l’emperador amb Maria Lluïsa d’Àustria (1810) o l’ascens de Napoleó III al tron del Segon Imperi (1852).

Faubourg Saint Germain:

Un dels barris més típics i tradicionals de París, situat a la vora esquerra del Sena, entre el Quai de Conti i els Jardins de Luxemburg. Zona aristocràtica en el segle XVII i residencial des del segle XVIII, l’obertura del bulevard Saint Germain a mitjans del segle XIX com a conseqüència del pla de remodelació urbanística del baró Haussmann va suposar la seva conversió en un barri de classe mitjana, amb un toc bohemi a la Rive Gauche i una intensa activitat comercial. El seu centre geogràfic i històric és la vella església de Saint Germain des Prés (segles XI-XII), la més antiga de la ciutat de París. Altres espais d’interès són la Casa de la Moneda (Hôtel des Monnaies), l’Escola de Belles Arts i l’església de Saint Sulpice. Són característics els cafès amb terrassa de la Plaça de Saint Germain i els seus voltants, com el Café de Flore o el Deux Magots, punt de trobada de les eminències intel·lectuals de l’existencialisme de postguerra i, encara avui, espais de vida intel·lectual i literària.

Faubourg Saint Honoré:

Districte elegant, car i exclusiu de París, delimitat pel triangle que formen els Camps Elisis amb els bulevards Haussmann i Malesherbes. La seva columna vertebral és la Rue del mateix nom, que el travessa d’oest a est fins al carrer Royale. Barri aristocràtic des de temps de Lluís XV, en els seus convents van reunir-se moltes de les faccions de la Convenció revolucionària, i la Rue Saint Honoré era punt obligat de pas per a tots aquells que eren condemnats a la guillotina. Sobre aquest carrer s’aixeca el Palau de l’Elisi, construcció de 1718, on va viure Carolina Bonaparte i on el seu germà Napoleó va signar la seva abdicació definitiva. Des de 1873, aquest palau és la residència oficial dels presidents de la República. Un altre espai destacat del barri és l’església de la Madeleine. A més, en aquesta zona trobem, des dels inicis del segle XX, algunes de les boutiques de moda francesa més prestigioses del món.